La festassa de la democràcia

L’agenda mediàtica tradicionalment poc avesada a canvis durant una campanya electoral va patir la irrupció -o millor dit, l’erupció, ara que les cendres volcàniques ho taparan tot- d’un fenomen inesperat i espontani que va començar a la madrilenya Plaza del Sol i es va acabar extenent per tot l’estat.

De cop i volta, i per sorpresa dels protagonistes indiscutibles de la quinzena prèvia a uns comicis, uns joves i no tan joves sense assessors de campanya, sense gabinets de comunicació ni de màrqueting i sense veu en els grans mitjans de comunicació, copaven totes les portades de diaris i els minuts d’or dels informatius radiofònics i televisius.



		
		

(cliqueu la imatge per ampliar-la)

La pèrdua de protagonisme dels alcaldables i els candidats a la presidència d’alguns parlaments autonòmics va ser tal que es van veure obligats a introduir en els seus estudiadíssims discursos referències a la protesta popular que s’estava produint al carrer. Als mitjans de comunicació l’esdeveniment els va agafar també amb el pas canviat. Com bé deia el periodista Joan Canela a La impotència dels mitjans, tant la classe política com els grans mèdia es van veure superats per una protesta que, com va passar en les revoltes àrabs de principis d’any, s’iniciaven i creixien a través de les xarxes socials:

(…) els mitjans tradicionals han perdut l’hegemonia de l’opinió pública. El tema del dia ja no és el que dicta el senyor Godó des de la portada de La Vanguardia sinó el que decideixen un grapat de peluts des dels seus ordinadors i mòbils, i aquest és un canvi d’una importància que per ara potser ens costa de copsar però que canviarà molt el nostre futur més immediat

No ens ha de ser difícil d’imaginar la descol·locació absoluta de les elits polítiques i mediàtiques d’aquest país durant aquells dies. Més enllà dels aparentment immutables rostres dels candidats i els seus supòrters en el quadre mediàtic, les celles arrufades, les camises suades al voltant de les eixelles i les corredisses dels directors i assessors de campanya devien ser tot un poema.

Però a peu de plaça Catalunya tot eren somriures. No només d’uns protagonistes que traslladaven a l’asfalt de la ciutat el seu ideari d’autogestió i assemblearisme, sinó també d’uns reporters i càmeres que trencaven la insípida i hermètica rutina de la informació diària participant d’una festa que, entre d’altres coses, cridava contra la precarietat d’un sistema que aquests professionals de la comunicació exemplifiquen a la perfecció.

Però va arribar el diumenge, el dia 22, i amb el Dia del Senyor va arribar la veritable festa de la democràcia. Assolint dimensió gegantina, per a la festa del dia 22 s’havien enviat invitacions a trenta-quatre milions sis-cents vuitanta-dos mil cent-dotze súbdits espanyols, dels quals cinc milions tres-cents mil vuit-cents vint-i-set eren catalans. El seu desenllaç és ja hores d’ara prou conegut: a grans trets, panorama blau, molt blau en el global espanyol i a casa nostra un tomb històric a Girona i, de manera molt especial, a la ciutat de Barcelona.

I amb els globus desinflats o petats, i les serpentines i el confeti a punt de ser escombrats, ja se sap, arriba el necessari període de reflexió, especialment adient venint d’una darrera setmana on han passat moltes coses -algunes d’elles amb molt de contingut- dins d’un context no només de terrible crisi econòmica sinó de profund trasbals social. Però, ai aquests arbitraris focus de la informació! Hi ha festes i festes. O millor dit, hi ha festetes i festasses. I la festeta de la setmana passada va estar bé, va ser un apetitós aperitiu que ens va ajudar a entomar l’habitualment feixuc primer i segon plats de qualsevol període electoral.

La gran festa, la festassa, es la que es va produir diumenge passat. I és el desenllaç d’aquesta, i no de cap altra, el que mereix ser seguit amb miniciosa atenció pels nostres capriciosos grans mitjans de comunicació. Ara toca tornar a parlar de què hagués passat si s’haguessin celebrat eleccions generals, de la sensació d’interinitat en què queda el govern Zapatero, o de quins seran els possibles pactes a la ciutat de Barcelona.

