Vaques grosses a Saturn

En l’estrena el passat dimarts de Com va la vida, el fugaç nou programa de TV3 conduït per Andreu Buenafuente, el divulgador científic Eduard Punset va explicar en una de les seves primeres intervencions que és impossible que estiguem patint una crisi planetària o universal perquè això significaria que estem generant un dèficit amb Saturn, amb Urà o amb Neptú. I com a contraposició a aquesta errònia percepció de l’actual cojuntura econòmica, Punset va sentenciar que:

La culpa [de la crisi] la tenen els governs d’uns països que han endeutat massa uns països determinats

És a dir, segons el popular divulgador científic -i economista, com ell mateix va recordar- la crisi que habita en alguns indrets molt concrets del globus -entre ells Espanya- ha estat originada pel desorbitat endeutament dels seus governs. I santes pasqües! Punset pontificant i Buenafuente no reaccionant.

L’afirmació de Punset em va fer recordar un post que vaig llegir fa uns dies en el Blog Salmón, on hi figurava una interessant gràfica1 comparativa del percentatge de deute d’uns quants països del món respecte dels seus respectius PIBs. Més específicament, la gràfica senyalava quin percentatge de deute nacional era de caire públic i permetia confrontar-lo amb la rellevància del deute privat (financer i altres empreses, per una banda, i familiar, de l’altra) de cadascun dels estats analitzats.

La gràfica mereix una bona atenció:

gràfica1: extract. informe de McKinsey, publicada a Businessweek

Com podem observar, la part de la gràfica que emergeix de les aigües és la corresponent als actuals deutes governamentals respecte el total dels respectius deutes sobirans. La secció submergida (el total de deute privat) és més elevada que el deute públic en tots els països analitzats, fins i tot en un cas d’enorme dèbit governamental com el Japó, un país que, com s’explica en l’esmentat post del Blog Salmón, tot i presentar un deute absolut que arriba quasi al 500% del seu PIB, no rep pressions externes perquè és majoritàriament en mans d’inversors locals.

Si centrem l’atenció en el cas espanyol ens adonarem que el deute absolut del país és de 366% del seu PIB, és a dir, més de 3,5 vegades la seva pròpia capacitat de créixer i crear riquesa. I prenent aquest deute absolut veurem que la quantitat de diners que deu l’Estat no significa ni la seva cinquena part; la resta, més del 80%, és deute privat, del qual més de dues terceres parts pertany al dèbit de la banca i d’altres negocis no financers i el restant a l’economia familiar. És a dir, que dels països que es mostren a la gràfica, l’Estat espanyol és el segon en percentatge més baix de deute públic respecte del PIB (rere Corea del Sud) i, en canvi, només el Regne Unit supera Espanya en percentatge més alt de deute privat respecte el PIB.

Fixem-nos ara en un altra gràfica2 que figura en un post publicat a principis d’any en un altre blog d’economia (Por antonomasia), on es pot veure l’evolució tant del deute públic i privat a l’Estat espanyol com del seu PIB des del 1996 fins gairebé a mitjans del 2009:

gràfica2: extreta de Rankia

La gràfica exposa, en primer lloc, que el deute públic a l’Estat espanyol s’ha incrementat de manera significativa a partir de finals del 2008. I en segon lloc, que el deute privat -atribuïble bàsicament al dèbit de bancs i empreses, segons hem vist en l’anterior gràfica- no ha parat de créixer amb moderada força des de 1996 fins a assolir una xifra equiparable al Producte Interior Brut espanyol a mitjans de 2003, per acabar fent-ho de manera molt més remarcable i arribar a significar l’any 2010 un abrumador 170% del PIB.

Tot i amb això, en el flamant programa de TV3, el cèlebre divulgador Eduard Punset posava únicament l’accent en l’origen públic del deute sobirà i, de retruc, de la crisi actual.

