Amb peus de plom

Iniciava la seva conferència l’historiador jueu israelià Ilan Pappe amb l’advertiment que totes les ciutats del món que acollien les ponències de la campanya per al Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) contra l’apartheid israelià presentaven un trist denominador comú: nul·la cobertura per part de periodistes de mitjans de comunicació massius, nul contacte amb les figures polítiques (indiferent la ideologia) i nul ressò en els principals cercles acadèmics de la zona.

Fa dos caps de setmana, Barcelona va acollir la I Conferència Estatal per al BDS contra l’apartheid israelià una campanya promoguda des de 2005 per 170 organitzacions tant de la Palestina històrica com de l’exili amb la qual volen sensibilitzar el món en la necessitat, no tan sols d’ajudar la població palestina, sinó d’ajudar-la en els termes concrets que interessen per tal d’exercir una efectiva i pacífica pressió sobre l’Estat d’Israel. A través del boicot, no només a empreses, sinó també a productes culturals, institucions acadèmiques i esportives, de la pressió a entitats o organismes financers perquè deixin d’invertir en empreses israelianes o de països que hi tinguin relació i de la demanda internacional de sancions, el moviment cerca despullar davant del món (però també davant la pròpia ciutadania israeliana) l’aparent normalitat i civilitat d’un país en l’interior del qual s’hi estaria practicant una formal i informal segregació de la població àrab.

Abans de la celebració d’aquesta primera conferència estatal a Barcelona, la campanya, d’abast global i amb set anys d’experiència a l’esquena, restava totalment desconeguda per a la immensa majoria de la societat catalana, un fet si més no curiós, tenint en compte la tradicional virulència amb què es viu a casa nostra el “diàleg” israeliano-palestí. Encabada una conferència que, ara sí, ha apropat el moviment a casa nostra i comprovat el posterior ressò mediàtic, podem aventurar-nos a afirmar que el grau de desconeixement de la nostra opinió pública respecte la campanya ha millorat un significatiu zero per cent.

Però no és la meva intenció fer-vos una síntesi del desenvolupament de les jornades (en trobareu les conclusions, ponències i el full de ruta aprovat a BDS Catalunya). Essent objecte del blog l’anàlisi de la creació i manteniment de massius estats d’opinió, crec adient fer una ullada a com la focalització mediàtica en uns aspectes i el silenci en molts d’altres permet que, mica en mica, arreli un prou notable sentiment d’identificació de la Catalunya amb aspiracions nacionals amb la realitat del tot consolidada que representa l’estat d’Israel.

Breus antecedents

Cal dir, d’inici, que l’enamoriscament d’una bona part de la societat catalana amb la realitat israeliana ve de lluny. La creació de l’estat d’Israel, el 1948, i la seva supervivència enmig d’un entorn indiscutiblement hostil, va esdevenir de seguida model a imitar per una intel·lectualitat catalana oprimida sota el jou franquista que, sobretot, en va admirar la sorprenent capacitat per fer revifar l’hebreu, un idioma que, com destacava l’escriptor i periodista Joan Tudela en el llunyà 1992, es trobava pràcticament en desús social.

Impossible de deslligar del sionisme -perquè en són un símbol-, les experiències comunals i de col·lectivització agrària que en els inicis van implementar els kibbutzim van ser també un referent per a les corrents marxistes internacionals -molt especialment trotskistes- que les va dur, no tan sols a estar-hi en permanent contacte, sinó a enaltir l’estat d’Israel com a plasmació pràctica de la seva idea de societat. Recorda Marc Font en aquest interessant post quina era l’essència dels primers kibbutz:

No hi havia salaris, sinó que cadascú aportava en funció de les seves capacitats i rebia en funció de les necessitats. L’educació era col·lectiva, és a dir, els nens no creixien a casa amb els seus pares, sinó al costat de la resta d’infants de la comunitat, que s’encarregava de l’educació de tots. La propietat privada estava prohibida, els àpats eren col·lectius i al treball s’hi havia de sumar les hores i hores dedicades a l’adoctrinament polític.

La posterior decadència, als anys setanta, d’aquesta concepció social i la progressiva privatització de la vida comunal en els kibbutzim, no va ser impediment perquè nombrosos adolescents i joves catalans fossin enviats a participar en els camps de treball estivals que s’hi organitzaven.

El mateix expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, no ha ocultat mai el paper fonamental que el sionisme va jugar en la formació del seu ideari polític tot i reconèixer la impossibilitat d’aplicar l’experiència israeliana al nostre país. En donava fe, ara fa any i mig, la periodista Anna Figuera en la presentació del seu llibre ‘Jordi Pujol i els jueus. Construir la terra promesa’ d’aquesta estreta relació de l’expresident amb la construcció de l’estat d’Israel:

En aquelles dècades hi havia els marxistes, els mecanicistes, etc. que s’emmirallaven també amb Israel (…) i el que els deia Jordi Pujol era que els jueus no van anar a Israel a fer kibbutz, no van anar a Israel només a fer socialisme; els jueus van anar allà a quedar-se, a crear una terra, a construir una llar. I per això, el que considera Jordi Pujol és que en el “voler ser” o el “voler ser un poble” hi ha d’haver aquest afegitó: el nacionalisme

