Anàlisi d’un tweet de ficció

Finalment TV3 va oferir dimecres al vespre el llarg documental El futur era de tots sobre la salut de l’estat del benestar que havia d’haver estat emès el passat 16 de maig dins l’espai ‘Sense Ficció’. Segons havia afirmat el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Brauli Duart, en la sessió de control del Parlament del 25 de maig, l’ampli reportatge ni estava llest en aquell moment ni era cert que tingués data concreta d’emissió.

La cancel·lació de l’emissió -que segons Duart no va ser tal- va provocar fortes crítiques des de diversos sectors en considerar-se que venia motivada per la voluntat de la nova direcció de la cadena i de la CCMA (recordem-ho, escollides amb una menor representativitat del Parlament català) de deslligar El futur era de tots del primer aniversari del moviment 15M.

Com ja vaig apuntar en aquest post, el tractament de la celebració del 15M en les plataformes mediàtiques més massives va consistir, bé en apunts més de tipus històric (com qui recorda el llunyà dia D a Normandia) o bé en radiografies volgudament superficials del moviment. I de les noves protestes que van derivar-se de la commemoració de l’efemèride -com les ininterrompudes caçolades davant la seu central de CaixaBank-, en essència, silenci.

Quan un mes més tard alguns mitjans com el Diari Ara -no La Vanguardia– van anunciar-ne el final desencallament i la consegüent emissió per al passat dimecres, un dels dos autors del reportatge, Carles Bosch (‘Balseros’) va contradir Duart tot afirmant que el documental estava perfectament enllestit el dia 16 de maig i que des d’aleshores no s’hi havia introduït cap canvi, entre d’altres coses perquè ningú no els ho havia demanat.

Bosch va reconèixer a l’Ara que li havia fet ràbia la posposició del documental:

“Cada setmana que passa ens allunyem del tema. Tinc por que quan la gent se’l miri pensi que tot això ja s’ha dit” lamenta Bosch

I és que des d’una consideració estrictament periodística -perquè estem parlant de periodisme-, la desvinculació d’un treball informatiu respecte de l’actualitat relacionada no és només incomprensible sinó objectiu motiu de rodament de caps. Recordava Bosch en relació a aquest punt:

(…) que “després de més de vint anys” està “acostumat” que un documental es programi coincidint amb un fet d’actualitat que hi tingui relació. “Em sembla una norma periodística lògica”, sentencia

Lògic o no, exemple o no de mala praxi periodística, el cert és que El futur era de tots va veure definitivament la llum el 27 de juny de 2012. Això és 42 dies després del primer aniversari del 15M, 42 dies després de recuperar imatges oblidades de places ocupades i consciències sacsejades, de ser més o menys testimonis d’una certa revifalla de la pública protesta (“Caixarolada”), 42 dies després de ser tot just informats dels diners públics necessaris per redreçar Bankia i de la successió de noves vagues i manifestacions en l’ensenyament.

I coincidència o no, El futur era de tots va ser programat pel dimecres en què se celebrava la primera semifinal de l’Eurocopa on, molt previsiblement havia de ser-hi present una selecció espanyola que, a la fi, no només va ser-hi, sinó que de manera involuntària però ben oportuna fins i tot va tenir a bé col·laborar amb el neguit de la nova direcció de l’ens públic català tot allargant el partit amb pròrroga i agònica tanda de penals. Una agònica tanda de penals que, per cert, va ser -això sí que ho ha recollit La Vanguardia– l’emissió més vista de la història, amb més de 18 milions d’espectadors a tot l’Estat espanyol i un 83,3% de quota de pantalla.

Debat bloquejat

En la meva opinió, el reportatge elaborat per l’esmentat Carles Bosch i Josep Serra peca d’excessiu metratge i, en alguns moments, d’una certa desaparició del fil conductor que enllaça les diverses radiografies de l’estat del benestar, tant històriques com geogràfiques. Que El futur era de tots toqui molts punts o ens situi en diversos indrets del globus no és a priori negatiu, però sí, en canvi, que en algunes parts del documental poguem percebre’l com una concatenació d’informacions no clarament connexes.

