Whitney Houston com a símptoma

12 de febrer de 2012. Fa unes hores que la veu de Whitney Houston s’ha apagat definitivament als 48 anys. I el corresponsal de TV3 als Estats Units, Antoni Bassas, apareix davant les pantalles del televisor amb un posat compungit i seriós per relatar-nos els detalls del fatal decés de la cèlebre intèrpret afroamericana.

Són les tres de la tarda del diumenge, hora de màxima audiència familiar, i el TN Migdia connecta en directe amb el popular periodista català en “exili” nordamericà. Hora de Washington?: les 9 del matí. Preguntat sobre la investigació policial que s’està duent a terme a l’hotel on ha mort la cantant, Bassas ens informa:

Whitney Houston estava allotjada a l’hotel Beverly Hilton de Los Angeles per assistir aquest nit a la festa dels Grammy. Fins i tot, dijous a la nit havia actuat improvisadament en els assajos d’una festa prèvia a la gala d’aquesta nit, però aquesta nit algú del seu entorn ha picat a l’habitació, ha vist que no contestava, ha cridat a emergències, un metge l’ha trobat morta a la banyera, ha certificat la seva mort, la mateixa ambulància s’ha endut el seu cos per a l’autòpsia pertinent enmig d’un eixam de càmeres perquè la notícia de la mort de Whitney Houston ja donava la volta al món. Un portaveu de la policia de Los Angeles estava essent molt cautelós preguntat pels periodistes, materialment assetjat, sobre les circumstàncies que havien rodejat la desaparició de la cantant.

Portaveu de la policia de L.A.: la vam trobar sense vida, es va intentar fer maniobres de reanimació -desafortunadament sense èxit- i cap a les 3.55 de la tarda Whitney Houston va ser declarada morta a l’hotel Beverly Hilton. Tenim detectius a dalt que estan començant ara mateix la investigació per determinar la causa de la mort.

A. Bassas: El web TMZ publica que no han trobat droges il·legals a l’habitació, sí medicines amb recepta i que no hi havia senyals que hagués estat prenent alcohol. I és que als 48 anys d’aquesta cantant -una mort, per tant, prematura- obliguen a recordar que havia patit diverses addiccions. El mateix any 2002 havia declarat: “Sóc la meva millor amiga i el meu pitjor enemic”. Adéu a una veu, una veuassa, descoberta com tantes altres quan era una nena al cor de l’església on cantava gòspel, una veu que ja ha passat a la història del pop.

La informació es completa amb un vídeo repàs de la vida de la cantant de quasi dos minuts de durada.

Minutatge total de la notícia de la mort de Whitney Houston al TN Migdia d’ahir?: 4 minuts i 15 segons (del 32:52 al 37:07). I el que és més important, se li atorga un tractament formal de notícia preeminent (s’emet en la segona part del Telenotícies tot just després de la pausa publicitària i just abans del bloc d’esports), i se la dota d’una càrrega emotiva en el relat -tant verbal com visual- dirigida a penetrar amb força en el telespectador.

El fet luctuós -i indubtablement mediàtic- s’havia produït a 10.200 quilòmetres de Barcelona i a 3.700 quilòmetres de la seu de la corresponsalia que TV3 regenta als Estats Units d’Amèrica. La distància, però, no va ser obstacle perquè totes les llars catalanes poguéssim compartir els nostres plats d’arròs de diumenge amb la sentida emoció per tan preuada pèrdua i, sobretot, amb la serenor que produeix saber que la mort no semblaria haver-se originat en el consum -il·legal i poc educatiu en horari familiar- de cap menyspreable estupefaent.

De l’emotivitat a la desgana

Mentrestant, a 1.880 quilòmetres de Barcelona, a 2 hores i 40 minuts de viatge, la capital de Grècia era a punt de viure una altra d’aquelles jornades històriques en l’esdevenir d’un estat i, molt més important, en el de la seva ciutadania. Després dels -aparentment poc rellevants- dos dies consecutius de vaga general, el país hel·lènic es preparava per donar o no via lliure als nous ajustos socials, unes retallades que, no ens confonguéssim, no han estat pactades amb -sinó dictades per- Brussel·les i el Fons Monetari Internacional.

