DesGreciats

Gran part dels habitants d’aquest ancià continent seguim sense entendre res. Prou feina tenim en la lluita diària d’ajustar-nos a les nostres malmeses economies domèstiques com per haver de dedicar esforços suplementaris a la comprensió -fins i tot decodificació- de l’allau de missatges que ens alerten del paorós estat de les arques de la Unió.

En un món que prima com mai el coneixement específic d’una matèria molt per sobre del saber multidisciplinar, l’analfabetisme en ciència econòmica és compartit per la immensa majoria dels ciutadans europeus. És patrimoni tant dels pròpiament illetrats com dels que ostenten màsters en mil i una especialitzacions. En temes econòmics, l’espècie humana som molt majoritàriament uns perfectes analfabets.

De fet, el nostre analfabetisme abasta moltes altres matèries, si no totes. Tanmateix, això no ha estat mai impediment perquè en el nostre breu trànsit per un món inequívocament social cedim als experts corresponents i amb tota naturalitat decisions que ens afecten de manera molt directa. Així, permetem que d’altres perfectes analfabets ens obrin el cos, ens representin davant un tribunal, ens eduquin els nostres fills o manipulin els nostres diners. Som partíceps d’un pacte, un pacte implícit de mutua confiança en l’excel·lència especialitzada de cada professional, sense importar-nos el seu grau de general analfabetisme.

És veritat que, com que la nostra petja terrestre té data de caducitat, no és imprescindible que en el nostre recorregut vital lluitem per atènyer aquells coneixements que no posseïm. Els uns -la majoria- no tenen ni l’oportunitat de plantejar-se aquesta opció; en el món dels desheredats la primària supervivència és l’única tria possible. A la resta d’humans, però, se’ns pressuposa la lliure decisió de morir una mica menys babaus.

En el famós mite de la caverna de Plató, uns esclaus immobilitzats en una fosca cova interpretaven com a realitat les ombres d’uns objectes situats a l’exterior que un foc projectava sobre la paret de la caverna. A aquests presoners Plató els conferia el dret de decidir entre seguir vivint en l’engany o deslligar-se i provar d’escapar de la cova i descobrir l’origen veritable de les ombres.

Dos mil cinc-cents anys després, el debat sobre les idees encetat a la Grècia clàssica segueix plenament vigent. Ens diem tothora que mai com ara en la història els éssers humans havíem tingut a l’abast tantes eines per fugir de la foscor de la cova i abraçar el coneixement, que mai com ara havíem gaudit de tanta i tan diversa informació ni de tanta llibertat per accedir a tota mena de pensament i expressió. L’afirmació és indubtable si per éssers humans entenem aquells que tenim la sort de poder triar el nostre grau d’esclavatge. Per als irremeiables desheredats, la fractura digital els està suposant que el seu perpetuu empresonament dins la cova se situi a molta més profunditat.

Però no pensem en aquells que no poden pensar ni donem veu als que no en tenen. Parlem de la resta d’analfabets; parlem dels humans connectats, dels que ens sentim ciutadans del món, ciutadans d’avui, dels que podem conjugar els verbs elegir, escollir, triar, optar, preferir…

I el dissentiment?

L’amenaça -ja extingida- del primer ministre Georgios Papandreu de convocar un referèndum vinculant sobre l’acceptació o no del rescat del país per part de la Unió Europea ha provocat, com hem vist, un veritable daltabaix polític i econòmic. Però també, i molt especialment, un daltabaix en el sí d’uns mitjans de comunicació del teòricament món lliure que han clamat de manera majoritària contra el “majúscul error” de la consulta democràtica i que s’han alineat més o menys obertament amb les dures advertències a Grècia proferides pel duo de titellaires de la Unió MerkelSarkozy.

Hem dit en vàries ocasions que els mitjans de comunicació tradicionals ja no ostenten amb exclusivitat el títol de principal finestra al món de la ciutadania; les xarxes socials n’han trencat l’hegemonia perquè permeten la cerca cap a discursos que s’aparten de la realitat majoritàriament descrita. De totes maneres, els mitjans clàssics segueixen essent sens dubte els que ens aporten el coneixement de l’actualitat més massiu i implacable, i els que més ens fan reaccionar de manera individual i col·lectiva davant dels esdeveniments que se succeeixen.

En tant que generadors d’opinió pública, els mitjans de comunicació de masses tenen, doncs, una responsabilitat social brutal. Per això, l’acció de la seva tasca no pot reduir-se a una simple descripció d’allò que passa sinó a la presentació d’un ventall prou ampli d’angles, parers, i punts de vista diversos a partir dels quals la ciutadania siguem capaços de dissenyar el nostre particular dibuix d’allò que passa. I això és, al cap i a la fi, una manera d’ajudar-nos a abandonar el bast regne de l’analfabetisme.

