El dubte en l’hàbitat emocional

Com es preveia, l’11 de setembre de 2012 ha marcat un abans i un després. La Diada d’enguany ha confirmat que la independència de Catalunya ha abandonat definitivament aquell racó dels mals endreços on conflueixen totes les radicalitats socials i ha entrat en l’agenda del debat ciutadà amb una força aclaparadora.

El provocador post anterior va ferir -en sóc conscient- alguna sensibilitat. Rebaixar el grau d’incidència de la societat civil en la potent penetració del debat nacional i apujar el del càlcul polític en va tenir la culpa. Tot i que en aquell post no negava que el malestar del poble de Catalunya envers l’Estat espanyol hagués anat en clar augment en els darrers temps ni menysvalorava la lluita de l’Assemblea Nacional Catalana, el fet d’afavorir en el lector una autopercepció de xai dirigit per la Coloma de torn va desplaure més d’un.

Però permeteu-me citar un fragment d’El perquè del blog que em sembla escaient recordar ara i aquí:

L’objectiu final [del blog], assolir una comprensió més completa del missatge mediàtic, adquirint més elements de judici, cosa que ens dificultarà la immediata i irracional adhesió a massius corrents d’opinió (…)

Proporcionar elements que ens ajudin a comprendre millor el missatge mediàtic per tal de posar traves a l’afiliació irreflexiva a les marees d’opinió. Aquesta és, en essència, la voluntat d’aquest espai. I, de manera més o menys visible, totes les entrades publicades fins ara han anat observant -crec- aquest propòsit.

En el darrer post parlava de la incidència que tenia en l’opinió pública una relació excessivament amistosa entre la premsa i el poder, i ho exemplificava en els efectes -bé multiplicadors bé desmobilitzadors- que el tacticisme institucional podia produir sobre convocatòries de demostració pública del parer ciutadà, en aquest cas, sobre la manifestació de la Diada Nacional.

Hi afirmava també que el suport previ de l’actual Govern de CiU -però sobretot, les seves constants referències- a una manifestació d’evident signe independentista, no només assegurava l’èxit rotund de la convocatòria sinó que, de retruc, aconseguia de canalitzar-hi gran part del malestar ciutadà pels efectes devastadors de les retallades tot sumant transversalitat a la demanda d’Estat propi. Dit d’altra manera, de la possible crítica de “molts” als de dalt a la crítica de “tots” als de més enllà.

Vaig parlar, doncs, de càlcul polític de la coalició que governa el nostre país. Parlava de càlcul polític per referir-me a la intel·ligent capacitat del Govern Mas, no només de no ser engolit per la creixent riuada independentista, sinó de sumar-s’hi i agafar-ne el timó. Després, en resposta a alguns dels comentaris al post, també hi inseria en aquest apartat de beneficis partidistes els dos posteriors capítols del serial, ambdós molt més que previsibles: el fracàs de la negociació del pacte fiscal amb el Govern central i una immediata convocatòria d’eleccions a les quals la coalició governant arribaria “amb una salut de ferro”.

Arran de les enquestes publicades el passat cap de setmana sobre la propera contesa electoral, conclou encertadament el periodista Pere Martí Colom en aquest post que:

(…) les retallades no perjudiquen al Govern, perquè CiU no només no baixa, sinó que guanya escons. El govern d’Artur Mas és l’únic govern d’Europa que no es veu afectat electoralment per la crisi, perquè en aquestes eleccions els electors prioritzaran el debat nacional per damunt del social.

Que l’actual Govern Mas, no només sigui capaç de sortir indemne de la contundent política d’austeritat duta a terme els darrers dos anys, sinó que en surti reforçat, voldrà dir moltes coses. D’entrada, que existeix un context de crisi global a la qual a Europa es combat amb l’única -diuen- recepta possible; i en segon lloc, que l’estrangulament de les arques catalanes a mans de l’Estat espanyol és ja quelcom difícilment discutible.

Però que la salut de ferro de la coalició que governa el nostre país sigui un veritable rara avis en el vell continent no vol dir tant que crisi global i dèficit fiscal en siguin objectivament les raons indiscutibles com que aquestes siguin majoritàriament percebudes com les raons indiscutibles. De generar percepcions col·lectives se n’encarreguen els mitjancers als quals el propi president Mas es va referir fa ben poc com a “instruments d’Estat”, tot i que de vegades aparenten ser-ne de govern. D’analitzar i despullar aquests instruments d’Estat se n’encarrega -humilment i sense contrapartides- aquest blog.

Em queixava en l’anterior post que la “tradicional dialèctica entre una concepció liberal-individual del món i la que advoca per garantir justícia social” era constantment aixafada en el debat públic català per la qüestió nacional. I em puntualitzava un lector amb encert que això demostrava el caràcter immutablement irresoluble del tema.