El TN Migdia -potser per evitar possibles indigestions en el sagrat àpat dominical- va dedicar-li al destí dels grecs uns valuosos 33 segons (minut 11:51 a a 12:24). Uns remarcables 33 segons de periodisme -diguem-ne- d’obligat compliment i de quasi instantània caducitat. Ho provaria el fet que, u, s’opta per aquell tractament televisivament pobre a què hem fet referència en diverses ocasions (veu en off des de plató sobre vídeo amb imatges del discurs a la nació ofert pel primer ministre grec la nit anterior i els preparatius policials per a la previsible jornada de protesta davant del parlament grec); dos, la notícia s’aborda aproximadament a la meitat de la primera part de l’informatiu, allunyada, per tant, dels extrems, sempre més potents en capacitat d’influència mediàtica; i tres, la notícia malviu enmig d’altres informacions televisivament pobres: s’enllaça sense cap mena de tall ni retorn a plató amb les manifestacions contra les retallades protagonitzades el dissabte en un altre país ben allunyat de les nostres llars (Portugal).

Fem una ullada, però, al redactat de la notícia en boca de la seva conductora, Agnès Marquès:

El Parlament de Grècia vota aquesta pròxima mitjanit les retallades socials pactades amb Brussel·les que han de permetre que el país surti de la virtual fallida. En una locució televisada, el primer ministre Lukas Papademos va presentar l’actual situació com l’alternativa entre el sacrifici o el caos. Des de primera hora del matí s’han reforçat les mesures de seguretat al voltant del parlament en previsió d’enfrontaments després de dos dies de vaga general. Es preveu que a primera hora del vespre el primer ministre s’adreci als 300 diputats del parlament per demanar el ‘sí’ al pla d’ajustament.

Dèiem que aquests eren 33 segons d’un periodisme sense ànima destinat a provocar un àgil trànsit intestinal en els telespectadors. Alerta, però! No només el format triat n’afavoreix la veloç digestió; l’ús de mots i idees positives que hem anat escoltant repetidament i sistemàtica en d’altres informacions del mateix caire actua d’immillorable digestiu:

  • Se’ns recorda que la sobirania grega no està en dubte: les mesures han estat PACTADES AMB Brussel·les i l’FMI
  • Les mesures són sens dubte positives: PERMETEN que el país surti de la VIRTUAL FALLIDA
  • Per boca del primer ministre se’ns ofereix, és cert, una alternativa al sacrifici social. Quina?: el CAOS

A les 14:41 minuts del diumenge 12 de febrer l’informatiu televisiu català de referència ens actualitzava des de Barcelona el que succeïa i succeiria durant tota la jornada al bell mig de la capital de Grècia. Després de dos dies seguits de vaga general al país, davant d’una jornada que es preveia transcendental per als seus ciutadans, davant del temor al possible contagi en la zona euro de les conseqüències d’un eventual refús del parlament grec a les mesures proposades, davant de tot això la nostra televisió pública no hi tenia destinat cap enviat especial.

En conseqüència, no ha existit cap aproximació a la veritable naturalesa, a la gravetat de la votació que tindria lloc en el parlament hel·lènic, cap explicació de què significaria una Grècia sobirana abocant-se a la fallida, cap micròfon per escoltar la veu del queixós ciutadà ni cap càmera per emmarcar-lo en un merescut primer pla.

Tuitaires contra el tractament informatiu

Al vespre es van reproduir les mateixes actituds. Quan les xarxes socials feia hores que bullien amb el relat minuciós de la batalla campal que s’estava produint al centre d’Atenes, de manera inexplicable el Telenotícies Vespre de TV3 va decidir obrir l’informatiu amb l’atropellament mortal de dos ciclistes a una carretera de Balaguer, al qual va dedicar poc menys de 3 minuts de programa (minut 1:36 a 4:26).

