Tecnocràcia i control a TV3

Ahir es va confirmar el nomenament d’Eugeni Sallent com a nou director de TV3 en substitució de qui l’ha dirigida en els darrers quatre anys, Mònica Terribas.

Com és a bastament sabut, Sallent ha estat el director de Radiocat XXI, la gestora de les emissores de ràdio RAC1 i RAC105. El ja director de la principal televisió pública de Catalunya ha arribat al càrrec després que l’anterior candidat proposat per Brauli Duart, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el periodista Ramon Rovira, hi renunciés davant d’una campanya difamatòria que s’hauria generat en el sí de TV3, segons ell mateix denunciava durant la tertúlia d’El Món a RAC1 de fa un parell de dies (a partir de minut 72:00):

Malgrat que encara ningú sabia ni quin era el model amb el qual volíem treballar, perquè no vaig tenir ocasió ni de poder-lo explicar, em trobo des del minut zero amb -jo vaig interpretar, potser erròniament, però em sembla que no- (…) una campanya brutal de desqualificacions, de comentaris absolutament falsos, d’interessos suposats que jo podia tenir en aquesta mateixa casa [RAC1] i que per això me n’anava a allà

El nomenament d’Eugeni Sallent s’ha produït sense que, encara hores d’ara, Duart no hagi explicat el perquè s’ha prescindit dels serveis de la fins ahir directora de TV3. Semblaria entrar en el terreny de la lògica més elemental que una exposició raonada i pública de la destitució d’un càrrec tan transcendental com aquest fos sempre el pas previ necessari a qualsevol nova designació. Aquí i ara, però, tot s’ha limitat a aquesta concisa nota de premsa de la CCMA i a les següents paraules d’agraïment cap a la gestió de la popular periodista:

El nou director substitueix Mònica Terribas, a qui el Consell de Govern ha volgut agrair i reconèixer la gestió al capdavant de Televisió de Catalunya en els últims quatre anys.

Tal com es diu en la nota de la CCMA, Eugeni Sallent s’ha convertit en el nou director de TV3 sense que cap dels sis membres del seu Consell de Govern hagin votat en contra. No s’hi especifica, però n’han estat quatre els vots favorables -els tres membres de CiU i el del PP- i dues les abstencions dels representants del PSC amb què, imaginem, volen mostrar el rebuig a la destitució de Terribas sense discutir la vàlua professional del nou director.

Així doncs, enllestit. Qui dia passa any empeny. O, com diria aquell, “sanjat, i punto”.

L’actualitat -ja ho sabem- obliga; i obliga molt. Avui es parla en tots els mitjans de la molt estimable herència que rep Sallent de la direcció de Terribas, de la figura del nou director, de la seva exitosa trajectòria professional al capdavant de RAC1 i dels reptes que haurà d’afrontar en aquesta nova etapa. No hi ha temps per perdre. Vivim uns moments especialment dolorosos. I la duresa del moment -ens ho diuen tothora- exigeix marejar poc la perdiu, filosofar menys i actuar amb prestesa, determinació i, sobretot, creure amb ulls clucs.

Tot això, però, succeeix allà fora, en l’arena d’aquell particular circ on, sense temps per discutir-se la conveniència d’un complex com Eurovegas ja s’estava interrogant l’opinió pública sobre si era millor situar-lo a Madrid o a Barcelona. Aquí dins, però, els ritmes són uns altres. Com queda pal·lès en la imatge de capçalera del blog, aquí només n’hi ha una de protagonista: la serena tassa de cafè.

El rigor de la gestió privada

Cal dir, d’inici, que la figura d’Eugeni Sallent és reconeguda per professionals de la comunicació de diversos àmbits i que la seva professionalitat ve indiscutiblement avalada per l’obra realitzada en el comandament d’una joveníssima emissora de ràdio catalana a la qual ha aconseguit fer líder de les ones. En deia això Basté en el seu Davantal d’avui, 26 d’abril:

No només he d’avalar jo el nom d’Eugeni Sallent com a responsable de TV3 o de qualsevol empresa pública o privada. Es pot preguntar a gent tant diversa com Albert Om, Xavier Bosch, Ramon Pellicer, Queco Novell, Jordi González, Manel Lucas, Cristina Puig, Manel Fuentes o gent com Toni Clapés, els Óscars, L’Elisenda Camps, el Quim Morales, la Marta Queilà, el Jordi Margarit, el Xavi Freixas o el Toni Soler que ahir deia en aquest mateix programa que és una bona notícia per a Tv3 i una de dolenta per a RAC1

La vàlua de Sallent com a gestor empresarial semblaria, en principi, fora de tot dubte i ja arribarà el moment de jutjar la seva tasca al front de televisió pública. Benvinguda a banda, abans de començar a fer el pertinent seguiment de la gestió que en farà a partir d’ara, caldria potser abordar el debat sobre què ha motivat el relleu de Mònica Terribas, sobre quines són les raons que el justifiquen.

Del positiu llegat de la direcció de Terribas en parlava fa uns quants dies el director editorial d’E-notícies, Xavier Rius:

S’ha de reconèixer que ha aconseguit un miracle en un mercat televisiu com l’actual caracteritzat per la retallada de les subvencions públiques, el descens de la publicitat, la fragmentació de l’audiència i la proliferació de tota mena de canals: recuperar el lideratge de TV3

D’acord, un mitjà de comunicació públic no pot ser sotmès a la mateixa mena d’escrutini que el que s’aplica a un de privat, on en essència són les xifres d’audiència les que dicten sentència. Un mitjà de comunicació públic ha de ser bàsicament jutjat per si compleix amb escrupolositat el mandat de servei a la societat sobre la qual incideix, tant pel que es refereix als continguts com a la seva gestió econòmica. Tot i amb això, és rellevant que en estricta aplicació de criteris mesuradors més propis de la tele privada, la gestió de Terribas no pugui ser qualificada sinó d’exitosa.

O no. Aconseguir el lideratge d’una cadena que, com bé explica Rius en l’esmentat article, havia arribat en un estiu de fa uns quants anys fins i tot a la quarta posició en el rànquing d’audiències no ho és tot. Caldria també jutjar-la per com ha gestionat l’amplíssima plantilla amb què compta Televisió de Catalunya o per si ha pogut existir tracte de favor a productores “amigues” en l’externalització d’alguns dels espais de la cadena o malbaratament dels recursos públics. L’editorial de La Vanguardia d’avui incideix precisament en aquest darrer punt:

(…) este balance positivo no puede esconder las sombras: en los últimos ejercicios, el gasto de TV3 no ha parado de crecer pese al compromiso adquirido en sentido contrario, cuando, en el 2008, el Govern asumió el déficit histórico de la cadena, de 1.047 millones de euros

De fet, els presumptament estratosfèrics sous de bona part dels treballadors de la cadena i els sucosos contractes subscrits amb productores privades de populars periodistes estrella de la cadena -o personatges afins- com les de Toni Soler (Minoria Absoluta), o empreses de comunicació com la Mediapro del progre Jaume Roures han estat el cavall de batalla de la premsa més conservadora en els darrers anys. Fa mes i mig aquest diari digital -que, per si us pot donar pistes, parla de Generalidad de Cataluña- denunciava els 9 milions d’euros mensuals que TV3 gastava en produccions externes:

La productora que más dinero se lleva de TV3 es Mediapro, que le suministra también los derechos de la Liga de fútbol. En total se llevó 53 millones entre 2010 y los primeros nueve meses de 2011. Al margen de los deportes, las productoras que más facturaron en este periodo fueron MinoriaAbsoluta (Polònia), con 12,7 millones; Diagonal TV (Infidels y Kubala, Moreno y Manchón), con 12,1; Gestmusic (Buscant la Trinca), 5,5 millones, y Triacom (El Gran Dictat) 5,2

A finals de novembre de l’any passat ja especificava La Vanguardia que el sou mig anual d’un treballador de la cadena pública catalana era d’uns 62.000 euros i que en tota la Corporació hi treballaven 2.700 persones:

TV3 té més personal i més ben pagat. Del seu pressupost dedica el 32% a pagar la nòmina de personal. Telecinco dedica a personal el 10,5%; Antena3, el 15,4%, i Televisió Espanyola, el 24%. La britànica BBC, referent entre els defensors del model de televisió pública, dedica al personal el 29% del seu pressupost

En qualsevol d’aquestes i altres plataformes comunicatives, les xifres de presumpte malbaratament en el sí de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals han estat ordre del dia d’un temps ençà. Res a dir-hi si aquesta minuciosa auditoria als comptes de TV3 es fan des d’aquella voluntat escrutadora de la gestió pública que hauria de caracteritzar tot mitjà de comunicació social, en compliment del mandat únic -subratllo, únic- de servei a la ciutadania.

El problema és quan s’entreveuen sospites que en les gestes aparentment cavalleroses d’algunes línies editorials s’hi podrien amagar motivacions no tan nobles. És el que succeeix, per exemple, quan incideixes en aquestes crítiques a la gestió econòmica d’un ens públic sense donar veu, en canvi, als neguits que públicament volen expressar els seus responsables.

Cal recordar que a l’octubre l’aleshores directora de TV3 va voler alertar la ciutadania a través de TV3: volem un mirall trencat? sobre el que ella considerava una “amenaça” contra el mateix sistema de comunicació públic, no només a Catalunya sinó també a la resta de l’Estat. I cal recordar també que La Vanguardia, el rotatiu que estava i està abanderant la noble lluita per a una rigorosa i eficient gestió dels nostres sagrats impostos en els mitjans públics, va ser l’únic dels rotatius a qui Terribas va adreçar l’alerta que curiosament va privar de la pertinent lectura a la seva -en principi, interessada- audiència.

Deia Basté aquest matí que:

Ara la moda és dir que Sallent anirà a TV3 com a home del Grup Godó a desmantellar la televisió pública per propiciar l’èxit de 8tv. Que atrevida és la ignorància! Sallent anirà a mantenir la potència de TV3 

Si fem cas de les seves primeres declaracions com a flamant nou director de TV3, Basté no aniria errat. Eugeni Sallent ha assegurat que el seu principal objectiu serà “amb menys fer més” i ser més eficients en la gestió dels propis recursos de la cadena per tal de:

(…) seguir defensant aquest model tan bo que és TV3, i aprofitar una herència que és el pòsit de molta gent

Malgrat els temors que públicament expressava la Terribas, doncs, el model no semblaria trobar-se en perill. A manca de les -repeteixo- esperades justificacions del seu relleu per part del president de la CCMA, Brauli Duart, res no fa pensar que una persona com Eugeni Sallent, capaç de dur al lideratge una emissora que compta -com recordava Basté avui- amb molts menys recursos que Catalunya Ràdio, no sigui la figura ideal per mantenir l’excel·lent rumb d’un transatlàntic que haurà de solcar la mar sense l’ajut de tants -i tan cars- sistemes de navegació.

Fer més amb menys és, al cap i a la fi, una música que ens és del tot coneguda. No només ens sentim còmodes amb la melodia; també l’harmonia i el tempo ens són del tot familiars. Vivim temps excepcionals i en temps excepcionals ocorren circumstàncies no ideals però comprensibles i acceptables en el context. Ens ho recorden també sovint: amb la manera com entomem les inevitables mesures d’austeritat, els ciutadans estem demostrant gran capacitat de sofriment i un excels sentit de la responsabilitat.

