Potser és que volem saber

Una concisa i irònica piulada de diumenge al vespre em va cridar força l’atenció:

Al meu parer, resumeix amb precisió una actitud que sembla extendre’s entre la ciutadania tot i la seva aparent contradicció. Que lluny d’empènyer-nos a la reclusió o la fugida cap al més anestèsic entreteniment, la col·lectiva depressió que ens corrou semblaria suscitar entre nosaltres més i millor fam de saber.

Les dades d’audiència a Catalunya de les darreres edicions del 30 minuts de TV3 i del Salvados de La Sexta confirmarien aquesta percepció. Segons se’ns informava el passat dilluns, el veterà programa informatiu de la cadena pública catalana va ser seguit per una mitjana de 707.000 catalans i el programa estrella de la cadena privada per una de 437.000. Per bé que en alguns casos aquestes dades poden no ser excloents, no és agosarat afirmar que aproximadament 1,1 milions de ciutadans de Catalunya van ser testimonis, bé de l’escàndol financer de les participacions preferents, bé de l’Espanya dels milions d’aturats.

I si ens centrem en el share, els dos espais van acumular de mitjana un 33% de quota de pantalla (30 minuts: 20,1% / Salvados: 12,8%). Recordant la prudent advertència anterior, aquest 33% significaria que un de cada tres telespectadors catalans hauria decidit acabar de recarregar bateries en les darreres hores de la jornada dominical amb dos reportatges de no precisament amable digestió.

No haureu trobat massa referències als índexs d’audiència en aquest blog amb anterioritat. Ni els segueixo assiduament ni, per descomptat, els venero. En ocasions, tanmateix, mereixen ser destacats. En la meva opinió, aquesta és una d’aquelles ocasions.

A banda d’algú que recordava que el 30 minuts no havia fet esment de les preferents de Repsol (tampoc de Telefónica), el reportatge de TV3 ha estat majoritàriament lloat i posat com a exemple de rigorosa i independent tasca informativa en una cadena pública a qui darrerament li havien passat per alt fets noticiables que afectaven de manera sospitosa la reputació de la principal entitat financera del nostre país. Silencis que em portaven a exposar uns apriorístics recels davant del tractament que mereixeria a “la nostra” l’espinós afer de les participacions preferents.

A la fi -no sense sorpresa, ho reconec- el 30 minuts ha fet honor a la seva reputació i esmicolat la prèvia malfiança. Tot i que els primers minuts del reportatge semblaven indicar el contrari, han acabat apareixent les entitats financeres que s’han -i ens han- empastifat amb aquest producte financer d’alt risc col·locat a tort i a dret sota l’etiqueta d’estalvi. I també, sí, la principal entitat financera del país: l’altra “la nostra”.

El treball periodístic realitzat pels redactors Esther Llauradó i Jordi Regàs i per la productora Sandra Rierola és en conjunt certament acurat i no emmascara la fetor que per si sol desprèn la matèria analitzada. Però el punt culminant i el que millor sintetitza l’essència periodística en el reportatge és el seu darrer fotograma, que s’allarga durant més de deu segons (del minut 35:52 al 36:04), i que exposem a continuació:

I diem que sintetitza l’essència del treball periodístic perquè aquest fotograma ens recorda que la més cabdal de les obligacions de la professió és aportar tots els angles i parers que es deriven d’un tema d’anàlisi per tal que, a partir de la visió global obtinguda, nosaltres -els consumidors- siguem capaços de generar la nostra particular i intransferible opinió. És el que separa el periodisme del mer pamflet, de la transmissió de comunicats interessats, de la propaganda.

És per això que el periodisme és un servei públic; perquè és un instrument vital per a la generació d’opinió entre la ciutadania i per al correcte desenvolupament de les normes i de les institucions democràtiques. I és indiferent la titularitat del suport físic que difongui el producte periodístic. El mitjà podrà ser públic o privat, però de periodisme només n’hi ha un; i és públic. Altrament, no és periodisme.

En el cas del fotograma exposat, la potència informativa és d’una enorme magnitud. I ho és perquè exposa amb claredat que sis de les principals entitats financeres implicades, les dues associacions que agrupen els bancs i les caixes de l’Estat i els dos organismes que han de vetllar pel correcte funcionament de la borsa i de les finances, tots ells, simplement han declinat aportar la seva veritat al voltant d’una comercialització massiva d’un producte que ha generat evident alarma social.

