Esport de resistència i risc de cardiopaties

Aquí tenim una demostració de notícia difosa amb una bona aparença d’objectivitat i que, tanmateix, amaga una intencionalitat ben definida. Es tracta de la informació apareguda en diversos mitjans aquesta setmana sobre els resultats d’un estudi elaborat per l’Hospital Clínic de Barcelona pels quals es relaciona la pràctica continuada d’esport de resistència amb el risc de patir malalties cardíaques greus.

He triat per a l’anàlisi la notícia emesa a TV3 durant el TN Migdia del 17 de gener donat que la televisió pública catalana, i especialment els seus informatius, té una consolidada imatge de credibilitat en el sí de la ciutadania, cosa que afavoreix la bona rebuda de les informacions en gran part de l’audiència.

En aquest post trobareu únicament les conclusions del meu propi anàlisi de la notícia, però us deixo l’enllaç al vídeo del Telenotícies Migdia d’aquell dia perquè el pogueu anar comparant (trobareu la notícia entre els minuts 29:25 i 31:19):

Telenotícies Migdia (17 gener 2011)

També hi incloc l’enllaç a la transcripció que he fet del vídeo, tant de la seva locució, veu en off i declaracions dels protagonistes com de les imatges que hi apareixen i del seu tractament:

Transcripció notícia ‘Esport i cardiopaties’

Anàlisi de la notícia

La notícia obre un bloc informatiu (apareix tot seguit d’un separador), atorgant-se-li d’aquesta manera gran importància. Consta de dues parts: la presentació de la conductora del TN i el vídeo.

Presentació (plató)

En poc més de 10 segons, la conductora del TN utilitza un llenguatge impactant i d’alarma en la presentació de la informació, a través de:

1.       insertar un atenció per introduir els resultats de l’estudi

2.       relacionar com a sinònims l’excés d’esforç físic i les cardiopaties en la frase que dóna pas al vídeo (tot i que n’afebleix el to d’alarma amb l’ús d’unpot ser)


Vídeo

En el vídeo de la informació observem cronològicament les següents imatges:

1.       sortida d’una cursa popular celebrada a Terrassa el dia anterior. Les imatges s’acompanyen d’una veu en off que afirma que l’excés d’exercici físic de resistència, que exemplifica amb la pràctica de maratons i triatlons durant més de 10 anys, “incrementa el risc de patir arrítmies i, fins i tot, mort sobtada. L’ús de l’impactant “mort sobtada provoca inconscientment una major atenció en l’audiència pel que s’oferirà tot seguit

2.       roda de premsa del migdia amb la declaració del Dr. Brugada, metge responsable de l’estudi, on les oportunes revisions de què parla no són una recomanació per als esportistes habituals sinó una obligació (declara que s’ha de fer). Recordem que escoltem aquestes declaracions després que la nostra oïda hagi captat el concepte “mort sobtada”

3.       arribada de la cursa popular de Terrassa, amb evidents i lògics símptomes de fatiga dels participants. Aquestes imatges vénen acompanyades de l’explicació en off de la mena de controls que s’haurien de fer -ara ja no es parla de maratonians o practicants de triatlons- totes aquelles persones que practiquen esports de resistència, com córrer, fer bicicleta o esquí de fons de forma regular i continuada”

4.       declaracions de quatre dels participants a la cursa. Cal destacar-ne els següents punts:

  1. l’ordre d’emissió de les declaracions és transcendental: la segona i tercera opinions d’entre els participants consultats són contràries a fer-se proves mentre que la primera i la darrera (les que queden més fàcilment en la memòria) són positives al resultat de l’estudi

  2. el primer entrevistat, amb clars símptomes de recentíssim esforç físic, afirma queen algunes curses passa alguna cosa, hi ha algun infart o es mor algú” (reforça l’estat d’alarma) i segueix afirmant que “has d’anar en compte” i “veure si realment estàs bé per fer això” (reforça la necessitat de fer-se les proves)

  3. dels dos entrevistats que s’oposen a les revisions, la dona assegura que el que ella fa és escoltar una miqueta el teu cos i parar quan veus que no pots” (exposa un mètode no científic d’examen del seu cos, allunyat per tant de les conclusions científiques de l’estudi). Mentre que el jove afirma que vaig començar a córrer, i a entrenar i cada vegada més, i no, no m’he fet mai cap reconeixement” (afavoreix la creació en ment d’una certa imatge d’irresponsabilitat)

  4. i el darrer entrevistat, el més gran d’edat, és el que corrobora amb més vehemència les tesis de l’estudi: “sempre cada any em faig un ecocardiograma (sic); penso que és necessari i una analítica general abans també”. El detall important aquí és que dels quatre entrevistats és l’únic que ha estat filmat en pla mig i amb un lleuger contra-picat que permet llegir la llegenda de la samarreta, que resa ‘Hospital Universitari Josep Trueta’. El reforç auditiu i visual de les tesis de l’estudi és més que evident.