Són temps excepcionals i en temps excepcionals el timó ha d’estar en mans expertes, en mans professionals. Sobretot, però, ha d’estar en mans impol·lutes, en mans no contaminades per la disbauxa de la gestió del bé públic, d’aquella gestió del qual dia sí dia també coneixem els seus aprofitats, els seus excessos, la seva ineficàcia, les seves corrupteles…

Fa uns mesos el propi Basté dirigia aquestes amables paraules a una part de la plantilla de la “Corpo”:

(…) allà hi ha un grup de “galtes”, uns quants, que a la privada estarien al carrer

Exacte. Músiques que agafen, que reverberen en l’opinió pública. Davant la sospitosa gestió pública, la indubtable netedat de la gestió privada. Davant la ganduleria del personal del sector públic, l’eficiència del treballador de la privada. Davant l’evident incompetència d’il cavaliere a Itàlia, la rigorositat de Mario Monti. Davant la ineficàcia de la política professional de Papandreu, la ciència de l’economista Papadimos…

Com era la tornada? Ah, sí! Qui dia passa any empeny.

I és que, efectivament, no hi ha temps per perdre. No hi ha temps per a debats, només n’hi ha per a l’acció. No té sentit revisar el passat, per molt immediatament pretèrit que aquest sigui o per molt que aparentment ens pugui afectar d’ara endavant.

Bé està el que bé acaba. ¿Què hi fa que el malvat -però escollit democràticament- Berlusconi fos rellevat del càrrec sense donar veu als italians i que el seu successor, Mario Monti, hagi estat assessor de Goldman Sachs? ¿Quina importància té que en l’interinatge de l’actual govern provisional grec el futur dels seus ciutadans hagi estat ja hipotecat abans que les urnes hagin pogut parlar o que Papadimos hagués estat governador del Banc de Grècia i vicepresident del Banc Central Europeu?

Els raonaments necessaris previs ja han estat fets per aquells que en saben; inútil, per tant, donar-hi més voltes. Si els governants de casa nostra van considerar en el seu moment que era idoni que l’encarregat de pilotar les necessàries retallades en el nostre insostenible sistema públic de salut fos qui havia estat director general, primer, i president després, de la Unió Catalana d’Hospitals és, altre cop, prova palpable que l’aplicació de la gestió privada al bé públic és ben bé la idònia, no per al desmantellament d’aquest bé general de la ciutadania -com a alguns se’ls acut afirmar- sinó per a l’assoliment de la seva més estricta sostenibilitat.

El control informatiu

El mateix podem dir si entrem en el terreny de la comunicació. L’aprovació de la nova llei catalana de l’audiovisual va propiciar, és cert, una reducció de 12 a 6 del nombre de consellers de la corporació que ha de regular la correcta gestió i independència dels mitjans públics. Però, altre cop, aquest aprimament era inevitable en temps d’ofec pressupostari; com va afirmar la vicepresidenta Joana Ortega el passat octubre, en la reforma de la Corporació només s’hi amaga la voluntat d’instaurar criteris d’austeritat i eficiència en el sector públic.

Per què donar-hi més voltes, doncs? Siguem sincers, ¿quina gran transcendència pot tenir per a una ciutadania profundament angoixada per la crítica situació econòmica que pateix, que en l’actual Consell de Govern de la CCMA hi hagi només representació de 3 dels 6 grups parlamentaris que representen la veu del poble de Catalunya? ¿O què hi ha de veritablement rellevant en el fet que aquests consellers que han de regular els mitjans públics nacionals, amb la nova llei puguin ser escollits només amb una majoria absoluta en segona volta i no amb una majoria parlamentària de dos terços? I encara més, ¿de debò pot ser tan significatiu el fet que amb l’actual normativa, el càrrec de director de TV3 pugui ser escollit tan sols amb els vots favorables del grup majoritari entre els quals hi ha el vot de qualitat del seu president?

Són ganes de complicar el tema. També ho semblarien les reticències inicials d’un comitè d’empresa de TV3 que, com explica avui Comunicació21, recorda que el grup d’emissores del qual Sallent era director general forma part de l’Associació Catalana de Ràdio (que també va presidir ell mateix des de 2003 al 2010), és a dir, de:

(…) la patronal que “ha pressionat” per incloure la desaparició de la publicitat a Catalunya Ràdio en la nova Llei de la CCMA

Massa dades i massa trencar-se les banyes. No ens ho han explicat encara -però de ben segur que ho faran- per què Terribas havia de ser rellevada en el seu càrrec. No ens ho han explicat, però ja ho deduïm. Ara més que mai, calen experts professionals de la gestió empresarial en la direcció de les corporacions públiques. Uns tècnics que, a més, aporten un altre gran valor afegit de cara a la ciutadania: són neutres, no són sospitosos de clientelisme ni de moure’s per fílies ideològiques. En la gestió de l’empresa privada la neutralitat està assegurada i no hi ha més interessos que els derivats de la legítima voluntat d’obtenir beneficis.

I Terribas pecava de les dues coses. Una ja se’ns ha explicat -no de manera oficial però sí a través de l’editorial d’avui del conscienciat rotatiu La Vanguardia-: sota el seu mandat la despesa a TV3 no ha deixat de créixer, fet intolerable en els temps que corren. L’altra -que no se’ns explicarà mai ni oficialment ni a través de conscienciats rotatius- és que sota el seu mandat TV3 ha viscut els anys de més gran independència del poder polític del nostre país.

Podem posar-hi tots els peròs a aquesta afirmació. Jo mateix en aquest blog he estat molt crític, per exemple, amb el tractament que els serveis informatius de la cadena han fet en els darreres mesos dels diversos conflictes socials que han anant esclatant i amb la docilitat amb què han anat entomant les principals directrius llençades pels actuals rectors de la cosa pública catalana. Però en línies generals, el grau d’independència mostrat per la TV3 pilotada per una professional del periodisme de contrastada solvència i rectitud com Terribas, ha estat més que notable.

Tots recordem l’expressió “mal follada” amb què un excàrrec socialista de l’Ajuntament de Barcelona va qualificar Terribas en el seu perfil de facebook arran de la seva incisiva entrevista del 15 de març de 2010 a l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, o les més mesurades crítiques de l’aleshores portaveu adjunt del socialistes al Parlament, Joan Ferran, per les constants interrupcions al Molt Honorable President per part de l’entrevistadora. O també, des de l’altre bàndol, i a la mateixa època, les crítiques de l’aleshores militant de Convergència Democràtica, Rubèn Novoa, acusant els serveis informatius de TV3 d’estar al servei del gabinet de premsa del PSC.

Però també arran d’aquella entrevista, un altre socialista il·lustre -i portaveu, aleshores, en el Parlament-, Miquel Iceta, va escriure això en el seu diari personal:

(…) sí val la pena que el portaveu del PSC defensi un dels grans actius dels governs d’esquerres que ha estat, precisament, la desgovernamentalització dels mitjans públics i una major independència dels que els gestionen i dels que hi treballen. En això no hi ha d’haver cap pas enrere. I qualsevol crítica als professionals –que és també legítima– s’ha de formular des del respecte a les persones i a la independència dels mitjans públics que tant ha costat assolir.

Tant aquelles crítiques -a voltes lamentables- com les paraules d’Iceta són les dues cares de la mateixa moneda. Són la representació que en aquest curt període de temps, la cadena de televisió pública de Catalunya ha viscut els seus anys de major independència. I això és perillós; ho és sempre, però encara ho és més en moments com l’actual on les ressolucions amb què els nostres representants polítics fan front a la contundent i perllongada crisi econòmica han de ser viscudes per la ciutadania com a receptes d’inevitable compliment i els seus missatges, per tant, com a veritat inqüestionable.

La polèmica entrevista a Montilla del març de 2010 va portar el periodista Julià Álvaro a parlar de la televisió nacional de Catalunya com l’Ejemplar TV3. Les seves raons -pluralitat i professionalitat- de tan òbvies semblen de senzilla aplicació:

Televisió de Catalunya, TV3, demuestra cada día que una cadena pública no tiene porque ser un coto, todo lo contrario, que se puede ser más plural y profesional que nadie. Plural y profesional, algo tan sencillo como el cumplimiento de la ley.

Afirma el veterà i pessimista periodista Ramon Miravitllas en aquesta recent entrevista a El Triangle que:

(…) Quan una persona arriba al poder, veu immediatament que la comunicació és un instrument molt útil per perpetuar-s’hi. Hi ha molts polítics que no han sabut rendir-se a aquesta temptació i el mapa de la política i del periodisme a Espanya segueix tenint aquesta mena de vici d’origen

L’experiència particular d’aquests darrers anys de tele pública a Catalunya m’obligaria a no emetre judicis de caire apriorístic amb la “nova” TV3 ni a alinear-me amb el desànim de Miravitllas. Serà òbviament el temps qui ens dirà què hi hem guanyat i què hi hem perdut o, més important encara, qui n’ha sortit perdedor i qui guanyador en aquest viatge. Uns encara recordem com era aquella televisió de qui Jordi Pujol sempre se’n va considerar pare -amb tot el que això significa- i tots hem vist la cadena que Terribas ens ha llegat a tots els nivells.

En aquesta mirada particular, i com no pot ser d’altra manera, també li desitgem a Eugeni Sallent que certament pugui/vulgui exercir la tasca que mereix la televisió que més ha de servir als interessos generals, no als del governant de torn ni als de cap puixant grup de comunicació, sinó als interessos del conjunt de la ciutadania d’aquest país.

La mirada global, però, ens torna a recordar que som en temps d’acció i no de paraules. Temps per a tècnics i no per a debats. Temps de fe cega i no de dubtes. Temps de control i no de caos.

Telapidació nacional de Catalunya

El passat divendres es consumava el que des de fa força temps se sabia sobradament en els cercles de comunicació del país: un nou aprimament dels mitjans públics nacionals de Catalunya. Així ho anunciava al Parlament de Catalunya el portaveu del Govern, Francesc Homs, el qual entenia que la mesura era arriscada però necessària en el context actual de retallades -o com ells anomenen, ajustos pressupostaris- en el global del sector públic.

Com bé apunten diversos opinadors, es faria certament difícil d’entendre que amb àrees tan sensibles del nostre entramat social com la sanitat o l’educació severament esprimatxades, el sector de la comunicació pública no en sortís també esquitxat de manera substancial. Així ho fa notar el periodista Iu Forn en el seu article d’ahir al diari Ara:

Al país de les retallades i les congelacions, semblava lògic pensar que la podadora també havia d’arribar a la televisió i a la ràdio públiques. ¿O és que algú pensa que n’han de quedar totalment al marge? Si és així que ens ho expliqui amb arguments periodístics i de país

També en l’editorial d’El Punt Avui del diumenge 27 de novembre es destacava que les mesures estalviadores que el Govern aplicarà sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’han de circumscriure:

  (…) en la lògica d’ajustaments que ja fa mesos que anuncia i executa en el marc d’un pla d’austeritat draconià que toca tots els sectors de l’administració catalana. No és cap excepció, doncs, sinó que el sector audiovisual públic està destinat a passar pel mateix adreçador que la resta d’estructures

Per a d’altres articulistes, l’anunci del portaveu del Govern no ha fet més que fer surar un debat latent -el de la sostenibilitat econòmica de la CCMA i, especialment, de TV3- que havia de ser abordat de manera valenta un dia o altre. Salvador Cot, antic treballador de TV3 i actual director de Nació Digital, afirmava en el seu article de fa dos dies que sens dubte hi ha marge de maniobra per una cadena pública que el 2012 rebrà 40 milions menys de subvenció pública:

(…) és obvi que la plantilla està sobredimensionada. I que les productores que treballen més a TVC tenen marge per reduir una part del benefici empresarial. És aquí on es pot aplicar una política d’austeritat que, per ara, ha estat més simbòlica que estructural

Però en aquest debat que en endavant anirà pujant progressivament de temperatura no només intervé l’actual context d’austeritat que -inevitablement, sembla- hem d’afrontar les malmeses societats de la perifèria europea. També hi juguen un paper fonamental aspectes com la rendibilitat econòmica de la televisió nacional de Catalunya versus la seva vocació de servei públic i de vertebració de la societat catalana, així com els pressumptes interessos particulars que podrien amagar-se rere la reducció del potencial de la cadena.

