Ara sí que toca

Després d’un parell de mesos de paràlisi -atribuïble a les vacances només en una petita part- aquest blog enceta nova temporada. I ho fa amb una reflexió derivada de la lectura d’un interessantíssim reportatge que a mitjans d’agost va publicar el setmanari Presència al voltant d’una de les qüestions cabdals -si no la que més- que afecta el món de la comunicació massiva: les seves relacions amb el poder.

En ‘La seducció del poder’, el veterà periodista d’El Punt Avui, Quim Aranda, repassa alguns dels episodis més destacats d’aquesta interrelació premsa-poder o, com el propi cronista descriu:

(…) xoc de trens entre el poder, en abstracte i en majúscula (polític, financer, etcètera), i el quart poder

Sense defugir la nostra realitat més propera, el reportatge se centra -lògic, d’altra banda- en els lligams que aquests dos agents han anat desenvolupant en els indrets del globus amb més llarga trajectòria democràtica, el Regne Unit i, molt especialment, els Estats Units. Una convivència descrita pel propi Aranda com a intercanvi:

(…) de vegades entre iguals, i en aquest cas és el més desitjable per a la societat; de vegades en obert desavantatge per a qui hauria de fiscalitzar l’acció dels governants

Des d’un John F. Kennedy que entenia aquesta interrelació més en termes d’aliança fins a un Richard Nixon que qualificava directament la premsa com “l’enemic”, passant per l’escàndol de les escoltes del News of the World de l’imperi Murdoch, el periodisme de trinxera desenvolupat a l’Estat espanyol o el famós “això no toca” de l’expresident Pujol, el reportatge ens aporta diverses cares d’una interacció que, segons Aranda, i com ja hem esmentat vàries vegades en aquest espai, no pot ser analitzada separadament de la següent difícilment qüestionable veritat:

En termes generals el poder, també el democràtic, vol perpetuar-s’hi. Per això necessita orientar el pensament dels ciutadans

Important recalcar-ho: qualsevol poder, del tarannà que sigui, necessita incidir en la opinió pública, modelar-la de tal manera que aquesta esdevingui favorable als seus interessos. Mentre que en un règim totalitari excel·leixen mètodes barroers de control de la informació com la censura prèvia, en sistemes democràtics, teixir aliances amb els diversos grups mediàtics, aproximar-se a determinats professionals o líders d’opinió i construir poderosos gabinets de comunicació que proporcionin la més elaborada i mastegada de les informacions, són algunes de les subtils -o no tan subtils- eines d’edificació de l’idoni parer col·lectiu.

Pensar molt, dubtar més

Ens trobem al bell mig d’un moment cabdal en la història, com a mínim de les nostres societats democràtiques; un moment en què semblen haver-se esgotat no només els instruments de què ens hem anat servint de manera rutinària i quasi inconscient des de fa anys sinó també de les nostres pròpies expectatives col·lectives.  Són temps d’alteracions en aquelles realitats aparentment més immutables, de centenàries soques que s’esberlen tot d’una; temps de governs que no governen, de sobiranies populars ignorades, de drets socials conculcats amb traïdoria i, sovint, amb nocturnitat (s’escau incloure el mes d’agost en questa categoria).

Fragilitat. És potser el terme que millor descriu l’estat actual del nostre tradicional marc convivencial. I ja ho sabem, el marc d’acció que mostra evidents signes de feblesa esperona aquella mena de forces, potser somortes però no extintes, que de sobte es troben abandonant la letàrgia i adquirint protagonisme.

A casa nostra, l’exemple més notori d’aquest fet és la rellevància pública que està adquirint un moviment independentista que, al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana i amb la propera celebració de la Diada com a primera data clau, prova d’arraconar les passades lluites sectàries per construir una força transversal i unitària que sigui capaç de dur Catalunya a constituir-se com a realitat política pròpia.

No és quelcom estrany. La història n’és plena de nous estats sobirans nascuts a partir del desmembrament de realitats polítiques més o menys artificials o d’imperis massa vasts i insostenibles. No s’hagués explicat l’aparent calma del batibull balcànic sense la batuta enèrgica de Tito com tampoc la de les diverses nacionalitats de l’imperi rus sense el zarisme, primer, i el règim soviètic, després.

Dèiem que l’existència de marcs convivencials fràgils o inestables -encara més, en contextos econòmics molt crítics- afavoreix l’emergència, per exemple, d’aquelles nacionalitats que estan -o se senten- subjugades. El procés de canvi -repeteixo- dóna oxigen a discursos adormits però existents i, per tant, ja meditats. En el cas de Catalunya, l’objectiu en aquests moments semblaria clar: construïm primer l’estat i després ja discutirem com el volem, tot i que alguns (la CUP) ja se n’han desmarcat públicament d’aquesta visió.

Els catalans ens preparem per una -sembla- massiva mostra de múscul sobiranista el proper Onze de setembre. Un clam independentista sorgit de la societat civil, sí, però animat (sense vuvuzeles ni bufandes, és clar) per la coalició que governa el país, una coalició bregada en l’art de la giragonsa, del subterfugi, de l'”ara sí que sembla que potser tocaria”, i en aquell nostrat joc de “la puta i la Ramoneta” del qual qui n’ha estat màxim exponent n’abdica, tot just ara, en la seva senectut.

Però és possible qualsevol procés de canvi sense una profunda reflexió? Podem deixar-nos arrossegar per la riuada -en aquest cas sobiranista- sense dedicar-hi ni un segon al context en el qual aquesta rauxa se situa? O, de fet, tant se val, perquè finalment bé està el que bé acaba (o el que bé pot acabar)?

Les reposicions estivals de TV3 m’han permès de visionar el darrer Singulars de la passada temporada, protagonitzat per Teresa Forcades, i en el qual, la monja i doctora en Salut Pública animava l’audiència a revisar -sempre, però sobretot ara- el marc d’acció dins del qual ens movem, aquell que, de tan rutinari que és, se’ns apareix com a veritat absoluta i inalterable, i no com el que és en realitat: un producte de la voluntat humana i, per tant, modificable.

Per a Forcades el marc general que necessitem analitzar és, com ja sabeu, el propi sistema capitalista, del qual reclama que siguem capaços d’allunyar-nos-en un instant, comprovar des de la distància si realment aporta solucions a les problemàtiques ciutadanes i, en cas negatiu, procedir a substituir-lo:

(…) És aquesta confiança bàsica en què podem dotar-nos d’un sistema de funcionament social, econòmic i polític que sigui més adequat a les necessitats de la població… Qui ens ho ha fet creure que no podem?

Objectiu de revisió concret a banda, és sobretot la crida al dubte i al constant qüestionament el que és veritablement remarcable del seu discurs. I la realitat catalana, per bé que esquizofrènica, tampoc no hauria d’escapar-se’n.

El joc de la política i de la premsa

Sovint se’ns recorda que, quan requereixen un enfortiment significatiu de les seves expectatives electorals, els dos grans partits polítics estatals atien el foc de l’anticatalanisme de budell més gros, operació que duen a terme amb la col·laboració imprescindible de l’exèrcit de piròmans professionals que escriuen, radien o debaten des de les diferents plataformes mediàtiques. No només és cert; és que ho fan sense cap mena de rubor, cosa que demostra el seu convenciment que la reacció d’indignació no passarà, com a màxim, de la tradicionalment indolora queixa formal catalana.

Seguint el modus operandi reclamat per la Forcades, però, per què no fem una ullada al que passa a casa nostra? Per què no focalitzem l’atenció en on érem fa poc més d’un any, en què hagués pogut passar i no va passar i en el que ha de passar -o sembla que ha de passar- d’ara endavant? És clar que, per dur-ho a terme, és necessari apartar els arbres que no ens deixen veure el bosc o, desmetaforitzant, evitar l’anàlisi de la veloçment caduca rabiosa actualitat.

