Contra el dia de la marmota

New thinking new possibilities

Tornant ahir de la plaça de Catalunya després de conviure unes quantes hores amb la munió de concentrats, en la seva majoria joves, evidentment, però també amb molts que passaven de la seixantena, vaig intentar de buscar una idea, una imatge, un concepte que pogués resumir de manera concisa l’amalgama de desencís, indignació, ràbia, frustració que s’hi detectava. Volia avançar una miqueta més, superar el crit llençat contra els lladres, contra els que no només no els engarjolen sinó que els subvencionen i contra unes regles de joc que animen a la participació paradoxalment sense permetre-la.

La queixa ciutadana va dirigida contra les entitats financeres, principals culpables de l’actual crisi, sí. La queixa ciutadana va dirigida, és clar, contra els nostres governants, aquells que no han dubtat a dir “amén” a les exigències dels veritables culpables de la crisi. I la queixa ciutadana apunta també contra un sistema de representació política que, després de 36 anys de democràcia, ha esdevingut del tot obsolet perquè trontolla precisament en el que és la seva escència: el mot ‘representació’.

I de cop i volta, la imatge que volia: la marmota. No només la marmota, també Bill Murray, aquell Murray que en el paper d’home del temps era condemnat a reviure dia sí dia també el famós Dia de la Marmota a la localitat de Punxsutawney en la pel·lícula Atrapat en el temps. Perquè és ben bé això, ens sentim aclaparats per la constant fatiga, la perpètua somnolència que ens provoca la sensació de viure cada dia immersos en una realitat política i econòmica cada volta més allunyada de nosaltres però de la qual no trobem la manera d’escapar.

I en aquesta hibernació que compartim els ciutadans i la marmota hi juga un paper, no secundari, sinó del tot preeminent un altre agent que és igualment culpable d’aquesta reacció popular: els mitjans de comunicació. I es dirà, tot emulant aquella cèlebre sentència del periodisme més corporativista: “sí, home, ja estan volent matar el missatger”. I jo em permetré de respondre: “no, és que el missatger ja fa molts i molts anys que és mort!”.

Avui feia mandres al llit quan he escoltat la contundent portada de Manel Fuentes d’El Matí de Catalunya Ràdio, on es posava les mans al cap per la decisió de la Junta Electoral de prohibir a partir de les 00:00 d’aquesta propera nit i fins que s’acabin els comicis totes i cadascuna de les concentracions pacífiques que hi ha a l’Estat.  I he pensat que sí, que és molt vàlid i molt útil comptar amb el suport i la petita gran lluita d’un gran generador d’opinió com ell, però alhora no he pogut evitar de considerar inòqua la seva eloqüent crida democràtica.

I és que, amb l’excepció dels més implicats en l’activisme social, a banda d’aquells ciutadans que des de les diverses formes d’associacionisme coneixen i negocien dia a dia amb els regidors dels nostres barris o dels nostres pobles, la gran majoria de la població, aquella gran massa informe que configurem tots i cadascun dels homes i dones d’aquesta nostra democràcia, depenem exclusivament -o, si més no, en depeníem fins l’esclat de les xarxes socials- de la mediació dels encarregats de fer-nos arribar les accions, inaccions, triomfs i malifetes dels nostres gestors polítics i financers.

Però què han fet malament els mitjans de comunicació?- ens preguntarem-. El que han fet malament els mitjans és exercir de manera majoritària -i, el que és més important, de manera constant- de simples transmissors del discurs que els poders polítics i econòmics han volgut transmetre. Ho deia en el darrer post: la professió periodística en el sí dels grans mitjans de comunicació ha arribat a pervertir-se de tal manera que ja s’ha arribat a entendre com a normal donar per bones (i sense contrast) les notes de premsa enviades per les potents oficines de comunicació dels nostres representants, és a dir, per una sola font informativa; la perversa normalitat de l’exercici periodístic en els nostres mitjans ha estat i és la persecució constant dels líders polítics en busca de simples titulars escopits des de les respectives seus, de la cerca de rèpliques i contrarèpliques, acceptant fins i tot de participar submissos en la més perversa de les perversions de la nostra professió: exercir de simples taquífrafs en rodes de premsa on no s’accepten les preguntes.

