De la vaga fer-ne vaguetat

Som a les portes d’una vaga general. Una vaga general esperada i, fins a cert punt, desitjada per l’actual govern espanyol pel que en sí mateixa té de demostració palpable d’inici de l’inevitable trajecte que duu al preceptiu compliment dels deures encomanats per la Unió Europea.

Ja ho deia el propi president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en aquell -imprevist?- lapsus a Brussel·les de fa aproximadament dos mesos: “la reforma laboral me va a costar una huelga”.

De vagues generals en la recent etapa democràtica l’Estat espanyol n’ha viscut unes quantes: aquesta en serà la vuitena, la sisena de 24 hores, i són les de 1988 en època de Felipe González i la de 2002 sota el govern d’Aznar les úniques que van aconseguir que fossin modificats alguns dels punts previstos en les respectives reformes laborals.

Però com arribem a la vaga del proper dijous? Tal i com confirmaria el sondeig publicat per El País el cap de setmana, l’aturada general sembla que trobarà la ciutadania individualment amoïnada i col·lectivament esgotada. A banda d’aquella minoria que sol enriquir-se especialment en períodes de creixement negatiu, el cert és que hores d’ara i majoritàriament, els homes i dones d’aquest indret del globus viuen un dia a dia caracteritzat per la incertesa sobre la perdurabilitat del lloc de treball -en cas d’haver-n’hi- o sobre el futur de l’activitat econòmica que desenvolupen, per l’embat constant d’una tisora que escapça sous, serveis i ajuts en la cosa pública, per la volatilització d’aquell crèdit que semblava infinit, en definitiva, per la pèrdua sostinguda de poder adquisitiu i, com a conseqüència, l’obligada autoimposició de no estirar més el braç que la màniga.

A nivell col·lectiu, però, és innegable un general esgotament. Que no és nou. Esgotament era sens dubte el que a la primavera de l’any passat va dur tanta gent, si més no, a simpatitzar amb els queixosos lemes llençats contra aquell fatigosament repetitiu Dia de la Marmota interpretat pels inabastables poders econòmic i polític i els transmissors acrítics de les seves consignes, els mitjans de comunicació social.

Una ciutadania esgotada clamava el maig de 2011 contra les imperfeccions del nostre sistema de representació de la veu popular i contra unes estructures que havien permès -si no abonat- l’endeutament massiu de les nostres vides, el rescat públic de les privades entitats financeres i la no persecució judicial dels seus responsables. Menys d’un any després, aquella ciutadania esgotada veu que l’Estat espanyol segueix creixent negativament, que els nivells d’atur són més elevats que mai, els ajustos pressupostaris més severs, la funció pública puntualment racionalitzada i, amb la reforma laboral engegada, més senzills els processos de reestructuració empresarials. Seguim esgotats; al contrari de l’any passat, però, força resignats i apàtics.

Catalunya, a la tardor, i tot l’estat, després dels contundents resultats de les generals, havien de començar a aplicar les inevitables mesures d’austeritat prescrites en la recepta de la Unió Europea i d’aquells ignots mercats. I ja se sap que qualsevol mesura impopular però indefugible mai no és de senzilla aplicació enmig d’ambients crispats. Cal primer un perseverant enfredoriment del clima social, tasca reservada a aquells instruments sobre els quals els ciutadans dipositem gairebé amb exclusivitat la nostra necessitat de conèixer què passa i per què passa.

En posts anteriors he aportat exemples de com els massius mitjans de comunicació han anat refredant de manera sistemàtica un termòmetre social que, per moments, havia assolit a casa nostra temperatures perillosament altes i com, més recentment, han passat de puntetes per malalties socials hel·lèniques d’elevat caràcter infecciós.

Però arriba la vaga general, que en essència és una demostració col·lectiva i crítica de la ciutadania, i l’èxit de la qual depèn de la capacitat de mobilitzar l’empatia social enfront de la realitat individual de cadascun dels ciutadans. I què és el que ens ofereix Josep Cuní en el programa 8alDia de dilluns passat? Doncs una amena tertúlia de dos dels seus col·laboradors habituals, el ja cèlebre trader borsari Josef Ajram i el psicòleg Xavier Guix, sobre com mantenir, u, la confiança en un mateix per sortir de la crisi, i dos, l’optimisme davant de l’allau de notícies negatives.