Però per si no n’hi ha prou, en una darrera gràfica3 apareguda en un altre post del Blog Salmón del maig de 2011, es mostra una comparativa entre el que ha anat significant el deute públic i el privat respecte del PIB espanyol des de 1980 fins, en aquest cas, el primer trimestre del 2009. La rellevància d’aquesta gràfica rau en què aquí sí podem observar amb detall la tendència concreta en els darrers 30 anys del deute de les entitats financeres a l’Estat espanyol, separant-la de la progressió seguida pel deute generat per altres tipus de negocis:

gràfica3: extract. informe de McKinsey Global Institute

Com s’exposa a la gràfica, el deute públic significava l’any 2000 el 63% del Producte Interior Brut (23 punts més que el 1990 i 44 més que el 1980) mentre que arribava al 56% del PIB durant el primer trimestre del 2009 i, com sabem per la primera gràfica analitzada, al 66% després del primer semestre del 2011. Això fa palès que, efectivament, el deute públic està en evident alça en els darrers tres anys a l’Estat espanyol, però que presentem pràcticament els mateixos nivells de l’any 2000 -repeteixo, no en termes absoluts, sinó respecte de l’actual Producte Interior Brut del país-.

En canvi, si fem una ullada al deute exclusivament financer, veurem que, mentre que la seva significació respecte del PIB no havia variat ni mica en 20 anys (un 11% tant al 1980 com a l’any 2000), en el període 2000-primer trimestre del 2009 els diners que deuen les entitats financeres ha passat a representar el 82% del Producte Interior Brut, és a dir, que s’ha multiplicat per vuit en menys de nou anys.

Aquesta interessant dada també va brillar per la seva absència en la sentència d’Eduard Punset del passat dimarts.

El silenci del popular divulgador respecte al brusc increment de l’endeutament de les entitats financeres a l’Estat espanyol no és que sigui significatiu per sí mateix, però em serveix d’exemple per abordar un silenci molt més majoritari, el d’uns mitjans de comunicació del país -i, per extensió, del continent europeu- que segueixen fil per randa els dictats d’unes institucions europees emmanillades per les dades que escupen dia sí dia també les interessades agències de qualificació.

Amb aquest post no pretenc, en cap cas, menysvalorar l’augment desmesurat del deute de governs com l’espanyol en aquests darrers anys. Segons dades del Banc d’Espanya, a maig de 2011 el total de deute del país se situava en els 4,25 bilions d’euros, dels quals uns 700.000 milions corresponien al que debien les seves administracions públiques; una xifra desproporcionada, més encara tenint en compte que a inicis de 2008 no arribava ni als 400.000 milions.

Ara bé, com s’explica en aquest molt recomanable post del portal quiendebeaquien, d’aquests 4,25 milions d’euros total de deute espanyol, el dèbit de les famílies espanyoles representa un xic menys del bilió d’euros i 1,3 bilions, el de les empreses no financeres. Per tant, per deducció:

(…) la deuda que los bancos españoles han contraído entre ellos o con acreedores internacionales (ya sea con bancos privados o públicos, como es el caso del Banco Central Europeo, o con fondos y seguros), se mueve entorno a los 1,35 billones de euros.

Dit d’altra manera, el deute financer a l’Estat espanyol representa gairebé el doble de la xifra absoluta de diners no abonats per les administracions públiques.

Si feu una exhaustiva cerca per la xarxa veureu que no és gens senzill trobar entrades, articles o informes on s’especifiqui el cal·libre del deute contret per les entitats financeres del nostre país. En canvi, és a l’ordre del dia l’actualització constant de l’increment del deute de les administracions públiques, activitat altament necessarària quan el que necessites que qualli en l’opinió pública del país és: u, que és lògic i imprescindible dur a terme polítiques de retallades socials (perdó, ajustos) per sanejar les arques espanyoles -i les catalanes-; i dos, que el rescat de les entitats financeres és una tasca ineludible per tal de garantir el funcionament de l’economia de l’Estat.

Com a exemple del tractament mediàtic sobre la qüestió us mostro aquesta notícia de La Gaceta. D’acord, una peça periodística originada en les cavernes del Grupo Intereconomía no és precisament garantia de fiabilitat i rigorositat informativa. Cert. De totes maneres, és interessant veure la manera perversa com hi van inserint alternativament dos conceptes que no signifiquen el mateix però que són tractats com a sinònims: el deute de les administracions públiques i el deute espanyol. Altre cop, de l’increment del deute privat del país (recordem, més d’un 80% del total de deute espanyol) i, en concret, de les entitats financeres, ni una sola menció.