TV3 dilapida

En aquesta polèmica més o menys soterrada que gira des de fa molt temps al voltant dels comptes de la televisió pública catalana, esdevé central la qüestió del pressumpte malbaratament dels sucosos recursos públics en l’externalització de bona part del servei ofert, del qual semblarien viure unes quantes productores privades. Carles Ribera, subdirector d’El Punt Avui, tirava d’ironia en el seu article d’ahir per destacar-ne aquest punt:

Hi ha el risc, també, que es deixin d’encarregar a fora espais de prime time i que en endavant els passin a fer els excel·lents professionals de la casa, fins ara menystinguts mentre els paguem entre tots (i que sigui per molts anys)

D’una altra mena de “vividors”, parlava Jordi Basté en el seu Davantal d’ahir: “Què en penso de les retallades a TV3?”. Aquí sense ironia, el popular presentador de RAC1 que havia estat més de vint anys a la ràdio i a la televisió pública catalanes, ens oferia una visió poc amable d’una part de la plantilla de l’ens públic:

(…) allà hi ha un grup de “galtes”, uns quants, que a la privada estarien al carrer. Tenen nom i cognoms i els saben les diferents redaccions i ja n’hi havia quan jo hi era. Però com passa a la pública, tenen sou i lloc per a la resta de la vida, no com acostuma a passar a la privada. Aquí, que fem coses mal fetes també, qui no val, com que som pocs, es veu molt i, per tant, se l’acaba convidant a marxar

I és que des de la compareixença parlamentària del portaveu del Govern i la reacció de la directora de TV3, Mònica Terribas, -titllada, per alguns, de ploramiques-, no han deixat d’aparèixer en diversos mitjans de comunicació veus que critiquen obertament la sobredimensió de la plantilla de treballadors o la presència constant de voltors externs que viuen o volen viure d’aquell apetitós pastís i que, per tant, avalen la reducció -en diuen regulació o reestructuració- de la subvenció pública.

Trobem referències a la “ridícula” queixa de la directora de TV3 fins i tot en articles que plantegen qüestions, en teoria, ben allunyades de la que ens ocupa. És el cas, per exemple, de l’article La crisis y el fútbol que va signar ahir a La Vanguardia el periodista esportiu Dagoberto Escorcia. Tot i que l’interessant escrit d’Escorcia girava al voltant dels diners que li està costant al Barça la renovació de molts dels joves que han sorgit de la Masia, el veterà professional de la informació esportiva acabava abordant l’anunci de Terribas sobre la impossibilitat de seguir donant el futbol de primera per TV3, llençant-li una sentència tan poc treballada com força demagògica:

(…) ¿Y qué?, diría Cruyff, y miles de parados, y de funcionarios que llevan el sueldo congelado desde hace un par de años, y de médicos o de educadores. ¿Y qué si TV3 no da los partidos del Barça? Prefiero eso a encontrarme hospitales cerrados o a los jóvenes sin estudios. Esta situación es la que tienen que tener en cuenta los futbolistas. La vaca ya no da para tanto

I ja que ens trobem en territori esportiu i que sembla que un dels dos canals de televisió de la CCMA que seran liquidats és el d’Esports3, avui ens hem llevat amb la sempre oportunista golejadora Pilar Rahola qui, amagant un dribiling amb una defensa a ultrança del model de TV3, ha afusellat des de l’àrea petita i amb la seva cama bona -la dreta- una porteria sovint ben protegida:

(…) En TV3 todo resulta caro, desde montar un plató nuevo –¿existe Ikea?–, hasta mover cualquier hilo que toque la tecla del convenio colectivo. Si además, en plena crisis, mantenemos canales que no ve nadie, y añadimos otras cuestiones de peso, es evidente que algo debía pasar. No es aceptable decir a los ciudadanos que será necesario cerrar quirófanos, y no tocar ni un pelo de la televisión pública

TV3 lapidada

No són les demandes de racionalització de la subvenció pública en els mitjans de comunicació -com en qualsevol altra àrea- arguments sense sentit. Vetllar per un ús curós i eficient dels nostres diners ha de ser, ara i sempre, matèria d’obligat compliment en la gestió dels serveis públics. Que hi ha malbaratament dels recursos de TV3?; que dins i fora pul·lulen “galtes” i “xucladors” de la mamella de la comunicació nacional catalana? Sens dubte. I ho podríem fer extensible a d’altres manifestacions culturals nacionals.

La qüestió central d’aquest crit racionalitzador, però, no és el què, sinó el qui i el perquè. Com ja explicàvem a Prims i controlats, aquesta polèmica té el seu origen en els fils que es van anar movent en el sí de les elits econòmiques, polítiques, comunicatives i -també, sí- esportives durant la darrera etapa del tripartit per tal d’atènyer els principals òrgans de govern de la catalanitat: la Generalitat, el Barça i la televisió nacional. Aquestes són les plataformes essencials per a la restauració del malmès discurs assenyat i moderat, hàbitat imprescindible per a que les grans corporacions empresarials del país puguin créixer en el fons i en la forma que desitgen.

Deia Basté en el seu Davantal d’ahir que, després de la seva dilatada presència als mitjans de la “Corpo“*, des de fa set anys desenvolupa la seva feina a:

(…) una ràdio privada [RAC1], propietat -sembla- del “papu”, que és Godó

(*) Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

El popular presentador de la principal emissora de ràdio privada de Catalunya feia referència a les sospites que recauen sobre el Grupo Godó com a pressumpte beneficiat de l’aprimament dels recursos de la CCMA. Deia Basté que Godó sembla el “papu”. I potser no ho serà, però definitivament ho sembla.

A l’esmentat post Prims i controlats ja vaig inserir la foto -o com diria Mr. Proper, la prova del cotó- que immortalitzava alguns dels principals titellaires del país, entre ells José Antich, director de La Vanguardia. També en aquella entrada recordava la valenta -i no precisament econòmica- aposta de Godó per potenciar 8TV amb el fitxatge estrella de Josep Cuní. I li sumava el fet que La Vanguardia, principal diari del grup de comunicació, havia estat l’únic dels dotze rotatius a qui la directora de TV3 havia adreçat el seu visionari article TV3: volem un mirall trencat? que no l’havia publicat.

Des d’aleshores, les novetats s’han anat succeint. Els moviments -lícits, d’altra banda- a 8TV no deixen de produir-se. A l’octubre va sumar-se a la graella de la cadena el popular programa de RAC1 La competència i el passat dilluns 28 de novembre, l’altre exitós espai esportiu de l’emissora: Tu diràs. L’aposta de Godó, doncs, per convertir la poc més que  projectadora de sèries en tota una cadena de televisió amb aspiracions a competir amb TV3 és ja una realitat.

I quin mal hi ha en l’aposta del grup de comunicació del Conde de Godó? Cap ni una. L’experiència de RAC1, una emissora jove que en pocs anys ha passat a compartir amb Catalunya Ràdio el lideratge de l’espai radiofònic català, demostraria que al nostre país l’audiència potencial de comunicació en llengua catalana és més àmplia del que podria semblar i que no forçosament l’èxit d’un mitjà ha de comportar el fracàs de l’altre.

El problema és que la ràdio no és la tele. Ràdio la poden fer -utilitzant terminologia made in La Vanguardia- fins i tot uns pocs -i menys nets- perroflautas. I més ara, en plena era digital. La tele és una altra cosa. No és suficient la cerca en l’audiència d’un target adequat i diferenciador com van saber fer al seu dia en el llançament de RAC1, amb un públic jove, amb estudis i de classe mitjana. Per fer tele cal més, molt més. Calen recursos, molt recursos. Calen diners, molts diners.

Però ens trobem en un moment d’especial moviment a la baixa dels ingressos dels grups de comunicació, tant pel que fa a les subscripcions i venda directa com, sobretot, a la publicitat. Per tant, un grup mediàtic que es planteja convertir una cadena de tele de pa sucat amb oli en tota una tele privada nacional de Catalunya, requereix poder lluitar, no només en la mateixa divisió que la competència, sinó com a mínim en els llocs que donen pas a l’Europa League.

Assumint, doncs, que TV3 és la “plantilla més cara del futbol” -com deia Dagoberto Escorcia, en referència al Barça-, si no és possible invertir molts milions més en nous i mediàtics fitxatges a 8TV, sí que resulta imprescindible que el potencial inversor de la locomotora audivisual catalana vagi minvant any rere any.

O sigui que, sí, Basté, Godó sembla veritablement el “papu”. Als mitjans de comunicació propietat de Godó va ser silenciada en el seu moment l’alerta de Mònica Terribas sobre el perill que amenaçava els mitjans de comunicació públics nacionals. I en els mitjans de Godó, la figura de Mònica Terribas ha estat ara -i no només en pàgines d’opinió- blasmada, fins i tot ridiculitzada.

I plou sobre mullat. Les evidències d’exercici maliciosament silenciador de realitats contràries als interessos del grup han estat i són el pa nostre de cada dia, especialment a La Vanguardia. Tots hem vist l’actitud dels periodistes i mitjans del grup envers la gestió de Joan Laporta al Futbol Club Barcelona i la que han mantingut abans i ara amb l’actual president de l’entitat, Sandro Rosell. Tots hem vist com les opinions del personatge aglutinador dels més excels valors com Pep Guardiola han estat ovacionades en el fosquíssim afer de Qatar Foundation però absolutament afusellades quan ha gosat aixecar la veu en defensa de l’expresident blaugrana. I tots hem vist fins i tot la poc manipulable Pilar Rahola abaixar els braços i retirar un article on criticava el vist-i-plau de l’entrenador del Barça als diners provinents de l’emirat.

Motius per criticar, no tan sols la gestió econòmica, sinó també la propagació amb diner públic d’un estereotip de catalanitat que sovint enllaça massa clarament amb la realitat que viu la part menys angoixada -per dir-ho suaument- de la societat catalana n’hi ha de sobres a TV3. En aquest blog he destacat algun exemple de flagrant allunyament de la nostra tele pública respecte a la nostra realitat majoritària i de grollers lligams amb determinats interessos particulars (vegeu 30 minuts de promoció).

