Temps de sobirania

Des del meu indiscutible ateisme recordo amb admiració un sermó dominical del desaparegut jesuïta basc Jon Cortina a la localitat salvadorenca de San José las Flores un mes de juliol de 1996. Era de visita a la comunitat camperola on la Marta, la meva parella des d’aleshores, havia estat treballant durant un any amb dones, criatures i mutilats de guerra poc després dels acords de pau que van posar fi al cruent conflicte civil que va devastar el país entre 1980 i 1992.

Las Flores, com popularment se’l coneix, és un dels poblets muntanyencs del departament de Chalatenango (fronterer amb Honduras) que més va patir l’embat del conflicte armat, motiu pel qual va viure un total despoblament ja en el segon any de guerra. Un lustre més tard, el 1986, el poble va ser refundat i repoblat per famílies desplaçades originàries d’altres poblacions i refugiades en campaments del FPL (Fuerzas Populares de Liberación) que van organitzar-se de manera comunal per revitalitzar-lo social i econòmicament, tot i les constants ràtzies de l’exèrcit salvadorenc. Encabada la guerra, s’hi van sumar guerrillers desmilitaritzats.

Superada l’eufòria inicial per la fi del conflicte, el dia a dia va anar introduint en la vida comunitària diversos elements pertorbadors. El principal: l’espinós repartiment de la terra. En un terreny en gran part abrupte, era a la pràctica impossible la distribució equitativa de la terra conreable, i això va generar enveges, recels o directament disputes entre els camperols.

La sobtada irrupció de l’energia elèctrica a la comunitat, per bé que pot semblar un fet anecdòtic, esdevenia també un element distorsionador. La llum significava qualitat de vida, sí, però també l’arribada d’electrodomèstics “aïlladors” com el frigorífic -avantsala del petit negoci familiar d’alimentació- o aquell televisor que, a través de la riquesa obscena, individualisme i masclime extrems de les telenoveles, era capaç de capturar l’atenció d’homes i dones que, en condicions d’igualtat i amb determinació, havien combatut l’imperialisme durant tants anys de vida guerrillera.

Sumats aquests elements a la profunda esquerda social que duu associada qualsevol guerra civil, a la manca d’expectatives i a la lògica buidor física i existencial de l’excombatent de llarga durada -en general, molt jove-, no és difícil d’entendre que s’extengués un cert desànim en la població, així com la por entre els més polititzats, la por de veure amenaçada la vida comunal i cooperativa que havien importat dels campaments de refugiats i que entre tots havien implantat amb èxit a Las Flores i a d’altres comunitats camperoles del “Frente” (Farabundo Martí de Liberación Nacional).

La meva percepció -aparentment simplista- del moment que atravessaven venia a ser la següent: “el que no ha pogut aconseguir la dreta i l’exèrcit d’El Salvador durant 12 anys, sembla estar-ho conquistant en poc temps la tele”.

Aquest és, doncs, el context en què hem de situar el sermó de Jon Cortina d’aquell diumenge de juliol del 96, una veritable plasmació pràctica de la teoria de l’alliberament vituperada per l’aleshores cardenal -ara Papa- Ratzinger. No en tinc transcripció escrita ni en recordo literalment les paraules, però en retinc perfectament a la memòria l’incansable i reiterat leitmotiv:

Només la protecció del bé comú i la lluita col·lectiva garanteixen el desenvolupament de cadascun dels membres de la comunitat en plenes condicions d’igualtat, justícia i llibertat

Sobiranies maltractades

El flamant 2013 s’ha estrenat a casa nostra amb la victòria parcial del costat fosc de la força que tots els auguris presagiaven per a la cosa pública. No n’han estat protagonistes, de moment, els esperats -que no desitjats- anuncis de noves tisorades, però sí una altra mena de contundents retallades: les infligides pels concatenats i impunes casos de frau, corrupció i finançament il·legal de partits polítics que dilapiden béns i confiança de la ciutadania per igual.

Sigui per la saturació de fets gravíssims o bé per la saturació de la paciència ciutadana, el cert és que en els darrers dies la corrupció a Catalunya i a Espanya ha assolit uns nivells acceptables de presència mediàtica, com a mínim prou acceptables com per motivar moviments públics inimaginables com el de l’auditoria interna i externa del Partit Popular que hauria ordenat el president Rajoy.