Veient, doncs, l’exemple de l’Estat espanyol, veient que presenta un dels percentatges de deute públic més baixos respecte del seu PIB, ¿per què aquesta pressió exagerada dels mercats per tal que sanegi els seus comptes públics? Les respostes, o possibles respostes no us les donaré pas jo. Ja vaig deixar ben clar el meu analfabetisme econòmic en el meu anterior post.

Sí que us recomano, però, la lectura atenta del darrer post que us he enllaçat (el de quiendebeaquien), especialment l’apartat “…y sobre la deuda pública”. En la meva opinió no experta -ho repeteixo, perquè no s’enfadi cap economista- l’article signat per l’investigador social Daniel Olivé-Casas (de l’Observatori del Deute en Globalització) i Eulàlia Reguant (de l’ONG Justícia i Pau) aporta una bona contextualització de les diverses arestes que presenta el deute espanyol i, sobretot, una reflexió diferent de la que, dia rere dia, minut rere minut, ens van llençant els mitjans de comunicació del nostre país.

Insisteixo, no es tracta de menystenir les “alegres” polítiques econòmiques que s’han dut a terme des de les diverses administracions públiques, sinó de relativitzar la seva rellevància respecte d’un tot de dimensions gegantines on habiten realitats que, com a mínim, haurien d’haver estat radiografiades amb la mateixa profunditat pels nostres mitjans de comunicació. Recordeu, els mitjans? Sí, home, aquells que teòricament no deuen pleitesía a les corporacions financeres i empresarials sinó a una humil ciutadania a qui -ara sí, Punset– sovint tracten com si residissin a Saturn, Urà o Neptú.

Advertisements

5 thoughts on “Vaques grosses a Saturn

  1. marc ha dit:

    Es molt dificil fer un comentari sobre aquest article amb una perspectiva enfocada als mitjans despres de llegir les dades que aporteu tant tu com l’enllac “quien debe a quien”. Aclaparador tot plegat. No es nou pero quan ho veus aixi exposat, tan clar… be. No estaria de mes que de tant en tant analitzesis algun tema que no requereixi bicarbonat despres de llegir-te. Au ciao

    • Roger Vilalta ha dit:

      Hehe, segurament el bon humor i el bicarbonat són dues de les coses que no poden faltar mai… especialment en moments com aquests. I tens raó, no és nou; de fet, no n’hi ha d’informació nova, la informació hi és i la pots trobar amb més o menys facilitat. La qüestió és que, per anar bé, caldria que dades com aquestes circulessin amb asiduïtat en els grans mitjans de comunicació, que són, al cap i a la fi, els que garanteixen una difusió massiva de la informació i els que, per tant, generen també reaccions més massives en l’audiència. Òbviament, aquesta mena d’informacions no interessa fer-les massivament públiques i es queden sempre dins d’uns nivells de recepció baixíssims, els que pot donar una xarxa amb milions de blocs i amb audiències milionàriament fragmentades.
      L’existència de la xarxa, de fet, és perfecte per al propi sosteniment del sistema. Aquí hi trobes de tot, totes les postures -fins i tot les més radicals- i bones investigacions periodístiques; qualsevol pot dir el que vulgui… mentre no el senti gaire gent, és clar.

  2. Albert ha dit:

    En els meus somnis el senyor Punset fa cua permanentment davant de les oficines de l’Inem, retallat i objecte de rescat mental!!!!

  3. Nando Zamorano ha dit:

    Molt interessant el teu article, t’adjunto un enllaç a un informe en pdf que publica un grup d’economistes crítics, el Seminari Taifa, que conté un apartat (entre les pàg. 20 i 29) relatiu al deute a l’estat espanyol: http://informes.seminaritaifa.org/pdf/Informe_08_ES.pdf

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s