Però això no significa que ara tots plegats haguem de combregar amb rodes de molí. I és que no és simplement una qüestió que afecta al panorama comunicatiu del nostre país. Les sospites que el deplorable context econòmic està essent aprofitat per l’actual Govern de la Generalitat per reduir la cosa pública en favor de l’interès privat no paren de créixer. Ho facilita la successió de notícies on se’ns equipara funcionariat amb malbaratament i on no se’ns parla de drets sinó de privilegis dels treballadors públics (com bé destaca Roger Palà en el seu article d’avui a Nació Digital). Ho permeten informacions d’altres àmbits com aquesta també d’avui, on se’ns informa de la nova brillant idea del conseller de Sanitat per reformar el sistema sanitari del país.

Que crisi significa canvi, és evident. Que aquest canvi ho serà de model, també resulta indubtable. I que el canvi de model tendeix cap a la progressiva privatització de les nostres vides -també en comunicació- ja no ho pot negar ningú.

Per cert, parlant d’interessos privats, he trobat a faltar una de les -en altres moments, combatives- portades de Manel Fuentes a El matí de Catalunya Ràdio en defensa dels mitjans públics nacionals de Catalunya. No voldria pensar que aquest oblit s’ha degut a una possible rancúnia vers la directora de TV3 per les infructuoses negociacions per conduir un programa a la cadena.

Prims i controlats

Les sospites que la crítica cojuntura econòmica està essent aprofitada pel poder polític del nostre país per implementar mesures d’aprimament del sector públic planejades mà amb mà amb les grans corporacions privades no deixa de planar sobre l’ambient. En algun cas concret aquesta sospita es torna quelcom més fefaent: l’elecció com a conseller de Salut del que va ser director de la patronal de centres hospitalaris privats durant 14 anys resulta inquietant quan analitzem les radicals retallades que s’estan aplicant hores d’ara en la sanitat pública.

És per això que l’article que va signar la setmana passada la directora de TV3, Mònica Terribas, hauria de ser llegit de manera molt més negativa que el que el propi contingut del text explicita. Perquè si un sector essencial de l’estat del benestar com la salut pública, que toca de manera directa la fibra més sensible de la ciutadania, està patint l’embat implacable de la tisora, què no s’ha de poder dur a terme amb els mitjans de comunicació de titularitat pública?

Mònica Terribas, ens alertava a TV3: volem un mirall trencat? del perill que corren els mèdia públics catalans davant la forta pressió que van exercint darrerament diverses plataformes d’opinió per tal que el potencial de la comunicació pública minvi substancialment. La directora de TV3 feia una defensa a ultrança de la funció de servei a la societat que exerceixen els mitjans públics nacionals, en especial TV3, una tasca que, en la seva opinió, és del tot ignorada per uns interessos privats que només en destaquen el seu cost econòmic:

Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l’imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d’operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre

El blanc de les crítiques de Terribas són aquells grups de comunicació privats que, després d’aconseguir una reforma de la llei de l’audiovisual espanyola que ha comportat una reducció dràstica dels recursos de TVE, ara focalitzen l’interès en la minva de la competitivitat de la televisió pública catalana amb l’excusa de la crisi econòmica.

Molt probablement, però, la pressió mediàtica que ha motivat la directora de TV3 a escriure un veritable manifest de defensa del panorama públic de comunicació, no pot ser analitzada per separat d’un altre fet ocorregut les darreres setmanes i que també té un efecte directe en els mitjans de comunicació nacionals: l’admissió a tràmit en el Parlament de Catalunya de la llei de reforma de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i del Consell Audiovisual de Catalunya. Tal i com informava el diari Ara el passat 6 d’octubre, el text d’aquesta llei de reforma:

(…) redueix de 12 a 5 els membres del Consell de Govern de CCMA, fusiona els càrrecs de president i de director general de l’ens, limita a cinc els membres del CAC (en comptes dels 10 actuals) i redueix de 21 a 14 els membres del Consell Assessor de Continguts i Programació.

També en aquest cas, l’argument argüit pels impulsors de la mesura (Convergència i Unió) és exactament el mateix que els operadors privats de comunicació han emprat en les seves demandes de reducció dels recursos dels mitjans públics del país: austeritat en temps de crisi. Segons la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, Joana Ortega, aquesta modificació respon a la voluntat:

(…) d’optimitzar recursos, d’austeritat, d’eficàcia i d’aprimament de les estructures administratives per racionalitzar-les

Però més enllà de la reducció de membres i, en conseqüència, de la necessària pluralitat en el sí dels diversos organismes afectats, la reforma de la llei de l’audiovisual catalana, tal i com s’explica en el.debat.cat, preveu una mesura encara més preocupant: la reducció del consens en l’elecció dels seus membres:

(…) si fins ara calia una majoria qualificada de dos terços del Parlament, amb la reforma només caldrà majoria absoluta en segona votació. Una segona votació, a més, que s’ha de fer en la mateixa jornada

Traduint-ho tot plegat, mitjans públics menys competitius i una miqueta més controlats pel poder.

Interessos disfressats de crisi?

Crisi econòmica, pressió dels grups mediàtics privats, mesures governamentals… Crec que és bo recuperar una foto de fa un any i mig, publicada el 6 de juny de 2010 pel diari Nació Digital i que, enmig d’aquest context de trasbals en el món de la comunicació de titularitat pública, ha tornat a circular aquests darreres dies per les xarxes socials:

Hem de situar-nos a l’abril de 2010, quan l’aleshores candidat Sandro Rosell cercava entre la crême de la crême de la societat catalana els suports que el catapultessin a la presidència del Barça. A la foto, moltes cares representatives de l’establishment liberal català: figures polítiques com Artur Mas, (aleshores, president de Convergència i Unió i futur candidat a la presidència de la Generalitat); dirigents de les principals corporacions empresarials i financeres del país: Antoni Brufau (president de Repsol YPF), Joan Maria Nin (aleshores, director general de La Caixa, i actual sotspresident de CaixaBank), Enric Lacalle (president de Barcelona Meeting Point), Arcadi Calzada (expresident de Caixa Girona), Antoni Vila Casas (empresari farmacèutic i mecenes cultural), Josep Maria Xercavins (empresari immobiliari de les grans fortunes), Antoni Puig (expresident del Grup Puig de perfumeria i cosmètica); i primeres espases del nostrat panorama mediàtic: José Antich (director de La Vanguardia) i Josep Cuní (aleshores, director d’Els Matins de TV3).

La imatge -junt amb les línies d’actuació de l’actual directiva de l’entitat- ens confirma el que tots sabem de sobres: que el Futbol Club Barcelona no és només un club de futbol sinó que és raó d’Estat i que, per tant, no pot deixar-se en mans de personalitats incontrolables, com Joan Laporta, que circulen lliurement i pregonen aspiracions polítiques perilloses  (us recomano la lectura d’un post anterior: ‘Aqatar’ les decisions d’empresa).

Però més enllà de l’informació estrictament relacionada amb l’entorn blaugrana, la foto ens aporta molt i molt més. I és que si Sandro Rosell era en aquell moment a noranta dies de ser proclamat president del Barça, a Artur Mas li faltaven vuit mesos per convertir-se en president de la Generalitat de Catalunya, i Josep Cuní, una de les cares principals -si no la que més- de la televisió pública catalana, posava per al fotògraf al costat del director del diari bandera de Godó, el poderós grup de comunicació que un any després passaria a pagar-li la nòmina per l’aventura laboral a 8TV.

Salpebrem ara la foto amb els fets ja consumats, i veurem com la imatge pren més cos. Afegim-hi el suport incondicional que els mitjans del Grupo Godó van oferir a Rosell en la seva lluita per la presidència del Barça així com en l’actual procés d’insuflar amnèsia col·lectiva sobre el recent passat blaugrana. Afegim-hi l’ajut brindat a Convergència i Unió en el seu retorn a la Generalitat pels mitjans d’un Grupo Godó que maldava per oblidar i fer oblidar les dues etapes de “tobogan” del tripartit. Afegim-hi que l’aprimament dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals coincideix en el temps amb la valenta aposta de Godó per convertir un canal de fireta en la televisió privada que vol parlar de tu a tu a TV3 tal i com RAC1 fa amb Catalunya Ràdio (veure Godó, el persistent). I afegim-hi que, com informava Media.cat, La Vanguardia va ser l’únic dels dotze diaris a qui Terribas va enviar seu article-manifest que va simplement ignorar-lo.

Un cocktail massa explosiu com per parlar de meres sospites.

Afirmava Mònica Terribas en el seu article que:

Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d’austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei

Però TV3 no només s’ha adaptat a l’exercici d’una tasca “responsable” en relació a la crisi, impulsant els criteris d’austeritat que ens exigeixen a tothom. Com hem vist en anteriors entrades d’aquest blog, la televisió nacional de Catalunya no ha dubtat en confraternitzar els darrers mesos precisament amb el govern que està implementant unes brutals mesures restrictives en el sector públic i que està afectant també -i de manera seriosa- els professionals i el servei que presta la casa. La deriva de la línia informativa dels Telenotícies cap a una difusió “responsable” -és a dir, tova- de totes aquelles informacions que podrien suscitar l’augment de la temperatura del neguit social, no fa més que elevar el grau d’alerta de què parla la pròpia directora de la cadena en el seu article.

Potser la direcció de TV3 s’haurà vist inevitablement empesa a mostrar la seva cara més amable davant d’aquells que tenen la potestat d’apujar més o menys el nivell de difuminació de la cadena. De segur que a Mònica Terribas ja fa temps que li ha pujat la mosca al  nas. Aquella llunyana foto inicial devia ser, potser, un primer avís. El retorn al poder d’una coalició que sempre va considerar casa seva tant el palau de la Generalitat com Sant Joan Despí en va ser, segur, un altre. I la recent deserció de la principal vedette de la cadena cap a nous i privats aires televisius ja no devia ser més que la confirmació de les sospites, doblement refermades amb la dràstica reducció de la pluralitat en el sí de la CCMA que preveu el text de la reforma de la llei audiovisual catalana.

Com acabarà tot plegat ho sabem a mitges. Que els mitjans públics nacionals s’han aprimat i seguiran essent aprimats és una evidència. Que la intenció és que el poder polític pugui fer i desfer més fàcilment en el sí de l’entitat reguladora dels mitjans públics també ho és. Ara l’única cosa que manca és comprovar quins seran els interessos privats (tant del món de la comunicació com d’altres àrees) que treuran profit de la reducció de la despesa pública en la tortuosa senda de la crisi i que aconseguiran situar-se en la desitjada pole position encabat el període de recessió. Alguns ja estan fent forat.

David Bassa (president del Grup de Periodistes Ramon Barnils) ens recorda a Per què sempre sospitem que ens volen controlar?, que la reforma de la llei de l’audiovisual preveu, entre altres coses, que per nomenar o destituir els directors de TV3 i Catalunya Ràdio ja només caldrà una majoria absoluta dels membres del Consell de Govern de la CCMA, que no només tindrà menys consellers (com hem dit abans, passen de 12 a 5) sinó que també aquests, al seu torn, hauran pogut ser escollits només per majoria absoluta.

De fer-se realitat aquest context, es fa ben difícil d’imaginar com s’ho farà l’actual directora de TV3 per dur a terme la sentència final del seu article:

Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d’esquerdar una eina de país i els valors que representa

Telenotícies antitèrmics

Si una cosa va assolir satisfactòriament el moviment del 15-M a Catalunya va ser posar el poder polític del país en situació d’amenaçador escac. La frustrada temptativa de desallotjament -o neteja, segons pròpies paraules dels inspiradors- del 27 de maig i l’intent d’aturar el Parlament per part dels ‘indignats’ el 15 de juny va ferir el govern de la Generalitat en dues àrees fonamentals. D’una banda, aquests fets trasbalsaven la línia estratègica que des que va agafar les regnes el president Mas perseguia prioritzar i potenciar tots els temes relacionats amb la seguretat a Catalunya i, en darrer terme, mostraven a l’opinió pública de manera transparent que el Govern flaquejava en matèria de control de la informació.