Molt probablement, podem trobar l’explicació d’aquesta percepció en el que seguien apuntant a l’Ara els seus creadors. Carles Bosch aclaria d’inici que no pretenien retratar el fenomen del 15M sinó l’estat del benestar:

“El missatge és una defensa de la igualtat d’oportunitats, un tema que tant la dreta com l’esquerra han oblidat els últims anys” explica

I afegia Josep Serra que el projecte va néixer abans de la irrupció dels ‘indignats’ i que l’inesperat i sorprenent esclat del moviment:

“(…) ens va obligar a redireccionar una mica els continguts, però reafirmant-nos en la tesi inicial”

Però en aquest post defugiré -ja us ho dic ara- l’anàlisi estricte del reportatge ofert per TV3. Em centraré més aviat en reflexionar sobre l’estat del periodisme a casa nostra a partir de l’anàlisi de la reacció que el llarg documental va provocar en un dels més oficials opinadors del magma comunicatiu.

Bosch ho deia sense embuts: “el missatge és una defensa de la igualtat d’oportunitats“. Un missatge clar i volgudament ideològic. Si és que, és clar, el dret de qualsevol ciutadà a créixer amb igualtat de condicions pot ser considerat quelcom diferent de l’estricte defensa de l’ésser humà.

Cercant-ne ahir mateix les posteriors reaccions a la xarxa, vaig topar amb una piulada de Francesc-Marc Álvaro que, al capdavall, ha esdevingut tant l’espurna que ha encès aquest post com -emulant l’efecte de la irrupció del 15M sobre el reportatge ja projectat- la causa d’una evident redirecció en el contingut d’aquest article per les causes que tot seguit explicaré.

Però anem a pams. Aquesta va ser l’opinió sobre El futur era de tots del cèlebre periodista i columnista de La Vanguardia, tertulià més o menys habitual en d’altres mitjans del Grupo Godó, com RAC1 i 8TV, o en mitjans públics com Catalunya Ràdio i TV3 i professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull):

Per tal d’incloure aquest parer en el post, ahir al migdia vaig provar d’accedir a la piulada original del Sr. Álvaro des de la meva sessió de twitter. Va ser aleshores quan me’n vaig adonar que havia estat bloquejat pel cèlebre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna. Tot i que d’altres tuitaires -entre els quals algun periodista- m’han fet saber que és una actitud relativament comuna en l’esmentada figura de la comunicació, vull pensar que Francesc-Marc Álvaro deu ser víctima habitual de tal quantitat de trolls i deu patir un embat tan brutal d’spam que té dificultats per refrenar una ànsia bloquejadora, en aparença, impetuosa.

Cal puntualitzar que la piulada que veureu a continuació -la que hauria provocat el seu ferm catenaccio– ha estat la meva primera al·lusió directa al Sr. Álvaro. Jutgeu vosaltres mateixos la dimensió del delicte:

Com veieu, en la meva piulada tiro d’ironia per fer notar de manera molt -però molt- subtil l’evident contradicció de la sobtada redescoberta de les essències de l’ètica periodística per part d’un dels pilars de La Vanguardia des d’on, com ja hem assenyalat en diverses ocasions en aquest blog, llença missatges inequívocament ideològics.

Si l’il·lustre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna hagués permès el debat m’hagués dit -i amb raó- que una cosa és el gènere informatiu (al què pertany el reportatge) i una altra de ben diferent el gènere opinatiu, com el que ell mateix practica des de les centenàries pàgines del diari estrella de Godó.

Certament, com bé indica el propi Álvaro en el tweet, i en contraposició al gènere d’opinió, el contrast de parers és una eina indispensable i indefugible del periodisme informatiu; altrament, no és informatiu. Si no s’hagués posat trabes a un -qui sap si no?- enriquidor debat, aquí el que hagués estat interessant és que el senyor Álvaro ens hagués fonamentat la qualificació del reportatge -aquesta sí, sense subtilitat- com a simple “propaganda”.