Veníem -com sabeu els qui heu llegit el darrer post- de l’insuficient i difús ressò que el pacte entre fiscal i imputats pel cas Pallerols (o cas Treball) va merèixer en general als mitjans catalans. Un ressò difús, insuficient i -afegeix-ho- discrecional, és a dir, que presència, to i contundència del treball periodístic se supeditaven al nivell de proximitat ideològica o d’interès empresarial de cada grup de comunicació i no -com sí passa en d’altres latituds- a l’objectiva gravetat de l’ofensa al patrimoni general de la ciutadania, independentment del color de l’autoria.

És bo recordar el que Samuel Aranda, fotoperiodista espanyol i premi World Press Photo 2012, asseverava en aquesta entrevista:

Los medios de comunicación de España son los más maniatados del mundo. Son los medios con menor imparcialidad de cuantos conozco. Yo he visto cosas aquí que no he visto en Estados Unidos, aquí está aceptado que los periódicos apoyen a un partido u otro. Y los periodistas lo tenemos asumido, interiorizado.

No només els professionals de la informació de la comunicació massiva que esmenta Aranda ho tindrien assumit. També els que en som consumidors (és a dir, tots) coneixeríem i, en menor o major grau, toleraríem aquesta realitat: els menys, practicant el necessari contrast entre el tractament dels diversos mitjans; d’altres, consumint de manera exclusiva i amb activisme militant aquell que sap que li proporcionarà una descripció de la realitat feta a la seva mida; i d’altres, desconfiant-ne ja per defecte en la seva globalitat i fugint cap a emissors més o menys rigorosos del nou espectre comunicacional.

L’anàlisi del tractament mediàtic del cas Pallerols a què m’he referit amb anterioritat va motivar un interessant intercanvi d’impressions amb el periodista Oriol Lladó en relació als límits -si és que n’ha d’haver- de les famoses línies editorials dels mitjans de comunicació. El moll de l’os d’aquesta qüestió diria que es troba en si és legítim que en un estat democràtic el posicionament editorial d’un mitjà de comunicació social -no oblidéssim aquest necessari afegitó- depengui exclusivament i en qualsevol circumstància del tarannà ideològic o, millor, de l’interès empresarial del grup al qual pertany. O si, al contrari, en tant que, repeteixo, mitjà de comunicació social d’un estat democràtic, duu implícit un mandat superior: la fiscalització minuciosa i imparcial de l’ús que se’n fa de la sobirania de tots els ciutadans.

Si ens hi fixem bé, debatem sobre si la defensa de l’interès general de la ciutadania està o no per sobre del legítim dret de tot mitjà de comunicació a posicionar-se d’una o altra manera davant dels events d’actualitat. Si prenem com a vara de mesurar l’actitud habitual dels mèdia catalans i espanyols en relació a la xacra -com habitualment l’anomenen- de la corrupció, semblaria tan evident la preeminència del deure vers les simpaties ideològiques o econòmiques de l’empresa (això inclou el govern subvencionador de torn) com el caràcter secundari del deure de protegir el bé comú de la ciutadania.

Descrit amb aquesta cruesa, i en cas de validar-se l’argument, seria per arrencar a córrer.

I ho seria, entenent que l’acte corrupte d’un representant de la veu popular és, en el terreny de la responsabilitat política però sobretot de l’ètica democràtica, un gravíssim ultratge al pilar fonamental de tota democràcia representativa, que és la confiança ciutadana en l’exercici de la delegació de la seva voluntat. La no assumpció d’un unànim posicionament editorial de censura sense “peròs” en qualsevol dels casos semblaria, per tant, imperdonable.

Podem, però, extrapolar-ho a d’altres circumstàncies? És a dir, ¿a partir de l’exemple que ens proporciona la seva actitud en relació als actes de corrupció en les institucions democràtiques o de finançament il·legal dels partits polítics, podem deduir que en els mitjans de comunicació catalans i espanyols la submissió del deure social a l’empresarial és norma?

La resposta ha de ser forçosament negativa. Al llarg d’aquest jove caminar democràtic de l’Estat espanyol tindríem mostres evidents d’exercici de responsabilitat vers la ciutadania i els seus mecanismes de representació per part dels mitjans de comunicació. La violència d’ETA, per exemple, no va admetre mai cap matís atenuador dins la condemna contundent i general.