Ho hem dit repetides vegades en aquest blog: el context de crisi econòmica, venut quasi amb exclusivitat com una gravíssima problemàtica de deute públic, ha estat i està essent aprofitat per dur a terme inequívoques polítiques de progressiu debilitament de l’estat del benestar. Res a dir-hi, quan l’opció que les defensa s’imposa a partir d’aquell legítim debat polític que, malgrat el pas dels anys, i extreta la palla, segueix fonamentant-se en la tradicional dialèctica entre una concepció liberal-individual del món i la que advoca per garantir justícia social.

A Catalunya, però, -com si fóssim, no ja independents, sinó habitants d’un ignot planeta- aquesta dialèctica se’ns nega repetidament. Indiferents les xifres alarmants de catalans a l’atur, cap menció a la inevitable pèrdua de qualitat de l’educació pública en el curs que s’inicia, aparentment consolidat -per ja desaparegut del debat mediàtic- l’euro per recepta…

A Catalunya, parlis en termes macroeconòmics, parlis de cosa pública retallada, parlis de l’injust repartiment dels peatges i fins i tot de les maleses de les nostres entitats financeres, tot acaba passant per l’embut del debat nacional. L’altre debat, aquell que, no per clàssic, és menys existent, simplement ha estat volatilitzat.

El següent pas seria preguntar-se per què. I no voldria que se m’interpretés erròniament: l’existència d’un arrelat debat en clau nacional en la ciutadania és innegable; el neguit hi va ser, hi ha estat i hi és. Però el més important aquí és que, en la meva opinió, per poc que les nostres elits facin bé la seva feina, aquest debat seguirà existint durant uns quants anys més.  

I és que prenent els dos diàlegs polítics que en teoria configuren el nostre debat públic, la potencial perillositat de l’un es mesura per la rellevància mediàtica de l’altre. Al cap i a la fi, tot i que l’aparentment irreversible camí cap a una Catalunya independent -amb totes les cometes que el món globalitzat imposa- anirà tenyit de nombrosos Alamán Castro, la conflictivitat que en realitat més temor provoca és aquella de la qual, per lògica, tan sols marginalment es parla: la de caire social.

Un tweet d’en Roger Palà m’ha fet recordar un encertat article que Joan Canela va signar el passat mes de març on apuntava a l’odi visceral que el moviment del 15M -i posteriors plataformes reivindicatives i fenòmens com el dels ‘iaioflautas’- ha provocat en l’àmbit sobiranista. En destacava la manipulació dins el magma mediàtic català:

(…) l’aversió d’aquesta esfera sobiranista cap als indignats no sols no s’ha reduït  sinó que en certa manera s’ha ampliat a qualsevol lluita contra les retallades, incloent l’adjectiu “espanyols” rere les notícies de mobilitzacions sindicals però no en les  informacions en les que aquests mateixos sindicats defensen la immersió lingüística.

Confirma aquesta percepció la peça de Jaume Clotet d’ahir a El Singular Digital al voltant del debat públic encetat abans de l’estiu -diria que pel propi periodista Roger Palà– sobre la possibilitat que a Catalunya arrelés una coalició d’esquerres a l’estil de la Syriza grega. Per a Clotet, aquesta opció és simplement impossible i la contraposa amb el model autòcton de fer política que representa l’Assemblea  Nacional Catalana:

No ens cal buscar models estrangers ni forans que només ens faran pedre el temps. Cada poble té les seves caractarístiques i la seva manera de veure el món, per això necessita eines polítiques pròpies i inimitables

Resulta curiós aquest darrer anàlisi. Especialment curiós tenint en compte el moment històric que, com dèiem a l’inici, estan vivint les nostres societats democràtiques occidentals (la petita Catalunya enmig), caracteritzades per la submissió del poder polític al poder financer, de la pèrdua flagrant de sobirania de la veu ciutadana i de la indubtable escapçada de l’estat del benestar. Tres grans temàtiques que han constituït en menor o major grau el tradicional cos reivindicatiu de les formacions d’esquerres, aquelles que tot sovint són anomenades -no innocentment- com a progres o pijoprogres per part de populars i -emulant el seu estil- benestants o burgesets líders d’opinió.

Tot i la suma de dades cada cop més dramàtiques i d'”ajustos” cada cop més injustos, la indignació social a Catalunya no s’ha traduït, però, en cap esclat de revolta. Hi va haver un moment, la primavera de l’any passat, que aquesta possibilitat no va semblar tan quimèrica. La pèrdua inicial de control -també de l’informatiu- per part d’un Govern sorprès i aclaparat per la situació, va requerir d’un potent cop de timó que va comptar -i segueix comptant- amb l’inestimable ajut de les principals plataformes mediàtiques públiques i privades del país. D’altra manera, com hagués pogut el Govern Mas implantar les polítiques privatitzadores que tenia en ment amb la relativa facilitat amb què ho ha fet?

Tenint en compte que aquest post naixia de la lectura de l’especial sobre la premsa i el poder del setmanari Presència podria semblar que ben bé hem perdut el focus. Només ho sembla, però. Com s’explica encertadament en el reportatge, a l’estat espanyol -i també a Catalunya- el grau d’independència dels mitjans de comunicació respecte del poder es troba en un estadi primigeni, equiparable a la salut que gasta el nostre jove sistema democràtic. Dit d’altra manera, que el pujolià “això no toca” -hi explica Quim Aranda– mai no hagués estat acceptat pel periodisme exercit en zones més avesades a la fiscalització del poder públic:

(…) De vegades, durant els dies previs a la guerra de l”Iraq, Tony Blair, aleshores primers ministre, i Jack Straw, ministre d’Afers Estrangers, eren sotmesos a duríssims interrogatoris, tant a la ràdio com a la televisió pública. Ho havien de fer, els anava amb el sou, no defugien res. No podien.

L’Onze de Setembre del 2012, aquest més que presumiblement històric 11-S català, ja és a tocar. I arribarà sense que s’hagi aprofundit en moltes de les contradiccions que a nivell polític genera. Un Onze de setembre que s’emmarca en un context de fallida de les finances catalanes atribuïble, segons l’actual Govern de la Generalitat, a l’absència d’un concert econòmic (o pacte fiscal o clau de la caixa o la nomenclatura que vosaltres volgueu), a la demanda del qual l’executiu espanyol fa absolut cas omís.

En aquest sentit, l’esperonament sense hooliganismes de la multitudinària manifestació per part del Govern Mas s’explica, d’entrada, com a mesura de força de cara a la propera negociació fiscal. I no cal dir-ho, també ajuda a marginar l’anunci de les més que probables noves retallades econòmiques i socials per al 2013, horitzó a què va referir-se el conseller d’economia Mas-Colell però que va quedar soterrat pel seu potent titular sobre l’altra mena d’horitzó:

 (…) Em semblarà magnífic si la història porta Catalunya a ser un nou estat d’Europa

No vol posar aquest post en qüestió la honestedat de la lluita engegada per l’Assemblea Nacional Catalana ni el seu caràcter eminentment popular i transversal. El que és indubtable és que les seves reivindicacions -la propera manifestació de l’Onze de setembre així ho provarà- estan essent recolzades al més alt nivell polític i mediàtic del país. No hem de perdre de vista que, per molt que TV3 sigui la televisió pública nacional de Catalunya, la retransmissió en directe de la marxa i la benedicció d’aquest fet des de cercles mediàtics de signe nacional-conservador com El Singular Digital, demostren que sense una voluntat governamental de pressió política al Govern central, la repercussió mediàtica seria significativament més modesta.

