Pay-per-read

Fa poques setmanes rebíem la notícia que un dels diaris emblemàtics a nivell internacional, The New York Times, havia decidit seguir els passos del Times britànic i apostar per una política de subscripcions en la seva edició digital. El lliure accés a tots els continguts digitals d’aquestes dues importants capçaleres d’informació generalista ha estat suprimit, doncs, de manera definitiva. Amb diferències, però. Mentre que el Times permet l’opció d’un passi de 24 hores per 1 lliura o la subscripció fixa per 2 lliures la setmana, el diari nord-americà permet 20 visualitzacions gratuïtes cada mes.

Durant la dècada dels 90 tots els rotatius tradicionals van anar donant sortida a unes incipients edicions digitals gairebé de manera irreflexiva, sense saber massa bé cap a on portaria tot plegat. El tren d’internet arribava d’aquesta forma a les redaccions d’aquest clàssic mitjà del treball periodístic. I aquest era un tren que no es podia deixar passar, tot i les moltes incògnites que obria tant des del punt de vista empresarial com en relació a les modificacions que podria comportar en les pròpies rutines de treball. Des d’aleshores, i en format majoritàriament gratuït, la informació que hem anat rebent en pantalla ha anat augmentant en quantitat i en complexitat alhora que s’incrementava de manera exponencial el nombre de visites, fins al punt que, hores d’ara, podem parlar ja d’audiències milionàries en qualsevol de les edicions digitals de les principals capçaleres mentre que es generalitza la davallada (o com a molt, el manteniment) en la quantitat de lectors de les respectives edicions impreses.

En aquests moments, els diaris, que -amb més o menys seriositat i rigor- centren els seus esforços exclusivament en el món de la informació, es troben que els ingressos tant per venda de l’edició impresa com per publicitat han anat baixant en els darrers anys fins al punt de veure’s insostenible l’actual model. Com diu la defensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva, a Alguien paga por el acceso gratuito:

(…) a día de hoy las ediciones digitales de los grandes diarios se financian en su mayor parte gracias a los ingresos procedentes de la edición impresa, es decir, de la venta en quiosco y de la publicidad. Aunque crecientes, los ingresos por publicidad en las ediciones digitales están lejos de poder sostener un modelo que garantice el nivel de calidad alcanzado.

Alguns mitjans, com deia al començament, ja han optat per diferents mesures de pagar per llegir. No hauria de ser una mesura extranya per a la premsa escrita; al capdavall, des dels seus temps d’expansió durant el segle XIX, el diari ha necessitat sempre de la complicitat econòmica d’un lector que o bé ha hagut de pagar per l’exemplar que volia llegir o bé s’hi ha subscrit per tal de rebre’l de manera periòdica al seu domicili.

En el segle d’internet, però, limitar la lliure lectura de les informacions en pantalla no és una opció tan senzilla. ¿Com podria ser-ho quan l’empresari de premsa és conscient que amb el tancament de l’aixeta guanyarà uns quants milers de subscriptors, sí, però perdrà a l’instant milions de lectors i, per tant, capacitat d’influir massivament en l’opinió pública mundial? Pérez Oliva ho sintetitza a la perfecció:

El problema es que establecer barreras de pago en la edición digital comporta la pérdida automática de audiencia a través de Internet. Y en el mundo que viene, no estar en Internet puede significar simplemente dejar de ser. O al menos, dejar de ser relevante.

Podria donar la sensació que l’exemple iniciat pels influents diaris The Times i The New York Times serà l’espurna de la generalització immediata d’un o altre model de pagament en la resta dels grans mitjans de comunicació escrits. És probable que així sigui a mitjà termini. De moment, però, m’inclino més a creure en la generalització d’una mirada atenta a l’evolució de la rendibilitat d’ambdues experiències abans d’adoptar una decisió definitiva. No hi ha dubte que les dues capçaleres anglosaxones han avantposat la possibilitat de situar-se de manera privilegiada en una cursa que d’una o altra manera tots els diaris hauran de córrer per sobre del risc imminent de pèrdua de lectors que la mesura els haurà comportat.