Perquè cal que pensem amb deteniment la transcendència de tot plegat. Una conferència de premsa on no s’és permès l’interrogant del professional de la informació vol dir, ras i curt, que nosaltres, la ciutadania, rebrem sense filtres ni tallafocs el missatge precís i concret que pretén comunicar qui la convoca. El periodista d’un mitjà de comunicació social no té la missió de divulgar el discurs del conferenciant (d’això ja se n’encarrega el seu particular gabinet de comunicació, o de relacions públiques, com el volguem anomenar). El periodista d’un mitjà de comunicació social té el deure de preguntar-se les intencions que s’amaguen rere del simple anunci, té l’obligació d’intentar esbrinar precisament allò que ha deixat de divulgar el que els ha convocat a la roda de premsa. Aquesta, i no una altra, és la missió del professional de la informació: la de treballar única i exclusivament per a nosaltres.

Cal lloar les veus com les del propi Fuentes que posen en dubte la legitimitat democràtica de les deslegitimacions que des de la ‘legalitat democràtica’ s’han llençat contra les concentracions populars. Lloem també les veus, com les del mateix comunicador, que demanen que paguin els que són justos culpables de l’actual crisi. Però trobo a faltar encara dins del col·lectiu periodístic en el sí dels grans mitjans de comunicació la necessària dosi d’autocrítica, la necessària i profunda reflexió que els hauria de portar -a ells els primers- a rebel·lar-se contra les estructures rígides i impermeables que governen els seus mitjans, contra unes redaccions dòcils i submisses encarregades de difondre avui el discurs ja difós ahir i que ens tornaran a difondre demà.

Aquest és el nostre particular Dia de la Marmota. Un dia curull de lladres no inculpats, de gestors emmanillats pels lladres no inculpats, i de mecànics transmissors de la veu dels gestors emmanillats pels lladres no inculpats.

I contra aquest fatigosament repetitiu Dia de la Marmota és contra el que bull la Plaça Catalunya i m’imagino que totes les altres places d’aquest nostre estat democràtic.

I des d’aquest humil blog, avui, ho sento, vomito -i ho faig també sense rubor- aquest article gens imparcial d’un periodista sense feina però amb la mirada cada dia una miqueta més lúcida.

Advertisements

10 thoughts on “Contra el dia de la marmota

  1. JM ha dit:

    Molt bon article. La foto es fantástica!

  2. marc ha dit:

    Hola Roger, avui divendres cap a les 10:00 he anat a la P. Catalunya. Honestament esperava molta mes gent i mes representacio dels diferents diguem-ne “sectors” de la societat barcelonina. He vist els de sempre, molt ben organitzats, pero els de sempre. Tambe he vist un curull de periodistes i camares gravant i fent fotos a les tendes de campanya, buscant algun portaveu per entrevistar-lo. Despres de firmar tot el que es podia firmar, he tornat a casa una mica desanimat i amb la clara idea de tornar aquesta nit.

    Arribo a casa i poso els matins de TV3. En les diferents tertulies es toquen prinicipalment 3 conceptes:
    1. clar i contundent rebuig a la ressolucio de l’ent electoral amb matisos que mes tard tocare.
    2. la idea que aixo nomes beneficiara al PP.
    3. que tot plegat es un desgavell que no dura enlloc, un altre exemple de manifestacio pijo-progre dels jovenets de sempre fent el que han de fer els joves en aquest moment de la seva vida.