Dèiem abans, però, que tot va bé si acaba bé, no? Doncs això. Veurem com acaba i, sobretot, quan ho fa. Sembla ser que ara no és moment de discussions ni de debats sinó d’unitat i acció, que ara és l’hora de demostrar la dignitat del poble de Catalunya amb fe cega i sense lluites ideològiques, que ara ens ha caigut del cel una oportunitat que no podem desaprofitar. Temps de demostracions populars inqüestionables, potents, inequívoques. Temps de creure i revindicar que amb una Catalunya independent -o, en el seu defecte (Déu no ho vulgui), amb la clau de la caixa- els catalans i catalanes viurem millor i gaudirem, per fi, d’unes saludables expectatives de futur.

En l’excel·lent reportatge que va reemetre ahir al vespre el 60 minuts del Canal 33 sobre el que hi haurà després de la crisi (el podeu veure sencer en anglès a Youtube), la professora de comunicació del London School of Economics Terhi Rantanen obria el focus de la veritable problemàtica de les societats democràtiques europees fins al necessari màxim pla general (minut 36:14 a 37:25):

Sostinc que la globalització econòmica ha progressat amb tremenda velocitat però la política i els mitjans de comunicació segueixen essent en essència nacionals. D’aquesta manera, tenim el capital global i després tenim organitzacions nacionals i internacionals que proven de respondre a la crisi causada pel moviment global del capital (…). I la gent desconfia d’aquestes organitzacions; veuen clarament que aquestes organitzacions són incapaces de solucionar la crisi. I els polítics i els governs ofereixen solucions nacionals a problemes globals, i això la gent ho pot veure. Però el que la gent reté és quelcom relacionat amb el nacionalisme, malgrat que ells mateixos desconfien de les organitzacions nacionals; ells sí que reconeixen el que és el nacionalisme. I els polítics són molt intel·ligents: juguen amb el concepte de nacionalisme, i també ho fan els periodistes

A un servidor sempre li ha costat entomar les crides massives a sometent sense sometre-les a un anàlisi previ. Molt especialment, quan la prescripció de Viagra a la incipient col·lectiva trempera sobiranista prové dels mateixos que als inicis dels 80 van aconseguir tapar l’afer Banca Catalana amb les oportunes mostres de rebuig col·lectiu a la LOAPA i dels mateixos que, des de la tardor passada, han sabut i saben aplicar les dosis de bromur idònies per atemperar les mostres -també col·lectives- d’indignació social.

Però ara sí que toca! Ho diu el poder. I ho diu la premsa.

 

Anuncis

42 thoughts on “Ara sí que toca

  1. marc ha dit:

    i que hauriem de fer?. No anar-hi?. Tinc l’esperança que el caire que prendrà la mani anirà per una altra banda. Que les reivindicacions no aniran tant per la independència del país, que també, sinó hi haurà un gran component de lluita de classes, que tal com va la cosa, hauria de ser previa a la lluita per l’independència. Jo hi aniré amb aquesta idea al cap. I estic segur que no estaré sol. Cada dia em foten més fàstic

    • Roger Vilalta ha dit:

      Que què hauríem de fer? Doncs anar-hi -o no- havent-ne reflexionat abans.
      I tens, o tenim, tot el dret individual d’anar a la mega-mani esperant aquest -ara més que mai- necessari component d’exigència de major justícia social. Però ja ens podem treure del cap aquest element com a mostra col·lectiva (no hi serà i, si hi és, passarà absolutament desaparcebut). Finalment, a les elits, el marc fronterer que les acull els importa només -i recalco el “només”- en tant que espai on desenvolupar en millors condicions el seu control econòmic i polític de la situació.

      A bit pessimistic, I know. Sorry!

      • marc ha dit:

        no perdo l’esperança… hi aniré com cada any… i ja t’explicaré això de la mostra col.lectiva d’indignació. Queda clar que en els mitjans no en sortirà massa cosa, però vull creure en el pensament crític del comú dels ciutadants del país i m’agradaria veure com se’ls gira la truita als “ara si toca ser indepes”. Com diu el XX “en un país independent, l’esquerra seria majoria a Catalunya (n’estic 100% segur, a mig termini, esclar)”. Jo també n’estic segur. De fet, amb un 25% de nens catalans en la línia de la pobresa, m’agradaria veure qui, avui dia, no es proclama si no d’esquerres, a mig camí de ser-ho…

      • antoni jané galbete ha dit:

        exemple clar del que dius : el “ricachon” francès que es vol nacionalitzar belga després de la declaració de’n Hollande que pujarà els impostos als més rics.Però també podem posar l’exemple dels milionaris jueus, que són sempre jueus de pedra picada i aporten diners per reforçar Israel. Potser hauriem de valorar més els “sentiments” i no creure que tothom és tan cínic.
        aclariment:no sóc pro ni anti jueu, ho poso com simple exemple. No més em faltaria ser considerat sionista…

    • Rebeca ha dit:

      Marc: siempres serás un exaltado 😉

  2. Em sembla que els independentistes es miren massa el malic. No veig tant recolzament per la independència. Estan segurs de tenir el 50% +1 del cens electoral? Es pot pendre una decisió d’aquesta importància per majoria simple? N’hi ha prou per forçar un canvi en la constitució espanyola que permeti ja no la independència sinó un simple referèndum?

  3. Roger Vilalta ha dit:

    Home, el suport a la independència a Catalunya és, segur, notablement més fort ara que no fa pas gaire anys. Evidentment, la situació de crisi i incertes -si no nul·les- expectatives ho facilita, com deia en el post. D’altra banda, la interessada aposta perquè el neguit independentista formi part del dia a dia de l’agenda mediàtica ho facilta enormement.

    No sé si es pot pendre una decisió com aquesta només per majoria simple. Per què no? Mira-t’ho al revés. Si el sí a la independència arriba a tenir el suport de poc més de la meitat dels ciutadans voldrà dir que la perpetuació de Catalunya dins l’actual marc espanyol serà defensada per poc menys de la meitat de ciutadans (igual de just o d’injust, no?).

    De totes maneres, sóc dels que penso que el camí cap a la independència, malgrat els propis catalans (recalco, el “malgrat”), ja fa temps que està engegat. I que arribarà per la pròpia desintegració d’aquesta entitat política artificial anomenada Espanya. Ara bé, s’haurà de veure en què queda aquesta presumpta independència i el sentit real que podrà assolir una Catalunya sobirana en un món on el poder de l’Estat -com cada dia ens estan recordant les agències de qualificació, el Fons Monetari Internacional i d’altres entitats PRIVADES)- és igual -o com a mínim tendeix poderosament- a ZERO.

    Merci pel comentari!

    • Juanjo ha dit:

      Hay una falacia en tu argumentación: dependerá de los que hayan decidido ir a votar, ya que si hay una mayoría de abstención (como en todos los “refendums populares” que han habido) no quiere decir que esos votos representen al resto………. y un referendum no es vinculante ni significativo, ya que no tiene consecuencia política alguna.

  4. Xavier Xarles ha dit:

    Doncs justament, fent referència al que dius “A Catalunya (….) tot acaba passant per l’embut del debat nacional”, és clar que això és degut a un problema no resolt des de fa molt temps. Que, diguem-ho, impedeix que el nostre país faci els deures… I per una llarga serie de motius, entre ells els esdeveniments “de l’estatut”, molt catalans s’han convençut (finalment!) que no hi ha possible entesa amb l’estat espanyol. Això, la majoria dels ciutadans del nostre país veí (d’Espanya, vull dir), no ho han entès. I alguns catalans tampoc :-).