Serà potser precisament aquest fatigós i irresolt problema el que ha portat i porta molts ciutadans d’aquest país a desatendre els seus neguits socials i a prioritzar el que estimen una oportunitat única que no pot ser desaprofitada. I és que ¿quan tornaran a coincidir la independència de Catalunya situada en l’eix central del debat polític i contextos de crisi econòmica global i extrema debilitat de l’Estat espanyol? La resposta fa ben comprensible la visió unitària de bona part de la ciutadania i la seva actitud -diguem-ne- refractària a tots aquells que, d’una manera o altra, amb bona o mala fe, estaríem posant aigua al vi a l’anhel de llibertat del poble català.

La pregunta cabdal aquí és, però, si és propi del periodista -o columnista o tertulià- que, en la seva posició privilegiada de generador d’opinió, procedeixi més com un fan que no pas com a analista de l’actualitat. És la seva funció fer seguidisme de l’aparentment ferm lideratge emancipador amb què el president de la Generalitat, Artur Mas, està presentant-se a la societat catalana? És la de creure -en un acte de “responsabilitat nacional”- les paraules il·lusionants d’un governant sense comprovar si es corresponen amb les accions engegades les darreres setmanes? És la de no sotmetre mínimament aquest lideratge al dubte que l’experiència prèvia amb la coalició governant ens proporciona? És, finalment, la de no esbrinar el possible percentatge d’ideologia que subjau en l’indiscutible aprimament de l’estat del benestar a Catalunya?

Totes elles són -o haurien de ser- qüestions d’obligat plantejament en qualsevol societat democràtica ja en condicions normals. Però encara més, quan ens trobem a quaranta dies d’unes eleccions que, per molt plebiscitàries en la qüestió nacional que puguin ser, acabaran dibuixant un escenari que, entre altres coses, permetrà l’enduriment, l’atenuació o un repartiment més igualitari d’unes mesures d’austeritat que s’han encebat fins ara en la part més dèbil de la ciutadania.

I és que, per si ho hem oblidat, la voluntat popular s’ha d’expressar a partir de l’exposició oberta i nítida dels programes de les diverses opcions polítiques, però també a partir de la fiscalització de la gestió pública per part d’aquell quart poder teòricament encarregat de despullar el missatge de tot artifici, encarregat de fer-nos veure què això d’aquí és gra però allò d’allà, pura palla.

Ocults en les darreres setmanes els rostres i les veus dels responsables directes dels ajustos en els sectors més sensibles de la societat, són indiscutiblement les emocions les que predominen en el panorama polític a què ens ha dut la històrica manifestació de l’11 de setembre. I en el debat emocional -com ho prova aquesta piulada de l’escriptora Eva Piquer sobre l’entrevista al president en l’Àgora d’ahir i aquesta altra del sociòleg Salvador Cardús– sembla complicat presentar batalla al ferm, serè i únic lideratge de Mas.

Que les majories parlamentàries que sorgeixin de la pròxima expressió de la veu ciutadana siguin el resultat d’un debat programàtic fred i madur -i no de comportaments en essència emocionals- dependrà en gran part del tractament que en les properes setmanes duguin a terme tant mitjans com professionals del periodisme i en el lideratge d’opinió.

Caldrà que hi estiguem atents.

Anuncis

7 thoughts on “El dubte en l’hàbitat emocional

  1. Xavi Vinyals ha dit:

    Hola Roger
    Tot i tenir una actualitat “mediàtica” digne de moltes entrades aquí a l’Argentina t’agraeixo enormement aquesta entrada. La meva única manera de’entendre el que està passant allà dalt és pels mitjans i no hi ha manera de que acabi de veure què passa. ¿És seriosa la possibilitat d’Independència? Tinc moltes ganes d’estar allà al desembre per poder viure de primera mà tot el que no puc llegir entrelínies.
    Una abraçada austral i no feu gaire cas del que llegiu sobre l’Argentina als mitjans d’allà (editorial d’El País patètic).
    Xavi

    • Roger Vilalta ha dit:

      Hola Xavi.
      El que és seriós és que per primer cop, i com ho prova el ressò en la premsa internacional, el tema de la -probable, possible, quimèrica- independència de Catalunya ha deixat de ser una qüestió marginal per esdevenir un assumpte central en la política d’aquest país. També és seriós el fet que a la rauxa independentista s’hi hagi apuntat molta gent no precisament motivada per aquest tema i fins i tot ciutadans que, per exemple, no tenen en el català la seva llengua d’ús habitual. I també és seriós que el sentiment de “desapego” vers Espanya ha anat i va en augment any rere any.

      Lògicament, la crisi i les minses expectatives de futur són benzina per al moviment. De la mateixa manera que un Estat espanyol en dramàtica crisi de sobirania política i econòmica i amb flagrant debilitat és un altre magnífic combustible.

