Qui n’ha de fer el judici?

A l’edició del migdia del Telenotícies de TV3 d’abans-d’ahir, dues notícies enllaçades enmig del bloc internacional (del minut 40:08 al 42:50) tornaven a recordar a l’audiència l’atrocitat que representa l’existència de la censura i control governamental sobre la informació i sobre els mitjans de comunicació. Com tantes altres vegades en els nostres informatius, la Xina i Corea del Nord apareixent com el paradigma d’una pràctica abjecta que castra la possibilitat individual de forjar-se un parer propi a partir de la nítida exposició dels esdeveniments i de les diferents interpretacions que se’n deriven.

Però com apuntava en aquest post del maig de l’any passat, la sovintejada exhibició en els mitjans occidentals dels evidents dèficits democràtics de dictadures -o règims segrestats pel fanatisme religiós- respon sobretot a una voluntat legitimadora dels nostres sistemes democràtics:

Com a ciutadans del món lliure que som, percebem la censura com a simple i llunyana temàtica informativa. Sense adonar-nos-en, però, i per comparació, aquesta percepció ens proporciona de retruc un immillorable reforç del nostre sentiment de llibertat.

Observant la mateixa pauta comparativa, serveixi aquesta breu introducció sobre la censura a la totalitària Xina i l’hermètica Corea del Nord per parlar del tractament mediàtic que a casa nostra ha merescut el desenllaç judicial sobre la trama de finançament irregular que va protagonitzar Unió Democràtica de Catalunya entre els anys 1994 i 1999, el famós cas Treball, ara reanomenat (no innocentment, com bé apunta el director del Diari de Girona), cas Pallerols.

L’impacte inicial

Amb el pacte a què es va arribar fa dos dies entre els fiscal i les defenses s’ha evitat la celebració del judici i les penes són substancialment rebaixades: són absolts tres dels acusats i els quatre restants, condemnats a penes que no els suposarà l’ingrés a presó. A canvi, el partit democristià reconeix haver-se lucrat de manera il·lícita durant aquell període, retorna conjuntament amb els quatre condemnats 388.000 (la quantitat defraudadora que s’ha pogut acreditar durant el procés), i se’ls imposa a tots ells una multa de prop de 260.000 €.

En una observança mínimament rigorosa de la deontologia periodística, la culminació de la causa mereix atenció preeminent dels nostres mitjans. Ja des del més bàsic compliment de les lleis narratives, aquest fet resulta indubtable. Si ens has plantejat i desenvolupat una història -encara que hagi estat amb la sospitosa moderació que ha caracteritzat aquest cas-, no ens pots deixar sense la pertinent conclusió contextualitzadora. Altrament, ens deixes orfes i ens en fas ben difícil la comprensió.

Si volem motius per a una atenció mediàtica contundent, en trobem molts d’altres, però. És un dels casos de corrupció més populars i longeus de casa nostra, que afecta una formació política que, en coalició amb Convergència Democràtica, ha tingut responsabilitats de govern en gran part del recent període democràtic, que segueix essent liderada per la mateixa figura política que en el període en què es va consumar el frau, i que té l’agreujant d’haver-se aprofitat de manera mesquina de fons que la Unió Europea destinava a la formació d’aturats.

Però per sobre de tot, és el primer cop a tot l’Estat espanyol que un partit polític reconeix haver-se finançat irregularment, per bé que fent ús de les pomposes giragonses tristament habituals en les excuses i/o suposades assumpcions de responsabilitats de la nostra classe política:

L’acord acceptat per les parts en la causa, en la qual Unió Democràtica de Catalunya mai no ha estat directament imputada, reflecteix la seva responsabilitat civil a títol gratuït, posició que correspon legalment a qui actuant de bona fe i amb desconeixement de la comissió dels actes il·lícits es beneficia dels seus efectes, motiu pel qual s’ha retornat l’import entre les parts

Amb aquests elements reivindicadors de notorietat sobre la taula, doncs, podem considerar digna la repercussió mediàtica de la trama?

La notícia saltava a la llum pública a la tarda del dia 8 i, lògicament, els primers en fer-se eco de l’acord entre les parts van ser els mitjans digitals. Les seves informacions van córrer per la xarxa en paral·lel a la indignació que anava aixecant el fet que el reconeixement del frau es liquidés sense penes reals de presó (recordem que la fiscalia demanava en principi penes d’entre 7 i 11 anys de presó) després d’un pacte segellat entre bastidors que, per bé que legítim i usual en la pràctica judicial, privava la ciutadania de la fiscalització pública que, en teoria, hagués comportat la celebració del judici.

El que a primer cop d’ull cridava l’atenció en la majoria de les edicions digitals dels principals diaris catalans eren els seus titulars tovets. Dels quatre rotatius generalistes d’abast nacional, només El Periódico, tot i que amb temperança, deixava constància en el títol de la notícia de l’assumpció de responsabilitat en el frau per part d’Unió Democràtica:

La fiscalia i la defensa del cas Pallerols arriben a un acord (El Punt-Avui)

La Fiscalía y la defensa del caso Pallerols llegan a un acuerdo y no habrá juicio (La Vanguardia)

Un pacte i 388.000 euros d’indemnització eviten el judici del cas Pallerols (Ara)

Unió accepta tornar 388.000 euros a la Generalitat per frau en subvencions (El Periódico de Catalunya)

Tots ells, purs jocs d’artifici, en comparació amb l’explícit titular d’El País:

Unió admite que se financió ilegalmente con fondos de la Unión Europea

Menció especial mereix el redactat complet de la informació proporcionada per La Vanguardia, en què en cap ocasió s’al·ludia a la formació democratacristiana com a Unió Democràtica, sinó sota les sigles UDC, ni era citada la figura eterna del partit, Josep Antoni Duran i Lleida, el qual hauria d’haver declarat com a testimoni en el judici en cas d’haver-se celebrat.