En canvi, la jornada d’enfrontaments entre manifestants i la policia als voltants de la plaça Sintagma d’Atenes (que continuaven aleshores) va merèixer un total de 2 minuts 8 segons d’informació (minut 4:27 a 6:35). Va consistir, en primer terme, en una imatge fixa en directe del Parlament grec locutada des de plató per la conductora del TN, Agnès Marquès, la qual va tornar a recordar-nos la naturalesa pactista -no d’imposició externa- del paquet de mesures portades a votació:

(…) són imatges en directe, d’un espai que ara per ara la policia controla fa tot just uns minuts després que durant tota la tarda hi hagi hagut concentració de protesta, moments de forts aldarulls, enfrontaments amb la policia contra les retallades socials pactades amb Brussel·les que s’estan debatent just aquesta hora a l’interior del Parlament

Tot seguit, de retorn a plató, l’altre conductor de l’espai, Joan Carles Peris, va també tornar a recordar a la -potser excessivament oblidadissa- audiència el caràcter eminentment positiu del paquet de mesures pactat:

El debat és viu, mentrestant a l’interior del Parlament. L’aprovació de les mesures d’austeritat permetrien a Grècia rebre 130.000 milions d’euros, no fer suspensió de pagaments i seguir a l’Eurozona

I un darrer vídeo final amb imatges proporcionades per agència tant dels disturbis com de l’interior del Parlament grec i amb la locució -no ‘in situ’ sinó des de Barcelona- del redactor d’internacional, Josep Noguer, de la qual en destaquem la frase que va concloure el redactat i que ens proporciona una càrrega informativa brutal:

El sí a l’ajust condicionarà Grècia durant 40 anys però evitarà l’efecte contagi a altres països com ara Espanya

La frase de Noguer no permet el sorgiment del dubte. Davant un ‘no’ que significa el caos, el ‘sí’ a les noves i doloroses retallades socials significa per a la ciutadania de Grècia una hipoteca de quatre dècades de no res. Això sí, la pandèmia -pressumptament- s’atura aquí, a 1.800 quilòmetres de la nostra riba del Mediterrani.

Per contrast, i sense tornar-hi a entrar en profunditat, el mateix TN Vespre d’ahir va reeditar la categoria preeminent de la notícia de la defunció de la cantant Whitney Houston que ja havia mostrat en l’edició del migdia. Un total de 3 minuts 43 segons d’informació sensiblera (minut 13:17 a 17:00), altre cop obrint i tancant bloc informatiu -que sempre en reforça l’atenció- i fent treballar de valent altra vegada -i en diumenge- el corresponsal Antoni Bassas, el qual va tornar a connectar en directe des de Washington per actualitzar-nos la situació de la investigació de la mort que s’havia produït a 10.200 quilòmetres de Barcelona i a 3.700 de la capital dels EUA.

Va ser, doncs, aquest tractament diferenciat de les dues grans notícies del diumenge, però també la minsa -o nul·la- actualització de la informació provinent d’Atenes per part dels dos canals d’informació ininterrompuda de TV3 i TVE (canal 324 i el Canal 24 horas, respectivament), el que va encendre des del vespre fins a la matinada els ànims de molts tuitaires que havien anat seguint les informacions proporcionades ‘in situ’ via twitter per periodistes com ara David Bou, corresponsal del Setmanari Directa a la capital hel·lènica.

La indignació de bona part de la xarxa requeia sobre el col·lectiu periodístic dels grans mitjans de comunicació del país a qui acusaven de sotmetre’s, no a la rabiosa actualitat que proporcionava des de fa dies Grècia, sinó a les directrius dels organismes econòmics supranacionals i als seus portaveus polítics de Brussel·les.

Al cap i a la fi, poc després de la mitjanit d’ahir es va fer evident que no es tractava tan sols de potents protestes al carrer sinó d’una veritable dissidència en el sí del Parlament, com ho demostra el fet que 46 dels 300 diputats del Parlament grec (un 15% de la cambra) van trencar la disciplina de vot oposant-se a les mesures imposades, cosa que els ha comportat l’expulsió de les respectives formacions. Ens imaginem una situació similar al Congrés dels Diputats?

La no innocència de l’assentament del focus

Diuen que tota comparació és odiosa. Ho és. Sovint, però, és també ben significativa. El tractament -a TV3, però també als informatius de TVE– de les dues notícies destacades del diumenge d’ahir fan pal·lès la transcendental importància de tenir o no focus mediàtics permanents en diversos indrets del globus i, alhora, la no innocència en la tria d’on situar-los.

