Desinstitucionalitzant al desert de Mohave

S’ha comentat amb escreix en aquest blog que els mitjans de comunicació han de ser també matèria analitzable en qualsevol proposta de profunda regeneració democràtica que es plantegi. En tant que participants del joc polític que ha anat distanciant-se de la ciutadania a la qual diu servir, la seva inclusió en la llista reformable no pot posar-se en dubte.

Així ho insinuava fa uns dies el diputat d’ICV-EUiA al Congrés, Joan Coscubiela:

En l’anàlisi de la dramàtica desafecció que afecta els ciutadans -visualitzada probablement com mai amb els gairebé 8.700.000 vots que ha rebut la candidatura de Beppe Grillo a les darreres eleccions a Itàlia- ens adonem que els organismes d’interès públic o gestors del bé comú han acabat essent majoritàriament percebuts com a gestors dels seus propis interessos. Podríem afirmar que s’ha generalitzat una percepció de la institució, no com a servei públic, sinó com a autoservei, que s’explica a -i treballa per- sí mateixa, d’una institució que pateix -diríem- un empatx d’institucionalització.

Duem vàries setmanes de reflexió al voltant del nostre sistema democràtic, les mancances del qual s’alimenten de l’estrangulament econòmic imposat a tot el sud d’Europa per emergir a la llum pública amb especial virulència. Com hem vist en altres entrades d’aquest espai, els mitjans s’han llençat obertament a plantejar receptes per guarir uns organismes que presenten greus lesions en els seus teixits més vitals. Al decàleg anticorrupció d’El Periódico ja assenyalat en el post anterior, li hem d’afegir l’especial obert des del 10 de febrer per el diari El País “Cómo reconstruir el futuro” -que inclou decàleg propi- i el que presenta el diari Ara -més centrat en la possible Catalunya independent- sota el títol “El món que ve, el país que volem”.

En menor o major mesura, tots ells posen l’accent en la necessitat de reforma tant del marc general que aixopluga els instruments de gestió del bé comú com de cadascuna d’aquestes institucions, reformes que han d’incloure en tots els casos les mesures de transparència, accessibilitat i participació que la societat del segle XXI demanda. Monarquia -o capitania d’Estat-, governs, partits polítics, sindicats i altres agents socials, judicatura, món educatiu, tots ells pilars del nostre sistema de convivència, que ara són posats a mercè de l’escrutini públic.

Abús institucional

Sens dubte, l’edifici institucional necessita repensament amb majúscules i voluntat i treball cooperatius de tots els partits polítics per dur-lo a terme. Ja em permetreu, però, el meu silenci al respecte; l’insuficient coneixement en matèria de ciència política m’incapacita per abordar amb rigor aquesta qüestió, cosa que de retruc m’inhabilita -en sóc conscient- per analitzar l’actualitat com a tertulià professional.

Tanmateix, que sigui enorme la distància entre la realitat institucional i la realitat ciutadana no significa que entremig només hi hagi el desert de Mohave. Entre uns i altres perdura -veurem fins quan- un element connector sense el qual simplement no existiren les democràcies tal i com les coneixem. Els mitjans de comunicació de masses són una pota cabdal d’aquest sistema que necessita amb urgència una reestructuració. I ho són, independentment d’una dèria que, confesso, em duu sovint a plantejar-me si no és la meva una vigorosa prèdica en aquell o en qualsevol altre desert.

És per això que em resisteixo a creure que s’engegui el procés d’actualització de les institucions democràtiques sense ni tan sols rumiar sobre si no ha estat també la institucionalització d’una manera molt concreta d’apropar el món institucional a la ciutadania per part dels mitjans la que, a la fi, ha resultat perniciosa per a la pròpia salut de la democràcia.