Quant als mitjans estrictament digitals, amb l’excepció lògica d’El Singular -mitjà molt més que proper a l’òrbita de CiU– en general tots recollien en els titulars i sense eufemismes el moll de l’os de la informació; especialment, Vilaweb que titulava Unió admet que es va finançar irregularment en l’acord per evitar el judici en el cas Pallerols, i amb menys mesura Nació Digital amb un contundent Culpables sense presó.

A les cadenes de televisió, en canvi, el polèmic desenllaç del cas Pallerols va semblar agafar-los amb poc marge temporal per a l’aprofundiment. Tant TV3 com 8TV van dedicar-li en els seus informatius del vespre del dia 8 una atenció d’aproximadament 2 minuts i mig. Escassa i, com veurem, difusa.

Fixem-nos en la presentació de la notícia en els titulars del TN Vespre d’aquell 8 de gener (minut 1:01 a 1:11 del vídeo) per part del conductor del programa, Ramon Pellicer:

L’acord entre les parts i el fiscal en el cas de presumpte finançament irregular d’Unió n’exculpa tres acusats i deixa la resta amb penes inferiors als dos anys

Seguint la línia “valenta” de la majoria de la premsa històrica del país, el titular no reflecteix la veritable notícia -novetat- del cas. El pacte exculpa alguns dels acusats i deixa d’altres amb penes molt inferiors a les inicialment peticionades per la Fiscalia, sí, però perquè els acusats accepten declarar-se culpables d’haver malversat fons i Unió Democràtica d’haver-se finançat il·lícitament.

Més endavant, en el desenvolupament de la informació (minut 15:45 a 18:00), Pellicer ens ofereix una nova lliçó de locució poc nítida en la presentació del vídeo. Parlem de “nova lliçó” perquè el veterà periodista ja és reincident en aquesta matèria (en aquest post descrivia l’embarbussament que protagonitzava aquest mestre en locució radiofònica a l’hora d’explicar a l’opinió pública unes protestes dels professionals sanitaris davant de l’Institut Català de Salut). En el cas que ens ocupa, cal parar atenció a l’entonació d’un fragment de la presentació del periodista, exactament quan explica que:

(…) Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar 388.000 euros que es van desviar de subvencions públiques (…)

El redactat de la frase és, de per sí, enganyós. No perquè existeixi cap falsedat, però sí perquè busca intencionadament eixamplar fins on és possible la distància entre el delicte i els que l’han perpetrat, en especial, respecte a la formació de Duran i Lleida. Qualsevol estudiant de primer de periodisme sap que el redactat pertinent hauria d’haver estat, en tot cas, que “Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar els 388.000 euros que van desviar de subvencions públiques”. “388.000 euros que es van desviar” és volgudament impersonal i no apunta a cap perpetrador; “388.000 euros que van desviar” implica responsabilitat -i sobretot, intencionalitat- del subjecte.

I dic “en tot cas” perquè, de fet, el que també s’hauria d’haver corregit (i aquí entra en joc la trampeta de l’entonació de Ramon Pellicer) és el protagonista sobre el qual recau tot l’accent de la responsabilitat del cas. Altre cop, el redactat és tergiversador quant al subjecte de l’acció. S’afirma que els 388.000 euros hauran de ser tornats per “els acusats, que han admès la culpa i Unió Democràtica” quan, en l’acord entre les parts, existeix acceptació de responsabilitats tant pels acusats com per la formació de Duran i Lleida. I la prova que es vol passar de puntetes amb tota la intenció del món en la manifesta culpabilitat d’Unió Democràtica és, com dèiem, el to de la locució en aquest precís fragment. Pellicer accentua amb les pauses i inflexions de veu corresponents “els acusats, que han admès la culpa” mentre que aplica un to més neutre, més precipitat i definitivament no accentuat en el moment de pronunciar “Unió Democràtica”.

Com a darrer element realçador de la intencionalitat difuminadora de TV3, apuntar que tot just després de la informació sobre el cas Pallerols la cadena ens va oferir les darreres novetats del cas Mercuri (la reprovació de Manuel Bustos per part de l’Ajuntament de Sabadell), notícia que va merèixer quasi dos minuts de programa (poc menys que la veritable notícia del dia) i que, a banda d’El Periódico, no em consta que hagi figurat en l’agenda dels principals mitjans nacionals.

Direu que la lògica periodística obliga a difondre casos similars en el mateix bloc d’un informatiu. I és del tot cert. Tan cert com quan la mateixa cadena passa precisament per alt aquesta lògica i separa en 15 o més minuts protestes sectorials contra les mesures retalladores del Govern de la Generalitat i d’altres mostres de rebuig contra la mateixa institució (al mateix post de l’embarbussament d’en Pellicer en teniu una mostra). En aquest darrer cas, un bloc informatiu compacte afavoriria un perillós increment de la sensació d’indignació social, mentre que en el que avui ens ocupa atenua -per extensió del virus de la corrupció a d’altres formacions- la veritable transcendència del frau comès i admès per Unió Democràtica.

