Contrareforma

Res no fa més sòlida la pertinença a un majoritari grup de correcció en fons i forma que l’existència d’un desqualificable grupúscul d’outsiders. Res no fa més indiscutiblement positiva una discutible realitat majoritària que l’existència d’una realitat minoritària discutidora que empra mètodes discutibles.

Quan es donen aquestes circumstàncies, els grisos desapareixen. D’una banda, el gran grup, el del seny, el de l’ordre, el dels rectes i centrats, en definitiva, els “tots”. De l’altra, el grupúscul, el de la rauxa, el de l’extrema radicalitat, en resum, els “ningú”. I entremig, no res, cap atenuant, cap matís, cap vas conductor entre ambdues indiscutibles realitats.

Quan es donen aquestes circumstàncies, quan de sobte se’ns fa visible la presència d’una “línia roja” perquè algú l’ha traspassada, es posa en marxa tota la maquinària necessària per tornar a cimentar els fonaments que sostenen la correcta realitat majoritària ressituant, de retruc, el grupúscul discutidor en aquella àrea del mapa social que referma la idoneïtat de la línia predominant de manera doble: primer, atribuint buidor, és a dir, contingut zero a l’existència vital del grupúscul i, en segon lloc, per contrast, atribuint no només contingut sinó veritat absoluta als plantejaments de la realitat majoritària.

Per això, quan es donen aquestes circumstàncies, és del tot apassionant ser testimoni privilegiat del comportament de tots els actors que intervenen en el magma de la generació d’opinió pública del nostre país. La maquinària es posa en marxa i ho fa sense pal·liatius i sense rubor, perquè és ben coneixedora que, en sí, és tranmissora de veritat inqüestionable, de veritat no profanable.

El contraatac mediàtic

El 15 de juny de 2011 és, ja, una jornada gloriosa de recol·locació de les peces desendreçades, de ratificació del model dominant. Després d’un mes clavat de tremolor social que ha desfigurat els aparentment indestructibles blocs de formigó armat sobre els que s’aixeca aquest model, avui assistim a un veritable acte de contrareforma.

Mediàticament, això es tradueix amb portades amb titulars escrits en grans caràcters tipogràfics, de contingut no informatiu sinó qualificador, amb la presència d’editorials en portada -que referma la transcendència de l’esdeveniment- i amb profusió de columnistes als diaris, de tertulians a les ones, d’opinadors de tota mena i condició, d’on es desprèn una sola idea, un únic i indubtable missatge: que aquest sistema parlamentari que tenim, tot i que imperfecte, és inqüestionable i que els fets d’ahir deslegitimen les reivindicacions del grupúscul reformador.

Primer, una ullada a algunes portades ben clarificadores:

Tot seguit, un passeig pels titulars d’alguns dels articles d’opinió que avui han vist la llum pública:

Avui. Editorial: Els ‘Indignats’ que insulten la democràcia

Avui. Manuel Cuyàs: Tejero amb rastes

Avui. Vicent Sanchís: Sense interrupcions, sisplau, on sota un titular moderat el periodista hi fa aparèixer tres fets històrics d’interrupció parlamentària: la del general Pavía entrant al Congrés a cavall, la de la derogació de la vida parlamentària catalana per part de Franco i la del més recent 23-F.

El Periódico. Editorial: En defensa de la democràcia

La Vanguardia. Editorial: Ataque a la democracia en Catalunya

La Vanguardia. Artur Mas: De la indignació a la indignidad

La Vanguardia. José Antich: Aquel 15-J

La Vanguardia. Pilar Rahola: Indignados indignos

La Vanguardia. Lluís Foix: Una jornada inquietante

El País. Editorial. Cerco violento. Los grupos radicales del 15-M ejercen una coacción inadmisible sobre el Parlamento catalán

La línia de condemna al setge del Parlament i les agressions que van patir alguns parlamentaris és tan unànime en els mitjans de comunicació que ha obligat diversos intel·lectuals favorables a les peticions dels ‘indignats’ a posicionar-se contra les formes exhibides per una part dels revoltats. És el cas, en primer lloc, d’Stéphanne Hessel, que ha estat l’ideòleg indirecte del moviment. Això afirmava en la carta adreçada als seus editors espanyols:

Considero intolerable cualquier intento de paralización de las instituciones de representación democrática, así como la coacción de todo tipo ejercida contra los representantes de la voluntad popular. Eso nada tiene que ver con la resistencia pacífica ni con la legítima disidencia democrática

També el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, ha hagut de donar explicacions públiques sobre la defensa d’un moviment que, de cop i volta, és ja minimitzat, quan no despreciat.