5.       unitat d’arrítimies del Clínic, on apareix el Dr. Brugada donant explicacions a un jove estirat en una camilla, que després apareix fent una prova d’esforç mostrant-nos l’aparença física del que sembla ser un esportista habitual i de vida saludable. S’acompanyen les imatges amb un off que avisa que la unitat d’arrítmies del Clínic va engegar l’estudi quan va veure que el 65% dels seus pacients havien fet esport de forma continuada durant anys”. Imatges i veu reforcen doncs la necessitat que es facin les proves cardíaques, no aquelles persones habitualment catalogades com a població d’alt risc (els de vida sedentària o els que pateixen obesitat) sinó els que practiquen més esport

6.       entrenament de bàsquet d’un grup de nanos en una pista poliesportiva sota la direcció de professionals de l’educació física (no es veuen imatges de nanos jugant al parc o al pati de l’escola, sinó vestits d’esport i practicant una activitat esportiva regulada). I s’acompanyen d’una veu en off, la darrera, on es recomana que els nens i joves que comencen a practicar un esport de forma regular es facin també un electrocardiograma per saber si tenen un cor apte per al esport”. D’aquesta manera, com a final de la notícia, s’aconsegueix ampliar el target de susceptibles usuaris de les revisions (els més esportistes) fins a implicar els nanos que comencen a fer esport (imaginem-nos la quantitat de criatures que en fan en activitats extraescolars), extenent així l’alarma i la necessitat d’exercir la responsabilitat a uns pares excessivament sensibles en l’actualitat a tot el que pugui afectar els seus fills.


Conclusió

Sense entrar en les virtuts i el rigor de l’estudi presentat per l’Hospital Clínic -que, de totes maneres, l’audiència difícilment podrà conèixer de primera mà- el que és evident és que sota l’aparença d’objectivitat en la informació difosa per la Televisió de Catalunya, hi ha una intencionalitat clara del missatge que es vol difondre a l’opinió pública: que l’única conducta responsable possible és seguir fil per randa les conclusions de l’esmentat estudi. Dit d’altra manera, la informació de TV3 és sobretot el triomf de la bona feina duta a terme pel gabinet de comunicació de l’Hospital Clínic, el qual ha proporcionat les imatges de la unitat d’arrítmies que volia que apareguessin, que ha anunciat per avançat les conclusions de l’estudi (demostrat pel fet que s’entrevista sobre aquest tema a participants d’una cursa celebrada el dia abans de la presentació oficial en roda de premsa) i que ha aconseguit elaborar un missatge únic, ben dirigit i que no admet discussió.

Em consta que aquesta mateixa notícia ha aparegut en d’altres mitjans audiovisuals (TVE Catalunya, BTV, RAC 105), premsa generalista i comarcal (Ara, Avui, La Vanguardia, La Mañana) i digitals (La Malla). Tot plegat ha provocat un notable ressò a la xarxa, en fòrums i blogs; us en deixo una mostra:

Anuncis

7 thoughts on “Esport de resistència i risc de cardiopaties

  1. Kike ha dit:

    A mi em sembla que aquesta “intencionalitat” de la qual parles no és tant una voluntat premeditada de convèncer a l’audiència dels perills de fer esport, sinó la confiança en la base científica d’un estudi fet per una unitat especialitzada d’un hospital de prestigi com és el Clínic. És cert que les conclusions d’aquesta recerca no es contrasten amb altres estudis sobre el tema, però s’ha de tenir en compte que es tracta d’un Telenotícies, no d’un programa de divulgació científica, és a dir, no és el format televisiu idoni per fer-ne un debat sobre aquesta qüestió.
    La selecció dels testimonis sempre és una mica aleatòria, i té un valor molt relatiu. Generalment, s’intenta que estiguin compensats, però això no sempre s’aconsegueix. En aquest cas, potser sí que el còmput global dels quatre entrevistats es decanta més cap a una preocupació sobre l’estat físic dels corredors aficionats, però en tot cas, admetent aquesta “intencionalitat” en l’elaboració de la notícia…diguem que és per una bona causa! Potser a partir d’ara trobarem un increment dels controls mèdics dels atletes ocasionals, d’aquests esportistes que, de vegades, no saben ben bé quins són els límits del seu cos. Si aquest estudi, i el seu tractament informatiu, ha contribuït una mica a aquesta conscienciació popular, crec que aleshores es compleix una de les funcions bàsiques d’un mitjà públic com és TV3. En podem seguir parlant!