Passem, però, a l’altre informatiu televisiu de referència a Catalunya, el 8aldia de la cadena privada del Grupo Godó, 8tv. L’informatiu dirigit per una de les vedettes del magma comunicatiu català, Josep Cuní, també abordava la qüestió el mateix dia dels fets dedicant-li un minutatge similar al de TV3 (del minut 15:30 al 18:00). Ens quedem amb un detall de la presentació del vídeo per part de Cuní:

(…) Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners que li haurien arribat de manera irregular per finançar el partit i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus (…)

Altre cop, el mateix mal. Primer, quan Unió Democràtica ja ha abonat part del diners (en concret, 300.000 €) que la causa ha provat que van servir per finançar el partit és perquè accepta haver-se finançat de manera irregular; ja no té sentit, per tant, utilitzar un condicional (“haurien”) que exerceix aquí funcions de presumpció d’innocència. De l’acord se’n deriven perpetradors del frau amb noms i cognoms, però també que el partit n’ha estat beneficiari, és a dir, que s’ha -i no, “s’hauria”- finançat il·lícitament.

I segon, l’ús de l’acció “haver-li arribat” torna a insinuar que no va existir cap mena de voluntarietat per part del partit en l’apropiació de diners provinents del Departament de Treball i de la Unió Europea, fet difícil d’empassar quan els perpetradors concrets són personalitats que han estat en algun moment militants o, com a mínim, molt properes a Unió Democràtica, quan la responsabilitat de la conselleria de Treball de la Generalitat d’aquella època requeia sobre les espatlles d’Unió (Ignasi Farreres), i quan van arribar a ser imputats dos alts càrrecs del partit, el diputat al Congrés Josep Sánchez-Llibre i l’actual diputat del PP al Parlament, Enric Millo, aleshores precisament delegat de Treball a Girona.

Així doncs, la frase de primer de periodisme hauria estat quelcom semblant a això: “Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners amb què es va finançar de manera irregular i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus”. Més diàfan, més precís; definitivament, més just.

Del desert a l’oasi

S’esperava amb ganes la reacció de la premsa escrita catalana de l’endemà. Per no repetir anàlisis prèviament executats, us recomano la lectura atenta de la precisa radiografia que va fer ahir Media.cat. Una de les curiositats que presenta l’anàlisi d’aquest observatori dels mitjans del Grup Barnils és que ens proporciona un meravellós exemple de la mena de premsa que patim en aquest país (llegeixi’s Catalunya, llegeixi’s Espanya): la gran majoria de portades de diaris amb seu a Madrid destacant de manera preferent l’acceptació de culpa en el finançament il·legal per part d’Unió Democràtica i obviant la dimissió de 322 càrrecs directius de la sanitat pública madrilenya, i portades de diaris amb seu a Barcelona que, o bé no referenciaven el cas Pallerols (La Vanguardia i El Periódico) o bé ho feien com a notícies secundàries (El Punt-Avui i Ara) i que esmentaven en algun cas (La Vanguardia) la polèmica de la sanitat madrilenya.

En altres paraules -com s’ha afirmat manta vegades en aquest blog-, un veritable i magnífic periodisme de trinxera, periodisme al servei d’interessos partidistes, o governamentals, o -suposadament- de país, i no pas, com n’és la seva obligació, al de la ciutadania.

Però el que més ha sorprès de la repercussió mediàtica de l’endemà -recordem, 9 de gener- ha estat el vast desert en el terreny opinatiu. Com també senyalava l’anàlisi de Media.cat, ni una sola de les quatre capçaleres d’abast nacional dedicava el seu editorial a la controvertida resolució del cas. Per trobar una peça editorial fora de casa nostra sense haver de caure en el peculiar diari de Pedro J. Ramírez te n’havies d’anar cap a El País i el seu Unió asume su culpaA més, només un dels tres directors que habitualment escriuen bitllets en els seus respectius rotatius en parlava (Enric Hernàndez a El Periódico); silenci comprensible, per la seva banda, a ca l’Antich i silenci preocupant a cal Capdevila, que dedicava ahir el seu article a un tema d’indiscutible actualitat com Fukushima.

Aquests són les xifres abassegadores de les columnes d’opinió d’ahir en què, com a mínim, s’esmentava el cas Pallerols:

La Vanguardia = 1 (Corrupción transversal de Florencio Domínguez)

El Periódico = 1 (l’esmentat article del director)

Ara = 1 (Decència i intimidació de Josep Ramoneda)

El Punt-Avui = 0

Com també apunta Media.cat, van ser i són els mitjans digitals els que estan responent de manera adient al contracte subscrit amb el neguit ciutadà. El director de Vilaweb, Vicent Partal, apuntava ahir sense manies al líder d’Unió Democràtica (La responsabilitat de Duran) mentre que Salvador Cot, director de Nació Digital, concloïa que la corrupció no ha de formar part de l’ADN del pretès nou estat d’Europa (Catalunya serà honesta o no serà).

Sense apartar-nos del món de l’opinió, i entrant en les dues principals cadenes de ràdio del país, Jordi Basté no en va fer cap referència en el seu editorial d’ahir a El Món a RAC1, mentre que, en canvi, va esdevenir bona part del contingut de La portada d’El Matí de Catalunya Ràdio, on Manel Fuentes demanava explicacions a Duran i Lleida i recordava que el líder democristià havia assegurat l’any 2000 que dimitiria en cas de demostrar-se la responsabilitat del partit.

