El refredament mai no és mediàtic

El món no s’atura. I la informació tampoc. Si el dia 16 de març els ciutadans d’aquest país nostre vam viure amb l’ai al cor pendents d’un fil que era a punt de trencar-se al Japó (veure  Apocalipsi a la premsa), la tensió va anar en augment especialment en les dues jornades següents, en què vam ser testimonis:

1.- de la deriva de la central nuclear de Fukushima:

El País 17 de març

2.- dels darrers i desesperats intents per evitar el desastre:

ABC 17 de març

3.- de la fugida en massa de la població de Tòquio:

La Vanguardia 17 de març

4.- de l’implacable judici del cronòmetre:

La Vanguardia 18 de març

5.- de les solucions a què es veien abocats uns ciutadans japonesos atenallats per la por:

ABC 18 de març

6.- i de la mesurada reacció dels països europeus:

La Razón 18 de març

Als titulars de portada els acompanyaven subtítols com els que segueixen (en destaquem en vermell les paraules més extremes):

El pánico por la contaminación se extiende a Tokio y provoca el éxodo (El Periódico, 16 de març)

Éxodo de extranjeros en Japón (El País, 17 de març)

Evacuació general de ciutadans occidentals de Tòquio (Ara, 17 de març)

Los técnicos de Fukushima, expuestos a “dosis letales” de radiación pelean contrarreloj para restablecer la seguridad en los reactores (ABC, 17 de març)

Fukushima segueix sense control i el Japó es prepara per a una extensió de la radioactivitat (El Periódico, 17 de març)

Tokio es converteix en una ciutat fantasma perquè els ciutadans no surten de casa o se’n van (El Periódico, 18 de març)

El país afronta un crac energètic (Ara, 18 de març)

La alarma nuclear causa más miedo fuera que dentro del Japón (La Razón, 18 de març)

I tot això ben regat amb una gran quantitat d’imatges d’explosions als reactors, de fum blanc que es desprèn, de cues a les estacions de metro, de ciutadans amb mascaretes, de nadons a qui s’analitza el nivell de radioactivitat. El resultat de tot plegat: una sensació extesa entre la ciutadania -no la japonesa, sinó en la d’aquí- que ens trobàvem realment a un pas de l’abisme nuclear i que, fins i tot, la lluita era inútil. La portada que potser millor sintetitza aquest estat anímic que forçosament ha d’haver quallat al nostre país és la següent:

Público, 17 de març

Però ha arribat una nova setmana, ha arribat fins i tot la primavera astronòmica a l’hemisferi nord, i amb ella sembla que ha arribat també l’estabilització de la situació a la central nuclear de Fukushima. O així ho sembla fent una ullada a les edicions impreses dels principals rotatius de l’estat on, de cop i volta, l’actualització de la situació a la central  ha passat a merèixer, com a molt, un petit espai en les seves portades.

Un diari com La Vanguardia, que venia d’oferir-nos tres portades seguides, del 16 al 18 de març, on sobresortien respectivament els següents titulars: “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”, avui dedica un espai secundari de la primera plana amb aquest titular “Evolución positiva en la central nuclear de Fukushima”. Més sorprenent és el cas d’ABC, que entre el 16 i el 18 de març ens havia regalat les següents portades: “Pánico nuclear”, “Lucha agónica en Japón” i “Japón reza”, i que en canvi avui simplement ignora a la primera plana el que hi està succeint. El Periódico de Catalunya reserva un espai petit de la seva portada per un titular ben mesurat (“El Japó confia a refredar a temps els reactors”) quan tan sols fa cinc dies ens assegurava amb grans caràcters tipogràfics que el Japó estava “A un pas de l’hecatombe”, en fa quatre que allí s’hi lliurava una “Lluita a la desesperada” i en fa tres que ja s’havia passat a una “Ofensiva total per refredar la central de Fukushima”.