La cara més visible de qualsevol fenomen són sempre els números, en aquest cas, l’espai que es dedica a la informació de caire institucional en els mitjans de comunicació massius. Primer de tot, un aclariment. En el llistat d’informació d’aquest tipus no només ha de figurar tot allò que fa referència als organismes públics que ens vénen al cap quan se’ns parla d’institucions; també és informació institucional la que prové, per exemple, de qualsevol dels agents socials reconeguts en el territori -sindicats, patronal, ONGs, conferències episcopals…-; i també en formen part, tot i que no ho aparentin, les notícies que emanen de les grans corporacions empresarials o financeres.

Des del punt de vista del receptor, tant se val si se’ns informa d’una batalla dialèctica en el sí del Parlament com del darrer anunci retallador del portaveu del Govern com de l’exposició pública de la caiguda en els beneficis del banc de torn com de l’abstinència sexual periòdica com a forma d’anticoncepció de Rouco Varela. Tots aquests organismes -representatius o no de la voluntat popular- són percebuts per al receptor com a cossos amb entitat pròpia que, a diferència d’ell, comparteixen capacitat d’actuar, divulgar, pressionar i generar opinió públicament i massiva. L’abús en la informació institucional obre, en conseqüència, un abisme entre els actors de la realitat informativa de masses i uns passius d’aquesta mateixa realitat que, no obstant, són actius en la realitat ciutadana.

En el benentès que la d’aquell dia va ser una edició força especial, prendrem com a exemple el Telenotícies Migdia de TV3 del 27 de febrer. Sense tenir en compte ni els titulars ni el bloc d’esports i cultura -blocs no menys institucionals, però-, dels 42 minuts restants d’informatiu, uns 33 minuts es dediquen a informacions protagonitzades i/o originades en les següents institucions:

Vaticà: renúncia del Papa Benet XVI (8:06 minuts)

Partit polític: votació divergent PSCPSOE al Congrés sobre el dret a decidir i entrevista a Pere Navarro (14:00 minuts)

Cambres legislatives: cimera anticorrupció al Parlament de Catalunya (3:26 minuts) + reprovació de l’oposició al ministre Montoro per l’amnistia fiscal al Congrés dels Diputats (1:33 minuts)

Policial – judicial: escorcoll domicilis de Josep Prat i Carles Manté en el cas Innova (2:08 minuts) + declaració al jutjat de Jaume Torramadé per abús sexual (1:36 minuts) + decisió de la fiscalia de no imputar la Infanta Cristina en el cas Nóos (0:37 minuts)

Executiu: anunci del president Rajoy del dèficit públic espanyol del 2012 (0:39 minuts)

Tribunal Constitucional: acceptació a tràmit recurs del Govern espanyol a la Llei catalana d’horaris comercials (0:38 minuts)

Dels 9 minuts restants, a banda de la necrològica de l'”indignat” humanista Stéphane Hessel, i seguint la lògica de la llista ampliada esmentada abans, algunes no deixen de ser informacions/presentacions/anuncis amb un tarannà institucional més nítid (novetats del dia en el World Mobile Congress i xifres econòmiques de Vueling) o més difús (nova tècnica sanitària de l’Hospital Germans Trias i Pujol i el sistema antigelada per als fruiters emprat per la pagesia).

Abans que comenceu a trobar “peròs” al meu plantejament, preciso per duplicat.

Reitero, en primer lloc, que focalitzo l’anàlisi en la inconscient recepció del missatge informatiu; és obvi que no és el mateix la cobertura mediàtica rutinària al Palau de la Generalitat o al Parlament de Catalunya que la inclusió a intervals de notícies de sectors econòmics o socials amb menys capacitat d’influència. El problema no són tant cadascuna de les informacions puntuals com la globalitat i reiteració del missatge -digues-li, d’institució, de sector, d’empresa, de corporació- que rep i percep el consumidor.

En segon lloc, l’exemple proposat del Telenotícies en cap cas pretén aixecar el dubte sobre el caràcter objectivament noticiable d’algunes de les informacions. Seria poc raonable, per exemple, no atorgar categoria informativa preeminent a la inèdita renúncia del Papa a la cadira de Sant Pere i a la del PSC a professar una fe immutable en el vot disciplinat, com ho seria també no seguir amb puntualitat les diverses arestes del alarmant tema de la corrupció i malversació de fons públics.