També l’atenció televisiva va pujar, per lògica, uns graons. En l’edició del migdia del Telenotícies d’ahir, 9 de gener, la crònica del desenllaç judicial va ser més àmplia i va arribar gairebé als 5 minuts de durada (del minut 11:50 al 16:30). Una crònica completa, certament, amb l’explicació de la resolució del cas, les explicacions (excuses) de la portaveu d’Unió Democràtica, les esperades -que no desitjades- reaccions dels partits de l’oposició i, fins i tot, les declaracions de María Dolores de Cospedal i del fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres Dulce. Crònica completa repetida (en versió reduïda) al posterior Telenotícies Vespre però, això sí, obrint per primer cop l’informatiu (minut 1:36 al 4:05).

Parlàvem de cròniques completes, sí, però al cap i a la fi, de cròniques del present pur i dur. Després de tres dies de la inauguració del tram Barcelona-Figueres de l’AVE varis han estat els reportatges amb l’evolució històrica d’aquesta polèmica infraestructura que han aparegut en els diversos Telenotícies. Mentre que encara és hora, a 10 de gener, que la televisió pública nacional de Catalunya ens ofereixi com a mínim un repàs detallat -i amb imatges, no només amb veus en off– dels fets concrets de la trama fraudulenta, de les personalitats que la van protagonitzar i les diverses imputacions que hi hagut en el llarg període. En definitiva, zero context informatiu; com dèiem a l’inici, per tant, molt difícil la comprensió i impossible una percepció ajustada a la veritable transcendència de l’esdeveniment.

Dos dies després del polèmic tancament del cas Pallerols és indiscutible que l’atenció mediàtica ha estat ja més intensa. Els esmentats subterfugis proferits ahir en roda de premsa per la portaveu d’Unió Democràtica, amanits amb el mutis públic -fins fa poca estona- de qui és, ha estat -i era quan es perpetrava el frau- líder de la formació, n’estan tenint la culpa.

Avui, Manel Fuentes li dedicava amb exclusivitat La Portada del dia. També ho ha fet en el seu Davantal d’aquest matí un Jordi Basté que ahir semblava atacat pel mateix virus amnèsic que afectava -i segueix afectant- les altes instàncies del diari del seu mateix grup de comunicació.

A les planes d’opinió dels diaris la resolució de la trama ha patit una revifalla, per bé que sense estridències. La Vanguardia ha optat per dedicar-li el mateix espai editorial que en el dia d’ahir, és a dir, cap ni un; ha preferit tractar la crisi de les llibreries en un dels editorials i les responsabilitats d’Irlanda en el sí d’Europa en el segon. S’hagués pogut compensar el buit opinatiu d’un dels principals diaris del país amb el parer -sempre mesurat- del seu director, José Antich; però, igual que ahir, el tantes vegades neguitejat per la progressiva desafecció ciutadana, ha optat per parlar del Banc d’Espanya i la batalla dels dipòsits.

Com a mínim -seguint amb el diari bandera de Godó– l’independent Lluís Foix ha contextualitzat la ferum de la corrupció de què forma part el cas Pallerols o el cas Millet, com ho ha fet també en aquest article el periodista no català Fernando Ónega (tornem a recordar les portades intercanviades entre Barcelona i Madrid de Media.cat). Però dels tres articulistes de referència de La Vanguardia, tots ells catalans i reconeguts de màxima influència en l’opinió pública del país, només Pilar Rahola aborda la qüestió, això sí, sense carregar contra Unió Democràtica ni Duran i Lleida i atribuint exclusivament la culpa de la inalterable opacitat quant al finançament dels partits polítics a PP i PSOE. Respecte als altres dos, Francesc-Marc ÁlvaroEnric Juliana, el primer parlant de negocis que pleguen, en concordància amb l’editorial, i el segon, del tuf sanitari de Madrid (què deiem de l’intercanvi de portades?).

Pel que fa a El Punt-Avui, total continuïtat amb el desert encetat ahir. Altre cop, un editorial en què no es fa referència a la trama, un sol article d’opinió amb un qüestionari d’onze preguntes que llença el seu autor, en Xevi Xirgo, i la vinyeta satírica de Joan Antoni Poch. L’influent Vicent Sanchís, mentrestant, encarant d’altres malversacions: les aeroportuàries de Carlos Fabra a Castelló.

Per sorprenent, el cas d’El Periódico de Catalunya, en principi, un diari força allunyat ideològicament de Convergència, però sobretot d’Unió Democràtica. Tot i amb això, seguint l’exemple de La Vanguardia, ni va dedicar cap dels seus dos editorials al cas Pallerols ahir ni ho ha fet tampoc avui. Ha preferit parlar també del Banc d’Espanya i d’un afer tan pròxim a les preocupacions dels catalans com la salut de Chávez.

Sí que hi ha ficat cullerada l’habitualment bel·ligerant amb la coalició nacionalista Ernest Folch (Corrupció ‘made in Catalonia’) així com el periodista Saül Gordillo (Duran en hores baixes), que ahir va mantenir una interessant picabaralla dialèctica a twitter amb Santi Demajo, un seguidor atent a l’actualitat catalana que acusava El Periódico de fer un tractament de la notícia seguint interessos d’empresa i no pas criteris periodístics.