Des de les pàgines de Público, el diari d’abast estatal amb més simpaties pel moviment del 15-M, també els seus columnistes més combatents s’han vist obligats a inserir una condemna als actes de violència en articles que segueixen, però, essent crítics. És el cas de Violencia en el Parlament (en el exterior), on Isaac Rosa l’amaga enmig d’un discurs eminentment sarcàstic:

Estoy sobrecogido por la violencia vivida ayer en el Parlament: fue tremendo ver cómo varias decenas de diputados violentos se mostraban violentamente partidarios de aprobar unos violentos recortes que afectarán de manera violenta a todas las partidas, incluidas sanidad y educación.

Un momento, un momento. Borren el párrafo anterior, que olvidé los gritos de rigor. Empiezo otra vez, ésta es la buena: mi más rotunda condena a la actitud violenta de quienes intentaron impedir a los representantes del pueblo ejercer su función, algo inadmisible en democracia

Després dels successos d’ahir no hi ha “peròs”, no hi ha “tinguem en compte que”, no hi ha “minories no representatives”. El que des d’ahir existeix és un únic missatge possible, que és el que ha de’arrelar de manera rotunda en l’opinió pública del país: que aquest moviment que ha gaudit fins ara de gran simpatia i recolzament social és en realitat tan sols un moviment antisistema que utilitza la violència urbana com a mitjà d’expressió.

Trobem aquest missatge únic en les declaracions institucionals posteriors als incidents. Primer, de part del conseller d’interior, Felip Puig, una figura política que necessitava amb urgència una neteja completa de la seva imatge pública:

Estem davant de nous mètodes de violència urbana que sota una falsa resistència pacífica i passiva posen en dificultat la intervenció policial

I després, per part de la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, la qual ha redirigit un moviment perillosament trasbalsador cap a aquella àrea del mapa social a què abans feia referència on només hi té cabuda el no-discurs, els no-valors i la radicalitat més execrable:

(…) Y yo creo que ayer marcó un antes y un después. Ayer hubo un punto de inflexión porque lo que ocurrió fue excepcionalmente grave y yo creo que muchísima gente que, de buena fe, hubieran apoyado o apoyaron, en su día, unos manifestantes del 15 de mayo, ayer, si quedaba alguno de ellos en esos grupos, perdieron su legitimidad y la gente, por suerte, ha respondido a la democracia y a los valores democráticos

Doncs això. Ni rastre del clàssic discurs que es repeteix quan es produeixen aldarulls en els estadis de futbol o en les celebracions a Caneletes: “aquests violents no representen al conjunt”. Aquí no. Dels milers de manifestants d’ahir potser n’hi haurà hagut ben pocs de violents -entre ells potser alguns infiltrats– però en aquest cas no només representen al conjunt dels concentrats sinó que fins i tot semblen ser l’essència del moviment en global. En el missatge únic que institucions i partits polítics i grans mitjans de comunicació estan transmetent des d’ahir queda ben clar que la democràcia (institucional) n’ha sortit vencedora i que la intolerància (el moviment 15-M) ha perdut per golejada. Punt i final.

Càlcul erroni

Així com en l’entrada anterior d’aquest blog, Vies d’aigua en el control de la informació, qualificava d’estratègicament desastrosa l’operació policial engegada pel conseller d’Interior contra els acampats de la plaça Catalunya, en aquest cas considero que la decisió dels acampats de traslladar la seva veu a les portes del Parlament de Catalunya ha estat també una errada del mateix calibre.

I no pel fet en sí. És obvi que una mostra reivindicativa pacífica com la que havien dut fins aleshores hagués estat altre cop una expressió del tot legítima i una demostració de força col·lectiva. El problema -i això ho haurien d’haver tingut en compte els acampats- és que no hi havia ni una sola possibilitat que l’acte reivindicatiu d’ahir acabés amb el triomf públic i mediàtic de les seves demandes. Ahir era simplement impossible que això succeís. Venint de l’error de càlcul majúscul dels responsables d’interior en l’intent de desallotjament de la plaça Catalunya, la repetició d’aquell desenllaç no era una eventualitat plantejable. I com que era indubtable que d’una o altra manera els diputats acabarien entrant a la cambra i que no era acceptable un nou retrat demolidor de les forces d’ordre públic, era del tot imprescindible que es cometessin -i que fossin evidents- actes de violència per part dels revoltats. No afegirem res més per no entrar en terreny pantanós.

