El model Kilian Jornet

El d’avui és un neguit que fa ja força temps que em corrou i que només he manifestat de manera pública en petit comité. Potser per sotmetiment a la dictadura de l’agenda mediàtica, per un cert recel davant el rebuig que probablement generaria, potser per una barreja de les dues, el cert és que fins ara no ha abandonat aquest permanent estat de latència.

No puc negar que Richard Sennett amb el seu llibre ‘Juntos‘ i algunes de les reflexions que he anat llegint i escoltant darrerament, n’han estat una empenteta considerable. L’estímul definitiu, però, l’ha proporcionat en Risto Mejide amb el seu retuitejadíssim article de la setmana passada a El PeriódicoNo busques trabajo.

I com que li ha tocat el rebre a Kilian Jornet, és obligat fer-ne, d’inici, una presentació.

Des de fa un parell o tres d’anys, difícilment trobarem a Catalunya algú que personifiqui de manera tan contundent l’infatigable esperit de superació personal. Esquiador i corredor de muntanya d’èlit, posseïdor d’un medaller inacabable, Kilian Jornet és, ja hores d’ara, considerat com un dels millors atletes de tots els temps en la seva especialitat.

Més enllà de capacitats físiques i aptituds atlètiques, Jornet es desviu per transmetre a través de la seva arriscada i espectacular activitat la importància de no mirar enrere, de vèncer tots els obstacles que se’t vagin presentant, de perseguir sense descans els teus somnis encara que no els arribis a assolir, en una filosofia de vida que recull en el projecte ‘Summits of my life‘, endegat l’any passat i que s’allargarà fins el 2015:

L’enaltiment general i generós de les singulars proeses del corredor català no és res que ens hagi d’estranyar. Com dèiem, Kilian Jornet porta l’esforç físic i psicològic individual a l’últim extrem en una “lluita” de per sí extrema -per desigual- entre l’ésser humà i la natura. I un projecte que inclou pujar i baixar sis cims -Aconcagua i Everest, inclosos- corrent i amb escassa ajuda material és el súmmum de la tenacitat, del no defalliment.

Quan la persecució dels propis somnis comporta l’assumpció d’una mort que potser t’espera a la propera passa, doncs, quins obstacles generalment menys perillosos no serem capaços d’encarar la resta dels humans?

Obstacles

No vivim el que es diu una època plàcida. El nombre d’aturats no para de créixer, els ingressos de la majoria de famílies minven, el cost de la vida s’apuja, al nostre voltant molts perden la llar, baixen la persiana botigues de sempre i d’altres de recents, les nostres institucions flaquegen o esdevenen obsoletes, el crèdit -en tots els sentits- fa figa, naufraga la confiança en el poder de la nostra veu, desconeixem les regles del joc ni la veritable identitat de qui les marca i, el que és pitjor, veiem molt més factible l’agreujament que no pas la inversió de la tendència.

I en una navegació a la deriva, el creixement de la desesperança resulta inevitable. No són tant les tanques el problema com el desconeixement sobre les seves dimensions i sobre el moment i freqüència amb què es presentaran, combinat amb la certesa que el terra des d’on ens haurem d’impulsar per mirar de superar-les és dia rere dia més inconsistent.

Si aquest estat de coses fos una rèplica dels altres períodes crítics que cíclicament genera el propi sistema podríem estar raonablement tranquils. No és el cas. La ignorància general no és impediment per sospitar que això no és pas un fenomen localitzat ni puntual sinó d’un abast que supera totes les fronteres físiques i mentals que han definit el nostre món durant tants anys i sense específica data de caducitat. Ni xiuxiuejar-nos l’asserenador “ja vindran temps millors” podem permetre’ns. No sabem ben bé què s’esdevindrà però, això sí, sabem que res serà com ha estat abans.

D’aquesta manera, obrint-hi amigablement els braços, en molts casos, opositant-hi amb tan fervor com ineficiència, en d’altres, la idea que ens apropem a una societat significativament menys auxiliadora, menys compensadora i més revaloritzadora del viure segons l’esforç esmerçat, va arrelant sense grans escarafalls, però sense pausa.