En aquest força extès emmirallament en el sí de les societats democràtiques occidentals durant els primers anys d’existència de l’estat d’Israel hi va jugar un rol decisiu, és obvi, un intens sentiment de culpa per la inacció davant l’extermini de milions de jueus que va perpetrar el nazisme. I del sentiment de culpa col·lectiva, al deure de recompensar amb una definitiva llar nacional el poble perseguit i aniquil·lat, objectiu pretès ja des del darrer quart del segle XIX per una part del judaisme com a manera d’escapar de les històriques -i futures- persecucions del poble en eterna diàspora.

Tot i contemplar-se dèbilment alguna altra opció, i donat el potent significat de reconnexió amb la seva pàtria bíblica, el sionisme -aquesta ideologia nacionalista nascuda a finals del XIX- no concebia cap millor indret per acollir la llar dels jueus que Palestina, en aquell moment part de l’imperi otomà i, després de la Primera Guerra Mundial i fins a la creació del nou estat, sota mandat britànic. Així, entre el 1897 i el 1905 van celebrar-se set congressos sionistes, en el cinquè dels quals va engendrar-se el Keren Kayemet Leisrael (Fons Nacional Jueu), l’organisme encarregat de comprar terres, primer, i de gestionar-les, després, de manera que terra, treball i beneficis revertissin amb exclusivitat en els jueus que habitaven Palestina i en els que l’havien d’habitar. O, com millor sintetitza la missió/visió de l’organisme:

Ser fideïcomissari del Poble Jueu, actuant per tal que la Terra d’Israel romangui a perpetuïtat a les seves mans

Amb la popularització de l’ideal sionista i de l’efectivitat dels instruments econòmics instaurats en la persecució d’aquest ideal, des dels darrers anys del segle XIX fins al 1948, el degoteix d’emigrants jueus cap a Palestina va ser imparable, tot i la contundent reducció en l’emissió de visats en els darrers anys del mandat britànic. Algunes de les diverses onades migratòries jueves -no només cap a Palestina- tenien l’origen en els diversos episodis antisemites de finals del XIX i principis del XX a Europa; d’altres derivaven dels efectes de la Primera Guerra Mundial i la revolució bolxevic a Rússia (d’on van sortir joves sionistes i socialistes que crearien els primers kibbutzim); i d’altres van ser protagonitzades pels que fugien dels règims totalitaris instaurats i pels supervivents del posterior genocidi nazi.

De resultes de les diverses onades migratòries, en el moment de formalitzar-se l’estat d’Israel, Palestina era ja habitada per uns 630.000 jueus, pràcticament una tercera part de la població de l’època.

El país normal

Explicaven els ponents en la conferència per al BDS de Barcelona que per al poble palestí és una necessitat que Israel deixi d’aparèixer als ulls del món com un estat normal, entenent per normalitat una entitat política plenament democràtica i garant sense fisures de les llibertats individuals i col·lectives de tots els seus ciutadans. En el seu pensament, una radiografia pública més ajustada a la realitat interna d’aquest complex bocí de terra faria perdre la immunitat de què gosa, segons ells, l’estat hebreu arreu del món.

Per bé que l’opinió pública occidental ha percebut tradicionalment aquest “voler ser” -emprant terminologia pujoliana- del poble palestí com a part inseparable d’un conflicte irremeiablement enquistat i protagonitzat en essència pel tràgic intercanvi de sang de dos pobles cabuts i l’estèril intercanvi de promeses dels seus respectius líders, no és una percepció menys extesa la del conflicte que enfronta l’única democràcia occidental i moderna de la zona (nosaltres) amb una part del retrassat i fanàtic món àrab (ells).

De cop i volta, però, amb un interval de dos o tres dies, coincidien en l’esfera pública de casa nostra dos fets que podien obrir una escletxa en aquestes uniformes percepcions.

D’una banda, l’esmentada arribada a Barcelona d’una potent campanya que presentava com a significativa novetat un discurs no monopolitzat per l’agenda política dictada per l’Autoritat Nacional Palestina o per la que es deriva de la lluita intestina entre les faccions polítiques dominants a Gaza i Cisjordània, sinó per una nombrosa i heterogènia representació de la seva societat civil.

De l’altra, la publicació el passat dimarts 23 d’un sondeig encarregat pel diari israelià Haaretz sobre la percepció que tenen els jueus israelians dels drets que amparen als palestins. Un sondeig realitzat a un total de 503 ciutadans, distingint-los segons les diverses comunitats de la ciutadania jueva israeliana (seculars, practicants, religiosos, ultra-ortodoxos i immigrants de l’antiga URSS), i que va deixar dades certament significatives:

-Gairebé 6 de cada 10 consideren que, en menor o major grau, ja hores d’ara existeix un règim d’apartheid a Israel -3 de cada 4 consideren bona o necessària la separació de palestins i israelians en els sistemes de carreteres de Cisjordània -En el cas hipotètic d’una annexió de la Cisjordània ocupada a l’estat d’Israel, el 75% s’oposaria a que els 2,5 milions de palestins que hi viuen tinguessin dret de vot.

