Tahrir: l’ou o la gallina

Expectació màxima ahir al vespre a tot el món per conèixer el comunicat del dictador Mubàrak (president Mubàrak, segons els mitjans de comunicació abans del gener de 2011). Ara ja ho sabem: “ho deixo sense deixar-ho”, ha vingut a dir. Decepció a la plaça i expectativa mediàtica per la gran manifestació anunciada per avui al migdia i per l’anunci de l’exèrcit egipci de donar suport al rais.

Què passarà ara?, seria la pregunta lògica. Doncs, el que el poble egipci decideixi, podríem respondre de manera automàtica. Sí? Tan senzill? Només depèn d’això? La decepció d’ahir entre els ciutadans que porten tants dies acampats a -com ells anomenen- “l’únic lloc lliure d’Egipte” ¿és només perquè s’esperaven que una demostració cívica, multitudinària i persistent hauria de conduir forçosament a un epíleg feliç i ara comproven que tot plegat no ha fet més que començar? ¿Potser també els aclapara la lògica por perquè la posició de força d’un règim que compta amb un dels exèrcits més poderosos del món els obliga a un desenllaç violent?

O potser és una altre sentiment, un altre temor, menys emocional però racionalment molt dolorós: que, en cas de no existir enfrontament violent, l’enrocament del règim porti en el millor dels casos a un atrinxerament de les posicions i, en el pitjor, al desinflament de la protesta, però en ambdues circumstàncies a una constant pèrdua d’intensitat dels focus mediàtics internacionals fins al seu total esvaïment?

Caldrà veure quina serà la reacció dels mitjans de comunicació i de les gran agències informatives si després del comunicat fet per l’exèrcit i la manifestació d’aquest migdia no en resulta cap novetat, cap canvi -ni que sigui minso- en l’statu quo anunciat pel propi Mubàrak ahir a la tarda. No oblidem que els mèdia, abans que altra cosa, són empreses, de titularitat pública o privada, que han de quadrar els seus números com qualsevol altra, i no hi ha dubte que una situació d’estancament a Egipte difícilment permetrà a les empreses de comunicació mantenir l’elevat nivell de recursos i despeses que hi estan dedicant.

És primer l’ou o la gallina? És primer la persistència de la resistència a Tahrir o la persistència dels focus sobre la plaça? Serà el continuat crit de llibertat el que en garantirà la seva difusió o les 24 hores de filmació el que garantirà el perdurament del crit?

Potser una mateixa frase serviria de resposta tant pels egipcis revoltats com pels mitjans destinats: “nosaltres hi serem mentre hi sigueu vosaltres”. La diferència és que -sense oblidar els periodistes que perden la vida en conflictes com aquest- aquí només hi haurà un possible derrotat i, el pitjor de tot, la derrota portarà més aviat o més tard a la seva invisibilitat. I en la invisibilitat, ja ho sabem, simplement no hi ha res; bé, potser sí, potser una dictadura que tornaria a anomenar-se presidència?

Advertisements

5 thoughts on “Tahrir: l’ou o la gallina

  1. Roger!
    El mateix dia que escrius aquest post, el ex-president-ex-ditacdor Mubarak ha deixat el seu càrrec a Egipte! Hauries d’haver escrit això des de fa dies! Hehehe 🙂
    Molt bé! Que continuis així!
    Una abraçada, Raul.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Sí noi, tens tota la raó. Gràcies al teu tweet estic veient en directe Al Jazeera i les celebracions per la renúncia de Mubarak.
      Bé, doncs sí que s’ha mogut l’statu quo. Ara tocarà estar ben atents (i els mitjans de comunicació de tot el món els primers) a com es durà a terme aquest procés de trancisió.
      Suposo que no hi ha cap altra solució però no puc evitar de tenir calfreds pensant que és l’exèrcit qui té hores d’ara la clau de volta.
      Gràcies pel comentari, Raúl

