La patata calenta de Rajoy

Mai una victòria tan abassegadora com la del Partit Popular el 20N haurà estat celebrada amb tanta moderació. Més enllà de l’onejar furiós de les banderes blaves i rojigualdas i els crits d’uns quants hooligans davant de Génova, el to del futur president del Govern espanyol ha estat anormalment contingut.

Cert és que el moment i l’estat del país no permeten gaires mostres d’eufòria. Els principals indicadors de la salut de l’economia domèstica -l’atur, al capdavant- dibuixen un averany més aviat galdós i l’actual estat de total estancament va més de la mà amb la desesperança i la contenció que amb la confiança i l’emprenedoria. Les primeres paraules de Mariano Rajoy en són ben exemplificadores:

Estamos ante una hora decisiva de España, ante uno de esos cruces de caminos que van a determinar el futuro de nuestro gran país, no ya en los próximos años sino en las próximas décadas

També els mitjans d’abast estatal -fins i tot els més propers al partit vencedor- advoquen més per la crida a una acció de govern immediata i responsable i no per aquella tradicional sagnant mofa del vençut tan i tan ibèrica. El País, per exemple, editorialitza avui la seva edició amb un El futuro de España no admite demoras, mentre que el director d’El Mundo, Fernando Baeta, titula el seu article amb un rotund ¡Gobierno, ya!.

Les crides unànimes cap a una acció de govern contundent i urgent no és res nou. Aquest país n’ha patit d’altres de cojuntures econòmiques desastroses que exigien mesures governamentals dràstiques i immediates. Però que tot un aclaparadorament legitimat Rajoy engegui el seu primer discurs com a futur president deixant pal·lès que Espanya es troba en la seva hora decisiva, no ve provocat pels quasi 5 milions d’aturats dels quals quasi la meitat són de llarga durada, ni pels nombrosos petits i mitjans negocis que fan figa, ni pels centenars de milers de ciutadans que han hipotecat no només la seva vida sinó també la de la seva descendència.

La moderació i el posat seriós de Mariano Rajoy ahir a la nit són especialment producte d’una inapel·lable presa de consciència sobre l’extrema fragilitat del teòric poder sobirà de l’Estat espanyol. Enrere queden les fanfarronades de José María Aznar postulant-se com a lluminós embaixador d’un país que semblava trucar a les portes del G8 i el sincer però infructuós intent de José Luís Rodríguez Zapatero d’abanderar una nova època basada en l’aliança de les civilitzacions.

El futur president Rajoy sap que l’electorat espanyol (per activa, el que ha votat, i per omissió, el que no ho ha fet) ha dipositat en ell de manera incontestable la responsabilitat d’exercir el mandat popular en els propers quatre anys. Alhora, però, Rajoy és ben conscient que el seu abrumador triomf en la festa de la democràcia val, ara més que mai, exactament menys que mai.

Fins ara es considerava acceptable la -de facto- nul·la sobirania d’aquells estats que sabíem llunyans i paupèrrims, els governs titelles dels quals eren nomenats o deposats més o menys obertament per les interessades potències exteriors. Fins i tot, des de la mateixa errònia expressió del sentiment de superioritat, podria ser vist com a comprensible la recent aniquilació de la sobirania popular grega per part d’una Unió Europea collada per uns espectrals mercats.

Però el futur president de l’Estat espanyol ha comprovat en plena campanya electoral el que cotitza hores d’ara la legítima representativitat del mandat popular. Com bé analitzava Ernest Folch a Cop d’estat tècnicament perfecte, la dimissió de Berlusconi i el nomenament del nou -i no escollit- govern italià dels anomenats tecnòcrates mostra de la manera més punyent i trista l’absoluta degradació de la professió política i, alhora, els límits que també subjecten les teòricament lliures i sobiranes democràcies occidentals.