D’acord, ens hem indignat, hem exigit -infructuosament- responsabilitats a aquells que, per acció o omissió, ens han conduït a la depressió econòmica i social actual. Però, i què més? El lament i la ràbia són comprensibles però inútils perquè paralitzen, diuen. Cal superar l'”això no és just” o el “no ha estat pas cosa nostra” i rumiar com ens ho farem per seguir endavant, hi afegeixen. Doncs, això: rumiem-hi.

És aquí on entren en escena els models. Models, sí. Escrit així, amb ‘s’ final, en un marcat i decidit plural.

El model

Si hi ha una cosa que em sorprèn de manera especial del trànsit que estan protagonitzant les anomenades societats occidentals és que aquell previ procés de reflexió que l’encarament de qualsevol canvi profund en teoria demanda no és que sigui incomplet, és que és inexistent.

I és inexistent perquè, com deia, ens abandonem com a societat a l’acceptació del destí incert a què ens porta la nostra embarcació a la deriva. Un destí incert que, des del moment que deduïm que molt probablement gaudirem de menys “privilegis” en el futur, resulta en realitat menys incert. I si el final de trajecte no és tan hipotètic com semblava, per força també caldrà posar en qüestió la presumpta navegació sense rumb.

Deriva i incertesa no deuen ser tan indiscutibles, doncs. Segur que no. Però l’important és que ens semblin irremeiables.

Com hem apuntat en entrades anteriors, el desgast de les institucions tradicionals junt amb el progressiu empoderament de la ciutadania que han propiciat les noves formes de comunicació en xarxa han permès, entre altres coses, que maneres de funcionar en societat perpètuament relegades al “fora de camp” del coneixement públic -per tant, a la no existència- penetressin en la carpeta d’allò factible i debatible, és a dir, del que és real.

Aquest és un punt no precisament menor. Significa que aquells moviments altermundistes, aquells que proposen i practiquen una manera de viure en societat allunyada dels paràmetres del capitalisme, els que, havent estat etiquetats com a extrems o radicals, han estat reiteradament ignorats en el terreny del debat polític, han aconseguit introduir-hi una falca. Són pocs, però ara se’ls veu, per tant, hi són. I si hi són, de la no-opció han passat a ser opció; residual, és clar, però possible.

A Catalunya, per exemple, la irrupció de les CUP als escenaris propis de la política institucional i dels focus mediàtics ha propiciat, més enllà de la minúscula influència que la seva representació parlamentària permet, la visualització pública de fons i formes propis d’àmbits molt concrets del nostre teixit social que restaven ocults a ulls de la immensa majoria de ciutadans. Si a això li sumem la progressiva significació -especialment des de l’esclat indignat de maig de 2011- de figures, com Forcades i Oliveres, que també advoquen per bandejar el model vigent en les democràcies liberals, una alternativa que a la pràctica no ho era ara sembla postular-se com a model viable.

Lògic, vist el context. Afirmava amb contundència l’escriptora i periodista Cristina Fallaràs en aquest fragment del darrer ‘Via Llibre’ del Canal 33 (minut 7:13 a 7:27) que:

Los derechos de los trabajadores que habíamos adquirido con años, con décadas de lucha, ya los hemos perdido. En cuatro años los hemos perdido. En nada. Cuando ya no tienes nada vuelves a recuperar la dignidad.

Quan, gota a gota, de manera quasi imperceptible, han desaparegut, entre moltes altres coses, gran part dels drets laborals del conjunt de la ciutadania, quan l’estat del benestar sona a andròmina, el funcionari a privilegi, pensions i sanitat i educació públiques a quelcom insostenible, resulta raonable plantejar-se que potser és simplement impossible evitar des de dins la deriva ultraliberal del sistema hegemònic, que potser ja no tenim ni eines ni contrapesos (com el d’enllà del teló d’acer) per impedir que s’acabi expandint per tota Europa el que, a parer d’Isidro López, és el veritable triomf de les tesis thatcherianes: el neoliberalisme cultural.

