Passem-hi de puntetes i ràpid

Explicava en el post anterior que el ritme frenètic que imposa l’actualitat informativa ens priva d’aturar-nos en aspectes que, per la seva transcendència, mereixerien un anàlisi més reposat. Enmig d’un estat de coses que més aviat exigiria una pausada reflexió individual i col·lectiva sobre com hi hem arribat i una curosa planificació del futur full de ruta, l’implacable bombardeig de dades i d’actes consumats ho fa del tot impossible.

Una peça periodística del passat dilluns exemplifica a la perfecció aquest permanent estat d’injusta caducitat informativa a la que estem sovint sotmesos gairebé sense adonar-nos-en. Es tracta de l’anàlisi que Media.cat va dur a terme sobre quina havia estat la cobertura de les eleccions gregues en els rotatius dels Països Catalans.

Segons aquest observatori dels mitjans de comunicació, tres van ser les trampes comeses pels diaris analitzats. D’una banda, el fet que de manera majoritària el mandat informatiu fos significativament substituït per missatges voluntàriament interpretatius -qualificant l’escenari post-electoral grec com a clarament negatiu-; de l’altra, la sobredimensió informativa de l’auge del partit neonazi tenint en compte que, malgrat tot, ha estat només la sisena força del país; i per últim el majoritari silenci sobre la primera aplicació de la disposició de la recent llei electoral per la qual s’atorga 50 escons extra a la primera força electoral del país:

(…) i que es va implementar, precisament, per garantir la majoria parlamentària de les forces que defensen la política de retallades, objectiu que ni tan sols amb aquests canvi de les regles de joc s’ha aconseguit, ja que aquests partits a penes han aconseguit un terç dels sufragis.

Aturem-nos un instant en aquest punt.

Segons preveu la llei grega, dels 300 escons del parlament a repartir, 50 -una sisena part- es reserven per a la llista més votada, sumant-los als escons que per aritmètica electoral li correspondrien. Així s’entén, com veiem en aquest infogràfic del The Guardian, que el partit Nova Democràcia hagi obtingut 56 escons més que la segona força, Syriza, tot i separar-los poc més d’un 2% de sufragis.

És cert que l’anterior llei electoral del país hel·lènic ja preveia aquest premi a la força més votada, tot i que aleshores no n’eren 50 sinó 40 el nombre d’escons gratuïts que aquesta aconseguia. L’augment d’escons extra per al partit vencedor de la contesa electoral és, com apuntava encertadament Media.cat, una prova de la voluntat de minimitzar els efectes de la previsible fragmentació de l’escenari polític grec i d’evitar, sobretot, la ingovernabilitat d’un país que, sí o sí, ha de seguir aplicant les receptes de la Dra. Merkel.

Tot i amb això, com ja hem pogut comprovar, la unió dels dos partits tradicionalment potents del país i que havia de garantir la represa de les polítiques d’austeritat marcades per Brussel·les, no ha aconseguit ser majoritària en el parlament grec.

La contesa electoral grega coincidia amb la segona volta de les presidencials franceses. Grècia no és França, ho sabem del cert. A banda de mancar-li el pes polític i econòmic dels nostres veïns en el sí de la Unió Europea és, a més, des de la nostra perspectiva, una realitat més llunyana geogràficament parlant. El tractament mediàtic notablement més exhaustiu dels nostres mitjans de comunicació en el cas dels comicis francesos seria, doncs, del tot comprensible.

L’actual Grècia, però, presenta molts punts de contacte amb la realitat de l’Estat espanyol. Tanmateix, com vam poder comprovar en un post publicat a mitjans de febrer, Whitney Houston com a símtpoma, el tractament de la crítica situació grega tendeix a ser no només escadussera sinó, sobretot, volgudament llunyana i superficial.

Censures

Les anomenades democràcies occidentals, que ara per ara són percebudes com el model de societat més lliure que podem trobar al planeta, comparteixen amb sistemes de govern amb menor sobirania popular o directament totalitaris la mateixa imperiosa necessitat de controlar el fluxe, el tempo i el contingut de la informació. Si no tenim ben present aquest punt abans de prémer el disparador de la càmera, la imatge resultant en sortirà inevitablement desenfocada.

Tots sabem què significa el mot censura. Els ciutadans de la pell de brau ens hi hauríem de sentir especialment propers, tenint en compte que la seva era una pràctica habitual i indispensable per al sosteniment d’un règim dictatorial no precisament remot i del qual encara perduren gestos i organismes amb destacable bona salut.

Per als ciutadans de les esmentades democràcies occidentals, que ens sentim -i ho som- lliures per pensar i per expressar-nos, la censura informativa mereix la màxima reprovació. La reprovem amb la mateixa contundència amb què condemnem els tirans que esclavitzen els seus súbdits o els líders espirituals que coarten els drets de les dones.

Més enllà dels records que alguns encara tenen de l’època franquista, de la tasca de popularitzar el coneixement sobre la censura se n’encarreguen en essència els mitjans de comunicació massius. En la gran majoria dels casos, els exemples d’aquesta deplorable pràctica aplicada sobre la tasca periodística ens arriben de països declaradament dictatorials o amb formes de democràcia que, per dir-ho suaument, o bé no fan tot l’esforç que seria desitjable en la garantia de les llibertats individuals i col·lectives o bé estan corrompudes per sistemes d’organització paral·lels.

