Diumenge de reflexió

Els hàbits de consum han anat variant molt en els darrers anys. De la mateixa manera, el temps que la ciutadania dedica a l’oci ha augmentat de forma molt significativa. Això no obstant, diria que un fet quotidià s’ha mantingut força inalterable i semblaria gaudir encara de molt bona salut. Tot i el ritme vertiginós que ens envolta i del que participem activament, és curiós veure com el matí de diumenge seguiria conformant, com a mínim en bona part de la població més madura, l’instant setmanal de necessària pausa i reflexió.

En l’imaginari d’aquest matí dominical no hi pot faltar un esmorzar més complet, un cafè que primer fumeja però que se’ns sol refredar de tan relaxat que és l’àpat i, per suposat, el diari, el diari de diumenge, farcit de suplements i publicitat, però també d’informació que no deglutirem com sovint fem la resta de la setmana sinó que mastegarem, gens apressats, tot passant full rere full.

Potser per aquest motiu, resulta el moment ideal per llegir articles de fons que, fugint del ritme ferotge que imposa la immediatesa i l’espectacularitat en el món de la informació, aborden de manera pausada i amb la sempre necessària -i tan sovint oblidada- contextualització, els esdeveniments que han configurat l’agenda recent dels mitjans de comunicació.

Ahir, com a bon diumenge, vam tenir dos exemples interessants. Dos articles elaborats per dos periodistes i que feien precisament una mirada crítica a la manera com els mitjans de comunicació occidentals -molt especialment, els espanyols- han abordat aquests darrers dies la crisi japonesa.

El diari Ara, d’una banda, va publicar l’article d’opinió d’Iu Forn, Després del desastre res torna a ser mai més igual (per veure pdf cliqueu aquí), on el periodista afirma quelcom que no ha de ser sorprenent per gairebé ningú però que és bo de recordar:

Cada cop que hi ha una catàstrofe diferent a les anteriors es trenca definitivament la barrera que prèviament ja s’havia anat esquerdant amb les petites batzegades del dia a dia. El gran succés és un espectacle que dóna audiència, i per tant és un bon moment per aprofitar la confusió, saltar-nos un límit i situar-nos ja davant del següent, que caurà quan hi hagi un altre succés que sigui novetat.

Segons el periodista, cadascun dels precedents que han renovat la manera d’informar sobre successos tràgics o catàstrofes naturals han obert la porta a continues innovacions per a futures i novedoses catàstrofes. Per exemple, sosté Forn, en aquests moments els nostres ulls estarien tan avesats a rebre imatges de terratrèmols i tsunamis gravades en directe per videoaficionats  que cada vegada en demanaríem (i ens en donarien) més:

Un nou tipus de catàstrofe provoca interès, l’interès dóna audiència, l’audiència reclama material informatiu i els mitjans audiovisuals es veuen abocats a informar hores i hores perquè la competència també informa hores i hores. Al final tot plegat es converteix en una cursa de sensacionalisme buida de contingut.

Iu Forn ens explica que en la crisi japonesa -encara inacabada- ha existit, per un costat, una cursa contrarellotge per aportar noves dades (sovint especulatives) abans que la competència i, per un altre, un ball de xifres inflades que tindrien la seva base:

(…) en suposicions sense fonament perquè avui, dues setmanes després, encara és impossible donar xifres exactes. Per què van fer-ho? D’una banda, engrandir el succés sembla que justifiqui l’allau d’informació. De l’altra, hi ha por de no actualitzar la informació prou de pressa. Cada minut has de dir una cosa nova i si quan ha passat un minut no tens cap novetat, especules.

I finalment en tota difusió d’esdeveniments impactants com el que ens ocupa no hi pot faltar l’ús dels anomenats i mai prou ben definits “experts”. Forn ens posa l’exemple d’un catedràtic de física a qui l’informatiu del migdia d’Antena 3 va entrevistar el 17 de març -recordem, en plena efervescència de “lluites agòniques” i “èxodes a Tòquio”-, expert que va deixar anar perles com aquesta: “l’urani està en fissió”, o com aquesta altra: “el més probable és que en un termini d’un dia o dos, els reactors entrin en fusió i surti una enorme quantitat de radiació que probablement converteixi 100 quilòmetres a la rodona en una zona inhàbil per a la vida durant molts segles”. A parer del periodista:

Després hem descobert que aquest senyor, el que estava fent no era explicar, sinó aprofitar el moment per fer propaganda de les seves idees. Estàvem assistint al naixement d’un nou format: l’expert al gust del periodista. Vostè com el vol, a favor o en contra? Més apocalíptic o menys? Vol informar o vol fer pujar l’audiència?

