El mur és la vostra esquena

A partir de l’àmpliament criticada darrera aparició pública del president Rajoy a través d’una pantalla de plasma, Enric Juliana repassava en un interessant article l’evolució del “secret” en el sí de les formacions polítiques des de la transició fins l’actualitat.

Recordava el veterà periodista de La Vanguardia que, des que el PSUC va permetre el 1978 que per primera vegada la premsa fos testimoni de les seves reunions internes, totes les juntes nacionals dels partits polítics han autoritzat la cobertura dels mitjans de comunicació però no l’interrogatori periodístic:

(…) Rajoy va parlar en format televisat davant la junta nacional del PP i la xarxa li va recriminar que no acceptés preguntes. En realitat mai no n’hi ha hagut en aquests actes. A cap partit

Trenta-cinc anys separen el que, de fet, no deixa de ser un gest similar. El que aleshores va ser rebut com a gratificant signe d’obertura, però, ara és percebut com a anacrònic hermetisme.

I és que, com diu Juliana, entremig d’aquestes contraposades percepcions hem viscut, d’una banda, la transformació de la política exercida des del partit polític en missatge construït per i per a la televisió:

Sota el signe de la concepció berlusconiana de la política -tot és televisió-, els partits han convertit les seves principals activitats en espots per al telenotícies. Actuen a la pràctica com a productores de televisió

Una “professionalització” de la comunicació política que ha acabat per consolidar un model d’informació basat en una mena d’intercanvi de favors: nosaltres (partits) proporcionem titular, lead i talls de veu pràcticament mastegats, i vosaltres (mitjans massius) en essència exerciu de mers transmissors d’aquest missatge. Claredat i agilitat que aplanen la feina canalitzadora dels darrers i fan més efectiu el missatge dels primers.

I, d’altra banda, hem estat testimonis també de la irrupció de les noves tecnologies de la comunicació. Així, l’engranatge d’aquest comerç informatiu és manté ben greixat mentre l’esquema tradicional “activitat emissora → passivitat receptora” no pateix fisures. Però en l’instant que el receptor abandona el seu habitual estat d’inacció en aquesta relació comunicacional, s’esquerda el monopoli de la canalització de la informació política en mans dels mitjans massius i s’afebleix de manera inexorable l’efectivitat del missatge que el partit polític pretén fer arrelar en l’opinió pública:

Avui el secret viu i llisca d’una altra manera.

… sentencia Juliana.

A qui era que servíem, doncs?

El diari The Guardian publicava a finals de març la conferència que va oferir Tien Tzuo, director executiu de Zuora (companyia dedicada al disseny i comercialització d’aplicacions per a empreses amb model de negoci basat en la subscripció) en el marc del Changing Media Summit 2013 organitzat pel propi mitjà britànic.

La ponència girava al voltant de la manera com les tradicionals capçaleres de premsa han d’adaptar el seu model de negoci en un món on-line que ha provocat la caiguda en picat dels ingressos originats en la publicitat. Tzuo ve a dir que, com ho certifiquen diverses experiències fallides, l’establiment d’un mur de pagament -o paywall– per a les seves edicions digitals sense un replantejament en fons i forma del contingut ofert no en fa viable el projecte.

Per al directiu de Zuora, el punt clau del futur del negoci del tradicional diari imprès en el seu salt al món digital no és pas el fet d’implantar un mur de pagament ni que aquest sigui més o menys estricte, sinó passar d’una concepció de negoci basat en el producte (o productes) en venda a la del negoci basat en la relació amb el veritable client, que no és cap altre sinó el propi consumidor o lector del contingut:

Els anunciants són una part important de l’equació però no són els teus clients. (…) I quan ho observes a través d’aquest prisma el que realment veus és molta esperança, perquè en el canvi cap al món digital, els consumidors, els lectors de continguts de fet estan més afamats d’informació del que mai ho han estat abans.

I en un món digital que fa inevitable en el consumidor el tast de contingut informatiu de molt diversos mitjans, resulta més indispensable que mai -remarca el propi Tzuo en aquesta entrevista– establir una relació de confiança, una relació de marca amb el teu consumidor/lector i saber què espera trobar en el “seu” diari de referència:

Aquesta és la lliçó: hem de pensar en els nostres clients, saber qui són, mantenir-hi un diàleg, crear-hi una relació i aprendre d’aquesta relació recíproca

En el benentès que en la reconversió dels mitjans impresos massius la publicitat no deixarà de tenir un paper significatiu, per bé que substancialment menor, aquest retorn a la visió del lector com a veritable client va en la línia d’aquesta idea de comunitat de consumidors sustentadors de projectes que la conjunció noves tecnologies + crisi està fent aflorar.