    Jo crec sincerament que només essent un país lliure podrem ser un poble lliure (tu ja m’entens): i, al final, qui no voldrà la independència seran certes elits “molt catalanes”: en un país independent, l’esquerra seria majoria a Catalunya (n’estic 100% segur, a mig termini, esclar).

    Ah, i sobre el famós 51%: les enquestes diuen que un 51% votaria SI a un referèndum, i un 21% votaria NO. Això no és guanyar per un 1%: és guanyar per una majoria molt gran. I qui no ho vulgui veure, ja s’ho trobarà…

    • Roger Vilalta ha dit:

      Esperava el teu comentari, Xavi.
      Com pots entendre, des de la meva perspectiva d’analitzador “torracollons” dels fenòmens mediàtics, els que teniu una opinió ferma a partir de la lliure, formada i remeditada reflexió de les coses no entreu -diguem-ne- dins el ‘target’ analitzat 😉
      Ja saps quins és el meu pensament. I, per a mi, ara per ara, precisament en aquests moments, el neguit social ho tapa (de manera injusta, segur) tot o quasi tot.
      I tens raó sobre això de les enquestes. No volia dir tant que si el 51 vota sí el 49 és que no (evidentment hi hauria un percentatge elevat d’opcions menys fermes). El que volia dir és que si la permanència dins Espanya té un 49% de seguidors és tan just o tan poc just com acceptar la independència per un 51%. No sé si m’explico.
      Bé, gràcies pel comentari, Xavi, altre cop (aviam si puc respondre’t amb una mica més de calma).

      • antoni jané galbete ha dit:

        la famosíssima contitució espanyola, aquesta que ens té lligats de mans i peus, va ser votada per un 46% de l’electorat potencial.

    • boss ha dit:

      Vols dir un 51% dels que aniran a votar? o del cens electoral de la gent que viu a Catalunya?

      • Xavier Xarles ha dit:

        Doncs del cens electoral, segons les ultimes enquestes… Si al final hi hauria o no aquest resultat, ja es veura, pero em sembla que molta gent no s’adona de com canvia la societat catalana els ultims anys. Sobretot la gent que viu a fora (realment o no).

  5. Xavier Xarles ha dit:

    Per cert, jo crec que el fet que el govern i certs cercles s’apuntin ara a la “mani” es perque s’ho veuen venir, pero fa uns mesos ningu parlava de l’ANC. Em sembla que, contrari al 15M, que no va durar gaire (i jo ho sento, oero es aixi), aixo si durara… I es que la proposta es molt concreta, il.lusiona, arrosega a molta gent. El 15M… que proposa exactament? Ja m’entens, jo tambe crec que s’ha de transformar molt la societat, pero la independencia es una cosa que podem fer realment (tot i que el presi diu que es taaaaaant dificil) ara; canviar el mon, no. (i perdo per la falta d’accents, amb aquest trasto no se com posar-los)

    • Roger Vilalta ha dit:

      Xavi, d’acord amb la poca concreció programàtica del moviment del 15M, però tu saps (perquè ho saps) que el fenomen o les arestes del fenomen o qualsevol cosa que pogués remetre a la conflictivitat social de la primavera del 2011, ha estat sistemàticament silenciat des de la tardor passada pels mitjans de comunicació del nostre país (parlo de Catalunya) per “ordeno y mando” de la coalició nacionalista (ai, perdó, no volia tirar d’irreflexius i no innocents tòpics mediàtics; volia dir coalició conservadora). I quan no ha pogut ser silenciat, ha estat decididament desprestigiat o menysvalorat.

      I Xavi, ja saps (perquè també ho saps) que no seré jo qui cregui que Catalunya, com qualsevol altre poble o nacionalitat, no té tot el dret del món a decidir el seu futur i a ser el que li doni la realíssima gana ser.

      Darrerament estem assistint a diversos moviments secessionistes, no només a Catalunya sinó també a d’altres indrets d’Europa (i de fora d’Europa). Però no només estem assistint a l’esclat de moviments nacionalistes “defensius”; també estem veient l’emergència en alguns països -o directament el triomf en d’altres- d’opcions polítiques de caire ultranacionalista. Tot plegat, vist en global i revisada la història -amb la recent en tenim més que suficient-, una resposta típica de moments de crisi econòmica i social brutals.

      Dius que la nostra coalició governant (com era?, nacionalista?, conservadora?) s’ha hagut de posar les piles perquè ja feia un cert temps que veia venir l’auge imparable de la rauxa independentista a Catalunya. Aquesta nostrada coalició no li fa ni li farà fàstics a una Catalunya independent d’igual forma que no li ha fet fàstics -ni li faria, si la situació ja no fos insostenible- a una perpetuació de l’statu quo espanyol (tot i que evidentment, en general pugui serntir-se més propera “culturalment” a la primera opció). Ho deia en resposta al Marc, i ho repeteixo: a les elits -i més ara, en un món tan global- el marc fronterer és important just en la mesura en què permet la perpetuació dels seus privilegis.

      I canviar el món? Em conformo (i em conjuro) amb no perdre mai de vista que només un col·lectiu que tendeix a lluitar per la justícia social (sota bandera catalana o sota la de Gondor o de Mordor) podrà tenir a considerar-se “lliure” per raonar, per créixer, per desenvolupar-se i per decidir.

      Una abraçada!

  6. Matias Jerez ha dit:

    De la sorpresa a l’interès. He arribat al teu blog per pura casualitat, aparexies a la portada de wordpress i no he pogut resistir la temptació de llegir el blog d’una persona propera. Una bona reflexió que ajuda la meva perspectiva política forjada ja fa més de 30 anys, però que sense dubte segueix força vigent.

    • Roger Vilalta ha dit:

      I a mi m’agrada que t’hagi sorprès, primer, i interessat, després. Espero seguir-te comptant entre els meus lectors. Miraré d’anar-te avisant de les noves publicacions (si no pot ser a través de les xarxes socials, ho faré personalment 😉

      Gràcies, Matias!

  7. Miquel Estrem ha dit:

    Roger, sembla que dones per suposat que tothom que assisteixi a la manifestació actua per una crida del govern i sense haver-ho reflexionat abans i això és una suposició molt subjectiva. Si bé és cert que hi pot haver cert interès per part del govern per desviar l’atenció no és menys cert que la situació actual és històrica i que s’ha d’aprofitar. Aquells que creiem, no pas des de fa poc temps, en la construcció d’un estat català independent hi tenim molt a guanyar, tot i les maniobres dels mitjans i el propi govern. Pot ser una manifestació històrica en quant a participants i tindrem ressò internacional que bona falta ens fa.

    L’objectiu ara i sempre, sota el meu parer, ha de ser el de treballar primer per la construcció nacional i un cop assolit l’estat propi determinar democràticament el model de societat que volem. De quina altra manera és possible fer-ho? La sobirania s’ha d’assolir de manera transversal, no pot venir de la ma d’una única opció política.

    Sortosament d’una o altra manera caminem cap a la independència. El que no deixa de sorprendre’m és la facilitat amb que, des d’alguns mitjans, es vol desprestigiar qualsevol moviment que vagi en aquesta direcció (només si és a Catalunya, és clar) Potser és que estic molt acostumat a sentir i llegir comentaris desacreditant una determinada iniciativa de suport a la independència amb qualsevol excusa, quan realment el que hi ha al darrera és una aversió notòria cap els moviments sobiranistes. Ja se que aquest no és el teu cas, Roger.

    Jo l’11s aniré a la manifestació, com d’altres anys, convençut de que la independència és la solució a la nostra situació, tant econòmica com social i evidentment d’identitat nacional. No hi tenim res a perdre i molt a guanyar.

