Acceptem pop com animal de companyia

M’ha cridat l’atenció una de les informacions que el diari Ara va penjar el passat dijous 20 d’octubre en la seva edició digital. Es tracta del suposat plagi d’un tema del primer disc dels Manel en què hauria incorregut la banda musical Beirut. Segons ens informa aquest rotatiu, el popular crític musical Nando Cruz hauria descobert una “extraordinària semblança” entre la cançó Vagabond inclosa en del darrer àlbum de Beirut -llençat l’agost d’enguany- i el tema del grup català En la que el Bernat se’t troba.

Segons el diari Ara, la rellevància de la informació rau en què:

Moltes vegades s’ha parlat de la influència de grups folk internacionals, com ara Beirut, en la música dels Manel, però ara sembla que s’ha girat la truita.

Vegem-ho, doncs:

Escoltats els dos temes, no és cap bestiesa afirmar que existeixen similituds. Ara bé, tenint en compte que estem parlant de música folk i d’estructures basades en rodes repetitives d’acords i amb crescendos d’intensitat i  incorporació progressiva de diversos instruments com a úniques variacions, la pretesa “extraordinària semblança” de Nando Cruz quedaria reduïda a una certa -i lògica, d’altra banda- semblança.

Reconec que la meva primera lectura del text ha estat només en diagonal i que ràpidament he dirigit la mirada a l’apartat de comentaris, on m’han sobtat un parell d’opinions de lectors que atribuïen l’origen de la notícia a la bona feina del management del grup Manel. No puc negar una prèvia i persistent “pujada de mosca al nas” quan encaro productes d’informació cultural (ja ho sabeu, si vau llegir 30 minuts de promoció). A més, 24 hores després de ser publicada, la singular notícia de l’Ara figurava com a tercera informació més llegida i la més comentada del portal en la jornada posterior a la fi d’ETA i de Gaddafi. Calia buscar, doncs, més ressò a la xarxa. El resultat?: pobre, molt pobre.

El fracàs de la cerca m’ha fet retornar al text de la notícia de l’Ara que, aquest cop sí, ha estat llegit com toca, de dalt a baix. I en el text, l’obvietat més òbvia:

El periodista [Nando Cruz] parla d’aquesta coincidència en la secció La cançó de la setmana del Time Out Barcelona 191, que surt al quiosc el dimecres 26 d’octubre.

L’obvietat que no havia vist en un primer moment no és res greu, ni molt menys il·lícit. És simplement la representació de la normalitat, bon exemple d’un exercici que ja és vist i copsat per tothom com quelcom habitual i acceptable en els mitjans de comunicació actuals, sobretot els digitals: fer bullir l’olla (“l’auto olla”) al voltant d’un tema -més, menys o gens noticiable- amb l’únic objectiu d’aconseguir més audiència. Però atès que sembla que ja no tenim a l’abast cap eina que ens permeti no considerar el pop com animal de companyia (recordeu l’anunci?), com a mínim seria bo que la mascota semblés millorar en l’aprenentatge dels hàbits domèstics més bàsics.

En aquest cas, doncs, què podem dir de l’animaló? La tonalitat i el ritme són diferents…; però sí, d’acord, els dos temes són un quatre per quatre; d’acord també, hi ha una base harmònica similar amb rodes de cinc acords en què el primer i el quart es repeteixen, i val, potser ambdues melodies semblarien presentar llunyanament alguns punts coincidents que podrien indicar que…

Res. Fum. Fum i més fum originat en la llar de foc del diari Ara, que s’anirà retroalimentant amb el caliu que lectors i comentadors crèduls, escèptics o directament crítics anirem insuflant durant alguns dies fins que vegi la llum l’exemplar del Time Out Barcelona -de la mateixa editora que l’Ara– i més d’hora que tard comprovem que la llenya primera era resinosa i s’hagués consumit a l’instant.

I com que avui en dia els consumidors dels mèdia ens hem avesat a no trobar la finíssima línia que separa informació de publicitat, a ser informats de successos que si no han passat han fet que passin, o a entomar globus-sonda disfressats de notícia, la generació del dubte és del tot inevitable, a banda de saludable.

El dubte que segur no podrem resoldre ni en llegir l’exemplar del proper dimecres és, però, si la notícia del pressumpte plagi prové de font pròpia, és a dir, de les conclusions a que arribat el propi Nando Cruz després de dur a terme un minuciós anàlisi musical comparatiu o consultar diversos experts en la matèria, o si l'”espectacular semblança” entre els dos temes ha estat filtrada -subtilment o no- des d’alguna oficina de management ja bregada en l’art de fer passar salvatges pops per amorosos petaners.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s