Presumpció de democràcia

L’aterratge a la llum pública dels nombrosos casos de corrupció que afectarien partits i institucions de l’Estat espanyol estan permetent que en una agenda mediàtica habitualment dominada per la rabiosa -i veloçment caduca- actualitat, hagi irromput amb força el debat sobre la regeneració democràtica.

Gairebé dos anys després de l’esclat de la primavera indignada, el còctel que formen crisi econòmica sense fre, instruments de representació podrits o obsolets, i potent i exitós activisme ciutadà (com el que representa la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) semblaria ser ja massa explosiu com per no parar-li atenció preeminent.

En conseqüència, des de fa uns quants dies en sovintegen les anàlisis de fons. Directors de diari, cèlebres columnistes, experts de diversa índole líders de les ones i la televisió, s’han llençat a casar el substantiu cada cop menys substancial “democràcia” amb tota mena d’accions -ara sí- ineludibles: netejar, repensar, regenerar, recuperar, “resetejar”…

Moderades en uns casos, més eixelebrades en d’altres, totes les reflexions coincideixen en la urgència d’actualitzar una democràcia amb inequívocs signes de precipitada decrepitud. Enric Hernàndez, director d’El Periódico, parla directament d’una segona transició en què la societat espanyola tornaria a trobar-se en la mateixa bifurcació que ara fa quaranta anys, és a dir, en el dubte de si optar per reformar o trencar:

(…) la corrosió dels engranatges de la nostra maquinària política potser no imposa un canvi de règim com el de fa quatre dècades, però la disjuntiva que afronten els dirigents polítics no és de menys transcendència: o impulsen una posada a punt de la democràcia espanyola que restauri la confiança entre els representants i els representats, o el col·lapse del sistema serà només qüestió de temps.

Es plantegi bé una reforma bé una ruptura, sí sembla indiscutible que el debat sobre la posada al dia del sistema democràtic espanyol ha aterrat als mitjans de comunicació per quedar-s’hi. Però a quins mecanismes de la nostra democràcia es refereixen quan parlen de reforma o ruptura? I més important encara, quins d’altres no són -o no ho aparenten, com a mínim- objecte d’estudi?

Presumptes culpables

L’espectacle lamentable que es va viure abans-d’ahir al Congrés dels Diputats ha servit per corroborar el que la gran majoria ja podia intuir: que la realitat virtual no es troba fora sinó ben bé dins de l’estructura física que aixopluga passadissos emmoquetats, reglaments “naftalínics” i debats encotillats.

Abans-d’ahir, més d’una dècada després d’encetat el segle XXI, en plena efervescència d’una societat-xarxa que teixeix lligams amb naturalitat, que opina, argumenta i polemitza amb qualsevol i des de qualsevol indret, l’insigne edifici on a partir de la lliure exposició i confrontació de propostes s’elaboren les normes que han de regular la vida ciutadana, simplement va atemptar contra la seva pròpia essència.

En l’anomenat Superdimarts del Congrés, la cambra baixa espanyola va protagonitzar una doble agressió a la democràcia a la qual diu servir. D’una banda, va provar d’evitar per mitjà d’inhibidors de freqüència que la compareixença -de per sí, censurada- del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, pogués ser seguida en directe pels seus teòrics representats, per uns ciutadans especialment sensibles a les receptes que organismes no elegits els prescriu amb regularitat. I de l’altra, va posar traves a la tramitació -i posterior debat parlamentari- de dues iniciatives legislatives formalment ben fonamentades i que, continguts i grau de suport respectius a banda, sorgien de la voluntat d’aquesta mateixa ciutadania a la qual -repeteixo- diu representar.

