Els cadàvers de Gaddafi

Els darrers dies hem estat testimonis de les cruentes imatges de la captura i mort de Moammar al-Gaddafi que ens han arribat a través de diversos canals, des de la premsa escrita o digital fins a la televisió. Hem visualitzat el seu linxament i la posterior exposició del cadàver com a trofeu de guerra dins d’una càmara frigorífica per a gaudi visual d’adults, ancians i criatures. Hem estat testimonis d’uns fets que, no per repetitius, deixen d’esgarrifar-nos: l’eufòria venjativa i la -sembla- inevitable atracció de l’espècie humana per la morbositat.

I d’això precisament ens parlava aquest matí José Antich, director de La Vanguardia, en el seu article El cadáver de Gadafi. Antich considera, amb raó, que l’exhibició del cadàver de Gaddafi davant de milers de ciutadans de Misrata:

(…) constituyen una macabra imagen que difícilmente puede ser compartida por los países occidentales que han dado apoyo militar y económico a los combatientes rebeldes para acabar con el régimen autocrático del coronel

Però el director del rotatiu barceloní no només ha volgut alertar-nos sobre aquests trets llastimosament característics de l’ésser humà sinó també sobre el tractament televisiu que se n’ha fet aquests dies del final del dictador libi, tractament informatiu que ha estat amanit amb la recuperació d’antigues imatges d’execucions d’altres cèlebres dèspotes. Segons Antich, escenes com les del cadàver de Mussolini penjat pels peus (i d’altres que no esmenta: l’afusellament de Ceausescu o la forca de Saddam) junt amb les de la mort de Gaddafi:

(…) nos revelan hasta qué punto la exageración de la violencia emitida reiteradamente por algunas televisiones acaba convirtiéndonos en meros espectadores de los asesinatos

I com que aquesta encertada i pertinent opinió de José Antich ens arriba des d’una potent i massiva plataforma comunicativa com La Vanguardia, he pensat que era bo contrastar-la amb el tractament informatiu que la mort del dictador libi ha merescut precisament a l’edició digital del diari que ell mateix dirigeix.

Mort o moribund en 31 ocasions

Des que va arribar la primera notícia de la captura de Gaddafi (el dijous 20 d’octubre cap a la una del migdia) fins a les 2 del migdia d’avui, 25 d’octubre, el resultat de la cerca és el següent (només es fan constar les entrades, amb text o sense, que inclouen imatges fotogràfiques o de vídeo de la captura o del cadàver de Gaddafi o similars):

  • 20 d’octubre: 12 entrades (4 de fotos, 2 de vídeos i 6 cròniques)
  • 21 d’octubre: 8 entrades (2 de fotos, 1 de vídeo i 5 cròniques)
  • 22 d’octubre: 3 entrades (cròniques)
  • 23 d’octubre: 2 entrades (cròniques)
  • 24 d’octubre: 4 entrades (1 de foto i 3 cròniques)
  • 25 d’octubre: 2 entrades (cròniques)

En total, 31 entrades a l’edició digital de La Vanguardia on hem pogut gaudir durant sis dies -de moment- dels darrers instants de vida de Gaddafi i de la posterior exhibició del seu cos a Misrata.

Es pot argüir que totes les edicions digitals basen la seva tasca en l’actualització sistemàtica de les notícies per tal de satisfer les necessitats d’informació immediata del lector. És cert. També ho és que la inclusió d’imatges en totes les cròniques difoses el dia 20 tenen raó de ser seguint criteris d’estricta novetat i per la necessitat de confirmar la captura, primer, i la mort, després, del dictador libi.

Difícilment trobarem justificació, però, en les incorporacions en les cròniques de dies posteriors d’imatges ja visualitzades vàries vegades. El dia 21, per exemple, aquestes escenes no només acompanyen textos que tracten el fet concret de la seva execució, sinó que també il·lustren dos escrits que tracten en profunditat la nova realitat líbia, l’un que prové de l’agència EFE (La muerte de Muamar el Gadafi deja paso a una nueva Libia) i una altra de Xavier Mas de Xaxàs, enviat especial de La Vanguardia (La muerte de Gadafi abre la puerta a una transición incierta). Ambdues cròniques podrien haver-se acompanyat de fotos de celebració dels rebels, per exemple.

I per si l’impacte visual no és suficientment fort, aquell mateix dia el portal ens regala un petit reportatge fet a la casa amb el recull d’altres cèlebres morts de dictadors davant les càmeres, òbviament amb les corresponents i sucoses instantànies.