A Sílvio Berlusconi no l’havien fet fora ni les corrupteles ni les aventures sexuals ni els seus tics eminentment dictatorials. A il cavaliere l’han deposat unes institucions ignotes, amorfes, que no tenen pàtria ni passen comptes a ningú, i que no li han deixat ni la possibilitat d’acomiadar-se amb el glamour que el invencible il cavaliere segur creia que mereixia.

Rajoy sap que seu en un tron de potes corcades i sobre un llefiscós fangar.

Més patates calentes, però menys urgents

L’extrema debilitat, ja no de l’economia sinó de la democràcia espanyola, es manifesta de manera tan evident que fins i tot minimitza una altra realitat descoratjadora que també hauria de ser atesa per el conjunt de forces polítiques de l’estat i particularment pel qui ha sortit vencedor de la contesa: l’increment de la desafecció ciutadana vers la buidor i insubstancialitat del discurs polític. Com podem comprovar en l’anàlisi del diari Ara, el conjunt de vots que han anat a parar a Escons en Blanc, Partit Pirata i Partit Anticapitalista, representatius de la crisi de l’actual sistema polític espanyol, sumen gairebé 150.000 vots arreu de l’Estat i:

Si un partit hipotètic sumés aquest percentatge amb l’1,85% dels vots en blanc, hi hauria un 2,45% del total dels vots que defensarien aquesta opció de desencantament polític. És a dir, que seria la sisena força política de l’Estat espanyol per davant de ‘partits reals’ com Amaiur, PNB o ERC.

He parlat moltes vegades en aquest blog de les causes de la desafecció política de la ciutadania. I he repetit constantment que aquella “profunda reflexió” que els partits polítics diuen que han de fer (i no fan mai) quan analitzen les que ells anomenen “preocupants dades d’abstenció”, s’ha de fer extensible al col·lectiu professional de la informació. És el meu convenciment -també de molts altres- que cal un canvi radical en les rutines explicatives del quefer diari dels nostres representants en les institucions democràtiques.

I aquest canvi radical ha de consistir en la tossuda cerca de la substància de la gestió política, i no pas de la simple taquigrafia de la vacuïtat dels seus discursos i declaracions. I els mitjans de comunicació, més enllà de les seves simpaties ideològiques o interessos d’empresa, han d’adonar-se que també ells tenen per davant un repte enormement apassionant i, tot i que arriscat, més beneficiós del que a priori els podria semblar: aconseguir el respecte i la fidelitat d’una audiència per mitjà d’una tasca periodística basada en l’ús constant de la barrina, per fer forat en la superficial correcció política i poder exposar-ne les misèries.

Ras i curt, posar traves a l’habitual, rutinària i buida manifestació massiva dels dictats dels gabinets de comunicació no només dels partits, institucions i d’altres agents polítics, sinó també i sobretot, de les grans corporacions empresarials i financeres, que són les que al cap i a la fi ens han conduït a la catastròfica cojuntura actual i les que no pensen dedicar-se a desangoixar l’ofegada ciutadania fins que no vegin brillar unes xifres immaculades en els seus comptes.

L’humil enquesta engegada en el post anterior pretenia precisament fer un sondeig de la utilitat real de la informació de la campanya electoral llençada en els mitjans de comunicació. Amb tota la fiabilitat que li podem atorgar a una enquesta no científica i molt menys participada del que seria desitjable, les dades mostren de manera provisional que més d’un 40% no ha seguit la campanya amb atenció a través dels mitjans de comunicació, i que del 60% que sí ho ha fet, a quasi tres quartes parts no li ha aportat res de nou, un quart ha trobat alguna novetat però no li ha fet canviar la seva actitud electoral, i ningú no ha afirmat que la informació electoral li ha fet variar el seu comportament el 20 de novembre.

Repeteixo, sense donar-li més importància de la que té, l’enquesta dibuixaria el que sembla que és un sentir força general tant en la ciutadania catalana com en la de la resta de l’Estat: que, en campanya electoral, però també en èpoques sense comicis, el tedi i l’excessiva repetició i previsibilitat de la informació política entren per una orella i surten per l’altra.