Mereix ser remarcat, en la meva opinió, que el Superdimarts del Congrés no queia precisament en sac buit, sinó enmig d’un context històric de colossal deslegitimació de gran part de les institucions democràtiques, des dels opacs i anquilosats partits polítics fins a una monarquia de qui se’n fa constant mofa, passant per uns instruments legislatius que es perceben vassalls d’altres poders no emanats de la veu popular i per una judicatura volgudament conservadora i controlada (us recomano, en aquest sentit, el reportatge sobre l’accés a la carrera judicial elaborat l’any passat per SomAtents).

L’autoatemptat democràtic ha vingut probablement a confirmar la sospita que feia pública Josep Ramoneda dos dies enrere a les planes d’El País:

Constato en las élites un cierto miedo a la democracia. La hipótesis de que la ciudadanía tome la palabra para salir del embrollo da miedo. Los grandes partidos no se sienten suficientemente armados para poder controlar el proceso

Un temor a la democràcia que ha de resultar, d’inici, paradoxal, perquè en serien els seus principals representants els temerosos, però que pot ser comprès amb senzillesa en una mirada més atenta al peculiar escenari polític desenvolupat al país: les variacions a la manera hispànica de la tradicional partitura de desconfiança creuada que representa la separació de poders de Montesquieu, tal i com explicava Joan Subirats tres dies abans de l’atemptat:

(…) la “vía española” alteró esas pautas y puso las bases para una contaminación cruzada de favores —“hoy por ti, mañana por mi”— entre gobernantes, diputados y jueces, mezclando en el juego a la misma institución monárquica, alimentándose todos ellos de los privilegios del poder y de los rendimientos de concesiones, autorizaciones y normas que favorecían a negocios amigos.

Si parlem de partitura versionada a l’espanyola, i seguint la metàfora musical, què en podríem dir dels seus intèrprets? Ens hi hauríem de referir, potser, com a músics que es desentenen de l’orquestra de què formen part, que cerquen únicament el seu propi lluïment i que, per tant, destrossen miserablement el conjunt. O, com els qualificava el veterà periodista Rafael Nadal quatre dies abans de l’atemptat, com a experts projectadors de valors negatius, com a veritables antilíders:

Se trata de líderes que exhiben impúdicamente su partidismo, que mienten sin remordimientos, que condenan más la disidencia que la inmoralidad, que perdonan los pecados gravísimos de los afines y que atacan el más mínimo error de los rivales con el fin de conseguir una ventaja partidista

Mediocre adaptació de la democràcia representativa interpretada per músics encara més mediocres que, en el súmmum de la mediocritat, temerien enfrontar-se a les lliçons de democràcia gratuïta que els etziben els seus representats. Panorama que duu, fins i tot a columnistes sistèmics com Francesc-Marc Álvaro, a parlar cinc dies abans de l’atemptat de veritable buit absolut:

(…) no habría que equivocarse en el análisis: eso no es la crisis de un partido, ni la de un gobierno, ni la de un régimen. Eso es la implosión de una época agotada

Por a la democràcia; contaminació creuada de favors; antilideratges; buit absolut després d’una època esgotada… Són unes quantes de les moltes referències aparegudes ja abans de l’autoatemptat democràtic de dimarts, però que proven que la discussió pública generada ja no gira entorn de la suma d’anècdotes de les quals se’n fa anàlisis superficials, sinó que incideix en la categoria i aprofundeix en les malformacions de naixement i en les deformacions evolutives.

L’interessant projecte engegat la setmana passada per El Periódico sota l’etiqueta #MésDemocràcia és sens dubte una perfecta síntesi d’aquesta constatació. Recollint les inquietuds de polítics, empresaris, juristes, agents socials, activistes i lectors del propi rotatiu, El Periódico va elaborar un decàleg per possar setge a la corrupció de manera definitiva. Reformes estructurals del sistema, finançament dels partits polítics i pacte ètic entre les diverses formacions, llei de transparència, control dels contractes públics, reforma de l’administració local i de la judicatura, democràcia participativa i educació en valors són la proposta de bones pràctiques que va presentar el rotatiu barceloní el passat diumenge, dos dies abans de l’atemptat.