    Sobre el punt 1. pel twiter corre una frase-slogan que es en boca de tothom: “la gent pot acampar per anar a un concert de Justin Bieber o lady gaga, pero no per una manifestacio politica”. Aixo ho troben absurd, i corren a advertir que la ressolucio entra dins del marc d’unes eleccions i malgrat consideren que aquesta mesura cautelar es prehistorica, conforme a llei la ressolucio es pot considerar logica o poc sorprenent. Per tant, demanen a la ciutadania que siguin precisos, acurats o assenyats i no es deixin endur per slogans que provenen de les xarxes socials. Curiosament el que va ser celebrat com a element indispensable per l’exit de les revoltes als paisos arabs, en aquest cas es considerat poc serios i eina de manipulacio.
    2. el PP, sentat al sofa, rascant-se la panxa i veient com el psoe ha de fer cumplir una llei sense tenir-ne cap ganes i sabent que l’actuacio policial d’aquesta nit tindra consequencies determinants cara a les eleccions. Compte que ve el llop! sembla que diguin.
    3. Antisistema pijo progres. Lamentables els comentaris de Sergi Pamies en aquests termes, lamentable el to paternalista d’en Cuni i trist el somriure de la Rahola quan escoltant un noi de 16 anys que estaven entrevistant a la P. Catalunya (nomes veu, sense imatge) nomes li ha faltat dir “ai que mono, jo amb 16 anys, feia el mateix”. Resumint: Aquests nens no saben que es porten entre mans, no seben que volen, revoltar-se mola, pero finalment no tenen clar l’objetiu del que fan.

    Ja en directe, nomes han entrevistat a uns nois que anaven al Corte Ingles i que han aparegut per darrere del periodista i que han sortit amb un cartro on es veia “volem sortir a l’apm”. I aqui ha acabat la transmisio. Les declaracions d’aquests 4 noiets ha estat perfecte, la somniada, vist com s’ho prenen alguns dels tertulians amb mes prestigi d’aquest pais.

    Tot plegat, amb mes ganes hi anire aquesta nit: vull veure tots els sectors de la societat barcelonina, i vull veure als periodistes entrevistant a gent de tots aquests sectors. Desde el principi, no quant comenci l’actuacio policial. Vull veure que son capacos de fer desde la legalitat els cossos policials. que els manen fer, qui pitjara el boto. Estic catxondo. El pensament que “vivim en una democracia real, pero imperfecte”, com deia ahir l’Antoni Bassas, no nomes no es correcte, sino que es un dels millors slogans propagandistics que s’han pogut inventar les classes pudents “democratiques” i probablement la millor eina que tenen per mantenir l’status quo.

    Deu ni do quin rotllo.

    Fins aviat. Excel.lent article Roger.

    • marc ha dit:

      Be, ara es dissabte, vora les 10 del mati. Ahir a la nit vaig ser un del 8.000 indignats (segons la Policia Municipal -em pregunto si el paio que fa el conteig cobra per fer-ho…-) o un dels 20.000 segons els organitzadors (?) que per una banda teniem l’impressio que el que estava passant era molt gran i per l’altra esperavem que passes quelcom d’extraordinari sobretot a partir de les 12:00.

      Ves per on vam ser ben servits: 1er que tot plegat es molt gran i per poc que es mantingui la flama, la cosa tindra consequencies, n’estic segur i 2on, extraordinari el que va passar passades les 12. Igual d’extraordinari que el que ha passat abans de les 12 i ja desde el dilluns i que s’allargara bastants mes dies.

      La poli ni olorarla: ara el moviment es molt mes fort i ja tenim un precedent.

      I si, vaig veure tot el que demanava en el comentari anterior.

      Avui es un gran dia. I dema sera millor!

      • Roger Vilalta ha dit:

        Bé, Marc, la veritat és que tens raó, és espectacular veure aquest merder de gent assagut enmig de la plaça escoltant el que van dient uns i altres.
        I sí, també tens raó, aquí tenim un precedent. Ara toca que això tingui continuïtat i sobretot ser conscients que ara mateix som enmig del ‘boom’ de la notícia, que durarà probablement uns dies (és molt important que les concentracions continuin després del 22-M) però que, més tard o més d’hora, s’acabarà desinflant i, amb el desinflament mediàtic es desinflarà també la participació a plaça. I quan la participació baixi i no hi hagi focus, el conseller Felip Puig (que hores d’ara ja deu estar molt nerviós, sabent com li agraden les okupacions) hi entrarà sense cap mena de problema.
        Doncs això, tocarà ser conscients que la part maca, la part vistosa, la part somniadora s’acabarà… i aleshoers el que tocarà és continuar la feina allà on molts altres ja l’havien iniciat: en les assemblees dels diversos barris, on ja fa molt de temps que gent organitzada està fent política de veritat, que és aquella que surt de baix, que surt de la gent.
        Gràcies pels comentaris!

