Gabilondo: “En el matís trobem la veritat”

Interessants les reflexions d’Iñaki Gabilondo sobre la salut de la tasca informativa en la televisió actual. En l’entrevista que li ha realitzat Josep Cuní a ‘Els matins’ d’avui, el veterà periodista ha donat el seu parer sobre la possible legalització del nou partit abertzale i sobre les darreres veus que advoquen per un retorn a l’estat centralista, però com que aquest blog tracta del món de la comunicació, en destacarem només la seva radiografia de la professió periodística, en particular a la televisió privada, i el seu recordatori dels pilars fonamentals sobre els que en teoria s’ha de sustentar la informació en els mèdia.

Us deixo l’enllaç al vídeo de l’entrevista. Entre els minuts 17 i 24, Gabilondo repassa la seva trajectòria professional, des de la seva llarga etapa a la Cadena SER fins a la darrera a la desapareguda CNN+. A partir del minut 24 trobareu les seves reflexions sobre el periodisme i el tractament informatiu en la televisió d’avui dia, de les quals en faig un resum tot seguit:

Entrevista a Iñaki Gabilondo (‘Els matins’ de TV3, 8 de gener de 2011)

 

“En el matís trobem la veritat”

Fa uns dies, parlàvem de l’absència del necessari matís o de la contextualització fins i tot en espais de reconeguda credibilitat com el Telenotícies de la televisió pública catalana (veure Esport de resistència i risc de cardiopaties). Segons Gabilondo, és impossible d’incorporar aquest imprescindible matís en els espais informatius de la televisió d’avui en dia (en especial, a la privada) perquè: “…tot ha de ser molt divertit, tot ha de ser molt ràpid, tot ha de durar no més de 35 segons, i per tant les possiibilitats que una reunió de la Xina i d’Estats Units per parlar d’economia, encara que sigui determinant per al destí de la humanitat, que visualment és una taula amb set senyors asseguts, doncs no es pot comparar amb un gatet que s’ha quedat penjat en un arbre i que ha de ser salvat pels bombers…”.

En la seva opinió, la informació que explica la complexitat del món no és compatible amb “…la cerca de respostes instantànies, el pànic a avorrir (…) i el control minut a minut de les audiències”. Precisament és la dictadura de l’anàlisi sistemàtic dels índex d’audiències el que provoca que un espai informatiu necessiti nodrir-se d’un tipus de notícies impossibles de trobar en la nostra complexa societat: “…una cosa que s’expliqui en 5 segons i que molt ràpidament es pugui dir qui és el dolent o qui és el bo”, cosa que, segons el periodista, “se sembla massa al llenguatge de la propaganda, al llenguatge de l’spot…”.

Gabilondo considera que amb aquesta mena de periodisme es cau en la infantilització de la informació i de l’audiència perquè “…si no es té l’oportunitat de precisar una cosa, de contextualitzar-la, de matisar-la, la informació necessàriament és un bombardeig de consignes, d’impactes o d’efectes fulminants que la gent necessita que se li doni mastegat de seguida…”.

“Les coses s’han d’averiguar, confirmar, comprendre i explicar”

Malgrat els veloços canvis que experimenta el món de la informació en els mitjans de comunicació, Iñaki Gabilondo està convençut que en el desenvolupament d’aquesta professió “la honestedat és fonamental” i que hi ha unes premises, com la contextualització o el contrast de les informacions, que passi el que passi sempre hi hauran d’estar presents: “…les coses s’han d’averiguar, confirmar, comprendre i explicar, i això, canviï el que canviï, siguin quines siguin les empreses, són permanents i obliguen a tots els que practiquen aquest ofici avui, demà i d’aquí a cent segles”.

Davant la certesa que actualment la la societat demanda una manera d’explicar la realitat mitjançant un “llenguatge vertiginós” en contraposició a una visió més pausada d’entendre la narrativa dels fets i tot i reconèixer que les noves generacions ja assimilen de manera innata el llenguatge frenètic i d’impacte, Gabilondo es pregunta si de totes maneres “¿…serà capaç la tècnica periodística d’explicar la complexitat -o alguna complexitat- amb alguna possibilitat que no sigui un automàtic pas de brotxa sobre les coses que són complexes?…”.

Una pregunta ben interessant per acabar, sobretot perquè també és una incògnita saber si aquest “automàtic pas de brotxa” sobre la realitat del món és només la conseqüència de la pressió que exerceix la demanda d’immediatesa i d’espectacle o si, de fet, l’aproximació mínima i superficial de la ciutadania a aquesta realitat ja és una finalitat volguda en sí mateixa. Bon exercici, doncs, aquest cop d’ull crític cap a les pròpies rutines de l’actual treball periodístic; llàstima que sigui, però, un rara avis o un fugaç –Gabilondo dixit- pas de brotxa en les agendes dels nostres mitjans de comunicació.

“¿Acertará la técnica periodística a contar la complejidad, o alguna complejidad, con alguna posibilidad de que no sea un paso de brochazo automático sobre las cosas que son complejas? Pues yo no lo sé, yo no hago pronósticos, yo sé que a mí me resulta cada vez más complicado”
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s