Per la seva banda, La Razón -recordem, el diari que ens va oferir en portada del 16 de març el titular cinematogràfic “Apocalipsis ahora?” o l’altre de molt descriptiu “Europánico” del dia 18-  afirma simplement en un petit titular a la part inferior de la primera plana d’avui que “La crisis nuclear de Fukushima se enfría mientras aumenta el número de muertos por el tsunami a 8.450”. I no oblidem el diari Público, que no va tenir cap vergonya d’assegurar el dia 16 en portada que hi havia “Radioactividad fuera de control”, o que el dia 17 al Japó existia “Angustia nuclear” o que el dia següent “Empieza el rescate”, avui ja no es recorda d’actualitzar-nos en la seva primera plana el que els està passant a aquests suposadament angoixats ciutadans japonesos davant la radioactivitat descontrolada.

Se’ns dirà que, és clar, el focus principal de la informació s’ha tornat a situar sobre Líbia i sobre els atacs que estan duent a terme la coalició d’alguns països occidentals per frenar el contraatac de Gaddafi. No se’ns dirà, però, que aquest indret del globus on les grans agències de informació tornen a col·locar els seus objectius és exactament el mateix espai que van “abandonar” de pressa i corrent fa dues setmanes per poder tractar amb potents llums de neó el ferotge terratrèmol i posterior tsunami del Japó, cosa que va aprofitar el mateix Gaddafi per anar fent a l’ombra la seva feina.

També era d’esperar que -en llenguatge mediàtic- el refredament de la crisi nuclear portaria als mitjans a fer una mica de reflexió sobre quin havia estat el seu comportament durant aquestes hores difícils a la central nuclear de Fukushima. Més encara, quan han anat transcendint veus molt crítiques amb el tractament informatiu de la majoria de mèdia del país. Un exemple d’això és la carta oberta que diversos ciutadans espanyols residents al Japó van enviar als mitjans de comunicació demanant-los que s’abstinguessin d’informar de manera sensacionalista sobre la situació i que es limitessin a difondre notícies contrastades i rigoroses (veure Carta abierta a los medios españoles). Un altre, és els dos casos  de manipulació informativa a El País.com i a Tele5 de què se’ns informa en un blog (veure Dos casos evidentes de manipulación en el incidente de Fukushima). O finalment la tribuna de la defensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva, on la periodista ens exposa algunes de les queixes que li han fet arribar sobre el tractament informatiu que aquest diari ha realitzat al voltant del desastre del Japó (veure La realidad aumentada).

El pitjor de la crisi -sembla- ja ha passat. I així ho reflecteixen els editorials d’avui, 21 de març, de dos dels diaris considerats més rigorosos del panorama periodístic estatal: El País i La Vanguardia. Mentre que a Després de Fukushima La Vanguardia se centra en analitzar l’impacte que l’accident a la central ha provocat en l’opinió pública occidental i en els debats energètics que s’han reobert, a La opacidad de Japón El País afirma que una de les reflexions que es poden treure és que hi hagut una mancança d’informació per part tant de l’empresa propietària de la central com del govern japonès. Ni a l’un ni a l’altre, cap mínima mirada a la manera com els respectius mitjans o tots els mèdia en general han abordat el problema a Fukushima, ni un bri d’autocrítica de com han difós a l’opinió pública d’aquest país el que allí anava succeint.