El desenllaç del 30 minuts ens aclareix el perquè de la minsa exposició en el reportatge de la visió de l’autoria, glossada en essència per l’advocat d’una no anomenada entitat financera. Però més important encara, retrata davant 707.000 catalans el nom d’aquelles entitats que no han pretès tenir cap mena de participació -ni preferent ni secundària- en un veritable exercici de servei a la ciutadania.

La salut informativa

Però l’excepcionalitat del darrer fotograma del darrer 30 minuts ens proporciona de retruc moltes més dades. El fet que sigui una veritable raresa en reportatges en profunditat i un impossible en la rutinària informació diària deu voler dir que, per defecte, tot el periodisme informatiu que consumim disposa de les màximes garanties de salut deontològica.

Explica Roger Tugas en aquest imprescindible article que, a diferència de l’elemental tasca transmissora que exerceix el missatger:

(…) per als periodistes, la informació ha de ser una matèria primera a elaborar i el primer pas a fer, abans de complementar-la amb el que sigui, és verificar que no hi ha cucs ni elements tòxics.

Fixem-nos en el verb fonamental d’aquesta cita. Tugas ens parla de “verificar”, que significa demostrar o constatar que és certa o exacta una cosa, comprovar la validesa d’una hipòtesi. I d’això se’n diu en periodisme tenir d’entrada ben present qui és la font primera d’aquella informació i, en conseqüència, esbrinar aquelles motivacions que podrien ocultar-se rere el missatge que la font pretén difondre.

En ocasions, però, no és senzill l’exercici de la verificació de la informació. En d’altres, la cerca excessivament tossuda de possibles interessos ocults ens pot fer caure en anàlisis massa interpretatius o directament opinatius de la realitat. Però per això, el periodisme informatiu disposa d’un mètode no exclusiu de la professió però essencial per al seu rigorós desenvolupament, el contrast, és a dir, la comparació de punts de vista diferents.

Se’ns diu sovint que, per exemple, un informatiu televisiu no és el format adequat on inserir-hi notícies i cròniques que observen amb estricta escrupolositat aquestes essencials normes de la professió. Cert, el temps és limitat i àmplia la voluntat d’incrustar-hi el màxim de fets noticiables possible. I cert també, de vegades -menys del que caldria- se’ns adverteix que, tot i provenir d’una sola font i no haver pogut ser contrastada, una informació mereix ser difosa sota criteris d’objectiu interès públic.

Però tornem a la hipòtesi inicial. ¿Que transcedentals fotogrames com el del 30 minuts o advertències sobre la dubtosa rigorositat d’una notícia siguin un rara avis en els nostres mitjans vol dir que la resta del menú informatiu que consumim és 100% saludable?

Si fem una ullada al baròmetre sobre la professió periodística que ha elaborat un gabinet de premsa online a partir d’una mostra de 400 qüestionaris enviats a periodistes de tot l’estat (desconeixem, però, les característiques del mostreig) veurem que se’n desprenen algunes dades que aportarien força llum a la pregunta anterior:

  • El 77% dels periodistes consultats considera precària la situació laboral de la professió (pàg.6)
  • El 78% considera que les expectatives per als propers dos anys són dolentes o molt dolentes (pàg.8)
  • L’11% veu com a principal amenaça per a la professió la manca de rigor, el tercer motiu esmentat rere els obvis context de crisi i canvi de model comunicacional (pàg.10)
  • El 72% considera que en la darrera dècada la credibilitat del periodisme ha minvat (pàg. 13)
  • El 67% utilitza els gabinets de comunicació com a font -no única- d’informació útil (pàg. 14)

A primer cop d’ull pot semblar una fotesa que un de cada deu periodistes consultats consideri que la principal amenaça per al periodisme és la manca de rigor. Però tenint en compte la severa doble crisi (contextual i sectorial) que està patint el món de la comunicació i que està comportant la pèrdua de milers de llocs de treball -molts dels quals, de periodistes-, la dada no hauria de ser menystinguda. Encara menys si acceptem que una de les conseqüències directes del progressiu aprimament de les redaccions és el tractament forçosament més superficial de les informacions.

I situada al costat de les altres dades destacables del sondeig (el 72% que creu en la pèrdua substancial de credibilitat en els darrers deu anys, el 77% que la veu en l’actualitat com una professió precària i el 78% que visualitza un futur proper ben negre), la manca de rigorositat esdevé un element de primera magnitud.

