“Another brick in the wall”

Tot va començar a partir d’una piulada d’ahir d’Els Matins que enllaçava a twitter en Joan Vallvé i en què el programa de TV3 interpel·lava la seva audiència sobre la imputació d’Oriol Pujol en aquests termes:

Fa dos dies es feia pública la imputació d’Oriol Pujol, secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya i president del grup parlamentari de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya. Després de l’anàlisi del contingut de les diligències prèvies dutes a terme pel Jutjat d’Instrucció núm. 9 de Barcelona, el jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya emetia una interlocutòria en què s’argumentava que:

(…) existeixen, efectivament, indicis racionals de que el senyor Oriol PUJOL FERRUSOLA, Diputat del Parlament de Catalunya i President del grup parlamentari de CDC [sic] en el Parlament, alhora que Secretari General de Convergència Democràtica de Catalunya, podria haver tingut participació, en les condicions abans esmentades, en fets susceptibles de ser qualificats dins dels tipus penals del tràfic d’influències (…)

Com sabem, poc després de ser-li notificada la imputació en el procés judicial, l’encausat oferia una roda de premsa en què anunciava que delegava les seves funcions com a secretari general de CDC en les figures de Josep Rull i Lluís Corominas i les de la presidència del grup parlamentari de CiU en les de Jordi Turull, però que mantenia la seva acta de diputat en el Parlament de Catalunya.

Però abans d’entrar en el contingut i els efectes de la pregunta formulada per l’espai matinal de TV3, fem una ullada als posicionaments editorials dels principals mitjans escrits o digitals i dels principals espais radiofònics i televisius de casa nostra.

D’allò que hem de saber…

Com és obvi, la transcendència política de la imputació d’Oriol Pujol va ser ahir unànime i central qüestió de portada en tots els rotatius catalans, així com en les respectives peces editorials.

La Vanguardia (darrer paràgraf de l’editorial) opta per la seva habitual abstenció en la formulació d’una opinió pròpia contundent i per la inclusió d’una crítica final que, de tant subtil i llunyana, resulta força innòcua:

Su reacción es consecuente con la postura del partido y del propio Mas sobre esta materia, y es similar a la adoptada por otras formaciones, pero en la actual situación de desconfianza hacia la política es comprensible que la ciudadanía perciba que se ha quedado a medio camino.

Qualificant la decisió de Pujol com a “complexa”, El Punt Avui, per la seva banda, encara tria un camí menys compromès que el diari bandera del Grupo Godó, donant per igualment acceptables la dimissió com a diputat del Parlament com la no assumpció de cap tipus de responsabilitat política:

Probablement es podrà qüestionar si ha fet curt, o si no era necessari ni aquest pas enrere. Més enllà de les disputes partidistes, hi ha arguments sòlids i raonats per defensar tant una opció com l’altra, però entrar en aquesta discussió és una disputa estèril (…)

El Periódico de Catalunya, el rotatiu que treu pit en el seu propi editorial del decàleg anticorrupció que va elaborar setmanes enrere, no només fa un obert elogi del gest de responsabilitat política de l’encausat, sinó que, a més, obvia qualsevol referència a la possible reprobabilitat en termes d’ètica política de la seva continuïtat com a diputat del Parlament:

La cessió temporal de les dues funcions és una mesura lògica i necessària, prevista en el decàleg anticorrupció que EL PERIÓDICO ha elaborat com a contribució a la imprescindible regeneració de la política (…) El gest d’Oriol Pujol és, doncs, coherent i encomiable

El diari Ara és de tots els rotatius nacionals el més crític amb el fet que un representant de la ciutadania imputat per corrupció no lliuri l’acta de diputat. Això sí, carrega un evident aire conformista que n’atenua força la crítica i incideix més com a subjecte maltractat en l’abstracte “país” que no pas en els ciutadans, aquells que realment som qui deleguem la nostra veu als representants polítics:

(…) el més important és que la ciutadania percebi que s’actua amb contundència contra els indicis de corrupció. I en aquest sentit no resulta especialment instructiu que la nòmina del Parlament que ha de conduir Catalunya cap a la consulta sobre l’estat propi es vagi omplint d’imputats i de sospites d’irregularitats. El país no s’ho mereix.