De la resta de patates que cremen n’hi ha una que sens dubte fa butllofes a les mans, no només del PP sinó també del PSOE: la potent irrupció d’Amaiur al Congrés de Diputats. I és que, per molt que intentis ignorar-la i minimitzar-la, la perstinaç realitat sempre acaba per exhibir-se, sovint -probablement com ara- amb més potència de la que tindria en condicions normals.

I la darrera patata calenta és la nostrada, la cèlebre i pesada patata catalana, que jo -perdoneu-me- qualifico de simple patatona. Que sí, que la nostra és una trumfa que conserva una certa escalfor, que no només no s’extingeix sinó que sembla n’augmenta poc a poc les seves dimensions, però que, francament, és ja a bastament coneguda a la resta de l’Estat per la seva innocuïtat i les seves gairebé gens amenaçadores propietats. Al cap i a la fi, és la nostra una patata calentona que té el segell de la tradicional Denominació d’Origen on es desenvolupa el molt honorable joc de la puta i la ramoneta, aquell joc que ens ha fet tan diferents com inevitablement dependents.

Però Mariano Rajoy no pot cruspir-se de moment ni el tubercle de la desafecció ni l’abertzale ni, per suposat, el del “temible” pacte fiscal. Des d’avui mateix, té cita ineludible amb la més calenta de les patates, Angela Merkel, hores d’ara la cara més visible dels indescernibles, intocables i inabastables mercats, aquells que, decidint el grau de fiabilitat del deute dels estats sobirans sota uns criteris només per ells coneguts, fan desfilar amb profunda marcialitat l’exèrcit d’analfabets més poderós que ha habitat mai la faç de la Terra.

Anuncis

9 thoughts on “La patata calenta de Rajoy

  1. juanjo ha dit:

    Análisis muy subjetivo y partidista, impropio de un periodista, y que demuestra que desconoce la ley d´Hont.

  2. Roger Vilalta ha dit:

    Gràcies, Juanjo, per les teves amables paraules.
    Com veuràs, l’escrit ha estat etiquetat dins la categoria d’ “articles” i “actualitat”, no en una altra que faig servir sovint anomenada “anàlisi informacions”. Aquest és un article d’opinió, una visió personal -la meva- que no té perquè coincidir amb la dels milions de lectors del blog, entre ells la teva.
    I quant al meu desconeixement de la Llei d’Hondt (he afegit la ‘d’ que, suposo que per error -no pas desconeixement- havies omès) m’imagino que ho esmentes per les dades que he aportat del diari Ara sobre el vot -diguem-ne- crític amb el sistema. És cert que la hipòtesi que planteja el rotatiu (ajuntar els vots dels tres partits que anomena amb els vots en blanc per formar un sol partit crític) és des del punt de vista electoral un veritable impossible perquè, bàsicament, requeriria per tenir representació que aquest total de vots es concentressin, per exemple, en una única circumscripció. Però més enllà que hi hagi o no traducció en escons, el que sí que pot ser analitzable socialment i política és l’augment d’aquest vot que, amb les seves diferències particulars, aglutina un evident sentiment de fatiga (“hartazgo”) amb les regles de joc vigents i els seus principals jugadors. I des d’aquest punt de vista, la dada crec que té força interès.
    I un últim apunt, tornant al meu pressumpte partidisme. Tinc ben presents les diferències entre informació i opinió i miro sempre de no barrejar els dos conceptes, tot i que sabràs que informació i objectivitat són simplement un oxímoron.
    En canvi, et deixo un bon exemple del que és una barreja intencionada dels dos gèneres; es tracta d’una peça d’un diari d’abast estatal que segur que et sona -La Gaceta-, quan en el redactat d’una notícia pura i dura ens presenta com a sinònims la “deuda pública española” i la “deuda española” (obviant que en aquesta última també hi figuraria el deute privat del país, que representa aproximadament unes imperceptibles quatre cinquenes parts del total de deute estatal).
    Salut!