Si a més donem per bo que menys i més mal pagats periodistes bregant en un magma d’accelerada sobredosi informativa obliga a unes més fulminants labors de selecció, jerarquització i difusió dels continguts, les tasques que acaben predominant en les redaccions són les que requereixen menys esforç i menys temps, és a dir, les rutinàries.

I en aquest context de treball rutinari excel·leix cada dia més la transcripció gairebé taquigràfica de les notes dels gabinets de comunicació o dels missatges difosos en conferències de premsa; notes i missatges més arrodonits i més periodístics que mai, sí, però tan interessats -si no més- com sempre. En síntesi, doncs, menys rigor.

La dimensió desconeguda

Pèrdua de credibilitat dels periodistes, mancança de rigor en les informacions… Però i com ho vivim els seus consumidors?

Hem parlat a bastament en aquest blog del malestar social que, de manera més o menys visible segons l’època, plana de manera latent en el nostre país. Fa temps que comentem que, més enllà dels puntuals conats arrauxats, es percep entre la ciutadania una notable sensació d’esgotament per formar part d’un estat de coses viciat davant del qual, i malgrat conèixer-li els repetitius atributs, se sent força impotent.

També hem esmentat manta vegades el decisiu paper que juguen els grans mitjans de comunicació en aquesta general narcotització. I és que en l’arena de la massiva comunicació no sembla que res canviï. Dia rere dia, ens llevem pel matí i, engeguem bé la ràdio bé el televisor, veurem o escoltarem els mateixos personatges, que debatran sobre les mateixes qüestions transcendentals, unes qüestions transcendentals que se circumscriuran, però, dins d’uns límits estrets fora dels quals habitarà la més ignota dimensió.

Aleshores, amb el cafè a la mà, l’estupefacció d’alguns dels consumidors del mitjà radiofònic o televisiu serà total. Estupor per comprovar que aquells agents de comunicació social, aquells que suposadament vetllen pels nostres interessos, no només ens expulsen cap al bell mig de la dimensió desconeguda sinó que, a més, creuen a ulls clucs en la universalitat de la realitat que exposen i que fan rebotar entre les quatre parets de l’estudi o del plató com si es trobessin -què sé jo?- a la pista de pàdel.

A la dimensió desconeguda, però, hi van passant coses. I el curiós és que en totes les coses que hi passen, la informació -o la seva manca- juga un paper cabdal. L’opacitat informativa va ser i és tema central de les reivindicacions del nostre moviment 15M, de la mateixa manera que en aquests moments ho és -i de manera encara més nítida- de les demandes del potent moviment estudiantil mexicà #YoSoy132, en el manifest del qual es declara que:

En essència, el nostre moviment busca la democratització dels mitjans de comunicació per tal de garantir una informació transparent, plural i amb criteris mínims d’objectivitat i així fomentar una consciència i pensament crítics

Però tornem a espais més usuals. En el darrer post vaig fer esment d’un apunt de l’admirat Josep Cuní sobre hàbits de consum mediàtic entre la nostra població. Recordem-ne la cita:

(…) el 74% dels ciutadans d’aquest país admet que la seva única via d’informació és la televisió

Això diu molt, certament. O no diu tant, segons com es miri. El que segur que diu és que, de moment, aquells que creuen -com l’admirat Cuní– que, tot i els poderosos avenços en les tecnologies de la informació, l’opinió pública segueix generant-se bàsicament a partir de la televisió i de la resta de mitjans tradicionals, poden reposar relativament tranquils sobre les seves “torres de paper“.

El que no ens diu aquest 74% de ciutadans que admeten que la tele és la seva única via d’informació és quina és la seva actitud reactiva. Es tradueix amb una participació més enèrgica en la vida democràtica? Més resignada? Directament catatònica?

La potència de la tele -i en menor mesura també la ràdio- és que no troba competència encara quant al tipus de relació comunicativa que s’estableix entre un emissor actiu i un receptor eminentment passiu. La tele envaeix la intimitat de la llar com la ràdio envaeix la del vehicle o la de l’oficina. I això -bé ho saben els governants- és una menja massa exquisida com per no ficar-hi cullerada.

Ara bé, per molt desconeguda que els sigui la dimensió extramurs no significa que allí dins no hi hagi vida intel·ligent. Per molta resignació que de moment pugui mostrar el percentatge d’estupefactes que habita dins el 74% d’únicament teleinformats no significa que no hagi d’acabar modificant el seu estat. I per molt que d’entre aquest global de teleinformats hi hagi un seguiment majoritari de telenotícies i tertúlies matinals no significa que no cerquin també en el seu televisor informació més pròpia de l’altra dimensió.