Més de dos anys de penós període de desacceleració i 8TV decideix oferir un espai d’autoajuda individual per combatre la potent negativitat ambiental justament ara, en el moment precís en què alguns breguen per armar les consciències col·lectives. Primera qüestió: farà o no vaga el popular trader i maratonià Ajram?:

Jo no la faré, en primer lloc perquè em sento un privilegiat, tal i com està la situació, de tenir feina i penso que és una falta de respecte no anar a treballar o no exercir la meva feina. Espero que es permeti qui vulgui treballar poder treballar

I segona qüestió: com insuflem optimisme en el ciutadà? Respon el psicòleg Xavier Guix:

Deixar estar el cercle de preocupació, tot el dia donar voltes, tot el dia patir per això, tot el dia patir pel mercat, per la vaga, perquè mira què diu aquest… Escolta, deixa ja de preocupar-te tant i centra’t en allò que sí que pots fer, en allò que està a les teves mans; i en allò que no està en les teves mans, procura entrar en cercles d’influència (qui em pot ajudar, on puc trobar suport, on puc començar una cosa nova, qui em pot donar un cop de mà); és a dir, començar-se a centrar en l’acció i no en la preocupació

Dit d’altra manera: si penses en el conjunt, si penses en la situació global, vas de cap al pou. La recepta, per tant, és òbvia: pensa exclusivament en tu.

Avui mateix, un professor de periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna piulava això a twitter:

@risquete: He apagat Catalunya Ràdio. Quatre tertulians tots 4 contra la vaga. Això és una ràdio pública plural? No diners públics per pagar opinadors.

Veient els participants del dia en la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio, el sociòleg Salvador Cardús, l’historiador Joan B. Culla, el periodista i assessor d’empreses Manuel Milián Mestre i l’escriptor i periodista Antoni Puigverd, és a dir, quatre coneguts opinadors de l’ala liberal o conservadora i amb majoritaris neguits sobiranistes, la visió sobre la vaga general de demà no podia ser més uniforme:

Cardús i la inutilitat de la vaga:

(…) Tothom sap perfectament -fins i tot el que s’hi adhereixi- que no servirà de res des del punt de vista pràctic, és a dir, que no farà seure a la taula de negociació de res (…) Si divendres passarà alguna cosa és que encara serà pitjor que el dia abans de la vaga general

Cardús i la complicitat dels vaguistes catalans amb la injusta fiscalitat espanyola:

(…) Fer vaga general demà seria com manifestar-me contra un robatori seguint la crida dels lladres

Culla i la individualitat:

(…) En èpoques de depressió econòmica la gent té por, per exemple, a que li descomptin -depèn del salari que cadascú té- doncs 70, 80, 100 o 150 euros d’aquella jornada. Ens augmenten la retenció fiscal, ens retallen -en el cas dels funcionaris- el salari, i a sobre una retallada més en la nònima de març per això? Escolta, jo amb 80 euros o amb 100 euros omplo la nevera

Puigverd i el sindicalisme negatiu:

(…) Parlant de culpes no anem enlloc, és a dir, un cop hem dit mil vegades que la culpa és dels altres [els bancs], què fem? Com que la culpa és dels altres, ens enfonsem tots plegats? I ens neguem? És clar, aquí jo el que trobo a faltar és un “sí”, no només “nos, nos, nos”, sinó algun sí. Construïm alguna cosa, no? Jo trobo a faltar molt en el nostre sindicalisme això, no ara, ho he trobat a faltar sempre

Per si esteu interessants en els perquès de la visió del món que predomina en els principals mitjans de comunicació del nostre país i que ens empassem dia rere dia, us recomano el petit -però valuós- estudi elaborat per Joan Vallvé sobre un dels elements sobre els quals més se sustenta la generació dels estats d’opinió en la ciutadania: els tertulians dels mitjans audiovisuals.

N’he parlat a bastament en aquest blog. No és qüestió de lliure expressió i opinió; d’això, amb les noves tecnologies de la informació, n’hi ha com mai en la història. Però com explica perfectament Vallvé en el pròleg d’aquest estudi, la lluita és del tot desigual entre els milions de veus que es dirigeixen a audiències molt més fragmentades i la potència i abast d’incidència de què encara gaudeixen els mitjans de comunicació tradicionals, en especial, ràdio i televisió:

La cançoneta que internet democratitza l’opinió va molt bé per a que ens quedem tranquils escribint en els nostres blogs i compartint opinió pel twitter i facebook però no hi ha punt de comparació entre el poder de convicció, credibilitat i abast que té una frase com “els experts denuncien que els impostos alts de Catalunya respecte la resta de l’estat poden ser perjudicials per l’arrelament de les empreses” (sentida ahir al telenotícies vespre de TV3).

Però la lluita és especialment desigual perquè -encara, hores d’ara- enfronta el coneixement actiu i la receptivitat passiva. Els parers substancialment divergents sojornen a la xarxa i qui els vol conèixer els sabrà cercar, però no els trobarem pas en aquell televisor que viola cada dia la nostra intimitat ni en aquella ràdio que ens fa més suportable el tediós embús a la carretera.