En canvi, els posicionaments editorials més nítidament crítics amb el no retorn de l’acta de diputat d’Oriol Pujol han estat el de Vicent Partal a Vilaweb:

Crec que seria bo que Oriol Pujol renunciàs també a l’escó parlamentari. No per allò que puga haver fet, que ja ho decidirà la justícia, sinó per les circumstàncies del país i del moment.

… com també els dels programes matinals de referència de les dues principals cadenes de ràdio nacionals: La Portada d’El Matí de Catalunya Ràdio i un Davantal de Jordi Basté d’El Món a RAC1 que presentava el gens ambigu titular “Oriol Pujol hauria d’haver plegat”:

Tenia raó Dolors Camats ahir quan va dir que [Oriol Pujol] fa justícia amb els seus votants i injustícia amb els ciutadans de Catalunya: apartar-se del partit i quedar-se al Parlament és lleig per a la fotografia

I tot discrepant de Pilar Rahola, fins i tot Josep Cuní afirmava amb contundència a 8alDia que:

(…) em sembla més sorprenent passar a imputat i mantenir un acta de diputat que no pas plegar d’un càrrec del partit perquè el partit, en definitiva, és una cosa de confiança dels militants; el representant públic és un representant elegit democràticament

Avui dijous, dos dies després de la imputació i posterior delegació de funcions d’una de les primeres espases de Convergència Democràtica i fill de la figura política més influent d’aquest país en l’era democràtica, tema pràcticament liquidat. Ni rastre a les portades del dia, absència sorprenent en les principals columnes d’opinió (Rahola i Sanchis, a banda) i mutis, tant ahir com avui, dels directors de rotatius que escriuen bitllets d’opinió en els respectius diaris: José Antich (La Vanguardia), Enric Hernàndez (El Periódico de Catalunya) i Carles Capdevila (Ara).

En definitiva, una bona reproducció del ressò mediàtic del desenllaç del cas Pallerols.

… a sobre com n’hem de debatre

Recordem ara la pregunta llençada ahir a l’audiència pel programa Els Matins de la televisió pública nacional de Catalunya:

Es respecta prou la presumpció d’innocència dels polítics imputats?

Com ha estat assenyalat tantes vegades aquí mateix, una de les grans facultats que conserven -de moment, encara- els mitjans de comunicació de masses, cosa que els fa especialment atractius al poder, és la seva capacitat de centrar l’atenció preeminent de la ciutadania en un o altre tema d’actualitat, però sobretot la de limitar-ne el marge de debat acceptable.

Dit planerament, nosaltres (mitjans) us proposem a vosaltres (massa) l’assumpte ‘X’ perquè polemitzeu en les vostres tertúlies de cafè però a més us donem una empenteta i moderem el debat, tot centrant-lo en un element més concret que evitarà que us perdeu en el bosc de la discussió.

La interpel·lació a l’audiència del magazine matinal de TV3 d’abans-d’ahir n’és un exemple immillorable. Davant un assumpte que havia estat portada unànime en tots els diaris, que havia provocat posicionaments editorials en què es dubtava -per bé que amb la prudència i moderació abans indicades- sobre si havia estat o no suficient l’assumpció de responsabilitats polítiques d’un representant de TOTS els ciutadans, Els Matins decideix centrar el debat en el dret jurídic que empara EL ciutadà.

En la tertúlia del programa d’aquell mateix dia, a la qual s’havia convidat Josep Rull, un dels beneficiaris de la delegació de funcions d’Oriol Pujol, s’insistia en la necessitat de separar el concepte “imputació” de la condemna. Amb l’ajut de l’advocada -i eterna tertuliana- Magda Oranich i del periodista Albert Sàez, persistien en l’anàlisi judírica d’una figura del dret penal que no és un sinònim de culpabilitat sinó de garantia processal.