És evident que, tant en la seva concepció empresarial com en el seu ideari -per tant, també en el seu contingut-, la realitat d’aquests grans mitjans impresos en procés de reconversió dista molt de la de joves iniciatives informatives amb exclusiu finançament a través de subscripcions, com el diari Mediapart francès, o de tipus cooperatiu, com La Marea de MasPúblico, o com d’altres de més puntuals i finançades col·lectivament a través de plataformes de micromecenatge, com l’Anuari Media.cat.

El que és significatiu -amb l’obligada esmena dels milions d’afectats per la fractura digital- és que aquest món sense barreres facilita i alhora imposa l’aproximació i coneixença de l’individu així com la presa en consideració del seu particular parer. Diu Gumersindo Lafuente en aquest article sobre periodisme i murs de pagament al Huffington Post que:

Hoy, más que nunca, el periodismo tiene que estar al servicio de la gente, tiene que usar todo el poder de la tecnología para mejorar su compromiso de calidad, pero también para comunicar de manera directa con unas audiencias que son más activas y más exigentes que nunca y que poseen herramientas igual de poderosas y sofisticadas que las que usan los profesionales.

Sigui com sigui que s’hagin de finançar, les reconvertides propostes de relació amb els consumidors d’informació no poden ser un simple trasllat del contingut de sempre al format web o el seu mer revestiment amb d’altres llenguatges. I sobretot, com sostenia en aquest text sobre riscs i oportunitats per al periodisme del segle XXI la doctora en Ciències de la Informació Maricarmen F. Chapou, cap tendència pot considerar-se novedosa ni, per tant, aspirar a ser viable sense tenir ben present un consumidor que ja no concep costejar productes informatius que inherentment no incloguin:

(…) relación con el lector (interactiva, coparticipativa y donde el receptor puede llegar a ser coproductor de información al mismo tiempo que consumidor), retroalimentación (directa e inmediata gracias a la incorporación de foros o redes sociales), entre otras

Fracàs de la missió d’intermediació

Perquè no és que l’eina o el suport tradicional de la informació -que el diari imprès exemplifica a la perfecció- hagi esdevingut en sí difícilment sostenible en un món digital i d’obligada optimització de recursos com el nostre; que ho és realment. És també -o sobretot- el fet que aquest vehicle ideat, en principi, per a la transmissió d’informació a la ciutadania hagi acabat traint la seva vocació de servei al ciutadà.

De vegades ha resultat ben complicat saber si el que tenies a les mans era un periòdic d’informació amb incrustacions publicitàries o més aviat publicitat amb incrustacions informatives (recordo, en aquest sentit, una relació 40/60 favorable a la publicitat en un estudi personal sobre La Vanguardia en els llunyans temps de facultat). Però més significatiu encara: tal i com afirma el periodista Pere Rusiñol en aquest reportatge de Jordi Garriga per a L’Econòmic, la ferotge cacera de l’anunciant a què va llençar-se la premsa catalana i espanyola va arribar a generar una veritable bombolla publicitària:

Tots els diaris inflaven artificialment les tirades amb promocions i milers d’exemplars regalats, amb la finalitat no de guanyar lectors que paguessin per una informació pròpia, sinó d’augmentar tirades per inflar les tarifes publicitàries

De tal manera que, és clar, arriba internet, arriba el 2.0, la informació circula amb llibertat i gratuïtament per la xarxa, i la premsa, immersa en una perenne “trencada de banyes” sobre com seguir fent sostenible el seu negoci, poc a poc va sospitant que potser la pel·lícula no tractava tant de l’ocàs d’una eina com de la indetectada pèrdua de confiança del teòric destinatari del servei cap al seu prestador. O, com explica el vicesecretari de l’Asociación de la Prensa de Madrid, Nemesio Rodríguez, en el reportatge d’Aurora Muñoz per a ZoomNews, d’una deserció d’aquells a qui se’ls ha girat constantment l’esquena:

Los lectores siguen ahí. Seguramente ya no quieren leer en el papel, pero quieren seguir leyendo. Sus necesidades no han desaparecido. Unos emigran a la web porque el contenido es gratis, pero la mayoría se van porque el periódico en papel ha dejado de investigar, de controlar a los poderes. Ha perdido su misión de intermediación y ya no le sirve al ciudadano

Perquè quan els ciutadans perceben que la premsa ha deixat d’exercir la tasca mitjancera per a la que va ser creada i que ja no els és útil -i això concordaria amb el pèssim reconeixement social de la tasca periodística en aquell baròmetre del CIS-, ¿què els pot empènyer, en aquest nou paradigma comunicacional, a sufragar un producte que no aporta valor afegit, i què els ha d’impedir, en canvi, de cercar per al seu compte el buit que la missió incomplerta de la premsa els ha llegat?

I si canviem de subjecte d’anàlisi…:

La desafección o distanciamiento entre la política y la sociedad civil existente hoy en España es una lamentable y triste realidad que tiene su origen, a mi juicio, en la incapacidad de los partidos políticos (básicamente, los dos principales) para hacer útil y efectiva la intermediación entre ciudadanos e instituciones públicas.

