Vies d’aigua en el control de la informació

Com deia en l’anterior entrada d’aquest blog, la irrupció dels “indignats” per mitjà de mecanismes allunyats dels habitualment utilitzats per configurar l’agenda político-mediàtica ja va fer trontollar de manera clara l’indubtable protagonisme de la campanya electoral. En certa manera, va ensenyar tant als professionals de la política com als de la comunicació massiva que el control de la informació presenta hores d’ara nombroses vies d’aigua.

En l’interessant 30 minuts que TV3 va programar el passat diumenge amb el títol d’Indignats, l’assessor en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí explica de manera molt nítida en què es basa l’interessant canvi que estem vivint a nivell comunicatiu i que afecta molt directament el tradicional domini del poder polític sobre el què, el com i el quan es difon una informació:

El que ha succeït és que la distància entre pensar, dir i fer és un clic: penso que no estic d’acord, ho dic i ho faig. I passo d’un sms, d’un missatge bidireccional, privat, i quasi bé enclaustrat, a un missatge obert, global. Aquest és el canvi, és el canvi d’escala i el canvi de potència. És a dir, que puc parlar al món

Les xarxes socials han estat fonamentals en l’esclat i el desenvolupament d’un fenomen que s’ha extès per tot el territori espanyol, de la mateixa manera que ho van ser també en els primers brots revolucionaris a Tunísia i el posterior contagi a d’altres indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Com és obvi, ni twitter ni facebook no expliquen el rerefons ni les motivacions de cap d’aquests moviments perquè són en essència eines de comunicació, però sí que han esdevingut elements clau en l’assoliment de visibilitat superant els clàssics canals de tranmissió d’informació.

Mentre que tots aquests joves moviments reivindicatius es mouen de manera natural en aquesta xarxa virtual que és internet i en coneixen els secrets i les seves múltiples possibilitats, aquelles realitats més pròpies d’èpoques passades i que es caracteritzen per estructures organitzatives més rígides no acaben d’entendre la naturalesa del mitjà quan proven d’endinsar-s’hi. Així ho explica en el reportatge de 30 minuts Julio Alonso, fundador i director general de Weblogs, S.L:

Los políticos hasta ahora han usado twitter para contar el mismo mensaje que contaban en televisión o en cualquier otro sitio, y están acostumbrados a ellos dar el mensaje y no están acostumbrados a que la gente les devuelva retorno. Y cuando dicen algo no están acostumbrados a que les salgan 40 personas diciendo “esto que has dicho es una tontería por esto y esto y esto (…) y hace dos años dijiste algo distinto y aquí está el enlace”

I él que és d’aplicació a la classe política també ho és, segons Alonso, al món de la comunicació tradicional, no només per la transcendent qüestió de la immediatesa sinó també per la pròpia naturalesa dels seus continguts:

(…) los medios están casi tan perdidos como los políticos en esto. Han perdido centralidad. Un tertuliano es alguien que es periodista, o político o ex-político razonablemente conocido que opina de todo, de los terremotos en Japón, de la crisis económica, de las elecciones, de cualquier cosa. Claro, sobre todo en internet lo que se ve es muchísima especialización. O sea, tú puedes ir y encontrar información muy especializada sobre cualquier temática y, por lo tanto, la calidad de los contenidos y el nivel de exigencia de los lectores en cada una de las temáticas es mucho mayor

Fins que s’ha generalitzat l’ús de les xarxes socials en la ciutadania els moviments socials han tingut enormes dificultats per arribar a l’opinió pública. Qualsevol periodista que hagi fet tasques d’oficina de premsa per a associacions, entitats sense ànim de lucre o petites cooperatives coneix perfectament la tasca ingent que suposa intentar visibilitzar -ni que sigui una mica- en els mitjans de comunicació tradicionals el treball fosc de qualsevol d’aquestes organitzacions. En canvi, pels potents gabinets de comunicació d’institucions, partits polítics, sindicats, grans empreses i entitats financeres la porta dels mèdia ha estat i segueix estant completament oberta.