I pel que fa a l’Ara, per bé que el seu -també influent- director segueix sense abraonar-s’hi, avui sí que el diari ens ha brindat el seu posicionament editorial respecte a la trama, tot qualificant el pacte i posterior fugida endavant d’Unió Democràtica com una Oportunitat perduda de transparència i coherència. Amb la ironia que els caracteritza hi han dit també la seva Iu Forn (El cas Millerols: tampoc no n’hi ha per tant) i  Sebastià Alzamora (Gent que mereix un respecte), així com el subdirector del rotatiu, David Miró (Sobre la crueltat de la política) i Sílvia Barroso, crítica de xarxes (Justícia poètica a twitter).

El gènere opinatiu és especialment transcendent perquè, com hem vist d’altres vegades en aquest blog, en el moment que una informació d’actualitat copa la major part de les editorials dels mitjans, dels articles dels directors de diaris, dels columnistes de referència, així com de les tertúlies radiofòniques i televisives és quan aquell afer pren dimensions de veritable transcendència pública. Dit d’altra manera, entra amb força en el menú del debat ciutadà. I atès que quan concorren aquestes circumstàncies normalment no existeix un contrast de parers diferents, sinó una suma de judicis de valor en un o altre sentit, la temàtica rellevant no només formarà part del menú que es menjarà el ciutadà sinó que aquest ja sabrà ben bé la guarnició que sí o sí l’ha d’acompanyar.

Amb l’oasi no n’hi ha prou

No ens trobem en aquesta conjuntura.

Per tot el que s’ha destacat aquí, és indubtable que som davant d’un esdeveniment amb força ressò mediàtic, amb presència irregular en les columnes d’opinió dels diaris, tema preferent de les darreres tertúlies radiofòniques i televisives, i protagonitzant en part o en la totalitat entrevistes d’actualitat, com la del nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila ahir a RAC1, com la que ha realitzat aquest matí El Matí de Catalunya Ràdio a la portaveu d’Unió Democràtica, Marta Llorens, o com la del diputat del PP -i exmilitant d’UnióEnric Millo als micros, altre cop, de RAC1.

Tot i amb això, no hi ha una percepció de massiva repercussió en els nostres mèdia ni, sobretot, de clam unànim i definitiu contra el que els propis mitjans i líders d’opinió titllen tan sovint de “xacra de la corrupció”. No sembla motiu suficient la confessió de culpabilitat d’Unió Democràtica que el polèmic pacte judicial duu implícit. No sembla tampoc suficient el desencís imparable d’una ciutadania que, sigui d’esquerres o de dretes, més o menys propera a una o altra formació, simplement no tolera que en la nostra democràcia proliferin els putrefactes tripijocs dels representants públics, es diguin verds, blaus o vermells. I no sembla suficient la minva constant de poder adquisitiu i d’esperança en la societat que no fa més que multiplicar l’aversió pel miserable enriquiment il·lícit d’uns quants i l’encara més miserable impunitat i immunitat que els ofereixen de bracet partits polítics i mitjans de comunicació, repeteixo, aquí, en aquesta nostra democràcia.

El fastigeig i desencís ciutadà amb la corrupció s’extén amb perillositat i només les xarxes socials semblen reflectir prou fidedignament aquesta percepció. A l’altra banda, els partits polítics borden -o sembla que borden- mentre es tapen els uns als altres unes misèries que qui sap en quin grau afecten també els principals grups de comunicació del país (si les parets dels restaurants parlessin…).

La democràcia -l’espanyola, la catalana- s’ensorra. Perquè s’ensorra inexorablement la confiança social en els mecanismes de representació de la nostra voluntat. Podem seguir traient pit tot exposant l’opacitat i manca de llibertat de la Xina o de Corea del Nord, com va fer TV3 en el Telenotícies de fa dos dies i com ha tornat a fer en l’edició d’aquest migdia. No som a la Xina totalitària, però tampoc no gaudim d’una autèntica democràcia; serveixi el tardà anunci de no dimissió del propi Duran i Lleida a Xile com a prova irrefutable d’aquesta realitat en el sord però valuós judici ciutadà.

Deia avui Manel Fuentes amb encert que:

(…) Si la vella política no fa net i es mostra d’una vegada transparent pel que fa al seu finançament davant de la ciutadania, té els dies comptats. Els ciutadans ja no en deixaran passar ni una i vindrà una nova política que els deixarà a tots els carrer

I si la vella comunicació no trenca amb la vella política, em temo que més d’hora que tard trobarà també el mateix trist destí.

13 thoughts on “Qui n’ha de fer el judici?

  1. Fidel Bellmunt ha dit:

    Espectacular anàlisi Roger. I comparteixo la fosca conclusió que tintes. Tot i que amb una sensació creixent que aquesta “vella política” i els seus derivats comença a estar fortament pressionada per la societat, cada cop més xarxa, que no només “a la xarxa”, una societat que recupera la consciència i responsabilitat individual dins i per al col·lectiu, i s’organitza de manera horitzontal i col·laborativa, transcendint les estructures pre-establertes (institucionals, estatals, etc.). O almenys així ho espero …!

    • Roger Vilalta ha dit:

      No ho hauria explicat millor, Fidel.

      Pinto sovint fosques realitats, i això m’encasella en la carpeta dels queixosos, amb què aconsegueixo expulsar de manera definitiva molts d’aquells que són més de “qui dia passa, any empeny”. Però les pinto amb tota la confiança que d’aquesta manera contribueixo -com a petitíssim granet de sorra- a la, com bé dius, creixent pressió social sobre totes les nostres institucions mitjanceres.