Presumptes verges

Havíem deixat una pregunta a l’aire a l’inici. Parlàvem dels instruments obsolets de què disposem en el nostre sistema democràtic en termes de reforma o de ruptura. L’objectiu final?: recuperar la confiança de la ciutadania en aquells que gestionen el bé de tots. Al cap i a la fi, ¿estaríem realment en disposició de seguir anomenant “democràcia” a un règim on preval la malfiança entre representats i els seus representants?

Aquest blog és hereu -gairebé amb exclusivitat- de la desafecció, del desaferrament, de la indiferència de la ciutadania vers els seus mecanismes de representació. Difícilment hagués vist mai la llum en un entorn d’acceptable apropament o confiança entre els uns i els altres, en un hàbitat on la ciutadania no percebés majoritàriament que la política és poc més que adreçar-se paraules enverinades des de les sales de premsa dels partits o des de les tribunes parlamentàries.

Quan la ciutadania adquireix la facultat sobrenatural de saber abans que passi com reaccionarà aquell o aquell altre polític davant d’una mesura implementada o davant la “carantoina” pública que li ha llençat el rival de torn, quan la ciutadania experimenta un interminable i monòton déjà-vu, no hi donem més voltes, quan això passa és que el model, simplement, grinyola.

I si el model grinyola, grinyola el joc polític en la seva totalitat. Grinyolen molt, sí, els partits polítics i les diverses institucions, des de les legislatives i executives fins a les judicials, com grinyolen els agents socials institucionalitzats, tots ells situats allà dalt, ben amunt, en aquell cercle relacional exclusiu i inabastable per a la resta de mortals. Però si el que grinyola és el joc polític en la seva totalitat, és indiscutible que també grinyola amb força el propi canal a través del qual se’ns apropa aquella inabastable exclusivitat.

El blog és hereu, dèiem, de la desafecció. I el que busca, en essència, és despullar les misèries del missatger. Un missatger que no només ha participat amb/del joc polític sinó que, amb la seva habitual actitud irreflexiva, l’ha atiat amb contundència fins a convertir-se en fatal còmplice de la general desafecció. Es tracta del mateix missatger que, com veiem aquests dies, es presenta ara en societat com el paradigma de la consciència, de la reflexió i la reformulació democràtica; mai, però, de l’autoconsciència, l’autoreflexió o l’autoreformulació.

Parlava oportunament Manel Fuentes en aquest article de crisi global de tots els intermediaris davant d’una ciutadania la interconnexió de la qual exigeix valor afegit als seus mitjancers. En la llista d’obsolets i reformables intermediaris, sorpresa!, els mitjans de comunicació:

Les totpoderoses discogràfiques s’han hagut de redimensionar davant l’eMule, l’iTunes o l’Spotify. Les botigues de roba i els grans magatzems han hagut de fer el mateix davant de plataformes de venda on line, com Privalia… I les agències de viatges i els mitjans de comunicació i en general qualsevol vella organització de gestió de continguts. Igual que els partits.

Sí, els mitjans de comunicació, com qualsevol vella organització de gestió de continguts, estan en crisi. Però una cosa és l’irreversible procés de transformació del negoci que els exigeix el món globalitzat i interconnectat a través de les noves tecnologies de la informació, i una altra de ben diferent, el canvi radical que els demana la seva pròpia -i maltractada- essència de servei a aquella ciutadania a qui ha anat expulsant de la vida política.

Perquè en Fuentes ens els compara amb discogràfiques, botigues de roba i grans magatzems. Res a dir-hi en la concepció empresarial. Però els mitjans de comunicació de masses són molt més, i aquest “molt més” és el compliment constant i estricte d’una funció de servei públic indissociable d’una democràcia representativa i equiparable a la dels partits polítics, a la dels diputats, a la dels alcaldes… El reconeixement de la part de responsabilitat que pertoca als mitjans en la greu i perllongada crisi de confiança de la ciutadania ha estat, aquest sí, un enorme i absolut buit.