Mirem-ho, però, en conjunt i de fora estant. Més enllà de l’exemple proposat, si observem la línia informativa predominant en l’habitual relació comunicacional emissor massiu-receptor, és poc discutible l’aclaparador predomini de l’actualitat institucional o corporativa. I a banda de la possible injustícia d’aquest domini quantitatiu, l’activitat informativa centrada en aquesta mena d’actualitat, com deia anteriorment, agreuja en el consumidor l’autoassumpció d’una passivitat que paradoxalment no es correspon amb la seva experiència ciutadana en el dia a dia.

Malentesa cobertura institucional

Recordem que tenim, d’una banda, tot allò que els experts analistes de l’actualitat convenen a qualificar d'”urgent matèria regenerable”. És pràcticament tota aquella matèria que va formar part de les crides indignades de tot el món de fa dos anys i que molts d’aquests experts analistes de l’actualitat van recollir, en el millor dels casos, amb suficiència paternalista. Dins d’aquesta carpeta hi trobem partits polítics, sistema electoral, mecanismes de contractació pública, durada dels càrrecs electes, etc.

I diem “pràcticament tota” la matèria regenerable reivindicada pels grups d’indignats perquè un dels seus no menys importants requeriments afectava directament als encarregats d’apropar la vida i miracles de totes les altres matèries -ara, obertament- regenerables:

Somos un movimiento preocupado por la democratización del país y, como tal, pensamos que una condición necesaria para ella, involucra la democratización de los medios de comunicación

Era l’autodefinició del moviment mexicà #YoSoy132, la qual ens enllaça amb la piulada de Coscubiela de l’inici. Democratitzar o regenerar la democràcia sense furgar les mancances dels mitjans de comunicació no és ni democratitzar ni regenerar.

I és que, de moment encara, la manera principal d’apropar-nos a la realitat de tots aquests cossos que -convenim- s’han corromput, és a través dels mitjans de comunicació de masses. És cert que hores d’ara ja veiem quina és la tendència de la comunicació massiva en un món cada cop més global, complex, fragmentat i definitivament menys vertical. Però -repeteixo- de moment encara, aquest és el canal central a través del qual ens arriba la realitat institucional.

A partir de l’exemple del Telenotícies, doncs, ¿podem dubtar de l’objectiu interès públic de la major part del material informatiu difós pels mitjans? Doncs no. Però sí que podem afirmar amb rotunditat que aquest material informatiu és incomplet i, per tant, insuficient. És incomplet i, per tant, insuficient perquè en tots els casos descriu una realitat construïda per a ser divulgada de manera pública. Les declaracions dels líders polítics o dels secretaris generals de la UGT o CCOO o del president de la CEOE, les batusses des dels “guinyols” de la cambra parlamentària o des de les sales de premsa, el seguidisme amb tota la pompa dels actes institucionals, o la transcripció taquigràfica de les angúnies d’agències de qualificació i d’altres organismes no electes sobre la prima de risc i el dèficit públic que tant els plau de socialitzar amb la humanitat…, tot això és, ras i curt, simple corretja de transmissió institucional.

I per tal que el missatge mediàtic pugui autoqualificar-se d’informatiu, la corretja de transmissió institucional necessita forçosament d’un contrapès: el control, la fiscalització. És a dir, jo, receptor-consumidor d’informació, és evident que necessito saber què diuen, per exemple, aquells als quals he delegat la responsabilitat de la gestió pública. A més, però, necessito també saber si les seves accions es corresponen amb les seves paraules i si existeixen realitats o intencions que pretenen mantenir ocultes. L’una més l’altra és informació, és a dir, vetllar per l’interès del comú de la ciutadania, és a dir, servei públic. La primera sense la segona és comunicació corporativa disfressada d’informació, és a dir, publicitat o propaganda, és a dir, servei particular.

