I ara, cap al Iemen?

Per motius de cerca de coherència pròpia de l’article em limito a exemplificar aquesta temàtica amb les informacions difoses per La Vanguardia en la seva edició digital, com veureu quan cliqueu els enllaços. De totes maneres, atès que aquestes notícies han estat essencialment proporcionades als mitjans de comunicació de tot el món per les agències de notícies internacionals, en la meva opinió la tria d’un sol referent comunicatiu no afebleix en aquest cas el discurs del post.

En menys de trenta dies, hem assistit a la focalització mediàtica internacional sobre els països del Magrib i les seves revoltes populars. Des de l’esclat informatiu dels primers disturbis a Tunísia i Algèria, el dia de Reis, el degoteig de notícies amb què ens han anat actualitzant la situació de la zona ha estat constant. El relleu ha estat agafat, sembla, per Egipte, sobre el que se’ns informava el 18 de gener de cinc nois que en dos dies s’havien cremat a l’estil bonzo i sobre el començament de les protestes ciutadanes el passat dia 25.

Per bé que aquests han estat fins ara l’objecte principal sobre el qual s’han centrat els focus de les seccions internacionals dels mitjans de comunicació, esdeveniments d’uns altres països propers (o no tan propers) han tingut també el seu ressò mediàtic: en primer lloc, Mauritània, on se’ns informa el dia 17 de gener d’una altra persona cremada a l’estil bonzo; tot seguit, una notícia del dia 22 que ens transporta a Marroc i Aràbia Saudita, amb sengles cremats amb el mateix mètode; i de moment per últim, amb data 27 de gener, la revelació de l’eclosió de la protesta popular al Iemen.

 

Tret de les diàries i puntuals incursions en els diversos aspectes de la ferotge crisi econòmica que ens envolta, des que hem encetat el 2011 la nostra atenció mediàtica s’ha centrat pràcticament en els conflictes interns que s’estan esdevenint en aquella zona del planeta. Dia a dia -fins i tot, hora a hora- els nostres sentits s’han atipat de conceptes com: revolta, dictadura, Ben Ali, corrupció, fam, bonzo, Mubàrak, manifestacions, repressió, internet… Els nostres ulls han presenciat un munt de fotografies i vídeos de protestes populars als carrers de Tunis, o als d’El Caire… I les nostres oïdes s’han afartat de cridòries i proclames inintel·ligibles per a la immensa majoria de nosaltres.

Però per sobre de tot, una imatge…, la imatge:

Tiananmen, la icona de la revolta popular de finals del segle XX (per a la majoria de joves i no tan joves d’aquest món, la representació més fidel del crit popular per la llibertat) altre cop repetit en un altre racó del globus. Aquest impacte visual és el més gran reforç del massiu convenciment de la transcendència històrica dels esdeveniments que estem vivint.

Però no només la reiteració d’aquests conceptes o d’aquestes imatges són aquí decisius. Hi juga també un paper fonamental la cronologia dels fets: com els mitjans ens estan nodrint de tota una sèrie d’esdeveniments que no només es van succeint en el temps sinó que també avancen pel mapa de manera lògica segons suposats criteris de proximitat i que, tinguin més o menys relació entre sí, són invariablement encadenats en el nostre imaginari.

La notícia dels dos cremats del Marroc i d’Aràbia Saudita que he esmentat abans és un exemple d’aquest fet: dos bonzos en dos països separats per 4.000 quilòmetres de terra s’acaben col·locant informativament parlant en la mateixa carpeta del clima de revoltes populars a la regió, bàsicament perquè el que va fer brotar el malestar ciutadà a Tunísia a primers de gener va ser la mort del jove que setmanes enrere s’havia cremat davant d’un edifici oficial. O també la notícia (també enllaçada al principi) que relaciona directament els events de Tunísia amb l’home maurità que es va cremar davant del Senat del país, suposem que a Nouakchott, és a dir, a més de 3.000 quilòmetres de distància.

Sobretot, cal que parem atenció a la primera informació (recordem, com totes les altres, notícies d’agència) que rebem sobre les protestes populars a Egipte el dia 25. Si no ens quedem en la simple lectura del titular i anem una mica més enllà, ens adonarem amb certa perplexitat de la magnitud de la rebel·lió: “Las protestas contra el régimen del presidente egipcio, Hosni Mubarak, comenzaron hoy con una veintena de manifestantes en El Cairo, una ciudad prácticamente tomada por la policía”.

Totes elles, informacions que, aïllades, difícilment haguessin vist mai la llum pública, però que ara formen part d’aquest gran esdeveniment internacional sobre el qual, a través de totes les agències de notícies globals, els mitjans de comunicació estan focalitzant la nostra atenció.

Així, en plena efervescència del conflicte a Egipte, i dins d’aquest context de revoltes en el món àrab, ja s’ha introduït el focus mediàtic sobre el Iemen, un país de la península aràbiga del qual darrerament hem sentit a parlar per la suposada presència d’Al Qaida dins les seves fronteres i per diversos atemptats que s’hi han perpetrat, especialment el que va provocar la mort de vuit ciutadans espanyols l’any 2007. A partir d’ara, doncs, caldrà que tinguem l’ull posat en les notícies que ens vagin arribant d’aquell estat i, alhora, no deixar d’apuntar els altres territoris que segons els mitjans de comunicació aniran caient també sota els efectes del “virus Tunísia”.


Anuncis

3 thoughts on “I ara, cap al Iemen?