Afirma López, però, que tot i que és evident que al vell continent el neoliberalisme econòmic s’implanta amb contundència per mitjà de les pròpies institucions europees, no ha aconseguit ni aconseguirà fer arrelar el discurs ideològic dels temps de Thatcher o Reagan:

(…) frente a los desahucios Rajoy dice “Ya estamos tomando medidas. Nos preocupan mucho los desahucios, etc.” mientras que Thatcher diría “Los desahuciados se lo merecen y no hay ningún motivo por el que nadie deba hacer nada por ellos”. Hay un abismo entre una posición y otra, y ese abismo no responde más que a la fuerza ideológica, cultural, que tiene el neoliberalismo en un momento y en otro.

L’exemple concret exposat és inqüestionable. Però, ¿podem assegurar que el discurs thatcherià de les “dues nacions” que esmenta López: el de la nació “treballadora, honrada i bona” enfront de la nació de “dropos, conformistes i paràsits” no va agafant poc a poc entre nosaltres? És a dir, reconeixent-li a l’autor d’aquest interessant article que la lògica estatalista està profundament arrelada a Europa i afegint-hi el que dèiem abans, que ara com mai són visibles alternatives pràctiques i discursives oposades a la concepció del món de l’òrbita capitalista, ¿podem afirmar que en aquest temps de trànsit i d’obligada reflexió s’està produint de debò un debat de fons entre dos models de societat?

O més aviat el monòleg d’un sol model (dit així, sí, sense ‘s’ final)?

Reducció al ‘jo’

Fa un parell de setmanes, un periodista alacantí a l’atur va empescar-se la idea original de cantar el seu currículum al metro de Barcelona i penjar-ne la gravació al Youtube. En pocs dies, un desenllaç inmillorable: més de mig milió de visualitzacions del vídeo, significativa repercussió mediàtica i, de resultes de tot plegat, contracte com a guionista per al programa ‘Así nos va‘ de La Sexta. Com destacava La Vanguardia:

Se puede pasar del completo anonimato y el desempleo, a (…) colaborar en un programa de tirada nacional

O, “tirant” de nostrat Martí i Pol, com El Periódico:

Tot està per fer i tot és possible

Chapeau per a Enzo Vizcaíno! Als seus 24 anys, amb una llicenciatura de periodisme sota el braç i formació com a community manager, no s’ha resignat a seguir engruixint un atur juvenil que a l’Estat espanyol és a punt d’arribar al 60%, i no s’ha quedat esperant que li arribés una oportunitat des d’un sector, el de la premsa, que en un any ha enviat a l’atur gairebé 20.000 periodistes. Ha arriscat, ha innovat, ha triomfat.

Vizcaíno ha de ser, doncs, per força, la prova palpable que, també aquí, al depressiu sud d’Europa, esdevé real el sil·logisme que es deriva del mediterràniament publicitari:

Tot depèn del com i el com només depèn de tu

És a dir:

Tot depèn exclusivament de tu

Aquesta sentència amb fins comercials de l’empresa cerversera que des de 2009 explota “una vida viscuda mediterràniament” l’ha corroborat el self-made man Risto Mejide en l’article que esmentàvem a l’inici. Com el títol del text fa pal·lès, el publicista i valorador/destrossador de voluntariosos aspirants a artistes advoca per la inutilitat de cercar treball en el context actual (sort que Vizcaíno va anticipar-se al popular article) i per conjugar verbs alternatius com “crear”, “reinventar”, “fabricar”, “reciclar”:

Por si aún no lo has notado, ha llegado el momento de las empresas de uno. eres tu director general, tu presidente, tu director de marketing y tu recepcionista. La única empresa de la que no te podrán despedir jamás.