Com a ciutadans del món lliure que som, percebem la censura com a simple i llunyana temàtica informativa. Sense adonar-nos-en, però, i per comparació, aquesta percepció ens proporciona de retruc un immillorable reforç del nostre sentiment de llibertat.

Sense anar més lluny, els mitjans de comunicació d’aquest país -i de tot el món occidental- es feien ressò fa un parell de dies de l’expulsió per part de la Xina d’una periodista de la cadena Al Jazzera després que aquesta hagués emès un documental sobre els camps de reeducació xinesos. Recomano una ullada atenta al tractament que TV3 va dedicar-li a aquesta notícia en el Telenotícies Migdia del 8 de maig (minut 26:25 al 28:01). Gairebé un minut quaranta segons d’informació elaborada des de la corresponsalia a Pequin (aquesta no ha patit l’embat de la tisora) i que era presentada pel conductor de l’espai amb unes paraules que, com veurem, eren molt més interpretatives que informatives:

La Xina no vol testimonis incòmodes que donin veu als moviments dissidents. Pequin no renovarà el visat de la corresponsal de la cadena de televisió Al Jazzera en anglès, que haurà de tancar la seva delegació en aquesta llengua. És una manera diplomàtica, podríem dir, d’expulsar una periodista d’un país on la llibertat de premsa està sempre sota sospita

En la mateixa jornada, el portal Periodismo Humano ens relatava una forma encara més abjecta de censura, l’assassinat de quatre professionals de la informació durant la darrera setmana a l’estat mexicà de Veracruz víctimes d’unes lluites del narcotràfic que, tal i com explica en el seu blog la ja excorresponsal de TV3 a l’Amèrica Llatina, Isabel Galí, comporten a més d’altres enormes penoses conseqüències:

El pitjor d’aquesta guerra és la por que genera en els professionals: l’autocensura es converteix inevitablement en un mètode de supervivència i la llibertat d’expressió en queda greument mermada

Precisament fa tan sols sis dies de la celebració del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Aprofitant-ne l’avinentesa, Amnistia Internacional va fer públic un comunicat titulat Represión en la era digital amb què radiografiava els punts del globus amb més impediments -violència, en molts casos- per a l’exercici de la tasca periodística. Qualificant Àfrica com un dels continents més perillosos per a la professió, AI apuntava també els noms de Pakistan i la Xina, destacava els efectes devastadors que causa el narcotràfic mexicà, i a Europa, els evidents dèficits de la llibertat de premsa a Rússia i a vàries de les repúbliques de l’antiga URSS.

La censura informativa, la més descarada -i en alguns casos, la més vil- se situa, com veiem, ben lluny de les nostres fronteres. En una llista farcida de palpables crims contra la llibertat de premsa, les conductes que podrien atemptar-hi d’una manera més light -les desenvolupades en societats obertament democràtiques com la nostra- no hi tenen, lògicament, cabuda.

Dit d’altra manera, si veiem que en àrees molt concretes del globus conflueixen la manca de llibertat de premsa amb reconeguts dèficits en lliure expressió i manifestació, en lliure concurrència a unes eleccions o directament amb clars signes d’atemptats contra la humanitat, acceptem de manera implícita que tenim la sort de créixer en el millor dels móns possibles.

Vist així, la sentència no admet discussió possible.

Recalcar o passar de puntetes

Tornem, però, a l’exemple de inici. Érem a Grècia. I parlàvem d’una llei electoral que ja preveia en eleccions anteriors aquest augment significatiu i automàtic de la representació parlamentària de la força més votada pel simple fet de ser la força més votada. El que en anteriors comicis aquest bonus track es quantificava en 40 escons, s’augmentava fins a la cinquantena per als del passat diumenge.

Diu la teoria periodística que la funció bàsica del professional de la informació és aportar tots els elements indispensables d’una notícia per tal que el ciutadà pugui crear-se la seva pròpia, fonamentada i lliure opinió del que li han explicat. És obvi que aquesta màxima s’incompleix -i de la manera més barroera- en les plataformes comunicatives de qualsevol règim totalitari, on el missatge oficial arriba immaculat a l’opinió pública a través d’uns mitjans que exerceixen de mers transmissors.

En entorns amb esperit indiscutiblement democràtic com el nostre, en canvi, és de suposar que els mitjans de comunicació compleixen al peu de la lletra aquest essencial precepte de la tasca periodística. I cal suposar-ho, per una elemental qüestió de lògica. Si en un estat democràtic els mitjans de comunicació social no exerceixen amb pulcritud el seu mandat facilitador dels elements de judici indispensables per a la lliure configuració d’una opinió pública raonada, ras i curt, potser aquell estat no en deu ser tant de democràtic.

En una entrevista de l’agost passat, la fins fa quatre dies directora de TV3, Mònica Terribas, abordava aquest essencial punt de la deontologia professional periodística:

(…) la nostra funció és donar claus perquè la gent opini, no donar-los fetes les opinions

¿Tenim, però, els ciutadans totes les claus que ens permeten configurar aquell parer individual i sòlid, indispensable, per exemple, per escollir els nostres representants polítics, vigilar la seva acció en la vida pública, i demanar-los si cal l’assumpció de responsabilitats?

