El refredament mai no és mediàtic

El món no s’atura. I la informació tampoc. Si el dia 16 de març els ciutadans d’aquest país nostre vam viure amb l’ai al cor pendents d’un fil que era a punt de trencar-se al Japó (veure  Apocalipsi a la premsa), la tensió va anar en augment especialment en les dues jornades següents, en què vam ser testimonis:

1.- de la deriva de la central nuclear de Fukushima:

El País 17 de març

2.- dels darrers i desesperats intents per evitar el desastre:

ABC 17 de març

3.- de la fugida en massa de la població de Tòquio:

La Vanguardia 17 de març

4.- de l’implacable judici del cronòmetre:

La Vanguardia 18 de març

5.- de les solucions a què es veien abocats uns ciutadans japonesos atenallats per la por:

ABC 18 de març

6.- i de la mesurada reacció dels països europeus:

La Razón 18 de març

Als titulars de portada els acompanyaven subtítols com els que segueixen (en destaquem en vermell les paraules més extremes):

El pánico por la contaminación se extiende a Tokio y provoca el éxodo (El Periódico, 16 de març)

Éxodo de extranjeros en Japón (El País, 17 de març)

Evacuació general de ciutadans occidentals de Tòquio (Ara, 17 de març)

Los técnicos de Fukushima, expuestos a “dosis letales” de radiación pelean contrarreloj para restablecer la seguridad en los reactores (ABC, 17 de març)

Fukushima segueix sense control i el Japó es prepara per a una extensió de la radioactivitat (El Periódico, 17 de març)

Tokio es converteix en una ciutat fantasma perquè els ciutadans no surten de casa o se’n van (El Periódico, 18 de març)

El país afronta un crac energètic (Ara, 18 de març)

La alarma nuclear causa más miedo fuera que dentro del Japón (La Razón, 18 de març)

I tot això ben regat amb una gran quantitat d’imatges d’explosions als reactors, de fum blanc que es desprèn, de cues a les estacions de metro, de ciutadans amb mascaretes, de nadons a qui s’analitza el nivell de radioactivitat. El resultat de tot plegat: una sensació extesa entre la ciutadania -no la japonesa, sinó en la d’aquí- que ens trobàvem realment a un pas de l’abisme nuclear i que, fins i tot, la lluita era inútil. La portada que potser millor sintetitza aquest estat anímic que forçosament ha d’haver quallat al nostre país és la següent:

Público, 17 de març

Però ha arribat una nova setmana, ha arribat fins i tot la primavera astronòmica a l’hemisferi nord, i amb ella sembla que ha arribat també l’estabilització de la situació a la central nuclear de Fukushima. O així ho sembla fent una ullada a les edicions impreses dels principals rotatius de l’estat on, de cop i volta, l’actualització de la situació a la central  ha passat a merèixer, com a molt, un petit espai en les seves portades.

Un diari com La Vanguardia, que venia d’oferir-nos tres portades seguides, del 16 al 18 de març, on sobresortien respectivament els següents titulars: “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”, avui dedica un espai secundari de la primera plana amb aquest titular “Evolución positiva en la central nuclear de Fukushima”. Més sorprenent és el cas d’ABC, que entre el 16 i el 18 de març ens havia regalat les següents portades: “Pánico nuclear”, “Lucha agónica en Japón” i “Japón reza”, i que en canvi avui simplement ignora a la primera plana el que hi està succeint. El Periódico de Catalunya reserva un espai petit de la seva portada per un titular ben mesurat (“El Japó confia a refredar a temps els reactors”) quan tan sols fa cinc dies ens assegurava amb grans caràcters tipogràfics que el Japó estava “A un pas de l’hecatombe”, en fa quatre que allí s’hi lliurava una “Lluita a la desesperada” i en fa tres que ja s’havia passat a una “Ofensiva total per refredar la central de Fukushima”.

Per la seva banda, La Razón -recordem, el diari que ens va oferir en portada del 16 de març el titular cinematogràfic “Apocalipsis ahora?” o l’altre de molt descriptiu “Europánico” del dia 18-  afirma simplement en un petit titular a la part inferior de la primera plana d’avui que “La crisis nuclear de Fukushima se enfría mientras aumenta el número de muertos por el tsunami a 8.450”. I no oblidem el diari Público, que no va tenir cap vergonya d’assegurar el dia 16 en portada que hi havia “Radioactividad fuera de control”, o que el dia 17 al Japó existia “Angustia nuclear” o que el dia següent “Empieza el rescate”, avui ja no es recorda d’actualitzar-nos en la seva primera plana el que els està passant a aquests suposadament angoixats ciutadans japonesos davant la radioactivitat descontrolada.