    Ara “potser” sí que toca, però per convenciment i per dignitat.
    Salut!
    Miquel

    • Roger Vilalta ha dit:

      Que no, Miquel, que en sóc plenament conscient que hi ha moltíssima gent -tu, entre ells- que ja fa molt temps que heu reflexionat sobre el tema i en teniu una posició ben ferma.

      Jo només dic que aquest decidit suport institucional i mediàtic (perquè d’això va aquest blog) és una aposta únicament i exclusiva de càlcul polític, com crec que ho anirem notant els dies posteriors a la Diada. Ho notarem, primer, amb la negociació per la clau de la caixa. I després, si aquesta fa figa -que en farà- i els del PP apreten els cargols catalans encara més del que ja ho estan fent i ens envien els simpàtics “homes de negre”, tindrem un més que probable avançament de les eleccions catalanes, situació que, de confirmar-se, permetrà a la coalició que governa el país (i amb tota l’ajuda mediàtica necessària de Godó’s i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) arribar-hi amb una salut de ferro. I això -que hi arribi amb una salut de ferro- serà gairebé un miracle, tenint en compte la seva decidida aposta per l’aprimament de l’Estat del benestar a Catalunya i el nul atac a l’elevat frau fiscal de les elits del país (i qui són aquestes elits?) i la negativa a no tocar aquells impostos que afecten a les rendes més altes. En aquest sentit, i això és el que em fa mal, és que el debat nacional haurà tapat la creixent pobresa general i haurà salvat el cul dels qui han aplicat i seguiran aplicant (però no explicat realment) el veritable eix vertebrador del seu programa: que no se situa (malgrat els Vila d’Abadals de torn i l’onejar de les estelades dels cadells benestants de les JNC) en l’òptica sobirana, sinó en una concepció de la societat eminentment liberal.

      Et dono tota la raó quan dius que “la sobirania s’ha d’assolir de manera transversal, no pot venir de la ma d’una única opció política”. Però en aquests moments, precisament en aquests moments que estem vivint a nivell global, en què individualment i col·lectiva estem acceptant com a xaiets ser cada dia més pobres, tenir cada dia menys veu i ser regits per governants que no governen, la lluita transversal i no ideològica per la nació és el millor dels antipirètics que es pot aplicar a l’única lluita que, ara, abans i sempre, ha fet i fa realment por: la social.

      És cert que el camí cap a la independència ja està engegat (recordes que en Deuloféu ja ho preveia com un fenomen natural i com a darrer episodi de l’extinció de l’imperi espanyol?). Però mentrestant, el que interessa a banda i banda és que la qüestió catalana -igual que el terrorisme d’ETA- perduri al màxim d’anys més. I és que hi ha qüestions que encenen la visceralitat (el nacionalisme, sigui defensiu i just o sigui imperialista, ho fa) i, per tant, són molt fàcilment utilitzables per enfrontar ciutadans d’un lloc i d’un altre i tenir-los entretinguts i no amatents a les seves concordants misèries.

      Miquel, gràcies per el teu extens comentari!

      • Miquel Estrem ha dit:

        Roger, et feia la observació al principi del meu comentari bàsicament per algunes expressions en el post (“Però és possible qualsevol procés de canvi sense una profunda reflexió?” o “…les crides massives a sometent sense sometre-les a un anàlisi previ…” o “Ara sí que toca! Ho diu el poder. I ho diu la premsa.”) que podrien sonar a que els seguidors a la crida son un ramat forassenyat. Celebro que ho hagi interpretat malament, dec ser massa sensible en aquests temes.
        Pel que fa a l’eix social, penso que avantposes la teva preocupació per aquest abans que pel fet nacional quan ambdós son paral•lels. És a dir, tal com jo ho veig, la lluita per un model social just no ha d’anar vinculada a la lluita nacional. Ho barregem amb el moviment del 15M com si un no pogués existir sense l’altre. Vol dir això que si exercim el dret a decidir el nostre futur com a país, després ja no podrem lluitar pels nostres drets socials?
        Si he semblat una mica bel•ligerant amb el to, disculpa, suposo que aquestes coses em toquen molt la fibra i tinc la mania de pensar que sovint hi ha intenció d’aigualir allò que per fi està generant il•lusió i jo vull seguir fent camí a Itaca.
        Bé, tant de bo faci el que faci el poder i els seus bufons, en Deulofeu no errés el càlcul; puc esperar.
        Salut!

  8. cristinabe ha dit:

    Sense voler entrar en detalls de caire polític, més que res perquè hi ha persones que ja han comentat i tenen més base que jo (per formació i coneixements directes) passo a dir la meva.

    Personalment fa un temps ja que he entrat en el que molta gent, en un passat proper, anomenaria fase “conspiranoica”. Dic en un passat proper perquè actualment i degut a la velocitat que s’esdevenen els fets i les notícies, parlar de persones “conspiranoiques” ja no té gaire sentit. Penso que és un deure de tots nosaltres mirar-nos el que passa en el nostre voltant de manera molt crítica perquè penso que també és la nostra responsabilitat no empassar-nos més certes coses que ens hem empassat.

    El teu post és molt llarg i té molts matisos diferents a comentar. Comentaré només el que a mi em preocupa i ho enllaçaré amb una notícia recent, la de “Barcelona-World”. Agafo aquesta notícia perquè per a mi seria com un petit model, una petita mostra del que he crec haver entès arrel de tot el teu escrit.

    Vaig llegir al•lucinada la notícia del megaprojecte ja esmentat als diaris, i sobretot els comentaris del diari ARA. Amb sorpresa vaig veure com es passava de dir l’opinió, més o menys a favor o en contra, a discutir sobre la idoneïtat del nom del projecte. Per a mi ha estat tot plegat molt decepcionant (potser no és aquesta la paraula perquè de fet tot el que ha passat és coherent amb la ideologia política dels que governen i per tant no hauria de generar decepció). Els que governen tenen uns ideals político-econòmics i ens els han “enxufat” amb aquest projecte usant (amb premeditació i “alevosia”) la tàctica de “com que esteu tant espantats pel monstre gros-Adelson ara us colarem un altre monstre igualment espantós i fins i tot ens donareu les gràcies”. I com s’aconsegueix això? doncs fàcilment, apel•lant a la víscera. Els catalans ho hem fet millor: li hem dit que no a l’Adelson abans d’esperar el seu pronunciament i a més li em passat la mà per la cara a l’Espe. Però, si us plau, pensem dos segons: és això el que volem, és aquest model que insisteix altre cop en perpetuar unes pràctiques que ens han dut fins on ara estem (deixant de banda el cv de l’empresari que hi està implicat).

    Sempre m’ha fet molta ràbia l’argument de blanc o negre de que “si no vas a una mani és perquè hi estàs en contra” o “si no celebres el gol és perquè ets de l’altre equip”. La vida, per sort, no es en blanc i negre, i els colors els afegim nosaltres quan reflexionem i som crítics.

    En resum, i per no allargar-me, et felicito pel post. De nou torno a dir, deixant de banda el fet de si anirem o no a la mani, i les estadístiques i tot plegat, penso que ara més que mai cal tenir els ulls ben oberts. Al meu parer, s’obre una oportunitat única que, i estant d’acord amb tu, potser només és un pas més en la dinàmica global del món, i cal aprofitar-la. La pregunta és com l’aprofitem? Aconseguim aquesta independència perquè “ara toca” i embafats de plaer tanquem els ulls a retallades, injustícies, lladres i altres espècimens, o fem un pas més i construïm un lloc on viure on les males pràctiques de polítics, financers, empresaris, etc. no siguin fets que donem per assumits i ens els empassem fent veure que no existeixen.
    Volem una independència físico-geogràfica-econòmica? O som més ambiciosos i apostem per una veritable Itaca on el model econòmic que hi regeixi no permeti que es facin barbaries com retallar prestacions bàsiques, deixar impunes delinqüents d’alta volada, negociar amb mafiosos, etc.
    Els que opten per la primera opció ho tenen més fàcil. Per optar a la segona, cal fer molt treball d'”educació”, d’hàbits, etc.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Cristina, totalment d’acord amb la teva visió. I l’exemple que poses de Barcelona World i Eurovegas és perfecte per il·lustrar com funcionen les coses (aquí i allà) i per què en la meva opinió és necessari un espai de reflexió sobre la tasca dels mitjans de comunicació massius com aquest.