No deixa de fer una certa gràcia que La Vanguardia -recordem, la de “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”- parli en el seu editorial que:

Los debates en caliente siempre son desaconsejables. Es necesario recabar información fiable sobre lo ocurrido en Fukushima y analizarla con la suficiente perspectiva

O que en el seu editorial, El País sembli justificar l’alarmisme, catastrofisme i hiperbolisme amb què majoritàriament la premsa espanyola ens ha presentat l’accident amb la tardana i deficient informació que ha arribat d’origen:

La opacidad o el retraso en la información al público provocan enorme inquietud y magnifican las potenciales consecuencias de los accidentes. Una actitud de total transparencia permite tomar las medidas que mejor se ajusten a la situación y disipa, al menos parcialmente, las sospechas de desastres mayores que minan la confianza del público y pueden desencadenar reacciones contraproducentes

Doncs res, altre cop hem estat testimonis d’un altre d’aquests esdeveniments globals poderosament mediàtics. Ens han fet notar una amenaça, ens l’han fet seguir amb neguit en tot el seu crescendo, ens han situat en un punt àlgid de dramàtiques conseqüències i, de sobte, ja no se’ns ha permès viure amb igual d’intensitat el seu “refredament”.

I altre cop, de la més que discutible pràctica informativa d’aquest dies els mitjans n’han fet fum, un fum tan poc transparent com aquell que encara es pot veure hores d’ara a la central nuclear de Fukushima 1.

Advertisements

13 thoughts on “El refredament mai no és mediàtic

  1. Josep ha dit:

    Roger,
    Felicitats pel molt ben documentat post que has publicat. La premsa occidental, i molt especialment la de l’estat espanyol, es impresentable. Recordo una programa que fa uns anys feien per TV3 que es deia “Tot per l’audiència” (o quelcom similar) que presentava un joveníssim Buenafuente i que amb la seva conya habitual denunciava el informatius televisius. Els anys han passat però el sensacionalisme informatiu no. Tot plegat: patètic.
    Una abraçada

    • Roger Vilalta ha dit:

      I el pitjor és que a aquesta mena de pràctiques s’hi estan acostumant les empreses periodístiques, els propis professionals de la informació i, el que és pitjor, els que en som consumidors.
      Costa pensar que pot haver-hi alternatives, com a mínim en un món occidental dominat per la immediatesa i per uns hàbits de consum que es basen -no ho oblidem, perquè això és transcendental- en l’oci dels seus ciutadans.
      Gràcies pel comentari, Josep.

  2. Cristina Cedó :-) ha dit:

    Fantàstic post Roger. Crec que ja està quasi bé tot dit sobre l’actitud dels mitjans i la gestió dels seus titulars. Malauradament, ja fa temps que tenim clar que el “catastrofisme” ven i es el que volen.
    Crec també que es necessiten llocs com aquest per reflexionar i sobre tot, ordenar les idees. Aprofito per dir gràcies…
    Dit això, a mi la pregunta que em ve al cap és com s’han arribat a construir tantes centrals nuclears en un país que pateix terratrèmols sovint?

    • Roger Vilalta ha dit:

      Gràcies, Cristina.
      Premi per l’empresa de comunicació que dediqui energies i “duros” a trobar la manera de vendre diaris de manera atractiva per al lector sense que se’n vegi afectada la rigorositat de la informació. Perquè sembla que ja s’ha acceptat com a normal que la premsa escrita (que és precisament la que disposa de més temps per mastegar la informació) vagi caient també en els vicis de la televisió.
      No sé, no veig a Godó ni a Planeta ni a PRISA molt preocupats per la qüestió!

  3. Marta ha dit:

    Realment llegint el teu post un es pregunta com pot ser que els mitjans puguin ser tan descarats canviant els seus focus d’atenció d’una manera tant bèstia, o tersgiversant les informacions segons els seus interessos…Potser no compten amb gent com tu que en farà una comparativa? Tots ens llegim el diari del dia i l’endemà ja no sabem on l’hem deixat, i no se’ns passa pel cap mirar les notícies d’una manera lineal.
    Gràcies per prendre’t el teu temps en analitzar els mitjans, realment a la nostra societat fa molta falta!
    Marta

    • Roger Vilalta ha dit:

      N’hi ha moltes de comparatives, molta gent que hi dedica esforços de manera constant.
      Però també n’hi ha molts d’interessos i, ja se sap, si un mitjà escrit reconegut per la seva professionalitat comença a optar per formes d’informació (com a mínim a la portada) més pròpies de la premsa groga o dels “tabloids” britànics, ¿quin altre diari del mateix caire deixarà de lluitar amb les mateixes armes en aquesta jungla comunicativa?
      Merci pel comentari, Marta.

