Tahrir: i qui observarà el trànsit

Ahir mateix, poca estona abans de la darrera gran demostració de força del poble egipci, em preguntava sobre quina seria l’actitud dels mitjans de comunicació internacionals en cas que no hi hagués una mínima variació en l’statu quo del país (veure Tahrir: l’ou o la gallina), en el sentit de si serien capaços de mantenir massa temps més el seu ull informatiu sobre el terreny. Un parell d’hores després es feia oficial la renúncia de Hosni Mubàrak i esclatava la joia popular, i de retruc, el dubte llençat en el meu post del matí esdevenia, de cop i volta, material obsolet, informació caducada…

O no. L’anunci de la fi del règim de Mubàrak ha estat seguit a bastament per totes les agències informatives i per la resta de mitjans desplaçats a Egipte. La cadena Al Jazeera cobria en directe l’eufòria a la Plaça Tahrir i tots aquells mitjans que ja havien reduït la presència d’enviats especials a la zona (preveient un cert estancament de la situació) els cridaven a files altre cop de manera urgent. Avui mateix, en el Telenotícies Migdia de TV3, el corresponsal de la cadena a Jerusalem, l’Albert Elfa, qui havia seguit els primers embats de la revolta però ja havia tornat a la seu de la corresponsalia, ha tornat a fer la crònica en directe del progressiu retorn a la normalitat a la plaça Tahrir (veure vídeo Telenotícies Migdia 12 de febrer).

Com deia, doncs, el meu interrogant semblava quedar respost amb incontestables fets i el meu temor dissipat del tot. Però tan sols aparentment. Fent una revisió més a fons de com queda la situació a Egipte després de la caiguda del rais, és evident que el camí cap a la democràcia que ha de recórrer el país no només serà llarg sinó que probablement hi haurà més d’un gran entrebanc. De moment, qui haurà d’exercir el paper de garant d’un adequat procés transitori és el poder militar, cosa que pot provocar lògics recels de manera genèrica però molt especialment si això es produeix a un país com Egipte on, com bé explica Robert Fisk en el seu article d’avui a The Independent (versió en castellà al diari mexicà La Jornada), l’exèrcit ha estat part inseparable del propi règim:

Sin embargo, si bien han descartado al rais –el presidente–, los altos mandos militares son de la misma vieja guardia. De hecho, la mayoría fueron absorbidos hace mucho en el entramado de poder del régimen. En el último gobierno de Mubarak el vicepresidente era un general, al igual que el primer ministro, el viceprimer ministro, el ministro de la Defensa y el de Interior. El propio Mubarak era comandante de la fuerza aérea. El ejército llevó a Nasser al poder. Apoyó al general Anwar Sadat. Apoyó al general Mubarak. Introdujo la dictadura en 1952 y ahora los manifestantes creen que se convertirá en el agente de la democracia. Vaya esperanza.

El poder militar es compromet a traspassar el poder a una autoritat democràtica i a respectar els acords internacionals vigents, cosa que afecta especialment a les relacions bilaterals amb Israel (veure notícia del diari israelià Haaretz). I als ciutadans revoltats, aquest poble egipci que s’ha aixecat demanant no una reforma del règim sinó la seva total destrucció, ara els toca restar ben a l’aguait de com es durà a terme aquest procés. Però per un lògic efecte de barreja de fatiga i refredament després d’una explosió física i emotiva tan brutal, sembla evident que el lloc des d’on s’observarà el trànsit cap a la democràcia es desplaçarà de les multitudinàries presències a Tahrir cap a la intimitat de les seves llars.

Per tant, la pregunta torna a ser la mateixa d’ahir: si minva el material objectivament mediàtic, si es redueix -com sembla- la pressió popular als carrers, si Tahrir torna a ser envaïda per la normalitat i les rutines diàries de la gran ciutat, i si a més, d’altres punts de la geografia de l’actualment canviant món àrab agafen el relleu com a centre d’atenció d’unes càmeres sempre necessitades d’imatges emotives i impactants, quant trigaran els focus de la informació a apagar-se definitivament a Egipte?

En el dia d’avui hem assistit ja al ressorgiment de protestes contra els governs respectius a Algèria i al Iemen, i s’han començat a produir moviments polítics i declaracions a Jordània. Seran properament, doncs, aquests països els següents en formar part de l’agenda informativa dels mitjans de comunicació?

L’enigma ens el podria resoldre de manera efectiva el propi poble de Tunísia de qui, des de la caiguda de Ben Ali i les primeres crítiques contra el govern resultant, poca cosa més n’hem sabut.

Advertisements

4 thoughts on “Tahrir: i qui observarà el trànsit

  1. Roger,
    Aquests posts teus sobre la revolució a Egipte em fan pensar en les vinyetes del Forges al El País, on gairebé cada día des de fa més d’un any ell afegeix la frase “pero no te olvides de Haití”. El mateix fenòmen que estem vivint ara, ho vam viure amb el terratrèmol a la illa caribenya i -malgrat no m’agrada posar la pell del pessimista- tot fa pensar que també l’Egipte caurà en l’oblit passats alguns dies de calmaria…
    Els teus posts son boníssims i molt inspiradors, de debò!
    Una abraçada, Raul.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Gràcies, Raúl. La veritat és que tenir l’oportunitat de seguir d’aprop els grans esdeveniments mediàtics, com sorgeixen, com es desenvolupen i com misteriosament desapareixen del mapa, és més que interessant.
      Veurem què passa d’ara endavant!

  2. Xavi Vinyals ha dit:

    Hola.
    Molt interessants els dos posts sobre Egipte. Ara, l’interessant serà tornar al teu blog d’aquí un parell de mesos i ens expliquis com mediàticament s’arribarà a la invisibilització o, si no hi ha cap “bomba informativa”, què haurà significat pel media el conflicte ara viscut.
    M’agrada llegir la lectura – amb coneixemt de les bambalines mediàtiques que tens – que fas de les noticies i dels “escenaris” que crren els Mitjans.
    Fins ara!!
    Xavi

    • Roger Vilalta ha dit:

      Doncs sí, Xavi, ho farem.
      De per sí, la memòria és fràgil. Però encara ho és més en un moment en què la successió inacabable de bits informatius de consum immediat fan molt difícil la necessària contextualització del material, no només per part de l’audiència sinó pels propis professionals de la informació.
      Aquests posts, els vostres comentaris i les reflexions conjuntes queden aquí gravades i, tens raó, passat un temps haurem de veure l’enfocament mediàtic (si n’hi ha) de la consolidació de tots aquests processos i la revisió i comparació amb el tractament que els mitjans han fet durant aquestes darreres i intenses setmanes.
      Merci, Xavi, una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s