Doncs parlem de periodisme

El passat 12 de febrer, el diari Ara va publicar una entrevista realitzada per la periodista Ariadna Trillas al director d’‘Els Matins’ de TV3, Josep Cuní, on el popular presentador fa un repàs de la seva experiència professional des que va començar a Ràdio Terrassa fins a la seva tasca actual. Més enllà de sentir-se “l’últim mohicà”, expressió que va voler compartir amb Iñaki Gabilondo en l’entrevista que el propi Cuní li va fer dies enrere, el periodista va aportar algunes idees particularment interessants:

Ara (el periodisme) és més descarat, valent, agosarat, lliure. Però té menys matisos, és menys rigorós, està massa empeltat del joc polític. Hi ha més autocensura i relacions massa promíscues entre periodistes i polítics. Un dia caldrà parlar del periodisme que es fa.

Doncs parlem-ne una mica ara, de periodisme.

En el paràgraf que he extractat de l’entrevista, Cuní qualifica el periodisme actual de més valent i lliure comparat -imagino- amb el que es realitzava en els seus inicis com a professional, però en canvi afirma que ha entrat massa en el joc polític i que hi ha un nivell més elevat d’autocensura. Entenent com a lògiques les dificultats per a dur a terme un exercici periodístic plenament valent i lliure en els anys 70 d’aquest país nostre, no surt massa ben parada la professió si 36 anys després de la mort de Franco hem de parlar d’un periodisme més agosarat i descarat però, alhora, amb més autocensura i més estreta convivència amb el poder polític. Menys encara si hi afegim que -segons Cuní– la informació difosa pels nostres mitjans conté menys matisos i hi manca rigor (traduït: es va esvaint el necessari contrast del material periodístic). Tot i aquesta referència a un periodisme més lliure (recordem, comparativament parlant), de la pròpia lectura de la resta de l’extracte no podem concloure que un dels pilars de l’exercici de l’actual professió periodística sigui, doncs, precisament la llibertat.

Al voltant del matís, el propi Gabilondo va destacar fa uns dies en l’entrevista a ‘Els Matins’ (veure Gabilondo: en el matís trobem la veritat) que en la difusió de la informació (en especial, la televisiva) manca temps per explicar els seus diversos aspectes, per introduir el color gris, en definitiva, per mostrar la complexitat de la nostra societat, i que tot es redueix bàsicament a donar visibilitat a un món pintat de dos colors antagònics que, alhora, representen la bondat o la maldat, és a dir, un món que simplement no existeix. Per tant, agrupant les paraules dels dos comunicadors, si gairebé no hi ha matís en el periodisme actual i en el matís trobem la veritat, ¿quina és, doncs, la carrega essencial del paquet informatiu?

I parlem del rigor. Sense oblidar que no existeix ni pot existir l’objectivitat en l’exercici professional de la informació (entre d’altres coses perquè ja de bon inici tota decisió sobre el que serà difós i el que no ho serà ja no ho permet), ¿com pot acceptar la professió periodística que l’única cosa que l’apropa -ni que sigui una mica- a aquest ‘El dorado’ de l’objectivitat, que és el rigor, s’estigui inevitablement encaminant cap a l’extinció? Si en els nostres espais informatius predomina la immediatesa, la brevetat, l’espectacularitat, l’emotivitat per sobre del contrast de les informacions, de la verificació de la fiabilitat de les fonts utilitzades, de l’aportació dels diversos punts de vista, ¿què és el que impedeix de pensar que els continguts que consumim s’apropen més en fons i forma al missatge propagandístic que no pas a l’informatiu?

Així, si el producte informatiu peca tant d’allunyament de la complexitat real del món com de mancança de rigorositat en el seu tractament, ¿podem assegurar que el que rebem els seus consumidors és en essència informació? Injust, probablement, donar una resposta genèrica i taxativa a la pregunta. Ara bé, de la síntesi dels dos conceptes esmentats per dos periodistes de renom com Iñaki Gabilondo i Josep Cuní sí podem concloure que no seria incorrecte afirmar (simulant titular periodístic) que suspenem en informació.

Doncs sí, cal parlar de periodisme. I no només per tal que els seus professionals millorin o intentin millorar la seva tasca dins dels encotillats mitjans de comunicació actuals. També caldria parlar-ne, i de manera pública, perquè l’audiència entengués que en la relativització de les “veritats” informatives també hi trobem un pessic de veritat. En el millor dels casos, no deu ser considerada matèria prou transcendent en el procés de socialització de la ciutadania o bé quelcom d’exclusiu interès per als professionals de la informació. Sigui com sigui, molt en comptagotes ens arriben serrells del rerefons de la producció periodística i, com a mínim aquí, els anirem tractant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s