      Aquesta pressió ha d’aconseguir la transparència d’aquestes -totes- les institucions mitjanceres i ha d’aconseguir educar en el valor de tenir valor per fiscalitzar-les i exigir en tot moment el compliment dels seus deures amb la ciutadania.

      A partir del post, he semi-entrat en la discussió entre el Saül Gordillo i el Santi Demajo a twitter. En Gordillo excusa la tovesa mediàtica en el compliment estricte de l’acord a què s’ha arribat amb la fiscalia; i jo li he respost que “si només fem de mers taquígrafs del text del pacte amb la fiscalia, queda un buit de realitat enorme per explorar”.

      Aquests buits inexplorats són els que allunyen la gent dels qui ens representen i dels qui en teoria ens n’han d’explicar com de bé o malament ens representen.

      Moltes gràcies pel comentari, Fidel!

  2. Llegit l’apunt (interessantíssim, com sempre), dir-te que a mi també m’han grinyolat algunes coses… bàsicament el fet noticiable en sí (clarament indignant).

    Anem al tema:

    Trenco una llança pels professionals, que, en general, han fet bones informacions, en aquest cas i en tants altres (conec aquest món per dintre, potser peco de corporativista).

    Com a professional, la crítica als mitjans la faig quan han incorregut en faltes, mentides, etc. no quan aquests mitjans prioritzen la informació d’una o altra manera, al capdavall aquest és el seu criteri editorial (i és evident aquí que falta informació i certa pedagogia crítica sobre qui hi ha darrera els mitjans per entendre aquest criteri).

    En definitiva, puc compartir o no aquesta ‘tria’ (ben sovint no la comparteixo), i en canvi analitzar si les informacions concretes responen o no al mínim exigible pel mètode periodístic (contrast, claredat, etc).

    Crec que en la major part dels casos aquest mínim s’ha donat.

    Una altra cosa, insisteixo, és que les línies editorials dels mitjans (que existeixen, i són legítimes, encara que massa sovint caiguin lluny de la nostra manera de pensar) hagin donat més o menys joc al tema en els elements ‘editorialitzants’ del mitjà: la portada i l’editorial, el bitllet del director, etc. Les línies editorials, per cert, són ben legítimes, tan si són la de La Directa com la de La Vanguardia -no em diguis relativista… .

    Pel que fa a la línia editorial en el cas dels mitjans públics això és més espinós (la línia editorial ha de ser assumible per la majoria de la ciutadania).

    Amb tot, crec que TV3 ha corregit bé la falta de focus inicial i crec, finalment, que a la majoria de la ciutadania, gràcies a desenes d’articles d’opinió, informacions i intervencions a tertúlies (i també de forma injustament més modesta) gràcies a textos com el teu o el de Media.cat) li ha quedat clar l’abast del gravíssim tema.

    Això, malgrat tants i tants defectes i zones fosques (fosquíssimes) ens diferencia d’una dictadura a l’ús.

    Mira, intentaré desenvolupar una mica el tema en el meu pròxim article a Media.cat.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Abans de res, Oriol, t’agraeixo molt sincerament el comentari amb què t’estrenes al bloc.

      L’avantatge i/o inconvenient de ser un ‘outsider’ en el món de la comunicació massiva és que les anàlisis que en faig pequen, segur, de manca d’una mesura i relativitat que el coneixement més profund i la interacció més constant amb la realitat analitzada possibiliten.

      Dic això, a mode de presentació tardana d’algú que, encabada la carrera, ha viscut sempre el periodisme desenvolupat en els mitjans de comunicació de masses des de la barrera, treballant durant molts anys en tasques (gairebé impossibles) de cerca de visibilització mediàtica de realitats -diguem-ne- socials així com en la gestió i anàlisi dels continguts tant de la premsa generalista com la comarcal i local del nostre país.

      D’aquesta llarga tasca observadora tant del resultat final del treball periodístic com dels criteris de noticiabilitat utilitzats de manera habitual i generalitzada en els mitjans n’ha resultat, per bé o per mal, una mirada eminentment crítica -ja l’hauràs notada ;-). Una mirada, com deia a l’inici, probablement sense gaire concessions i, per tant, ho reconec, un punt -o dos- injusta.

      No defujo el fet que, per bé que sense pretendre-ho, puc estar cometent aquesta injustícia amb la tasca realitzada per uns professionals que, com bé dius, igual en aquest com en d’altres casos poden estar informant en general amb rigor i honestedat. De totes maneres, els meus dards -tan verinosos com innocus- apunten en realitat més amunt, apunten al cercle tancat i viciat político(partito)-mediàtic que s’ha anat construint en aquesta joveníssima democràcia i que ha esdevingut, en la meva opinió, la causa fonamental del preocupant i imparable allunyament de la ciutadania vers els seus instruments de representació.

      Tot i que n’hagi pogut donar aquesta impressió, dels totalitarismes i de la manca absoluta de llibertats associades no en faig, però, pas mofa. Passats els quaranta amb escreix i amb tres crios al sarró hi ha realitats indiscutibles, no gens remotes i que has viscut en primera posició de la línia de transmissió generacional, que no has de deixar mai d’explicar a aquells que els queda, per sort, ben lluny.

