Les sospites que la crítica cojuntura econòmica està essent aprofitada pel poder polític del nostre país per implementar mesures d’aprimament del sector públic planejades mà amb mà amb les grans corporacions privades no deixa de planar sobre l’ambient. En algun cas concret aquesta sospita es torna quelcom més fefaent: l’elecció com a conseller de Salut del que va ser director de la patronal de centres hospitalaris privats durant 14 anys resulta inquietant quan analitzem les radicals retallades que s’estan aplicant hores d’ara en la sanitat pública.
És per això que l’article que va signar la setmana passada la directora de TV3, Mònica Terribas, hauria de ser llegit de manera molt més negativa que el que el propi contingut del text explicita. Perquè si un sector essencial de l’estat del benestar com la salut pública, que toca de manera directa la fibra més sensible de la ciutadania, està patint l’embat implacable de la tisora, què no s’ha de poder dur a terme amb els mitjans de comunicació de titularitat pública?
Mònica Terribas, ens alertava a TV3: volem un mirall trencat? del perill que corren els mèdia públics catalans davant la forta pressió que van exercint darrerament diverses plataformes d’opinió per tal que el potencial de la comunicació pública minvi substancialment. La directora de TV3 feia una defensa a ultrança de la funció de servei a la societat que exerceixen els mitjans públics nacionals, en especial TV3, una tasca que, en la seva opinió, és del tot ignorada per uns interessos privats que només en destaquen el seu cost econòmic:
Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l’imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d’operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre
El blanc de les crítiques de Terribas són aquells grups de comunicació privats que, després d’aconseguir una reforma de la llei de l’audiovisual espanyola que ha comportat una reducció dràstica dels recursos de TVE, ara focalitzen l’interès en la minva de la competitivitat de la televisió pública catalana amb l’excusa de la crisi econòmica.
Molt probablement, però, la pressió mediàtica que ha motivat la directora de TV3 a escriure un veritable manifest de defensa del panorama públic de comunicació, no pot ser analitzada per separat d’un altre fet ocorregut les darreres setmanes i que també té un efecte directe en els mitjans de comunicació nacionals: l’admissió a tràmit en el Parlament de Catalunya de la llei de reforma de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i del Consell Audiovisual de Catalunya. Tal i com informava el diari Ara el passat 6 d’octubre, el text d’aquesta llei de reforma:
(…) redueix de 12 a 5 els membres del Consell de Govern de CCMA, fusiona els càrrecs de president i de director general de l’ens, limita a cinc els membres del CAC (en comptes dels 10 actuals) i redueix de 21 a 14 els membres del Consell Assessor de Continguts i Programació.
També en aquest cas, l’argument argüit pels impulsors de la mesura (Convergència i Unió) és exactament el mateix que els operadors privats de comunicació han emprat en les seves demandes de reducció dels recursos dels mitjans públics del país: austeritat en temps de crisi. Segons la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, Joana Ortega, aquesta modificació respon a la voluntat:
(…) d’optimitzar recursos, d’austeritat, d’eficàcia i d’aprimament de les estructures administratives per racionalitzar-les
Però més enllà de la reducció de membres i, en conseqüència, de la necessària pluralitat en el sí dels diversos organismes afectats, la reforma de la llei de l’audiovisual catalana, tal i com s’explica en el.debat.cat, preveu una mesura encara més preocupant: la reducció del consens en l’elecció dels seus membres:
(…) si fins ara calia una majoria qualificada de dos terços del Parlament, amb la reforma només caldrà majoria absoluta en segona votació. Una segona votació, a més, que s’ha de fer en la mateixa jornada
Traduint-ho tot plegat, mitjans públics menys competitius i una miqueta més controlats pel poder.
Interessos disfressats de crisi?
Crisi econòmica, pressió dels grups mediàtics privats, mesures governamentals… Crec que és bo recuperar una foto de fa un any i mig, publicada el 6 de juny de 2010 pel diari Nació Digital i que, enmig d’aquest context de trasbals en el món de la comunicació de titularitat pública, ha tornat a circular aquests darreres dies per les xarxes socials:
Hem de situar-nos a l’abril de 2010, quan l’aleshores candidat Sandro Rosell cercava entre la crême de la crême de la societat catalana els suports que el catapultessin a la presidència del Barça. A la foto, moltes cares representatives de l’establishment liberal català: figures polítiques com Artur Mas, (aleshores, president de Convergència i Unió i futur candidat a la presidència de la Generalitat); dirigents de les principals corporacions empresarials i financeres del país: Antoni Brufau (president de Repsol YPF), Joan Maria Nin (aleshores, director general de La Caixa, i actual sotspresident de CaixaBank), Enric Lacalle (president de Barcelona Meeting Point), Arcadi Calzada (expresident de Caixa Girona), Antoni Vila Casas (empresari farmacèutic i mecenes cultural), Josep Maria Xercavins (empresari immobiliari de les grans fortunes), Antoni Puig (expresident del Grup Puig de perfumeria i cosmètica); i primeres espases del nostrat panorama mediàtic: José Antich (director de La Vanguardia) i Josep Cuní (aleshores, director d’Els Matins de TV3).