I d’altres que revelarien l’existència d’un obert racisme en una part important de la societat jueva israeliana:

-Gairebé el 60% exigeix preferència pels jueus davant dels àrabs en l’admissió en llocs de treball a l’administració -Gairebé la meitat vol que el tracte de l’Estat sigui millor cap als jueus que cap als àrabs -Un 42% no vol viure en el mateix edifici on hi ha àrabs i un altre 42% no vol que hi hagi alumnes àrabs a la classe dels seus fills

Signes d’anormalitat en el sí de la “normal” Israel que transcendeixen, per bé que amb comptagotes. I és que ja fa força anys que des de l’interior del país sorgeixen veus que alerten del perill social que suposa la progressiva radicalització de la ciutadania jueva i l’augment de les actituds racistes vers la població àrab d’Israel. Són les mateixes veus que han anat advertint del risc d’extrema polarització en la societat israeliana a cada pas que l’estat donava en una direcció percebuda com a segregacionista: el mur de separació amb Cisjordània, els criteris oposats en el dret de retorn i ciutadania, les divergents polítiques d’habitatge, la permissivitat o directament impuls de colonització jueva a Cisjordània enfront la nul·la possibilitat per als pobles palestins de créixer urbanísticament…

Són veus com les de Gideon Levy, el periodista que signa la informació sobre l’enquesta a Haaretz-, com les de l’historiador que obria el post (Ilan Pappe) o com Meir Margalit, regidor a l’ajuntament de Jerusalem i co-fundador de l’ICAHD (Comitè Israelià Contra la Demolició de Cases), sovint titllades d’esquerranoses antisionistes recalcitrants, amb què els posicionaments contraris pretenen acabar el debat.

Tanmateix, les veus blasmades provenen de ciutadans precisament amoïnats per la futura supervivència d’Israel, supervivència que, tant en un format d’estat binacional com de costat amb un d’altre de palestí, es trobaria a parer d’aquestes veus en seriós perill en cas de continuar-se eixamplant a l’interior la distància entre pols. Escrivia Margalit en aquest post sobre els darrers atacs -desconeguts a casa nostra- de jueus ultradretans a esglésies de Jerusalem que:

El Estado de Israel sucumbirá no a causa de sus enemigos externos, sino a raíz de la falta de valores humanos, morales y éticos que está afectando a este país en la ultima época. Estas actitudes para con el prójimo, ya sean palestinos o instituciones cristianas, nos llevan a una pendiente que termina en un precipicio.

Però no n’hi ha prou amb l’existència de taques d’anormalitat per obrir escletxes en el paisatge uniforme. Cal també que algú ens les faci notar.

I el ressò de l’enquesta al nostre país va ser, com era d’esperar, ben magre: a Catalunya, només El Periódico, a partir de teletip d’agència, i l’edició digital de La Vanguardia, bevent directament de l’article original a Haaretz, en van informar. A la resta de l’estat, l’ABC se’n va erigir com a únic protagonista de rellevància, amb una crònica completa de la seva corresponsal a Jerusalem, recollint-ne fins i tot les reaccions de la portaveu d’una de les vàries ONGs que treballen a Israel en favor dels drets de la minoria àrab. És clar que aquest major aprofundiment en la informació de l’ABC s’explica per una línia editorial nacional-catòlica que l’ha portat tradicionalment a posicionar-se en contra de l’estat hebreu.

De per sí, algunes de les dades que desprèn l’enquesta -especialment aquest quasi 60% de jueus israelians que creu que Israel practica hores d’ara l’apartheid en més o menys àrees- són d’evident interès periodístic. Però encara ho són més contextualitzades amb els indicis de progressiva dretització i radicalització que ens van arribant de la societat hebrea.

Són més visibles -perquè això sí ho recullen tots els mitjans sense excepció- els senyals que ens arriben des de la pròpia esfera política juevo-israeliana: el més recent, l’anunci d’una única coalició de cara a les eleccions del proper gener entre el Likud (el partit de dreta del primer ministre Benjamin Netanyahu) i la formació d’extrema dreta i ultra-nacionalista de l’actual ministre d’Exteriors, Avigdor Lieberman.

D’altres indicis, però, romanen invisibles als ulls de la comunicació massiva i, per tant, de l’opinió pública. Són invisibles, per exemple, informes com aquest de febrer del 2011 emesos per organismes pro-drets humans. Invisible, també, el treball fosc que exerceixen sobre el terreny entitats israelianes que destapen els constants actes de conculcació dels drets de la minoria àrab a Israel o dels palestins a la Cisjordània ocupada (Yesh Din, B’tselem, Adalah, ICAHD, Alternative Information Center…). I definitivament invisible també, la crida internacional a exercir el boicot contra Israel precisament per un apartheid que, en major o menor mesura, sembla que reconeixeria hores d’ara el 60% de jueus israelians.