I aquí arribem als 707.000 ciutadans del darrer 30 minuts o als 437.000 del darrer Salvados. Més d’un milió de catalans motivats per assistir a un espectacle dominical que, com deia el tweet de l’inici, ens durà a llençar-nos des d’un pont. De ben segur que molts d’aquests motivats suïcides són els mateixos que cerquen informació de l’altra dimensió a través de la xarxa, que la comparteixen i la recomanen via twitter o facebook o la vomiten en blogs minoritaris com aquest. Però també segur que una gran part d’aquests ciutadans són exclusivament teleinformats.

Passen coses fora, dèiem. Sí, però també passen coses dins. Tant en la dimensió que diuen dominar des dels minúsculs platós i estudis com en aquella que, per ignorància i excés d’empoltronament, menyspreen.

No eren molts els picadors de cassoles davant la seu de La Caixa a Barcelona i cap únicament teleinformat en va rebre imputs a través del seu aparell preferit. Però que #LaCaixaésMordor va trespassar les fronteres dels motivats suïcides fins a arribar a orelles de molts d’altres ciutadans és una certesa. Serà que aquests habitants de la dimensió desconeguda no són alienígenes. Serà que tenen pares i mares, germans, fills, companys de feina o estudis i amistats. Serà que, malgrat que el poder, per mitjà dels mèdia massius, insisteix en anar estrenyent els límits del que és socialment acceptable i expulsant més humans cap a la dimensió desconeguda, cada cop els és més complicat d’estigmatitzar-los a tots sota l’etiqueta “radicalitat”.

Però i el temps? Aquest sí que passa de veritat. I amb el temps canvien les coses; també els formats de la comunicació. I amb aquest canvi de formats també es modifiquen les relacions comunicatives: receptors que són emissors alhora o receptors que no gosen emetre veu pròpia però que comparteixen la que difonen d’altres. En qualsevol cas, receptors que ja no es conformen amb la clàssica lògica relacional des d’un “dalt” actiu cap un “baix” passiu.

Temps que transcorre i nous formats de comunicació, és a dir, receptors que van neixent en la era de la no passivitat comunicativa i receptors educats en “a ver que nos echan hoy” que anem passant a la dimensió -aquesta sí- desconeguda.

I mentrestant, des de la seva pista de pàdel, l’emissor omnipotent segueix immune al silenciós crit que reclama l’eixamplament dels marges que empresonen els habituals continguts informatius. I això que, de vegades, fabulosos índexs d’audiència a la seva pròpia casa els donen immillorables pistes de per on poden i podran anar les coses.

Anuncis

8 thoughts on “Potser és que volem saber

  1. En la meva opinió, és sobretot en aquest darrer factor temps que apuntaves als últims paràgrafs on hem de parar-hi especial atenció. Recordo una xerrada del Manuel Castells — que ara sóc incapaç de localitzar — que deia que un cop morís la seva generació, s’acabaria la divisòria digital.

    El diagnòstic és (volgudament) simplista, però és pedagògic i, a més, es pot il·lustrar fàcilment amb un creixent nombre de dades: el 74% de telespectadors serà menor l’any vinent, i encara més l’altre. I el percentatge que en romangui serà cada cop més mixte (veuran la tele amb una o dues o tres pantalles més al costat).

    En 20 anys, els adolescents d’avui seran votants i treballadors i consumidors i hipotecats i tindran família. I els adolescents d’avui ja tenen un patró de consum informatiu radicalment diferent del dels seus germans grans.

  2. Roger Vilalta ha dit:

    Aquest factor temps que simplement dibuixava al final del post em té francament desconcertat. Bé, no el temps en sí, sinó el fet que aquesta perspectiva de futur ben il·lustrativa de què parlava en Castells no sembli estar produint canvis substancials en la forma i en el fons de la informació massiva.

    Em sobta que, dia rere dia, la divergència d’aquestes dues dimensions a què feia referencia sembli no deixar d’eixamplar-se fins al punt de provocar que arribem a la sensació força esquizofrènica d’estar vivint dues realitats paralel·les.

    És d’esperar, però, que a l’ombra algú no està atrapat per aquest -sembla que irremeiable- esdevenir i està certament rumiant com s’hauran d’adaptar en aquest futur proper els mitjans massius i la seva massiva informació (si és que hi trobarem res de massiu).

    Gràcies per l’estrena, Ismael!