L’altre exemple d’ahir diumenge és la crònica de l’enviat especial d’El Periódico al Japó i corresponsal a la Xina Adrián Foncillas, Entre la timidesa i el fragor, on ens aporta la complentària visió dels especialistes i mitjans de comunicació japonesos sobre el tractament de l’accident a la central nuclear de Fukushima 1 per part dels mèdia occidentals. Foncillas afirma que:

Al Japó indigna la cobertura internacional del desastre, per catastrofista i sensacionalista.

Però també que la indignació ha arribat a sectors occidentals:

La web Japan Quake Facts promet informar només sobre «fets» i demana ajuda per finalitzar «l’innecessari caos i por». Bona part de la comunitat espanyola al Japó s’ha organitzat al Facebook per denunciar els excessos de la premsa espanyola. Altres webs llisten errors i hipèrboles.

El periodista insereix en el seu article unes paraules de l’editor del The Japan Times que, com ja esmentava en el meu anterior post, exemplifiquen molt clarament la manera com un succés impactant com aquest pot deixar sorprenentment de ser titular principal en el moment en què la situació (encara que sigui crítica) no s’aguditza:

«Sí, molts mitjans han sigut irresponsables -opina Chris Betros, l’editor-. Alguns ni tan sols van arribar a les zones afectades. Els han interessat menys els milers de morts que la radiació i, cada vegada que aquesta baixa, es tornen a fixar en Líbia. Ni Fukushima és Txernòbil ni l’amenaça a Tòquio és real. Però parlar d’apocalipsi augmenta les vendes».

De totes maneres, tot i que Adrián Foncillas reconeix que la premsa japonesa es va concentrar en intentar difondre el que estava succeint a la planta nuclear de Fukushima sense caure en alarmismes gratuïts i que:

Amb la perspectiva que dóna el temps, el seu enfocament més assossegat no era erroni

no ha deixat de justificar els hiperbolismes que han sovintejat en els mitjans occidentals aquests darreres dies:

La central nuclear havia registrat dos incendis i una explosió. Dos forats de vuit metres quadrats al vas del reactor 4 posaven en contacte les barres de combustible amb l’exterior. El primer ministre, Naoto Kan, reconeixia el risc d’«una filtració més important» i estenia el radi d’exclusió. (…). Günter Öttinger, comissari d’Energia de la Unió Europea, parlava d’«apocalipsi» i d’una «situació fora de control». Experts espanyols defensaven que la catàstrofe era imminent i inevitable. Corresponsals aguerrits en mil guerres feien les maletes, multinacionals llogaven vols xàrter per evacuar el seu personal del país i moltes ambaixades es mudaven a Osaka, al sud. Si no era una catàstrofe nuclear, s’hi assemblava molt.

Llegit així, tot seguit, doncs potser sí que hi havia lloc per a l’alarmisme, com semblaria acceptar el periodista d’El Periódico. Ara bé, precisament avui, 28 de març, que se’ns està parlant de nivells de radiació (en xifres, que impacta més) 10.000.000 de vegades o -finalment- 100.000 vegades els nivells normals, cap dels principals mitjans escrits del país ho recull en portada ni en un trist racó. I tornant als dies de clímax de la crisi, mentre la premsa occidental devorava els titulars que emanaven de la seva particular lectura dels fets o que sortosament per a ells els proporcionava les declaracions d’algun gestor de la Unió Europea, la premsa japonesa evitava per tots els mitjans de no provocar el caos. Com explica en l’article de Foncillas un periodista de l’Asahi Shimbun:

«(…) Ens veieu molt tranquils, però l’amenaça nuclear ens terroritza i no seria gaire difícil que arribessin els desordres socials. Per aquest motiu, davant aquesta desgràcia, fins i tot els diaris més extremistes adopten una línia més relaxada»