  3. marc ha dit:

    Cal dir que comentaris tan abastament argumentats com el del tal juanjo donen molt de joc. Per la meva extensa experiencia (parlant en termes temporals) als foros del punt-avui, elements com aquest se’ls anomenen trolls. I en aquest cas concret es un trol avançat. Fixa’t. Com ell no hi està d’acord el teu post es partidista. Al ser partidista i no de la seva part, és indigne. I finalment amb una previa visita a la wikipedia, deixa anar això de la llei d´Hondt tractant-te d’ignorant. Cal dir que comparat amb els tipics trolls que no arriben més enllà de frases com “los catalanes sois ijos de … -sense l´”h”, es clar”. Aquest paio s’ho ha treballat prou bé. M’agrada la teva resposta, encara que t’asseguro que l’última cosa que farà és llegir la notícia que esmentes de la gaceta. No en vol saber res. El que volia fer ja ho ha fet. Desde aquí i de part meva un gran BUUUUUUUUUUUUUUUUUU pel Juanjo. N’ho m’acabes d’agradar company. Es més, em caus malament. Au

    Ara parlant de coses serioses. En efecte la patata que rep en Rajoy és tremenda. Estic plenament convençut que no tenen la més remota idea de com arreglar el desgavell, excepte, segurament cardant el poble en general. Tots coneixem les receptes neolliberals que fins no fa massa s’aplicaven amb tot al seu pes a països del mal anomenat 2 o 3 mon. Ara toca a la vella europa. La tecnocràcia a llatinoamerica ha condemant a aquests països a la miseria del poble. Potser no en macronúmeros econòmics però si a nivell poble. Governs tecnòcrates venuts al capital a Itàlia, a Espanya, seguirà França – no trigarà massa-. Segurament Europa s’ho mereix. Com tu dius “fan desfilar amb profunda marcialitat l’exèrcit d’analfabets més poderós que ha habitat mai la faç de la Terra” i jo afegiria “i desfilen contents, amb esperança, amb il.lusió, cap a les trinxeres mentre l’Estat Major s’ho mira amb mensypreu”.

    Respecte a la patata calenta catalana. Quina patata calenta?

    • Roger Vilalta ha dit:

      Tens raó, Marc, la cosa seguirà anant de receptes neoliberals a la vella Europa i de subtils “copets d’Estat” com els de Grècia o Itàlia. El que diu molt de com d’anestesiats estem tots plegats ha estat el fet que aquests subtils “copets d’Estat” (molt particularment l’italià) hagin passat pràcticament desapercebuts en els nostres mitjans de comunicació.
      Ara tocarà tornar a centralitzar els focus del “conflicte” a Egipte i estar-nos-hi uns quants dies. Perquè sempre -sempre!-, per contrast, a casa vivim molt i molt millor.
      Gràcies altre cop pel comentari!

  4. Rev. Enge ha dit:

    Els que ja el coneixem sabem que es d’aquells advocats que treballen per a mantenir el sistema, que invoca a la llei com a base ferma e inamovible per a un sistema “just”, però que no vol sentir a parlar de que les lleis defensen als fort o que qui te el poder les pot variar segons el convingui. Ho negarà.

