La desafecció político-mediàtica

Si en el post que va donar el tret de sortida a aquest blog afirmava que els mèdia han agafat el relleu d’institucions clàssiques com família, escola i Església en la tasca socialitzadora (veure Mitjans de comunicació: el quart poder?), el diari Ara publicava el 10 de març una entrevista del periodista David Miró al filòsof i assagista Daniel Innerarity, el qual ens oferia la seva visió sobre el moment particularment delicat que en la seva opinió viuen també els agents mediadors més moderns, partits polítics i mitjans de comunicació al capdavant (veure entrevista).

Per al filòsof basc, ens trobem en un moment de crisi de totes les institucions que actuen com a mitjancers entre la voluntat particular i el bé general. I aquesta crisi derivaria en bona part d’un sentiment força extès entre la ciutadania que les veuria com a eines innecessàries en un món on l’individuu cada cop té més oportunitats i més eines per fer escoltar la seva veu i intentar influir en les esferes públiques:

Hi ha una crisi profunda dels procediments de representació. No és una crisi d’un partit o d’un altre, sinó de totes les institucions que intenten articular la relació entre el subjecte i la societat. Hi ha fins i tot una certa utopia de la desintermediació.

És indubtable que les noves tecnologies, en especial internet, col·laboren de manera decisiva en la percepció d’estar vivint probablement el període de la història de la humanitat amb el nivell més alt de poder individual, si entenem com a poder, és clar, la lliure possibilitat de convertir-nos tots i cadascun de nosaltres en emissors directes de les nostres pròpies opinions o de transmissors de les dels altres. Aquest sentiment de potestat individual faria aparentment irrellevant l’existència dels agents mediadors. Però per a Daniel Innerarity és exactament el contrari:

Pots expressar la teva opinió de manera immediata. Com a consumidors tampoc estem acostumats a retardar la satisfacció de les nostres necessitats. Tot això fa que aquestes institucions, que són més necessàries que mai, es vegin necessitades d’una relegitimació.

I és que tot i el desprestigi que en particular pateix la pràctica política, en gran part per una manera d’actuar dels partits polítics força opaca i sectària, aquesta activitat és del tot necessària, segons Innerarity, perquè necessitem de l’existència de potents contrapesos al poder dels mercats internacionals:

Hi ha molts poders als quals no els importaria que el món estigués políticament sense formatejar, que no hi hagués contrapoders ni la tasca de redistribució que fan els estats. (…) I en un món on hi ha la pressió dels mercats per dalt i de la societat civil que no vol mediacions per sota, qui pot voler ser polític? La política és molt dura, estàs sotmès a una alta vigilància: informes, avaluacions, enquestes, oposició… Hi ha mil focus posats sobre la política. Quants focus hi ha posats sobre l’esfera econòmica, que és molt opaca?

Innerarity ens parla de política, ens parla de mercats, i finalment ens parla de focus. ¿Quina seria, doncs, la parcel·la de responsabilitat dels mitjans de comunicació en aquesta desafecció de la ciutadania per tot allò que ha d’elevar la seva veu a les esferes de la gestió del bé comú? Com hem vist, Innerarity afirma que la mirada estreta i constant que soporta l’activitat política no ha existit ni existeix en l’àmbit econòmic, de manera molt especial -tal i com la crisi actual ha demostrat- en el món financer. I en aquest punt de l’entrevista, fa una interessant reflexió sobre els lligams entre la política i els mèdia:

Els mitjans tenen una agenda molt estreta, hi ha un pacte implícit entre mitjans i sistema polític per mantenir una agenda pobra.

La frase sens dubte convida a seguir qüestionant l’entrevistat sobre quins creu que són els termes d’aquest pacte implícit i sobre el perquè d’aquesta voluntat dels dos agents mediadors de perpetuar una agenda informativament estreta i pobra. També donaria per incidir una mica més en quines són les accions que es podrien dur a terme per tal de repensar el que s’esdevé en un escenari amb cada cop més vida pròpia i que sembla girar del tot l’esquena a un públic assistent a la funció per a qui, recordem, ambdós actors diuen que treballen.