Suprimides les dues corresponsalies que TV3 tenia a l’Amèrica Llatina i al Marroc, la televisió pública catalana manté amb vida en l’actualitat les de Washington, Londres, Brussel·les, París, Jerusalem i Pequin. Dit d’altra manera, manté la seu a casa del gendarme global i a la de qui el rellevarà en un futur, manté la que se situa en el punt més calent del planeta, més la de la capital financera i les de dos dels principals centres de decisió de la política econòmica europea.

A Grècia no hi tenim focus permanents. No n’hem tingut ni n’hi tindrem mai. Però tampoc no hi hem desplaçat cap reporter de la casa, cap especialista en política econòmica, cap redactor d’internacional per cobrir una setmana que ja es preveia que seria densa i especialment interessant des del punt de vista informatiu. 1.800 quilòmetres separen Barcelona d’Atenes. Poc més de 1.200 separen la capital grega de la corresponsalia de Jerusalem, regentada per un Albert Elfa que se’n va fer un tip d’anar i venir d’El Caire o Tunísia durant l’esclat de la primavera àrab. Però no, Sintagma no és ni ha estat Tahrir. O potser sí i, per això, ha estat millor obrir i tancar l’objectiu de pressa i corrents.

La mort de Whitney Houston ha estat un símptoma més d’on se situen els centres de poder del globus, d’on sorgeixen les directrius dels titellaires globals que, transformades en informació, han d’arribar convenientment i puntual a les passives audiències d’arreu. La mort de Whitney Houston haurà aconseguit un pic alt de potència mediàtica en el dia d’ahir però amb el temps s’anirà esvaint fins a restar el que d’essencial trobem en la vida de tot artista: la seva herència creadora.

Per contrast, l’aprovació de les mesures d’austeritat aprovades ahir al Parlament grec sota la mirada justiciera dels mercats no haurà merescut més que un parell d’informacions desganades; però en canvi, la inevitable validació del nou rescat significarà, no per a un ens sobirà d’Europa sinó per a uns quants milions de ciutadans europeus, una condemna a quaranta anys més d’esclavatge.

En la sentència final de Josep Noguer en el petit bloc dedicat a la crisi grega hi subjau, doncs, el perquè del tractament voluntàriament esbiaixat de la informació i voluntàriament mancat de proximitat emotiva entre notícia i telespectador. Recordem-lo:

El sí a l’ajust condicionarà Grècia durant 40 anys però evitarà l’efecte contagi a altres països com ara Espanya

No és el contagi de la fallida el que els fa més por als països susceptibles de seguir el camí hel·lènic. El veritable temor és que el tòrrid clima social, el descontrol als carrers i la pluja de còctels molotov, saltin fronteres i s’encomanin a societats que superen amb escreix el percentatge de desocupació de Grècia, societats que entomen dures i incessants retallades, societats que són a les albors de patir reformes laborals “extremadament agressives”.

Advertisements

22 thoughts on “Whitney Houston com a símptoma

  1. Horaci ha dit:

    Comparteixo totalment aquest anàlissi sobre la paulatina decadència informativa de la nostrada TV3. Els nostres mitjans de comunicació, principalment els televisius, semblen més abocats a una tasca d’ocultació i elusió de la realitat, que a un interès per informar.
    Una abraçada

    • Roger Vilalta ha dit:

      El més preocupant és la dinàmica rutinària de la informació, l’ús d’un llenguatge preestablert i no innocent que ja ningú ni es molesta a analitzar, i aquesta -en teoria, odiosa- sensació de pensar que més que de periodista simplement estàs exercint de portador de missatge indubtable, invariable, totpoderós.
      Em sap greu fotre tanta canya a TV3 en aquest blog, però penso que d’un any ençà els serveis informatius de la casa han permès una davallada de nivell preocupant en els Telenotícies, especialment per la més que baixa submissió als dictats dels governants de casa nostra.
      I sí, hi ha una espasa de Damocles sobre la cadena. Les retallades en la subvenció, la futura reducció de la publicitat fins a nivells que ja ens podem imaginar, l’amenaça de convertir un canal de televisió de referència en una tele de “pandereta”, són dimoniets presents en el dia a dia dels seus professionals. Però sap greu comprovar que la renúncia a lluitar per la màxima independència possible en la tasca d’informar és l’opció escollida, sense pal·liatius, sense rubor.
      Merci pel comentari, Horaci!