El seu bloqueig, però, ho fa ja impossible.

Sobre propagandes

Rebobinem. Els propis autors del documental van explicar que pretenien dur a terme una radiografia de l’estat del benestar, des de la vessant de la conquesta dels drets socials que l’han caracteritzat (exemplificada en la lluita veïnal dels 60 i 70 al barri barceloní de Roquetes), passant per un Brasil que ha crescut poderosament a partir de polítiques públiques massives d’accés a l’habitatge, fins a les retallades -justificables o no, però objectivables- de l’estat del benestar europeu tal i com el coneixíem.

Des d’aquest punt de vista, titllar de propaganda el retrat de les batalles per a l’assoliment d’una societat més justa i igualitària i la seva posterior -i repeteixo, objectiva- escapçada, o la comparativa amb el lògic desenvolupament econòmic que produeix una potent política pública d’accés als drets més bàsics de la ciutadania, resulta, com a mínim, agosarat.

Perquè, insisteixo, Francesc-Marc Álvaro no es talla; parla directament de documental propagandístic.

Sense haver tornat a visionar el reportatge, puc imaginar, però, alguns dels punts sobre els que se sustenta la rotunda asseveració. L’un n’és la utilització d’una veu en off en certs moments força més interpretativa del que seria desitjable en un producte estrictament informatiu; l’altre, sens dubte, el comentat final del conseller Mas-Colell afirmant amb certa sornegueria que “la situació és angoixant”; i un altre, la sorprenent qualificació de Convergència i Unió com a “coalició conservadora”, no pas -com és habitual en els nostres mitjans, sigui gènere informatiu, interpretatiu o opinatiu- com a “coalició nacionalista”.

Però que ens sobti la decisió d’acabar el documental amb l’aparent oxímoron somriure burlesc-situació angoixant protagonitzat pel conseller d’Economia no vol dir que aquest instant no mereixi ser destacat per la seva potent càrrega informativa. I que ens sobti que una veu en off ens parli de CiU com a “coalició conservadora” enlloc de l’usual “coalició nacionalista” no significa que la primera sigui menys certa que la darrera.

Seguim. En el seu magnífic tweet, el cèlebre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna afirma com a veritat inqüestionable que el d’ahir va ser un “‘Sense ficció’ a favor del 15M“. I punt. No afirma, per exemple, que el “‘Sense Ficció’ ha resultat ser un exercici propagandístic en favor del 15M“. No. Álvaro ja dóna per sabut que aquest reportatge va ser concebut a priori com un treball d’exaltació del moviment dels ‘indignats’ (em pregunto si compartia l’apriorístic coneixement amb el president de la CCMA, Brauli Duart, i el director de TV3, Eugeni Sallent).

Però acceptem per un moment que el reportatge és, efectivament, un “magnífic exemple de propaganda“. Si el possible debat no hagués estat bloquejat per Álvaro, potser ell mateix hauria d’haver acabat reconeixent que en tot cas no ha estat un exercici propagandístic del 15M sinó de l’estat del benestar. I això és molt diferent. Tan diferent que Francesc-Marc Álvaro sabia bé que no podia en cap cas esmentar-ho. No és el mateix afirmar “‘Sense ficció’ a favor del 15M” (a favor d’uns quants), que “‘Sense ficció’ a favor de l’estat del benestar” (ens en sentim part la immensa majoria).

I abordem l’últim apunt de la contundent piulada del cèlebre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna: la relació entre periodisme contrastat i un mitjà de comunicació públic.