Com veiem, aquí superem la inherent nocivitat dels números de què parlàvem abans. No és tant que la informació institucional o corporativa tingui una presència mediàtica excessiva o abusiva, amb els esmentats consegüents efectes distanciadors que susciten en el receptor. En el sí de la cobertura institucional, és sobretot l’absència d’elements equilibradors del missatge corporatiu el que esdevé particularment perniciós. Que se’ns informi dels guanys més o menys obscens en temps de crisi del Banco Santander, del BBVA o de La Caixa però se’ns ometi el nom de qualsevol d’aquestes entitats en les ordres de desnonament que conclouen en suïcidis, no és informació. O que el president del Barça anunciï l’estampació a la samarreta de la companyia Qatar Airlines però passi completament desaparcebuda la condemna de 15 anys de presó a un poeta en aquell país dictatorial per escriure versos subversius, tampoc no ho és.

Una pràcticament perfecta síntesi, no només de l’exemple particular barcelonista sinó d’aquesta (des)informació institucional general, la realitzava Vicent Partal en el titular d’aquest editorial: “El Barça calla, tots callem”. Pràcticament perfecta, perquè hagués assolit la matrícula d’honor amb un “El Barça calla, els mitjans callen, tots callem”. La difusió massiva d’informació originada en essència a partir de l’agenda institucional o corporativa és una veritable perversió del que significa satisfer el dret de la ciutadania a rebre una informació rigorosa.

Desinstitucionalitzant, desmassificant

U, institucions democràtiques degenerades que, de per sí, han allunyat la ciutadania i que ja són carn de l’ímpetu general regenerador. Dos, instruments canalitzadors de la realitat institucional que incomprensiblement no han entrat en la llista regeneradora i que, amb la seva institucionalització de la malentesa tasca mediadora, han agreujat l’abisme entre l’aparent activitat d’aquella i l’aparentment passiva realitat ciutadana. I tres, la paradoxa: són les tecnologies de la informació més globals que hem tingut mai les que estan sentenciant la comunicació/institucionalització massiva, precisament perquè les múltiples vies d’aigua que es presenten en el monopoli del què, com i quan de la informació la fan fatalment inefectiva.

És l’organisme corrupte en sí el que explicaria els 8.700.000 sorprenents “grillers” d’Itàlia, sí. Però també, l’habitual connivència mediàtica amb la vida de l’organisme. I definitivament també, la democratització de l’accés a tota mena d’informació.

Institucions i mitjans massius institucionalitzats segueixen tractant la ciutadania/audiència com a massa comunicacionalment passiva. Però cada dia que passa, la massa és menys massa i menys passiva. És per això que mentre dura aquest llarg procés transitori cap a una desinstitucionalització de les nostres vides conviuen en paral·lel i de manera esquizofrènica la realitat políticament correcta (institucional-corporativa) dels mitjans massius amb la realitat menys desitjada que ofereixen mitjans -o no mitjans- alternatius. Que La Caixa va ser Mórdor durant el maig de l’any passat ho vam saber malgrat que la tele mai no ens ho va dir. O que alts càrrecs de la sanitat catalana siguin entrevistats en els grans mitjans sense ser interpel·lats sobre les investigacions dutes a terme per la modesta revista Cafèambllet no pressuposa que bona part de la seva audiència en desconegui, si més no, el nom.

El procés de desinstitucionalització general ja està engegat i s’emportarà per davant de manera irremeiable la comunicació massiva, tal i com l’hem conegut. Qui es pensi que la fugida d’anunciants és conjuntural, que faci una ullada aquest oportú article d’El País sobre el periodisme de marca que està en ple auge entre les grans firmes internacionals.

Ahir, en el Sense Ficció de TV3 es preguntaven si podria existir un món sense el model de comunicació que representa The New York Times. I la resposta és del tot afirmativa. Perquè la institució en sí serà absolutament insostenible; perquè el periodisme en el sí de la institució ha pecat d’excés d’institucionalització i ha anat perdent credibilitat; i perquè de periodisme en majúscules ja s’està fent hores d’ara fora del marc institucional.

