Els mitjans segrestats

Fa un parell de setmanes The Guardian, el diari liberal per excel·lència del Regne Unit, llençava en exclusiva les confessions d’un iraquià les mentides del qual haurien dut als Estats Units a atacar Iraq l’any 2003 amb el pretext de l’existència d’armes de destrucció massiva. Us en deixo l’enllaç a la notícia principal del 15 de febrer: How US was duped by Iraqui fantasist looking to topple Saddam (“Com els Estats Units van ser enganyats per un fantasiós iraquià que volia derrocar Sadam“).*

*al final d’aquesta entrada insereixo també la resta d’informacions relacionades del mateix diari britànic

Em faig ressò d’aquestes declaracions en exclusiva, no tant per la importància del fet en sí -tot i que arriba vuit anys tard, evidentment la té- sinó perquè un periodista i escriptor britànic, Jonathan Cook, les ha utilitzat per exemplificar quin són els límits de la professió periodística en els mitjans de comunicació occidentals. L’article de Cook de 28 de febrer es titula An empire of lies: why our media betrays us, però us deixo l’enllaç a una traducció catalana que he procurat que sigui el màxim de fidel a l’original: Un imperi de mentides: per què els nostres mitjans ens traeixen (tot i que és particularment extens mereix ser llegit íntegrament).

El que motiva Cook a escriure aquest article és el fet que fins i tot The Guardian, un diari reconegut per la seva independència dins dels grans mitjans occidentals, no es veu capaç de presentar una informació que afecta els grans poders mundials de manera fidel als fets que el propi mitjà exposa en el seguit d’informacions difoses. Afirma Cook que, el que per a qualsevol lector curós de l’exclusiva ha de resultar evident, és a dir, la total desacreditació dels Estats d’Units -l’administració Bush, per ser exactes- així com també de la resta de països aliats i grans mitjans de comunicació com a còmplices, The Guardian ens ho ven com un error terrible provocat per l’engany de Raffid al-Janabi (Curveball per a la CIA), un desertor iraquià que cercava asil a Alemanya i que es va inventar la història de les armes de destrucció massiva.

En el reportatge de The Guardian -explica Cook– apareixen varis aspectes que contradiuen el titular principal (recordem: “Com els EUA van ser enganyats per un fantasiós iraquià que volia derrocar Sadam”):

Un va ser que les autoritats alemanyes havien demostrat ràpidament que la seva història sobre les armes de destrucció massiva era falsa (…) Les autoritats alemanyes van perdre ràpidament l’interès en Janabi i no va tornar a ser entrevistat fins a finals de l’any 2002, quan va créixer la pressió per part dels EUA per aconseguir un pretext convincent per atacar l’Iraq.

Una altra revelació interessant va ser que, malgrat la necessitat vital d’analitzar tots els fets que aportava el testimoni de Curveball –tenint en compte que el que hi havia en joc era un atac preventiu contra un estat sobirà– els Estats Units mai no es van molestar a interrogar Curveball ells mateixos.

Una tercera revelació va ser que el cap de les operacions de la CIA a Europa, Tyler Drumheller, va transmetre els consells de la intel·ligència alemanya que qualificaven el testimoni de Curveball d’altament dubtós. El cap de la CIA, George Tenet, simlement va ignorar l’avís.

El final d’aquesta història ja el coneixem: el mes de març de 2003 va iniciar-se l’atac dels EUA i els seus aliats contra l’Iraq, després que unes setmanes abans el membre més moderat de l’agressiva administració Bush, l’aleshores Secretari d’Estat, Colin Powell, hagués presentat al Consell de Seguretat de les Nacions Unides les proves concloents (que ara s’han revelat falses en l’exclusiva de The Guardian) de l’existència d’armes de destrucció massiva al país regit per Sadam Hussein.

