Bon any 1220!

És difícil esperar que les contínues desaparicions de mitjans de comunicació, retallades de les redaccions i augment de la precarització dels afortunats periodistes que romanen en plantilla, signifiqui per al conjunt de la ciutadania alguna cosa més que un mer reflex de l’actual estat de les coses.

El propi president de la Generalitat, Artur Mas, li ho va dir a la directora de TV3, Mònica Terribas, en l’entrevista que li va fer el passat 1 de desembre:

(…) Doncs si tot això [tot el sector públic], poc o molt, ha quedat afectat, aquí, en aquesta casa [la Corporació, en general, i TV3, en particular], vostès saben que no en poden quedar al marge

Els primers efectes sobre els mitjans públics nacionals els hem vist aquesta setmana, amb l’avís de supressió de dues corresponsalies de TV3, la de l’Amèrica Llatina i la del Marroc, m’imagino que dues de les que des de la direcció de la cadena hauran estat considerades com a “més liquidables”, tot i que són precisament algunes de les que de tant en tant aportaven a la ciutadania visions diferents d’un món allunyat -per tant, més desconegut- del model socioeconòmic i estil de vida dominants al qual nosaltres pertanyem.

I no només els mitjans públics. Algunes experiències comunicatives de caire privat que es van iniciar no fa pas tant han desaparegut o desapareixen irremeiablement. Com ADN, el diari editat pel Grupo Planeta i probablement el més digne de tots els rotatius gratuïts que, després de sis anys de vida, deixarà de sortir al carrer tot deixant al carrer 60 treballadors més.

No fa pas tants dies també es va anunciar que la dràstica caiguda de la publicitat i de la venda d’exemplars semblarien dur a Grupo Zeta a una propera rescissió del contracte a, com a mínim, 14 càrrecs periodístics de la redacció del seu diari bandera, El Periódico de Catalunya, i a la reducció de la nòmina de la resta de sortosos càrrecs que no passarien a engruixir les llistes de l’atur.

Sumem-li també, per exemple, els moviments dirigits a l’aprimament -o, en alguns casos, directament a l’aniquilació– dels mitjans de comunicació públics de la segona i tercera ciutats més poblades de Catalunya, i en resultarà un guarisme no ben definit encara però carregat -això segur- de l’extès pessimisme que plana com mai en el sí de la professió periodística.

D’aquest ambient negatiu parlava precisament Saül Gordillo en el seu article a El Punt Avui Nadal trist. Per al periodista, el sector de la comunicació està rebent l’embat de dues crisis: l’econòmica general, d’una banda, i l’estructural, de l’altra. I que és la combinació de les dues crisis i la seva plasmació a través de l’expedició d’EROs i el tancament de mitjans el que estan fent veritables estralls en l’ànim de tot el gremi. Però per a Gordillo, les conseqüències de tot això superen els límits estrictes dels professionals de la comunicació:

(…) El lector n’ha de ser conscient, en contra d’aquella màxima segons la qual el periodista mai no ha de ser notícia. Allò que ens passa, als periodistes, habitualment no importa el lector. És cert. Però, quan els nostres problemes són tan greus i massius, el problema deixa de ser gremial i esdevé social.

Però n’és de social el problema?

El lògic neguit dels professionals del periodisme pel seu crític present i -pel que sembla- pitjor avenir, va dur al Col·legi de Periodistes de Catalunya, el Col·legi Professional Audiovisual de Catalunya i les sectorials de comunicació dels sindicats a la presentació el passat dimecres  21 de desembre del Manifest en defensa dels mitjans de comunicació social a Catalunya, a través del qual es demanava la constitució d’una mesa de diàleg integrada per autoritats polítiques competents, empreses del sector i organitzacions professionals i sindicals amb l’objectiu de cercar solucions a la crisi.

La crida no només anava dirigida als poders polítics sinó al global de la societat, bo i entenent que com menys diversitat de mitjans hi hagi, menys professionals hi treballin i més precària sigui la situació laboral dels periodistes, menys elaborada, menys rigorosa i més uniforme serà la informació que rebrà el ciutadà. La lògica d’aquesta seqüència no és en cap cas fútil però, com recull encertadament Media.cat en el seu anàlisi d’ahir, sembla ben bé al contrari, d’acord amb el ressò que el manifest i els recents anuncis de tancaments o retallades en el sector han merescut en els propis mitjans:

Però quina ha estat la resposta dels mateixos mitjans a aquesta situació? Dels diaris impresos a Barcelona, només El Punt Avui es va fer ressò de l’acte de presentació del Manifest, a penes alguns altres digitals encapçalats pel 324.cat el van seguir, mentre que la resta va optar per obviar la notícia. L’apunt al bloc de La Panamericana –molt respectuós i purament informatiu per als seus seguidors- va desaparèixer al cap de poques hores. Al web de Televisió L’Hospitalet tampoc s’explica que en una setmana deixarà d’existir.

Però malgrat aquesta poca receptivitat dels responsables de les redaccions vers la inquietud que plana sobre els professionals de la comunicació, el cert és que d’un temps ençà els ciutadans d’aquest país estem assistint a un fet que es pot qualificar d’insòlit: la difusió -amb més o menys intensitat- de pinzellades del malestar d’un sector que, com deia Saül Gordillo, habitualment no és ni ha de ser protagonista de la notícia.

L’exemple més evident d’aquest recent -però poc usual- protagonisme dels afers interns dels mitjans de comunicació va ser la queixa pública de Mònica Terribas en defensa del model que representa la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la posterior aparició com a notícia preeminent de les dues edicions del Telenotícies del 25 de novembre de la certificació de les noves retallades que patiria la “Corpo” el 2012.