La imatge -junt amb les línies d’actuació de l’actual directiva de l’entitat- ens confirma el que tots sabem de sobres: que el Futbol Club Barcelona no és només un club de futbol sinó que és raó d’Estat i que, per tant, no pot deixar-se en mans de personalitats incontrolables, com Joan Laporta, que circulen lliurement i pregonen aspiracions polítiques perilloses (us recomano la lectura d’un post anterior: ‘Aqatar’ les decisions d’empresa).
Però més enllà de l’informació estrictament relacionada amb l’entorn blaugrana, la foto ens aporta molt i molt més. I és que si Sandro Rosell era en aquell moment a noranta dies de ser proclamat president del Barça, a Artur Mas li faltaven vuit mesos per convertir-se en president de la Generalitat de Catalunya, i Josep Cuní, una de les cares principals -si no la que més- de la televisió pública catalana, posava per al fotògraf al costat del director del diari bandera de Godó, el poderós grup de comunicació que un any després passaria a pagar-li la nòmina per l’aventura laboral a 8TV.
Salpebrem ara la foto amb els fets ja consumats, i veurem com la imatge pren més cos. Afegim-hi el suport incondicional que els mitjans del Grupo Godó van oferir a Rosell en la seva lluita per la presidència del Barça així com en l’actual procés d’insuflar amnèsia col·lectiva sobre el recent passat blaugrana. Afegim-hi l’ajut brindat a Convergència i Unió en el seu retorn a la Generalitat pels mitjans d’un Grupo Godó que maldava per oblidar i fer oblidar les dues etapes de “tobogan” del tripartit. Afegim-hi que l’aprimament dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals coincideix en el temps amb la valenta aposta de Godó per convertir un canal de fireta en la televisió privada que vol parlar de tu a tu a TV3 tal i com RAC1 fa amb Catalunya Ràdio (veure Godó, el persistent). I afegim-hi que, com informava Media.cat, La Vanguardia va ser l’únic dels dotze diaris a qui Terribas va enviar seu article-manifest que va simplement ignorar-lo.
Un cocktail massa explosiu com per parlar de meres sospites.
Afirmava Mònica Terribas en el seu article que:
Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d’austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei
Però TV3 no només s’ha adaptat a l’exercici d’una tasca “responsable” en relació a la crisi, impulsant els criteris d’austeritat que ens exigeixen a tothom. Com hem vist en anteriors entrades d’aquest blog, la televisió nacional de Catalunya no ha dubtat en confraternitzar els darrers mesos precisament amb el govern que està implementant unes brutals mesures restrictives en el sector públic i que està afectant també -i de manera seriosa- els professionals i el servei que presta la casa. La deriva de la línia informativa dels Telenotícies cap a una difusió “responsable” -és a dir, tova- de totes aquelles informacions que podrien suscitar l’augment de la temperatura del neguit social, no fa més que elevar el grau d’alerta de què parla la pròpia directora de la cadena en el seu article.
Potser la direcció de TV3 s’haurà vist inevitablement empesa a mostrar la seva cara més amable davant d’aquells que tenen la potestat d’apujar més o menys el nivell de difuminació de la cadena. De segur que a Mònica Terribas ja fa temps que li ha pujat la mosca al nas. Aquella llunyana foto inicial devia ser, potser, un primer avís. El retorn al poder d’una coalició que sempre va considerar casa seva tant el palau de la Generalitat com Sant Joan Despí en va ser, segur, un altre. I la recent deserció de la principal vedette de la cadena cap a nous i privats aires televisius ja no devia ser més que la confirmació de les sospites, doblement refermades amb la dràstica reducció de la pluralitat en el sí de la CCMA que preveu el text de la reforma de la llei audiovisual catalana.
Com acabarà tot plegat ho sabem a mitges. Que els mitjans públics nacionals s’han aprimat i seguiran essent aprimats és una evidència. Que la intenció és que el poder polític pugui fer i desfer més fàcilment en el sí de l’entitat reguladora dels mitjans públics també ho és. Ara l’única cosa que manca és comprovar quins seran els interessos privats (tant del món de la comunicació com d’altres àrees) que treuran profit de la reducció de la despesa pública en la tortuosa senda de la crisi i que aconseguiran situar-se en la desitjada pole position encabat el període de recessió. Alguns ja estan fent forat.
David Bassa (president del Grup de Periodistes Ramon Barnils) ens recorda a Per què sempre sospitem que ens volen controlar?, que la reforma de la llei de l’audiovisual preveu, entre altres coses, que per nomenar o destituir els directors de TV3 i Catalunya Ràdio ja només caldrà una majoria absoluta dels membres del Consell de Govern de la CCMA, que no només tindrà menys consellers (com hem dit abans, passen de 12 a 5) sinó que també aquests, al seu torn, hauran pogut ser escollits només per majoria absoluta.
De fer-se realitat aquest context, es fa ben difícil d’imaginar com s’ho farà l’actual directora de TV3 per dur a terme la sentència final del seu article:
Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d’esquerdar una eina de país i els valors que representa
Blog de Roger Vilalta 