…ens adonem que les causes de la desafecció política que identifica Xaquín Álvarez Corbacho en aquest article a La Voz de Galicia són, altre cop, la inutilitat i inefectivitat de la tasca intermediadora entre ciutadans i institucions per part de les formacions polítiques; és a dir, fracàs, també, de la seva particular missió d’intermediació.

Girant l’esquena a l’esquena

Fa poc més d’una setmana el president Rajoy repetia la fórmula emprada dos mesos abans: comparèixer davant la cada cop més angoixada opinió pública en format 2D i sense permetre que les angoixes de la ciutadania li poguessin ser traslladades -per a ser confirmades o rebatudes- per mitjà dels no menys angoixats periodistes, l’instrument concebut a aquest efecte.

Fa poc més d’una setmana els mitjans de comunicació -amb honroses excepcions com ElDiario.es i 20 Minutos– enviaven els angoixats periodistes a omplir a vessar una sala de premsa per seguir -sense possibilitat de traslladar angoixes col·lectives- les paraules que escupia en format 2D el president dels angoixats espanyols, el mateix innocu seguiment que podíem fer molts d’altres des de casa, des de la feina, des del metro.

Però, com deia Juliana, tot i l’enèrgica protesta de les “xarxes” pel vet a les preguntes i per la submissa obediència dels professionals de la informació:

En realitat mai no n’hi ha hagut [de preguntes] en aquests actes. A cap partit

És a dir, això sempre s’ha fet així.

Joan Subirats titulava el passat diumenge un article a El País amb un aclaridor Ya no se puede ir tirando. La peça no aborda en cap cas el tema d’aquest post i els subjectes d’anàlisi no són ni partits o líders polítics ni mitjans de comunicació, sinó la gestió interna de les administracions públiques. La “manipulació” del títol i del següent subtítol crec, però, que pot justificar-se per la possibilitat de transposar-ne els elements:

Tenemos que discutir cómo replanteamos funciones y formatos de funcionamiento de las administraciones públicas

¿Que fa 35 anys que aquestes reunions privades dels partits polítics s’obren a la premsa però no pas al seu interrogatori? Tan cert com insignificant. La qüestió és reflexionar, primer, sobre si aquest i d’altres formats d’ús habitual compleixen, stricto sensu, la funció de servei a la ciutadania; i segon, en tot cas, si la seva perpetuació pot ser encara admissible, no en el món digital, sinó en el món de les relacions comunicatives en constant modificació que aquest món digital propicia.

La sala de premsa a vessar de periodistes seguint amb atenció un president enllaunat il·lustra amb exactitud el que ha succeït durant tants anys i que, pel que sembla, es resisteix encara a deixar de succeir: polítics i premsa, premsa i polítics, dos servidors públics que han oblidat que els ciutadans som en realitat els seus servits, els seus consumidors, els seus clients.

S’hi resisteixin o no, que pensin que amb clients cada cop més alliberats, que ja no construeixen únicament el seu parer a partir dels missatges verticals que els adrecen els teòrics servidors; que connecten, expressen i deliberen amb d’altres clients i a esquenes d’aquells; que se senten refermats com per emetre o compartir opinió pròpia o col·lectiva, per abordar personatges mediàtics, contradir-los i, fins i tot, despullar-los de manera pública; amb clients d’aquesta mena, aquella esquena única, aquella esquena de sempre, aquella esquena amb què “sempre s’ha anat tirant” , ja no resulta -si és que ho va ser alguna vegada- gens atractiva.

Anuncis

2 thoughts on “El mur és la vostra esquena

  1. Pep Juanola ha dit:

    Roger,
    En relació al tema que planteges, he trobat aquest article publicat a la revista Presència de diumenge passat, on es parla de la manca d’un mínim esperit crític del periodisme català d’avui. Un mínim esperit crític, tanmateix necessari perquè aquella funció d’intermediari de la qual parles, signifiqui alguna cosa més que la de ser simples transmissors d’un missatge polític.

    http://blogs.elpunt.cat/carlesribera/2013/04/02/lexclusiva/

  2. Roger Vilalta ha dit:

    Moltes gràcies, Pep! Com tan sovint, contingut molt interessant al Presència.

    Aquest és un dels temes pendents de la professió periodística en el sí dels grans mitjans de comunicació: adonar-se’n que han abandonat d’una manera tan brutal la funció principal que en teoria han de complir (servir els ciutadans, per tant, cercar per sí sols la notícia, no taquigrafiar el que alguns volen fer arribar a la ciutadania) que ja ni s’adonen de com de llastimoses resulten crítiques com les que descriu en Ribera. I, és clar, com dic en el post, els “pensadors” de la reconversió mediàtica segueixen sense acabar d’encertar en la diagnosi de la malaltia. Triguen… i molt.

    Gràcies, altre cop, pel(s) comentari(s), Pep, i per seguir llegint aquest blog!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s