El mateix cap de setmana de febrer en què Whitney Houston traspassava a Los Angeles, el parlament grec votava unes noves mesures d’austeritat després de dos dies consecutius de vaga general i de greus disturbis al carrer. Com ja vaig apuntar en el post a què m’he referit anteriorment, el focus informatiu va situar-se aleshores prou lluny com perquè els ciutadans del nostre país no en sortíssim esquitxats.

Vam comprovar l’absència d’enviats especials per part de la televisió pública catalana; vam comprovar com gairebé no es va esmentar la dissidència contra les retallades d’un 15% dels diputats de la cambra grega; i vam comprovar com, lluny d’aportar-nos les claus per a la generació raonada d’opinió -Terribas dixit-, en la redacció de la informació hi trobàvem en essència dirigisme ideològic.

Recordem aquell redactat. En ell se’ns deixava clar que, u, la sobirania grega no es trobava en perill (mesures pactades amb -no dictades per- Brussel·les); dos, que les mesures eren clarament positives (permeten sortir de la fallida); tres, que el caos era la única alternativa a les retallades.

El Parlament de Grècia vota aquesta pròxima mitjanit les retallades socials pactades amb Brussel·les que han de permetre que el país surti de la virtual fallida. En una locució televisada, el primer ministre Lukas Papademos va presentar l’actual situació com l’alternativa entre el sacrifici o el caos.

Deia Media.cat en el seu anàlisi que en les reaccions mediàtiques que es van produir a casa nostra a partir dels resultats de les eleccions gregues del passat diumenge van predominar titulars clarament interpretatius i qualificatius del panorama polític resultant. Titulars que parlaven d’ingovernabilitat, d’incertesa, d’embolic, quan la primera reacció de qualsevol mitjà de comunicació d’un estat nítidament democràtic com el nostre hauria d’haver estat fer veure a la seva lliure ciutadania quin era el principal significat del vot del poble grec.

I aquest significat era clar, claríssim, per a qualsevol analista mínimament rigorós: els grecs havien castigat amb duresa no només els dos partits que els havia dut a la terrible situació actual sinó sobretot als dos partits que pretenien seguir apostant per la continuació d’unes mesures ofegadores que no es decidien a Atenes sinó a Brussel·les.

Que el panorama polític extremadament fragmentat n’impossibilitava una ràpida i estable governabilitat era evident i ho estem comprovant aquesta setmana amb la incapacitat -de moment de les dues primeres forces- de crear govern. Però insistim, el primer anàlisi polític de tot mitjà de comunicació lliure no ha de ser afirmar que Grècia és ingovernable sinó que, en tot cas, el poble grec ha decidit ara mateix optar per una Grècia ingovernable, és a dir, per una Grècia que precisament s’aturi a reflexionar, a debatre sobre el seu -no oblidem la importància del posessiu ‘seu’- futur.

Parlant de possessius, a tall d’exemple, fem una ullada tan sols als titulars del TN Migdia del dia després dels comicis (minut 00:34 al 00:51). Fixem-nos en la primera frase i en qui semblaria ser el subjecte de les eleccions gregues, -repeteixo, gregues- i qui aparenta haver exercit el diumenge el dret sobirà del poble d’un estat democràtic d’elegir aquells que han decidir el seu futur:

Alemanya també avisa a Grècia que cal continuar amb les reformes. Però a Grècia les eleccions han deixat tocadíssims els dos grans partits que han negociat amb Brussel·les i s’han quedat sense la majoria per governar. Les formacions alternatives creixen en força en un parlament molt dividit i on els neonazis tindran 21 diputats

I quant al creixement de les formacions alternatives, cap esment a Syriza, la sorprenent segona força, tot i que s’il·lustra amb unes imatges del rostre feliç del seu candidat durant 5 segons, i sí, en canvi, sobre l’entrada dels neonazis en el parlament grec. Dels nazis, això sí, veiem durant 11 segons (més del doble del temps dedicat a Syriza) el recorregut desafiant del seu líder i de les seves amenaçadores paraules:

“Illegal immigration out of my country, out of my home!”

En síntesí, doncs, què queda en la ment de qualsevol consumidor d’informació? Primer, que Grècia no podrà, ara per ara, ser governada. Segon, que de moment no podran ser aplicades mesures d’aquelles que es negocien amb Brussel·les (recordem?, del tipus de les que fa tres mesos ja van assegurar que permetrien Grècia sortir de la fallida). Tercer, que el nazisme, el veritable flagell de la democràcia, ha irromput ja amb totes les de la llei en el parlament d’un país de la Unió Europea. Resumint-ho en una paraula: caos.

En certa manera, l’actitud informativa dels mitjans del nostre país davant de les transcendentals eleccions gregues ha estat ben similar a la que van mostrar en la transcendental votació del parlament grec de fa tres mesos després de diversos dies de no menys transcendental conflicte al carrer. Si aleshores van passar-nos pràcticament desaparcebudes les vagues generals massives o el trencament de la disciplina de partit de gairebé 50 diputats, ara el que ha quedat soterrat és el missatge contundent que el poble grec -torno a recordar, l’única veu sobirana en unes eleccions democràtiques al seu país- ha volgut llençar a l’opinió pública no només de Grècia, sinó de tota la Unió Europea.