De cop i volta, a la plaça de Catalunya ja no hi passa res. Probablement, hores d’ara, els coloms i els seus engreixadors estaran potser reocupant el territori perdut, del tot aliens al possible adveniment d’una nova festa -aquest cop de caire molt diferent- el proper dissabte a la nit. Els focus mediàtics han desaparegut, doncs, de Sol o de Catalunya de la mateixa manera que fa uns quants mesos van desaparèixer de Tahrir (qui se’n recorda ja?).

I de la mateixa manera que un Tahrir fora de quadre implica l’inexistent seguiment de les polítiques de canvi que teòricament havia de dur a terme la cúpula militar que va fer-se càrrec -provisionalment, segons van dir- del buit deixat per Mubàrak (veure Tahrir: i qui observarà el trànsit), doncs una plaza del Sol o una plaça Catalunya sense focus porta tant a un refredament inevitable de la movilització popular -llevat de la gent habitualment implicada- com a la preparació per a un proper i tranquil·litzador desallotjament.

El que en cas d’haver-se produït durant el cap de setmana hagués esdevingut un veritable desastre per les conseqüències imprevisibles (paraula odiada pel sistema) que hagués pogut comportar, en aquests moments el desallotjament no retransmès no oferirà més inconvenient que els que apareixen en tota reunió de gestors durant l’usual traçat de línies mestres d’actuació. La Junta Electoral va ordenar desallotjar les places durant tot el cap de setmana i els governs simplement se’n van rentar les mans. Triomf dels concentrats? Sí. Però sobretot victòria aclapadora del propi sistema, molt bregat en les arts de la inflamació i posterior desinflament que els seus imprescindibles còmplices -els mitjans de comunicació dominants- ajuden a perpetuar.

La festeta de l’assemblearisme indignat es difumina i la veritable festassa de la democràcia s’imposa. S’imposen els seus resultats; s’imposen les possibles derivades; s’imposen els pactes futurs entre partits. Tot -gràcies, Nostre Senyor!- torna a la normalitat. Però en aquesta normalitat no podem obviar un fet que, per poc explicat, no hauria de deixar de merèixer atenció preeminent per part dels encarregats de generar opinió pública.

I és que, malgrat els globus de coloraines, malgrat les serpentines i el confeti, en aquesta gran festa popular a què cinc milions tres-cents mil vuit-cents vint-i-set catalans estàvem convidats el passat diumenge, dos milions tres-cents vuitanta-vuit mil vuitanta-nou no van sentir-se cridats per l’excel·lència del saborós càtering que s’oferia, quatre-cents vuitanta-set mil cent vuitanta-dos van decantar-se pels platillos menys habituals -algun força indigest-, cent dinou mil set-cents dos van assistir-hi però es van abstenir de tastar-ne cap i cinquanta mil tres-cents un van comportar-se de manera poc apropiada i en van ser finalment exclosos.

La veritable festassa de la democràcia té uns únics protagonistes, i aquests són els dos milions tres-cents seixanta-dos mil cinc-cents vint-i-tres assistents que van devorar els canapès a què més avesat està el nostre aparell digestiu. A partir d’ara, el menú temàtic de sobretaula tornarà a girar -Champions a banda- al voltant dels efectes directes i secundaris que el consum d’aquestes viandes comportarà en les nostres vides. De la resta, dels assistents en cos o esperit a les festetes de les places i dels no assistents (o queixosos) a la festassa de la democràcia, no en piularà ningú.

És clar que a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat. Ho sabem. En el meu cas, però, amb prou memòria de festes electorals, segueixo trobant a faltar -i molt- que aquest Bernat es pregunti seriosament i d’una vegada per totes perquè a la seva taula, a una taula on precisament en aquest cas s’havien de decidir els propers quatre anys de l’administració més propera al ciutadà, perquè a una taula d’on n’havien de sortir els noms d’aquells que trobarem en els consells de barri, de districte o en els plens dels consistoris, perquè pràcticament la meitat dels plats oferts en aquesta atractiva taula han quedat intactes.