Tanmateix, per als configuradors de l’agenda informativa, l’aterrada a casa nostra de la campanya del BDS no havia de merèixer ni un instant d’atenció mediàtica, malgrat que els criteris de selecció d’esdeveniments noticiables prescrivien el contrari. Va ser ignorat el criteri de novetat (ha estat la primera conferència sobre el BDS que se celebra a l’estat espanyol); va ser ignorat el criteri de proximitat (se celebrava a Barcelona); va ser ignorat el criteri de rellevància (la campanya té set anys d’història i més de 170 organitzacions rere seu) i van ser ignorats advertiments sobre la potència que ha anat adquirint la campanya arreu del món com el que va emetre l’any passat l’actual ministre de defensa israelià (i exprimer ministre), Ehud Barak:

Barak creu que la declaració de l’estat palestí a les Nacions Unides, sense venir precedit d’una iniciativa diplomàtica israeliana, arrossegarà Israel al lloc que va ocupar Sudàfrica en els anys de l’apartheid.

“Hi ha elements molt poderosos en el món ben actius en la matèria -a l’interior dels països, fins i tot en els més cordials [amb Israel], en diverses organitzacions de treballadors, acadèmics, consumidors, partits verds”, va dir. “I tot això es redueix a un gran moviment anomenat BDS [Boicot, Desinversions i Sancions], que és el mateix que van fer amb Sudàfrica. No passarà res de cop. Com un iceberg, començarà a avançar cap a nosaltres des de tots costats”

Com a les altres ciutats del món prèviament acollidores, però, a Barcelona no va haver-hi gravadores ni micros ni càmeres dels massius mitjans de comunicació. Tampoc no hi va haver presència de figures del nostre domini públic, ni del polític ni del cultural. I sense càmeres, gravadores i micros massius, com sense personatges d’envergadura, no hi ha possibilitat de provocar esquerdes en l’opinió general.

I mentrestant…

Doncs mentrestant, l’opinió general catalana dibuixa un Israel nítidament democràtic, religiosament laic, econòmicament i social emprenedor, culturalment actiu i tecnològicament avançat. Si a això li sumem que Catalunya i Israel són oest i est del Mediterrani, territoris amb superfície similar, pràcticament idèntic nombre d’habitants i problemàtiques lingüístiques relativament equiparables, la comparació sembla inevitable.

En la seva visita a Massachusetts del passat mes de juny, el president Mas feia una ràpida síntesi de les idees sobre les que s’havia de sustentar l’emmirallament vers l’estat hebreu:

Israel es un ejemplo para el mundo, es un país pequeño, que lo está pasando muy mal, que tiene que dedicar enormes esfuerzos a la supervivencia de su identidad y su cultura y que al mismo tiempo es pionero y punta de lanza de la industria tecnológica mundial

Dit d’altra manera, nacionalitat i innovació. Però quan des de Catalunya se l’enarbora com a model per a la nacionalitat catalana -o catalanitat-, implícitament es destaca el caràcter jueu de l’estat d’Israel: l’un -entitat política- i l’altre -judeïtat- són inseparables. És en aquest poble en eterna diàspora que ha aconseguit superar tots els entrebancs i consolidar una realitat política pròpia on hem de cercar la sinonímia per a la nació catalana. Des d’aquest punt de vista -i això entronca amb la voluntat pujoliana d’adaptar la “lírica, devoció i mística” del sionisme al discurs catalanista-, el nacionalisme pren una evident tonalitat ètnica.

Corroborava aquesta visió en una entrevista recent per al diari israelià Haaretz el candidat per Solidaritat Catalana per la Independència a les eleccions del 25 de novembre, Alfons López Tena:

Igual que Catalunya aviat serà l’estat del poble català, Israel és sobretot l’Estat del poble jueu. No hi ha futur per a un estat binacional.

Per “no futur per a un estat binacional” s’entén a la riba est del Mediterrani la impossibilitat que pugui subsistir un Israel amb dues nacions (dos pobles, dues ètnies) diferents a l’interior. L’exambaixador del país hebreu a Espanya, Raphael Schutz, en donava fe en una visita a Girona de fa dos anys:

Posant com a exemple el conflicte dels Balcans o les divergències entre Turquia i Grècia, Schutz va concloure que l’única opció d’un Estat binacional passa perquè “cada un d’aquests Estats sigui el més homogeni possible” sense que les seves poblacions es barregin.

Traduint les paraules de l’exambaixador, només la solució dels dos estats tindria futur a Palestina: un estat d’Israel amb amplíssima majoria de població jueva i un estat palestí amb amplíssima majoria de població àrab i sense mescles ètniques en l’interior de cap dels dos. Potser la pregunta idònia per formular a López Tena seria: “com s’hauria de concretar aquesta no-binacionalitat a l’interior de les dues properes realitats independents, Espanya i Catalunya?”