  1. marc ha dit:

    La decisio de protestar per una situacio extremada cremant-se viu, crec que d’entrada o be es un acte causat per impotencia o be per desesperacio. Que ningu es crema per futeses es evident. Pero tambe es cert que l’acte te un important resso mediatic i que per tant es molt probable que qualsevol impotent o desesperat que ja ha decidit acabar amb la seva vida es plantegi utilitzar aquesta via com a protesta, com a acte final. No fa massa temps (uns 6-7 anys enrera, si no recordo malament) un lider d’agricultors coreans va participar en les manis de protesta a Cancun Meixc, davant la reunio que els 7 i FMI mantenien a la zona hotelera d’aquella ciutat, i es va acabar clavant un punyal per a protestar per les condicions de vida dels seus, pel proteccionisme als productes dels 7, etc…. Sera que per ser de Corea, els mitjans creadors d’aquest virus “tunissia” no han pogut afegir-lo a la dels paisos arabs. Espero que no succeeixi, pero seria curios de veure que passaria si algun xines fa un acte semblant en un futur proper, si els mitjans el relacionarien amb el del corea passant a inventar un nou virus “oriental”. Es curios i reconec que en efecte jo assumia l’info dels paisos arabs tal com dius o tal com ens la donen, tambe reconec la meva manca de coneixaments geografics d’aquesta part del mon, pero despres de llegir l’article, no puc deixar de sentir-me tonto o alemenys ingenuu. Ara m’agradaria saber que o qui hi ha darrera d’aquesta informacio o de la forma que ens la donen. Com sigui, els efectes seran inmediats, com a exemple: Egipte depen en molt del turisme, per experiencia em consta que si una zona viu gariabe exclusivament del turisme, una informacio com aquesta enfonsa el principal ingres no dels hotelers i operadors, sino de tota la gent de peu que treballa directament al voltant del turisme que sumats als que hi treballen indirectament donen un total de tothom. Potser en veurem mes de cremats a Egipte.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Mentre som testimonis passius d’uns esdeveniments que els mitjans de comunicació ens van actualitzant al minut, els ciutadans som a anys llum de conèixer la “Veritat” o la “Raó” del que està passant (si és que mai n’hi ha una de sola). L’aproximació (mínima, però) a les possibles motivacions d’un conflicte com el que comentem no es produirà fins d’aquí a un cert temps, quan les aigües del mar es calmin i es coneguin (fins on es puguin conèixer) quines noves estabilitats s’estableixen a la zona.

      Però això no és nou. És el pa de cada dia dels grans successos de política internacional. De totes maneres, no és la intenció d’aquest blog parlar de les realitats ocultes, dels possibles grans titellaires que mouen els fils de l’esdevenir global ni de poderoses conxorxes i conspiracions.

      El que m’interessa realment és donar un cop d’ull a l’única cosa palpable de les informacions que rebem a diari i que acaben configurant la visió o l’opinió generalitzada; i això és veure com i quan s’inicia la focalització mediàtica, quina metodologia s’utilitza, quines són les fonts principals d’informació i la cronologia dels fets que ens relaten i la seva comparativa amb les reaccions que provoquen.

      Sempre sobrevola la clàssica pregunta de si els mitjans es limiten a explicar el que passa al món o si la seva atenció constant en els afers d’un indret del globus provoca que en passin més i de més grossos. El que és evident és que és un peix que es menja la cua. Que a la zona del Magrib hi estan passant coses és indubtable; que la concentració de les agències informatives sobre la zona i la seva constant difusió de notícies està creant un efecte dominó també ho és.

      Tuníssia, Egipte i, pel que diuen, el món àrab en general, conformen hores d’ara la zona del planeta il·luminada pels mitjans de comunicació. I aquesta visibilitat és evident tant per a nosaltres com per a qualsevol ciutadà del món connectat mínimament als media. Ara bé, ¿vol dir això que a la part fosca del globus no hi ha situacions d’extrema pobresa, règims polítics dictatorials, afartament generalitzat per la corrupció governamental, que no hi ha, en definitiva, un “caldo de cultiu” susceptible d’explotar en qualsevol moment? Doncs és clar que no. La diferència, la gran diferència rau en que en aquests instants simplement conformen la zona no “atacada” per les càmeres i els micros i, conseqüentment, són absolutament invisibles (inexistents, de fet) per a l’opinió pública mundial.

      La qüestió que ve després és tan lògica com difícil de respondre sense caure, com dèiem al principi, en teories conspiratòries d’abast global: ¿per què aquesta està essent ara i no abans la part il·luminada pels focus mediàtics? Doncs no ho sabem i, molt probablement, tampoc no ho sabrem mai.

      De totes maneres, i això no és anar més enllà del que constitueix un fet palpable, és bo que quan consumim la teca mediàtica, els ciutadans no oblidem que els encarregats d’arribar a tots els punts del planeta i proporcionar les notícies als seus clients (els mitjans de comunicació) són les principals agències d’informació que operen al món. Reuters (Gran Bretanya), France Press (França), United International Press i Assotiated Press (Estats Units) o EFE (Espanya), són empreses de titularitat privada o pública que, tenint la seu als països esmentats, no poden deixar de configurar la seva agenda informativa des d’una òptica eminentment occidental.

  2. marc ha dit:

    Tens rao, i ja em vas comentar que no volies fer un blog per parlar de “Manipulacions”. Intentare no tornar-hi, pero sera dificil. Tinc l’impresio que la majoria d’articles que aniras analitzant en un futur seran susceptibles de pensar en manipulacions, o sera que tenen rao aquells que diuen que molts dels d’esquerres estem paranoics i veiem mans negres a tot arreu. En el tema de la comunicacio no es massa dificil caure-hi!

    Fins ara

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s