Els valors de tenir valor

L’atzar ha decidit que el nou spot d’Estrella Damm on s’exprimeixen de nou les virtuts de l’estil de vida de casa nostra personificades -sembla- en el Futbol Club Barcelona i en l’esmentada cervesa, hagi coincidit amb la ressaca mediàtica de la defunció de Manuel Fraga Iribarne. No sembla que els dos temes tinguin massa punts en comú. I és cert; no en comparteixen cap ni un.

El primer equip del Barça va sortir a celebrar la tercera lliga consecutiva amb una samarreta del patrocinador que vesteix el club i que lluïa dos esplendorosos pebrots blaugranes al pit i, a l’esquena, el missatge “El valor de tenir valors”. Era la síntesi de tot el treball que la Masia ha dut a terme des de fa trenta anys no només per construir talent esportiu sinó també -i sobretot- persones humils, treballadores, respectuoses amb el rival i fermes defensores de l’esforç col·lectiu. En definitiva, l’orgull d’assolir l’èxit a través de la determinació (valor) de creure que, en la cerca de l’èxit, no tot s’hi val (valors).

Més enllà de considerar que el tema dels valors i del Barça ha assolit el màxim nivell d’explotació mediàtica possible, la nova entrega de la nissaga “mediterràniament” de la Damm (ara caracteritzada -atenció educadors!- per la pressumpta inimitabilitat dels valors) m’ha dut a fer una ullada a la mena de reaccions públiques que a Catalunya ha merescut el traspàs -no parlem de fitxatges- de l’exministre de Francisco Franco Bahamonde.

Sense dubtar de les connotacions eminentment positives del valor de tenir valors, també és possible de trobar virtuts en un ben entès exercici de bravura, coratge o valentia. No us vull confondre, però. No és aquest un al·legat a favor de la insensata gallardia o la intrepidesa irreflexiva. Però sí a favor d’un recorregut vital caracteritzat pel públic posicionament de fermesa i nul·la ambigüitat respecte d’aquelles qüestions cabdals, aquelles que no admeten paleta de grisos. D’això en resulta un pòsit indestructible de credibilitat i, al contrari del que pugui semblar, també d’incitació al diàleg i a la negociació, perquè l’interlocutor sap en tot moment de quin peu calces.

En la -envejable o no- llista del patrimoni virtuós de Catalunya i els catalans figurarien valors com l’emprenedoria, l’esforç i el treball, l’estalvi, el seny (seni, si ho llegim en castellà). Però si en prosseguíssim la relació -amb l’honrosa excepció dels milers de practicants del fet casteller- difícilment trauria el nas entre el Top 30 el valor compendiat en la fastuosa instantània dels dos pebrots.

Hi ha una imatge en blanc i negre que recordo com si fos ahir: la de la pesada llosa abatent-se sobre el Caudillo en la seva darrera residència del Valle de los Caídos. Va ser un 23 de novembre de 1975. Trenta-sis anys i escaig després, en segueixo rememorant aquells obscurs detalls. Però per molt vívida que sigui la casposa evocació, la distància que em separa d’aquell fet no admet cap discussió: gairebé quatre dècades, poc més de set lustres, tretze mil cent noranta-cinc dies. Tot i que llegit el que hem llegit i escoltat el que hem escoltat aquests darrers dies, de veritat que no ho sembla pas.

És cert que el temps transcorre inexorablement. I ho fa per a tothom. Transcorre per a les bones persones i, tot que en dubtem ben sovint, també per a les ànimes més abominables. El temps, doncs, esdevé un enorme aliat. Un aliat per a tots aquells que pretenen equiparar l’extinció de la vida humana amb l’extinció de la memòria, tots aquells que confien obertament en la infalibilitat del “passar pàgina” o del “qui dia passa any empeny”. Amb un avantatge afegit: l’aposta temporal permet l’elaboració d’un discurs ambiguu, diametralment oposat a la imatge dels dos valerosos vegetals blaugranes, i que a casa nostra coneixem com el joc “de la puta i la Ramoneta”.