  3. Xavier ha dit:

    Només volia dir que el que jo si he detectar és que hi ha força gent que ja no vol mirar les noticies. Diuen que estan farts de sentir males noticies i que al final els resulta nociu per la salut. I potser ho comparteixo una mica, la veritat… sobretot les noticies en segons quins mitjans. Jo, de moment, he decidit que no vull saber que diuen els mitjans “de la capital”, ni em vull llegir els comentaris de les noticies, sobretot a segons quins llocs. Potser, al final, demanarem com el Joan Colomo “Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç” (que, certament, de manera irònica (crec), capta el pensament de molta gent). Et deixo el video (per si no l’has sentit, es molt curta!):

    • Roger Vilalta ha dit:

      Com ja he esmentat d’altres vegades, crec que el hi ha és un notable afartament de la ciutadania amb les eines que proporciona un sistema democràtic occidental que s’autoanomena “el millor dels sistemes possibles”.

      L’afartament és obvi en les conteses electorals. A banda de la molta gent que simplement se’n desentén, molts dels que considerem necessari participar-hi ens dirigim al col·legi electoral de manera cada cop més autòmata i això, quan recordes les cues i la il·lusió dels teus pares en les primeres eleccions democràtiques d’aquest país, t’ha de fer com a mínim reflexionar.

      I l’afartament amb les eines de participació política previstes en el nostre ordenament ve també generat pel tedi de la informació diària que, de manera rutinària, ens bombardeja amb declaracions dels protagonistes quan el que hauria de dur a terme és un control exhaustiu de les seves accions.

      Passen i passen eleccions, i el tedi augmenta. I com que augmenta el tedi, augmenta la distància entre els actors de la vida democràtica -i mitjans que ens l’expliquen- i els que en som testimonis. A partir d’aquí, com bé dius, trobarem tancament en banda, resignació i fugida cap a actituds més individuals, més de tipus vitalista, “artística” o fins i tot espiritual; però també la cerca d’altres menes de participació col·lectiva, tot superant els agents tradicionals de representació i els mecanismes a través dels quals teòricament ens en fan un seguiment, per dirigir-nos cap a una democràcia més directa a través d’uns mitjans de comunicació que trenquen el monopoli de la informació i, el que és més important, la clàssica relació comunicativa emissor actiu-receptor passiu.

      És per això, que el que exposa l’Ismael en el comentari anterior té una importància cabdal. Nosaltres hem nascut i crescut en el sí d’aquesta relació comunicativa, un vincle que va quedant obsolet i al qual se li està acabant definitivament la benzina. Perquè als nostres fills -els meus m’ho demostren dia rere dia- no els entra al cervell haver d’esperar assaguts a que passin coses i algú (un invisible ésser omnipotent) els les expliqui; són ells els que en qualsevol moment decideixen buscar el vídeo a YouTube, el “Crakòvia” o el “Què qui com” a TV3alacarta, qualsevol concepte a Google, la cançó a Spotify, i etcètera etcètera etcètera.

      La benzina d’aquesta relació comunicativa s’acaba perquè les velles generacions anem desapareixent. Però en canvi, i aquí ve el realment sorprenent, els mitjans de comunicació tradicionals, continuen en general ancorats a un discurs caduc en forma i fons i al qual només li planten una capa de modernor superficial (el programa d’en Fuentes a Catalunya Ràdio n’és un bon exemple) però sense endinsar-se en el veritable canvi en la relació comunicacional: la interactivitat.

      Gràcies, Xavi, pel comentari!

  4. cristina ha dit:

    Com que l’entrada al bloc té molts aspectes i temes a tractar em centro només amb això que l’Ismael i el Roger comenten sobre el temps. Pel que entenc el problema està en la diferència de velocitats entre la que “necessiten” les noves generacions en l’adquisició de la informació (que fa que vagin ells, activament, a buscar-la) i aquella amb la que, realment i ara com ara, els mitjans de comunicació proporcionen aquesta informació.

    Tot i que sé que el tema són els mitjans de comunicació, us volia comentar un aspecte potser més genèric. Els meus fills (que són encara massa petits per buscar informació activament en les eines digitals) demanen velocitat alta de respostes i satisfacció de necessitats. Això em porta a dues reflexions. La primera una elucubració sobre si aquesta necessitat d’alta velocitat és un aspecte del tarannà “infantil”. La segona, en quina mesura la interacció societat-noves generacions és la que força aquesta alta velocitat. Com veieu, estic deixant una mica de banda el tema explícit dels mitjans de comunicació (perdó!).