Com veiem, aquest paralel·lisme de caire ètnic entre jueus i catalans està força arrelat en una part del discurs sobiranista català. Tindria el seu origen, segons es desprèn de les paraules de Sara Melià, directora del Fons Nacional Jueu a Catalunya, en un tarannà similar i unes circumstàncies històriques de sotmetiment també equiparables:

Quan una persona forma part d’un poble que és minoritari, com succeeix a Catalunya, té un tarannà diferent a l’hora de fer les coses. Has d’estar informant-te, preparant-te, fent lobby… I això és una cosa que tenim en comú, perquè sempre hem estat en minoria. Tant els catalans com els jueus tenen un esperit de superació, ambdós són gent molt sacrificada i estalviadora… i durant el franquisme, els espanyols es referien als catalans com als jueus d’Espanya…

Però en el paralel·lisme entre els dos pobles, és la qüestió lingüística la que esdevé fonamental. Parlàvem a l’inici que una de les causes de l’emmirallament català per Israel havia estat la capacitat dels líders sionistes de recuperar socialment un idioma que pràcticament només romania viu en els cercles religiosos, fins al punt que, en l’actualitat, l’hebreu és parlat també pel 20% d’àrabs del país.

D’una situació percebuda com ideal per aquell catalanisme sotmès sota el franquisme hem passat, tanmateix, a una altra que, en el nou context que l’empenta independentista dibuixa, podria ser problemàtica. Recordem que el president d’ERC, Oriol Junqueras, va plantejar en un article a El Periódico la cooficialitat del castellà en la futura Catalunya independent. Entre les crítiques respostes al plantejament del líder republicà en destaco aquest extens treball comparatiu d’Higini Hernández al web de la formació independentista Reagrupament on, en aquest segon capítol, apunta el que a parer seu ha estat el gran error de la política lingüística oficialitzada des del naixement d’Israel: una cooficialitat de la llengua àrab -amb preeminència per l’hebreu- que ha acabat portant l’estat a a haver-ne de fer un ús públic extensiu per ordre del Tribunal Suprem d’aquell país (al cap i a la fi, quelcom cooficial és igual d’oficial):

Per circumstàncies històriques hem assolit la unió en un sol poble i que el pensament racional, proindependència, s’hagi imposat al nacionalisme ètnic. Però pensem en l’exemple dels àrabs a Israel i què pot passar si d’aquí trenta o quaranta anys, pel que sigui, encara hi ha una comunitat primàriament castellanoparlant, que sent que li correspondrien uns drets legals no respectats, perquè un dia vam decidir que les paraules (en una Constitució!) són relatives (…)

S’esgrimeixen aquí raons de caire sociolingüístic. Però tot i reconeixent la inutilitat de pensar en un nacionalisme ètnic a Catalunya (“hem assolit la unió en un sol poble”), es torna a condicionar la supervivència de la nació catalana -entenent la llengua com a tret diferencial i fonamental d’aquesta nació- a la implementació d’unes estructures polítiques que responguin a la lògica “un estat-un poble”.

I és en aquest sentit que aquest nacionalisme -diguem-ne, pujolià- no concep que una societat multicultural pugui no ser un obstacle per a la supervivència de la nació. La visió “bonista” -segons titllen sovint- del que ha de conformar una realitat nacional la cedeixen a les ideologies progressistes, aquelles que, en el seu fantasiós imaginari, no perceben l’heterogeneïtat social com a perill per al futur d’un poble, com no imaginen cap marc polític que no contempli la justícia i equitat social com a obligats limitadors de les llibertats individuals.

Amb el nacionalisme lligat a una concepció no capitalista de la societat que simbolitzaven els primers kibbutzim demostrat irrealitzable (cosa que allunya definitivament les esquerres del sionisme), la construcció nacional de Catalunya -amb l’estat propi a l’horitzó- sembla que ha de quedar majoritàriament en mans de l’ideari central i centrista que caracteritza les democràcies occidentals (i capitalistes). Deia Vicenç Villatoro al web de la Fundació Catalunya Oberta en aquest recordatori de la figura de Roger Garaudy, que el que combatia aquest filòsof francès mort enguany:

(…) és el que denominaríem amb Popper les societats obertes, les democràcies occidentals, els Estats Units i Israel, la judeïtat laica, els valors occidentals. Políticament i intel·lectualment, podríem dir metafòricament que Garaudy va disparar al llarg de la seva vida des de moltes trinxeres, fins i tot trinxeres contraposades. Però de fet sempre va disparar contra el mateix. Contra el que hi ha al mig. Contra aquesta idea centrista i central en el món occidental.

En aquest paràgraf es condensen, en la meva opinió, els elements essencials que delimiten el marge real de debat ideològic que se’ns permet en les nostres societats occidentals, delimitació -o centralitat- que no hagués estat possible de construir sense l’explosió durant el segle XX de la comunicació massiva: els mitjans marquen allò que és essencial de la nostra societat, marquen quins n’han de ser els referents (i evidentment quins no ho han de ser).

Dins la centralitat hi trobem l’essencialitat i els referents de la nostra societat, per tant, el debat possible; fora, trobem la carpeta reservada a les marginalitats on s’hi entafora allò que no convé, per tant, el no-debat.