En un marge de poques setmanes, una ciutadania tocada en major o menor grau per la crisi econòmica i fatigada per la llunyania del discurs polític, va ser testimoni d’una certa generalització del desordre i la crispació, fins i tot, del conflicte social. Durant força dies, les imatges televisives de les places catalanes i de la resta de l’estat compartien protagonisme amb la plaça Sintagma de la capital d’un país en fallida i ens recordaven -salvant les distàncies- les revoltes populars que s’havien produït a diversos indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.

Des de la perspectiva del poder executiu, allò era simplement intolerable. Més intolerable encara, sabent que dins de les línies estratègiques d’aquell poder es trobaven -i es troben, com sabem- unes imparables polítiques de massives i doloroses retallades socials que difícilment es poden a dur a terme enmig d’un clima d’agitació ciutadana. Una situació que se’ls escapava perillosament de les mans ha hagut de ser urgentment redreçada.

I s’ha redreçat. D’aleshores ençà, el govern d’Artur Mas no ha permès que cap esdeveniment ni cap discurs al nostre país poguessin enterbolir l’aplicació de les mesures governamentals de la manera que havien estat planificades. Per a l’exitós desenllaç d’aquestes tàctiques no cal dir que ha estat primordial recuperar el control de la informació, primer, i netejar la malmesa imatge dels cossos de seguretat, després.

Refredar el termòmetre social

No cal ser especialment perspicaç per endevinar que el control de la informació per part d’un govern necessita de la connivència majoritària dels mitjans de comunicació del país. En el cas que ens ocupa, la complicitat mediàtica és del tot natural en grups de comunicació històricament al·lèrgics als mots ‘desordre’ i ‘inseguretat’ (Godó, al capdavant), probablement també en d’altres més preocupats pels avenços sobiranistes que no pas per les demandes socials (Hermes, grup propietari d’El Punt Avui) i definitivament difícil d’aconseguir en grups de comunicació d’abast estatal i/o d’ideologia -diguem-ne- progressista (Zeta, Prisa…).

El que sí que és primordial és controlar al màxim els mitjans de comunicació nacionals públics del país, en aquest cas Catalunya Ràdio, però sobretot TV3, atès l’intrínsec potencial d’influència de la televisió en general i, de manera particular, per la consolidada imatge de credibilitat de la cadena pública catalana.

Si hem anat seguint els espais informatius de referència de TV3 haurem pogut comprovar que des que es van produir els fets del Parlament de Catalunya el 15 de juny, s’han anat succeint tres fenòmens interessants. El primer, l’estranya desaparició de la llum pública (fins fa ben poques setmanes) de la figura política que més s’havia prodigat durant la calenta primavera catalana, el conseller d’interior Felip Puig. El segon, el restabliment de la correcta imatge pública dels Mossos d’Esquadra a través de la difusió -dia sí, dia també- d’innombrables i exitoses operacions anti-droga, o contra bandes especialitzades en robatoris, màfies de la prostitució o furts en les zones turístiques del país. I el tercer, la progressiva minva en la focalització informativa de qualsevol esdeveniment que de manera directa o indirecta ens pogués recordar el recent passat convuls o transportar a places ocupades i a eslògans subversius.

Com dèiem, des de la perspectiva de qui governa un país, sobretot en temps de crisi, és simplement inacceptable que la ciutadania tingui la percepció que, u, el país és un caos, i dos, que els encarregats de garantir la seguretat interior defensen únicament els interessos dels que ostenten el poder. I contrarestar aquestes dues circumstàncies ha estat el que ha ocupat els darrers mesos bona part de la jornada laboral dels nostres dirigents. I sens dubte, se n’han sortit amb escreix.

Les llarguíssimes vacances d’estiu del conseller Puig (vacances mediàtiques, s’entén) i els triomfants relats que els cossos de seguretat del país han pogut col·locar en els principals mitjans de comunicació -repeteixo, especialment a TV3-, tot plegat amanit amb la manera com se’ns estan presentant les protestes contra les retallades dels diversos col·lectius professionals, han propiciat l’assoliment d’un clima ciutadà acceptablement menys calent que el vam viure en la primavera. Imaginem-nos per un moment que les darreres intencions estalviadores de l’Institut Català de la Salut haguessin sortit a la llum pública enmig d’aquell enorme sidral reivindicatiu.

Tot i les temperatures estiuenques, tot i la profusió de dades socials i econòmiques negatives, és indubtable que la perillosament oscil·latòria febre “revolucionària” s’ha transformat en permanent -però controlable- febrícula. I aquest nou clima social ha propiciat no només que el conseller d’interior Felip Puig hagi reaparegut a la vida pública catalana amb una completa neteja de cutis sinó que ho hagi fet, a més, amb el total convenciment que les recomanacions -o subtils directrius- que va deixar anar el dia que presentava la col·laboració del departament amb els municipis serien amablement recollides pel col·lectiu periodístic:

[la seguretat] és un gran repte de país, i en aquest repte hi han d’altres agents i actors. També els mitjans de comunicació, i per tant estic convençut que tindrem capacitat d’establir diàleg amb els mitjans sobre de quina manera podem traslladar aquest gran compromís per a seguir tenint ciutadans plenament lliures i segurs

No m’entretindré a detallar-vos el seguit de sentiments i records que em provoquen sentències com aquesta. En cap cas no podria millorar el que ha expressat de manera clara el periodista David Fernàndez a Media.cat en el seu article Plomes o porres:

Sant tornem-hi. El requeriment de Puig suscita l’etern debat vers l’aporia d’escriure amb ploma o amb porra. Els límits precisos entre propaganda i informació, la frontera que separa el mercenari del periodista. Fet i desfet, en aquest país tan petit, la tensa i contradictòria relació entre filtració policíaca i informació lliure és tristament prolífica (…)

Tanmateix, sí que faré notar que, a banda de l’esmentat article de David Fernàndez, aquestes -diguem-ne- recomanacions del conseller Puig només han estat recollides pel diari digital e-notícies, m’imagino que per l’habitual dedicació d’aquest mitjà a difondre informacions que poden suscitar la polèmica. Cap esment més en cap altre mitjà de comunicació; cap expressió en 140 caràcters en els populars comptes de twitter dels encara més populars professionals de la informació; cap comunicat de queixa del nostre Col·legi de Periodistes de Catalunya (que sí havia reaccionat, en canvi, davant les crítiques del conseller a la cobertura informativa del desallotjament del 27 de maig).

Senyal que la informació llençada pel titular d’Interior de la Generalitat ha arribat de manera precisa a qui havia d’arribar i que ha quallat: no ha estat filtrada a la sempre excessivament mal·leable opinió pública, sinó que ha quedat ben custodiada per aquells que, sabent-se professionals d’una tasca d’enorme responsabilitat social, sens dubte sabran utilitzar-la amb el seny que correspon.  

El nostrat antitèrmic televisiu

El dilluns 3 d’octubre ens ha proporcionat l’exemple perfecte d’aquesta recuperació del control informatiu per part dels gestors del nostre país. Farem una ullada detallada a l’espai  informatiu de referència de la cadena pública catalana, el Telenotícies, afegint-hi unes pinzellades comparatives amb L’Informatiu de TVE Catalunya.

Aquell dia, el protagonisme del panorama socialment bulliciós català requeia, d’una banda, en la sanitat pública (augment de les llistes d’espera de les operacions quirúrgiques i nou intent negociador entre l’Institut Catala de la Salut i els sindicats), i de l’altra, en l’inici de les detencions dels pressumptes implicats en el bloqueig del Parlament de Catalunya el 15 de juny.

TV3, en el seu Telenotícies Vespre ho va veure de la següent manera:

Notícies sobre la sanitat pública

El Telenotícies Vespre va obrir edició amb una notícia d’indubtable interès per a la ciutadania, l’augment de les llistes d’espera en operacions quirúrgiques i les mesures que el Departament de Salut aplicaria per garantir uns terminis concrets d’espera segons la urgència de cada malaltia. La durada total de la notícia va ser de 3 minuts 49 segons (del 01:23 al 05:12) i va consistir en:

1.- Informació prèvia de les actuals dades de temps d’espera explicades pel conductor del TN, Ramon Pellicer, de la següent manera:

(…) Aquest estiu, al juny, les persones a l’espera d’operació eren gairebé uns 70.000, un augment del 30,5%. La xifra s’explica, a banda del tancament de quiròfans en horari de tarda, pel creixement vegetatiu de la població, segons dades del departament de Salut

Fixem-nos bé en la informació. L’augment del 30,5% de persones en espera d’una operació es deu a dos motius essencials: al tancament de quiròfans en horari de tarda i al creixement vegetatiu de la població. Explicat així, de forma concisa i transparent, el missatge arriba de manera diàfana a l’audiència. En canvi, quina és l’estructura triada pels serveis informatius de TV3 en el redactat d’aquesta informació?: doncs una estupenda frase subordinada, és a dir, una estructura poc o gens recomanable en redacció periodística, en general, però molt especialment en ràdio i televisió, perquè provoca que el missatge arribi excessivament difús al receptor. Com podem imaginar, aquesta tria no és ni casual ni innocent. I menys encara, el fet que hagin escollit com a oració principal de la informació el motiu no atribuible a la gestió política…:

La xifra s’explica pel creixement vegetatiu de la població

…i que hagin relegat a una posició secundària la conseqüència de les mesures dictades pel govern de la Generalitat: el tancament de quiròfans en horari de tarda.

2.- Vídeo amb el detall de les mesures de la conselleria i els temps d’espera garantits per llei segons el tipus d’operació, les declaracions del conseller de Salut Boi Ruiz i un petit reportatge d’una pacient que fa nou mesos que espera una operació de pròtesi de genoll i que explica que en la darrera visita li van dir que no sabien si s’hauria d’esperar un any o dos anys més. La informació sobre aquest exemple particular de llarga espera per a una operació acaba amb la veu en off matitzant les pròpies paraules de la pacient:

Amb els canvis de gestió de les llistes d’espera anunciats avui, l’Assun [la pacient], teòricament hauria de rebre atenció immediatament

I, tot seguit, ja a plató, per si no ha li ha quedat suficientment clar a l’audiència, la conductora del TN, la Raquel Sans, torna a recordar-nos que:

Amb els canvis de gestió de les llistes d’espera anunciats avui, l’Assun, teòricament -com els dèiem- hauria de rebre atenció immediatament. Ho acabem de veure en el vídeo explicatiu de fa només uns segons

3.- La notícia pròpiament sobre l’augment de les llistes d’espera en operacions quirúrgiques es completa amb les garanties del departament de Salut respecte a l’atenció de les malalties de risc (cardíaques i oncològiques) dins dels terminis de seguretat i ens expliquen que el temps d’espera per operacions en malalts de càncer a mes de juny de 2011 han estat en general menors als esmentats terminis de seguretat. És clar que no ens diuen quines han estat les dades reals a finals d’aquest estiu; això sí, reconeixen que:

(…) són terminis que, probablement, s’hauran allargat més durant aquest estiu perquè s’ha reduït l’activitat als quiròfans més de l’habitual

O traduint els eufemismes emprats per la Raquel Sans:

(…) són terminis que, segur, s’hauran allargat més durant aquest estiu per les mesures del departament de Salut que han obligat a tancar nombrosos quiròfans

Aleshores, sense cap tall en la informació, el Telenotícies aborda l’altra notícia important de la jornada en matèria sanitària: la represa de les negociacions entre Institut Català de la Salut i sindicats i les noves protestes dels professionals mèdics. Total de la informació: 27 segons (minuts 05:13 a 05:40). A dreta llei, aplicant criteris de rabiosa actualitat, aquesta hagués hagut d’aparèixer com a informació principal i hagués hagut de merèixer un tractament més extens. En canvi, tot i que ja havia estat a bastament tractada en l’edició del migdia del propi Telenotícies, la notícia sobre les mesures adoptades per Salut en relació a les llistes d’espera és la que es considera primordial tant en ordre d’emissió com en durada (recordem, 3 minuts, 49 segons).