Va haver-hi un càlcul erroni -i certa mostra de supèrbia- en el dispositiu policial ordenat el 27 de maig a la plaça Catalunya. El 15 de juny es va cometre també un evident error estratègic, aquest cop per part dels manifestants. A més, al de per sí impossible desenllaç victoriós se li ha de sumar un element que, de tan potentment simbòlic, se’ls ha tornat en contra amb una potència encara més brutal: la violència emprada ahir es va exercir als voltants de l’edifici que representa el diàleg democràtic i contra els representants -millors o pitjors- de la voluntat del poble.

Ignacio Escolar ho sintetitza perfectament a les pàgines de Público en el seu article No me representan:

(…) ayer todo el 15-M perdió fuerza por culpa de esta minoría violenta, con la que habría que poner kilómetros de distancia. Si hay alguna esperanza de que este movimiento consiga plantar cara a los abusos que está provocando la crisis no es porque 4.000 o 40.000 personas se manifiesten frente al Parlament, sino porque una gran mayoría social (entre el 66% y el 80%, según las encuestas) simpatice con sus propuestas

I és que els fonaments que sostenen la correcta realitat majoritària -com deia a l’inici- no tremolen davant l’empenta d’uns quants revoltats que sovint són etiquetats d’antisistema, de radicals, de violents. Aquests pilars han patit -i han patit més del que creiem- en el moment que per cada acampat poc etiquetable que hem vist a les places de tot arreu hi ha hagut milers de simpatitzants fora d’aquests espais de via pública autogestionats.

El futur immediat serà implacable. Implacable amb els detinguts, que pagaran pel que no s’ha pogut fer pagar al moviment durant el mes de revoltes. Implacable amb la dissidència fora dels espais de debat institucionalitzat. Igual d’implacable que una realitat que ningú no pot oblidar ni menystenir en l’actualitat: no és tan important el que ets o el que vols transmetre sinó el que sembles a ulls de la majoria.

La imatge dirigeix conductes i mou passions. Fa pocs dies pensàvem en els ‘indignats’ i se’ns apareixien assemblees multitudinàries ben conduïdes a les places i cassolades espontànies de veïns; aleshores hi vèiem aparences físiques ben diverses, rostres joves però també adults i gent d’edat avançada, i famílies senceres que col·laboraven amb l’organització de les acampades. Avui, 16 de juny, per un enorme error de càlcul, on hi vèiem diversitat i discurs ara ja només hi veiem crestes, cadenes i gossos fastigosos.

Felip Puig va menysprear fa unes setmanes el poder de les xarxes socials i el tarannà veritablement pacífic de les acampades. Ahir, els acampats van també menystenir unes eines de control que el poder domina de sempre a la perfecció. I la diferència la trobem en la desproporció de forces. Una errada descomunal pot ser rescabalada només per aquells que disposen dels instruments de correció necessaris. Les noves eines de comunicació són sens dubte unes grans aliades dels moviments socials que s’originen fora de l’espectre polític i mediàtic institucionalitzat. Alhora, però, la seva llunyania del circuit de generació d’opinió massiva els fa molt més fràgils davant de qualsevol errada comesa.

La feina ara serà ben dura per al moviment dels 15-M o dels ‘indignats’. Perquè el que han aconseguit amb suor, especialment la simpatia majoritària d’una societat igualment fatigada i ensopida, pot haver-se fet miques per un simple menysteniment d’unes conseqüències que semblaven òbvies. Netejar la imatge tacada que massivament ha arribat a totes les llars del país serà en la meva opinió una tasca ingent per als integrants d’un moviment no només interessant, sinó absolutament lògic i necessari.

Anuncis

7 thoughts on “Contrareforma

  1. Fidel ha dit:

    Gran anàlisi Roger, com ens tens acostumats.

    Difereixo una mica en la valoració de l’error de càlcul del “moviment”. Em sembla entendre que dius que haurien d’haver previst que “els poders” ho tindrien tot apunt per aconseguir que acabéssin donant la imatge donada (amplificada i simplifcada com indiques). És terreny pantanós i ja corren vídeos i testimonis insinuant de tot. Les agressions físiques i verbals hi van ser, i són greus. Per mi, no pel que van suposar als diputats, res greu, sinó pel que representen respecte al tarannà de la revolta fins ara. Però és que l’acció violenta de quatre no la puc separar de l’error de plantajament al meu entendre, i no de càlcul. Plantejar “bloquejar” el Parlament, és en sí un acte violent, doncs pretén imposar per la força (encara que sigui pacífica) una posició. Altre cosa seria haver planetjat una protesta i no un bloqueig. En fi, que estic tant mediatitzat com qualsevol altre ja ho veus.