¿Hem tingut alguna vegada un debat obert sobre la mena de mitjans de comunicació que requereix una societat -dita- democràtica, més enllà de superficials discussions sobre la tele-porqueria? En algun moment del nostre jove caminar democràtic, les ments pensants dels grans mitjans -imaginem que n’hi ha- han arribat a reflexionar sobre el dany social irreparable que provoca la perpetuació d’algunes perverses rutines informatives? Per exemple, la seva amanida funció taquigràfica de les notes de premsa dels partits, o la participació obedient en rodes de premsa sense dret a preguntes o en el creuament de declaracions polítiques buides de contingut? Algun comentari sobre el fet que no hi ha democràcia amb un periodisme d’investigació quasi extint? I algun altre sobre la més que probable incompatibilitat entre relatar la vida política i participar de la mateixa, alineant-se amb un o altre bàndol? Alguna reflexió al voltant del possible caràcter maligne de la repetida fórmula de tertúlies radiofòniques o televisives, tan sucoses empresarialment com allunyades del planeta Terra? Què tal plantejar-se, per exemple, abolir la figura del tertulià quasi vitalici, igual que ara exigim rotació i límit en els càrrecs públics? I què tal, repensar-ne el model, tot encarant-lo a un contrast de parers contraposats d’experts en cada matèria i no a un anàlisi de l’actualitat basat en el model “tothom parla de tot en sàpiga més, menys o gens”?

Són algunes de les qüestions que em vénen al cap i que exposo així, a raig i desendreçadament. Han passat quasi quaranta anys des de la mort del dictador i encara ens trobem sota els efectes d’aquell pacte de molt mínims a què van arribar els anomenats pares -no hi havia mares- de la Constitució. Un pacte que va dibuixar amb precisió a què es limitaria -i a través de què- la nostra participació en la vida política, quina funció tindrien i a qui -i de quina manera- rendirien comptes els nostres representants, i també, és clar, quins instruments tindríem a l’abast per accedir al coneixement rigorós de l’acció política que ha de permetre el posterior i lliure procés de deliberació i d’elecció.

Com deia Enric Hernàndez, ens trobem probablement a les albors d’una segona trancisió, a les albors de plantejar-nos altre cop si és suficient una reforma o cal directament una ruptura amb el règim vigent. Seria bo que en el procés de reflexió no oblidéssim, però, cap de les eines que, alhora, el defineixen i el fan funcionar -o disfuncionar-. Ens queda un llarg camí per recórrer en la recuperació de la confiança ciutadana, i aquest camí passa inexorablement per un repensament profund de tots i cadascun dels elements que intervenen en el procés de la gestió del bé comú: dels que en són part activa (partits polítics, diputats, governants), també dels que hem estat educats en la passivitat (els ciutadans), així com dels principals observadors, fiscalitzadors i transmissors de l’acció pública (els mitjans, objecte d’estudi preeminent d’aquest blog).

El dimarts 12 de febrer es va produir un gravíssim autoatemptat democràtic en el Congrés dels Diputats espanyol. Des del final del règim franquista, però, els atemptats a la democràcia perpetrats pels propis instruments democràtics -alguns de més visibles, d’altres de més subtils i quasi imperceptibles- han estat el pa nostre de cada dia.

Si hem de repensar, recuperar, actualitzar o “resetejar” la democràcia no pot quedar ni un sol dels elements integrants del cercle pervers que l’ha podrit sense estudiar. Per sort, sembla que poc a poc els agents del cercle s’animen a entonar el necessari mea culpa previ a qualsevol regeneració. Tots? Tots, no! Alguns encara s’hi resisteixen i prefereixen abordar l’anàlisi de la malèvola i viciosa representació de la democràcia des de la posició externa i virginal que mai a la vida no han ocupat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s