En l’al·legoria de Plató, aquest particular esbós de la realitat vindria a ser una de les ombres projectades a la paret de la caverna, però amb una significativa diferència: aquestes ombres ja no haurien estat generades per un foc desconegut sinó que serien el resultat del nostre exclusiu treball d’interpretació dels bocins de realitat que ens haurien arribat.

Transportant-ho a les informacions sobre el col·lapse grec, això significaria que els mitjans haurien aportat a la ciutadania tots els elements necessaris per a la construcció de la nostra pròpia i fonamentada visió del que pot significar una eventual sortida de l’euro tant per a l’economia hel·lènica com per a la de la resta dels països de la Unió.

El problema ve quan aquells sobre els quals descansa quasi amb exclusivitat la nostra possibilitat de trencar cadenes i escapar de la cova, renuncien a informar des de diverses perspectives de tot allò que passa i es limiten a la simple transmissió del missatge únic, d’un missatge tan cuinat que fins i tot ens evita l’esforç de discernir entre si l’hem d’entendre de manera positiva o negativa. Aleshores sí, aquestes són ombres ben alienes a la nostra voluntat, fent, per tant, més profunda la nostra fosca reclusió.

En els darrers dies pocs mitjans s’han escapat de qualificar -i fer-nos qualificar- com a dramàtica la possible sortida de l’euro de Grècia, de la mateixa manera que a les albors de l’any 2002 difícilment ens van permetre fugir del venturós futur que ens duria la moneda única. Allò era bo sense pal·liatius com pal·lesament dolent el que passa ara. Els perquès, innecessaris; els dubtes, malintencionats.

Però durant el sinuós recorregut de l’actual recessió els ciutadans europeus n’hem compartit d’altres, de missatges únics que no admeten discussió. En un context amb milions de realitats econòmiques profundament crítiques, amb milions de feixugues lluites individuals i familiars per resistir la crisi, l’extenuat ciutadà europeu ha hagut de suportar una llosa encara més pesada: la de compartir la intranquil·litat dels mercats -si algú sap què són- per les variacions en l’encariment del deute dels estats membre; la de viure amb amb l’ai al cor per la possible fallida de les entitats financeres; i la darrera, la de sentir com a infecció en el seu propi cos el possible contagi del col·lapse grec a la resta d’integrants.

I com tan sovint, eines entenedores que brillen per la seva absència, ínfim contrast de parers d’experts diversos, matís escàs o nul i paleta de grisos inexistent. En resum, un nou gra de sorra mediàtic en la perpetuació del general analfabetisme, en la consolidació del dòcil pensament únic i de l’esclavatge de la ciutadania en la caverna de la fictícia realitat.

Per què serà que ens volen així de submissos, així de rucs, així de desGreciats?

Advertisements

2 thoughts on “DesGreciats

  1. Albert ha dit:

    Una vegada més felicitats pel contingut del teu darrer post.

    I jo em pregunto: i els ciutadans grecs normals i corrents com ho estan vivint tot això? Per no parlar dels portuguesos que per art de màgia han desaparegut de les nostres pantalles. No haurien de ser ells els principals subjectes informatius dels nostres mitjans? Però no us amoïneu que la guerra contra l’Iran ho resoldrà tot, perquè sempre hi ha algú que aconsegueix superar totes i cadascuna de les crisis que es presenten i normalment la triomfadora és la indústria de la guerra.

  2. Roger Vilalta ha dit:

    Tens tot la raó, Albert. És ben pervers i no casual que en els nostres informatius el subjecte de les notícies siguin bàsicament unes entitats financeres rescatades pels governs a través de mesures pal·liadores (rescats) i no pas una ciutadania que teòricament n’hauria de ser més que protagonista. Perquè llegint entre linies, no és cap altra que la ciutadania (a través dels governs) la que està subvencionant la disbauxa financera amb uns diners que deixen d’invertir-se en el bé públic (retallades), és a dir, precisament en la pròpia ciutadania. I fins i tot quan el protagonisme recau sens dubte en els ciutadans, és a dir, quan ens queixem pel que ens venen com a “efectes col·laterals” d’unes mesures que -diuen- són inqüestionables, les protestes són tractades molt de passada i rebaixant-ne al màxim el to de conflictivitat.

    Gràcies pel comentari, Albert.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s