L’ambigüitat, els extractes parcials i incomplets o, directament, els silencis han caracteritzat de manera majoritària les reaccions tant de les màximes autoritats com dels més populars generadors d’opinió pública del nostre país en relació a l’òbit del mai renegat falangista Manuel Fraga Iribarne.

D’inici, el Molt Honorable president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va fer públic un comunicat en nom seu i del Govern on va definir Fraga com:

(…) un personatge important en la vida política espanyola i gallega en la segona meitat del segle XX. (…) un dels polítics actius més destacats de la història recent espanyola

En un altre comunicat públic, el també Molt Honorable expresident de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va sintetitzar la vida de Fraga Iribarne amb aquestes paraules:

(…) el impulso de Fraga posibilitó dotar al sistema político español de una fuerza política sólida que garantiza la alternancia y facilita la participación política propia de cualquier sistema democrático (…) Tuvo un papel clave en la definición de las nuevas reglas de juego de nuestra sociedad como ponente de la Constitución (…) La dilatada, intensa y polifacética carrera política hace imposible un balance sencillo y simplista de su trayectoria

Aquestes van ser les dues reaccions dels, respectivament, 129è i 128è presidents de la màxima institució política de tots els catalans, la mateixa institució que va presidir un altre home, el 123è, un tal Lluís Companys, afusellat pel mateix règim dins del qual Fraga va exercir càrrecs destacats des de mitjans dels anys 50 i del qual mai no en va abjurar.

Per al president del grup parlamentari de CiU al Congrés, el demòcrata-cristià Josep Antoni Duran i Lleida:

A banda de les diferències ideològiques, Manuel Fraga va ser una persona clau perquè la transició fos un èxit, més enllà del seu passat polític

I per a un dels “pares” de la Constitució Espanyola, Miquel Roca i Junyent, és millor quedar-se amb el record d’un Fraga:

(…) capaç d’arrossegar cap a la democràcia persones que s’haurien mostrat contràries a acceptar la fi de l’antic règim

Totes aquestes intervencions ens han parlat, doncs, d'”història recent espanyola”, de “més enllà del seu passat polític”, de “polifacètica carrera política”, o “d’antic règim”. No hem llegit ni sentit d’altres mots escaients: com Franco, franquisme o dictadura.

D’altres personalitats destacades del nostre panorama polític han optat pel silenci. Aquesta ha estat, per exemple, l’actitud de qui més va tenir l’oportunitat de relacionar-se institucionalment amb el Fraga “transicional” i “democràtic”: el 126è president de la Generalitat i víctima personal de la repressió franquista, Jordi Pujol i Soley. És clar que, ¿com hagués compaginat el també Molt Honorable expresident el seu -darrerament arrauxat- discurs sobiranista amb l'”obligat” retrat bonista de la figura d’un franquista autoconfés?

Però no només des del món de l’alta política i institucional del país s’ha optat per obviar el dilatat passat feixista de Fraga o pel mutis absolut. Altres veritables líders d’opinió, els que editorialitzen des de potents plataformes mediàtiques públiques i privades, aquells que haguessin pogut explicar a les seves nombroses audiències la cara de Fraga que els màxims líders polítics havien ocultat voluntàriament i maliciosa, aquells precisament també han escollit la discreció del “passar pàgina”.

Silenci en les -en altres temps- valentes portades de Manel Fuentes en la “nostra” ràdio pública. I silenci a Cal Basté en la “nostra ” (i jove) ràdio privada. Sí, silenci absolut de Jordi Basté, el mateix Basté que va considerar que el seu conegut, exesportista d’èlit i (ex?) membre de la Casa Reial, Iñaki Urdangarín, mereixia dues sentides i consecutives defenses en el seu Davantal d’El Món a RAC1.

I quan no han estat silencis han estat editorials tovetes, com la d’El Periódico, molt més que toves, com la de La Vanguardia, o articles directament lamentables com el del director d’aquest darrer rotatiu, José Antich, El papel de Fraga, on, per si algú encara en tenia dubtes, deixa ben clar quin ha estat el gran peatge de la transició espanyola, la desmemòria, cosa que ell evidentment considera un encert:

(…) muchos se han apresurado a destacar su colaboración con la dictadura franquista, en la que ocupó cargos de responsabilidad. Siendo eso cierto en su caso y en el de muchos otros, en uno y otro bando, la transición política aparcó buena parte de la historia pasada. Y quizá lo mejor es que siga siendo así.