Dos dies després de la captura i execució del dictador i un dia després de fer-nos saber que el cadàver està essent custodiat per les autoritats dins d’una càmara frigorífica, ens tornen a fer empassar exactament les mateixes fotos i els mateixos vídeos. Tot i que una de les cròniques del dia 22 es titula Todos quieren ver el cuerpo de Gadafi no trobem en primer terme la pertinent foto dels “todos” (que és la número 3 d’una seqüència on les dues primeres corresponen a les imatges del cadàver que ja ens havien passat el dia anterior).

Cinc hores més tard, publiquen la crònica titulada El Consejo Nacional de Transición no realizará una autopsia a Gadafi i, probablement per no avorrir el personal, aquest cop la  il·lustren amb el vídeo de la mort de Gaddafi, el mateix que ja havíem vist en quatre ocasions entre el 20 i el 21 d’octubre. I per arrodonir la jornada, no troben cap inconvenient en publicar una sisena vegada el mateix vídeo al costat d’aquesta notícia provinent de l’agència EFE: El espionaje alemán informó sobre el escondite de Gadafi.

Poques hores després, ja a la matinada del 23 d’octubre, Mas de Xaxàs torna a enviar una crònica a La Vanguardia per informar amb detall de l’entusiasme de la població per veure el cadàver de Gaddafi, tot i que d’això ja ens n’havien parlat a bastament el dia anterior (altre cop, la imatge del cos exposat a la càmara frigorífica). I la mateixa foto serveix per il·lustrar la crònica següent sobre el resultat de l’autòpsia.

Per fi, ahir dilluns, després d’una greu escassetat de novetats gràfiques, arriba a la redacció una foto més actualitzada de l’estat en descomposició del cadàver de Gaddafi després de dies seguits d’exhibició en una càmara frigorífica no segellada. Òbviament, aquesta nova imatge és l’encarregada d’acompanyar la notícia on se’ns informa del tancament definitiu de les visites a la càmara.

I com que la novetat necessita ser explotada al màxim, fins i tot en absència de veritables notícies, avui mateix, 25 d’octubre, precisament el dia en què el director de La Vanguardia, José Antich, ens alertava sobre la mala praxi en alguns tractaments televisius -no diu en quins- de les imatges de la mort del dictador, l’edició digital del seu propi diari ens ha obsequiat amb dues darreres cròniques: l’una sobre l’enterrament secret de Gaddafi, amb un fantàstic recull de totes les fotos (inclosa la darrera) i vídeos que han anat recollint i publicant durant sis dies, i l’altra amb les que serien les darreres voluntats del dictador, il·lustrada també amb la foto més recent -i la més putrefacta- de què ha disposat el mitjà.

No ha tingut, doncs, el do de l’oportunitat José Antich amb el seu article d’avui (tampoc en Miquel Molina, que també avui signava Gaddafi y el morbo al mateix rotatiu). El portal del diari que dirigeix el Sr. Antich ha estat bon exemple -però no, l’únic- d’una manera de fer tristament habitual tant als canals de televisió com a la premsa digital, preocupats especialment per l’augment dels índex d’audiència, els primers, i del nombre de lectures, els darrers.

Per cert, dèiem que el director de La Vanguardia no donava exemples del tractament televisiu de la mort de Gaddafi. I això que a casa seva, a la tele filla de Godó, també podem trobar-ne un de singular amb un titular que no admet cap mena d’equívoc: El vídeo que mostra amb més claredat el linxament a Gaddafi (aparegut en l’apartat vídeos del web del programa de Josep Cuní, 8 al dia).

A sota podeu veure el detall de totes les entrades
sobre la mort de Gaddafi a l'edició digital de La Vanguardia

——————————————-

Les entrades a l’edició digital de La Vanguardia, en detall:

20 d’octubre 

4 entrades de foto: la captura de Gaddafi (segons diuen, viu), el trasllat al camió (pràcticament la mateixa foto, però ara, diuen, que ja cadàver), la cara sense vida de Gaddafi i el cos fotografiat per mòbils de rebels.

2 entrades de vídeo: una de la captura d’un Gaddafi viu i l’altra del maltractament del cadàver.

6 entrades de cròniques:

21 d’octubre 

2 entrades de foto: exhibició del cos (1) i exhibició del cos (2) a la càmara frigorífica

1 entrada de vídeo de la seva mort

5 entrades amb cròniques:

22 d’octubre

3 entrades amb cròniques:

23 d’octubre

2 entrades amb cròniques:

24 d’octubre

1 entrada de fotos: el cadàver exposat a la càmara frigorífica

3 entrades amb cròniques:

25 d’octubre

2 entrades amb cròniques:


Anuncis

4 thoughts on “Els cadàvers de Gaddafi

  1. Xavi ha dit:

    Certament, Roger, el tractament de les imatges i l’impacte que aquestes tenen és un debat recurrent dels mitjans, aparentant una certa ètica en el seu tractament.