La concatenació de casos de corrupció que arriben a la judicatura i a l’actualitat mediàtica ha fet incrementar darrerament les alertes públiques dels juristes sobre la necessitat de no condemnar els polítics encausats. Santiago Vidal, membre de l’associació Jutges per la Democràcia, hi feia referència fa unes setmanes i donava el seu parer sobre la mena de responsabilitat que cal exigir als polítics imputats:

El món judicial és unànime: una persona imputada no és culpable, i per tant no hauria de deixar el seu càrrec públic. Un imputat ho és perquè algú ha presentat una denúncia contra ell: no és culpable, ni sospitós. Només hi ha un jutge que té indicis que el fet denunciat pot ser cert, i es posa a investigar. Si no, un jutge arxivaria la denúncia de pla. Cal canviar el concepte de ‘si et criden és que alguna cosa has fet’

Que la pressumpció d’innocència és un dret fonamental per a qualsevol ciutadà en tot estat de dret és indiscutible. Que la filtració d’informes policials o judicials a la premsa prèvia a qualsevol imputació -i, per tant, a qualsevol possibilitat de defensa- atempta contra aquest dret a la presumpció d’innocència també ho és. I que la desesperant dilatació de moltes causes judicials i la consegüent eternització de l’etiqueta d’imputat també arremet contra el mateix dret tampoc no admet discussió.

Tot això és indiscutible. Tot això és cert. El que esdevé curiós, però, és que només s’interpel·li massivament la ciutadania sobre aquest dret individual quan en són figures polítiques les protagonistes. Curiós per dues bandes. La primera, perquè un no pot deixar de pensar en d’altres ciutadans que han estat sotmesos a massiu escarni públic -sense massives alertes sobre el seu dret a la presumpció d’innocència- abans i durant el judici i, fins i tot, després de dictar-se sentència. I segona, per la pròpia naturalesa del càrrec polític, que és aquell individuu que recull la veu que li deleguen tots els ciutadans per gestionar el bé comú, és a dir, el bé de tots els ciutadans.

¿Havia de ser interpel·lada l’audiència de la televisió pública nacional de Catalunya sobre el dret a la presumpció d’innocència d’Oriol Pujol (i altres polítics en idèntica situació) el dia després de ser imputat pel jutge? ¿O en tot cas, ho hauria d’haver estat durant el temps que, sense haver estat formalment encausat, ja circulaven obertament les converses telefòniques que presumptament l’implicaven en la trama de les ITV?

¿No era el dia després de la imputació i -recordem-ho- de l’assumpció de responsabilitats polítiques de Pujol, el moment idoni per interrogar l’audiència sobre la veritable notícia i l’òbvia disjuntiva que se’n desprenia, és a dir, si la imputació d’un càrrec polític ha de ser o no motiu suficient per dimitir de tota responsabilitat pública?

Doncs no. En el moment que la confiança de la ciutadania vers els seus instruments de representació no ha tocat encara fons, en plena efervescència mediàtica del neguit regenerador de la democràcia que pretén donar-li la volta com un mitjó a càrrecs electes, partits polítics, institucions legislatives i executives o a la pròpia judicatura, en l’instant en què es debat precisament quin és el grau de responsabilitat de tots aquests organismes -i d’altres que s’obvien- en la desafecció general vers la política, els ciutadans de Catalunya no són interpel·lats per la seva televisió pública sobre quina creuen ha de ser l’actitud preceptiva del seu representant en ser imputat -cosa que aniria en la línia de la voluntat reconciliadora- sinó sobre els drets legals que emparen l’individuu imputat.

I aquell mur que va creixent

Hem vist anteriorment opinions ben vàlides i fonamentades que justifiquen el no retorn de l’acta de diputat, com la del jutge Santiago Vidal, atès que des d’una òptica estrictament jurídica, un imputat és innocent de qualsevol càrrec i, per tant, no té perquè deixar d’exercir les seves funcions.

D’altres, com Ismael Peña-López, sostenen que entre la possible lesió a una carrera política -si és que es pot admetre l’existència d’una carrera com aquesta- i la lesió a la confiança ciutadana i, per tant, a la pròpia democràcia representativa, és més acceptable la primera:

Yo siempre me inclinaré por creer que los daños potenciales a la población en caso de corrupción política son mayores que los daños personales al político inocente (…) Una dimisión o un cese — y a diferencia de una sentencia en unos tribunales — “solamente” lo inhabilitan a uno para los cargos públicos, quedando toda la esfera privada a su disposición y en consonancia con las capacidades de cada uno.