  4. Xavi Vinyals ha dit:

    Hola Roger
    L’has bordat! La feina de recopilació i posar-los (si volguéssin) davant el mirall és molt il·lustradora. La pregunta sorgeix: Com hem de llegir els Media si sabem que treballen d’aquesta manera?
    Felicitats, et recomano per aquestes latituds usant el traductor.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Gràcies, Xavi.
      La veritat és que havia pensat en fer versions de les entrades en castellà i anglès, però uffff, de moment és molta feina. Però penso que algun dia arribarà!

  5. MERCÈ-destapant cassoles ha dit:

    Roger, és d’agrair la comparativa i l’exposició que has fet del seguiment de la notícia. Plenament dacord amb tú i la teva reflexió. Els diaris d’aquesta mena semblen una projecció “informativa” del que a la tele seria “tomate”, “la Belén Esteban”, o tants i tants programes que semblen jugar amb la desgràcia dels altres per intentar fer “sentir” alguna cosa… Perquè sempre ven més el catastrofisme que les bones notícies?…Quina pena, m’agradaria creure que pertanyem a un nombrós grup que com a mínim en fa una reflexió i una crítica.
    Acabo de descobrir el teu bloc i ja m’hi veig aquí sovint! Apa, bona nit maco!

    • Roger Vilalta ha dit:

      Gràcies, Mercè.
      Probablement és un reflex del món en què vivim, on sembla que l’impacte visual és necessari per captar l’atenció i, per tant, vendre. I la premsa no pot ser-ne una excepció.
      Però sí, seguirem incidint-hi tot esperant que malgrat la dictadura de la immediatesa i de la pressa a la que estem sotmesos tots plegats, tinguem encara un raconet per a la reflexió.
      Gràcies altre cop!

  6. Pons ha dit:

    Que bé que s’ho passen els diaris exagerant les noticies ^^

  7. Pep Juanola ha dit:

    Hola Roger,
    Molt interessant…Per cert, saps quan tornaran a emetre el culebron sobre l’Iraq? Jo hi estava enganxat i me’l van tallar d’arrel just després d’executar el protagonista. I l’Afganistan? saps com ha acabat? Era una sèrie molt ben feta; tan la primera temporada (invasió russa), com la segona (talibans). I tantes altres “produccions” que m’he quedat amb les ganes de saber-ne el final : Txetxènia, Haití, Indonèsia…i la gran oblidada, l’Àfrica negra.
    Una abraçada,
    Pep

  8. Roger Vilalta ha dit:

    Pep, precisament ara estava llegint un interessant article d’en Bru Rovira sobre el Congo (diari Ara, 20 de març), un dels pocs periodistes de veritat que encara queden per aquest món. De fet, va marxar fa un parell d’anys de La Vanguardia, on havia treballat durant 25 anys, perquè simplement “dins l’empresa periodística no hi ha lloc per la informació”. Per sort, sembla que l’Ara ha nascut amb la voluntat de compaginar l’inevitable producte mercantil i les seves lògiques basades en l’impacte visual, el suspens pel·liculero i d’altres “grandeses” amb algun treball realment rigorós des del punt de vista de la informació com ho és el del periodista que t’anomeno.
    Si ja no podem esperar que l’empresa periodística no sigui res més que transmissora de grans -i esbiaixades- produccions, com a mínim el que hem d’aconseguir és que cada cop siguin més els “enganxats” que -com tu- siguin conscients que abans d’opinar, jutjar i etiquetar cal recordar que el que consumim no és realitat sinó una de les possibles pel·lícules basades en bocins escapçats de realitat.
    Merci pel comentari!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s