Obro un parèntesi comunicacional.

És bo recordar que l’interès per la comunicació de masses als Estats Units es va produir en el moment en què van adonar-se que una indústria de comunicació massiva (cinema i mitjans) afavoriria l’educació política de la ciutadania -integrant-la en el sistema liberal- i crearia una idea de cultura i una identitat nacional pròpies dels Estats Units.

Potser ens sona tot plegat. I és que, per bé que les noves tecnologies estan afavorint l’accés a fonts de coneixement no modelades per les tradicionals institucions mediadores (realitat que no deixa ni deixarà de créixer), l’opinió pública es genera encara ara essencialment a partir de la centralitat delimitada en el discurs de la comunicació i l’educació massives.

Tanco parèntesi.

La nostra centralitat

I on la tenim situada la centralitat a Catalunya en aquests instants? El centre, com hem comprovat darrerament, s’ha desplaçat de manera evident en l’eix nacional. Però n’hi ha un altre, de desplaçament; el que d’un temps ençà pateix la vella Europa en el seu eix ideològic i que, òbviament, també afecta el nostre país. És un desplaçament menys visible i conseqüència, en bona part, de la pèrdua de discurs -i força electoral- de la socialdemocràcia europea (amb alguna excepció) en aquests temps de crisi, fet que facilita enormement la preponderància de les tesis més obertament liberals en el debat present en el sí de la centralitat.

Malgrat la crisi, malgrat les retallades, malgrat l’atur en constant alça, malgrat un futur més que incert, en l’actual centralitat catalana hi conflueixen i predominen conceptes percebuts àmpliament com a positius: la inventiva, l’emprenedoria, el sacrifici, la constància, la nació… I poc a poc, sense gairebé adonar-nos-en, en van essent expulsats d’altres que comencen a semblar extemporanis i que més aviat recorden la cançó de l’enfadós: el benestar social, el subsidi, el funcionariat, la vaga, el multiculturalisme, el federalisme…

La Catalunya que vol trencar cadenes ha de ser percebuda com una Catalunya que conjuga tradició i modernor, com una Catalunya profundament democràtica, com una Catalunya amb empenta i no queixosa (algun dia caldrà parlar del mal que ha fet el “si ens aixequem ben d’hora” de Josep Guardiola), com una Catalunya que, a partir de la suma de les esforçades individualitats que caracteritzen el seu poble, superarà les dificultats que se li presentin; en definitiva, com aquell país “normal” de la riba est mediterrània. El plantejament del dubte o l’exposició de realitats poc beneficioses són, per tant, si no directament obviats, sí col·locats fora dels límits de la centralitat, és a dir, fora del debat públic; a la pràctica, doncs, inexistents.

Així, a manca d’aquells retalls de realitat no exposats i entaforats dins la carpeta de les radicalitats, el clixé rebut de la societat israeliana presenta moltes analogies amb el clixé darrerament esbombat de la societat catalana:

-Existeixen similituds de tarannà i circumstàncies històriques entre ambdós pobles (sovint es parla de “jueus” però d’altres vegades s’utilitza el gentilici “israelià”). He esmentat abans les paraules de la directora del Fons Nacional Jueu a Catalunya i també podríem destacar les de Toni Florido, president de l’Associació Catalana Amics d’Israel, en aquesta entrevista on reafirma les afinitats en actitud emprenedora i creadora.

-Israel és referent per a Catalunya -perquè comparteixen neguit- en el terreny de l’economia, la innovació i la tecnologia. Ho manifestava obertament el president Mas en la visita a Massachussets; ens ho apuntava Nació Digital en aquesta entrevista del mes de maig a l’embaixador israelià per Espanya i Andorra, Alon Bar, on parlava de similituds en empenta i inquietud empresarial; i ens en posava la pastanaga tecnològica el corresponsal de La Vanguardia, Henrique Cymerman, en l’extens reportatge del passat cap de setmana El país de la osadía innovadora:

El Global Innovation Index define a Israel –un país con una población similar a la de Catalunya– como el segundo Estado del mundo por la calidad de sus científicos y su producción tecnológica

-Israel és referent per a Catalunya quant al procés de construcció nacional i lingüístic. Hem vist que ho defensava Jordi Pujol, també López Tena i ho assegurava en aquesta crònica el professor de Ciència Política de la UB, Xavier Torrents, on qualificava el país hebreu d’inqüestionable democràcia i d’exemple a seguir per l’assoliment d’un estat propi prèvia construcció de les institucions i de la societat civil.

-Israel veu amb interès el procés sobiranista català (ho destacaven aquí com a conseqüència de l’entrevista de Haaretz a López Tena, i aquí a partir d’un apunt del diputat per CiU, Jordi Xuclà, al seu bloc). I que, en contraposició, s’hi resisteix l’Autoritat Nacional Palestina, segons es desprèn de les paraules pronunciades per l’embaixador palestí a Espanya, Musa Amer, en la darrera resposta de l’entrevista concedida a ABC:

Una España unida apoya mejor la causa palestina. Además, ¡ya nos gustaría a nosotros disfrutar de los derechos de los españoles que viven en Cataluña o en el País Vasco!