L’ús de l’imperatiu singular per part d’una figura mediàtica avesada a conjugar el present en primera persona ha tingut l’efecte esperat. Com exposa Francesc Pujol en aquest anàlisi, la repercussió de l’article en les xarxes socials ha estat espectacular tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Sabent que serà a la pràctica impossible de mesurar l’impacte en la futura vida laboral de cadascun dels milers de tuitaires que han confessat sentir-se admirats, meravellats o emocionats pels consells de Mejide, de moment el que sembla haver-ne sortit plenament reforçada ha estat la imatge de marca de l’autor, la reputació del propi Risto Mejide.

Tot quadra. Receptes per esdevenir un perfecte self-made man elaborades per un veritable self-made man i que acaben retornant en forma de reforç de l’estil self-made man inherent a l’esmentat personatge.

En un exercici típic de les existoses publicacions d’autoajuda, Mejide demana a cadascun dels seus lectors individualment (no oblidem l’imperatiu singular) que sàpiga gratar en la seva personalitat, identificar les seves habilitats (“Tots tenim una capacitat que ens fa especials”), descobrir-hi aquella raresa o aquella singularitat -a temps, això sí-, i llençar-se a l’arena a guanyar-se el circ.

Deia l’Eudald Espluga en aquest article de fa un parell de mesos a Núvol que el gran èxit del discurs de l’emprenedoria ha estat invertir intel·ligentment el llenguatge:

(…) ja no tenim aturats sinó «buscadors de feina», empresaris de si mateixos que no han quedat fora de la roda productiva, sinó que estan «invertint» en el seu futur. «L’emprenedoria us farà lliures», titulen, i demanen que com Demòstenes ens anem posant pedres a la boca fins que aprenem a parlar el llenguatge del capital.

El llenguatge -amb la seva infatigable reiteració- té la facultat d’aconseguir que desaparegui la negativitat o positivitat intrínseca d’una realitat objectiva. La inversió del llenguatge, doncs, és el pas previ indispensable per aconseguir que arreli el missatge desitjat. Entre l’aturat (realitat negativa) que “inverteix” en el seu futur i que es “reinventa” (positivitat, activitat) i la retallada (realitat negativa) que resulta “inevitable” (resignació, passivitat) hi subjau exactament el mateix efecte: la generació d’un estat d’ànim i, per tant, d’una conducta nítidament individual.

Arribats a aquest punt, imagino que és moment d’aclarir que no pretenc fer aquí apologia del derrotisme o de la depressió o del lament en els individus. Tampoc, és clar, de menystenir la disposició i l’empenta individual per superar tràngols -de la mena que sigui-, revertir conjuntures negatives o, simplement, ser fidel a les pròpies motivacions laborals o intel·lectuals, o al particular i vitalista carpe diem.

Del que es tracta és d’emfatitzar que el capgirament lèxic en el missatge de la publicitat i de la informació, la cerca de l’empatia emocional en populars obres de ficció -compte!, també en informatius-, així com la promoció d’activitats físiques de risc i d’una concepció de l’activitat esportiva/competitiva on el segon del rànquing és un veritable fracassat, és la clau de volta de la supervivència d’un model (el model) que, en condicions d’estricta observança de la realitat objectiva, ara més que mai hauria de ser dut al mecànic per a una profunda revisió.

L'”empresari de sí mateix” que “inverteix en el seu futur” i el treballador públic que any rere any tolera que li sigui ajustat el seu sou en un 7% perquè les “retallades són inevitables” comparteixen una postura clarament individual. L’una és activa, l’altra passiva; cert. Però ambdues es retroalimenten perquè ambdues convenen que, u, no trobarem la solució a la meva desocupació o a la meva retallada de sou en la gestió política del tot, i dos, que per molt “incerta” que sigui la seva deriva i per molts cadàvers que vegem que va deixant pel camí, el nostre model és indiscutible i indestructible i, en conseqüència, només resta buscar-nos la vida i maldar per sobreviure en la jungla.

La llei del més fort

Som a la jungla? Si atenem a l’experiència d’Enzo Vizcaíno o a la de Risto Mejide, però sobretot, a l’espectacularment positiva receptivitat que aquestes dues actituds puntuals han suscitat, no hi ha dubte que així és. Som a la jungla. I a la jungla, ho sabem, sobreviuen els més forts, els més astuts.