Per bé que el tinc ben definit i ho he fet públic en d’altres fòrums, no serà aquí on deixaré constància del meu parer sobre el grau de responsabilitat política que crec hauria d’assumir un polític imputat.

Aquest post ve motivat per una pregunta llençada a l’audiència d’un programa influent de la influent televisió pública catalana. Ve motivat, en concret, per una pregunta amb què es pretén ressituar el debat que sorgeix de manera natural a partir de l’arribada a la llum pública de la imputació i posterior assumpció de responsabilitats d’una de les principals figures polítiques del nostre país. Ve motivat, encara més concretament, pel fet que el debat sobre el qual es vol focalitzar l’atenció ciutadana fuig de l’àrea de la legitimitat democràtica en la tasca dels nostres representants públics -sobre la qual tots tenim no només el dret sinó el deure de fiscalitzar de manera constant- per centrar-lo en l’àrea dels drets indiscutibles que com a ciutadans d’un estat de dret emparen als polítics presumptament corruptes, com també a presumptes assassins, a presumptes violadors, a presumptes lladres…

“Es respecta prou la presumpció d’innocència dels polítics imputats?” Doncs no, com no es respecta generalment la presumpció d’innocència de qualsevol altre ciutadà encausat en una trama de corrupció, d’espionatge, d’estafa, de robatori, d’homicidi, quan pateix l’embat de l’altaveu mediàtic.

La pregunta que tocava formular aquell dia a la ciutadania, la pregunta que segueix tocant formular avui que ja ha desaparegut de la primera línia de l’atenció mediàtica i la que caldrà seguir formulant mentre romanguin imputats als escons del Parlament de Catalunya, és -enunciada sense escurçar- aquesta:

Està legitimat per seguir ocupant un càrrec de representació de la veu ciutadana aquell que ha estat imputat per indicis d’actes il·lícits presumptament comesos contra els interessos de tots els ciutadans i en l’exercici del seu càrrec de representació de la veu de la ciutadania?

Aquest és el debat. I aquí sí que hi intervenen l’ordre de prioritats o de riscos a què feia referència Peña-López en el seu post: pots posar per davant de qualsevol altra qüestió el dret de l’individuu a ser considerat innocent fins que es demostri el contrari (per tant, a veure amb normalitat la no interrupció de l’exercici de les seves tasques “professionals”) o pots posar per davant el dret de tota la ciutadania a confiar en un ús impecable de la veu que ha delegat en aquell individuu (per tant, en advocar per la inhabilitació temporal atesos uns indicis que en malmeten la confiança dipositada).

Però, com sempre, qui dia passa any empeny. Oriol Pujol, després del sotrac inicial, compta des d’ara -com anteriorment Ferran Falcó, Xavier Crespo i Daniel Fernández– amb la complicitat mediàtica per seguir ocupant el seu escó al Parlament de Catalunya sense estridències. Serà un efecte més de la política de subvencions als mitjans que criticava -l’exclòs de la llista- El País? Potser un nou exemple d’aquell malentès “no posar pals a les rodes” en el viatge a Ítaca?…

El cert és que, gràcies a una pregunta desviadora, del tipus “ara no toca” que deia el seu pare, Pujol va comptar ahir amb la complicitat d’aquesta presumpta estructura d’estat anomenada TV3. Com compta des d’avui mateix amb la de les principals capçaleres, emissores de ràdio i cadenes de televisió amb la inexistent focalització del tema sobre aquell punt concret del debat que precisament més afecta el conjunt de la ciutadania.

Qui dia passa, any empeny… i una totxana més en aquell mur de la desafecció que diuen voler ensorrar.

Anuncis

6 thoughts on ““Another brick in the wall”

  1. mariblocfuentes ha dit:

    Exacte! La clau no està en el respecte o no de la pressumpció d’innocència únicament sinó, i sobretot, en la legitimitat. Està legitimat un càrrec públic per defensar els interessos públics si està sota sospita? Entrem al terreny de l’ètica. I l’ètica, i el sentit comú, diuen que no. Bon post. Salutacions.