Sort que alguns articles i posicionaments editorials que ens ha arribat de mitjans molt joves, com l’Ara, o de plataformes digitals, com Vilaweb, han ajudat a treure la sorra d’aquells aspectes malèvolament soterrats pels grans mèdia. Vicent Partal destacava en el seu editorial, per exemple, que la covardia de la nostra societat ha estat la que ha permès que Fraga no hagués de passar comptes pels seus crims; també l’historiador Josep Fontana recorda que l’exministre franquista tenia “les mans tacades de sang” en la condemna a mort de Julián Grimau. D’altres, com Xavier Montanyà, destaquen a Fraga, la mort que la impunitat va ser el gran triomf dels franquistes i que va ser acceptada submissament pels polítics de la transició, algun dels quals va protagonitzar l’escena aquí detallada:

En la primera visita oficial a Catalunya com a president de la Junta de Galícia, ell i Jordi Pujol, president de la Generalitat, van fer una ofrena floral a la tomba de Lluís Companys. Cobrien de flors els cadàvers de les víctimes per passar pàgina. Cinisme

D’altres peces que han rememorat el passat silenciat de Fraga Iribarne han estat, per exemple, la signada per David Fernández a la Directa, o la que repassa els punts foscos de la seva vida a través de cinc cançons, article de Roger Palà, la que desmitifica la llei Fraga (la llei de premsa i impremta de 1966), de Teresa Ferré, o l’anàlisi de la sociòloga Marta Rovira-Martínez on conclou que, amb els homenatges -també institucionals- concedits a la figura de Fraga:

(…) El franquisme ha estat legitimat, definitivament, en la memòria oficial d’Espanya.

La xarxa ha estat, doncs, el reducte de la memòria, el reducte dels pebrots mostrats per l’exitosa samarreta blaugrana de l’any passat. Se’ns dirà que no té cap mèrit el valor exercit des de posicions poc comprometedores; se’ns dirà també que tant les màximes autoritats polítiques i institucionals com les potents plataformes mediàtiques han d’actuar amb responsabilitat, moderació, tot afavorint la convivència ciutadana. Evidentment no és el mateix ni el to no podrà mai ser el mateix.

Però aquells que s’omplen la boca de ser els legítims representants de la sobirana popular, aquells que es diuen garants de l’actual sistema democràtic i en lloen tothora les bondats i les virtuts, són els primers que haurien d’explicar a la ciutadania -en gran part oblidadissa o directament desconeixedora- el sistema que va imperar a l’Estat espanyol durant gairebé quaranta anys i del qual el recentment traspassat Manuel Fraga Iribarne en va ser digna i insigne figura.

Anuncis

12 thoughts on “Els valors de tenir valor

  1. Miquel ha dit:

    Roger, molt bo el teu post. És realment indignant veure com alguns mitjans i diferents “demòcrates” lloen la figura d’algú que va col·laborar en un govern on es signaven sentències de mort.
    Per altra banda, va molt bé la desaparició de feixistes com aquest per veure com es treuen la careta alguns que s’autoanomenen demòcrates. També ens permet comprovar -per si algú encara creu el contrari- que Espanya ens el fons enyora el franquisme.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Gràcies Miquel!
      I sí, tens raó, indignant. Tot i que, si hem de ser sincers, difícilment podíem esperar altra cosa ni de la classe política amb més responsabilitats ni dels grans mitjans de comunicació. Al cap i a la fi, entre els uns i els altres han anat tapant les misèries de la nostra pròpia -i encara recent- història alhora que han anat exaltant les meravelles d’una transició, els greus defectes de la qual no deixem de patir dia sí dia també.
      Una abraçada!