Se’ns dirà que, és clar, el focus principal de la informació s’ha tornat a situar sobre Líbia i sobre els atacs que estan duent a terme la coalició d’alguns països occidentals per frenar el contraatac de Gaddafi. No se’ns dirà, però, que aquest indret del globus on les grans agències de informació tornen a col·locar els seus objectius és exactament el mateix espai que van “abandonar” de pressa i corrent fa dues setmanes per poder tractar amb potents llums de neó el ferotge terratrèmol i posterior tsunami del Japó, cosa que va aprofitar el mateix Gaddafi per anar fent a l’ombra la seva feina.

També era d’esperar que -en llenguatge mediàtic- el refredament de la crisi nuclear portaria als mitjans a fer una mica de reflexió sobre quin havia estat el seu comportament durant aquestes hores difícils a la central nuclear de Fukushima. Més encara, quan han anat transcendint veus molt crítiques amb el tractament informatiu de la majoria de mèdia del país. Un exemple d’això és la carta oberta que diversos ciutadans espanyols residents al Japó van enviar als mitjans de comunicació demanant-los que s’abstinguessin d’informar de manera sensacionalista sobre la situació i que es limitessin a difondre notícies contrastades i rigoroses (veure Carta abierta a los medios españoles). Un altre, és els dos casos  de manipulació informativa a El País.com i a Tele5 de què se’ns informa en un blog (veure Dos casos evidentes de manipulación en el incidente de Fukushima). O finalment la tribuna de la defensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva, on la periodista ens exposa algunes de les queixes que li han fet arribar sobre el tractament informatiu que aquest diari ha realitzat al voltant del desastre del Japó (veure La realidad aumentada).

El pitjor de la crisi -sembla- ja ha passat. I així ho reflecteixen els editorials d’avui, 21 de març, de dos dels diaris considerats més rigorosos del panorama periodístic estatal: El País i La Vanguardia. Mentre que a Després de Fukushima La Vanguardia se centra en analitzar l’impacte que l’accident a la central ha provocat en l’opinió pública occidental i en els debats energètics que s’han reobert, a La opacidad de Japón El País afirma que una de les reflexions que es poden treure és que hi hagut una mancança d’informació per part tant de l’empresa propietària de la central com del govern japonès. Ni a l’un ni a l’altre, cap mínima mirada a la manera com els respectius mitjans o tots els mèdia en general han abordat el problema a Fukushima, ni un bri d’autocrítica de com han difós a l’opinió pública d’aquest país el que allí anava succeint.

No deixa de fer una certa gràcia que La Vanguardia -recordem, la de “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”- parli en el seu editorial que:

Los debates en caliente siempre son desaconsejables. Es necesario recabar información fiable sobre lo ocurrido en Fukushima y analizarla con la suficiente perspectiva

O que en el seu editorial, El País sembli justificar l’alarmisme, catastrofisme i hiperbolisme amb què majoritàriament la premsa espanyola ens ha presentat l’accident amb la tardana i deficient informació que ha arribat d’origen:

La opacidad o el retraso en la información al público provocan enorme inquietud y magnifican las potenciales consecuencias de los accidentes. Una actitud de total transparencia permite tomar las medidas que mejor se ajusten a la situación y disipa, al menos parcialmente, las sospechas de desastres mayores que minan la confianza del público y pueden desencadenar reacciones contraproducentes

Doncs res, altre cop hem estat testimonis d’un altre d’aquests esdeveniments globals poderosament mediàtics. Ens han fet notar una amenaça, ens l’han fet seguir amb neguit en tot el seu crescendo, ens han situat en un punt àlgid de dramàtiques conseqüències i, de sobte, ja no se’ns ha permès viure amb igual d’intensitat el seu “refredament”.

I altre cop, de la més que discutible pràctica informativa d’aquest dies els mitjans n’han fet fum, un fum tan poc transparent com aquell que encara es pot veure hores d’ara a la central nuclear de Fukushima 1.