És a la xarxa, però, on més es fa més visible aquest malestar. Els darrers dies no paren d’aparèixer articles en portals digitals o entrades en blogs de periodistes on se’ns alerta de l’irreversible nou panorama comunicatiu, d’una reconversió global del sector causada per la irrupció d’unes noves tecnologies que no només estan modificant a gran velocitat  les eines de propagació de la informació sinó sobretot -i això és el més important- els hàbits de consum d’aquesta informació per part de l’audiència.

Tanmateix, tot i que l’opinió pública està essent més o menys partícip de les duríssimes conseqüències -especialment laborals- que està comportant un procés de transformació del sector que no ha començat pas el 2011 ni culminarà tampoc l’any que encetem, la veritat és que la ciutadania viu més aviat d’esquenes a la transcendència de tot plegat. Els processos de canvi d’hàbits de les audiències són molt més àgils i veloços que no pas la modificació de les rutines en la sala de màquines dels grans elefants de la comunicació. I no només àgils i veloços; són sobretot naturals, gairebé inconscients i irreflexius.

Però els periodistes i d’altres professionals demanem ara a la ciutadania que sigui conscient del que significa l’empobriment tant en quantitat com en qualitat del panorama mediàtic. Ens dirigim a ells parlant-los de “manca de pluralitat”, d'”uniformitat de la informació” i de la necessitat de defensar els mitjans de comunicació socials. Ara sí, parlem de mitjans de comunicació social. Però quan temps feia -si és que s’ha fet mai- que no qualificàvem els mèdia amb aquest indispensable i descriptiu adjectiu?

Demanem empatia a les audiències perquè nosaltres, els professionals, sabem perfectament que la seva visió del món depèn amb exclusivitat del que nosaltres els plantem a la cara i que, per tant, ningú no en pot quedar al marge. Els preguem que s’involucrin en aquest procés de reconversió perquè, a diferència d’altres dolorosos processos en sectors industrials, com el tèxtil, la mineria o les drassanes navals, no assistim aquí tan sols a una greu problemàtica de caire laboral o empresarial amb efectes circumscrits als límits del sector, sinó que les seves repercussions són d’abast social global.

La pregunta, però, és què hem fet per merèixer aquesta empatia? Quines eines hem proporcionat a la ciutadania perquè fossin conscients que ells són part indispensable del procés de la comunicació massiva? Els hem deixat debatre sobre la mena de mitjans que tenim i sobre els que podríem tenir? Quants cops hem fet referència a com funcionen les rutines periodístiques? Els hem explicat com i d’on treiem la informació, què descartem i què no, i per què ho fem? ¿Els hem educat en l’exercici d’un consum responsable dels missatges dels mèdia que, de retruc, hauria comportat una major exigència de qualitat i, inevitablement, una major pluralitat, rigorositat i transparència?

Podem respondre positivament a tot això? Podem afirmar que els mitjans de comunicació social han sabut transmetre a la ciutadania precisament aquesta tasca social? ¿Podem assegurar que el ciutadà perceb que la feina de periodistes i mitjans és la d’esbrinar i transmetre el que hi ha més enllà dels discursos oficials, més enllà del políticament correcte, més enllà del que s’emmarca dins d’aquest exercici responsable que els poders polítics exigeixen tothora als professionals? Potser el president Mas respon molt millor aquesta qüestió:

En aquest moment, la vostra feina no és només fer preguntes incòmodes, sinó ser també part de la solució. I això vol dir ajudar a què hi hagi un canvi de mentalitat al nostre país

Dit d’altra manera: “no és la vostra tasca, periodistes, cercar contradiccions en el discurs del que toca fer (el que ells diuen) ni cercar possibles alternatives a les úniques solucions proposades (les d’ells); la vostra ha de ser una feina de responsable transmissió taquigràfica de les nostres responsables accions”. I tot, és clar, pel bé de la ciutadania… però sense la ciutadania.

En aquest sentit, les entranyes del procés de la comunicació no semblen haver-se modificat notablement. És clar, hi ha palpables diferències entre les societats actuals i les de pretèrits períodes històrics, en especial, indubtables avenços en matèria de lliure accés a l’educació i al coneixement i a la lliure expressió pública de l’opinió particular i col·lectiva. Però en les relacions comunicatives subjau encara un excés de direccionalitat vertical, de dalt a baix, del poder cap als seus súbdits.

Les eines han canviat i més que canviaran en el desenvolupament de l’esmentat procés de reconversió. La xarxa no només ha obert la porta a inacabables fonts d’informació i a una certa democratització -i amateurització?- del treball periodístic; també ha afavorit la brutal fragmentació i dispersió de les audiències. Però em temo que, més enllà de la “trencada de banyes” dels grups empresarials per adaptar-se i seguir fent negoci en aquest nou i dispers magma comunicatiu i més enllà del lògic neguit dels periodistes per la progressiva degradació d’aquest lloable ofici, la preocupació essencial segueix essent ara la mateixa que fa vuit-cents, cinc-cents o trenta anys: aconseguir que aquella informació que sustenta el propi sistema no deixi d’arribar amb potència i de manera massiva a totes i cadascuna de les llars. En diem ara mitjans de comunicació; han estat bans en d’altres moments, o homilies i sermons.

És d’aquesta perspectiva particular de certa invariabilitat del món de la comunicació que, des de les planes d’un blog que ha viscut el seu primer any d’existència, acomiado l’any amb una llicència que espero em permetreu: desitjant-vos en primer lloc que gaudiu d’un molt bon Nadal i demanant-vos tot seguit que, sobretot, arreplegueu aire i tantes forces com sigueu capaços per encarar aquest proper i difícil any del Senyor 1220.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s