Al pobre Kilian Jornet el tinc abandonat des de l’inici; incomprensible, tenint en compte que l’hi he reservat els llums de neó del títol del post. I dic pobre, no només per aquesta aparentment injusta preferència en el text, sinó perquè estic convençut que molt del que aquí he anat exposant no coincideix amb el tarannà ni amb la visió del món d’aquest esportista d’èlit. El seu suport a la candidatura d’ICV-EUiA en les darreres eleccions catalanes (intueixo que, en gran part, pel seu profund neguit mediambiental) semblaria corroborar-ho.

Però com ell mateix deu saber sobradament, Kilian Jornet ja no és, hores d’ara, Kilian Jornet. És una icona. I és una icona del “res és impossible”, del “no hi ha trava que, per complicada que sigui, no es pugui superar”, del “no hi ha obstacle invencible”. Per molt que s’escarrassi promovent que allò veritablement transcendent no és la consumació del nostre particular somni sinó tot el que anem aprenent en el decurs de la seva persecució, Kilian Jornet és notícia permanent per “no tenir rival” en cap prova (com en la darrera, de fa uns dies, la “terrible” Zegama-Aizcorri) i notícia -tot i que és publicitat- per ser l’exitós producte de la “fugida” d’una família com a aposta particular de vida:

Si no hi ha res impossible, si no hi ha cap trava que no pugui ser superada ni obstacle que sigui invencible vol dir que tot, absolutament tot, es redueix a la voluntat, a l’esforç, a l’afany esmerçat per cada ésser humà. És la plasmació del “tot depèn de tu” que transmeten els mediterranis eternament joves, guapos, feliços i sense càrregues del nou spot d’Estrella Damm.

En el Mediterrani real, però, les desigualtats econòmiques i socials entre individus augmenten, això sí, a un ritme similar al de la glorificació de l’emprenedoria; de l’exitosa, és clar. El fracàs en l’empresa individual és sinònim d’empenta insuficient, de poca capacitat d’autoexploració, explotació de les pròpies potencialitats o detecció dels nínxols de mercat.

El que ens hem de preguntar és on ens duu la fe cega en les receptes d’aquest model que, només avui i provocadorament, he anomenat “Kilian Jornet“, i si allà on ens duu és exactament el lloc on de debò volem arribar. Perquè sí, pot ser perfectament que el nostre país (digui’s Catalunya, si acaba esdevenint estat, digui’s Espanya) o que la nostra regió (la “Unió” Europea) esdevinguin a la llarga competitius, tot i que ho dubto, en un món cada cop més interconnectat i cada cop més agrest (com a la jungla, vaja). Al capdavall, la munió de cadàvers socials víctimes de la ferotge competència no ha estat, ni molt menys, impediment per esdevenir potència mundial.

És, doncs, aquest el preu que estem disposats a pagar? I parlant de preu, ¿a quant aniran els milers de voluntariosos emprenedors que fracassaran en l’obstinat camí, que desertaran, que haurem col·locat en la invisibilitat de la marginalitat i, el pitjor de tot, que es veuran incapaços de revertir la situació perquè els haurem anul·lat el fonamental concepte de ciutadania i perquè de totes les potencialitats individuals existents únicament els haurem ensenyat aquelles que són més útils al sosteniment del propi model?

Segur que molts dels animals i animalons de la selva amazònica continuen menjant-se els uns als altres del tot aliens als buldòzers que mica en mica exterminen el seu hàbitat. La diferència o la desigualtat és tan innata -o adquirida- en l’espècie humana com en el regne animal, però nosaltres sí que tenim alternativa: podem i sabem introduir-hi mesures equilibradores en benefici de tots. Com sosté César Rendueles en aquest article:

La igualdad no es un punto de partida, es un resultado (…) La igualdad es el fruto de la intervención política, un producto de la construcción de la ciudadanía y la democracia que debemos cultivar sistemáticamente

I per construir ciutadania i democràcia resulta indispensable la cooperació de què parla Sennett. En canvi, quan més flaqueja el nostre model, quan més nítidament se’ns mostra aquesta “incerta” deriva, la que dominen i piloten el grapadet de privilegiats que xuclen milions de vides miserables, just quan treuen el cap experiències cooperatives i comunitàries d’èxit, just ara -qui sap, si no ara més que mai-, exploten i triomfen Vizcaínos i Mejides, o el model -que em perdoni el protagonista- Kilian Jornet.