      En definitiva, són ells els que configuren els estats massius d’opinió. I d’això va aquest blog i d’això anava aquest post. Insisteixo, no he vingut -tot i que ja era conscient que encendria una mica els ànims- a desprestigiar ni el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya ni als moviments que amb determinació s’estan movent des de fa temps des de la societat civil ni als molts individuus que ja han reflexionat prèviament sobre tot plegat i han decidit actuar en conseqüència.

      Aquesta mani serà un èxit inqüestionable perquè bona part de la societat civil catalana està fent una aposta decidida per la unió de forces per aconseguir l’estat propi. Però sobretot -i, ho sento, recalco el sobretot- serà un èxit inqüestionable perquè l’actual Govern de la Generalitat ha cregut decididament que, davant de la pressió de l’ANC, i l’enrocament del PP espanyol, el suport institucional (i mediàtic) era en aquests moments la tàctica que s’havia de seguir. Cal tenir ben present que, en cas que també per raons estratègiques, el govern Mas hagués cregut que no era convenient aquesta potent mesura de força davant del Govern central, la potència de la mani seria notablement més baixa.

      I és que, a la fi, els ciutadans se senten massivament “obligats” a assistir a una mani (recordeu la gran marxa contra la guerra de l’Irak) quan els mitjans de comunicació i les principals institucions se’n fan ampli ressò durant varis dies seguits, marquen recorreguts, assenyalen els llocs d’avituallament, recalquen les mesures de seguretat per si vas amb criatures, etcètera etcètera (tot i que hi anéssiu amb nanos, algú recorda advertiments i informació preventiva a la darrera mani durant la vaga general?).

      Gràcies, Cristina, per les teves sempre interessants reflexions!

  9. esmalts ha dit:

    Bona reflexió! Personalment em sap greu per la veritable il·lusió i esperança que molta gent ha posat en la manifestació i en la independència, però a la vegada em desagrada molt el joc de CIU, utilitzant aquest sentiments per canalitzar el descontent social. De pacte fiscal no n’hi haurà i ells ho saben, Catalunya ha demanat ajuda a l’Estat i els seus bons estan considerats com “escombraria”. El dèficit fiscal és un fet, però això als mercats i a Espanya els importa un rave, al govern només li queda retallar… Aquesta és la realitat que crec que es vol amagar darrera de l’alternativa sobiranista que CIU ni es creu ni desitja.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Totalment d’acord, Esmalts! L’alternativa sobiranista de CiU és tan vàlida com l’alternativa unionista de CiU o l’alternativa autonomista de CiU, quan ha calgut també.

      Sabem com es mouen, quin és el seu marc d’acció política i quin és l’eix vertebrador del seu programa. Però el seu esbombament de les qüestions de caire nacional -i què dir del tema llengua-, sempre ha estat un perfecte joc de càlcul polític per tapar misèries pròpies o polítiques poc populars.

      Llàstima que, tot i que ho sabem, no ho debem saber prou i no tenim prou memòria.

      Gràcies pel teu comentari!

  10. antoni jané galbete ha dit:

    Jo crec que els teus escrits, si no són llegits amb una màxima atenció,poden portar a falses conclusions. No estem acostumats , en general,a pensaments tan elaborats.
    De tota manera, i ara no parlo de tú, convindria que tots ens mulléssim una mica anunciant sense embuts i subterfugis el que volem i perquè.Jo, per exemple, penso que ens convindria moltíssim, a la gent que formem aquesta comunitat administrativa, o nació, o dieu-li com volgueu, anomenada Catalunya, tenir un autogovern que ens permetés “barallar-nos” entre nosaltres per poder avançar a objectius positius en el futur.No ens quedem en l’anècdota, (interessos polítics,dretes,puta i ramoneta,convergència,etc) i anem al nucli:ens interessa tenir capacitat de govern? estem preparats? que intentarem fer si aconseguim aquest poder?, voldrem tenir exèrcit, caldrà que anem a fer el passerell i a passejar banderetes als jocs,etc.
    Torno a repetir: seria bò que la gent es retratés amb el seu pensament bàsic i que després fes les disquisicions que volgués. Tots plegats sabriem mmillor el que volem i podem fer.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Merci pels compliments, Toni, però si realment no estem en general preparats per a “pensaments tan elaborats” (que, a mi, per cert, no m’ho semblen pas) vol dir que també en general les nostres voluntats, de nostres ho són ben poc, cosa que encara fa més necessari un espai com aquest (i mil més com aquest) i totes les reflexions, posades en dubte i mals pensaments que siguin necessaris. Reflexionar, dubtar, malfiar-nos, tot això ha de sempre el pas previ a qualsevol actitud (a no ser, és clar, que encara creguem, per exemple, en aquells xecs en blanc que han estat els centenaris actes de fe amb les institucions religioses).

      I no estic d’acord amb tu que “interessos polítics,dretes,puta i ramoneta,convergència,etc” sigui una anècdota. Precisament perquè no ho són, de seguir el camí cap a la independència que intueixo que seguim, passejarem les banderetes que siguin necessàries i tindrem l’exèrcit que creguin que hem de tenir perquè ambdues coses, per bé que costoses, són meravellosos instruments d’atenuació de les problemàtiques internes (em sembla que la història ens pot pistar molt sobre això).

      Gràcies, Toni, per les teves aportacions. Ahir vas tenir un esclat de participació a les xarxes, eh? 😉

  11. antoni jané galbete ha dit:

    amiga cristinabe. Al final del teu escrit fas diferència entre els que volen una independència físico-geogràfico-econòmica i els que desitgen una meravellosa Itaca on tothom serà lliure, savi,,etc Sento molt dir-te que per tenir aquesta teòrica Itaca, has de disposar de les eines(autogovern), i la capacitat de dirigir la nau.

    • cristina ha dit:

      no sentis dir-m’ho! hi estic plenament d’acord amb tu, antoni, i amb molta gent. Que ens cal un autogovern creia que no era el punt que es posava en qüestió. La part que crec haver entès del post d’en Roger, alerta sobre una cosa més profunda, al meu parer. Tant si tenim o no tenim autogovern (que jo aposto pel “si vull”), es sent suficientment i de manera efectiva la nostra veu quan hi ha retallades en educació, quan es decideix fer pagar un euro per recepta, quan hi ha persones que han robat milionades i van pel carrer tant tranquils?

      Personalment no busco una utòpica Itaca, d’homes lliures i savis, però si que somio amb una terra catalana (que s’autogoverni) formada per persones crítiques (que sé que ja hi són, però espero que despertin encara més i en siguin més).
      Probablement, és que el problema del que estem parlant, en realitat són dos: l’autogovern (sóc molt optimista sobre la seva resolució positiva) i l’eliminació global-mundial de l’estat de benestar i de certs drets dels ciutadans.
      Em costa creure que amb tant sols l’autogovern, es pugui recuperar/mantenir un estat del benestar si les directrius mundials apunten cap a una altra banda. Crec que cal un canvi de xip-mentalitat. Sens dubte el fet de tenir autogovern ens ho pot facilitar, però com tu bé dius cal respondre prèviament, entre altres coses, a les preguntes que tu planteges (volem tenir exèrcit?, quin model de productivitat/educatiu/de recerca tindrem? com tractarem els nostres camps agrícoles i el mar de cara a la productivitat futura? potenciarem encara més el turisme, ajudarem als petits productors i a les empreses novelles que aposten per models de productivitat a llarg termini?…). Respondre a tot això, insisteixo no depèn només de l’autogovern (malauradament), i no tinc clars els passos que s’estan fent en aquest sentit (o al menys no els tinc tant clars com si que tinc el nombre d’autocars que vindran a la manifestació, a la qual si que hi assistiré).