Però si volem un cas més proper en temps i lloc i molt més significatiu d’aquesta no supeditació genèrica del deure contret amb la societat al deure amb el patró, el tenim perfectament sintetitzat en aquest carrusel d’unànimes i concloents portades dels diaris catalans que us prego no deixeu de visualitzar.

Aquell dia, 16 de juny de 2011, Catalunya despertava amb els quioscs treient foc d’enuig pel bloqueig del Parlament del dia anterior per part dels ‘indignats’. Amb l’excepció d’El País i, en menys mesura, El Periódico, tots els desorbitats titulars de portada no van ser descriptius sinó directament qualificatius (de condemna) i van acompanyar-se de posicionaments editorials també en portada (cosa reservada als esdeveniments excepcionals) que parlaven d'”atac a la democràcia”, “en defensa de la democràcia”, o d'”ofensa més greu contra un Parlament des del 23-F”.

Xavier Sala i Martín es preguntava la setmana passada als micròfons de RAC1 per la incomprensible absència d’acarnissament mediàtic amb una figura política com Duran i Lleida que:

(…) confessa, encara que digui que no confessa i que foti salts mortals intel·lectuals, que el seu partit ha robat

I la resposta del veterà periodista Albert Montagut va ser la que marquen els cànons del periodisme clàssic:

Has dit una paraula incorrecte, que és per què la premsa no s’acarnissa. La premsa no s’ha d’acarnissar amb ningú. La premsa ha d’informar

Com a delegadors de la nostra veu sobirana, el que ens hauria de resultar sorprenent és que l'”inexistent” però general i generós acarnissament de la maquinària mediàtica amb els autors d’un cas puntual -potser greu, però més aviat simbòlic- d’agressió als delegats d’aquesta veu, es torni en tebior, apatia o directament mutisme davant de reiterats comportaments il·lícits i menyspreables d’aquests delegats de la veu de la ciutadania. Si el setge al Parlament va ser unànimement “indignant” i un veritable “atac a la democràcia”, què són sinó cadascun dels actes provats de frau, corrupció o finançament il·legal que malmeten, com dèiem, el pilar fonamental sobre el que se sustenta tot règim democràtic?

Havíem acceptat que no podem parlar en genèric d’una preeminència de l’interès de grup de comunicació sobre l’interès general de la ciutadania. Però tot just ara hem comprovat que atemptats contra el bé comú poden rebre un antagònic tractament mediàtic, cosa que obliga a una reformulació de la pregunta. ¿Són els mitjans de comunicació del nostre país sensibles a tot allò que arremet contra el contracte subscrit entre ciutadania i mecanismes de representació o més aviat sensibles a tot el que arremet contra els propis mecanismes (institucions) de representació?

Per a respondre a aquesta qüestió potser cal revisar, com hem fet d’altres vegades, el principal lema del moviment 15M: “no ens representen”. Sovint ens quedem en la superfície de la consigna, en el palpable crit contra el frau contractual comès pels càrrecs electes respecte d’aquells que els hem escollit.

Però el “no ens presenten” dirigit als legisladors és, de retruc, moltes coses més. És un “no ens representen” dirigit als governants elegits pels legisladors, també a les lleis aprovades pels mateixos legisladors, entre elles les que regulen el tercer poder independent, el judicial; com és també -no ho oblidem- un “no ens representen” dirigit als encarregats de transmetre’ns amb nitidesa l’acció pública de tots i cadascun dels anteriors poders que emanen de la sobirania popular.

Sobiranies recuperades

Quan els servidors del bé comú (partits polítics, els tres poders presumptament independents més un quart encara més presumpte) configuren un cercle perfectament tancat, opac i endogàmic, l’allunyament respecte d’aquells a qui serveixen resulta, de per sí, inevitable. Però quan aquells a qui serveixen detecten que el poder transferit als servidors no pot fer més que agenollar-se davant d’altres poders no elegits democràticament, ja no parlem d’allunyament sinó de dramàtica renúncia.

En les pàgines d’El Punt Avui, l’historiador Xavier Díez s’expressava en d’altres termes, com:

(…) una esmena a la totalitat a la imperant democràcia liberal de partits, captiva dels grans interessos financers i empresarials.