  2. Roger Vilalta ha dit:

    Moltes gràcies, altre cop, Marisol! Pel comentari, per la lectura i per l’apunt -que no crítica ;-)- via twitter.

    Com dius, en l’anàlisi de la tasca dels nostres representants polítics no ens podem quedar només amb la general observació dels drets jurídics individuals que els emparen a ells com a tota la resta de ciutadans.
    La particularitat de la funció dels nostres càrrecs electes és precisament que ells actuen obeint el mandat que els ha estat prestat per la ciutadania. La seva tasca pública (per tant, la seva “carrera” política) no és transcendent en sí mateixa sinó únicament en tant que representa la suma de moltíssimes voluntats.

    I això ens/els obliga a entrar forçosament en el terreny de l’ètica.

    Llàstima que en general els mitjans optin per desviar-nos d’aquest terreny pantanós (per ser extremadament qüestionador).

    Gràcies de nou!

  3. marc ha dit:

    Una cosa s’ha de reconèixer… cracks. Autèntics cracks… es clar que són molts anys per teixir complicitats amb els mitjans afins i propis, perdó, públics. Tot aixo que expliques: són 2-3 dies, amb menys de 24 hores d’alguna manera els discursos s’han uniformitzat. Existirà un “llibre d’estil per situacions d’emergència” en totes i cada una de les redaccions o són reunions i trucades a altes hores de la matinada…Don Vito. Cosa?. Niente… una piccola cosa. Oriol, si sa, giovane, inesperto…Padrino, cosa facciamo… Fora conyes, es sorprenent.
    Bon post nano! En el moment just!

  4. Roger Vilalta ha dit:

    En aquests moments, tal és el nivell de connivència entre uns i altres, de taules de sopars compartides entre representants polítics i directors de mitjans…, que la arxifamosa trucada és obviable.

    El que resulta interessant és corroborar com la realitat de totes les institucions democràtiques (i aquí també hi incloc les mediadores, com els mitjans de comunicació massius) avancen en paral·lel a la realitat ciutadana. De vegades, sembla que les línies no són paral·leles i que la ciutadania és tinguda en compte, que pot participar de la realitat institucional així com que dels debats d’actualitat. Però només ho sembla, perquè normalment les interpel·lacions o les consultes a la ciutadania són plantejades en un plànol superficial, en un plànol llunyà dels veritables neguits ciutadans i, sobretot, fugint de posar el dit a la llaga en les qüestions que poden suscitar malestar i, en conseqüència, qüestionament sincer de la realitat institucional.

    I la pregunta que ‘Els Matins’ no va fer quan tocava fer és un perfectes exemple d’aquestes esquizofrèniques vides paral·leles.

    Altre cop, Marc, merci pel comentari!

  5. Xavi ha dit:

    El més curiós és la satisfacció amb la que s’ha rebut arreu la delegació de funcions quan ell havia assegurat que dimitiria.
    Hi afegeixo, a més, que ha delegat funcions que li han estat delegades per la organització del partit: És president del grup parlamentari i Secretari General perquè el seu partit hi confia. En canvi, és diputat perquè l’elector hi ha confiat.
    Que hagués conservat els càrrecs de confiança del seu partit no m’hauria semblat tant greu: CiU confia en qui vulgui i ja s’ho faran si els pren la cartera.
    En canvi, el que es posa en pressumpte dubte és la seva gestió d’allò comú, i per tant, la confiança que li ha atorgat la ciutadania pq s’assegués al parlament. Del que hauria hagut de dimitir és de la seva condició de diputat.
    I, si finalment la justícia l’absol, hauria de veure restituits tots els seus drets. D’això no n’hi ha d’haver cap dubte.
    Molt bona observació, Roger. Gràcies!

  6. Pep Juanola ha dit:

    La premsa ha indultat Pujol! Quina gran notícia! La premsa cada dia és més poderosa. Els medis estableixen judicis alternatius on es condemna sense escrúpols al pobre desgraciat que no gaudeix del seu mantell protector amb la mateixa tranquilitat d’esperit que es perdona les malifetes d’aquells a qui es deu obediència. Si senyor, la premsa s’acosta al poder absolut…ja té el poder judicial…ara només falta el legislatiu i l’executiu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s