    És precisament aquesta recurrència la que posa en evidència la hipocresia del debat: els propis mitjans s’adonen de l’extrema cruesa de les imatges, però les audiències tenen pes massa gran, i si la gent vol carnassa, doncs donem-los-la.

    I per poder dormir tranquils, després de ser conscients de com en són d’inapropiades les seves imatges, s’excusen amb el fet que si no les publiquen ells, sortiran igualment publicades en qualsevol lloc d’Internet.

    Aquí, el més preocupant de tot, és la manca d’ètica d’una societat que no dubta en consumir les escombraries que els seus mitjans no dubten en oferir.

    I, és que darrera d’aquestes imatges, el que hi ha és la captura d’un home desarmat, la seva tortura i la seva execució, sense que se li doni el dret de passar per un tribunal que el jutgi i amb el silenci més absolut de les grans democràcies que no van dubtar a riure les gràcies d’aquest dictador. Tant els que són conscients que aquestes imatges no són una pel•lícula, com els que ignoren que allò que veuen és la més crua realitat, ofereixen una imatge de la nostra societat lamentablement trista.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Merci pel comentari, Xavi
      I sí, tens tota la raó, la hipocresia del debat mediàtic sobre la qüestió és absoluta. De fet, la motivació d’aquest post ha estat posar en evidencia aquesta contradicció entre el que es diu oficialment (l’article de tot un director de diari) i el que és fa realment.
      És clar, et diran finalment que qui paga mana; i com que qui paga és l’anunciant i l’anunciant busca quantitats i no qualitats, doncs aquestes quantitats s’han d’aconseguir al preu que sigui.
      Per això és més important encara tancar files defensant els mitjans de comunicació públics (sense deixar de criticar-los també totes les coses criticables, que n’hi ha). Perquè si l’objectiu últim o únic dels mitjans -com molts pretenen fer-nos creure- és portar un negoci i fer-lo créixer com sigui, s’aniquila la difusió de tot allò que es considera que la societat ha de saber (com sempre, amb totes les censures i auto-censures existents) i es dóna carta blanca a la venda del que sigui, sense límits i trepitjant els drets individuals i col·lectius que calgui.
      I la defensa dels mitjans de comunicació públics també ha de ser, en la meva opinió, la defensa de la publicitat en els mitjans de comunicació públics. Carregar-se els anunciants, com s’ha fet a TVE, només beneficia els que només volen fer negoci amb la comunicació massiva i minva els recursos del mitjà entès com a servei públic, que no busca la rendibilitat econòmica sinó la rendibilitat social.
      Gràcies, altre cop!

  2. marc ha dit:

    Bones Roger.

    Increible. El que hagues estat molt interessant es saber quin numero de visites i comentaris tenia cada una d’aquestes noticies per constatar el grau de morbo dels lectors de la Vanguardia digital. Simple curiositat.

    Ja diuen que la feina d’un periodista no es donar a coneixer certs fets sino vendre diaris. El que es increible es que els propis directors dels mitjans que han explotat morbosa i abastament una noticia com aquesta despres escriguin un article queixant-se de la morbositat del tractament de la mateixa. Jo en dic cinisme, i s’ho podrien haver estalviat.

    Bon article noi, que no deixa massa ben parats als periodistes, pero que dona gust de llegir. El que estas aconseguint es que cada cop em faci mes mandra llegir el diari. Fa poc, plantejant-nos la familia emigrar a Mexic i espantats per les noticies que arriben sobre la guerra contra el narcotrafic, una amiga mexicana ens va animar a no mirar ni llegir cap noticia que arribi del pais, i te molta rao. Ella viu a mitges entre Tijuana i el D.F.

  3. Roger Vilalta ha dit:

    Merci pel comentari, Marc
    És que més que directors de diaris, el que tenim en l’actualitat són gestors de producte d’empresa de comunicació. I com a bons gestors de producte d’empresa de comunicació, han de respondre davant l’empresa dels números que li surten pel producte que ven. El que està clar, i tens tota la raó, és que sabent això, potser que facin com faria qualsevol altre gestor de producte empresarial: treure pit pels bons números del producte i obviar les arengues ètico-professionals.
    I sobre el que dius de Mèxic, home, egoïstament et diria que feu cas, molt de cas, sobre les notícies que arriben del país. Però amb el cor a la mà, penso que té tota la raó la vostra amiga. Això em fa recordar una anècdota de l’agost del 94. Jo era a Chacahua i en saber que me n’anava directe al Chiapas de la recent revolta zapatista, alguns “chacahueños” em van dir espantats: “¡pero cómo!, ¿se va a la guerra?”. Un altre bon exemple de la inevitable distorsió de la realitat que produeixen els mitjans de comunicació en la seva tasca diària, rutinària i sovint repetitiva d’informar.
    Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s