      Seriós, ho és. Proper? Això ja és una altra història. Dependrà de moltes coses. Bàsicament depèn del paper que Convergència i Unió pensi jugar a partir d’ara. Queda clar que, de moment, veient un arrauxament creixent i força transversal de la demanda de sobirania a Catalunya, Mas ha preferit no veure’s arrossegat per la riuada i, no només sumar-s’hi, sinó agafar-ne el timó, tot i el risc i l’aventura que això suposava. Però coneixent la tradicional moderació de la coalició, que s’hi hagin llençat denota que rere seu hi ha un clam gens menyspreable d’una part de la ciutadania.

      I dependrà sobretot dels resultats de les properes eleccions del 25 de novembre. La feina que tindran ara totes les formacions independendistes i l’esquerra més sobiranista (ICV) és aconseguir evitar que CiU tregui la majoria absoluta. I això, ara per ara, és més que complicat. Perquè el president Mas s’ha erigit (i els mitjans afins ajuden a erigir-lo) com un líder ferm, serè i que parla igual (bé, més o menys igual) a Barcelona que a Madrid. I ja sabem -perquè la història ens ho recorda- que quan s’ajunten grans lideratges amb qüestions de marcat accent emocional, no és fàcil oposar-hi raonaments i fets palpables.

      Veurem el què. El que és una evidència és que CiU ha jugat aquesta ínfima legislatura amb una habilitat extrema. Ha col·laborat durant una mica més d’un any i mig amb el PP per poder dur a terme les retallades que, en nom de la crisi (mai d’una ideologia liberal, és clar), calia fer en el sector públic a Catalunya, malgrat les múltiples i repetides protestes sectorials que han hagut de patir. I quan la feina ja ha estat feta fins on de moment es podia fer, a meitat de legislatura han trencat amb el PP forçant la màquina amb la petició de pacte fiscal i amb tot el seguit de derivades sobiranistes que ja coneixem, en una full de ruta que -com a mínim, a mi- no ha semblat gens involuntari, perquè ha mort varis ocells amb un mateix tret:

      -ha aconseguit abanderar la rauxa independentista (cosa insòlita en la història de la formació i més insòlit venint d’un pacte sòlid amb el PP) i deixar descol·locades les formacions que sí que se’n declaren
      -ha aconseguit desestabilitzar com mai abans un PSC que pot tenir una davallada història en les eleccions
      -i sobretot ha aconseguit (com dic en el post) convertir molta de la indignació contra les estructures que han permès i permeten l’empobriment de la població en voluntat d’independència.

      La meva opinió és que CiU -si aconsegueix majoria absoluta, aìxò és segur- baixarà el termòmetre sobiranista. Això sí, intentarà fer un referèndum, hi posarà tota la carn a la graella, es queixarà quan no ens el deixin fer, anirà a les instàncies internacionals que calguin, farà tot el bombo possible amb això semblant la més arrauxada possible, quan simplement el que estarà fent és lluitar per un dret que en teoria hauria de ser la norma en qualsevol democràcia: decidir el propi futur com a poble. Mentrestant, però, amb majoria absoluta, imagina què serà capaç de fer seguint la seva amagadota política liberal (recordem que Mas es un liberalíssim).

      Tant per a una major concreció de l’horitzó independentista com per evitar que s’acabin de carregar l’estat del benestar, per tant, urgeix evitar que puguin governar sols després del 25N (entenent, és clar, que ara sí que no és possible un pacte CiU i PP).

      Apa, un resum molt més llarg del que pensava, Xavi.
      Ah, i sobre l’editorial d’El País, increïble. Però no només l’editorial; totes les cròniques que parlen de l’Argentina apunten en la mateixa direcció (ja no direm quan parlen de Venezuela… allà ja no es tallen ni un pèl).

      Salut!

  2. antoni jané galbete ha dit:

    Roger, bon exercici de reflexió. D’acord completament en l’oblit per part de la majoria dels temes com les retallades. Com tu dius, aquesta situació actual, impensable fa poquíssim temps, ens té una mica cecs,
    jo inclòs. L’únic argument que et puc donar com a cert és: si Catalunya arriba a conseguir l’estatus de estat propi, s’hauran acabat les excuses. Els ciutadans sabran quin govern és responsable de les polítiques aplicades en cada moment . S’haurà acabat el penós “Madrid no ens paga, Madrid ens obliga, etc”. Això sol paga la pena. Salut.

  3. Roger Vilalta ha dit:

    Amb això sí que us dono la raó, Toni. En una suposada Catalunya independent ja no hi haurà excuses amb que Espanya això, Espanya allò altre.