      Però les dictadures, com la xinesa, la nordcoreana i moltes altres que -no innocentment- no apareixen amb regularitat en els nostres mitjans, no poden ni han de ser millorades, sinó derrotades. Les nostres democràcies representatives, en canvi, aquestes sí que han d’estar subjectes al constant ull crític, tant per part de la ciutadania com dels òrgans que el propi règim democràtic ha previst per al seu autocontrol, per tant, per a la seva evolució i millora, en definitiva, per a la seva supervivència. I un d’aquests instruments -així ho veig jo, segur, de manera utòpica- són uns mitjans de comunicació nítidament lliures.

      I això no posa en dubte la legitimitat de les diverses línies editorials dels mitjans de comunicació. Ben al contrari; si necessari és el contrast de parers divergents en la ciutadania per assolir un solucionari just i representatiu de la societat, el mateix val per als criteris de cadascun dels mitjans. De la mateixa manera, indiscutiblement legítim és, per tant, optar per una o altra temàtica en els seus articles editorials, com que els directors dels respectius mitjans i els columnistes de referència opinin sobre aquell o altre tema. Potser també ho ha semblat en el post, però no hi ha res absolutament a objectar a una realitat necessària com aquesta.

      Les línies editorials, ni les properes al pensament d’un ni les que se n’allunyen del tot, no han de ser, però -i aquí, diria que discrepem-, objecte de defensa en qualsevol circumstància. Així com acceptem parlar d’estructures d’estat -aquelles que estan per sobre de colors polítics i d’interessos econòmics-, així com reprovem unànimement la violència o la censura o la manca dels més mínims drets individuals i col·lectius, és del tot inadmissible la tebior -quan no la covardia- o la discrecionalitat crítica de les línies editorials dels mitjans vers els actes de corrupció i de frau d’aquells que són els representants de la nostra veu. Si ni un cas com el present, de moment l’únic en què una formació política ha reconegut -encara que de manera sui generis- un frau greu d’apropiació indeguda de fons, ha trencat l’habitual indolència dels nostres mitjans de comunicació, què pot esperar d’ells la ciutadania en el futur?

      I baixant a la realitat concreta de Catalunya, precisament pel fet de trobar-nos en aquest suposat engrescador camí cap a Ítaca i de patir el llençament de dards -aquests sí perillosos- llençats des de l’oest peninsular, hauríem de ser els primers en denunciar sense miraments i amb contundència el nostre propi femer, tingui el color que tingui i sigui la que sigui la línia editorial del mitjà.

      La corrupció política (i, no menys important, la tebior, covardia o discrecionalitat mediàtica en el tema) no fan més que minar un dels pilars bàsics de la democràcia, que és la confiança de la ciutadania en el propi sistema. Només una societat (i els mitjans, com a garants de la transparència de l’acció pública) extremadament atenta, vigilant i fiscalitzadora d’aquesta actuació dels nostres representants, és capaç de potabilitzar les aigües podrides. L’existència constant de detritus de totes les tendències en la nostra arena pública no prova tant la naturalesa inherenment maligna dels seus generadors com la no existència dels elements necessaris per limitar les tendències avaricioses naturals o adquirides després d’anys de gestió pública.

      Però acabo, Oriol, perquè realment me n’he anat molt per les branques, cosa que, d’altra banda, és tendència ben natural -no pas adquirida- en mi. Potser no ha estat, doncs, una resposta massa acurada al teu apunt professional. I te’n demano disculpes, si així ho veus. Tu m’has fet baixar -i encertadament- a la realitat de la sala de màquines i jo t’he respost des d’aquella enorme obertura de càmera de la visió de l’àliga. Tot i amb això, penso que ambdues són complementàries i perfectament útils tant en l’objectiu de cerca de millora de la professió com de l’alfabetització de la societat en comunicació.

      Altre cop, t’agraeixo el comentari. I no cal que et digui que espero amb ganes la teva reflexió a Media.cat. Una abraçada!

  3. josep ha dit:

    Una bona currada la que has fet analitzant minuciosament els minutatges i continguts dels mitjans de comunicació. Jo penso des de fa molt temps que la corrupció política està en tots, absolutament tots els partits. I no ho està solament per la manera en que s’han finançat amb casos tan escandalosos com aquest, sinó amb el finançament diari i “legal” gràcies a les aportacions que reben de les administracions públiques a “fundacions” i altres martingales. M’emprenya molt escoltar a periodistes que, encara tenen la barra de dir que això no es una pràctica habitual i que per tal que no passi, els nostres polítics haurien d’estar més ben pagats del que estan.
    I no hi ha ningú que denuncii aquest finançament!.
    Una abraçada

    • Roger Vilalta ha dit:

      Gràcies pel comentari, Josep.

      Tens tota la raó. En aquest tema no hi hauria d’haver cap “però”. No hi hauria d’haver cap “depèn” (de si el color del perpetrador del frau és o no proper a la línia editorial del meu mitjà). No hi hauria d’haver cap excusa atenuadora. I el que sí hi hauria d’haver és interès per cercar-ne la transparència i fiscalitzar aquests tripijocs diaris que comentes. És clar que, quan els propis mitjans de comunicació (alguns més que altres, és clar) són receptors de subvencions públiques, no és senzill esperar d’ells l’obligat compliment d’aquests deures que tenen contrets exclusivament amb la ciutadania.