Però perquè el públic d’aquí i d’allà pugui crear-se una opinió amb total coneixement de causa és primordial que els mitjans de comunicació aportin les claus, totes les claus, necessàries. I com dèiem, el poble grec n’ha llençat una de ben clara: cal aturar les màquines, cal reflexionar i debatre, i sobretot cal no donar per bo ni per inevitable el destí que uns estrangers (no precisament aquells a qui el líder neonazi feia referència) han marcat per al seu país.

Aquest és, al cap i a la fi, el principal deure de servei públic, de servei a la ciutadania, de servei als interessos del conjunt de la societat que té contret tot mitjà de comunicació social que desenvolupa la seva tasca en un estat nítidament democràtic.

A casa nostra, fa tres mesos hauríem d’haver estat informats com calia sobre la realitat grega. Ni ho vam ser aleshores ni ho estem essent en aquests instants.

Dèiem a l’inici que, d’acord, Grècia no és França, que no té el seu pes i que no ens és tan propera geogràficament ni, com a mínim en l’actualitat, culturalment. I diu un dels principis bàsics del periodisme que tota notícia serà més destacable quan més propera sigui a la realitat de la ciutadania a qui es dirigeix la informació. Recalco: propera a la realitat de la ciutadania a qui es dirigeix la informació. En això, a dia d’avui, Grècia guanya França per golejada.

I és que incidir en els perquès del vot de càstig dels grecs podria haver significat proporcionar de manera irresponsable un material delicat per a una ciutadania -la de l’Estat espanyol- que, més enllà de la qüestió geogràfica, manté indubtables punts de contacte amb l’actual realitat del poble hel·lènic. O recalcar que el sistema electoral grec preveu una veritable anomalia a Europa -regalar 50 escons a la força més votada- podria fer-nos rumiar en excés sobre si, per bé que legal, la mesura no resulta, en termes d’ètica democràtica, molt més que discutible.

Censures, deia en un dels titolets d’aquest post. Parlava de censures i no de censura. I ho deia en plural perquè la censura, en singular, ja la coneix tothom. A la censura, en singular, li atribuïm unes cares molt concretes, la situem en uns indrets molt definits del nostre planeta; a la censura en singular la imaginem vestida amb estrafolàries indumentàries militars o amb túniques i grans barbes de perilloses sectes religioses.

Però n’hi ha més de censures. I no les tenim tan identificades. Perquè no són tan evidents ni tan matusseres. Són subtils, quasi imperceptibles, pràcticament vaporoses. I les tenim aquí, i les tenim ara, en plena era del suposadament il·limitat accés a tota font d’informació. Les tenim aquí, i les tenim ara, especialment ara, just en l’instant en què més s’evidencia la fragilitat dels aparentment robustos i eficients sistemes democràtics, just en el moment en què més trontolla aquest suposat model de societat lliure.

Censura, tot i que difícilment palpable, és la difusió del missatge que, sota aparença informativa, amaga pura propaganda: aquell que és generat per una font implicada en la informació i que posteriorment és directament calcat, així com aquell que es deriva de rodes de premsa on el protagonista no admet l’interrogatori -per tant, el control- periodístic.

Censura és el silenci d’allò que seguint criteris estrictament periodístics hauria de ser difós. I quan el silenci no és possible d’altres censures n’agafen el relleu: l’atenuació o l’exageració, la difuminació o la reiteració, l’embarbussament o l’aclariment.

Atenuar, difuminar o embolicar són sinònims de passar de puntetes. Exagerar, reiterar o aclarir són sinònims de recalcar.

A partir del coneixement d’aquestes accions, l’exemple de Grècia convidaria a estudiar quines formes de subtils censures s’estan produint en uns mitjans de comunicació percebuts encara -tot i que menys- com a fiables i en el sí d’unes societats democràtiques que, per bé que imperfectes, serien també percebudes com l’indiscutible millor model possible.

D’aquest imprescindible anàlisi en resultaria una opinió pública fonamentada i, ara sí, veritablement lliure.

La patata calenta de Rajoy

Mai una victòria tan abassegadora com la del Partit Popular el 20N haurà estat celebrada amb tanta moderació. Més enllà de l’onejar furiós de les banderes blaves i rojigualdas i els crits d’uns quants hooligans davant de Génova, el to del futur president del Govern espanyol ha estat anormalment contingut.

Cert és que el moment i l’estat del país no permeten gaires mostres d’eufòria. Els principals indicadors de la salut de l’economia domèstica -l’atur, al capdavant- dibuixen un averany més aviat galdós i l’actual estat de total estancament va més de la mà amb la desesperança i la contenció que amb la confiança i l’emprenedoria. Les primeres paraules de Mariano Rajoy en són ben exemplificadores:

Estamos ante una hora decisiva de España, ante uno de esos cruces de caminos que van a determinar el futuro de nuestro gran país, no ya en los próximos años sino en las próximas décadas

També els mitjans d’abast estatal -fins i tot els més propers al partit vencedor- advoquen més per la crida a una acció de govern immediata i responsable i no per aquella tradicional sagnant mofa del vençut tan i tan ibèrica. El País, per exemple, editorialitza avui la seva edició amb un El futuro de España no admite demoras, mentre que el director d’El Mundo, Fernando Baeta, titula el seu article amb un rotund ¡Gobierno, ya!.