Unes declaracions que, no cal dir, van suscitar un notable impacte en l’entorn digital català, tant en mitjans de comunicació com en fòrums independentistes. Se’n van fer ressò immediat Vilaweb, evidentment El Singular Digital, la Fundació CatDem a través d’aquest editorial i van ser destacades pel periodista Francesc Canosa en un article amb aquell to burleta que tan bé empren destacats opinadors i columnistes del nostre guinyol mediàtic:

Els solidaris primaris. Tant recolzar la causa Palestina i que si Palestina i Catalunya pobles germans i cantimplora i dàtils i el negoci-del-mocador-aquell-que-s’han-forrat-a-Catalunya-sense-mocar-cap-moc i l’ambaixador palestí a Espanya diu que no, que es moca damunt Catalunya i Euskadi i que prefereix una Espanya unida…. perquè així recolza millor la causa palestina. Toma Moreno! D’això se’n diu encular. Au, tranquils, que teniu mocador.

Això sí, del gran interès que pogués tenir ABC en fer anar de bracet dos dels seus tradicionals enemics (Catalunya i Israel), mutisme absolut. I no mutisme, però gairebé, sobre l’oposició frontal de la Comunitat Palestina a Catalunya a les presumptes -ells sí que hi veuen tergiversació interessada d’ABC– paraules de l’embaixador.

A la nostra centralitat no hi caben retalls del racisme existent en la societat hebrea vers la seva ciutadania àrab. Tampoc no hi cabrien retalls del racisme existent en el sí de la pròpia comunitat jueva, vers els sefardites asiàtics o vers els etíops. Com tampoc no hi té lloc el relat dels efectes humans i econòmics de la colonització ultranacionalista i d’extrema-dreta a Cisjordània. Tot això, ben empaquetat i reservat en les carpetes no saludables. Altrament, com podria seguir essent Israel el nostre mirall?

Hem iniciat aquest llarg post amb Ilan Pappe i l’acabarem també amb ell, amb una cita d’una xerrada que va fer a la Sydney Peace Foundation per parlar de la minoria àrab d’Israel -“the forgotten” (els oblidats), com ell anomena-. En un moment de la conferència (minut 32:18 del vídeo), Pappe recorda com, des de l’abolició, el 1967, del domini militar que havia regit la minoria àrab de l’interior d’Israel (com a conseqüencia de la necessitat de controlar militarment les ocupades Gaza i Cisjordània), la societat i els polítics israelians no han cessat de moure’s en la més absoluta esquizofrènia:

Com controles un quart de la teva població la qual no consideres part integral o orgànica de la teva nació i a la qual realment voldries fer desaparèixer? I tanmateix -i això és el que és fabulós- alhora vols ser una democràcia, tractar humanitàriament i, en cas que no puguis ser-ho (ni demòcrata ni humanitari), vols ser percebut com a tal per tenir l’ajuda americana i el suport diplomàtic des d’Austràlia a Washington (…)

Una cosa és clara: l’actitud bàsica de l’estat i la societat d’Israel respecte la minoria palestina desafortunadament no ha canviat: per una gran majoria dels jueus d’Israel i per una gran majoria d’aquells que estan en el centre de la presa de decisions al país, els palestins a Israel són un problema existencial; i la millor solució hagués estat que no hi haguessin estat mai, però això, per descomptat, és un impossible. Aquesta classe de tensió entre el que vols i el que pots fer és ben significativa.

En les carpetes disposades per a les marginalitats malviuen tota mena de realitats, escapçalls de vides i grisos de diverses tonalitats que ens ajudarien a completar debats oberts en la centralitat o que directament n’obririen de nous. També ens faria més complicada l’existència als ciutadans, certament (veure el món com un diàleg entre bons i dolents no requereix excessiu esforç mental). Però sobretot complicaria l’existència d’aquesta pròpia centralitat perquè un eixamplament dels marges que la delimiten permetria la penetració de les històriques presumptes radicalitats. I tot d’una, amb la profusió de nous detalls, comprendríem millor l’entorn i el relativitzaríem i, ves per on!, anirien caient les etiquetes, les estigmatitzacions, el rebuig… i, amb tots ells, també el control.

He titulat aquest post “Amb peus de plom” perquè és la primera idea que em va venir al cap quan vaig gosar ficar cullerada a un tema tan espinós, que m’apassiona des que vaig tastar el gust amarg de Terra Santa i que, com a bon catalanet, m’entronca familiarment amb l’admiració pel “miracle hebreu”. Alguns dels valents que haureu arribat fins aquí ja m’haureu etiquetat, classificat i estigmatitzat, com ho farien alguns dels més cèlebres modeladors de consciències que opinen des de tota mena de tribunes.

I jo només us diré una cosa: erreu.