I és que el risc és realment molt evident. La xarxa ha permès la instauració d’uns hàbits massius de consum del producte informatiu que no havien existit mai en el passat. Això ho sabem aquells que hem crescut en l’era pre-internet: els que afirmaven ser lectors asiduus d’algun diari no eren una gran majoria aleshores, i encara n’eren molts menys els que deien fullejar diversos rotatius amb l’objectiu de cercar la “veritat” en la diversitat. L’existència d’un preu en un producte no essencial en limitava òbviament el consum. Ara, però, tota la informació -ja no la d’aquell mitjà amb el qual et pots sentir més identificat sinó la que emana de les més diverses tendències- és a l’abast de pràcticament tothom en el món occidental. La immediatesa i la gratuïtat de cada clic han conduït a les milionàries xifres de lectors de què gaudeixen les edicions digitals dels grans mitjans de comunicació escrits.

Perquè parlem de lectors, és així? O més aviat, hauríem de parlar de visitadors? Potser és aquí finalment on trobem la mare dels ous, és a dir, no tant en la quantitat com en la qualitat d’aquells que accedeixen als continguts del teu mitjà. Mesurar la influència real que tenen els textos treballats a les redaccions en un bast magma d’accesos gratuïts executats no és tasca senzilla. En canvi, deixant de banda els evidents beneficis econòmics, la subscripció genèrica a un mitjà de comunicació o, millor encara, la subscripció a un article concret de qualsevol mèdia t’assegura interès allà on abans podia haver-hi només un fortuït clic de caducitat instantània.

La combinació d’aquests dos elements és probablement el que les edicions digitals dels principals mitjans de comunicació escrits d’arreu assajaran en un futur proper; és a dir, la cerca de la sostenibilitat econòmica del propi portal digital per una banda i, de l’altra, l’expansió de la seva influència en una opinió pública de qualitat també a la xarxa.

De fet, d’aquí a pocs dies sembla que tindrem a Europa l’establiment d’un model de pagament diferenciat del que han seguit els dos diaris a què he fet referència a l’inici del post. Segons escribia Albert Cuesta al diria Ara, a partir del proper dilluns 2 de maig, les nou principals edicions digitals d’Eslovàquia adoptaran una plataforma comuna de cobrament amb la qual per menys de 3 euros al mes el lector podrà consultar-les sense límit (veure A Eslovàquia totes les notícies es paguen). El 70% de la quantitat recaptada se la  repartiran els diferents editors segons el temps de visita que hagin aconseguit els respectius portals. Segons Cuesta, l’èxit d’aquesta fòrmula d’assumpció comuna de riscos podria ser adoptada en d’altres indrets del continent:

Tres dels diaris ja havien intentat, sense èxit, cobrar pel seu compte. Ara ho tornen a provar amb aquest nou teló d’acer digital, el primer del món que amagarà la majoria de les grans publicacions en un mateix idioma. Per poc que els funcioni, volen exportar el model de negoci a la resta d’Europa.

Haurem d’estar atents a l’adveniment -sembla que, tard o d’hora, imparable- d’una o altra fòrmula de pagament dels continguts informatius de les principals edicions digitals d’aquí i d’arreu. Però estarem els consumidors preparats pel canvi? Perdrem l’hàbit de la consulta compulsiva de notícies a Internet? Prioritzarem la gratuïtat a la qualitat en la nostra cerca d’informació a la xarxa? O pagarem pel que els mitjans tradicionals segueixen anomenant informació rigorosa i veraç? I si és així, exigirem amb la nostra subscripció la realització d’un producte de veritat rigorós i de qualitat?

D’aquestes incògnites, així com de l’apropament a d’altres maneres més o menys rentables de fer periodisme de qualitat a la xarxa, en parlaré en una propera entrada d’aquest blog.