El cor em diu que és paradoxal. El cap em diu que de paradoxal no en té res.

Anuncis

31 thoughts on “El model Kilian Jornet

  1. Xavi Vinyals ha dit:

    Roger
    M’ha agradat molt el to i el fons de l’article. Des d’aquí el sud el misatge de “model” és diferent (amb tots els matissos que tenen el diferents països i fins i tot dintre de cada lloc). Al menys s’escolta una altre música tot i el soroll que us arriba a través de les pàgines d'”El País” i altra premsa “sèria”. El que m’és més curiós és que l’afirmació del Meijide la vaig rebre d’una persona progressista al inicis dels anys 90. Tots hauriem de ser “autònoms” i a competir. I el més fort és el que comentes: quan la crisi – aquest cotxe que pensaves flamant – t’invitaria a pensar que hi ha alguna cosa que no va, vas i encara apretes l’accelerador. Nosaltres que compartim experiència castellerea seria el mateix que entestar-se a fer un “quatre de vuit” d’una manera que ja no és viable (no tens primeres, laterals adequats, els terços s’obren i el quint, ai els quins, abocats fins baix) i amés dir que només depen de cadaú. No, els castells, com la societat on vivim, es comunitaria i les solucions individuals i competitives no hi tenen cabuda (i no derivo a parlar de la propaganda a les camises).
    Una abraçada

    • Roger Vilalta ha dit:

      Xavi,
      Boníssim -i encertat- el símil casteller!
      A mi en neguiteja especialment veure fissures en la rotunditat amb què Isidro López afirma que al nostre entorn no ha agafat el neoliberalisme cultural thatcherià. No és comparable, evidentment, però crec que l’individualisme està arrelant poquet a poquet, de manera molts cops imperceptible, fins i tot inconscient, en amplis sectors de la societat no precisament liberal o ultraliberal. No m’estranya pas aquest exemple que poses de la persona de tarannà progressista que queda “atrapat” pel cant de sirena competitiu. No m’estranya i, com dic, em preocupa.

      I sí, totalment d’acord, amb l’altre símil, l’automobilístic. I demostra que una altra de les nostres capacitats no explorades (ni explotades) és la reflexió, la visió de conjunt i a llarg termini. És clar que no ens ho permeten gaire, oi?

      Una abraçada, Xavi! I merci, altre cop, pel comentari!

  2. Xavi ha dit:

    M’ha agradat força el post. M’agrada el to, tot i que no sé si el pobre Kilian és mereix el que li han/has posat a sobre. Una cosa més volia dir: el periodisme que es practica últimament m’ha sembla que desvirtua el que passa en ciència. Posa molt èmfasi en alguns individus (científics) i no diu que ara el progrés científic avança gràcies al grup, a que els científics no competeixen (no, no ho fan) sinó que col·laboren per a desentranyar els secrets. Cada cop els grups són més grans, cada cop és més important tenir accés ràpid al que es fa a la resta del món, i divulgar el que vas obtenint per tal que algú faci el següent pas. En resum: que el model que ven el Risto és el model contrari al model científic. I també el model que NO ens traurà d’aquí: no diu som molts (som legió), anem tots junts i canviem-ho. Diu: ves a la teva, el self-made man. Ultracapitalisme com a solució del capitalisme. Una cosa més; jo crec que el Risto, i els altres, tenen les de perdre. No els menystinc: són perillosos, i en saben, i tenen les eines i el poder. Però crec que cada cop més nosaltres, els ciutadans, ens estem organitzant més (en xarxa, en nuclis, com vulguis) i això és just el contrari del que pretenen impulsar.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Abans de res, Xavi, agraït pel comentari i agraït per inserir-hi aquest apunt final positiu. Ens (em) fa falta!