Aquesta hagués estat una bona sentència final per arrodonir el necessari article d’autoreflexió d’Adrián Foncillas: “davant aquesta desgràcia, fins i tot els diaris més extremistes adopten una línia més relaxada”. Perquè la transcendència d’aquesta frase rau en el fet que atorga també als agents mediadors (en aquest cas, els mitjans de comunicació) una part important de responsabilitat vers la ciutadania. Llàstima, però, que Foncillas prefereixi sentenciar la seva crònica amb un paràgraf final -aquell que amaga sempre les línies que deixen especial petja en el lector- del tot diferent, fent recaure totes les culpes de l’actuació desmesurada dels mèdia occidentals sobre les espatlles de l’empresa Tepco, del Govern i dels ciutadans japonesos:

Va ser Tòquio qui va parlar de la crisi més important des de la segona guerra mundial. El Govern i l’empresa que gestiona la planta de Fukushima no són aliens a la falta d’informació i a la confusió. Els toquiotes que es van tancar a casa seva durant uns quants dies o que han buidat d’aigua embotellada les botigues malgrat els missatges de calma del Govern japonès no llegeixen premsa estrangera.

No sé pas, doncs, si en aquest article pressumptament reflexiu i ben òptim per a un diumenge de reflexió li haurà mancat finalment al periodista la distància i independència necessària per abordar sense peròs les “hecatombes”, “lluites desesperades” i “ofensives totals” amb què els gestors del seu propi diari van optar per obrir edició de manera absolutament lliure, sense més pressió que la que pot exercir la seva competència i, per tant, en l’exercici d’un acte sobirà de pròpia responsabilitat.

Anuncis

4 thoughts on “Diumenge de reflexió

  1. Sergi J García ha dit:

    La teva reflexió dominical m’ha animat a fer un comentari sobre una qüestió que només sembla col.lateral, relacionada amb la catàstrofe del Japó. Es refereix als errors en la medició de la radiactivitat de qualsevol dels reactors malmesos de qualsevol de les plantes nuclears afectades pel terratrèmol. Sembla ser que al voltant del reactor, on treballen en tasques de refrigeració els operaris de l’empresa, no els dirigents, responsables del disseny, del manteniment i de la ubicació de l’enginyi, s’han mesurat radiacions deu milions de vegades superiors a les permeses. Esgarrifós, horrible…Un parell de dies després arriba la correcció: s’havien equivocat: no eren deu milions de vegades. Vaig respirar satisfet (ja m’ho semblava que no podia ser) i vaig seguir llegint: només era una radiació 100.000 vegades superior a la permesa! I vaig pensar: veieu com no és per a tant? La xifra s’ha reduït considerablement, i la notícia és traquil.ltzadora. Més endavant vaig llegir que, una persona exposada a aquesta radiació durant quatre hores, moriria irradiada al cap d’un mes. Els meus càlculs em diuen que un operari, en una jornada de vuit hores, trigaria quinze dies a morir, mentre els popietaris de les centrals calculaven les pèrdues diàries de l’empresa si no aconseguien posar en marxa els reactors. I ara em pregunto: després de comprovar que estem tocant un tema absolutment trascendent que no es pot deixar en mans de simples especuladors sense escúpols, com és que encara hi ha algun inconscient que demana per al seu municipi un magatzem de residus nuclears de baixa intensitat? Quìna és aqesta baixa intensitat? Que s’ha de creure aquests impresentables que són capaços de comerciar amb les nostres vides quan parlen de risc assumibe, un risc que ningú sap com controlar? Snyor, senyor, qina creu.
    Sergi J. García