      És la democràcia en sí la que està en joc. I de tan greu, de tan habitual i de tan inherent que ja sembla que és, aquesta partida l’està perdent -l’estem perdent- l’estat de dret. Partits polítics i mitjans, mitjans i partits polítics poden seguir fent cas omís a la pèrdua sostinguda de confiança de la ciutadania, tapant-se els uns als altres les misèries (els partits) i tapant/descobrint o atenuant/potenciant (els mitjans) depenent de qui sigui el culpable de l’acte corrupte. Ho poden seguir fent, però no eternament. El camí és perillós i, com no vigilin, irreversible.

      Merci, altre cop, per llegir (i comentar) un post d’aquest blog, Josep. Una abraçada ben forta!

  4. Xavi ha dit:

    Bon anàlisi de l’autor i bons comentaris. Quin gust llegir-vos!
    Comparteixo, Oriol, la sensibilitat per les línies editorials i les valoro com a imprescindibles per poder veure la informació d’una manera polièdrica.
    S’equivoca, però, aquell qui, per defensar els seus afins dissimula o amaga les seves vergonyes. Això, entre altres coses, només porta a la gent a pensar com en Josep, que ho entenc, però em dol, perquè necessito creure que no tot està podrit.
    Com a mínim, s’hauria de suposar que encara no han tingut ni temps ni ocasió de podrir-se aquesta nova manera de fer política que en Manel Fuentes i en Fidel fan referència.
    La millor garantia d’èxit que ofereixen és que aquesta societat en xarxa és molt menys malipulable que les bases dels partits tradicionals.
    Però no ho dubteu, que, si algun mitjà afí justifica alguna conducta poc ètica (no cal ni tan sols que sigui il•legal) d’aquestes noves formacions, qui en sortirà malparat són aquestes noves forces polítiques.
    Estem on estem perquè el sistema no és capaç de depurar les pomes podrides.
    Una abraçada a tots.

    • Això de que “aquesta societat en xarxa és molt menys malipulable que les bases dels partits tradicionals” em sembla molt optimista.
      El gruix de la gent, fins i tot la gent jove, no te suficient alfabetització mediàtica per provocar un millor funcionament polític.
      Potser si a l’ensenyament es fes alguna cosa tipus del que proposa l’UNESCO (https://docs.google.com/file/d/0B1nDXWX9sR9FbnQ3LWV0R1QxanM/edit) amb els anys veuriem algun canvi.

      • Roger Vilalta ha dit:

        Bé, com no pot ser d’altra manera, l’educació és un dels punts claus -si no el que més- de la qüestió. L’educació és, ha estat i serà la primera pedra de tota possibilitat individual, no només de “lluitar” en igualtat de condicions en la jungla social i de prosperar-hi professionalment, sinó també -i sobretot- d’adquirir coneixement, capacitat de raonar, jutjar i formar-se el propi criteri.

        I l’assignatura pendent en aquest nou paradigma de la societat-xarxa (i en xarxa) és lluitar per reduir -anul·lar, si és possible- la bretxa digital a què fas referència, una fractura digital que, evidentment, en cas d’eixamplar-se, pot acabar produint una nova gravíssima diferenciació social (superant les clàssiques de raça o de classe…) que pot esdevenir fatal i, per tant, fer inútils els trets democratitzadors que el nou paradigma duu inherentment.

        Aquesta n’ha de ser, doncs, la prioritat, com bé dius: ser-ne conscients tots plegats dels perills d’una societat dividida per l’alfabetització digital (i per tant igualment injusta) i corregir-ne ja els elements que ens hi condueixen (com, d’altra banda, ja fa temps que és matèria de neguit per a tants professionals de les tecnologies de la informació per al desenvolupament).

        Moltes gràcies pel teu imprescindible apunt.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Una vegada més, Xavi, moltes gràcies per la teva aportació.

      Jo crec que el que, a priori, és engrecador és el canvi de paradigma en aquesta novedosa societat-xarxa a què tu i el Fidel feu referència, realitat que tot just es comença a dibuixar.

      Fins ara, en una societat nítidament jerarquitzada i on el feed-back de la ciutadania vers els seus representants es limitava, de forma directa, al vot emès cada quatre anys i, de manera indirecta, als baròmetres d’opinió encarregats pels governs, quedava reduïda a la mínima expressió la nostra capacitat real per exercir pressió sobre l’acció política per tal d’anar-ne modificant les desviacions pernicioses o anul·lar-ne directament la fetor.

      En el nou panorama que va traient el nas, la interacció amb els nostres representants (però també amb aquells líders d’opinió a què tan sovint faig referència) és i serà -vulguin o no- constant. I no només interacció, sinó també contínua exposició pública (amb la possible viralitat associada) de les presumptes malifetes i contradiccions flagrants en l’acció política i -no ho oblidem- també dels intents de tapar les vergonyes per part de l’anomenat “quart poder”. Si a això li sumem la creixent capacitat de la ciutadania d’organitzar-se de manera autònoma (al marge dels partits polítics i mitjans de comunicació clàssics), en principi, sense sotmetre’s al jou de cap lideratge, teixint complicitats a partir del complement tant de parers siimilars com de diversos, la perpetració dels actes corruptes que corrouen la democràcia no haurà (no hauria) de ser, en teoria, de tan senzilla execució.

      Com a mínim, com diu el Fidel, també així ho espero.

      Una abraçada!

  5. […] interessant de la repercussió mediàtica del #casPallerols: rogervilalta.wordpress.com/2013/01/10/qui… […]

  6. […] Pallerols, però, és oposada a l’acurada anàlisi realitzada pel periodista Roger Vilalta al seu blog o la de l’observatori crític de mitjans […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s