Els tres fronts crítics dels mitjans

Han arribat les vacances d’estiu per a la gran majoria, cosa que, transportant-ho al circ mediàtic, significa aprimament general de continguts, preeminència de les temàtiques més lúdiques -quan no frívoles- i tendència més o menys inconscient en les audiències a rebre l’embat d’informacions objectivament negatives amb menor empatia respecte als períodes de clímax laboral. Tanquem curs, doncs. Moment idoni per a una entrada reflexiva en aquest blog sobre algunes de les interessant qüestions que ens ha deixat el món de la comunicació des de l’inici de l’any 2011.

La crisi que tot ho pot

Afirmar hores d’ara que som al bell mig d’una fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc, és de totes totes una obvietat. Aquesta és la definició que el diccionari fa de la paraula probablement més escoltada i llegida en qualsevol mitjà de comunicació en els darrers temps. Efectivament, el mot crisi. Diuen els experts -especialment del món econòmic- que aquests períodes de desacceleració cojuntural (no està escrit, però, el límit temporal d’una cojuntura) són moments perfectes per al replantejament, la reflexió profunda, per a la fabricació i desenvolupament d’aquella idea nova i original que ens situarà en la pole position quan les vaques deixin de magrejar (de tirar a magre, s’entén).

Persones, empreses, indústries, governs… Tots ells en crisi evident, sens dubte. Però si hi ha un món on els efectes d’aquest terme es plasmen de manera encara més contundent és en el terreny comunicatiu. Sí, d’acord, els mèdia són simples transmissors, missatgers, intermediaris, mers canals de difusió del que passa al món. És cert. Tanmateix, no podem negar l’especial i potent relació existent entre els actuals mitjans de comunicació de masses i una crisi amb qui mantenen un conflicte obert i simultani en tres fronts diferents.

D’una banda, convivint amb l’exercici rutinari de testimoniatge de la realitat social, política i econòmica que els envolta. De l’altra, com a empreses -públiques o privades- que són, patint també el fatídic embat de la tisora. I per últim, però no menys important, trobant-se en un moment d’especial trasbals dels seus més tradicionals fonaments, que els imposa la cerca de vies de reconversió davant del panorama radicalment nou que ha provocat la irrupció i generalització de les xarxes socials de comunicació.

Quant a la vessant estrictament professional de la tasca comunicativa, la meva reflexió apuntaria a la transcendència del propi missatge mediàtic. Per bé que els mitjans de comunicació actuen de taquígrafs -més o menys fidels- de la realitat, és del tot indubtable que un missatge inequívoc llençat de manera constant al magma social aconsegueix de modelar significativament l’opinió pública. Com sempre, es podrà argüir que el responsable exercici de canalització de la informació eximeix el mitjà de comunicació de qualsevol efecte que pugui provocar en la seva audiència. Sí, a mitges. I aquesta meitat de “culpabilitat” imputable als mèdia la protagonitza, com tantes vegades hem dit, la manca de matís.

En aquest país nostre sabem molt bé què vol dir la manca de matís en el precís moment en què aquest seria no només recomanable, sinó exigible. El matís és exactament el que va brillar per la seva absència en els moments de vaques grosses. És clar, el creixement econòmic ho fagocitava tot; tot eren xifres a l’alça, índexs favorables, optimisme a doll en els experts consultats. De la mateixa manera que en aquests moments és tot el contrari. Com sempre en aquells anys daurats -i també ara- l’opinió oposada a la línia imperant simplement no es va fer constar o es va fer massa escadusserament com per causar efectes perceptibles. Al cap i a la fi, el matís, la cerca de contrast, la relativització del missatge, són tots ells elements que ens apropen a una difusió més fidel de tot el que ens envolta, objectiu ineludible per a la professió periodística.

Però és clar -i aquí arribem a la vessant dels efectes de la crisi en l’empresa de comunicació-, el desenvolupament d’un exercici periodístic rigorós requereix per sobre de tot la presència d’inquiets professionals de la informació, de propietaris o gestors que afavoreixin aquesta inquietud i, més important, d’anunciants que la subvencionin. Traduït, voluntat, però sobretot diners i més diners. I de diners no n’hi ha. Els anunciants deixen d’anunciar, els empresaris acomiaden periodistes, i els periodistes que romanen a la redacció han de tocar més -i més variades- tecles, reduint-se, en conseqüència, el temps per a la profunditat. I a menys profunditat menys treball de transformació del missatge que arriba a les redaccions, és a dir, menys cerca de segones opinions, menys contrast, en definitiva més calc de les notícies provinents d’agència i de gabinets de comunicació.