Les crides unànimes cap a una acció de govern contundent i urgent no és res nou. Aquest país n’ha patit d’altres de cojuntures econòmiques desastroses que exigien mesures governamentals dràstiques i immediates. Però que tot un aclaparadorament legitimat Rajoy engegui el seu primer discurs com a futur president deixant pal·lès que Espanya es troba en la seva hora decisiva, no ve provocat pels quasi 5 milions d’aturats dels quals quasi la meitat són de llarga durada, ni pels nombrosos petits i mitjans negocis que fan figa, ni pels centenars de milers de ciutadans que han hipotecat no només la seva vida sinó també la de la seva descendència.

La moderació i el posat seriós de Mariano Rajoy ahir a la nit són especialment producte d’una inapel·lable presa de consciència sobre l’extrema fragilitat del teòric poder sobirà de l’Estat espanyol. Enrere queden les fanfarronades de José María Aznar postulant-se com a lluminós embaixador d’un país que semblava trucar a les portes del G8 i el sincer però infructuós intent de José Luís Rodríguez Zapatero d’abanderar una nova època basada en l’aliança de les civilitzacions.

El futur president Rajoy sap que l’electorat espanyol (per activa, el que ha votat, i per omissió, el que no ho ha fet) ha dipositat en ell de manera incontestable la responsabilitat d’exercir el mandat popular en els propers quatre anys. Alhora, però, Rajoy és ben conscient que el seu abrumador triomf en la festa de la democràcia val, ara més que mai, exactament menys que mai.

Fins ara es considerava acceptable la -de facto- nul·la sobirania d’aquells estats que sabíem llunyans i paupèrrims, els governs titelles dels quals eren nomenats o deposats més o menys obertament per les interessades potències exteriors. Fins i tot, des de la mateixa errònia expressió del sentiment de superioritat, podria ser vist com a comprensible la recent aniquilació de la sobirania popular grega per part d’una Unió Europea collada per uns espectrals mercats.

Però el futur president de l’Estat espanyol ha comprovat en plena campanya electoral el que cotitza hores d’ara la legítima representativitat del mandat popular. Com bé analitzava Ernest Folch a Cop d’estat tècnicament perfecte, la dimissió de Berlusconi i el nomenament del nou -i no escollit- govern italià dels anomenats tecnòcrates mostra de la manera més punyent i trista l’absoluta degradació de la professió política i, alhora, els límits que també subjecten les teòricament lliures i sobiranes democràcies occidentals.

A Sílvio Berlusconi no l’havien fet fora ni les corrupteles ni les aventures sexuals ni els seus tics eminentment dictatorials. A il cavaliere l’han deposat unes institucions ignotes, amorfes, que no tenen pàtria ni passen comptes a ningú, i que no li han deixat ni la possibilitat d’acomiadar-se amb el glamour que el invencible il cavaliere segur creia que mereixia.

Rajoy sap que seu en un tron de potes corcades i sobre un llefiscós fangar.

Més patates calentes, però menys urgents

L’extrema debilitat, ja no de l’economia sinó de la democràcia espanyola, es manifesta de manera tan evident que fins i tot minimitza una altra realitat descoratjadora que també hauria de ser atesa per el conjunt de forces polítiques de l’estat i particularment pel qui ha sortit vencedor de la contesa: l’increment de la desafecció ciutadana vers la buidor i insubstancialitat del discurs polític. Com podem comprovar en l’anàlisi del diari Ara, el conjunt de vots que han anat a parar a Escons en Blanc, Partit Pirata i Partit Anticapitalista, representatius de la crisi de l’actual sistema polític espanyol, sumen gairebé 150.000 vots arreu de l’Estat i:

Si un partit hipotètic sumés aquest percentatge amb l’1,85% dels vots en blanc, hi hauria un 2,45% del total dels vots que defensarien aquesta opció de desencantament polític. És a dir, que seria la sisena força política de l’Estat espanyol per davant de ‘partits reals’ com Amaiur, PNB o ERC.

He parlat moltes vegades en aquest blog de les causes de la desafecció política de la ciutadania. I he repetit constantment que aquella “profunda reflexió” que els partits polítics diuen que han de fer (i no fan mai) quan analitzen les que ells anomenen “preocupants dades d’abstenció”, s’ha de fer extensible al col·lectiu professional de la informació. És el meu convenciment -també de molts altres- que cal un canvi radical en les rutines explicatives del quefer diari dels nostres representants en les institucions democràtiques.

I aquest canvi radical ha de consistir en la tossuda cerca de la substància de la gestió política, i no pas de la simple taquigrafia de la vacuïtat dels seus discursos i declaracions. I els mitjans de comunicació, més enllà de les seves simpaties ideològiques o interessos d’empresa, han d’adonar-se que també ells tenen per davant un repte enormement apassionant i, tot i que arriscat, més beneficiós del que a priori els podria semblar: aconseguir el respecte i la fidelitat d’una audiència per mitjà d’una tasca periodística basada en l’ús constant de la barrina, per fer forat en la superficial correcció política i poder exposar-ne les misèries.