  2. Cristina ha dit:

    Ahir precisament vaig anar a parar, no sé com, a un bloc que parlava de les deu estratègies de manipulació de Chomsky. L’enfoc que es dóna a notícies com la de la mort de la W.Huston, o certs aspectes del tema Urdangarín – per donar un parell d’exemples-, sovint fan pensar més en una estratègia de distracció que en altra cosa. Suposo que molts mitjans de comunicació es veuen abocats a aquesta situació – per motivacions que se m’escapen- Per sort, actualment, hi ha eines com twitter, per exemple, que permeten esquivar aquesta “estratègia”.
    Malgrat això els que no som tuiteros (com jo mateixa) o els que esgotats de tanta velocitat de tot plegat simplement ens asseiem al sofà, no podem fer res més que deixar-nos manipular per les notícies que rebem. No és quelcom que puguem decidir conscientment, suposo que són tècniques que fructifiquen molt bé en camps ben adobats per les emocions (indignació, desconcert, ràbia, frustració, cansament, depressió, etc.).
    Tinc la sensació de que, en general, hem fet un “clic” i, actualment, busquem més enllà de la informació que ens arriba – la xarxa i la velocitat de la informació, les noves tecnologies, etc hi han contribuït- , però encara ens falta pràctica per no deixar-nos enlluernar, per llegir entre línies, per ponderar adequadament la informació. No tinc clar que això sigui ja tasca dels periodistes, sinó més aviat és una tasca personal, de formació individual o d’educació en la crítica.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Tens raó, Cristina. És una qüestió d’educació de la ciutadania en la crítica, d’educació en una bona i pacient mastegada de tot el que ens arriba per combatre l’empassada irreflexiva.
      Esperem que, poc a poc, sapiguem treure el màxim rendiment a aquestes noves tecnologies de la informació que tenim a l’abast individual com mai abans en la història. I esperem també que aquesta progressiva generalització de la cerca del “més enllà” del que -i del com- ens expliquen els mitjans de comunicació massius serveixi, de retruc, per millorar la qualitat de la tasca dels propis professionals de la informació d’aquests grans mèdia.
      El gran problema és que enfront existeixen dos enormes oponents: un sistema educatiu cada cop més enfocat a la màxima especialització del coneixement i, per tant, a un pitjor enfocament global; i segon, un sistema econòmic que ja no té oposició en el globus i que basa la seva supervivència en el consum frenètic i irreflexiu de béns -materials o immaterials- de l’oci i l’entreteniment.
      De l’altra banda, però, la professió periodística sí que té un llarguíssim camí per recórrer. No ens n’hem adonat, però poc a poc hem anat caient en un exercici de la transcendental tasca d’informar del tot rutinari, massa empeltat d’immediatesa i mancat, per tant, del necessari procés previ d’anàlisi i reflexió.
      Altre cop, gràcies per aquest interessantíssim comentari, Cristina!

  3. Boltiman ha dit:

    Titu, un anàlisi fantastic. La veritat és que fan venir ganes de cremar-ho tot…

  4. Roger Vilalta ha dit:

    Thank you, my friend. Però no cal que cremis res!

  5. Albert ha dit:

    SENZILLAMENT UN 10!!! VISCA EL POBLE GREC!!!