    En la línia de revisar el tractament mediàtic els fets trobo interessant (i no recuperat aquests dies sorprenentment o no), revisar els fets que van succeïr al mateix escenàri, però dins del parc, el 31 de maig de 1984, el dia de l’investidura de Jordi Pujol, en el marc del procés Banca Catalana. Aquell dia l’agredit, insultat, etc. va ser especialment Raimon Obiols, i els agressors simpatitzants de Pujol. La reacció general tota una altra! Veure:

    http://www.elpais.com/articulo/espana/PUJOL_I_SOLEY/_JORDI/CATALUNA/ESPANA/BANCA_CATALANA/PARTIDO_SOCIALISTA_OBRERO_ESPANOL_/PSOE/CATALUNA/PARLAMENTO_HASTA_1999/CATALUNA/GOBIERNO_HASTA_1999/elpepiesp/19840531elpepinac_5/Tes

    http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE08/HEM/1984/05/31/LVG19840531-017.pdf

    Abraçada!

    Fidel

    • Roger Vilalta ha dit:

      Merci pel comentari, Fidel. I sobretot, merci per dissentir.

      L’error de càlcul a què faig referència és, efectivament, perquè considero que donades totes les circumstàncies (un acte atrevit i molt discutible com el setge al Parlament, la certesa que els diputats hi acabarien entrant d’una forma o altra i els antecedents desastrosos de l’operació de la plaça Catalunya) l’acte de protesta no podia acabar de cap altra manera com finalment va acabar.

      A brau passat (hehe, traducció literalíssima i burda) és molt senzill dir que no van valorar prou les conseqüències evidents que un acte com aquest tindria. Però és que és ben bé així: en una protesta d’aquestes característiques que perseguia uns objectius com els que perseguia, els responsables de la seguretat del país simplement no podien fallar. I no poder fallar vol dir que ningú impediria l’entrada a la cambra dels representants del poble. I com que tots teníem en ment les imatges brutals de les càrregues contra gent pacífica i asseguda al terra del dia 27, no es podia a tornar a repetir una cosa similar.

      Perquè tens raó, Fidel, el setge al Parlament en sí és un acte molt i molt discutible i -que ningú m’interpreti malament, que no sóc partidari de la violència en cap cas- mereixedor per sí sol de rebre càrregues policials per garantir l’entrada dels diputats al Parlament (fins i tot sense que hi hagués provocació per part dels manifestants). Però com que veníem d’on veníem, ahir no només s’havia de garantir que els representants del poble fessin la seva feina sinó també -i sobretot- demostrar de manera palpable que aquells que assetjaven el Parlament eren radicals i violents. Perquè finalment, i això és el que dic en l’article, el sistema no tremola davant les radicalitats (al contrari, la seva existència en reforça els fonaments); el sistema tremola davant d’un moviment eminentment pacífic i que compta amb el suport majoritari -o amb la simpatia, com a mínim- de gran part de la societat. I això és el que s’havia d’exterminar d’arrel.

      I si no, mirem les portades d’alguns diaris d’avui. La Vanguardia titula en grans caràcters unes paraules del president Mas (“Va ser kale borroka”) que evidencien que no només des dels estaments polítics sinó també des de les grans empreses de comunicació ha de quedar ben clar que el moviment 15-M està mort i enterrat.

      Insisteixo, error majúscul en no calcular les conseqüències que tindria pel propi futur del moviment. A més, una cosa és ser atacat quan estàs en una posició defensiva i de resistència pacífica (que t’atorga una evident imatge de víctima) i una altra ben diferent és passar tu a l’acció i sobretot en un indret d’enorme simbologia democràtica (cosa molt més complicada de vendre al conjunt de la societat).

      I referent al terreny pantanós no hi podem a entrar com caldria. Però és evident que tu, jo, els de dalt i els de baix sabem que aquest fangar existeix (i s’utilitza) aquí, allà i a tot arreu.

  2. Xavi Vinyals ha dit:

    Hola Roger i Fidel
    Necessitava el teu article, Roger. Jo només tinc accés mediatitzat al que passa allà i se’m fa molt difícil entendre i poder seguir el que passa. Ho explico al article de “Catalans pel món” de fa uns dies.
    Au, seguyim en semicontace
    Xavi

  3. marc ha dit:

    bona nit. L’article en la teva linia. Nomes tres cosetes a dir:
    1. S’ha d’entrar en terrenys pantanosos. Entrar i sortir-ne mes forts. Plens de fang i previsiblement amb un alt grau de cansament i desencis pero mes forts. El tema dels inflitrats filmats en plena accio es un primer pas per desembanar ulls. No havia passat mai una cosa semblant. mai havien quedat tant en evidencia almenys que jo en tingui noticies. El que eren certeses per alguns pocs ara es mostra a tothom i al minut.
    2. Si els violents no eren provocadors infiltrats pel sistema per acabar amb el problema, llavors son gent molt violentada que s’hi tornen. Normal pero, justificable? Molt mes que un desnonament, per exemple.
    3. El moviment 15m mort i enterrat?, qui pot dir tal cosa despres del que s’ha viscut avui diumenge a madrid i barcelona?