Ras i curt, posar traves a l’habitual, rutinària i buida manifestació massiva dels dictats dels gabinets de comunicació no només dels partits, institucions i d’altres agents polítics, sinó també i sobretot, de les grans corporacions empresarials i financeres, que són les que al cap i a la fi ens han conduït a la catastròfica cojuntura actual i les que no pensen dedicar-se a desangoixar l’ofegada ciutadania fins que no vegin brillar unes xifres immaculades en els seus comptes.

L’humil enquesta engegada en el post anterior pretenia precisament fer un sondeig de la utilitat real de la informació de la campanya electoral llençada en els mitjans de comunicació. Amb tota la fiabilitat que li podem atorgar a una enquesta no científica i molt menys participada del que seria desitjable, les dades mostren de manera provisional que més d’un 40% no ha seguit la campanya amb atenció a través dels mitjans de comunicació, i que del 60% que sí ho ha fet, a quasi tres quartes parts no li ha aportat res de nou, un quart ha trobat alguna novetat però no li ha fet canviar la seva actitud electoral, i ningú no ha afirmat que la informació electoral li ha fet variar el seu comportament el 20 de novembre.

Repeteixo, sense donar-li més importància de la que té, l’enquesta dibuixaria el que sembla que és un sentir força general tant en la ciutadania catalana com en la de la resta de l’Estat: que, en campanya electoral, però també en èpoques sense comicis, el tedi i l’excessiva repetició i previsibilitat de la informació política entren per una orella i surten per l’altra.

De la resta de patates que cremen n’hi ha una que sens dubte fa butllofes a les mans, no només del PP sinó també del PSOE: la potent irrupció d’Amaiur al Congrés de Diputats. I és que, per molt que intentis ignorar-la i minimitzar-la, la perstinaç realitat sempre acaba per exhibir-se, sovint -probablement com ara- amb més potència de la que tindria en condicions normals.

I la darrera patata calenta és la nostrada, la cèlebre i pesada patata catalana, que jo -perdoneu-me- qualifico de simple patatona. Que sí, que la nostra és una trumfa que conserva una certa escalfor, que no només no s’extingeix sinó que sembla n’augmenta poc a poc les seves dimensions, però que, francament, és ja a bastament coneguda a la resta de l’Estat per la seva innocuïtat i les seves gairebé gens amenaçadores propietats. Al cap i a la fi, és la nostra una patata calentona que té el segell de la tradicional Denominació d’Origen on es desenvolupa el molt honorable joc de la puta i la ramoneta, aquell joc que ens ha fet tan diferents com inevitablement dependents.

Però Mariano Rajoy no pot cruspir-se de moment ni el tubercle de la desafecció ni l’abertzale ni, per suposat, el del “temible” pacte fiscal. Des d’avui mateix, té cita ineludible amb la més calenta de les patates, Angela Merkel, hores d’ara la cara més visible dels indescernibles, intocables i inabastables mercats, aquells que, decidint el grau de fiabilitat del deute dels estats sobirans sota uns criteris només per ells coneguts, fan desfilar amb profunda marcialitat l’exèrcit d’analfabets més poderós que ha habitat mai la faç de la Terra.

Enquesta: la campanya electoral als mitjans

A poques hores de la finalització de la campanya per a les eleccions generals del 20 de novembre, és bo saber quin efecte ha tingut el tractament informatiu dels mitjans en el vostre comportament electoral.

Veureu que parlo d’actitud i no de sentit del vot perquè interessa incloure-hi també els que opten activament per l’abstenció.

Evidentment, qualsevol comentari que pugui afinar l’enquesta serà benvingut.

La festassa de la democràcia

L’agenda mediàtica tradicionalment poc avesada a canvis durant una campanya electoral va patir la irrupció -o millor dit, l’erupció, ara que les cendres volcàniques ho taparan tot- d’un fenomen inesperat i espontani que va començar a la madrilenya Plaza del Sol i es va acabar extenent per tot l’estat.

De cop i volta, i per sorpresa dels protagonistes indiscutibles de la quinzena prèvia a uns comicis, uns joves i no tan joves sense assessors de campanya, sense gabinets de comunicació ni de màrqueting i sense veu en els grans mitjans de comunicació, copaven totes les portades de diaris i els minuts d’or dels informatius radiofònics i televisius.

(cliqueu la imatge per ampliar-la)

La pèrdua de protagonisme dels alcaldables i els candidats a la presidència d’alguns parlaments autonòmics va ser tal que es van veure obligats a introduir en els seus estudiadíssims discursos referències a la protesta popular que s’estava produint al carrer. Als mitjans de comunicació l’esdeveniment els va agafar també amb el pas canviat. Com bé deia el periodista Joan Canela a La impotència dels mitjans, tant la classe política com els grans mèdia es van veure superats per una protesta que, com va passar en les revoltes àrabs de principis d’any, s’iniciaven i creixien a través de les xarxes socials:

(…) els mitjans tradicionals han perdut l’hegemonia de l’opinió pública. El tema del dia ja no és el que dicta el senyor Godó des de la portada de La Vanguardia sinó el que decideixen un grapat de peluts des dels seus ordinadors i mòbils, i aquest és un canvi d’una importància que per ara potser ens costa de copsar però que canviarà molt el nostre futur més immediat

No ens ha de ser difícil d’imaginar la descol·locació absoluta de les elits polítiques i mediàtiques d’aquest país durant aquells dies. Més enllà dels aparentment immutables rostres dels candidats i els seus supòrters en el quadre mediàtic, les celles arrufades, les camises suades al voltant de les eixelles i les corredisses dels directors i assessors de campanya devien ser tot un poema.

