Periodisme, educació, democràcia

Efectivament, alguna cosa s’està movent en l’entorn periodístic de casa nostra. La cronologia d’una sèrie d’esdeveniments recents així ho indicarien.

Dissabte 25 d’abril, es produeix la que ha estat la primera assemblea de treballadors de diversos mitjans de comunicació en molts anys. Diumenge 26, Jordi Évole mostra des d’una tele privada quants quirats de servei públic s’amaguen rere la sorda resposta a un incisiu interrogatori periodístic. Dilluns 27, en el programa ‘Àgora’ de TV3, per primer cop es debat l’estat de salut del periodisme, les seves mancances i els seus reptes de futur. I dijous 29, el Grup Barnils presenta el 3er Anuari Media.cat de silencis dels mitjans de comunicació, amb més mecenes que mai i amb més ressò mediàtic que mai.

Autoconsciència de classe treballadora, autoreflexió crítica i exemples de feina ben feta, des de dins. I des de fora, demanda d’una nova manera de fer periodisme.

Hem fet bé la feina?

Tot i que la deriva posterior en pugui fer aixecar el dubte, aquest blog va néixer amb la voluntat de participar -de manera humil, és evident- en el procés d’educació en comunicació de la ciutadania. Des de la meva permanent condició de periodista outsider en el magma mediàtic, veia imprescindible que el fast-food informatiu que consumim de manera massiva i, sovint, irreflexiva, patís l’escomesa assossegada d’un ull crític.

No exempt d’un cert paternalisme, ho reconec, es tractava de despullar el missatge mediàtic de tot artifici davant d’un excessivament crèdul ciutadà que, en teoria, admirat per la troballa, hauria d’acabar abraçant aquell nou i essencial cos de coneixement com a pas previ a la reclamació activa d’un periodisme amb majúscules.

Bromes a banda, l’objectiu partia de tres apriorismes que dia rere dia han anat demostrant-se, potser no falsos, però, segur, incomplets. El primer, i més bàsic, que el model de comunicació massiva -amb la seva relació unidireccional i vertical- era, no només hegemònic, sinó pràcticament indestructible. I, derivats de l’inicial, que la professió periodística romandria immutable en hàbits i nul·la autoreflexió, i que difícilment el consumidor d’informació abandonaria per sí sol l’habitual estat de passivitat.

Com ja s’ha anat apuntant en molts dels darrers posts, resulta evident que l’actual procés de desintermediació que patim a tots nivells afecta els ciments d’això que anomenem “comunicació de masses” cosa que, de retruc, allibera de la inalterable condició passiva a la ciutadania i obliga a la readaptació de l’oferta periodística a la nova realitat comunicacional.

Manllevo unes paraules de Roger Palà en el seu mur de facebook on argumentava el perquè de la bona acollida de l’Anuari Media.cat d’enguany en els mitjans tradicionals:

Hi ha una barreja de coses. 1) crisi als mitjans = més receptivitat a alternatives + 2) feina relativament ben feta + 3) interès social públic i notori (èxit 2.0)

I és que, probablement, la doble crisi que afecta el món de la comunicació (econòmica + tecnològica/desinstitucionalitzadora) està fent surar una tercera crisi, molt més profunda i totalment independent de les anteriors: una crisi estrictament professional, d’autoconsciència d’haver transgredit -si no traït- les essències periodístiques, resultat de l’obert abraonament vers els anunciants o subvencionadors de torn en la cerca de la sostenibilitat empresarial i d’una perenne nit de noces amb el poder.

S’agreugen els efectes de la crisi 1+2 sobre els mitjans i els seus treballadors comencen a prendre consciència de ser, com diu Josep Comajoan en aquest post, “periodistes de classe desenganyats de la classe periodística”. Sura la tercera crisi, i s’esdevé el dubte: “estem fent bé la nostra feina?”, preguntava Xavier Bosch als quatre convidats de l”Àgora‘. Mesclem i sacsegem les tres crisis, i l’etern oblidat -el ciutadà- aixeca el dit i pressiona perquè li sigui proporcionat, en el format que sigui, a través del mitjà que sigui, l’única cosa que en realitat l’importa: un producte periodístic… de debò, pel qual, fins i tot -si atenem a les exitoses experiències de micromecenatge-, sembla que està disposat a rascar-se la butxaca.