A banda de l’implícit significat de la relegació del conflicte sanitari a un apartat residual del Telenotícies, cal no perdre detall de com està explicada la notícia.

Per començar, la informació és de les que en televisió podem qualificar de baixa intensitat: consisteix en l’emissió d’imatges de les protestes explicades per una veu en off -en directe, des del plató- del propi conductor.

Si ens centrem en les imatges, veurem que la concentració dels professionals mèdics davant la seu de l’Institut Català de la Salut ha estat filmada des d’una posició molt llunyana de la porta principal, lloc on es van produir diverses escenes de tensió i certa violència entre Mossos d’Esquadra i manifestants. La resta de les imatges descriuen una marxa tranquil·la i pacífica dels manifestants per la Gran Via de les Corts Catalanes. Com és lògic, cap personalització de la protesta, cap tall de veu de representants sindicals.

I el que no té cap mena de desperdici és el redactat que acompanya les imatges insulses de la protesta i que Ramon Pellicer -talment com un lloro- llegeix des de plató. Us en faig aquí sota la transcripció literal del redactat tal i com ha estat verbalitzat pel veterà periodista de TV3 (us torno deixar aquí l’enllaç al Telenotícies perquè l’escolteu amb atenció; recordeu, minuts 05:13 a 05:40):

Metges i infermeres s’han tornat a manifestar, demanen als sindicats que no negociïn amb l’Institut Català de la Salut les retallades que hi ha sobre la taula si els 40.000 treballadors de l’ICS no accepten reduir-se la paga extra de Nadal 1.500 interins deixaran de treballar durant tres mesos, o 6.000 treballaran una quarta part menys

Els sindicats afirmen que només afectaran una baixada de sou si per escrit tenen confirmació que no hi haurà acomiadaments

Després de dues hores la reunió ha acabat sense acord

Fixeu-vos en el primer paràgraf, que és on apareixen totes les dades substancials de la notícia. En Pellicer recorda aquella cèlebre locució del no menys cèlebre Alfredo Urdaci en temps de la TVE d’Aznar, quan el periodista va haver de llegir una sentència contrària a Radio Televisión Española i favorable al sindicat Comissions Obreres (a qui ell es va referir com a C.C.O.O.).

En aquest cas, la tècnica que empra el periodista de TV3 per locutar el primer i transcendent paràgraf és eliminar els signes de puntuació tant com li ha estat possible, de manera que:

1. on hauria d’haver-hi hagut un punt i seguit, existeix una subtil inflexió de veu que generosament he traduït com una coma (“Metges i infermeres s’han tornat a manifestar,…”)
2. on hauria d’haver-hi hagut un altre punt i seguit, no hi ha cap signe de puntuació (rere el mot ‘Salut’ en la frase “demanen als sindicats que no negociïn amb l’Institut Català de la Salut”)
3. també desapareix la pausa imprescindible en locució radiofònica o televisiva entre dues frases condicionades: entre la frase causal: “si els 40.000 treballadors de l’ICS no accepten reduir-se la paga extra de Nadal” i la seva conseqüència: “1.500 interins deixaran de treballar durant tres mesos, o 6.000 treballaran una quarta part menys”

En resum, un paràgraf absolutament inintel·ligible que, altre cop, no és producte de la casualitat ni de la incompetència (el senyor Ramon Pellicer coneix amb escreix la teoria de la locució radiofònica, que ha transmès a no pocs alumnes de la UAB). L’embarbussament és del tot intencionat, i busca minimitzar encara més una informació que, ja de per sí, ha merescut un tractament visual molt pobre.

Per acabar de confirmar aquestes subtils manipulacions televisives dirigides totes elles a allunyar l’audiència de la percepció de permanent conflicte en el món sanitari, podeu fer un cop d’ull a l’edició del vespre de L’Informatiu de TVE Catalunya, els serveis informatius de la qual segueixen unes directrius -en espera de l’inevitable canvi de “règim” a nivell estatal- del tot divergents amb les de la cadena catalana.

Veureu que, a parer de TVE Catalunya, la notícia principal ha de ser la més actual (les protestes del col·lectiu sanitari), i com a conseqüència, la informació mereix un tractament molt més extens (3 minuts, 12 segons: del 01:52 al 04:14). A més, aquí sí que apareixen reflectides les escenes de tensió que es van produir a les portes de l’ICS, escenes que, per a centenars de milers de catalans seguidors dels Telenotícies, mai no s’han arribat a produir. I també, aquí sí que la massa informe de manifestants que vèiem a TV3 adquireix una configuració més personalitzada, gràcies als dos talls de veu de sengles sindicalistes.

Notícia sobre la detenció de bloquejadors del Parlament

L’altra informació destacada del dia amb rerefons de conflictivitat social és la que es referia a la detenció de quatre de les vint-i-dues persones identificades per la policia com a agressors de diputats del Parlament de Catalunya en l’intent de bloqueig d’aquesta institució el passat 15 de juny.

A TV3 li donen caràcter preeminent a la notícia, com demostra el fet que obre bloc informatiu. Això sí, per tal d’evitar la conjunció de massa informacions amb evidents i perilloses derivades cap al conflicte social, separen el problema sanitari i l’afer dels ‘indignats’ amb més de 10 minuts d’emissió de notícies de caire ben divers. Com és lògic d’imaginar, els serveis informatius de TVE Catalunya utilitzen l’estratègia oposada a L’Informatiu: no només no separen aquestes dues informacions sinó que a més n’hi afegeixen una altra entremig que també mostra malestar professional contra les retallades, en aquest cas a la universitat.

Tornant al Telenotícies, el bloc dedicat als afers del Parlament s’inicia al minut 16:38 i finalitza al minut 18:13. Total, 1 minut 35 segons d’una informació que consta de:

1. unes primeres imatges de la posada en llibertat dels quatre joves després d’haver-los pres declaració
2. un recordatori dels fragments més violents i clarament inculpatoris del bloqueig del Parlament
3. unes declaracions de l’advocat dels joves en què afirma que les detencions tenen finalitat “d’escarni públic” i que persegueixen “enviar un missatge de contundència”, immediatament contrarestades pel propi conseller d’Interior, Felip Puig, amb la reducció a motivacions de justícia i seguretat
4. i unes darreres imatges -altre cop en posició residual- de la informació més novedosa: les protestes dels ‘indignats’ a la plaça de Catalunya contra aquestes detencions (tot i que es recull el posicionament oficial del moviment, tampoc aquí no existeix cap personalització de la protesta ni es dóna veu a cap dels seus participants)

Per cert, ni en el Telenotícies de TV3 ni tampoc a L’Informatiu de TVE Catalunya no hi trobem ni una sola referència al fet que les detencions dels ‘indignats’ que van participar en els fets del Parlament són el resultat de la tramitació de la denúncia interposada pel grup Manos Limpias (tan sols BTV, en el seu informatiu vespre d’aquell dia, i diversos mitjans escrits alternatius, com explica Media.cat, es fan ressò d’aquest fet).

Però a banda del propi tractament d’aquesta informació, subtilment dirigida a combregar amb les tesis del departament d’Interior, el que aquí acaba de confirmar l’oberta connivència dels actuals serveis informatius de la televisió pública catalana amb els responsables governamentals del nostre país, és la notícia que s’emet just a continuació de la dels ‘indignats’ detinguts.

I aquesta informació no és cap altra que un detallat i triomfant relat d’una nova i exitosa operació policial; en aquest cas, el dispositiu de prevenció de robatoris al metro de Barcelona, dut a terme durant l’estiu per Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana, i que hi ha permès reduir el nombre de furts.

Com en el cas de les protestes del col·lectiu mèdic davant l’Institut Català de la Salut, també aquí s’opta per l’emissió d’unes imatges del dispositiu policial al metro de Barcelona acompanyades de la veu en off en directe del propi Ramon Pellicer. La gran diferència entre una i altra és que, aquí sí, el veterà periodista de TV3 trasllada al seu exercici professional el seu bast coneixement en matèria de locució: aquí no hi trobem precipitació, respirem com toca gràcies a les pauses escaients, i sobretot s’ens enfatitza responsablement i convenient les dades més significatives de la informació.

I com a darrer apunt, destacar que en L’Informatiu de TVE Catalunya el bloc de conflictes socials (retallades a la sanitat més llistes d’espera, retallades a la universitat i ‘indignats’ detinguts), que finalitza al minut 07:40, queda del tot separat de la notícia de l’èxit policial al metro de Barcelona, que s’inicia al minut 16:40.

Aquest darrer detall de la tàctica informativa de l’ens estatal a Catalunya ens corrobora la transcendència de l’elaboració de l’escaleta d’un informatiu i ens confirma -per oposició- que els serveis informatius de TV3 han optat, ja definitivament, per fer seves les recomanacions o -com en dèiem?- subtils directrius que el conseller Felip Puig va adreçar oportunament al col·lectiu periodístic i que recollíem a l’inici d’aquest post.

No deixa de ser curiós que l’absència de neutralitat que Puig pregava als periodistes sigui recollida pels periodistes de TV3 en sentit totalment oposat als interessos dels propis professionals de la cadena televisiva de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, un col·lectiu professional que -recordem-ho- es troba en una situació similar a la dels treballadors públics de la sanitat o de l’ensenyament, és a dir, gaudint d’un meravellós dia a dia farcit de retallades de plantilla i salarials.

“Aqatar” les decisions d’empresa

Quan el poder executiu d’una organització resol que una de les seves decisions -ja en vigor- ha de ser debatuda i validada pels seus associats, és que difícilment existeix cap possibilitat que el debat finalitzi amb la revocació de la mesura. Ve a ser el mateix que l’anomenada qüestió de confiança que pot plantejar un governant en un parlament: si no n’has de sortir reforçat, simplement no la planteges.

És el que va passar el passat dissabte a l’assemblea de socis compromissaris del Barça. La junta de l’entitat, capitanejada pel president Sandro Rosell, portava a debat i votació de l’assemblea dues propostes de la junta per ser aplicades en el futur (instauració d’una grada jove i prohibició de fumar al Camp Nou) i una que ja era una realitat ‘de facto’, que el primer equip de futbol seguís lluint l’emblema de Qatar Foundation a la samarreta. El resultat ja el coneixem: en major o menor grau, tres majoritaris avals dels socis compromissaris a la junta directiva del Futbol Club Barcelona.