Però a peu de plaça Catalunya tot eren somriures. No només d’uns protagonistes que traslladaven a l’asfalt de la ciutat el seu ideari d’autogestió i assemblearisme, sinó també d’uns reporters i càmeres que trencaven la insípida i hermètica rutina de la informació diària participant d’una festa que, entre d’altres coses, cridava contra la precarietat d’un sistema que aquests professionals de la comunicació exemplifiquen a la perfecció.

Però va arribar el diumenge, el dia 22, i amb el Dia del Senyor va arribar la veritable festa de la democràcia. Assolint dimensió gegantina, per a la festa del dia 22 s’havien enviat invitacions a trenta-quatre milions sis-cents vuitanta-dos mil cent-dotze súbdits espanyols, dels quals cinc milions tres-cents mil vuit-cents vint-i-set eren catalans. El seu desenllaç és ja hores d’ara prou conegut: a grans trets, panorama blau, molt blau en el global espanyol i a casa nostra un tomb històric a Girona i, de manera molt especial, a la ciutat de Barcelona.

I amb els globus desinflats o petats, i les serpentines i el confeti a punt de ser escombrats, ja se sap, arriba el necessari període de reflexió, especialment adient venint d’una darrera setmana on han passat moltes coses -algunes d’elles amb molt de contingut- dins d’un context no només de terrible crisi econòmica sinó de profund trasbals social. Però, ai aquests arbitraris focus de la informació! Hi ha festes i festes. O millor dit, hi ha festetes i festasses. I la festeta de la setmana passada va estar bé, va ser un apetitós aperitiu que ens va ajudar a entomar l’habitualment feixuc primer i segon plats de qualsevol període electoral.

La gran festa, la festassa, es la que es va produir diumenge passat. I és el desenllaç d’aquesta, i no de cap altra, el que mereix ser seguit amb miniciosa atenció pels nostres capriciosos grans mitjans de comunicació. Ara toca tornar a parlar de què hagués passat si s’haguessin celebrat eleccions generals, de la sensació d’interinitat en què queda el govern Zapatero, o de quins seran els possibles pactes a la ciutat de Barcelona.

De cop i volta, a la plaça de Catalunya ja no hi passa res. Probablement, hores d’ara, els coloms i els seus engreixadors estaran potser reocupant el territori perdut, del tot aliens al possible adveniment d’una nova festa -aquest cop de caire molt diferent- el proper dissabte a la nit. Els focus mediàtics han desaparegut, doncs, de Sol o de Catalunya de la mateixa manera que fa uns quants mesos van desaparèixer de Tahrir (qui se’n recorda ja?).

I de la mateixa manera que un Tahrir fora de quadre implica l’inexistent seguiment de les polítiques de canvi que teòricament havia de dur a terme la cúpula militar que va fer-se càrrec -provisionalment, segons van dir- del buit deixat per Mubàrak (veure Tahrir: i qui observarà el trànsit), doncs una plaza del Sol o una plaça Catalunya sense focus porta tant a un refredament inevitable de la movilització popular -llevat de la gent habitualment implicada- com a la preparació per a un proper i tranquil·litzador desallotjament.

El que en cas d’haver-se produït durant el cap de setmana hagués esdevingut un veritable desastre per les conseqüències imprevisibles (paraula odiada pel sistema) que hagués pogut comportar, en aquests moments el desallotjament no retransmès no oferirà més inconvenient que els que apareixen en tota reunió de gestors durant l’usual traçat de línies mestres d’actuació. La Junta Electoral va ordenar desallotjar les places durant tot el cap de setmana i els governs simplement se’n van rentar les mans. Triomf dels concentrats? Sí. Però sobretot victòria aclapadora del propi sistema, molt bregat en les arts de la inflamació i posterior desinflament que els seus imprescindibles còmplices -els mitjans de comunicació dominants- ajuden a perpetuar.

La festeta de l’assemblearisme indignat es difumina i la veritable festassa de la democràcia s’imposa. S’imposen els seus resultats; s’imposen les possibles derivades; s’imposen els pactes futurs entre partits. Tot -gràcies, Nostre Senyor!- torna a la normalitat. Però en aquesta normalitat no podem obviar un fet que, per poc explicat, no hauria de deixar de merèixer atenció preeminent per part dels encarregats de generar opinió pública.

I és que, malgrat els globus de coloraines, malgrat les serpentines i el confeti, en aquesta gran festa popular a què cinc milions tres-cents mil vuit-cents vint-i-set catalans estàvem convidats el passat diumenge, dos milions tres-cents vuitanta-vuit mil vuitanta-nou no van sentir-se cridats per l’excel·lència del saborós càtering que s’oferia, quatre-cents vuitanta-set mil cent vuitanta-dos van decantar-se pels platillos menys habituals -algun força indigest-, cent dinou mil set-cents dos van assistir-hi però es van abstenir de tastar-ne cap i cinquanta mil tres-cents un van comportar-se de manera poc apropiada i en van ser finalment exclosos.