  12. antoni jané galbete ha dit:

    amic ESMALTS. Tú realment voldries l’autogovern de Catalunya o ets dels de la cançoneta:ja no hi ha nacions ni banderes ni fronteres, per a que demanar-les?

    • esmalts ha dit:

      Hola Antoni, et contesto: jo desconfio per sistema dels que diuen que no es senten d’enlloc perquè són “ciutadans del món”, acostumen a ser els nacionalistes més intransigents de tots! No, no em crec aquesta cançoneta i estic a favor d’un estat propi si es decideix en referèndum. Però si de debò anem per aquest camí fem-ho seriosament. Quins són els nostres aliats a nivell europeu i mundial en temes comercials i energètics si és que en tenim? Ja ha fet els contactes pertinents el govern o ens fotrem de gana en L’aïllament internacional? Quin pla tenim pel monstruós deute de la Generalitat? Com reindustrialitzarem un país que s’ha dedicat tan a fons a la inflar la bombolla immobiliària com Castella la Manxa? No es tracta de ficar la por al cos, només són preguntes raonables, que no tenen resposta per part de CIU perquè l’aposta sobiranista no és seriosa. I si no que li preguntin a l’Isidre Fainé.
      Algú deia que si no es llegeix detingudament el que escriu en Roger es pot malinterpretar fàcilment. El que s’està fent és portar a la ciutadania a pensar en termes molt simples, i la crisi és el caldo de cultiu ideal per a fer-ho. Bàsicament estem començant a pensar que la independència és la solució màgia i immediata a tots els nostres problemes. I en el context d’aquesta crisi capitalista (o post-capitalista) global això és impossible.

      També volia afegir que l’11 de setembre no pot ser segrestat ni per convergència ni pel delirant Pere Navarro ni per ningú més, tot i l’anunci publicitari de dues setmanes que han fet els mitjans (tal i com destaca en Roger) és una data que pertany als sentiments dels catalans i espero que siguem molts.

  13. antoni jané galbete ha dit:

    Benvolgut ANASTSIAY.No sé quina edat tens però observo que estàs molt pendent de la legalitat. Has de pensar que amb les legalitats vigents en aquells moments, ni Alègeria, ni els Estats Units ni moltes altres ex colònies, Colònies com sóm nosaltres encara que sembli que no es pot dir , s’haguessin convertit ens estats sobirans. I si, potser si que ens mirem el melic, però no tant com alguns que pengen banderes de no sé quants metres quadrats i estan que no caguen quan la piloteta de la roja els fa guanyar una copa. Salut

  14. UN article molt interessant Roger.
    Sempre havia entès el moviment independentista desde una òptica emocional i no em semblava una questió política.
    Enten-me, mai m’han servit, en política, els arguments basats unicament en les emocions i l’independència no em semblava política, sinó emoció.
    Diga’m ingènu, diga’m curt de gambals, però per mi en essència ser independentista i ser del Barça eren diferents vessants del mateix sentiment.
    Desde sempre havia percebut el tema de l’independència com una esfera diferent. Per una banda el sentiment ”independentista” i per un altra els raonaments polítics, les ideologíes. Allò de ser independentista de dretes em semblava molt ”natural” pel mateix motiu. No et fa ser d\’esquerres ser independentista… oi? Com no et fa ser d’esquerres ser del Barça.
    Amb el temps i l’aparició de noves propostes polítiques així com la clara percepció d’una incomprensió POLÍTICA (i no pas social) vers la realitat de Catalunya a la resta de l’estat, el meu punt de vista s’ha anat modificant.

    Mort ( i ara com ara enterrat) el mite federalista, i arran de la difusió d’una nova esquerra independentista, amb un ideari clar de transformació social, i sobretot la difusió d’un nou (almenys per a mi) argumentari basat en el canvi social (parlo per exemple de les CUP) i l’independència com a vehicle per al canvi, he trobat molts més motius per a modificar el meu punt de vista.
    Com bé apuntes, i cada cop hi estic més d’acord, Espanya em sembla un ens artificial, forjat sobre mil renúncies i derrotes de tipus cultural, però també i sobretot al meu entendre, derrotes socials.
    Imagino, pel què llegeixo, q el debat de les esquerres és el de sempre: l’ordre dels factors, què va primer, independència o transformació social…? Crec q a aquestes alçades del partit, i per molt q sembli que tot és a tocar, tinc la clara percepció que l’independència arribarà abans per l’enfondrament de l`estat espanyol en mans del capitalisme que no pas per la nostra decisió.

    Pq ens entenguem, penso q l’independència de Catalunya té més possibilitats d’esdevenir per una qüestió de viabilitat econòmica en un món lliberal neo-conservador que per totes les lluites i sentiments que hi posem.I no se m’escapa que una part de CIU ho veu igual (el pollastre que ténen a dins de la coalició per aquest tema n’estic segur q és notable, uns diuen q endavant, d’altres que de cap manera… esquizofrènia de voltors).
    Per això l’estructuració d’un ideari d’esquerres em sembla imprescindible. Pq més q assolir l’independència el q em sembla més probable és q ens deixin ser-ho per interès i benefici del capitalisme neo-conservador mundial. I per descomptat si és així em semblarà lamentable.
    l resta de l’estat? espanya…? Ho tindràn molt més pelut… cosa q tampoc em posa gens content…

    • Roger Vilalta ha dit:

      Pep, és que no crec que t’equivoquis gaire. Les qüestions nacionals, encara que puguin existir -com en aquest cas- motivacions de caire econòmic o polític, toquen molt més al cor que no pas al cervell. I per això, precisament per això, han estat i segueixen essent un fabulós instrument de manipulació de les masses (recordem l’ús que la dictadura argentina va fer del mundial de futbol del 88, per exemple) i una eina imprescindible per impedir cap exteriorització de la lluita universal entre classes socials.

      A mi, en aquests moments -i insisteixo amb això, en aquests precisos moments- la lluita per la independència de Catalunya per sí sola ni m’emociona ni em fa moure ni un sol dit. No puc acceptar de cap de les maneres que les úniques respostes al desmantellament volgut -però no exposat obertament- de l’estat del benestar de les nostres societats occidentals (i que ens hipoteca a nosaltres i als nostres fills) sigui només la reivindicació de l’estat propi.

      Ho sento -i ho sento per tothom a qui decebo- però, potser perquè em costa de respondre emocionalment a aquests mena d’estímuls, no em motiva prou. I no es tracta d’estar atrapat per utòpiques voluntats de canvi social mundial, sinó de detectar que, per molt justa que sigui la reivindicació del poble de Catalunya, la veritable lluita, la que ens afecta a la gran majoria dels ciutadans d’aquí (d’allà i de més enllà) és ben bé una altra.

      Si veiés polítiques decidides de l’actual govern autonòmic per lluitar contra l’elevat frau fiscal i per repartir les “inevitables” mesures d’austeritat entre tota la població (i no només en la més feble), el meu cor potser diria una altra cosa ben diferent. És clar que, ¿com podem imaginar que lluitin contra l’elevat frau fiscal i facin arribar les doloroses mesures a les classes benestants si els que en sortirien perjudicats seria, en ambdós casos, ells mateixos?