Parlem de renúncia o d’esmena a la totalitat respecte de les institucions i les organitzacions delegades que han d’encarregar-se de governar, organitzar i gestionar les nostres vides en societat. Però no respecte de la política. Precisament, a la urgència de fer política -bona política- feia referència Josep Ramoneda en una particularment apocalíptica benvinguda al 2013 en el diari Ara:

  (…) la política ha de ser capaç de recuperar protagonisme, de fer-se respectar i de plantar cara als altres poders. I això val per a tot el que està passant a Europa. Aquest 2013 o els ciutadans recuperen la paraula o la decadència d’Europa serà imparable

Avui, 23 de gener, els focus mediàtics han apuntat -amb tota lògica- a un Parlament on es discutia per primer cop la declaració de sobirania de Catalunya. I trobant-me elaborant aquest article, no he pogut evitar imaginar-me què ens hagués dit des de la tribuna d’oradors aquell esprimatxat sacerdot de nom Jon Cortina si n’hagués tingut ocasió.

De quines sobiranies essencials ens hagués parlat aquell supervivent de la impune massacre dels jesuïtes de la UCA de 1989, l’incansable cercador de les criatures robades i donades en adopció pel règim salvadorenc, aquell veritable “Sacerdote del Pueblo“?

Jo me l’imagino -i per què no?- reiterant enfront dels diputats de la cambra i de la premsa catalana i amb similar insistència els punts claus de les homilies llençades als humils feligresos de Las Flores.

Al capdavall, ¿què és “resetejar” la democràcia, o retornar la veu al poble, o desobeir fins i tot lleis o opressions injustes, sinó una nítida aproximació a les essències de la política: el neguit pel bé comú a través de la lluita col·lectiva que mai cap ciutadà, cap càrrec electe ni cap tribuna d’informació i opinió haurien de deixar de perseguir?

Advertisements

5 thoughts on “Temps de sobirania

  1. Marta ha dit:

    Tan de bo l’entranyable i incombustible Jon Cortina vingués al Parlament a explicar-nos quatre coses sobre què és treballar per la comunitat i quines obligacions tenen els seus representants. Només per veure les cares dels nostres polítics sentint una lliçó de democràcia autèntica i de base ja valdria la pena seguir-ne els seus debats.
    Gran record el què has esmentat aquí, Roger!
    Marta

    • Roger Vilalta ha dit:

      Probablement, és en moment de canvis tan brutals com els que estem vivint, amb la incertesa i els pals de cec que s’hi associen, i amb la immediatesa, la velocitat i el “curterminisme” regnant, quan és més necessari que mai tornar a baixar als fonaments, a les essències de l’ésser humà en societat.

      I sobre això, com dius, en Jon Cortina ens en podria donar unes quantes lliçons magistrals.

      Gran record, sí, i millor compartit! 😉

  2. jordidemiguel ha dit:

    Bon post, Roger. El cas de l’ofensa a la democràcia és palmari. Molt de la cultura de la transició que, afortunadament, s’esquinça cada dia una mica més… El cas d’ETA també forma part d’aquesta cultura: és això el que defensen? Amb més o menys divergències.
    Poques vegades anem més enllà per parlar de les personalitats (més que de les estructures). Em pregunto si no és que molta de la gent que acaba decidint en les cobertures, a banda de la seva afinitat ideològica i empresarial, se sent més afina culturalment a tota aquesta colla. Crec que molts sincerament pensen que és més violent un escrache que desviar fonts o decretar una política de “foment de la pobresa” (al cap i a la fi és política, diran). Veuen un jove de la CUP i m’atreveixo a pensar que d’entrada sorgeixen uns quants prejudicis. Veuen un polític corrupte i potser pensen que és “algú que ha fet coses malament i ha de pagar”, però tampoc el deslegitimen com a subjecte polític, no sé si m’explico.
    Més enllà: Aquestes darreres setmanes, francament, he alucinat amb la resposta que algunes figures amb renom del periodisme català (i de l’star system mediàtic) han entomat crítiques més que legítimes i raonades sobre la seva feina, expressades a Twitter, per exemple. Les seves respostes han destilat paternalisme i manca de respecte a cabassos. La comunicació aspira a crear comunitat, que per alguna cosa tots dos conceptes comparteixen la mateixa arrel. Ho aconseguirem “de debò” amb valors com aquests?
    Molt desendreçat i poti poti el comentari, però ara mateix no dono per més :S

    • Roger Vilalta ha dit:

      Serà desendreçat el teu poti-poti, Jordi, però ben sucós!