    • Roger Vilalta ha dit:

      Primer de tot, Kike, gràcies per aquest primer comentari al meu post que, a més a més, té molt de suc. I com que té molt de suc, som-hi!

      Ignorant del tot la possibilitat de premeditació per part de la cadena o dels seus professionals, jo diria que en informació una cosa és confiança en el rigor d’una font i l’altra és atorgar-li un xec pràcticament en blanc. És evident que les conclusions a què ha arribat el grup d’investigadors d’un centre de prestigi després de cinc anys de treball han de ser divulgades a la ciutadania, sobretot en el cas d’un mitjà públic de comunicació. No obstant això, en el tractament d’aquesta notícia en concret penso que es troba a faltar la feina que precisament se suposa que ha de realitzar un mitjà de comunicació, més encara si és de titularitat pública, és a dir, fer de mitjancer, amb tot el que això suposa: escollir, filtrar, moderar… Per excels que pugui ser l’estudi científic i per necessari que pugui ser conscienciar la ciutadania sobre les seves conclusions entenent que és un tema de salut pública, jo crec que el mitjancer (insisteixo, sobretot si és públic) ha de separar-se –semblar-ho, al menys– del comunicat de premsa oficial de la unitat d’arrítmies del Clínic.

      I és aquest el punt que veig més criticable del tractament de la informació: que hi ha excessiu dirigisme. Si es considera la font informativa irrefutablement fiable i sabent que el format d’un Telenotícies no permet debats a fons i que l’opinió pública no en rebrà cap contrast, com a mínim penso que el missatge ha de ser més neutre, el llenguatge menys alarmista i el muntatge d’algunes imatges menys maniqueu (tindrà un valor relatiu, però la quantitat de bits d’informació en un sol sentit que rebem tant auditiva com visualment parlant en les declaracions dels corredors és, en la meva opinió, força considerable).

      Per a mi –repeteixo, sense entrar a considerar una voluntat premeditada per part dels professionals de la comunicació– és força clar que s’ha donat per bona la intencionalitat de la informació servida pel Clínic i la seva voluntat que de missatge difós només n’hi hagi un i de ben clar.

      Que en la emissió de la informació diària resulta complicada la introducció del matís, d’aquell necessari color gris (picada d’ullet a la meva colla castellera) és ben obvi; i que la televisió pública ens ofereix altres espais on trobar aquesta imprescindible contextualització informativa (debats, programes de reportatges…) també ho és. Però com que és força innegable que els estats anímics socials i les opinions generalitzades es construeixen bàsicament a partir de la successió inacabable d’informacions on preval la immediatesa per sobre de l’absoluta rigorositat, és precisament en aquest apartat on crec que cal incidir.

      I sí, en seguirem parlant. Ho espero. Estic encantat!
      Gràcies, Kike.

  2. Cristina ha dit:

    Tot i que, d’una banda, estic bastant d’acord amb el comentari anterior –vaja que no crec que hi hagi una intencionalitat premeditada de convèncer a la gent que es faci controls mèdics abans de fer esport sinó simplement explicar un resultat al que ha arribat un grup de científics – no puc deixar de ser suspicaç amb el tema, cosa que sempre em passa quan es tracta de notícies “científiques”.

    Imagino que la difusió d’aquesta mena d’informació es fa difícil quan s’ha de fer en pocs minuts i en llenguatge prou planer perquè tothom ho entengui. Amb això vull dir que es comprensible que hagin utilitzat totes les eines, de les quals en són experts els periodistes, per impactar prou a l’espectador i cridar la seva atenció sobre la notícia. Perquè, al cap i a la fi, el que si que es pretén és captar l’atenció del telespectador (sobre aquesta notícia o la que sigui).

    Amb el que no estic d’acord és amb la manca de contrastació. Personalment, penso que tota informació ha d’estar contrastada (pressuposo que la resta de notícies – internacional, nacional, economia, etc. es contrasta) i no perquè la notícia sigui de l’àmbit mèdic o científic s’ha de deixar de fer. Al contrari. Potser s’ha de fer amb més cura, donat que a la gran majoria de gent, segurament, els impacta més ja que toca quelcom de la seva vida quotidiana, quelcom que els afecta i que, a més, els resulta de difícil comprensió per la complexitat i manca d’accessibilitat cap al llenguatge mèdic/científic quan no ets metge/científic.