És per aquest motiu que parlem de superació dels canals clàssics de transmissió d’informació o de visibilització mediàtica de realitats socials poc conegudes. I és per aquest motiu que quan analitzem el fenomen de les acampades no només hem de parlar de sacsejada dels fonaments sobre els quals s’estableix el sistema de representació parlamentària basat en la lluita dialèctica entre partits polítics, sinó que hem de parlar forçosament també de profund trabals per a les estrictes i rígides estructures dels grans mitjans de comunicació. Raimundo Viejo, professor de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra, ens ho exemplifica en el reportatge del 30 minuts:

(…) és la xarxa la que estructura. És a dir, no és que la gent organitzi assemblees, en les assemblees els col·lectius preparin una convocatòria, la llencin als mitjans de comunicació i la gent hi vingui, que era el paradigma antic. Aquí no (…) Això és un eixam

El menyspreu del canvi comunicatiu

Sense entrar en consideracions sobre la legitimitat o l’ètica de l’actuació policial del passat divendres, si hi ha una cosa que confirma l’estratègicament desastrosa operació ordenada pel Conseller d’Interior, Felip Puig, és que els gestors de la cosa pública no s’han adonat encara de la dimensió de la revolució que s’està duent a terme en el terreny comunicatiu. Si parlava a l’inici d’aquest post de les nombroses vies d’aigua que presenta el vaixell des d’on el poder polític controla la informació, qualsevol acció que s’emprengui sense tenir en compte aquestes filtracions no farà més que augmentar-ne els seus diàmetres. I amb la decisió del conseller Puig del passat divendres és evident que l’aigua ja ha arribat a cobrir del tot els peus dels comandaments.

Fins fa ben poc, el responsable d’Interior de qualsevol govern podia ordenar una contundent operació policial contra qualsevol manifestació sense haver-se de preocupar més que de donar les explicacions pertinents a partir de les informacions i les imatges aparegudes a posteriori en els espais informatius de ràdio i televisió i en la premsa l’endemà. En aquests moments, en canvi, no hi ha possibilitat que una càrrega dels anomenats agents de l’ordre públic sigui només seguida pels professionals de la informació (que, sigui dit de pas, ja han rebut en moltes ocasions les seves particulars carícies).

En l’actualitat, cada individuu que es manifesta, és a dir, cadascun dels protagonistes de la notícia, esdevé alhora agent informatiu. I molt més important encara, ha desaparegut el desfasament temporal: les fotos, els vídeos, els missatges al twitter, facebook o a qualsevol altra xarxa social, circulen per internet de manera simultània al desenvolupament dels esdeveniments. I ho sabem, la retransmissió en directe de qualsevol esdeveniment n’amplifica la transcendència, precisament perquè aporta un element que cap narració periodística -per molt acurada i fidel que sigui- podrà mai assolir: l’emoció.

I com que la càrrega emotiva provoca l’alteració de l’estat d’ànim, la retransmissió en directe o en semi-directe provoca tot sovint que els que van rebent l’actualització constant de les novetats de l’esdeveniment passin de manera impulsiva a l’acció i n’esdevinguin ells mateixos també protagonistes. Aquest va ser l’element primordial que el conseller Puig va menystenir en l’actuació policial que va ordenar el passat divendres a la plaça Catalunya. Una operació repressiva duta a terme a plena llum del dia, a la plaça més cèntrica de Barcelona, que s’allarga gairebé sis hores i que afecta una acampada establerta fa més d’una setmana, per tant organitzada, i que és seguida via twitter per desenes de milers de ciutadans, és simplement una operació condemnada al fracàs més estrepitós.

Perquè en aquest nou paradigma comunicatiu, quan bona part de la ciutadania ja ha pogut visionar des de tots els angles possibles vídeos explícits de la violència utilitzada pels agents de l’ordre públic contra manifestants pacífics, el pes del missatge institucional difós a través de roda de premsa, tot i l’ajut dels mitjans de comunicació més afins, simplement es desinfla.

Tal com afirma Pere Giménez a l’article de Comunicació21 a El batedor Puig:

(…) el que li hauria de preocupar [al conseller Puig] no són les portades i els articles dels diaris, sinó les explícites imatges de l’operació “neteja”. Aquestes, que no necessiten els mèdia ni per ser filmades ni perquè circulin lliurement per internet, parlen per si soles.