      Crec que l’exemple que poses és absolutament clarificador de quina és la funció principal dels encara anomenats ‘mass media’ (tot i que en aquest post, només en parlo entre línies): el sosteniment del propi model hegemònic. I, per dir-ho clar, aquest model hegemònic no se sustenta radiografiant el treball (i èxit) cooperatiu que el model científic exemplifica, o d’experiències de programari col·laboratiu com els ‘wikis’.

      El model hegemònic se sustenta no tant amb la radiografia com sobretot amb la divulgació d’experiències emocionals (en la seva més àmplia accepció) dels èxits (econòmics, laborals, esportius, i de qualsevol altra mena) de l’individu o de l’element individualitzat. I se sustenta, i se sustenta molt bé, perquè aquesta divulgació en essència emocional es duu a terme a través de tots els eines de què disposa la comunicació massiva, on informació, publicitat i ficció s’entrellacen amorosament per construir i fer arrelar què és i què no és triomfar a la vida.

      Per sort, com tu dius, de manera aliena a l’individualisme mediàtic, cada cop més (ho apunto en el post) creixen (i es fan més visibles) experiències “alternatives” al model hegemònic. Precisament, per això, crec que en aquests moments la transmissió del “model Kilian Jornet” es troba en fase de plena virulència.

      I sí, crec que he estat injust amb el popular corredor. Però crec que en el post deixo ben clar que no parlo d’ell sinó del que ell representa (competitivitat, superació, lluita individual).

      Merci pel comentari, Xavi!

  3. Aquest apunt m’ha recordat el que jo vaig escriure a casa titulat La globalización y el espejismo del empoderamiento: l’enaltiment de l’individu en detriment d’allò comunitari, del projecte compartit, de la solidaritat. Com tu dius, la llei de la selva.

    I sí, no crec que sigui casual…

    • Roger Vilalta ha dit:

      Gràcies, Ismael.
      Em quedo amb les línies finals del teu text:
      “La crisis que les atenaza, más que social o económica, es de gobernanza. No hay desarrollo, progreso, equidad o justicia social sin gobernanza. Y todo lo que sea atajar vías de agua sin retomar el timón es perder el tiempo y eternizar la deriva.”

      L’únic dubte (que ja em preguntava en el post) és si, amb els elements + sospites + intuïcions que tenim, realment podem seguir parlant de deriva.

      Per cert, no sé què en deu pensar el Molt Honorable President de la Generalitat que ens llancem amb tanta alegria com ell a les metàfores nàutiques 😉

      Gràcies altre cop, Ismael!

  4. cristinabe ha dit:

    Molt interessant el post, Roger. Diria que és el post que més he gaudit llegint, possiblement perquè indirectament toca temes sobre els que fa temps que penso.
    Amb el que diré a continuació no vull insinuar que el que passi al món natural hagi de ser extrapolable al món social-humà però molta relació si que té (i com a mostra els exemples que en Xavi Vinyals, Xavi i l’Isamel donen).

    Deixa’m que introdueixi algunes idees de filosofia de la biologia. Al meu parer hi ha una fal•làcia que durant molt de temps s’ha mantingut en el nostre imaginari, la de que a la selva sobreviuen els més forts/astuts. Això no és del tot correcte (de fet el que es diu és que sobreviuen els més adaptats). En el món natural sobreviuen diferents tipus de models en un equilibri que de vegades es trenca i, aleshores, la natura torna a “reconstruir”. Hi ha organismes més individualistes que, davant les limitacions que imposa el medi, tenen determinades estratègies de supervivència i d’altres organismes que han optat per la cooperació o per un tipus de vida més social. I tots aquests models, al seu torn, s’interrelacionen.