Ja sabem que els mecanismes que haurà d’emprar qualsevol dirigent per tal d’evitar l’excessiu soroll i volatilitat del debat intern seran més subtils com més democràtiques siguin les regles del joc pactades. A l’exterior s’espera, però, que aquest altre poder, l’inevitable debat públic, ofereixi el ventall de versions, parers, adhesions i fòbies que tota mesura per força comporta. Per a la construcció d’aquest divers jardí botànic comptem amb el treball pacient i rigorós dels seus conservadors, els mitjans de comunicació.

Que la junta presidida per Sandro Rosell tenia total garantia d’assolir un fervorós suport de la massa social (representada pels seus compromissaris) a la polèmica esponsorització de la samarreta era un fet inqüestionable. Però que la polèmica esponsorització de la samarreta del més universal Barça de la història hagi generat en els dies previs a l’assemblea un pobre debat públic ens parla probablement força del grau de qualitat democràtica del país.

“El Barça necessita la inversió de Qatar”

Aquest va ser el titular amb què la cadena de televisió qatariana, Al Jazeera, va obrir el passat 20 de setembre la informació dedicada al debat que es produiria en l’assemblea de compromissaris el dia de la Mercè. El primer paràgraf de la notícia és tota una declaració d’intencions de la cadena àrab:

No sembla que hi hagi massa lloc per a consideracions de caire ètic i moral en el gran negoci del futbol actual. El Futbol Club Barcelona ​​està canviant les seves lleialtats d’una obra de caritat a la riquesa de Qatar en la seva recerca de mantenir el seu estatus com un dels clubs de futbol del món més poderosos

Per rematar la notícia, Al Jazeera exerceix d’altaveu d’unes paraules del president del Barça que criden a l’exercici d’un vot pragmàtic…:

“Aquests ingressos són una necessitat per al club”

… o al sempre efectiu vot de la por:

“Si aquests diners no van al Barça, seran reinvertits en qualsevol altre lloc. Esperem que no sigui en el nostre màxim rival”

No era lògic esperar un rigorós exercici informatiu en el tractament d’una notícia que afecta una fundació subvencionada pel govern qatarià en una cadena que beu de la mateixa font. Prova d’això, és que, després d’elevar a notícia la prèvia de l’assemblea amb unes declaracions del president Rosell que clarament buscaven incidir en el sentir majoritari dels socis compromissaris, la cadena no va creure necessari informar sobre la ratificació per part dels representants dels suposadament propietaris del club barcelonista de l’acord de patrocini amb Qatar Foundation, és a dir, del “sí” -ja definitiu- a la mesura adoptada.

Realitats poc democràtiques a banda, però, hem de destacar que la cerca en els nostrats mitjans de comunicació d’un debat ampli, seriós i transparent en la prèvia del decisiu vot que havia d’exercir el soci blaugrana, ha resultat també força decebedora. Lluny queda l’Àgora del 20 de juny on, responent a la pregunta d’en Xavier Bosch sobre si el Barça havia de ser còmplice de la neteja mundial de la imatge d’una dictadura a canvi de 150 milions d’euros (minut 51:50), el president Rosell va llençar la cèlebre frase:

Jo no sé si és o no una dictadura, però sí que li puc dir que tots els habitants de Qatar són molt feliços

Sentència que despertaria la immediata inquietud de Jordi Évole i que el portaria a viatjar al país del Golf Pèrsic en la cerca eminentment periodística de contrastar la contundent asseveració de Rosell (veure l’edició del 4 de setembre del programa Salvados).

I és que, més enllà de les notícies que generaven declaracions dels protagonistes directes o indirectes de l’assemblea del dia 24 de setembre, els mitjans d’aquest país no ens van oferir cap pinzellada prèvia de contextualització d’una qüestió transcendent com la del patrocini de Qatar Foundation. En una societat anònima esportiva el debat hagués estat del tot intranscendent i, en tot cas, no hagués fet més que confirmar que el diner tot ho pot. Però en el cas d’una entitat esportiva que s’autoanomena “més que un club“, que fa bandera de pertànyer als seus més de 180.000 socis i de sotmetre’s a les seves decisions i que, a més, darrerament està essent la veritable representació a la terra del conjunt de valors socials més positius, és sorprenent que no s’hagi incidit mediàticament en les evidents contradiccions de la mesura.

Els silencis de TV3 al voltant d’aquesta qüestió durant la setmana prèvia a l’assemblea són del tot demostratius de la realitat que viu en l’actualitat la cadena pública catalana, les audiències milionàries de la qual depenen en gran mesura -Fòrmula1 a banda- de la cobertura i glorificació del Futbol Club Barcelona. Cap concessió a un debat ètic -repeteixo- especialment necessari tenint en compte que es tracta de la televisió pública de Catalunya i que amb el Barça no només s’ha superat amb escreix l’estricte debat esportiu per entrar en el terreny de les idees, sinó que s’ha arribat a adoptar fins i tot un monacal to moralitzador.

No va ajudar gaire a reobrir el debat ètic, és cert, el vist-i-plau del propi entrenador del Barça, Josep Guardiola, al patrocini de Qatar Foundation. Al cap i a la fi, qui pot rebatre les argumentacions d’algú que -probablement de forma involuntària- ha generat i exportat a la classe política catalana veritables eslògans de campanya electoral. Les paraules de Guardiola van acabar de decantar la balança cap a la ratificació de la polèmica mesura, com ho demostra la confessió d’un soci compromissari durant l’assemblea, recollida òbviament pel Telenotícies Vespre d’aquell dia (minut 23:25):

(…) al final votaré que sí, perquè el senyor Guardiola ha dit que hi està d’acord; i per a mi, la paraula de Guardiola va a missa

I fins i tot quan algun mitjà de comunicació semblava recordar-se de l’existència del mot ‘polemitzar’ el debat discorria per camins que en defugien les raons més ètiques. És el cas de Josep Cuní, que el dia abans de l’assemblea plantejava en el seu flamant 8 al dia un cara a cara entre dos socis compromissaris del Barça, l’un dels quals era contrari a l’acord amb Qatar Foundation, per raons formals (manca de transparència de la junta) o econòmiques (no ser l’esponsorització més beneficiosa).

De fet, en els mitjans de comunicació propietat del Grupo Godó s’ha visualitzat de manera clara la seva ja coneguda tendència històrica a combregar més amb una particular visió del pragmatisme (sigui o no èticament nefast) que amb les -per a ells, “bonistes”- raons de justícia social. Però d’entre tots els mutismes que els mitjans de Godó han aplicat a l’acord amb Qatar Foundation, sorprenia especialment el d’una Pilar Rahola que, quan encara formava part de l’equip d’Els Matins de TV3, havia abominat en diversos articles del patrocini d’una entitat finançada pel govern d’un país islàmic, no democràtic i que restringeix les llibertats de dones i homosexuals.

Finalment, però, ja s’ha vist que no ha estat el seu un silenci voluntari sinó imposat, com ho demostra la retirada del seu article ‘Guardiola, no’, que va veure la llum pública unes poques hores en l’edició digital de La Vanguardia i que, segons el Triangle, havia de ser publicat en l’edició impresa del dia 22. En aquest enllaç trobareu una part del text de l’article censurat a la popular -i teòricament irreductible- periodista.

En resum, precisament en el moment que tocava que existís debat públic sobre la conveniència o no del casament Barça-Qatar Foundation, és a dir, en la setmana prèvia a la consulta democràtica (de què serveixen sinó les campanyes electorals?) ha estat quan la qüestió ha passat ben bé de puntetes en els mitjans de comunicació del nostre país. Amb posterioritat a l’assemblea, aleshores sí, el debat públic ha tornat a reobrir-se i han proliferat veus de tot tipus expressant la seva particular opinió.

No ha estat fins el diumenge 25, per exemple, que en un blog de política del diari Ara se’ns detallava amb minuciositat les interioritats del règim polític qatarià, informació que hagués estat molt adient de conèixer prèviament. És clar que el que motivava Qatar, una país amb una “democràcia” curiosa és el groller intent de la junta del Barça de vendre una democràcia fictícia durant l’assemblea amb l’objectiu d’aconseguir el suport del soci a l’acord comercial.

També Vilaweb s’ha fet ressò d’aquest propòsit de la junta de Sandro Rosell de cantar les pressumptes excel·lències democràtiques del país àrab. A La junta del Barça va provar de confondre els compromissaris parlant d’unes eleccions municipals a Qatar que no ho són, Vilaweb desmunta les asseveracions fetes per la directiva del club durant l’assemblea del dissabte:

A Qatar no hi ha hagut mai eleccions generals (no hi ha parlament i els partits polítics hi són prohibits), ni eleccions municipals pròpiament dites. L’únic organisme que hi ha és un consell municipal, purament consultiu sense gens de capacitat executiva i, per tant, gens equiparable a un ajuntament

El propi Vicenç Partal, director de Vilaweb, explica a La Catalunya més covarda que, tot i els intents maquilladors de la junta directiva, en l’assemblea de compromissaris van quedar confirmats dos fets de manera indiscutible: que el govern de Qatar és qui paga directament la samarreta del Barça i que Qatar és un règim dictatorial. I davant d’això es pregunta si:

(…) un club com el Barça, més que un club i orgullós de ser-ho, s’ho pot permetre, això? S’ho pot permetre, això, un club com el Barça al qual tanta gent ens hem acostat perquè representava la democràcia i la lluita per la democràcia? La resposta dels compromissaris va ser d’evitar el debat, ‘no parlem de política’, ignorar del tot les raons morals i menjar-se la dignitat. Pels diners, per l’estabilitat, perquè hem d’anar tirant, perquè les coses són difícils…

Des d’una altra perspectiva, i amb el sensacional títol de Som el que ens mengem, Antoni Bassas aprofita la presentació la darrera setmana de la campanya per a una alimentació saludable engegada pel Barça i per Ferran Adrià per definir mitjançant un dels famosos termes encunyats per l’ex-millor cuiner del “mong” el que, al seu parer, està caracteritzant la tasca de l’actual junta directiva:

(…) el rosellisme està consistint, en les seves primeres passes, en una feina de desconstrucció: impossible cohabitació amb Cruyff, Laporta als tribunals, adéu al patrocini d’Unicef del pit de la samarreta i una grada d’animació tan sospitosa de fer tornar els violents expulsats que no es podrà obrir fins que no l’autoritzi la policia. I unes postres suaus: un Camp Nou sense fum.

En un altre article del diari Ara, amb el títol ben explícit de Visca Qatarlunya (rica i plena), Iu Forn fa mofa de la poca -o nul·la- transcendència que ha acabat tenint el fet de l’absència dels mínims drets democràtics en el país àrab i comenta, de passada, el que pocs periodistes i opinadors (per no dir cap) s’han atrevit a dir els darrers dies:

(…) petit incís: el concepte de democràcia que emana de les assemblees de compromissaris dels clubs de futbol és comparable al que emana de Vladímir Putin

Pragmàtica ‘deslaportització’ mediàtica

Però i els mitjans del Grupo Godó? Com han vist els seus reputats professionals la ratificació per part de l’assemblea de compromissaris al polèmic acord amb Qatar Foundation? Si els irònics títols de Forn i Bassas ja sintetitzaven pràcticament els arguments dels seus respectius articles, podem dir exactament el mateix dels dos següents; això sí, aquí no hi trobarem, cap mena de càrrega irònica: “La manita de Rosell” i “Rosell golea“.