    Però insisteixo, i no és un tema menor ni és una dèria “progre” meva. D’aquí a que siguem independents, si CiU té tot el marge per manar al seu aire, l’estat del benestar a casa nostra serà reduït més i molt notablement (sobretot veient que la recuperació econòmica, gràcies a l’austeritat, encara trigarà més a produir-se, cosa que els seguirà donant l’excusa perfecta).

    I el problema d’això, és que, evidentment que amb posteriors governs d’esquerres podràs tornar enrere algunes de les mesures aplicades, però comptant-hi les retallades que ja portem hores d’ara, les privatitzacions encobertes o no tant encobertes que portem ja hores d’ara (l’última, Aigües Ter-Llobregat), i els copagaments en serveis públics (després de l’euro per recepta, ja veuràs com seguiran ampliant això a molts altres sectors en el camp sanitari), ja no hi haurà ningú que no sigui titllat de boig que reclami el retorn a tot el que s’ha perdut.

    Per això deia en l’anterior post que sí, que la independència de Catalunya pot ser molt il·lusionant, però que el que no ho és ni mica és la deriva ultraliberal que està patint Europa (Catalunya, dependent o independent al mig), cosa que, a la pràctica, significa que mor un model diferent de societat; o, el que és el mateix, que mor Europa.

    Gràcies altre cop, Toni, pel comentari!

  4. marc ha dit:

    en un futur estat independent com a nou estat d’europa, el discurs serà, europa això, europa allò. Mentrestant, sigui de qui sigui la culpa o els culpables externs i per descomptat interns, anirem perdent drets, llibertats, capacitat econòmica, estat del benestar, educació i sanitat pública de qualitat, i un llarg etc… i guanyarem en progresió geomètrica tot un seguit de coses tals com: genèricament injustícia social, dèficit enorme d’atenció sanitaria, diferència extremada entre rics i pobres, guanyarem en formació semitècnica contra formació humanística, guanyarem en contractes laborals tipus brossa, guanyarem en descomptes a les nòmines quan estàs malalt, guanyarem en l’abandonament a les persones més desprotegides, guanyarem en desnonaments, guanyarem en quantitat de gent cercant menjar als contenidors (això si no fan com a Girona i posen candaus), guanyarem en destrucció de petitis empreses, guanyarem en quantitat de ciutadans que se’n van a d’altres països, guanyarem en … he anat vomitant i podria seguir una bona estona, però suposo que ja he deixat prou clar aquest punt, que com d’altres no hem de parar de repetir, com un mantra…

  5. olga ha dit:

    Doncs gràcies Roger per les teves reflexions. Gràcies per ordenar aquests pensaments meus de “no me creo nada” i que no semblin anticatalanistes o ppfils, que és el que m’han vingut a dir els col·legues indepes o neoindepes amb qui els he compartit.
    Jo no vull pertanyer a un nou estat d’Europa liderat per CIU (tot i que costa oposar-se quan veus que aquest nostre president ho està fent tan refotudament bé de cara a la galeria i, inclús, a voltes em sorprenc pensant que té raó, que la “culpa” de tot plegat és d’aquesta Espanya que ens ofega). Però en les distàncies curtes, com en l’entrevista d’ahir amb l’Évole, es pot llegir entre línies (i sense línies) que el seu model d’estat continuarà sent igual que el que ha vingut imposant des de fa un any i mig (amb l’excusa que no es pot fer res més, que a mi tampoc m’agrada, que també ho estan fent els d’esquerres…) El més preocupent del programa d’ahir va ser la intervenció d’un senyor que va ssegurar que “prestaria” el seu vot a CIU perquè ho considera una qüestió plebiscitària… Ja ho estan venent bé, ja. Però d’aquí a que es produeixi la consulta, què? Per ara el senyor Mas ja n’ha tret, com a mínim, 2 anys més de legislatura i, si a sobre és amb majoria absoluta, ja ens podem calçar!
    Doncs això, que gràcies per treure fum d’aquesta cortina.
    Salutacions.

  6. A Catalunya, ara mateix, hi ha tots els senyals de final de cicle històric i d’esgotament del model social i d’autogovern de la Transició. Com sovint s’ha expressat aquests dies, l’estat espanyol de les autonomies és a punt de morir. A Espanya és la mateixa oligarquia recentralitzadora la que vol desempallegar-se’n. A Catalunya, en canvi, el rebuig té una base popular amplíssima, que no accepta més les imposicions polítiques i culturals ni l’espoli econòmic. La progressiva presa de consciència, a Catalunya, sobre la necessitat de superar l’etapa autonòmica ha tingut expressions tangibles com el creixement polític i electoral de l’independentisme, l’èxit de les consultes populars pel dret a decidir, la gran manifestació del 10 de juliol del 2010, o la constitució de la transversal Assemblea Nacional Catalana. El volcà que semblava adormit ha començat a entrar en erupció.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s