    Al meu parer, la velocitat que demanem als mitjans de comunicació és el resultat de dues coses: el fet objectiu que s’estan produint molts canvis (i volem conèixer-los enseguida i de manera el més fidedigna possible) i el reflex d’un problema més gran i intrínsecament lligat al primer: el consum (en sentit ampli, de qualsevol “matèria”, i això fa temps que ho arrosseguem).
    Els meus fills (4 i 2 anys), ara mateix, no estan interessats en les notícies però viuen en una societat on la rapidesa en l’obtenció d’allò que vols està a l’ordre del dia (no entraré en el tema sobre la necessitat dels moviments slow, ni en l’intent de ressorgiment de la cultura de l’esforç). Aquesta actitud de “poca paciència” s’ha estès a tota la societat amb l’agreujant que entra en detriment dels “valors” de la paciència (contrast, reflexió, valoració, adequació, etc.). A l’hora, es crea una mena de cercle viciós del tipus més informació/més demanda que ens converteix en addictes a la informació com a matèria de consum.

    Està clar que els mitjans han d’aconseguir trobar l’equilibri entre la quantitat i la qualitat. Però la meva reflexió aniria més aviat cap a tot allò que podem fer la societat per canviar aquesta situació de consum informatiu “tòxica”. Com diu en Xavi, hi ha moltes persones que han optat per no saber. Possiblement, no ho sé del cert, degut a aquest “model de consum d’informació” que ens bombardeja (o al qual ens sentim amb la necessitat d’accedir) dia si i dia també. Sens dubte els mitjans, tard o d’hora s’adaptaran a les demandes de les noves generacions. La qüestió que ens hem de plantejar abans és si realment volem aquest model de consum d’informació amb aquesta velocitat associada.

  5. Roger Vilalta ha dit:

    Uf, Cristina. Toques un tema molt ampli que m’interessa molt, però permete’m que em centri en el tema comunicatiu.

    Jo crec que la velocitat de què parles va associada als nous mitjans / noves tecnologies i a unes noves generacions que ja semblen tenir-les integrades en el seu “adn”, cosa que als actuals adults no deixa de sorprendre’ns.

    Però com deia abans, crec que el canvi substancial el trobem en la interactivitat i en l’esgotament de la fórmula comunicativa emissor actiu i totpoderós i receptor passiu.

    I aquesta dialèctica activitat/passivitat té una doble vessant, en la meva opinió:

    -d’una banda, els nostres crios ja han nascut en l’era de “tots som tot”: emetem, rebem, compartim… i no contemplen ni s’imaginen un univers comunicatiu unidireccional. Per tant, podrem parlar en el futur de ciutadà passiu?
    -i de l’altra, tampoc contemplen que l’escenari físic on es desenvolupa l’intercanvi comunicatiu pugui ser estàtic (la tecnologia mòbil ha destruït definitivament aquesta lògica).

    Per això la meva reflexió final, la de la continuació d’una fórmula de comunicació/informació massiva per part d’uns tradicionals mitjans de comunicació que semblen no haver interpretat encara la veritable i brutal revolució que s’està produint.

    Ho deixo aquí, de moment. A veure si segueix el debat.

    Gràcies, Cristina!

  6. Boss ha dit:

    Malgrat tot, no puc ser tan optimista que pensi que una societat millor informada farà més difícil l’abús de poder després d’haver vist l’exemple de Wikileaks. Es van saber coses molt fortes, fins i tot susceptibles responsabilitats penals (l’Elena Salgado i en Couso, per exemple), i no ha passat res de res.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Estem a les beceroles de tot plegat. La societat que sortirà a partir de la generalització de les noves tecnologies de la informació no podem ni imaginar-la. Ara mateix conviuen en certa manera dues societats: una mena d’Antic Règim que es resisteix a morir (però que morirà) i una altra de paral·lela, profundament i ràpidament canviant, i que acabarà definint unes noves regles de joc.

      Aquí la qüestió és el grau de democratització que tindrà aquesta nova societat que s’acabarà instaurant. No podem dubtar que els poders -els de sempre- no estan disposats a perdre pistonada i a deixar les regnes de la situació a una ciutadania poc o gens modelable. Això és -com ha estat sempre- una lluita entre els que creuen en societats vigilades i dirigides per unes elits i els que creuen en societats educades formades per lliure-pensadors i rectors del propi destí.

      M’has fet treballar, eh? Un plaer!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s