Un periodista esportiu de llarg recorregut a La Vanguardia, Dagoberto Escorcia, destaca en el seu article La manita de Rosell el que tot treballador acaba aprenent amb anys i anys de tasca periodística en qualsevol dels mitjans de Godó: que no trobarem ni un bri de lucidesa en la mirada que persegueix la realització de bells -sovint, arrauxats- somnis de justícia social, sinó en la que ataca el futur amb pragmàtica aplicació del tan nostrat seny català:

El aval de Guardiola a Qatar, país que conoce perfectamente, contribuyó en una proporción importante a la ratificación del acuerdo de publicidad que beneficia al club con 165 millones de euros durante cinco temporadas. Un contrato récord en un club de fútbol y que permite a la entidad azulgrana vivir en la cima de este deporte. Fue ni más ni menos que la victoria de la realidad y la necesidad. Los compromisarios valoraron el dinero por encima de cualquier otro concepto, de índole político o social. Y la directiva obtuvo un respaldo mayoritario y significativo

I per confirmar que no hi ha lloc per al debat ideològic o ètic davant la ratificació democràtica de l’obertura de portes a una bossa poc democràtica però ben plena, Santi Nolla, director de l’altre centenari rotatiu del grup de comunicació, El Mundo Deportivo, certifica en el seu article Rosell golea que l’única cosa clara és que l’actual president del Barça ha vençut a tots els seus rivals, dins i fora de l’entitat blaugrana:

Los socios dieron un gran respaldo a Rosell, cuestionado por una parte de la opinión publicada, pero con los socios a su favor de forma muy clara. La intervención de Laporta dos días antes con la publicación de una carta y una entrevista tuvo una reacción favorable a Rosell como pudo verse en las votaciones de la Asamblea.

I com si hagués trobat que l’escrit del director no era suficientment explícit en algun punt, la seva mà dreta a El Mundo Deportivo, Francesc Perarnau, compara a El que faltaba el paper poc transparent de Joan Laporta amb el tarannà eminentment democràtic de l’actual president del Barça:

El ex presidente Laporta, que acusa a Rosell de no defender a los socios, ha jugado un triste y cobarde papel, escondido en su reducto mediático, disparando desde la red y enviando emisarios a las radios. Ni dio la cara hace un año ni tampoco ahora ante los socios con los que antes jugaba a las asambleas. ¿Por qué? El que faltaba es alérgico a toda aventura democrática en el Barça.

Ahir mateix, 27 de setembre, ja amb la fredor pròpia de la distància en el temps, Miquel Molina, acceptava en el seu article a La Vanguardia ‘Dissortat’ Barça que no hi havia hagut cap engany al soci del Barça (picada d’ull a l’expresident Núñez?), que tots i cadascun dels assistents a l’assemblea coneixien de sobra les mancances democràtiques de Qatar però que, com a homes i dones del seu temps, no es deixaven endur per falòrnies del passat sinó, altre cop, per les necessitats del dia a dia:

En un tiempo de crisis ideológica y en una sociedad pragmática como la nuestra, hay cosas que no hace falta explicarlas. Los socios del Barça dieron el sábado una lección de sentido práctico: de acuerdo –vinieron a decir–, la situación financiera del club es tan grave que nos obliga a aceptar el patrocinio de Qatar Foundation, pero no pretendan dorarnos la píldora, no vengan a explicarnos que Qatar es un país avanzado porque sabemos que dista mucho de ser una democracia.

Però el desenvolupament de l’assemblea de compromissaris i el resultat de les votacions de les diverses propostes de la junta directiva no han estat, ni molt menys, el principal cavall de batalla de l’aparell mediàtic del Grupo Godó. Com tots sabem hores d’ara, l’intensa Diada de la Mercè a Can Barça, que va iniciar-se amb l’esmentada assemblea i va finalitzar amb la golejada del primer equip de futbol contra l’Atlètic de Madrid, va quedar esquitxada per les sorprenents declaracions de Guardiola en la roda de premsa posterior al partit en què defensava la gestió de l’anterior junta directiva presidida per Joan Laporta.

Tot i que -encertades o no- les paraules del primer entrenador del Barça es van produir quan ja no podien tenir cap efecte sobre el vot en un o altre sentit dels socis compromissaris de l’entitat, els mitjans del Grupo Godó s’han mostrat implacables en el judici mediàtic d’aquests fets.

Juan B. Martínez firma a La Vanguardia el que, de fet, no és un article d’opinió sinó una crònica de com es van desenvolupar les declaracions de Guardiola i les seves posteriors conseqüències. En canvi, no dubta en optar per un titular absolutament opinatiu: Guardiola, fuera de lugar. També a 8tv, en el nou programa de Josep Cuní, ha quedat ben pal·lès l’”error” de l’entrenador del Barça en ficar-se en un espai que no li pertocava; curiosament, tots els que a la tertúlia de 8 al dia protagonitzen la crítica -més o menys amable- a les paraules de Guardiola són treballadors de diversos mitjans de la casa: l’esmentat sots-director d’El Mundo Deportivo, Francesc Perarnau, l’articulista de La Vanguardia, Sergi Pàmies i el popular locutor de RAC1, Joan Maria Pou.

El propi Sergi Pàmies firma un article a La Vanguardia el dilluns 26, ¿Alternancia o desunión? on, tot i mostrar-se més o menys comprensiu amb l’”extralimitació” de Guardiola, avala el camí triat per l’actual junta de, no només separar-se de la manera de fer de l’anterior directiva, sinó d’exigir-los també totes les responsabilitats que siguin necessàries, com a demostració que l’alternança en el càrrec comporta inevitablement una negació del passat immediat:

Alrededor de Rosell se está creando un clima absurdo. Pese a haber obtenido unos resultados extraordinarios, basados en la promesa de cambiar radicalmente el estilo anterior (eso incluye exigir responsabilidades), ahora se le pide una magnanimidad que traicionaría dicho compromiso. Laporta es el gran responsable de la fuerza de Rosell, igual que el laportismo sólo se entiende a partir de la incompetencia de Gaspart

L’estocada final al tema la dóna el director d’El Mundo Deportivo, Santi Nolla, en un article amb un evident to paternalista que ja es deixa entreveure en el seu títol: Pep, no estés triste. Segons Nolla, no hi ha ni el més mínim dubte que:

Guardiola se equivocó al hablar de Laporta. Ese no era el debate

I com sol passar en les paraules que tot pare dirigeix al seu plançó, el director d’El Mundo Deportivo es veu a sí mateix absolutament legitimat per difondre una pública tocada de crostó al seu pressumpte descendent, a qui (atenció, tinguem-ho en compte, de cara a un futur proper) comença a veure com una figura que destorba:

Ayer contestar así, curiosamente a la segunda pregunta de la rueda de prensa, cuando la acción de responsabilidad no tenía nada que ver con esa Asamblea, sólo ha hecho que dar alimento a los verdaderos enemigos del Barça, que disfrutan con la división. El FC Barcelona está por encima de Rosell, de Laporta y también de Guardiola, aunque el potente ‘lobby’ mediático que lo venera crea que es perfecto.

El més curiós de tot plegat és que tots els súbdits del Grupo Godó no han dubtat a carregar-se l’endinsada de Josep Guardiola en un terreny que no era, certament, propi del càrrec que ocupa quan, en canvi, van passar per alt -o fins i tot lloar- el seu vist-i-plau al patrocini de Qatar Foundation tot i que això sí que tenia uns efectes directes en el sentit del vot dels socis compromissaris.

Segons recorda El Periódico a Qatar-Laporta, dues vares de mesurar diferents, l’aval personal de Guardiola a la conveniència de l’acord d’esponsorització amb Qatar Foundation:

Va ser un discurs celebrat per la junta directiva, conscient del cop de mà que significava de cara a l’assemblea, com després es va demostrar, i va ser convenientment destacat per alguns mitjans en la línia del compromissari que va votar a favor d’aquesta proposta amb l’argument que «el que diu el Pep va a missa»

Mentre que, diu el mateix rotatiu, la intervenció del mateix Guardiola propagant les bondats de l’anterior junta directiva ha tingut l’efecte totalment oposat tant en l’interior de Can Barça com en l’aparell mediàtic (no en diuen el nom, però se sobreentén) de Godó:

El veredicte ara és que Guardiola s’ha equivocat, que no té motius per estar trist, que és un empleat i que com a tal no s’ha de ficar en aquests temes, i que no ha pensat en el bé del Barça. Si es tracta de defensar Qatar, sí; si defensa d’alguna manera Laporta, està fora de lloc.

Tot plegat ho resumeix el periodista d’El País, Ramon Besa, en un titular del tot significatiu: Despolitizar, ‘deslaportizar’, on afirma que del que es tracta és de netejar de la història del club el mandat de l’expresident Laporta, talment com si mai no hagués existit. Segons Besa, hi ha un evident parlal·lelisme entre el camí emprès per Rosell, allunyat dels posicionaments ideològics de Laporta, i l’opció d’acceptar el patrocini d’una entitat més que dubtosa adduint raons de caire pragmàtic:

Ayer, a juzgar por su parlamento, pareció que la despolitización anunciada forma parte precisamente de la deslaportización. El logotipo de Catar se agranda mientras se encoge el de Unicef. No se toca el bolsillo del socio y se mantienen unos valores que parecen consustanciales al club y no ganados en anteriores mandatos.

I per acabar aquesta entrada del blog, quelcom poc habitual: una cita d’un article d’El Mundo. En la meva opinió, Orfeo Suárez està del tot encertat en destacar la transcendència de l’acceptació del patrocini d’una entitat com Qatar Foundation per part d’un club com el Barça, fet que en la immensa majoria de clubs esportius de tot el món no hagués estat més que una simple anècdota.

A Ni más que un club ni señorío, Suárez veu similituds en el desenvolupament de les assemblees dels dos principals clubs de l’estat espanyol. En la seva opinió, tant els socis compromissaris de l’un com els de l’altre van optar per un exercici majoritari d’aval a les respectives tesis pragmàtiques: l’acceptació del polèmic patrocini en el Barça i la submissió total a l’estil Mourinho en el Real Madrid. Per a Suárez, el triomf de Qatar Foundation porta el Barça a deixar de ser “més que un club” per esdevenir tan sols un club més:

Gracias a su modelo de juego, pero también a iniciativas como su apuesta por Unicef, el Barcelona consiguió hace ya algún tiempo derrotar al Madrid no sólo en el campo, sino ganarle la batalla de la propaganda, como decía Jorge Valdano. Con Qatar, da un paso atrás. Los ciclos deportivos pasan, pero la mancha seguirá durante unos años en su camiseta

Amb més o menys suport de certs grups mediàtics, la línia que sembla haver traçat l’actual junta directiva és del tot clara, com inqüestionable és també l’empremta que deixa el triomf de Qatar en l’historial del Futbol Club Barcelona. És clar que els actuals responsables sempre podran justificar-se amb la sorprenent complicitat d’una entitat com UNICEF, que no ha tingut cap problema en dir “amén”, no només al fet de ser relegada a ocupar un dels espais menys glamurosos de la samarreta, sinó sobretot a patrocinar tot un senyor “club dels valors” en companyia d’uns diners tan poc virtuosos.