      Per tant, per molt que ens l’ocultin, està o no vigent la blasmada lluita de classes?

      Gràcies, Pep, pel teu comentari!

  15. Molt d’acord amb tu Roger. Veig q no estic sol en la meva reflexió.
    L’independència no és un fet que per si mateix sigui més just que la lluita per la dignitat de les persones.
    Hi estic a favor, completament, a un referendum d’autodeterminació, a la llibertat dels pobles, faltaria més. Però no és menys cert q el què està passant ara mateix a Catalunya (aquest esclat de sobiranisme o diga-li com vulguis) és una manipulació claríssima desde dalt.
    Entre el dilema justicia social o independència, penso q el primer és la llibertat de les persones. Si es dóna lo primer la ipossibilitat d’independència es desprén com un exercici democràtic evident. En canvi l’independència no garanteix de cap manera l’igualtat de les persones.
    Amb això no vull dir que m’agradi l’actual marc politic-social on estem situats, aquest estat és un deshori anti-democràtic horrible, mancat de tota mena de respecte elemental vers la seva pròpia població i ja no diguem vers els pobles q l’integren. La justcia espanyola, com la catalana, lamentablement, fa aigües per totes bandes. Vivim en un context lamentable. Però no oblidem que els qui el fomenten i el permeten són la mateixa classe: els qui no els agrada que es parle, s’escriga, o es pense.

  16. Sara ha dit:

    Totalment d’acord amb tu Roger respecte a que el govern, i tot el seu seguici, s’han apuntat a la reivindicació per a la independència per aconseguir rèdit de vots en unes properes eleccions (siguin avançades o no)
    Que la independència estigui en un primer pla, vols dir que no els ha agafat una mica a contrapèl? Vull dir que els que governen s’han vist “obligats” a fer un pas endavant, perquè la societat civil ha pres la iniciativa. I penso que tens raó quan dius que sense “l’aval” dels grans tòtems del poder polític aquesta manifestació potser no hagués pres aquesta importància, però si que és cert que abans que el govern finalment es decidís a moure fitxa sobre la seva presència, el debat de la independència ja era més present que mai.
    Tal i com dius tu, no hem d’oblidar quin tipus de polítiques fa la coalició que governa, i quins tipus de prioritats socials tenen, vagin o no a la manifestació. Això ho hem de tenir clar en les properes eleccions, perquè anar a la manifestació és un acte individual que no té més trascedència que el sentir-se aprop d’altres que pensen com tu, perquè “algú” prengui consciència…però anar a votar, si que té trascedència política i en el fons tenim els polítics que votem. (Ens agradi o no)

    Gràcies pel post Roger, com deia un altre comentari, els teus articles són densos, però molt rics!!

    • Roger Vilalta ha dit:

      Sí que crec els ha agafat una mica a contrapèl i que, veient que no poden resistir-s’hi en excés, doncs se n’aprofiten (com sempre han fet, d’altra banda).

      La rauxa independentista, és cert que ja fa un cert temps que va en augment. Però aquí el més important per a mí és que aquests meravellosos fonambulistes de la política que són els de CiU han aconseguit amb molt pocs mesos transformar la ràbia i indignació social i les nul·les expectatives de futur per a una gran part de la societat en unió transversal per a la independència.

      I per a qui encara pensi que la coalició governant té intencions de portar-nos a la independència, que recordi que no fa pas gaire van carregar-se a tota una “indepe” de pro (la Sra. Terribas) de la direcció de la “nostra”.

      Ara fan la crida a sometent, però quan calgui abaixar-nos el termòmetre de la sobirania ho faran sense rubor i amb totes les complicitats mediàtiques (les essencials d’aquest país) al seu abast. I nosaltres després anirem a votar, sí,… i què votarem?: la nostrada coalició.

      Espero equivocar-me, però així ho intueixo i així ho explico.

      Gràcies, Sara, pel comentari. Ens veiem… en poques hores.

  17. antoni jané galbete ha dit:

    De veritat. hi ha algun punt de l’amistosa conversa que va donant voltes i voltes i ens maregem una mica. Roger, Pep, tots els altres als que no conec. No creieu que la demanda de la capacitat d’autogovernar-nos i la necessitat de créixer com a individus i avançar socialment, d’eliminar barreres socials, de combatre les actituds negatives com l’acumulació innecessària de diners per part d’alguns, etc, etc…són perfectament compatibles?
    No veieu que unes estructures de govern més lligades al territori tenen molta més dificultat de pervertir-se que els governs de territoris desestructurats?
    Necessitem com l’aigua que bevem que les persones encarregades de coordinar les polítiques que la ciutadania proposa, no tinguin la perpètua excusa de Madrid no vol?

    • És per això i només per aquest motiu q he anat canviant d’opinió sobre l’independència: la proximitat en la presa de decisions.
      Potser m’equivoqui però entenc q l’alcalde de Reus sigui algú que viu a Reus i que coneix Reus. De la mateixa manera crec q gobernar Catalunya desde Catalunya, al 100% pot ajudar a tenir uns gobernants més “propers”.
      Però aquest raonament en el meu cas no es basa en una comprovació empirica de la realitat eh? És més una mena d’intuició o creença. Pq la realitat és que els politics que manen a Catalunya han permès lladres com en Millet, han retallat en favor de les classes socials adinerades i estan estossinant i maltractant el poble q ens diuen q vol ser lliure i independent.
      El q vull dir és q oblidem-nos del concepte de que la independència de Catalunya farà lliures als catalans. Això és pura demagògia.

      Tot i així penso o intueixo que la gestió propera és més controlable, i si, estic d’acord amb en Toni de que l’independència és perfectament compatible amb la lluita política de classes.

    • Roger Vilalta ha dit:

      I és clar, Toni, que són compatibles. No he dit pas que no ho siguin. Tampoc no he dit que no hi hagi demà un munt de manifestants amb un profund neguit social. Hi seran. De fet, n’hi haurà molts, moltíssims. I aquests molts, en cas que mediàticament i institucional, se’ls hagués posat en el menú diari la insostenible situació social del nostre país (com s’ha fet ara amb el neguit nacional), haguessin anat massivament a una mani d’indignació contra les estructures que estan permetent aquestes injustícia continuades.

      Ah, però aquí està la gran consecució de la rauxa de demà. Tots aquests que haguessin pogut cridar contra un sistema corrupte, cada cop menys democràtic i que ha fet més pobra la majoria de la població i més rica els pocs que són rics, demà seran a una mani per una Catalunya independent, el nou “Dorado” de les oportunitats i de la justícia (fal·làcia d’enorme magnitud).

      La lluita de l’ANC és honorable i comprensible. Però la transversalitat de demà per la independència és el cop definitiu a la possibilitat de demandes massives de més justícia social a Catalunya, les que necessitem ara per no perdre-les definitivament (perquè m’imagino que n’ets conscient que no hi ha volta enrere en moltes de les afectacions de la cosa pública, oi?) i, per tant, una perfecta porta oberta per a noves retallades i “ajustos” d’aquells que no vindran quan siguem independents sinó mentre encara no ho siguem i que, a més, atesa la poca conflictivitat, ja no necessitaran de vaselina per a la seva aplicació.

      Gràcies, altre cop, Toni!

  18. Aurora Ribas Munne ha dit:

    M’agradat molt llegir l’escrit d’en Roger i seguir tots els vostres comentaris. També estic d’acord en què el més important de tot és la lluita social i que el govern actual no el defensa, si no més bé el contrari: és un govern de dretes i per tant és al costat dels rics.
    Tot i així jo desitjo la independència de Catalunya

  19. […] provocador post anterior va ferir -en sóc conscient- alguna sensibilitat. Rebaixar el grau d’incidència de […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s