      Permet-me no atacar tot el teu comentari i triar per respondre’t el teu interessantíssim apunt final sobre l’essencial connexió entre comunicació i comunitat, perquè per a mi és la viva representació d’aquest indiscutible xoc que s’està produint ja ara -i que anirà a més- entre la política institucional monolítica i inamovible i la POLÍTICA d’una societat-xarxa no predissenyada i, per tant, en contínua transformació. I quan parlo de política institucional no em refereixo només a partits polítics i parlaments. Dins d’aquest sac no podem deixar de ficar-hi els clàssics agents socials (sindicats, patronals, organitzacions no governamentals, conferències episcopals, col·legis professionals…) i, evidentment, els mitjans de comunicació de masses.

      Per a mi, aquesta mirada paternalista a què fas referència és el símptoma que aquell que l’executa ja està detectant que el poder absolut i indiscutible que ha ostentat fins al moment comença a fer figa. I twitter és, en aquest sentit, un camp de proves ideal per adonar-nos que l’star system mediàtic -com el polític, com el dels “experts” tradicionals- han aterrat al 2.0 per “obligació” però sense ni tan sols ensumar -ni provar d’ensumar- la seva veritable dimensió (la interactivitat, el fluxe constant d’idees, el debat, el canvi, el moviment, la transversalitat…). Per a aquest star system -que jo anomeno sempre “vedettes”- twitter o facebook o els blogs o el que sigui són unes eines més per continuar exercint la política o el periodisme o l'”expertatge” o l’opinió sobre mil i un temes amb la mateixa unidireccionalitat, verticalitat i omnipotència que sempre, sense adonar-se’n que llençar el missatge a les feres perquè aquests se’l mengin com han fet des del Juràssic Superior ja no té sentit. Ara, les feres, que són -som- milions de vegades més nombroses que ells, són -som- capaços (o tenim potencial per fer-ho, si més no) de triar d’entre els milions de missatges diferents, i sense fidelització partidista ni mediàtica ni col·legial, aquells que ens ve de gust deglutir. I no només això, aquestes milions de feres som alhora capaços de produir i cuinar el nostre propi missatge i oferir-lo a la resta d’animals perquè se’l mengin sencer, a trossets, afegint-hi sal o pebre i perquè ens recomanin d’altres maneres de marinar-lo o de coure’l.

      Les “vedettes” de la política, del periodisme, de l'”expertatge” clàssic o de l’opinió segueixen allà dalt, llençant el menjar a les feres, i del tot impermeables al necessari retorn de qualitat que qualsevol mâitre mínimament professional exigeix als seus comensals. Mentrestant, per sota, les feres conreem, recolectem, barregem, cuinem i oferim productes en imparable fusió, depuració, correcció, transformació.

      I un apunt final, el paternalisme també és -crec- símptoma de nerviosisme, en detectar o intuir que fora dels cercles de “vedettes” de la política, del periodisme, de l'”expertatge” o de l’opinió, respiren ànimes ben despertes i lúcides, ments capaces i voluntarioses que, malauradament (per a ells), estan abandonant el seu, fins ara, estat d’invisibilitat.

      Moltíssimes gràcies pel comentari, Jordi. Sé que has cuinat més coses, però, de moment, he optat per paladejar aquesta part del menjar que m’has ofert 😉

      P.S. Et recomano (com ja he fet d’altres vegades) la lectura d’aquest post de l’Ismael Peña-López, que parla precisament d’aquesta dissociació entre comunicació i comunitat en les esferes “vedettils” del magma mediàtic: Los tertulianos que no amaban a Internet y los periodistas en las torres de papel

      • jordidemiguel ha dit:

        Merci per la resposta i per fer l’esforç de navegar entre el poti-poti 😉
        Totalment d’acord, Roger. El tema és que alguns i algunes no tenen actituds paternalistes “per” Facebook o Twitter. Són valors que es tenen fora i dins la pantalla i que, òbviament, suren amb més claredat en espais com aquests. Sense aquests valors potser podem ser capaces de fer bona informació (tot i que Kapuscinski diria que…), però no comunicació. I per fer comunitat, és sobre tot això el que necessitem.
        Abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s