Segons Álvaro, qualsevol mèdia públic -en aquest cas, la tele nacional de Catalunya- ha de practicar un periodisme informatiu rigorós que, com tots els lectors usuals d’aquest blog ja saben, es basa en el contrast de les informacions i en l’aportació de diversos angles i parers. En el cas del reportatge que ens ocupa és indubtable el major pes dels entrevistats més favorables a polítiques destinades a garantir l’estat del benestar (Olivella, Stiglitz…), però tampoc no es pot negar que s’hi troben vàries intervencions en el sentit oposat del conseller Mas-Colell i del president del Cercle d’Economia de Catalunya, Josep Piqué.

Com he indicat anteriorment, Francesc-Marc Álvaro sembla patir en aquest tweet una sobtada redescoberta de les essències més virginals de la professió. Resulta curiós que el retrobament amb l’ètica periodística més incorruptible sol afectar aquest i d’altres periodistes-columnistes-tertulians (no sempre professors) en un moment o altre de la seva vida professional. Es tracta, però, d’un trastorn temporal que sempre -recalco, sempre- es produeix sobre el mateix objecte d’anàlisi: els mitjans de comunicació públics.

Lògic. L’escrupulositat en l’exercici informatiu en un mitjà de comunicació que paguem entre tots i que ha de reflectir la diversitat social del territori sobre el qual incideix ha de ser categòrica. Aquí mateix hem posat força exemples de mala praxi periodística en espais informatius de TV3 i n’hem condemnat tant biaixos partidistes com relacions massa properes amb el màrqueting més interessat.

Aquí és on entra en escena, però, la perversió del missatge del seu tweet. Assegura Álvaro que El futur era de tots és un gran exemple propagandístic i “no pas del periodisme contrastat que correspon a una tv pública“. I quina n’és la perversió? Doncs que el periodisme contrastat, el rigorós, el que proporciona totes les arestes d’una informació ha de correspondre a una tele pública, efectivament; però també ha de ser part ineludible del treball periodístic executat des de qualsevol mitjà de comunicació privat.

I perquè n’ha de ser part ineludible en qualsevol mèdia privat? Doncs perquè, per molt que ja ens haguem acostumat al periodisme de grup de comunicació més barroer, a aquell periodisme exercit, no per periodistes, sinó -com li diu Évole a Gabilondo– per soldadets de la corporació de torn, el mitjà de comunicació de masses té l’enorme responsabilitat de generar opinions, de provocar conductes, de modelar consciències en el teixit social. En tant que mitjancer entre el que passa i sobre aquells que passa, sigui de titularitat pública sigui de privada, el servei que presta un mèdia massiu és, per tant, indefectiblement públic.

Però el periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna ens n’ha limitat aquesta responsabilitat amb exclusivitat als mitjans públics. Serà que totes i cadascuna de les campanyes en les que participa el seu diari, La Vanguardia, -i per extensió la resta de mitjans de Godó– són legítimes perquè s’originen des d’una plataforma que defensa les seves legítimes fílies ideològiques i els seus legítims interessos econòmics.

Serà que la participació de tots els treballadors de la informació, interpretació i opinió de La Vanguardia en la croada desprestigiadora de l’expresident del Barça -i figura oportunista-, Joan Laporta, i posterior enlairament del convergent Sandro Rosell és ben legítim.

Serà que el descobriment de la organització ultradretana Manos Limpias per part d’informadors, interpretadors i opinadors de La VanguardiaÁlvaro, entre ells- en el moment en què afectava el futur de la monarquia espanyola és totalment legítim.

Serà que la inequívoca operació de venda d’Eurovegas a la ciutadania en què han participat treballadors dels tres gèneres periodístics de La Vanguardia -altre cop, Álvaro– no peca d’il·legitimitat.

Potser com a periodista-columnista-tertulià -o soldadet de grup mediàtic- Francesc-Marc Álvaro no hi veu cap mena d’il·legitimitat en tot això; al capdavall, qui paga mana. El dubte és si tampoc li xiulen les orelles quan instrueix els alumnes de comunicació de Blanquerna. I és que, per bé que, és cert, en els meus estudis de teoria periodística se’ns parlava de diverses línies editorials i dels consegüents enfocaments particulars, no recordo que en cap cas se’ns afirmés que el contrast de les informacions és d’exclusiu obligat compliment per al periodisme exercit en els mitjans de comunicació públics.