La veritable festassa de la democràcia té uns únics protagonistes, i aquests són els dos milions tres-cents seixanta-dos mil cinc-cents vint-i-tres assistents que van devorar els canapès a què més avesat està el nostre aparell digestiu. A partir d’ara, el menú temàtic de sobretaula tornarà a girar -Champions a banda- al voltant dels efectes directes i secundaris que el consum d’aquestes viandes comportarà en les nostres vides. De la resta, dels assistents en cos o esperit a les festetes de les places i dels no assistents (o queixosos) a la festassa de la democràcia, no en piularà ningú.

És clar que a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat. Ho sabem. En el meu cas, però, amb prou memòria de festes electorals, segueixo trobant a faltar -i molt- que aquest Bernat es pregunti seriosament i d’una vegada per totes perquè a la seva taula, a una taula on precisament en aquest cas s’havien de decidir els propers quatre anys de l’administració més propera al ciutadà, perquè a una taula d’on n’havien de sortir els noms d’aquells que trobarem en els consells de barri, de districte o en els plens dels consistoris, perquè pràcticament la meitat dels plats oferts en aquesta atractiva taula han quedat intactes.

El dia de reflexió previ a la jornada d’en Bernat ha esdevingut, ho hem vist, obsolet. Però també la reflexió posterior s’autodestrueix quasi immediatament. I en Bernat no tan sols és polític; també és excel·lent comunicador. I actua bé, amb diligència, i es dirigeix de manera apropiada al que se li apareix en els panoràmics 180 graus de visió frontal. Però que no tingui ulls a l’esquena no vol dir que no hi hagi vida intel·ligent darrere seu.

En Bernat va tremolar lleugerament la passada setmana amb l’erupció -sempre inesperada- d’un volcà que semblava adormit. Aquest volcà seguia, a més, els passos d’altres erupcions que havien esclatat al nord d’Àfrica i el Pròxim Orient i a una petita illa nòrdica europea. És curiós, fins i tot els grans mèdia semblaven momentàniament abduïts per les cendres revolucionàries. Encara ahir mateix, tot i que en el seu canal subsidiari, TV3 entrevistava a Eduardo Galeano en el programa Singulars dirigit per Jaume Barberà, on el veterà escriptor uruguaià feia una veritable apologia de la pacífica revolta que està protagonitzant el poble d’Islàndia des de l’any passat. I encara avui mateix, altre cop el periodista Manel Fuentes protagonitzava una nova portada exaltada d’El matí de Catalunya Ràdio on també destacava l’exemple islàndes com a camí oposat de lluita contra la crisi.

Però en el seu moment, de la celebració dels dos referèndums amb què el poble islandès s’ha negat a pagar pels deutes dels seus bancs i de les posteriors conseqüències polítiques n’hem estat informats poc, poquíssim i, en alguns mitjans, gens. Quan era l’hora que se’ns mostressin altres possibles maneres d’afrontar la crisi, quan l’opinió pública hagués pogut tenir una visió més completa del fenomen i de les possibles i variades ressolucions, els nostres mitjans es van dedicar a esbombar exclusivament aquella que els responsables de les nostres entitats financeres -en boca dels nostres representants polítics- van considerar que era l’única viable: el rescat financer.

I el rescat financer ha estat, és i serà leitmotiv dels nostres mèdia. I cal que ho sigui per a la culminació exitosa d’un procés que ha de comptar amb la complicitat social. I no hi ha culminació exitosa d’un acte tèrbol com aquest sense la necessària aplicació d’una disfressa reparadora: perquè l’ús del mot rescat no és gens innocent; ens transporta a heroiques operacions de salvament en tràgics accidents, en terratrèmols o en innundacions, és a dir, a força de repetir-lo no ens permet de desviar-nos de la seva positiva connotació. I d’aquest tan heroic com anestesiant rescat financer que estem protagonitzant els ciutadans d’aquest país n’ha estat altaveu imprescindible l’irreflexiu i dòcil col·lectiu periodístic, tot i que probablement no era tan difícil deixar veure la realitat que veritablement amaga aquest peculiar mot: que mentre que l’impagament de la hipoteca per part d’un individuu comporta el posterior desnonament i la continuació dels pagament fins a la total extinció del deute, el deute acumulat per les entitats financeres l’hem d’afrontar sense queixa cadascun dels ciutadans.

I mentrestant, en Bernat ja ha desparat la taula. Ho ha fet de pressa i corrent, no fos cas que algun despistat se li acudís de fotografiar-la. Les cadires buides han estat recollides, com ho han estat també les que ocupaven els afamats comensals. I els plats intactes, cap a l’armari raconer fins a una propera festa. L’èxit de la festassa del passat diumenge torna a posar les coses al seu lloc, ens asserena l’esperit convuls i ens insufla nous ànims per a la preparació de la que es preveu serà la festa de les festes, la veritable farra general, prevista per a la primavera -qui sap si no abans- del 2012.