  3. David ha dit:

    Estic d’acord amb vosaltres.
    El periodisme és dependent d’unes estructures prefabricades i rutinaries, que s’accionen científicament per mantenir l’estabilitat del ramat social en una vida tant antinatural.
    Es com un sedant que sen’s va administrant per tal de no caure malalts, ni bojos abans de temps, ens mantenen distrets i amb el miratge d’una felicitat a on enfocar les inquietuts vitals.
    Els individus som generadors de riquesa en la mesura que consumim i el sistema se’n beneficia.
    A “cada intent de desperta” se l’ataca amb dosis de por. Un periodista era un jove que va estudiar, va trobar una feina, ara s’ha creat unes dependències que fa que tingui por, por per intentar canviar allò que creu en contra dels seus valors.
    Amb l’edat, la “menjada de tarro” i la frustració personal, el periodista es torna defensor a mort del sistema, que el sustenta en la seva posició (que ell creu privilegiada dins el ramat) tristament acomodada i amb valors artificials.
    Però això es repeteix en moltes professions, quan un deixa anar el ser jove, quan es rendeix i deixa de lluitar a favor de la vida.
    Com poden representar-nos aquesta gent que fan tots cara de malats, vells i tristos depriments. Són gent sense vida.

    Endavant!

    • Roger Vilalta ha dit:

      Tens tota la raó, David, quan dius que l’acomodament del periodista és similar al que es produeix en moltes d’altres professions. És molt cert. El problema, o la diferència que hi veig jo, és que, tenint en compte que la nostra visió del món i del que hi passa depèn del que els mitjans ens difonen i del que no difonen, l’acomodament del periodista es tradueix en degeneració de la informació i, per tant, del coneixement.
      I a més, estic convençut que l’acomodament de la professió periodística és el que duu als poders a fer el mínim en l’exercici de la seva responsabilitat. Perquè si no hi ha límits, si no hi ha ningú que toqui el crostó, si no hi ha una “força vigilant” de les accions d’aquells que regulen les nostres vides, doncs per què fer més?
      Moltes gràcies pel comentari, David!

      • David ha dit:

        Si Roger, ens toca menjar el que toca i cuinat vom volen. Però això també sembla que s’està transformant: internet permet contrastar les noticies per canals independents, suposem que això anirà en augment i farà que els mitjans oficials siguin cada vegada més transparents i no puguin tergiversar tant fàcilment la noticia.
        Per això l’ofici de periodista pot tenir ara un gran potencial e independència per desenvolupar-se.
        Ara ja pensant en el servei de proximitat i d’implicació social, un periodista pot ser més àgil, incisiu i certer que les grans estructures establertes.
        El com guanyar-se el pa en un futur així és una incertesa, tant per aquest com per d’altres oficis en procés de transformació, però no s’ha de tenir por i perseverar en buscar el camí bo.
        Ànims Roger!
        Salut!

  4. […] si més no, a simpatitzar amb els queixosos lemes llençats contra aquell fatigosament repetitiu Dia de la Marmota interpretat pels inabastables poders econòmic i polític i els transmissors acrítics de les seves […]

  5. […] la majoritària simpatia silenciosa- era un profunda fatiga causada per una perpètua sensació de déjà-vu en la vida […]

  6. […] Um grande amigo meu, o jornalista Roger Vilalta, escreveu, à época, um belíssimo post  no blog dele sobre a culpa dos meios de comunicação social na “Crise” que a Europa (ainda) vive. O Roger recuperou o post por conta do 3º aniversário do 15M e eu acredito que é extremamente aplicável ao momento estamos vivendo por agora aqui no Brasil. Assim que publico o texto traduzido ao português. Se quiserem ler o original, em catalão, é só clicar aqui. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s