Potser és que vaig estudiar a la UAB, una universitat de titularitat pública.

Anuncis

11 thoughts on “Anàlisi d’un tweet de ficció

  1. mariblocfuentes ha dit:

    Fent amics eh? 😉 Fora conyes, bon anàlisi. I a mi em sembla que el columnista que cites desconeix l’ús de les xarxes socials. Un periodista que bloqueja no aconsegueix tenir bona fama a les xarxes. Totes les opinions son acceptables sempre que es facin des del respecte. El teu comentari no em sembla tan greu. I en tot cas, si fos un atac directe a la seva manera de fer -per què no?- seria més que acceptable mentre no s’entri en la desqualificació gratuïta ni en l’insult.

    Al respecte de l’emissió del documental, què esperes de comissaris polítics?

    Salutacions,

    • Roger Vilalta ha dit:

      Tens raó, Marisol. Per això he “gastat” un post per dedicar-lo al periodista en qüestió. Evidentment, no tant pel fet en sí (cadascú és lliure de tenir la pell tan fina com vulgui) com pel que en la meva opinió exemplifica: el permanent estat de debat opac especialment acusat entre els principals agents polítics i els encara més principals líders d’opinió dels mitjans de comunicació massius.
      Tots en carpetes ben estanques, ben impermeables, per tal que l’equilibri que interessa que segueixi existint en la nostra societat no es modifiqui ni una mica.
      Gràcies, altre cop, pel comentari, Marisol!

  2. marc ha dit:

    that’s the brother i love!!! good for u!!! bé bé fotent canya!!! i amb classe

  3. Xavi ha dit:

    Bona feina, Roger!

    El més trist és que un professional de la opinió, amb els seus actes demostri la manca de voluntat per al debat, i conseqüentment la manca de diversitat de criteris.

    Però això no és un problema només del Francesc Marc Álvaro, ni tan sols del periodisme, ni tampoc de la política, …

    El pensament únic domina la societat. El que és
    difícil avui dia és trobar lliure pensadors provocatius. Quan se’ls troba, cal desqualificar-los, no fos cas que baixi l’audiència de la Roja.

    Ah! I permet-me discrepar de la inconnexió
    del les històries dels diferents barris. A mi em van semblar prou ben dosificades i força sorprenents, sobre tot, la del barri de fabeles
    de Brasil.

    Ens continuem llegint,

    • Roger Vilalta ha dit:

      Tens raó, Xavier. No és només un problema de la política ni dels mitjans de comunicació. També hi podríem afegir un altre agent socialitzador, l’ensenyament, en què cada cop es tendeix més a una major especialització en la formació de l’alumnat i, per tant, a una menor capacitat intel·lectual i d’anàlisi global i contextual de la ciutadania, amb tot el que això implica sobre la llibertat de pensament i decisió del nostre futur.

      I sobre el reportatge, és ben possible el que tu dius, Xavier. Com dic en el post, no l’he tornat a visionar amb tota la tranquil·litat que caldria per fer-ne un anàlisi (per això, entre altres coses, no hi he aprofundit). Aquesta ha estat una percepció que vaig tenir en alguns moments de l’emissió, on em semblava que desapareixia una mica el seu fil conductor. Intentaré tornar-lo a visionar per veure si confirmo o no aquesta sensació.

      Merci, altre cop, pel comentari, Xavier!

  4. boss ha dit:

    No soc periodista i he entrat aquí per casualitat però em crida l’atenció la subtilesa dels arguments que feu servir quan el que està passant és la manipulació pura i dura de l’opinió pública, potser no tan descarada com el PPa TVE però sí calculadament planificada.
    Però les coses canvien i ja hi ha una generació que ni mira la tele, ni escolta la ràdio ni llegeix premsa en paper, i que s’informa per Internet. És cosa de que passi una mica de temps, llavors tots els Godó i forces econòmiques ho tindran magre per manipular.
    Salud!