I això ens porta al darrer front de conflicte entre mitjans i crisi: el nou panorama comunicatiu. Les revoltes als països àrabs, primer, i l’esclat del moviment 15-M o dels indignats, després, han servit, entre altres coses, per deixar constància que en l’actualitat els mitjans de comunicació tradicionals han deixat de ser imprescindibles per a la propagació massiva d’informació i, per tant, per a la generació i generalització d’estats d’ànim socials. No es pot parlar de superació del panorama mediàtic clàssic, perquè tant la Primavera àrab com el moviment dels indignats ha comptat en moments de més èxtasi amb el potent altaveu dels mèdia tradicionals, però sí de notable pèrdua d’influència en el global de l’opinió pública.

No és una nimietat. En moments àlgids del desenvolupament de l’acampada a la Plaça Catalunya les agències d’informació van arribar a proprocionar als seus clients -els mitjans- notícies cabdals amb notable endarreriment respecte a xarxes socials com Twitter o Facebook. I si les agències d’informació -per essència, les primeres en arribar als llocs dels fets- no poden garantir la novetat en la transmissió dels seus teletips, qui pot deixar de posar en dubte la seva indispensabilitat?

Les xarxes socials han esdevingut claus en l’esbombament de les guspires inicials fins aconseguir una ampliació del nombre de seguidors dels respectius moviments, i una fidelitat i constància notables que han provocat l’interès i seguiment continuu dels mitjans de comunicació clàssics. El paradigma és nou. Fins fa ben poc, cap neguit ciutadà, cap moviment social, cap plataforma reivindicativa hagués pogut plantejar-se assolir massiva visualització social sense trucar primer a la porta -per a ells, sovint tancada i barrada- dels mèdia tradicionals. Ras i curt, ha estat una manera de dir-los: “seguiu essent necessaris, però no imprescindibles”.

Apostar per la qualitat

¿Com s’adaptaran les grans empreses de comunicació als nous aires que es respiren essencialment en el sector de la informació, és a dir, en el treball purament periodístic? No ho sabem, però de ben segur que hi estan treballant. ¿Es potenciarà encara més la vessant lúdica, és a dir, l’entreteniment? Això ja succeeix en l’actualitat en ràdio, però molt especialment en televisió, també en les empreses de titularitat pública. Però i les agències d’informació? I la premsa? Amb l’excepció del diari digital, que és un format on cada cop hi trobem elements més allunyats del món de la informació, ¿com s’adaptaran uns canals de comunicació que disposen d’escassísims marges de modificació d’unes línies d’exercici professional essencialment periodístiques?

Les rutines tradicionals del treball periodístic han patit un sotrac definitiu: han estat -ara sí- superades en immediatesa per unes xarxes de no professionals de la informació. Davant d’això, què es pot fer? El poder de la immediatesa es pot contrarestar de dues maneres: o bé baixant a l’arena de la velocitat i la novetat competint-hi de tu a tu (batalla definitivament perduda) o bé potenciant el treball eminentment periodístic: la intel·ligibilitat del missatge, l’acurada contextualització, el matís i el contrast de la informació, en definitiva, l’exercici que ens allunya del panflet, del missatge purament propagandístic per esdevenir veritable generació d’informació, és a dir, coneixement necessari.

El camí és, doncs, aquest: apostar de manera rotunda per la via que ens duu a l’excel·lència del treball periodístic, una excel·lència que permetrà els mitjans de comunicació que la cerquin situar-se en aquella posició privilegiada de la cursa que dèiem al principi i que ens lliga perfectament amb la connotació positiva que economistes -però també psicòlegs i sociòlegs- sovint insuflen al terme crisi, ententent-lo com a immillorable oportunitat de canvi i d’innovació.

Hi ha un hàndicap, però -i aquesta és la darrera reflexió abans de vacances-; un gran i terrible hàndicap. Sense anunciants que paguin, diners insuficients; sense diners suficients, empresaris que aposten per redaccions esprimatxades; amb plantilles esprimatxades, periodistes que toquen de tot i malament; i amb continguts pobres, només ens queda competir en velocitat; i en la velocitat… ja ho sabem.

Bon estiu!

Anuncis

One thought on “Els tres fronts crítics dels mitjans

  1. Marta ha dit:

    Magnífic post-resum que llegeixo a misses dites però corroborant que està en plena actualitat. Com sempre, gràcies. Potser que l’enviïs a alguna redacció a veure si aprofita l’estiu per a fer reflexió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s