    Salut!.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Marc,
      Sobre el primer punt, bé, és una mica el que deia en l’anterior post sobre les evidents dificultats que té i tindrà el poder per controlar la informació de la manera com ho feia fins fa ben poc. Suposo que hores d’ara ja deuen estar buscant nous -i més subtils- mètodes d’infiltració en concentracions o manis… I els trobaran, segur.
      Sobre la segona qüestió, penso que aquí l’important és evitar de donar armes a l’enemic per desacreditar-te. Siguin o no infiltrats els provocadors o en siguin els clàssics brètols, la imatge que n’ha de quedar (sobretot en un país on ràpidament tot es compara amb el conflicte basc) és que en el moviment no hi cap el discurs violent.
      I sobre el darrer punt, la veritat és que està essent sorprenent la capacitat del moviment de refer-se de les garrotades d’una manera ràpida i contundent. Després de la vomitada força general dels mitjans contra els fets del Parlament, després de les comparacions amb la kale borroka o amb guerrilles urbanes i altre perles, la resposta d’una ciutadania molt diversa en la mani d’ahir vol dir moltes coses, però sobretot, una cosa que avui ja es nota en alguns dels mitjans de comunicació (i càrrecs polítics) que fins ara havien estat molt crítics amb el moviment: que, pots estar-hi més, menys o gens d’acord, però que el que no pots és desviar la mirada i ignorar-ho.
      De moment, hi hagut molta garrotada: posicionament ferm d’uns, posicionament ferm d’altres… però em dóna la sensació que el sistema (qui sap què és exactament això) començarà a fer passos per apropar-se (i fagocitar, si pot) a aquest evident desencís ciutadà, un desencís que és perillós perquè no té ideologia clara, ni origen social concret ni es mou per impulsos nacionals.
      Veurem. Molt interessant, tot plegat.
      I gràcies altre vegada pel teu comentari, Marc!

  4. Fidel ha dit:

    Avui en Ramoneda a El País apunta coses interessants:

    http://www.elpais.com/articulo/cataluna/respuesta/elpepuespcat/20110621elpcat_5/Tes

    Salut Xavi!

    • Roger Vilalta ha dit:

      Bon article d’en Ramoneda, Fidel. Molt ben sintetitzat.
      Tot i que hi afirma -amb raó- que la submissió de l’activitat política als mercats és una cosa sabuda però no reconeguda perquè deixa tocada la seva autoritat, ahir em va sorprendre la reacció de Duran i Lleida afirmant de manera contundent que “el món financer té segrestada la política”.
      La desafecció social vers els nostres representants, doncs, és un fet que va a més, i la reacció popular del passat diumenge demostra que el neguit i la fatiga no només és patrimoni de la gent que es queixa a la via pública sinó que arriba -i això és el veritablement preocupant per a la classe política- a moltes llars i a tipologies de persones molt diferents.
      Com en Ramoneda, jo també m’he sorprès molt de la reacció del diumenge. Em pensava que, com sempre, el discurs emprat pels dirigents polítics sobre els radicals, violents i les guerrilles urbanes serien altre cop suficients per deixar tocat el moviment. I en canvi ha estat tot el contrari. Un gran, enorme, toc d’alerta per a la classe política, cosa que queda ben palès en les totalment oposades declaracions del president Mas el dia 15 (“Això és ‘kale borroka’) i el dia 20 (“entenc [les protestes d’aquells que] tenen la sensació que no han creat els problemes i, en canvi, els estan patint”).
      Insisteixo en el que deia en l’anterior post: des de l’eclosió d’aquest moviment popular, tant la classe política com els grans mitjans de comunicació han perdut el control de la situació i no troben la manera de redreçar-ho: intenten lluitar-hi amb les mateixes armes de sempre (les que sempre els havia servit per dominar el joc) però no ho poden aconseguir. De moment, van clarament a remolc de l’actualitat. I per als poders, del tipus que sigui, no ser capaços de marcar l’agenda i el to de l’opinió pública massiva és una situació que no es pot sostenir durant massa temps seguit.
      Al tanto, doncs!
      Gràcies per l’enllaç, Fidel.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s