    El telenotícies, al donar una notícia d’aquest estil, es col•loca entre els metges i els ciutadans i fa, en certa manera, de filtre. Si el que ens filtra no està contrastat llavors no es gaire fiable. En aquest cas potser no ve d’aquí perquè, com a molt, l’únic que passa és que et fas un electro que potser no calia que et fessis. Però imaginem (portant-ho a l’extrem) què passaria si al telenotícies es digués que, segons un estudi publicat al The Lancet, existeix una relació entre la vacuna triple vírica i l’autisme (article retirat i retractat al febrer de 2010: http://www.vacunasaep.org/noticias/tv_autismo.htm). No cal imaginar gaire, oi? Evidentment la feina dels periodistes no es fer la feina dels metges però si que han d’intentar presentar les dades amb la major objectivitat possible perquè una notícia no acabi circulant com un “bulo” i fent més mal que bé.

    En aquest cas concret, sense fer que s’allargués massa la notícia i es convertís en un debat, n’hi hauria prou en que (al meu parer) sacrifiquessin alguna de les entrevistes que fan als testimonis i mostressin algun apartat de l’estudi fet al Clínic (si sabem llegir formatgets o histogrames electorals també en sabem llegir de mèdics), com per exemple, les xifres concretes (o els tants per cent) que han permès als metges arribar a la conclusió de que existeix una relació entre pràctica continuada d’esport/ risc de malaltia. D’aquesta manera, potser, es donaria més rigor a la notícia i, d’altra banda, es deixaria de tractar al telespectador amb aquest toc paternalista que sempre acompanya a les notícies sobre salut.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Totalment d’acord, Cristina. De fet, en el tractament de la notícia l’única dada que s’esmenta és la que segons el Clínic va motivar que s’engegués l’estudi: aquell 65% de pacients que havien fet esport de manera continuada durant anys. Ara bé, una primera pregunta que es pot llençar a partir d’aquesta dada és: aquest 65% que havia fet esport regularment portaven una vida similar? És a dir, ¿la gran majoria d’aquests esportistes duien una vida completament sana, no hi havia ningú que fumés, que begués, que mengés molt?; tots ells tenien un cos atlètic?

      Realment, en la notícia només es diu el que va provocar l’estudi i les seves conclusions, i no ens aporta -com dius- cap més dada, cap gràfica que el televident pugui interpretar per sí sol.

      Potser aquesta és una demostració que tots plegats, no només els mitjans de comunicació, vivim ja fa força anys sota el jou del poderós estudi científic (sigui de salut, ciències naturals, o de ciències socials…) i que de fet l’únic que fem -metafòricament parlant- és sospesar el totxo de no sé quantes pàgines, anar a l’apartat de conclusions i empassar-nos-les tal qual sense emprar ni un bri de raonament en el procés.

      I dit això, i posats a ser dolentots (sobretot, que no se’ns molesti la comunitat científica), ¿quina diferència hi ha entre donar per bons els resultats d’un estudi científic sense aplicar-hi la nostra capacitat de raciocini i donar per bons els sermons del capellà de parròquia? Jo diria -insisteixo, essent molt dolents- que totes dues accions tenen un verb en comú, i aquest és el de CREURE.

      En una notícia com la que ens ocupa, el ciutadà haurà cregut per duplicat en la feina de dos sectors professionals: el mèdic i el comunicatiu. Per això és tan transcendental la feina del mitjancer i per això hi hem d’incidir, perquè nosaltres, l’audiència, el que estem fent a la pràctica és delegar en els professionals de la informació la indispensable aplicació del procés de raonament, del dubte, de la relativitat. Quan això es deixa de fer, els mitjans de comunicació s’empassen el got sencer que els serveixen -encara que sigui pausadament- i la ciutadania directament fem un ‘Sant Hilari’.

      Gràcies pel comentari, Cristina!

  3. Cristina ha dit:

    Ostres, si que has sigut una mica dolent, si!