    • Roger Vilalta ha dit:

      En el meu cas, la subtilesa a què et refereixes és degut a que en plantejar-me aquest blog vaig voler retratar aquesta “manipulació pura i dura de l’opinió pública” a partir d’anàlisis seriosos d’exemples concrets. A més, tot i que hi ha perdiodistes o especialistes en comunicació que el segueixen, la intenció primera d’aquest blog va ser més aviat d’educar la ciutadania en el que és la comunicació de masses i en les seves habituals i menys visibles (com a mínim, per a la majoria) manipulacions.

      Tot i que el meu posicionament ideològic o vital queda ben pal·lès en els posts que he anat publicant, ni vull defugir el diàleg amb els que no pensen com jo ni estic interessat en practicar cap mena d’atrinxerament.

      I tens tota la raó amb el darrer paràgraf. Les coses canvien i les noves generacions tenen uns hàbits de consum mediàtic radicalment diferents. Per això és més sorprenent -i l’he volgut destacar en aquest post- el tancament en banda de personatges com el que cito, personatges que segueixen vivint les relacions comunicacionals aliens als efectes gegantins que les noves tecnologies estan provocant (aparició de realitats fins fa poc ocultes, i la interactivitat).

      Si llegeixes aquesta resposta i tens una mica més de temps per perdre et deixo l’enllaç al post Potser és que volem saber on en els darrers paràgrafs i en els comentaris posteriors faig referència a aquest aspecte crucial que apuntes.

      Merci pel comentari. Salut!

      • boss ha dit:

        Perdona el “to” de la resposta, potser ha donat un sentit equívoc al meu comentari. Crec que és degut a les barbaritats que estic veient en els medis; ahir el meu pare de 80 anys em va dir que no havia sentit res de les preferents, pràcticament sols mira tv3.
        Ens veiem al twitter!

      • Roger Vilalta ha dit:

        Eps, no te’n disculpis, que no m’he sentit pas atacat! Només volia fer notar el perquè d’aquesta subtilesa: evidentment que hi ha missatge, intencionalitat i interpretació en els meus escrits, però sempre intento argumentar-ho tot i aportar totes les fonts que pugui per demostrar-ho. No vull expulsar cap lector; al contrari, si aconsegueixo que persones que no combreguen amb les meves idees puguin acabar de llegir els posts i acceptar-ne la validesa dels fonaments, doncs és un èxit.

        I sobre això de les preferents, realment no n’ha sortit res o pràcticament res en els mitjans massius. Però sí que hi va haver el bon reportatge del 30 minuts de fa unes setmanes (de què parlo a ‘Potser és que volem saber’, com ja hauràs vist) i la retratada final dels bancs, caixes i altres entitats protagonistes que no van dignar-se a participar-hi.

        Gràcies altre cop!

  5. Només un apunt: crec que, considerant les subvencions que rep, hauriem de considerar La Vanguardia com un mitjà de comunicació públic: http://oci.diaridegirona.cat/tv/noticias/nws-91037-la-generalitat-subvenciona-vanguardia-amb-62-milions-deuros-per-ledicio-catala.html (i tots aquests milions per traducció automàtica mal feta)

    • Roger Vilalta ha dit:

      Joan,

      No puc dur-te la contrària. I no és només La Vanguardia. En aquests moments, els principals mitjans escrits, radiofònics i televisius del Grupo Godó són els que reben més diners públics per part de la Generalitat.

      No deixa de ser sorprenent que siguin precisament aquests mitjans els portaveus de les tesis que critiquen el malbaratament dels recursos públics i que exigeixen (com en aquest cas, Álvaro) responsabilitat social a aquells que, parcial o totalment, treballen gràcies als nostres impostos.

      Gràcies, Joan, pel comentari!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s