I de l’ús d’aquest inigualable poder d’influència en depèn la creació d’un clima majoritari propens, hostil o indiferent a qüestions amb clara incidència social, com ara una vaga general. No ens haurien d’estranyar les dades del sondeig d’El País si prenem com a referència, per exemple, la cobertura que el TN Vespre d’ahir va dedicar als preparatius a la vaga de dijous: d’un total de 44 minuts de programa la televisió pública catalana va dedicar 26 segons (del minut 12:14 al 12:40) a mostrar-nos la ja habitual imatge de persones rere una pancarta i la locució des de plató d’aquest correcte i asèptic redactat periodístic:

Aproximadament 70 entitats representants de la societat civil han mostrat la seva adhesió a la vaga general en un acte a la plaça del Rei [de Barcelona]. Des d’aquesta agrupació de sindicats, federacions de veïns i altres associacions de caràcter social es considera que hi ha alternatives menys agressives a les retallades als serveis públics i a la nova reforma laboral i que, per tant, és necessari que la ciutadania doni suport a la vaga de dijous

Lluny queden exemples de la capacitat de mobilització de la protesta social per part dels grans mitjans de comunicació. Són menys habituals, perquè tot i la constant tasca de vigilància del poder que suposadament haurien de dur a terme, els mitjans corporatius exerceixen a la pràctica una funció socialitzadora i normativitzadora, per tant, més propera al manteniment de l’ordre i l’statu quo imperant.

La llagrimeta em cau en recordar com fins i tot un rotatiu tradicionalment refractari a qualsevol turbulència popular mostrava el recorregut de les diverses manifestacions contra la guerra d’Iraq a les capitals catalanes amb profusió d’infogràfics i recomanacions per als manifestants.

Eren altres temps i circumstàncies radicalment diferents. Però, tot i que anecdòtica, aquesta pinzellada exemplifica quant de decisius poden arribar a ser els grans altaveus de la comunicació massiva a l’hora de fer que una convocatòria social aconsegueixi superar l’estret àmbit d’acció dels convençuts per acabar essent viscuda per al conjunt de la ciutadania com una necessitat o obligatorietat.

Efectivament, són altres temps, són altres circumstàncies. Ara no és l’hora de dubtes sinó d’actes de fe; no és l’hora de queixes sinó d’aportar solucions. Ho sentim cada dia en boca dels protagonistes de l’actualitat: de polítics com el ministre de Guindos (“el derecho a la huelga está obsoleto”), de banquers com el president de la patronal financera Miguel Martín (“la huelga general nos acerca a Grecia y nos aleja de Alemania”), de directors de diaris com José Antich (“la iniciativa de los sindicatos (…) es difícilmente justificable”), o de tertulians com els que hem esmentat abans.

Per al destrempament de la ràbia social no hi ha millor instrument, però, que el llenguatge; millor dit, no hi ha millor instrument que la constància i reiteració d’una mena molt específica de llenguatge. Llenguatge com el que al llarg del text he anat acolorint amb un agradable i optimista to fúcsia que espero que haureu sabut entomar amb la mateixa naturalitat amb què ho heu fet -i seguiu fent- cada dia al menjador de casa vostra o al vehicle que us duu a la feina.

Advertisements

4 thoughts on “De la vaga fer-ne vaguetat

  1. Gràcies per les teves reflexions, és molt interessant!

    Acabo de fer una volta per carrer de Sants i se sentien moltes converses sobre la vaga, amb un to més aviat neguitós…

    A veure què passa finalment demà (sortirem al carrer per veure’l).

  2. ninona ha dit:

    Jo la faré, en primer lloc perquè em sento una privilegiada, tal i com està la situació, de tenir feina i penso que és una falta de respecte anar a treballar i no exercir el dret a la vaga en el meu nom i en el de tots aquells que voldrien fer-la i estan en una situació que no els hi ho permet.

  3. A mi l’Antoni Puigverd em té el cor robat, què voleu que us digui? El considero un excel.lent exemple d’allò que hauríem de considerar el superheroi català, amb denominació d’origen com el calçot de Valls, i que es caracteritza per l’expressió avorrida, el discurs poruc i l’avui no toca. Us l’imagineu vestit de superman però amb la cara de l’expresident Pujol, en rigurós groc i vermell, estampada al pit?

  4. […] d’aleshores voluntàriament escàs i, sobretot, tènue. I si ha estat així en el cas de la vaga general o en cadascuna de les queixes dels col·lectius professionals o usuaris de les diverses àrees […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s