  5. Xavier Rull ha dit:

    Crec que l’encertes en tot, però especialment en una cosa, importantíssima: que els mitjans de comunicació, els periodistes, etc. HEU DE FER MÉS. Sí: heu de deixar de traspassar (com una simple corretja de transmissió) la informació generada des d’un partit o un govern (o una empresa, com bé afegeixes, encertadament) i simplement crear-vos, buscar-vos la informació. Ja n’hi ha prou de: “tal polític ha dit” i cedir-li uns segons. Busqueu les incongruències del “ha dit” (que n’hi ha moltes en tots els partits polítics). En certa manera, evoleu. I si un partit polític dóna imatges realitzades dels seus mítings i no deixa entrar periodistes, ben fàcil: a la televisió que no passin les imatges realitzades. Es posa un càmera i un periodista a la porta de l’acte, s’hi connecta i es fa la crònica. Que està establert que a aquell partit li toquen 45 segons aquell dia? Doncs 45 segons de connexió en directe, on només es vegi la cara del periodista al carrer dient que no ens han deixat entrar, i aquells 45 segons es destinen a explicar el que el periodista pugui. Evidentment, els partits s’hi rebel·laran. Doncs que deixin entrar la càmera.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Gràcies, Xavier.
      Tens tota la raó. Cal que la professió periodística faci més, molt més per canviar tot aquest estat de coses. Gent de la professió que lluita dia rere dia per dignificar-la n’hi ha força (molts d’ells, formen part del Grup de Periodistes Ramon Barnils) i intenten extendre aquesta manera de fer en aquells periodistes -els més nombrosos- que no volen o gosen aixecar la veu dins dels mitjans.
      Aquí hi ha diverses qüestions a tenir en compte. Una d’elles és la precarietat laboral del professional que treballa en els mitjans de comunicació i la por a perdre una feina que voldrien els milers de llicenciats que, o bé treballen en altres professions, o bé directament són a l’atur. I l’altra és la naturalesa dels propis mitjans, que són en definitiva empreses de comunicació, amb els seus lligams corporatius, amb les seves fílies polítiques, i els equips directius dels quals són majoritàriament no periodistes (ben sovint, economistes).
      La feina de formiga és la de l’autodignificació del professional, com bé es veu en aquest article de Roger Palà d’ahir; la feina d’elefant és la que, espero, s’acabi produint algun dia: que en aquest context social, econòmic i mediàtic tan canviant, hi hagi alguna empresa de comunicació que com a línia de negoci aposti per una línia editorial realment independent. Sóc dels que penso que hi ha un buit enorme per explorar en aquestes societats fatigades per la “cantarella” repetitiva, tediosa, vella del discurs del poder i que ens empassem diàriament a través dels mitjans; crec que quan la ciutadania expressa aquest esgotament que la porta a la famosa desafecció amb el poder el que està expressant també -sovint, sense saber-ho- és un esgotament amb els canals de difusió d’aquest discurs dels “de dalt”. Per tant, la ciutadania demana aires nous, maneres d’explicar noves i, crec, estarà disposada a finançar aquesta mena d’aventures… quan la situació econòmica millori, és clar.
      Per la meva banda, jo actuo fora de l’abast dels mitjans de comunicació. Formo part d’una generació “perduda” de periodistes a qui les xarxes socials han donat una oportunitat per expressar-se i treballar. I de manera humil, amb aquest blog pretenc advocar per una professió digna i lliure, sí, però sobretot donar eines als menys avesats al llenguatge i rutines periodístiques per tal que s’adonin que habitualment el llenguado que mengem és en realitat panga.
      Gràcies, altre cop, pel comentari!

  6. Josep M ha dit:

    Això dels temps de informació de cada partit, en funció dels seus escons als mitjans audiovisuals es de lo mes “n*zi”. Seguint aquesta norma, les properes eleccions el PP tindrà un 55% del temps i els altres les engrunes?.
    Després, però, a les televisions privades, poden tractar la “informació” com mes els plagui… penso en Int****mía

  7. Roger Vilalta ha dit:

    Josep M., és una de les demostracions que la nostra democràcia no és que sigui jove, és que porta encara bolquers.
    Si faig cas dels resultats de l’enquesta que vaig proposar l’altre dia, crec que és força extès entre la ciutadania la sensació que la informació de les campanyes electorals en els mitjans de comunicació no produeix cap variació en la intenció de vot o en la d’anar o no a votar. I si realment és així, per què aquesta obsessió pel minutatge proporcional a la força real de cada partit polític?
    Hi ha molt camí per fer, molts riscos per córrer, moltíssima gosadia per demostrar, però els periodistes estan molt collats per la situació laboral, les empreses comunicatives massa lligades al poder i, en concret, el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals massa acollonit pels climes que bufen de privatització dels canals autonòmics i de supressió de la publicitat (que ja és un fet a RTVE).
    Merci pel comentari!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s