El dia de reflexió previ a la jornada d’en Bernat ha esdevingut, ho hem vist, obsolet. Però també la reflexió posterior s’autodestrueix quasi immediatament. I en Bernat no tan sols és polític; també és excel·lent comunicador. I actua bé, amb diligència, i es dirigeix de manera apropiada al que se li apareix en els panoràmics 180 graus de visió frontal. Però que no tingui ulls a l’esquena no vol dir que no hi hagi vida intel·ligent darrere seu.

En Bernat va tremolar lleugerament la passada setmana amb l’erupció -sempre inesperada- d’un volcà que semblava adormit. Aquest volcà seguia, a més, els passos d’altres erupcions que havien esclatat al nord d’Àfrica i el Pròxim Orient i a una petita illa nòrdica europea. És curiós, fins i tot els grans mèdia semblaven momentàniament abduïts per les cendres revolucionàries. Encara ahir mateix, tot i que en el seu canal subsidiari, TV3 entrevistava a Eduardo Galeano en el programa Singulars dirigit per Jaume Barberà, on el veterà escriptor uruguaià feia una veritable apologia de la pacífica revolta que està protagonitzant el poble d’Islàndia des de l’any passat. I encara avui mateix, altre cop el periodista Manel Fuentes protagonitzava una nova portada exaltada d’El matí de Catalunya Ràdio on també destacava l’exemple islàndes com a camí oposat de lluita contra la crisi.

Però en el seu moment, de la celebració dels dos referèndums amb què el poble islandès s’ha negat a pagar pels deutes dels seus bancs i de les posteriors conseqüències polítiques n’hem estat informats poc, poquíssim i, en alguns mitjans, gens. Quan era l’hora que se’ns mostressin altres possibles maneres d’afrontar la crisi, quan l’opinió pública hagués pogut tenir una visió més completa del fenomen i de les possibles i variades ressolucions, els nostres mitjans es van dedicar a esbombar exclusivament aquella que els responsables de les nostres entitats financeres -en boca dels nostres representants polítics- van considerar que era l’única viable: el rescat financer.

I el rescat financer ha estat, és i serà leitmotiv dels nostres mèdia. I cal que ho sigui per a la culminació exitosa d’un procés que ha de comptar amb la complicitat social. I no hi ha culminació exitosa d’un acte tèrbol com aquest sense la necessària aplicació d’una disfressa reparadora: perquè l’ús del mot rescat no és gens innocent; ens transporta a heroiques operacions de salvament en tràgics accidents, en terratrèmols o en innundacions, és a dir, a força de repetir-lo no ens permet de desviar-nos de la seva positiva connotació. I d’aquest tan heroic com anestesiant rescat financer que estem protagonitzant els ciutadans d’aquest país n’ha estat altaveu imprescindible l’irreflexiu i dòcil col·lectiu periodístic, tot i que probablement no era tan difícil deixar veure la realitat que veritablement amaga aquest peculiar mot: que mentre que l’impagament de la hipoteca per part d’un individuu comporta el posterior desnonament i la continuació dels pagament fins a la total extinció del deute, el deute acumulat per les entitats financeres l’hem d’afrontar sense queixa cadascun dels ciutadans.

I mentrestant, en Bernat ja ha desparat la taula. Ho ha fet de pressa i corrent, no fos cas que algun despistat se li acudís de fotografiar-la. Les cadires buides han estat recollides, com ho han estat també les que ocupaven els afamats comensals. I els plats intactes, cap a l’armari raconer fins a una propera festa. L’èxit de la festassa del passat diumenge torna a posar les coses al seu lloc, ens asserena l’esperit convuls i ens insufla nous ànims per a la preparació de la que es preveu serà la festa de les festes, la veritable farra general, prevista per a la primavera -qui sap si no abans- del 2012.

Anuncis

One thought on “La festassa de la democràcia

  1. Nando Zamorano ha dit:

    Roger, ets una canya. L’article és molt, molt bó.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s