    La diferència crucial entre donar per bo els resultats d’un estudi científic i els sermons del capellà és que els primers segueixen una metodologia molt concreta i escrupolosa (mètode científic) i tenen per objecte d’estudi uns fets reals del món. Aquesta metodologia és la que ens dóna confiança en els resultats. Mentre que els sermons del capellà entren dins d’un camp que té per objecte d’estudi uns fets d’un caire diferent (diguem que d’una realitat diferent a la dels objectes físics, no contrastables, que no permeten la predicció fiable, etc.) i els raonaments utilitzats no segueixen cap mètode concret, simplement reposen en la fe dels oients. Vaja, que en el darrer cas si que es tracta de creences. En el cas però dels estudis científics hi ha un plus afegit a les creences, hi ha tota una metodologia al darrera que permet que altres repeteixin l’experiència i, per tant, puguin observar/predir el resultat. Això permet un cert avenç de la ciència, al poder comprovar si els resultats són correctes o erronis.
    Però vaja, amb això que comento no dic res de nou per ningú.

    Per mi, el punt clau, com tu assenyales està en la feina del transmissor. Jo no poso pas en dubte que els estudis científics s’hagin fet de manera rigorosa i és per aquest motiu que mereixen la meva confiança (tot i que sempre pot haver-hi sorpreses i sovint es deuen a que potser no s’ha sigut prou honest a l’hora de fer servir la metodologia científica). La meva creença en la tasca mèdica la tinc salvaguardada perquè confio en que l’han feta seguint els protocols establerts i la metodologia correcta. El que han de fer els transmissors de la informació és tenir molta cura a l’hora de transmetre aquest tipus d’informacions. Suposo que l’ideal seria tenir gent formada en diferents camps de la ciència, medicina, etc. que fessin de transmissors de la informació i que per tant, poguessin ser crítics amb la notícia rebuda i ens oferissin una certa fiabilitat o confiança quan sentim per la tele la notícia en qüestió. No estic dient res de l’altre món, de fet ja hi ha periodistes científics, etc. Potser el tema llavors és preguntar-se per què hi ha experts en temes bèl•lics o corresponsals de guerra, o analistes de l’economia, etc. que apareixen quan la notícia ho requereix i, en canvi, sembla que els experts periodistes en temes científico-mèdics no apareixen. Potser no n’hi ha tants… No ho sé.

  4. arcadi ha dit:

    Està molt bé que es parli d’aquest tema per internet. A mi, com a corredor i periodista, em va sorprendre que es donés via lliure a aquest estudi (crec que fet amb rates de laboratori), sense recordar que és extraordinàriament més alt el risc de problemes cardíacs entre els sedentaris que no pas la possiblitat de tenir arrítmies entre els corredors “que es passen”…que tampoc sé molt bé què vol dir.
    La sensació que queda és que la notícia arriba als mitjans i la fan pública perquè el tema sembla interessant, tenint en compte el “boom” dels corredors populars. No crec que els mitjans s’hagin entretingut a pensar en si s’està fent el joc a algú, i si darrere de tot plegat hi ha un interès per alertar als corredors que és necessari que es facin sofisticades i cares proves d’esforç…
    El què em sap més greu és que ara molts sedentaris et diuen: “Ho veus com és dolent córrer?”. I t’ho està dient un tio amb panxa d’embarassada i amb un puro a la boca!

    • Roger Vilalta ha dit:

      Corredor, periodista, Arcadi?… em sembla que sé qui ets. T’agraeixo especialment la visita al blog.

      Estic convençut que, com tu dius, l’estudi s’ha fet públic perquè l’indubtable augment de l’afició per córrer en els darrers anys suscita un interès immediat. Tampoc no he volgut entrar en el joc de pensar qui en pot sortir beneficiat de l’esbombament d’una notícia com aquesta, perquè penso com tu, que de fet cap mitjà no s’ho haurà ni arribat a plantejar.

      Però potser precisament això és el que hagués estat recomanable, no? Sí, ja sabem que el món de la comunicació viu sotmès a la pressió excessiva (o potser en diríem dictadura) que exerceix la immediatesa. Però aquí s’ha trobat a faltar sobretot el necessari moment de reflexió que hauria evitat de difondre la notícia de la manera com s’ha fet. Perquè aquesta reflexió, com diu la Cristina en el seu primer comentari, hauria de ser obligada en notícies que afecten tan directament la vida dels ciutadans. Aquí ha mancat una cura especial en el seu tractament, ha mancat contextualització, donar a conèixer dades bàsiques (a TV3 no s’esmenta que l’estudi s’ha fet amb rates), en definitiva, ha mancat contrast de la informació. I si tot això, com dèiem, hauria de ser exigible a l’hora de tractar temes de salut pública, encara més ho és quan el canal de difusió del missatge és un mitjà de comunicació públic.

      Gràcies, Arcadi, per la teva participació en el debat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s