  6. Roger,
    Un cop més, fantàstic! Ets lu putu amo!
    Ara… El més trist és que això no és pas un problema de la TV pública del principat o d’Espanya… Jo em vaig queixar d’això en relació a la premsa brasilera. D’acord que Atenes és força lluny del Rio de Janeiro o de São Paulo, però la por de la que parles hi és present. Sembla que la gent comença a cansar-se allà també i ja esten invadint les assemblees i parlaments municipals i estaduals. Encara que el clima d’optimisme impera i que els diners sobren, el sentiment de que haurien de ser molt més lluny és força present. I mostrar que la gent a les terres hel·lèniques tiren còctels molotov a la policia no sap bé a la boca de qui comana la premsa a terres tupiniquins…
    Has de fer la revolució dels medis de comunicació, Roger!!!
    Moltes gràcies pel bloc! Estupendu!
    Una abraçada molt forta, Raul.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Ai, Raul, estic jo per fer la revolució dels mitjans de comunicació!
      I sí, no és un problema exclusiu de les nostres teles públiques, però en el nostre cas, per proximitat física, per proximitat cultural i històrica, que el que estigui passant a Grècia es fulmini en pocs segons és alhora alarmant i enormement significatiu.
      Sí, aquestes pors són evidentment globals. Però en un país com el nostre, que té la taxa d’atur més alta de la UE, que està a punt de ser testimoni de la més potent retallada de l’estat del benestar, i que es va veure “sorprès” pel fenomen novedós i il·lusionant del 15M (contradiccions a banda), aquest temor al “caos” es multiplica i multiplica.
      Ja ho vaig dir en el seu moment. Hi va haver un abans i un després de l’intent de desallotjament de la plaça Catalunya i del bloqueig posterior del Parlament de Catalunya. Per uns dies, només per uns dies, el “poder” a casa nostra va perdre el control de la informació, cosa que, vagin bé o vagin malament les coses, és intolerable i inacceptable per a cap governant que governa mínimament. Des d’aleshores, la feina ha estat recuperar la batuta, recuperar les regnes del missatge que s’ha de difondre i, sobretot, demanar, sol·licitar (amenaçar?) la col·laboració dels principals mitjans de comunicació en la no desviació del missatge “responsable” que ha de ser difós. I en això, els Telenotícies de TV3 són l’exemple perfecte.
      Merci, altre cop, pel comentari, Raul. Merci per les teves paraules. I merci pels ànims!

  7. Deivid ha dit:

    El problema es que ningú ens ensenya quan som petits/es que la tele es un espai on poques coses son reals.
    Si encara hi ha gent que creu que tot el que hi surt es real, estem fotuts.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Tens raó. L’educació en comunicació no és que sigui important, és que és essencial per a un bon coneixement de tot el que ens envolta. Però precisament perquè és essencial per a la construcció de l’individuu i del lliure pensament no hi ha cap mena d’interès en promocionar-ho.
      Aquí hi ha un buit enorme que cal omplir. I de mica en mica hi ha gent interessada en anar-ho fent, amb un abast reduït, és cert, però amb moltes ganes. Els companys d’Aulamèdia, per exemple, fan cursos per a professorat sobre els mitjans de comunicació, sobre què són, què fan i, més important encara, com i perquè ho fan.
      Gràcies pel comentari!

  8. Irina ha dit:

    Aquest article em fa recordar el llibre de Daniel Cassany “Rere les línies”, on també hi posava un exemple de TV3.

    Estic d’acord amb Cristina i amb tu, Roger. L’any passat vaig acabar batxillerat a un poble d’Alacant, i la majoria dels meus companys no entenien els llibres que ens manaven llegir (o directament ni els llegien). Fins i tot et podies trobar amb alumnes que no entenien o no sabien el que era la ironia o el sarcasme; encara recordo la cara que va posar la mestra de filosofia quan un dels meus companys li ho va preguntar. Amb això vull dir que s’hauria d’educar als joves en aquest àmbit, i sobretot introduir-hi nous mètodes, innovar. Però és clar, per innovar fan falta diners, diners que la Generalitat malgasta construint aeroports fantasmes, per exemple.