Però lluny de reflexionar sobre el nou rumb que haurien de prendre poder polític i mitjans de comunicació tradicionals en la seva necessària tasca de mediació, en l’entrevista de David Miró el filòsof basc prefereix abordar les conseqüències nefastes que, segons ell, ha provocat la seva progressiva pèrdua de potestat:

(…) hi ha fenòmens perillosos, com Wikileaks, que pretén consagrar la substitució del periodista professional per l’amateur, per aquell que filtra informació sense contextualitzar-la, sense interpretar-la. Igual que calen polítics, i si són dolents els canviem, necessitem periodistes capaços de convertir les dades en informació.

No seré jo qui posarà peròs a aquesta afirmació. Que el filtratge d’informació descontextualitzada o la nul·la interpretació de dades difoses atempten greument contra els pilars de la professió periodística és quelcom indiscutible. Que internet permet que tot individuu pugui difondre sense trabes fets no confirmats ni contrastats o, fins i tot, inventats és també una evidència. Ara bé, la informació no contrastada, la que beu d’una sola font, l’exercici del talla+enganxa, la que eleva a la categoria d’informació el que tantes vegades és simple publicitat o propaganda dels potents gabinets d’informació, tot això no és patrimoni ni de Wikileaks ni dels milions de bloggers que circulen -circulem- per la xarxa. Ho trobem també en uns mitjans que s’erigeixen com a estendards de la veracitat, el rigor i l’objectivitat.

I fins que es demostri el contrari, tot i la desafecció de la ciutadania vers els mitjans de comunicació tradicionals, aquests són encara els d’abast més massiu, els que entren a la llar de manera més directa i els que, al cap i a la fi, generen els continguts i els límits del debat públic. Per tant, la tasca periodística que s’hi desenvolupa és, en la meva opinió, la que ha d’estar constantment analitzada. Més encara si, com diu Daniel Innerarity, a partits polítics i periodistes:

Els amenaça la mateixa força, la idea de substituir la informació amb sentit per grans bases de dades, substituir la voluntat general per la dura expressió populista dels desitjos. És la mateixa força que vol prescindir de la mediació de partits, mitjans, Església, associacions…

Perquè ha de ser l’exercici responsable de l’activitat política i comunicativa i una inqüestionable lleialtat dels dos agents al servei públic i no a directrius partidistes o empresarials les que afavoreixin l’arraconament d’aquest periodisme no professional. És el joc político-mediàtic, el vincle estretíssim existent entre sistema polític i mitjans de comunicació, és aquest periodisme de declaracions que impera, molt més preocupat pel que diuen els uns i repliquen els altres que no pas per l’observació i control de la pràctica política, el que ha allunyat la ciutadania no només dels seus representants en l’esfera pública sinó també dels encarregats d’explicar els diversos aspectes d’aquesta representació.

Molt probablement té raó Daniel Innerarity quan afirma que:

Wikileaks és el populisme de la informació, la suggestió que tenim totes les dades al nostre abast i, per tant, la transparència total.

És cert que vivim un moment de “certa utopia de la desintermediació”. I és cert que en la il·lusió d’infinita potestat individual s’hi amaga el perill d’una més senzilla i efectiva aplicació del control per part dels poders econòmics. Tanmateix, aquesta -segons Innerarity- necessària relegitimació dels agents mediadors que han d’actuar d’eficaç contrapoder exigeix un total repensament de la manera com s’ha estat duent a terme l’activitat fins ara. Wikileaks ha despullat la viciada relació entre política i comunicació, però probablement és tan sols la punta de l’iceberg d’un panorama comunicatiu cada vegada més dispers, disgregat i aparentment menys controlable.

L’interessant aquí és veure com reaccionaran els mitjans de comunicació de masses davant d’aquest fenomen. No n’hi haurà prou, penso jo, en  trivialitzar o simplement desqualificar aquests nous actors que apareixen a la xarxa, aquesta inacabable munió de nous “informants”. Caldrà també que els propis mitjans engeguin un profund procés d’autoreflexió, per tal d’esbrinar si les seves agendes informatives i el tractament dels seus continguts responen realment als principis bàsics que tot servei públic de comunicació se suposa que ha de defensar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s