Recordem la intervenció del Secretari d’Estat, Colin Powell (febrer de 2003):

Segons Cook, de la pròpia lectura del reportatge de The Guardian queda ben clar que, a manca de legitimitat internacional, els EUA necessitaven amb urgència donar vida a la història de Janabi per molt desacreditada que pogués estar:

Tanmateix, l’informe fals de Janabi era vitalment útil: per bona part del públic americà afegia una capa de credibilitat a l’argument inversemblant segons el qual Sadam era un perill per al món; va ajudar a enfortir els vacil·lants aliats en l’encarament amb les seves pròpies i dubitatives opinions públiques; i va portar a bord Colin Powell, l’antic general que era vist com la principal veu del seny en l’administració.

En canvi, continua el periodista britànic, The Guardian decideix carregar la voluntat de l’acció en el desertor iraquià, i no només en el titular que hem esmentat anteriorment:

En el text, se’ns diu que la presentació de Powell a les Nacions Unides “revelava que els agressius òrgans de decisió de l’administració Bush s’havien empassat” la història de Curveball. En un altre moment se’ns diu que Janabi “va aconseguir fer empassar un dels més grans ardits confidencials en la història de la intel·ligència moderna”

Actuant d’aquesta manera, tot i les evidències que la seva pròpia recerca feia emergir, The Guardian assumia que:

Curveball va portar l’administració Bush a fer un desastrós mal càlcul. Vist d’aquesta manera, la Casa Blanca havia estat, doncs, la víctima real de les mentides de Curveball, no en canvi el poble iraquià –més d’un milió dels quals són morts com a resultat de la invasió, segons apunten les millors xifres que s’han pogut obtenir, i quatre milions dels quals s’han vist forçats a exiliar-se.

Com deia anteriorment, la voluntat de Jonathan Cook no és debatre sobre la transcendència de la notícia en sí (que de totes maneres es veu limitada pel fet que, vuit anys després, ja no hi ha en actiu cap responsable d’aquella invasió il·legal i que tot el mal ja està fet), sinó utilitzar-lo d’exemple molt il·lustrador del poc marge d’acció que els grans mitjans de comunicació occidentals tenen a l’hora d’apropar-se als esdeveniments que amenacen les elits que ostenten el poder.

I és que en el seu article, Cook ens fa una posada al dia del que en l’actualitat significa ‘imperi’ o ‘poder imperial’, que ja no es trobaria en el típic estat-nació que s’enforteix i que allarga la seva influència a d’altres territoris per mitjà de la força o del domini econòmic, sinó que residiria:

(…) en una elit imperial transnacional els interessos de la qual no estan limitats per fronteres i els poders de la qual eludeixen del tot els controls morals i legislatius.

Segons l’articulista, aquestes elits necessiten per a la seva supervivència la complicitat de l’opinió pública de l’anomenat món occidental:

L’èxit de les elits imperials depèn en gran part de la creença compartida entre el públic occidental que “nosaltres” els necessitem per assegurar el nostre mode de vida i la nostra seguretat i, alhora, que nosaltres som els seus amos.

I és en aquest punt on Jonathan Cook destaca la importància cabdal que juguen els nostres massius mitjans de comunicació. Perquè aquesta complicitat que -afirma- necessiten les elits globals per perpetuar el seu poder no pot crear-se de cap altra manera sinó amb l’ajuda dels encarregats de generar els corrents massius d’opinió en les nostres societats:

El treball de santificar aquestes asseveracions* –i assegurar que no són sotmeses a cap anàlisi– recau en els nostres dominants o massius mitjans de comunicació. Les empreses occidentals són les propietàries dels mitjans, i la seva publicitat fa que la indústria sigui rentable. En aquest sentit, els mitjans no poden acomplir la funció d’eina controladora del poder, perquè de fet ells són el poder. És el poder de l’elit globalitzada que controla i limita els horitzons imaginatius i ideològics dels lectors i els televidents dels mitjans. I ho fa per assegurar que els interessos imperials, que són sinònims dels de les empreses, no estan amenaçats.

*Cook en fa una llista

Un altre fet que exemplificaria, segons Cook, que aquesta notícia en concret amenaça els grans interessos globals és que en el propi rovell de l’ou, precisament allà on es va cuinar la invasió d’Iraq, d’entre el total de grans mitjans teòricament controladors del poder només ha aparegut una petita referència al The New York Times amb aquest titular: Iraqi says he made up tale of biological weapons before war (“Un iraquià diu que es va inventar la història de les armes biològiques abans de la guerra”).