    M’ha agradat moltíssim el teu article, acabo d’arribar al teu blog i ara se’n anirà a favorits! 🙂

    • Roger Vilalta ha dit:

      Gràcies Irina!
      Com sempre, l’educació és clau per a tot. I com deia en resposta al comentari anterior, l’educació en comunicació (especialment, en comunicació massiva) és primordial per a aconseguir fer la teva pròpia interpretació de la realitat.
      Hi ha una qüestió fonamental en tot plegat. Si ens hi fixem bé, quantes vegades hem assistit a un debat televisat o radiofònic a l’entorn dels mitjans de comunicació? Com a molt, n’haurem arribat a veure algun sobre quina mena de televisió volem (sobretot durant el primer boom de la teleporqueria). Però debat a fons sobre els mitjans en sí, sobre els grups de comunicació que hi ha darrere, sobre els interessos econòmics o polítics que hi ha darrere, sobre quins són els criteris bàsics que se segueixen per configurar l’agenda informativa, de tot això, res de res.
      I francament, és del tot incomprensible. Perquè sense aquests mitjancers entre la “realitat” i els que l’hem de conèixer no seríem capaços de saber més enllà del que passa en la nostra comunitat de veïns, a la feina o en el trajecte de l’una a l’altra. Els mitjans massius són la nostra principal finestra al món (al món que ens ensenyen, és clar), la nostra principal finestra al món de la informació, al món de l’entreteniment, al món del consum.
      En canvi, no tenim ni la més mínima oportunitat ni ens proporcionen el més mínim espai per debatre sobre ells.
      Aquesta és la meva dèria des de fa molts i molts anys. Per això va arribar aquest blog i, amb l’ajuda de tots vosaltres, continuarà d’ara endavant.
      Gràcies, altre cop!

  9. Benjamí ha dit:

    gràcies per fer-nos-en adonar de com amb la veritat ens enganyen. Vaig veure el telenotícies de manera incauta, i tens raó, vam estar més atents a la notícia de la mort de la cantant que als fets de la plaça Syntagma; i, en canvi el que ens afecta molt més d’aprop i de manera general és la marxa de les coses.
    No sé on vaig llegir que un dels problemes que tenien els règims de l’anomenat ‘socialisme real’, era que no s’acceptava cap crítica. No et sembla que anem també al menysteniment de tota veu discordant i, en certa manera, a l’esclerosi social?

    • Roger Vilalta ha dit:

      Gràcies pel comentari, Benjamí.
      No és que hi anem; és que hi som. I que no se m’interpreti malament. Vivim, és cert, en un indret del globus on és permesa la lliure expressió del pensament, sigui aquest d’adhesió als postulats més “oficials”, de crítica constructiva o directament de destrucció sense miraments.
      Ara bé, el que és cert que és la pròpia força aclaparadora del pensament majoritari, que és el que es potencia des de les principals plataformes comunicatives, la qui s’encarrega d’ofegar la veu discordant tot arxivant-la en la carpeta reservada als extremismes, anormalitats, falòrnies etc.
      Tinguem ben en compte -i d’això ja en parlaven les primigènies teories de la comunicació- que una de les principals funcions de la comunicació massiva és estandaritzar el pensament i els costums de la ciutadania, marcant-ne ben clarament les seves fronteres.
      Altre cop, merci pel comentari!

  10. dani...él ha dit:

    Els principals problemes de la humanitat siguin els que siguin solen ser silenciats. Els mitjans com a corretges de transmissió del motor dominant no tenen preu.

    salutacions

    • Roger Vilalta ha dit:

      Jo no sé si diria que els principals problemes de la humanitat solen ser silenciats en els mitjans. Potser diria millor que d’entre els principals problemes de la humanitat només surten a la llum pública els que interessen que es coneguin.
      I sí, el que deia en el comentari anterior, una de les funcions conegudes de la comunicació de masses és crear un estàndard dins del qual se situen totes les actituds, opinions i costums acceptables, deixant-ne fora -i menysvalorant-les- aquelles que se separen d’aquesta “norma”. És per això que no és que en el nostre món no hi hagi espai per a l’expressió de la veu discordant; hi és; el que no hi ha és altaveu perquè aquesta veu discordant s’escolti.
      És la gran paradoxa del moment que vivim: tenim quantitat d’eines i tecnologia com mai en la història per dir les excentricitats que ens doni la realíssima gana; però alhora tenim una proliferació tal de emissors que provoca un quantitat inassumible d’informació; així com unes audiències nombrossísimes, sí, però més fragmentades que mai.
      Gràcies pel comentari, Dani!