  2. josep ha dit:

    Deixant de banda els aspectes ideològics personals, penso que Manuel Fraga (abans Fraga Iribarne) ha estat un polític “destacat” que es va “convertir” a les noves tendències de l’época, quan ja no tenia res a fer en les velles. Hauria fet un bon “treball” si, després d’integrar el franquisme ideologic a la “nova democràcia”, se n’hagués anat a casa amb la feina feta i sense fer soroll, però no, era un paio que li agradava estar en primera fila i va voler segui-hi sense renegar del seu passat, un passat no oblidem, massa tacat de sang i foscor per dir-ho molt suaument.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Tens raó, Josep.
      Però com han destacat alguns dels articulistes a què he fet esment en el post, el senyor Fraga Iribarne va assolir el nivell de conversió camaleònica i de responsabilitat en la jove democràcia que els excessivament acollonits polítics de la transició li van permetre.
      Per molta adaptació al nou règim que hi hagués en Fraga Iribarne, per molta feina que hagués fet en l’acompanyament cap a la “conversió” d’altres reconeguts falangistes, per molt que hagués aconseguit inserir la dreta més ultra en el seu invent d’Alianza Popular, no pot ser de cap de les maneres que la figura d’algú que, com bé dius, té un passat (amb Franco i amb Arias Navarro) tacat de sang, quedi en la memòria col·lectiva com un dels “pares” de la darrera Constitució Espanyola.
      I un últim apunt. Per ser justos amb nosaltres, els catalans, que força merescudament tenim fama d’acollonidots, Déu n’hi do el paperot del Parlament Europeu que, en ple segle XXI, no ha pogut deixar de dedicar-li un minut de silenci a aquest sinistre personatge (reconeixement ex aequo amb Vàclav Havel).
      Gràcies pel comentari, Josep.

  3. Kike ha dit:

    Rigorós, documentat, compromès, fins i tot didàctic, l’article, cosí. I una magnífica eina d’anàlisi polític pels que, com jo, no tenim temps de llegir-nos tota la premsa, sovint per culpa del temps que ens treuen els “valors” dels discursos del senyor Mourinho..! Gràcies per la teva llum!.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Moltes gràcies, Kike!
      Ai… els valors dels discursos del senyor Mourinho! Molts d’aquests “valors” són difícils de transmetre als nostres fills i tampoc no mereixeran exaltacions publicitàries, però com que aquest paio és un guanyador i avui ens hi enfrontem per enèssima vegada… un puntet de respecte sí que en tenim, oi?
      Una abraçada!

  4. Víctor ha dit:

    Brillant article, realment! Molt ben trobat aquest símil que en realitat és no-símil entre els pebrots del Barça i el personatge en qüestió, i meticulosa anàlisi de la reacció en l’opinió pública. La Vanguardia, com sempre, ha estat fidel. Afegeixo el teu bloc a la meva llista pública, m’agrada molt!

  5. marc ha dit:

    Fantastic Roger. com sempre.

  6. Xavier ha dit:

    Molt bé, Roger. Només una cosa: jo si que vaig sentir unes breus declaracions del Jordi Pujol el·logiant Fraga, dient una cosa com que gracies a ell es varen poder començar a posar els noms als nens en català….

  7. Roger ha dit:

    Hola Roger!
    L’article és magnífic, i molt il·lustratiu de l’oblit conscient a què se sotmet a la nostra societat per tal de legitimar una pel·lícula determinada com deia en el meu article, a partir del qual he arribat fins aquí.
    Dos exemples més de personatges sense passat, als quals la mort els va arribar sense passar comptes d’una etapa difuminada pel pes de les urgències i misèries del sistema actual.

    Sobre Samaranch:
    http://sensefruirdelestipendi.blogspot.com/2010/04/mort-dun-fatxa.html

    Sobre Sentís:
    http://sensefruirdelestipendi.blogspot.com/2011/07/adeu-espieta.html

    Abraçades!

    Roger

    • Roger Vilalta ha dit:

      Gràcies, Roger, i perdona que et respongui amb retard.

      Molt encertats els dos articles sobre Sentís i Samaranch. I exemplificadors, com en l’actitud general del nostre pessebre mediàtico-polític sobre la mort de Fraga, de l’exercici que més i millor hem sabut practicar en aquest país nostre (entenent país en la seva més àmplia accepció): la desmemòria o el silenci.

      Altre cop, merci pel comentari i pels dos enllaços.
      I ens seguim!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s