Centrem-nos una estona en l’inèdit ‘Àgora‘ de la setmana passada, un programa que, com va afirmar el seu director, no anava dirigit al gremi sinó a tota la societat en general.

Seguint el model jerarquitzador de la informació típic de l’ofici, l’exdirector del desaparegut ADN, Albert Montagut, va voler deixar ben clar quina era, de totes les crisis que afectaven el sector, la que a parer seu requeria resposta immediata per part de la professió:

El més important que hem de fer és allunyar-nos claríssimament dels polítics, convertir-nos realment en fiscalitzadors de la seva feina i apropar les nostres informacions a la horitzontalitat de la gent. I això és el pas previ per acabar aquesta crisi. Si no fem aquest acte de contrició, de veure que realment això és un dels grans problemes que tenim tots els mitjans, jo crec que serà molt difícil entrar en la nova era, explicant-li a la gent jove què és el periodisme i què n’esperem d’ells

Segons Montagut, el model de negoci que s’ha desenvolupat a l’Estat espanyol (Catalunya inclosa) s’ha caracteritzat per cercar la fidelització de l’audiència, no a través de l’estrictre i rigorós treball periodístic, sinó de la complicitat ideològica. És el que s’anomena, ja amb tota naturalitat, “periodisme de trinxera” o, com solc referirir-m’hi més caricaturescament en aquest blog, “iberiquíssim periodisme de trinxera”:

Els diaris busquen la ideologia, no busquen la informació d’interès global per a la majoria dels lectors; i això és un error, perquè limita molt les teves possibilitats de venda

També en David Bassa atorgava importància preeminent a la crisi periodística. Segons el president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, la irrupció de les noves tecnologies ha palesat la prèvia institucionalització de la tasca periodística en els mèdia predominants i ha agreujat la crisi global del sector de la comunicació, entre altres coses perquè fins ara la resposta dels mitjans convencionals està essent:

(…) fer redaccions precaritzades, fer redaccions low-cost i, amb la crisi econòmica, això s’està aguditzant. I una redacció precaritzada fa que la informació rigorosa, crítica i independent sigui gairebé impossible

Però la xarxa no només hauria evidenciat la constant vulneració de les essències periodístiques, és a dir, del contracte subscrit amb la societat. A parer de Bassa, també demostraria que la dependència mediàtica de les subvencions i de la publicitat ha respost a unes estructures comunicatives que, hores d’ara, s’estan ensorrant definitivament. I això, segons apuntarien els darrers estudis sobre periodisme col·laboratiu, dirigiria el sector cap a una fragmentació del consum de continguts, un model en el qual:

(…) els consumidors amb més incidència social, amb més implicació social, per tant, els que més interessa a qualsevol mitjà, són els més exigents també. És a dir, que potser el que hem de fer és un canvi en l’estructura comunicativa, no tenir grans mitjans, o no aspirar a ser el gran diari, la gran televisió, la gran ràdio, sinó saber clarament a qui t’adreces i fer una informació rigorosa, crítica, independent i molt adreçada

I aquí és on entra en joc la ciutadania. Llúcia Oliva, en qualitat de presidenta del Consell de la Informació de Catalunya, afirmava que, lògicament, els que han de salvar el periodisme són, en primera instància, els propis periodistes, però que darrera ha d’existir una veritable pressió social de ciutadans i ciutadanes, en tant que principals beneficiaris de la tasca periodística:

Nosaltres hem de realitzar el dret de la gent a saber i la societat ha de lluitar, ha d’exigir que la informació sigui ètica, de qualitat, veraç, i independent, perquè amb aquesta informació prendrà decisions molt importants per la seva vida privada

En aquest sentit, Oliva apuntava a l’existència d’una doble funció social del periodisme. D’una banda, la més òbvia, de complir amb el mandat de satisfer el dret de la ciutadania a ser informada amb rigor, amb independència, amb veracitat (si és que n’hi pot haver de cap altre tipus, d’informació). De l’altra, menys visible, la d’educar la ciutadania en el fet de mantenir-se amatent al rigorós compliment per part dels professionals dels mitjans del seu deure d’informar, no de publicitar ni adoctrinar sota disfressa informativa.