  11. Eduard ha dit:

    Just abans de llegir el teu article he vist a internet fotos de la brutalitat policial a Atenes, força semblant a la que es va viure aquí no fa tants mesos, i ara després de llegir-lo juntament amb les reflexions dels companys, estic cada día més convençut que anem abocats cap al 1984 d’Orwell, el de la societat tedirigida, telemandada, teleinformada, “teleborrega”. La societat que no es cansen de nomenar del “benestar”, i que a força de repetir-ho als mitjans va fent camí, com l’aigua a les riuades, va estenent-se la taca d’oli, i fins que al final aconseguiràn el que persegueixen, que siguem un ramat de xais vigilats per uns quants mossos o gossos amb el cap acotat i tragant amb tot allò que ens vullguen empassar.
    Contra tot això sols ens queda la indignació, però no la de la plaça Catalunya, que ara ja ningú recorda, cal la d’Atenes, la dels coctels molotov, la de cremar tramvies, la que per collons haurà de surtir al telenoticies de tan greu que serà.
    Jo esperava que Grècia votara en contra i fera fallida, hagués sigut la única manera de reventar-ho tot. Nosaltres tenim una oportunitat el proper diumenge a les 12 al Passeig de Gracia. Veuren uqe passa.
    Enhorabona pel blog, salut i endavant.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Eduard, és evident que s’està collant moltíssim la ciutadania. El pitjor és que s’està fent amb les armes que s’utilitzen actualment en el món civilitzat: les del convenciment subtil. I en la pràctica d’aquest objectiu la tasca dels mitjans de comunicació massius és, no important, decisiva!
      L’època de les males arts dictatorials ha passat a la història en l’autoanomenat món civilitzat. Aquí, en les societats democràtiques es juga el joc de fer que la ciutadania entomi mesures dures i impopulars de manera que no sentin la necessitat de rebel·lar-se. No ens enganyem, és un altre dels atributs que la teoria de comunicació de masses confereix als grans mitjans de comunicació: l’efecte narcotitzador.
      I ja ho sabem, silenciant per aquí, atenuant per allà i esbombant l’entreteniment aconsegueixes (sense necessitat de dictadors “xapuces”) que la ciutadania s’escarxofi ben escarxofada en el sofà.
      Però, com deia abans, tenim a l’abast en l’actualitat les noves tecnologies de la informació. Internet està canviant tot el panorama molt més ràpid del que sembla i, creu-me, que ara per ara els grans grups de comunicació no saben massa bé per on encaminar el seu negoci. La xarxa és en bona part esperança per tots aquells que necessiten compartir altres maneres de pensar -no necessàriament “radicals”-, que necessiten comprovar que hi ha vida més enllà del discurs únic, del model estàndard de pensament i filosofia de vida. Però per això cal que els que ens hem abocat a la comunicació virtual no caiguem en un dels errors que reprodueixen tan sovint els grans mèdia: que no caiguem en la superficialitat a què t’aboca la immediatesa i que no caiguem en la tentació de reproduir informacions poc o gens contrastades i, per tant, en cap cas rigoroses ni fiables.
      Avui, jo mateix he caigut en el parany, en enviar un tweet on enllaçava el post sobre Grècia del blog Punts de Vista on apareixien unes fotos que havia cregut en primera instància que eren de les protestes del passat diumenge, quan eren del juliol del 2011. Per sort me n’he adonat ràpid i he fulminat el tweet i demanat disculpes per si algú l’havia llegit.
      Amb això vull dir que no podem combatre la uniformitat i unidireccionalitat del discurs mediàtic massiu amb actituds poc “professionals”. Jo advoco per un periodisme de veritat, que ens ensenyi el que hi ha i que ho faci de manera honesta, no objectiva (perquè això no existeix) però sí rigorosa. Com a mínim, aquesta és la màxima que intentaré no deixar de complir en aquest blog i allà on em deixin.

      Gràcies pel comentari, Eduard!

  12. […] a casa nostra temperatures perillosament altes i com, més recentment, han passat de puntetes per malalties socials hel·lèniques d’elevat caràcter […]

  13. […] l’Estat espanyol. Tanmateix, com vam poder comprovar en un post publicat a mitjans de febrer, Whitney Houston com a símtpoma, el tractament de la crítica situació grega tendeix a ser no només escadussera sinó, sobretot, […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s