  2. Sergi J Garcia ha dit:

    A mi també m’esgarrifa pensar que un exèrcit que ha estat la crossa del dictador durant trenta anys sigui ara el salvador del poble. Només cal recordar Tianammen, o, sense anar gaire lluny, el paper de l’exèrcit espanyol durant el franquisme o la Transició (encara per acabar). Per cert: algú s’ha preguntat si ens enviarien l’exércit en cas que algú fes una declaració unilateral d’independència de Catalunya o del País Basc? No és tan senzill i, mentre el poble egipci celebra la derrota de la fera, als despatxos dels Estats Units, UE i, especialment Israel, ja s’està treballant sobre la nova situació i estudiant la manera d’aturar les protestes. I jo em pregunto també, ja posats a elucubrar: per què estem tan contents esperant que el Nord d’Àfrica s’alci, a veure què passa i no considerem la possibilitat que passi el mateix, per exemple… a algun país europeu? És que viure amb un 21% d’aturats no és una mena de despropòsit, com ho és que un banc segueixi cobrant la hipoteca després d’haver troant el pis davant la impossibiliat de seguir-lo pagant? No és una bajanada allargar l’edat de jubilació per fer guardiola, mentre es posen milers de milions d’euros a les mans dels responsables de tot plegat, que segueixen sense obrir l’aixeta del crèdit, perquè van tapant forats amb els diners amb els que redueixen l’estar del benestar a una caricatura? Per què no es prenen mesures immediates contra els defraudadors que envien les seves fortunes als paradisos fiscals, on gaudeixen de patant de cors per resguardar-les dels retalls pressupostaris? Vulnerar les lleis de forma flagrant no és un procediment dictatorial? Per tant: com veuríem que comencés a protestar la gent demanant la fi de governs titelles, de líders incompetents que actuen al dictat de Supernanis com Frau Merkel o Monsieur Nico? De fet, de forma suau i tèbia, a Itàlia ja hi ha gent que protesta contra l’impresentable cavalliere i a Gràcia la gent surt al carrer sense avisar quan la situació ho requereix? Ara sembla difíciñ que passi, però algú ja està estudiant les possibles reaccions del poder davant hipotètiques, o no, situacions que, en la llunyania, en països que no tenen tant a perdre com els nostres, comencen a agafar forma. Prometo continuar.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Gràcies, Sergi, per aquest comentari amb tant de suc.
      Precisament ahir mateix llegia un article (The upsides of Egypt’s revolution) del director de la pàgina editorial de The Washington Post (Jackson Diehl, un dels periodistes de renom que primer va advocar per la invasió d’Irak el 2003) on venia dir que tots i els temors o recels que sembla que existeixen davant les revoltes que s’estan produint al món àrab, el gran beneficiari del nou statu quo seguirà essent els Estats Units.
      Com sempre en aquests casos de la gran política internacional el nostre coneixement del fons de la cosa es limita al que ens va proporcionant de manera contínua els nostres mitjans de comunicació, és a dir, que és pràcticament nul. Potser, passat un cert temps, quan hàgim vist o intuït la mena de règims que s’instauren a la zona (ho haurem de fer per la nostra banda, perquè dono per fet que el focus mediàtic s’haurà evaporat del tot) doncs podrem treure les nostre pròpies conclusions sobre els possibles beneficiaris d’aquests “espectaculars canvis”. Molt probablement, la mesura de tot plegat la donarà els passos endavant (o enrere) que es puguin donar entre israelians i palestins. Ja ho veurem… o no.
      El que sí que tinc clar és la importància cabdal de la reflexió que fas en clau interna. ¿Quins són els efectes colaterals d’aquest bombardeig d’imatges de revoltes, de concentració de multituds a plaça, d’enfrontaments entre opositors i partidaris de Mubàrak (algú ha estat capaç d’identificar qui era qui durant els llençaments de pedres a Tahrir?) o dels recents enfrontaments violents amb la policia a Algèria (on curiosament la veu en off ens feia veure que els “radicals” que cremaven els contenidors eren en aquest cas -només en aquest cas- els bons i els defensors de l’ordre públic, els “dolents”)? ¿Quin són els efectes colaterals de parlar constantment de dictadures, d’opressió, de fam, de manca de llibertat, de nul·la llibertat d’expressió? Doncs que, per comparació, qui és el “guapo” que gosa aixecar-se en el nostre país contra un atur brutal, contra les retallades socials que s’han fet i les que vindran, contra anuncis de supressió total d’impost de successions…? Sí que n’hi ha de “guapos” que s’aixequen: molts d’aquests grups ja etiquetats pels mèdia com “antisistema” plantegen altres maneres de concebre un món construït des de la base (a Sants en tenim d’exemples més que interessants d’assemblearisme i cooperativisme); simplement, com que les seves demandes i accions pacífiques tenen nul·la visibilitat, doncs simplement existeixen com alternativa “violenta” i, per tant, desapareix la possibilitat del debat.
      Aquest efecte colateral és, de fet, un dels rovells de l’ou de la teoria de comunicació de masses des dels seus inicis: l’efecte opiaci o “dormidera” que provoquen els mitjans de comunicació sobre les audiències de les àrees del món (els països desenvolupats) on no es vol que hi hagi ni una mínima variació en el tipus de règim polític i econòmic predominant. Per això és tant interessant de provar de donar eines de descodificació completa del missatge mediàtic a la ciutadania, com a mínim per ser capaços de no oblidar que en la difusió de la informació, especialment en el món televisiu, (i això ho diu fins i tot un periodista de prestigi com en Joan Roura) el que hi ha bàsicament és venda de notícies.
      Tinc ganes, Sergi, que continuis millorant aquest blog.
      Gràcies.

  3. […] que a la plaça Tahrir d’El Caire -se’n recorda algú?-, a la plaça Catalunya de Barcelona o a la del Sol a […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s