  2. Roger Vilalta ha dit:

    Aquests dies, Sergi, en fer una mica de repàs del tractament informatiu que els nostres mitjans de comunicació han fet sobre terratrèmol i tsunami i posterior accident a la central nuclear de Fukushima m’he trobat en una posició certament incòmode. Perquè tot denunciant els excessos sensacionalistes dels nostres mitjans ha pogut semblar potser que darrere aquestes crítiques s’hi podia amagar un defensor de les bondats i els “no perills” de l’energia nuclear o, si més no, algú que en relativitza els seus efectes. I més aviat seria tot el contrari, tot i que la meva “feina” aquí no és parlar tant del que passa com de la manera com els mitjans diuen que passa (o de com silencien algunes de les coses que passen).
    Però penso que això que expliques no és precisament una qüestió residual o col·lateral. I l’exemple que poses de les xifres (que també he esmentat en el post) exemplifica molt bé la insensibilitat que l’excés de tremendisme impactant provoca en l’opinió pública. Pensem que 10 milions és horrible i després que cent mil és acceptable. Ni sabem valorar el que aquestes xifres signifiquen ni -el que és més preocupant- ens ho expliquen de manera entenedora.
    El que és trist és que fa 10 dies, quan els nivells de radiactivitat (com a mínim els oficials) eren infinitament més baixos que els que ara es diu que estan patint els operaris, ens van fer entrar en un espiral de por i angoixa ‘in crescendo’ cap el que havia de ser un cataclisme nuclear. Mentre que hores d’ara, el que veritablement representen aquestes xifres amb molts de zeros ja no mereix l’atenció dramatitzadora dels nostres mitjans de comunicació.
    Bé, diuen que res no s’ha de debatre en calent. El problema és que quan està ben calent afloren tots els debats i no saps qui te la fa més grossa, i quan tot plegat es refreda i desapareix de la llum pública no hi ha ningú (aquí sí que trobem a faltar uns mitjans incisius i punyents) que torni a posar en circulació el debat seriós i rigorós.
    Gràcies, Sergi, pel teu nou comentari.

  3. Pep Juanola ha dit:

    Aprofitant que aquest blog m’ajuda a “obrir els ulls” davant alguns temes cabdals, voldria, desde la meva ignorància, compartir algunes reflexions sobre la gestió de la informació en tota aquesta crisi del Japó.
    Considero coherent i fins i tot comprensible que els mitjans japonesos hagin optat per la prudència a l’hora d’abordar la informació sobre el seguit de desgràcies que han assolat el seu país. No es tracta de faltar a la veritat, però si d’evitar incrementar la sensació de caos en una situació ja de per si prou difícil. Es tracta, en definitiva, de garantir un cert “ordre social” per evitar que el mal sigui encara pitjor. I en situacions com aquesta, ningú negarà que una gestió racional de la informació és funamental.
    Més difícil em resulta entendre la reacció dels mitjans occidentals. L’aposta per la exageració desmesurada i els titulars catastrofistes poden obeïr a les causes que apuntava en Roger (competència periodística, negoci, demanda de notícies impactants…), però també podrien tenir l’orígen en altres raons més relacionades amb l’especificitat del Japó.
    El Japó és, ara per ara, la tercera potència econòmica mundial (fins fa poc era la segona), i per tant, un competidor directe d’altres potències més o menys hegemòniques tals com els Estats Units o la Unió Europea. Si tenim en compte que vivim en un món on la imatge que un país projecta a l’exterior és tan important (ho veiem per exemple cada cop que se celebren uns jocs olímpics, o ho vam veure en l’actitud de l’estat xilè en el rescat dels miners..); potser no seria tan esbojarrat pensar que hi ha, darrera de tot plegat, una voluntat evident de perjudicar la imatge internacional del Japó, donant entendre al món que el país es troba sobrepassat pels aconteixements. Com s’entendria sinó que el primer en parlar d’apocalipsi fos un alt càrrec europeu? Perquè és tan abismal la diferència entre la versió japonesa i la occidental dels mateixos fets?
    Estarem d’acord en que el control de la informació no és, per si mateix, l’objectiu final. La finalitat última del poder és el control de la opinió, del pensament i de les reaccions, en definitiva, el control social; però és evident que la informació és una eina imprescindible per aconseguir-lo.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Pep, no puc dir res més que “amen” a tot el que exposes.
      Segur que en les reaccions tan mediàtiques com polítiques dels països occidentals s’hi amaga una oportunitat de “carregar-se” un gran competidor com el Japó. ¿Quina millor manera de rebaixar una societat com la japonesa vista tradicionalment molt preparada i disciplinada que vendre al món que tot està fora de control, que el país s’ha vist superat per la crisi, que demana ajuda a l’exterior…?
      I encara més d’acord amb el paràgraf final: el control de la informació és imprescindible per controlar l’opinió, el pensament, les reaccions i -molt important- els estats anímics d’una societat. Amb aquest control pots dirigir l’interès o el focus d’atenció de l’opinió pública cap a una o altra banda, pots determinar quina ha de ser l’agenda (el menú de temes) sobre què discutir, i pots anestesiar massivament perquè no visualitzem el que no hem de visualitzar i destacar allò que vols que sigui també massivament visualitzat.
      Gràcies altre cop pel comentari, Pep!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s