També en aquesta ocasió, la càrrega dels antiavalots ha comptat amb la complicitat de determinats actors del panorama mediàtic català. A banda de la molt comentada intervenció de Pilar Rahola al programa Els Matins de TV3 del mateix divendres 27 de maig, l’editorial de l’Avui del dia 28 donava suport a les raons que havien dut a engegar l’operació policial i en certa manera passava la responsabilitat de les greus conseqüències de l’operació als propis concentrats:

La presència a la plaça de Catalunya de grups minoritaris potencialment violents i sempre disposats a la brega és una evidència que els impulsors de l’acampada pacífica coneixen i contra la qual s’haurien de protegir més i millor, tant per poder continuar defensant i divulgant les seves idees amb respecte i llibertat com per continuar gaudint del suport de bona part de la ciutadania

I des de les pàgines de La Vanguardia, el periodista Albert Gimeno criticava en el seu article Vergonzoso, també del dissabte 28, l’actuació policial per tova i per mostrar a la ciutadania una actitud de debilitat:

Y a la policía, una advertencia: ver a los mossos d´esquadra correr como cobardes hiere la conciencia democrática de muchos ciudadanos. La policía no huye. O se opta por una estrategia negociadora o, si se pasa la acción, porque la negociación ha sido infructuosa, se hace con el personal necesario y sin vacilaciones

Però ni aquests exemples de posicionament favorable a l’actuació policial des de mitjans de comunicació preeminents ni les explicacions aportades en roda de premsa pel propi conseller d’Interior de la Generalitat, Felip Puig, poden minimitzar l’impacte visual i sonor d’alguns dels vídeos que circulen lliurament per internet des del passat divendres. Aquest que segueix no necessita el suport d’una veu en off; les imatges, els crits i el so dels cop de porra aporten per sí sols una càrrega emotiva tan brutal que no hi ha explicació ni discurs serè que hi pugui competir:

La veracitat no és transcendent

Davant d’aquest nou “canvi d’escala i canvi de potència” de què ens parlava a 30 minuts l’expert en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí, aquells que ostenten el poder polític, molt especialment els encarregats de la seguretat interior, ja no podran deixar de tenir en compte els possibles efectes adversos que qualsevol acció engegada podrà recollir gràcies a la no menys activa presència d’un paradigma comunicatiu que trenca amb els límits espaials i temporals que caracteritzaven la clàssica canalització de la informació.

La qüestió no és fútil. La pèrdua d’una bona part del control comunicatiu per part dels gestors públics no significa només que en l’actualitat els serà impossible que no aflorin aquelles “veritats” que fins ara podien minimitzar o directament ocultar amb la complicitat d’uns -en major o menor grau- dòcils mitjans de comunicació. Significa una cosa encara més terrible des del punt del vista del poder polític: que el que controlava fins ara els tempos i la càrrega de contingut de les notícies que generaven, serà qui a partir d’ara haurà d’aportar documentació complementària per contrastar i contrarrestar el sentit de les informacions -algunes d’elles tendencioses o falses- que la xarxa ajuda a esbombar indiscriminadament i massiva.

Aquest fet ha quedat demostrat de manera clara amb l’operació “neteja” de la plaça del passat divendres. A banda de vídeos com el que hem vist anteriorment, aquests dies han circulat per internet nombroses instantànies que, en haver-se difós de manera descontextualitzada o havent estat extretes d’una seqüència més àmplia i llençades a la xarxa en solitari, han aportat una càrrega informativa que atempta directament contra la veritat de l’esdeveniment enregistrat. En aquest sentit, per exemple, des del webpolicial s’han vist obligats a difondre les proves que refuten unes imatges que han estat difoses de manera tendenciosa (les de la suposada pallisa a un indigent en un banc de la plaça Catalunya o a un discapacitat en cadira de rodes).