Mentrestant, a casa nostra -i això ja no és obra del periodista britànic- trobem les següents informacions i aquests titulars:

És ben curiós observar com els tres primers titulars (les informacions que són pròpiament notícies) fan recaure també, com destaca Cook quan parla del reportatge de The Guardian, la voluntat de l’acció en el disident iraquià. En canvi, de la lectura del desenvolupament de la informació (especialment en la notícia d’El País) resulta evident que el titular que qualsevol estudiant de primer de periodisme hagués redactat seria per exemple el següent: “Els EUA ja sabien abans de la invasió que el testimoni que la justificava era fals”. De la mateixa manera, en la notícia del The New York Times que us enllaçava abans també centra “les culpes” en el desertor del règim de Sadam Hussein i, tot i que també en el text emergeix de manera clara la responsabilitat primera dels Estats Units en tot l’assumpte, finalitza el redactat amb un paràgraf del tot il·lustrador:

En una entrevista realitzada en alemany i traduïda per The Guardian, [Janabi] afirma: “Creieu-me, no hi havia altra manera de portar la llibertat a l’Iraq. No hi havia d’altres possibilitats.”

Dit d’altra manera, com afirma Quim Monzó en la seva columna a La Vanguardia de 23 de febrer, A grandes fines, grandes medios. En l’article, Monzó presenta uns quants exemples (també el de Janabi) de la vitalitat de la cèlebre sentència “la fi justifica els mitjans”. Des de la meva òptica personal -i potser sí, reblant una mica més el clau- no és difícil de relacionar aquests “mitjans” a què fa referència amb els propis mitjans de comunicació massius.

Tornant a l’article de Jonathan Cook, uns darrers apunts sobre la manera com eviten els mitjans de comunicació del món occidental tractar en profunditat i total honestedat aquells fets que afecten de manera directa les que -recordem- ell anomena ‘elits empresarials’. Cook explica que evidentment els nostres mitjans no són el Pravda, el que va ser el diari oficial del règim soviètic, sinó que:

(…) discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable”.

(…) rarament se’ls diu als periodistes –com a mínim, no directament–  què han d’escriure. Els mitjans han desenvolupat processos de selecció i jerarquies entre el seu personal de redacció –anomenats “filtres” pels crítics dels mitjans Ed Herman i Noam Chomsky–  que garantitzen que aquell periodista veritablement independent o discrepant no arribi mai a posicions d’influència real.

De totes maneres, Cook veu darrerament una certa obertura (o un cert aixamplament dels marges d’acció) en el desenvolupament de la tasca periodística en els grans mitjans de comunicació occidentals. Probablement -diu el periodista- es deu a l’aparició de nous mèdia, dels quals potser Wikileaks n’és el més visible, que haurien anat trencant poc a poc el monopoli informatiu de les nostres societats.

Per acabar, utilitzant la metàfora d’una finestra que poc a poc hem d’anar obrint abans que ens la tanquin de cop, el periodistra britànic afirma que aquests símptomes de lleugera democratització en els massius mitjans han de ser aprofitats pels públics i les audiències occidentals per tal que no puguin reeixir els intents de fagocitar qualsevol dissidència comunicativa:

Aquesta és una oportunitat que tots plegats hem d’alimentar. Hem d’exigir més honestedat als mitjans de comunicació; els hem d’avergonyir estant nosaltres millor informats que els gasetillers que només reciclen notes de premsa oficials i hem de demanar poder accedir-hi; i els hem de descartar, com de fet ja està succeint, en la cerca de millors fonts d’informació.


Per si us pot ser d’interès, i com us he dit al principi de l’article, aquí teniu els enllaços a tota la sèrie d’informacions difoses per The Guardian en relació al cas de Rafeed al-Janabi “Curveball”:

15 de febrer:
 16 de febrer:
 17 de febrer: 
 20 de febrer:
  22 de febrer:
. Discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable” . Discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable”
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s