El director adjunt d’El País, Lluís Bassets, que acaba de publicar un llibre apocalíptic sobre el futur del periodisme (“El último que apague la luz“), també abordava la qüestió essencial de l’educació en comunicació de la societat. Ho feia, però, seguint la línia catastròfica de la seva obra impresa. Per a Bassets, el treball veritablement ingent que espera la professió no és educar la ciutadania en la fiscalització del producte informatiu a partir d’un exercici més rigorós de la tasca periodística, com apuntava Oliva, sinó canviar els pèrfids hàbits de consum d’una joventut immersa:

(…) en la cultura de la gratuïtat, inclús en els continguts bons. Aquí tenim un problema (…), que és educar la gent en la cultura de que han de pagar per l’excel·lència periodística, perquè l’educació que hem difós és la gratuïtat absoluta, en la música, en el cinema, en el llibre i en el periodisme

Excel·lència periodística? Ciutadans educats en la gratuïtat? Estirem-ne el fil.

Cultura democràtica

¿La nostra ciutadania, especialment la jove, ha estat educada, com diu Bassets, en la cultura de la gratuïtat, en la cultura de no pagar per la música que escolta, pel cinema que veu, pel llibre que llegeix i pel periodisme amb què s’informa? ¿O més aviat, ha estat la irrupció de les noves tecnologies de la comunicació la que està propiciant que tots els instruments de gestió i distribució de continguts hagin esdevingut obsolets i que, com a resultat, sigui el contingut en sí el que emergeixi com a únic element amb veritable valor en una relació d’intercanvi directe entre creador/elaborador i consumidor?

I si el que conté valor és el producte en sí mateix, i el producte resulta necessari, ¿qui diu que no hi haurà ciutadans que paguin -ja es veurà de quina manera- per la música o per la novel·la o per l’assaig o per la pel·lícula o pel reportatge, si aquests són de qualitat? La progressiva desaparició de les estructures mediadores no posa en crisi l’obra d’art ni la peça periodística sinó una indústria que deixa de ser l’instrument imprescindible per al consum d’aquests productes.

No deixa de sorprendre, doncs, que a parer del director adjunt d’El País, el gran problema per als periodistes (com per als creadors d’obres d’art) sigui que davant seu sorgeixi una massa ingent de murris que no estan disposats a sufragar la seva feina. Jo diria que l’enorme problema per als periodistes és, en tot cas, trobar-se, de cop i volta, nus enmig de la plaça Catalunya, amb el producte que han estat elaborant durant anys en el sí dels grans grups de comunicació com a únic tapall de les vergonyes.

Perquè sense negar que hi hagut i hi ha, certament, periodisme en els mitjans convencionals, ¿vendre informació, vendre periodisme ha estat realment l’objectiu primordial del grup de comunicació? És a dir, oblidem per un moment la fidelització ideològica que ha cercat la nostra premsa i acceptem que el lector se subscriu a un diari o el compra en quiosc perquè vol veure realitzat el seu dret a ser informat amb rigor. ¿Però la publicitat o les subvencions públiques, que són les que realment feien sostenibles la caduca capçalera, de debò sufragaven informació, és a dir, periodisme?

Fa una setmana, per exemple, arrel del tràgic ensorrament de l’edifici que allotjava tallers tèxtils a Bangla Desh, una de les potents empreses espanyoles implicades, El Corte Inglés, anunciava un paquet d’ajudes per als afectats de Dacca. La pregunta que ens hem de fer aquí és, ras i curt, si això que ha aparegut a bastament a tota la premsa del país pot considerar-se periodisme. ¿Publicar la intenció reparadora d’una empresa que s’ha vist relacionada en un cas -de ben segur, la punteta d’un iceberg gegantí- d’infame explotació d’éssers humans és periodisme? ¿No és, més aviat, admetre que la veritable notícía no ha estat la mort de més de 500 persones explotades laboralment a Bangla Desh i que hi ha empreses occidentals involucrades sinó que el nom d’El Corte Inglés, Mango, Primark han quedat fatalment tacats?

Periodisme hagués estat -i per això sí que valdria la pena rascar-se la butxaca- que la publicació de la intenció de l’empresa anés acompanyada de l’inici d’un procés de verificació per part del mitjà de la culminació exitosa de l’anunciat paquet de mesures i, alhora, d’una investigació sobre si aquesta mateixa empresa manté relacions comercials amb d’altres tallers del mateix tipus a Bangla Desh o a d’altres indrets del globus. Això hagués estat periodisme. Sense això, és pura rentada d’imatge d’El Corte Inglés davant del seu mercat ibèric.