Doncs aquest és el nou panorama al que s’enfronten els que han portat fins ara el timó de la informació. Les vies d’aigua en aquest vaixell no només són nombroses sinó que dia a dia es fan més grans. No és només que hi ha multitud de nous actors que generen o canalitzen informació. No és només que aquests nous actors podran aportar aquell bocí de realitat que els poders volen ocultar. I no és només que es veuran obligats a combatre en l’arena del contrast de les notícies quan estaven acostumats a que pocs mitjans dubtaven de les que ells mateixos difonien. El pitjor de tot és que la legítima exigència al dret de rectificació o a la compensació legal resultarà -si no ho és ja- del tot inútil. Qui ha de rectificar a la xarxa? Contra qui s’ha d’actuar legalment? Quin ha estat l’origen de la informació?

Preguntes balderes quan el mal ja té dimensió gegatina. Mentrestant, però, el vaixell s’enfonsa, i no podran trigar gaire a trobar-hi remei. Que no hi seran a temps a tapar totes les vies d’aigua em sembla una evidència. Se m’acut, per tant, que farien potser millor en deixar enfonsar el buc i aprendre les noves tècniques de transparent navegació submarina en el sí d’unes aigües que hores d’ara coneixen poc i poden combatre encara menys.

Anuncis

6 thoughts on “Vies d’aigua en el control de la informació

  1. Cristina ha dit:

    Acabo de llegir a través del 3cat24 (al FB) que “la responsable de Salut d’Hamburg diu que les anàlisis proven que els cogombres espanyols no són la causa del brot infecciós”. I em quedo amb les preguntes que fas al final de la teva entrada, sobre l’exigència al deret de rectificació. Qui pagarà les pèrdues als pagesos que han vist com la demanda dels cogombres ha disminuit degut a la notícia mal contrastada o infundada?
    Està clar que el model informatiu ha canviat a una velocitat de vertigen. La informació circula molt ràpidament i, acompanyant-la, també hi circula la desinformació. L’arma doncs, al meu parer, és de doble fil. Abans quan els mitjans eren els habituals (televisió, diaris, etc.) s’esperava que la informació fos constrastada, correcta o que, al menys, hi hagués hagut un treball de verificació de les dades al darrera. Ara, com tu dius, qualsevol pot ser informador. Pots fer fotos en el moment en que s’estan donant les accions i per tant aportar la visió directa. Però també pots difondre el que et plagui i crear bulos que circulin per la xarxa molt ràpidament. Donada aquesta situació penso que ara, més que mai, cal ser molt més crític i cautelós amb tota la informació que rebem. A la figura del periodista li pots dir que faci bé la feina i que contrasti la informació. A la persona del carrer sembla que no tinguis arguments per demanar-li que contrasti la informació i que difongui només el que sàpiga que prové de fonts fidedignes. Potser l’únic argument seria apel·lar a la seva “ètica” humana.
    Està clar que amb la xarxa tot ha canviat i penso que també hem de canviar nosaltres. Si volem conviure d’una manera satisfactòria amb tot aquest fenòmen (que ja no té marxa enrera) cal que canviem la nostra visió de les coses i que siguem potser més crítics, honestos i responsables amb les nostres accions de “difusió” d’informació. Que la velocitat no ens cegui, deixe’m-nos uns minuts (hores o el que calgui) abans d’apretar el botó d'”enviar” i pensem una mica en les conseqüències que pot provocar el que difonem.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Totalment d’acord, Cristina. Jo diria que tots plegats ens trobem a les basseroles d’aquest fenomen i que tots i cadascun de nosaltres, que podrem ser alhora subjectes actius i passius de la informació, haurem d’aprendre a aplicar en tot moment el que des d’aquest blog s’intenta que es faci respecte als mitjans tradicionals, és a dir, a relativitzar el missatge. Relativitzar-los al menys fins que, com bé dius, s’hagi pogut contrastar la veracitat del seu contingut.
      És totalment cert que moltes vegades l’usuari de twitter o de facebook tendeix a retuitejar o compartir un enllaç quan el contingut de la informació va en la direcció de les seves pròpies idees i no pren en consideració si aquest és o no fiable. De fet, és el mateix hàbit que normalment tenim vers els mitjans de comunicació tradicionals: tendim a anar a buscar la mena d’informació que més s’apropa als nostres interessos; amb la diferència, però, que el que en aquest darrer cas és l’exercici d’una opció individual de la qual en resulta un efecte també individual, en el cas del twitter o el facebook, l’efecte de l’acció personal es multiplica ràpidament per la xarxa.
      Sigui com sigui, Cristina, em sembla que al final -com a mínim per les persones d’actitud més crítica i no sectària- tot es reduirà al clàssic exercici de confiança en la font de la informació, a banda de l’aplicació del propi treball de cerca de contrast informatiu.
      El que pretenia fer veure en aquest post no és tant totes les conseqüències nefastes que la priorització per la immediatesa (per sobre del rigor) pot estar provocant. De fet, com ja hem vist en aquest blog, els propis diaris digitals dels grans mitjans de comunicació han anat també caient en aquest vici -sembla- imparable. En aquesta entrada volia fer notar que forçosament les accions dels poders polítics (en especial en casos com el del passat divendres) es veuran limitades per l'”amenaça” de l’ús de les xarxes socials per part de la ciutadania. Vull pensar que d’això en resultarà una major transparència en l’exercici d’aquestes accions i una major consciència que, davant la generalització de la transversalitat de la informació, seguir apostant per les eines de canalització comunicativa vertical -de dalt a baix- no té cap mena de sentit ni futur.
      Gràcies pel comentari, Cristina!