Dubtes que em sobrevenen: realment és possible un periodisme de servei públic en el sí d’un gran negoci empresarial? I en el sí d’una corporació estatal? I si la comunicació massiva desapareix, com se’ns informarà de la realitat institucional? Com se’ns dirigirà subtilment l’atenció cap aquí mentre passen coses més enllà? Com se’ns crearà la carpeta del debat possible? Com se’ns construiran els massius estereotips, estigmatitzacions o prejudicis sobre el nostre entorn proper o sobre llunyanes realitats que mai no coneixerem? Com se’ns farà acceptable una invasió francesa de Mali?…

Deixeu-me gaudir, de moment, sisplau, de les meravelloses vistes del desert de Mohave.

Anuncis

2 thoughts on “Desinstitucionalitzant al desert de Mohave

  1. Albert Cabedo ha dit:

    Roger, estic absolutament d’acord amb tu. En resposta a les preguntes que et fas, gairebé retòriques, no només és impossible que es faci vertader periodisme en un marc en que política, patronal i mitjans de comunicació estan íntimament lligats, sinó que encara és menys possible que es faci una comunicació destinada a la millora del coneixement de la població respecte les institucions que controlen el conjunt social. Mentre els mitjans siguin conglomerats empresarials que no fan més que mirar els beneficis que es poden obtindre, i mentre els polítics siguin empresaris i/o treballin o hagin treballat en la direcció d’empreses privades , la idea de democratització no existirà.

    Crec que per aconseguir una vertadera democratització dels mitjans, de la política i del sistema económic-social cal un canvi molt profund, però no de les institucions. El canvi ha de ser dels conceptes apresos per la població, que han estat forjats per aquestes institucions i que la gent a adquirit com a inamovibles o naturals. Conceptes com egoisme, venjança, corrupció, engany, mentida, propietat, desig de poder, etc., les institucions i els mitjans els vénen com innats en el sí de l’ésser humà. I llenço jo la meva pregunta retòrica: no serà que aquests conceptes són apresos i generats pel propi sistema social i les seves institucions que els necessiten per a la seva supervivència?

  2. Roger Vilalta ha dit:

    La veritat és que l’anàlisi de la realitat mediàtico-institucional et porta a la trista conclusió que dius: que és difícilment esperable l’exercici d’un periodisme de servei públic (això és -o hauria de ser- una redundància) en el sí de grans grups de comunicació que, com a conglomerats empresarials que són, busquen benefici econòmic i alhora una distància prou propera al poder com per formar part de la centralitat influent.

    El segon paràgraf teu, més filosòfic, no sé si el podré respondre així, a raig. El que sí que puc dir -i els mitjans en són exemple immillorable- és que a partir d’aquell primigeni contracte social van sorgir unes institucions que responien a la mena de societat industrial que s’estava desenvolupant. I que la perpetuïtat d’aquelles mateixes institucions en l’actual societat-xarxa ja comprovem que és absolutament insostenible.

    Com dic en el post, jo crec que hem arribat a un empatx institucional, a un tancament de les institucions en les seves pròpies realitats (talment com aquells robots perfeccionats que al final ja tenen vida pròpia) i, el que és més transcendent, a una cada vegada menys efectiva acció institucional vers la ciutadania (per allò que dèiem que la seva lògica ja no es correspon amb la mena de societat actual).

    I evidentment, en la generació però, sobretot, en l’expansió massiva dels conceptes i els neguits generals, les institucions han tingut (però ara en tenen menys) molt a veure. Al cap i a la fi, quin ésser viu, quin ésser amb plena consciència existencial -com han arribat a adquirir les institucions- no potencia allò que aferma la seva supervivència?

    Moltes gràcies, pel comentari, Albert… i per deixar-me filosofar una miqueta al final.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s