Advertisements

4 thoughts on “Amb peus de plom

  1. Xavi Vinyals ha dit:

    Roger, conscient com sóc de que el meu apropament a tot el que està passant allà ve mediatitzat, com m’agrada poder-te llegir! Posar-se uns passets enrera i dubtar. Una abraçada
    Xavi

    • Roger Vilalta ha dit:

      Xavi, t’agraeixo les paraules. Et ben juro que darrerament tinc la sensació de ser jutjat per fer aquests necessaris passos enrere de dubte i reflexió abans de pujar o no al carro de la rauxa sobiranista.

      Diuen que ara és el moment de l’acció i no del debat. Potser tinguin raó, però jo em sento incapaç de sumar-me a res sense el previ sedàs de l’anàlisi racional. A molts -diguem-ne- analistes professionals ja veig que no els suposa cap problema, l’adhesió irreflexiva. A mi, aquesta possibilitat simplement em fa terror.

  2. Xavi Navarro ha dit:

    Encara hi estic donant voltes, al teu article.
    I això m’agrada. És sa pensar, i és sa fer-ho lliurement. Merci, Roger.
    Al gra: per comentar-lo, m’he de despullar d’un bon munt de prejudicis.
    Sempre m’havia cregut el punt de vista més estès que Catalunya no és comparable amb cap altre país en situació de secessió. L’absència de violència en uns casos, la convivència multicultural que a tants molesta,…
    I vas tu i m’ho desmuntes tot!
    Be. Tu no. Només m’has fet adonar que aquest punt de vista només s’esgrimeix quan interessa.
    Perquè m’ha vingut al cap quan em van ensenyar, a EGB (si, companys, tinc una edat), els Kibuts jueus com un model polític i social exemplar.
    I em recordo, a més de la lloança de Jordi Pujol, del famós viatge de Maragall i Carod, clau per entendre la transversalitat d’aquest emmirallament.
    I també em fa pensar en les radicals, i en certa mesura simples, postures que des d’aquí defensem en relació al problema israelo-palestí. Aquest debat, com el de la independència de Catalunya, no admet grisos: o blanc o negre.
    No em pretenc amagar darrera la neutralitat: per mi, el més poderós hauria de ser proporcionalment responsable al seu diferencial de poder.
    La teva reflexió em fa pensar, un cop més en la idea que els nacionalismes, les fronteres i les banderes perden el sentit quan passen per davant dels interessos dels seus individus.
    I és segurament per aquesta raó que ens toca
    defensar allò que és nostre, perquè els altres nacionalismes es creuen en el dret de dir-nos que ens hem d’espanyolitzar, com hem de parlar, com hem de rotular, quants diners els hem de donar,…
    Però, no podem oblidar que, si no ho fem per tots els ciutadans, tot això no servirà per res.
    Gràcies un altre cop per posar-nos un gris davant dels ulls.

  3. Roger Vilalta ha dit:

    És exactament aquesta que apuntes la pretensió del bloc i de qui escriu, Xavi. Introduir grisos allà on visualitzem blancs o negres o, millor dit, blancs contra negres.

    En la qüestió central d’aquest post, és evident que de fora estant no tenim -ni ens donen- totes les claus necessàries per construir el nostre particular judici de valor sobre una realitat tan sumament complexa com la israeliano-palestina. El que és segur és que si les tinguéssim -ens les proporcionessin- la defensa de la humanitat que, com bé dius, està molt per sobre de banderes i fronteres, faria decantar la balança de la neutralitat clarament cap a un costat.

    Però més enllà de l’eterna lluita a l’altra riba mediterrània, més enllà d’aquest històric -i recuperat- emmirallament català vers Israel, l’interessant, trobo, és la presència o invisibilitat dels debats públics; és a dir, el que forma part de la centralitat (el que podem discutir) i el que se situa fora (tot allò sobre el qual no podem debatre i que, per tant, a la pràctica no existeix).

    I precisament la campanya recentment encetada ens ha proporcionat un enorme exemple de l’arbitrarietat que afecta l’atribució del caràcter central o marginal en els debats socials. Després que 400.000 ciutadans espanyols (no sé quants exactament a Catalunya) hagin estat desnonats de les seves úniques llars des de l’esclat de la crisi, després que PP, PSOE-PSC ni CiU hagin mogut un dit per pal·liar aquesta objectiva injustícia, després que els grans mitjans de comunicació ens n’hagin fornit només de detalls escadussers i inconnexes, ens hagin amagat les responsabilitats directes dels veritables causants d’aquest drama (les entitats financeres), hagin menystingut, ridiculitzat o fins i tot censurat el discurs de la representant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (Ada Colau), després de tot això, el darrer suïcidi de la dona que havia de ser desnonada a Barakaldo, ha fet que aquesta lluita sorda de la PAH (amb suport de partits com ICV, ERC o SI) hagi abandonat la carpeta de les “marginalitats” per entrar de ple en la carpeta d’allò debatible, per tant, visible, per tant, possible…

    Per què serveixen les lluites utòpiques, doncs? Potser per aconseguir que res real no quedi fora del coneixement i del debat públic. Al cap i a la fi, són ciutadans reflexius -per tant, lliures- el que se suposa que hem de generar, oi?

    Moltes gràcies, Xavi, pel teu comentari!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s