  2. JM ha dit:

    Com deuen ser les “notes” que han rebut els mitjans d’informació com TV3 o RAC1 per, de la nit al dia (mai més ben dit), passar a justificar les càrregues, avalar les accions de la conselleria i defensar-les com a única sortida en molts dels casos de conflicte.
    Ja han oblidat els milers de imatges (que comencen a “tatxar” de sesgades i/o manipulades) que corren per internet i ara, el que te valor i fonament, son les respostes del governant/pol·lític.

    Ens estan girant la truita una altre vegada.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Probablement -i això és el més greu- no hi ha ni notes, sinó que aquestes consignes surten dels propis mitjans. No hi ha dubte que giren la truita una altra vegada, però això és el que toca si ho mires des de la perspectiva de qui creu que un aprofundiment en casos com aquest pot dur a la desestabilització pròpia d’algun dels fonaments essencials del sistema. I els mitjans formen part i viuen d’aquest sistema.
      I com que encara tenen (i seguiran tenint) un massiu poder d’influència en la ciutadania, és del tot comprensible -repeteixo des de la visió d’ells- la reparació que estan fent dels responsables de la càrrega del divendres.
      Però com he explicat en l’article, crec que els qui no ho tindran tan fàcil a partir d’ara són els qui hagin de donar ordres d’aquesta mena. En aquests moments no poden menystenir la gran quantitat de testimonis visuals i sonors que es transmetran i volaran per la xarxa.
      Merci pel comentari!

  3. Pep Juanola ha dit:

    Sorprenents les declaracions del conseller Puig després de la càrrega, queixant-se de la imparcialitat de les imatges i dient que col·locaria càmeres al casc dels anti-avalots per demostrar que la policia també rep. És ben bé el món al revés.
    L’error polític d’en Puig és de principiant. Sóc dels que penso que el moviment d’indignats s’hauria anat diluïnt irremeiablement després de les eleccions per manca d’incidència política i, per tant, d’interés informatiu. La victòria del Barça l’hauria acabat de “liquidar”. Però la desmesura policial l’ha reactivat, li ha donat més arguments de resistència i, el que és més important, li ha allargat la vida mediàtica.
    No se m’interpreti malament, però benvinguda sigui la càrrega!

  4. Josep ha dit:

    Roger,
    Magnífica reflexió la que fas i que queda resumida perfectament en el títol “vies d’aigua…”. Jo penso que amb les xarxes socials rebem una quantitat de informació/desinformació que pot arribar a un punt que no ens creguem res del que es diu (jo m’ho començo a plantejar), perquè tothom pot dir (i de fet ho està fent) el que li “rota” amb total impunitat i en la majoria dels casos des de l’anonimat. Es a dir, com al llarg de tota la història de la humanitat, cada avenç que es produeix es manipulat i utilitzat en benefici propi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s