S’adduirà que no hi ha recursos -ni voluntat, hi afegeixo- en unes redaccions cada cop més esprimatxades. Si és així, si la missió veritablement periodística -perquè parlem d’això, no?- esdevé de debò impossible d’executar, el que en aquest cas s’apropa més a la deontologia professional és no publicar ni una ratlla del comunicat de premsa enviat per El Corte Inglés. Que això és un silenci mediàtic? Sí, però no pas periodisme silenciat, sinó relacions públiques -o publicitat- silenciades, que és ben diferent.

Però, tornant a Bassets, el greu problema és que tenim la ciutadania educada en la cultura de la gratuïtat i que això fa gairebé impossible la sostenibilitat del periodisme. En cap cas, que tinguem la ciutadania educada en la cultura de les intencions i no en la de les proves, que la tinguem educada en la cultura de les declaracions i no en la dels fets, en la cultura de la imatge i no en la del treball.

Preguntat a ‘Els Matins‘ per com vivien les CUP la nova experiència en el treball parlamentari, el diputat Quim Arrufat confessava fa uns dies que se sentien ben lluny de la mena de política que es duu a terme en aquella institució:

És una cultura política orientada a la discussió permanent als mitjans i, per tant, a l’escenificació permanent d’unes discrepàncies, d’unes intel·ligències, d’unes negociacions secretes, d’unes reunions secretes també; en tot cas, és política de teatre, política de plató

Què és primer, l’ou o la gallina? ¿Tens una societat amb cultura profundament democràtica de què s’imbueixen totes les seves expressions -també, la periodística- o són els constants petits gestos democratitzadors en cadascuna d’aquestes expressions les que van construint la cultura democràtica?

Si ens quedem en el tòpic i superficial anàlisi de Bassets sobre els efectes nocius del ‘papus’ tecnològic, convindrem que, és clar, periodisme, música, literatura corren seriós perill de desaparèixer per culpa d’una ciutadania aviciada la qual urgeix ser reeducada en la recompensa de l’esforç i del treball.

En un examen més minuciós, però, potser descobrirem que els grans dèficits educatius de la nostra societat són d’una altra mena, molt més profunds, que afecten els pilars mateixos sobre els quals se sustenta el nostre ordre social. En la crítica a la darrera obra de Antonio Muñoz Molina, “Todo lo que era sólido“, Sofía Amón n’extreu uns fragments poderosament descriptius:

En treinta y tantos años de democracia y después de casi cuarenta de dictadura no se ha hecho ninguna pedagogía democrática. La democracia tiene que ser enseñada, porque no es natural (…) Se pueden improvisar las constituciones y las leyes electorales, pero no los hábitos que tardan mucho tiempo en formarse, en calar en la vida y en la conciencia de las personas, en el pensamiento, en los actos diarios

Potser les nostres institucions -polítiques, empresarials, comunicatives- han viscut en essència d’esquena als seus propis clients/consumidors/servits. Potser aquesta inexistència de diàleg els ha privat de la necessària actualització de les seves labors i els ha tancat en la seva presumpta excel·lència tot perpetuant el massiu estat d’ignorància de la ciutadania. Potser aquella política que hem estat visualitzant no ha estat, a la fi, política; potser aquell periodisme que hem estat consumint no ha estat, a la fi, periodisme.

Afirmava amb rotunditat el fundador i director de Mediapart, Edwy Plenel, a les planes del propi diari de Lluís Bassets que:

Interpretamos mal la revolución de Internet. No es nuestra competidora. Es la mejor noticia para el periodismo, porque nos obliga a escuchar a los ciudadanos

No devia escoltar Plenel aleshores, com tampoc no sembla estar escoltant ara la ciutadania. Cert que l’inèdit ‘Àgora‘ sobre els mitjans i el periodisme no va passar, segons m’informava Tono Hernàndez a twitter, d’un trist 3,7% i 65.000 espectadors de mitjana, l’audiència més baixa de la temporada. Que el camí és llarg no admet discussió; però que ja l’hem encetat, tampoc.

Ja hores d’ara, amb comptagotes, sense estridències, si voleu, la ciutadania va aixecant el dit i, ‘Anuari‘ rere ‘Anuari‘, ‘Salvados‘ rere ‘Salvados‘, va indicant la manera com vol ser educada en política, en periodisme, en democràcia.

I el diner? Doncs, per a allò que s’ho val. Que no ha estat sempre així?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s