    Si pujem però un nivell en la “ceba” que és la relació entre natura-organismes hi ha un fet diferencial que nosaltres els humans poques vegades contemplem. Els organismes, ja siguin “individualistes” o “socials” tots ells mantenen una relació estreta de regulació amb el medi (adaptacions, construccions de nínxols, etc.). No és una qüestió ètico-ecologista (salvem el medi ambient!) sinó una qüestió físico-ecològica. Si determinats organismes creixen més que els recursos que tenen per sobreviure, moren part dels seus individus (o tots) i, al seu torn, això afecta a la resta dels organismes i de la totalitat del sistema.

    La descripció que fas del model proposat per Mejide ve a ser un model que segueix la idea de que al món/selva tots hem de seguir el model de ser “individualistes”. En contraposició hi ha el model (molt poc considerat fins ara) que proposa Sennett.
    L’amenaça és, precisament, la manca de recursos (un món finit). I la pregunta: quin és el model que ens resultarà més favorable?

    El més preocupant és, al meu parer, que també en el nostre imaginari hem oblidat totalment que estem en íntima i estreta relació tots plegats (tots és tots!) i amb l’entorn en que vivim. Això és un fet, no és una opinió ni una ideologia política. I penso que haver oblidat això és precisament on rau la font dels nostres problemes actuals.
    Estem en un moment en que un cert equilibri que teníem s’ha trencat, proposar com a solució al “problema” insistir en extendre i universalitzar un model que ha fomentat el “problema” no sembla gaire intel•ligent ni beneficiós si el nostre objectiu és sobreviure. Ni tampoc serveix perquè uns pocs sobrevisquin perquè ells, mal que els pesi, també estan relacionats amb la resta.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Davant de l’esplèndida argumentació que fas, Cristina, poca cosa més puc afegir. Bé, sí, una primera cosa és més que obligada: reconèixer per part meva la reproducció d’un tòpic més que inexacte i, com dius, molt extès (i jo que critico tantes vegades la transmissió irreflexiva d’estigmatitzacions o de “veritats” per part dels mitjans de comunicació!). Rumiant-hi pocs segons, surten a la llum relacions de tipus cooperatiu en insectes i mamífers ben coneguts. I rumiant-hi una miqueta més s’arriba a la clau de volta de tot plegat, que és, com dius, l’equilibri en el sí del respectius hàbitats, tenint en compte que els recursos són, al capdavall, finits.

      Però a banda de la pertinent esmena que em fas en el terreny de la filosofia de la biologia, destaco aquest paràgraf teu, per a mi, absolutament clau:

      “El més preocupant és, al meu parer, que també en el nostre imaginari hem oblidat totalment que estem en íntima i estreta relació tots plegats (tots és tots!) i amb l’entorn en que vivim. Això és un fet, no és una opinió ni una ideologia política. I penso que haver oblidat això és precisament on rau la font dels nostres problemes actuals.”

      Tenir clar que estem en íntima i estretíssima relació amb la resta d’humans i amb el nostre entorn hauria de ser, com molt bé dius, un missatge absolutament neutre ideològicament, veritat científica rotunda.
      En canvi, i aquí rau la perversió de tot plegat, la neutralitat ideològica que se’ns ven se situa en el mateix model que fomenta l’explotació infinita de recursos, que potencia la competitivitat molt per sobre de la cooperació i que, lluny de promoure la reflexió i l’esmena en el camí traçat quan més ho necessita, segueix incidint en tot allò que directament ens mata… a l’espècie i a l’entorn.

      No serà el propi sistema el que fomenta l’avarícia i el que permet les cícliques bombolles o el que està duent els acreedors a cobrar tot el deute que puguin mentre encara tinguem un alè de vida? N’aprenem?

      Moltíssimes gràcies pel valuós comentari, Cristina!

  5. Horaci ha dit:

    Molt bona aportació de Cristinabe. És molt cert que a les comparacions linials amb les que sovint ens bombardejan hi ha trampa. Molta trampa. La politocràcia ens fa de manera permanent explicacions mes properes als “Trileros” de les rambles que a la compexitat que representa aquest segle XXI.
    Fa uns dies llegia a un artícle de “La revuelta de las Nauronas” un magnific text que es dèia “Que obsesión con los emprendedores” i que venía a trencar aquest discurs de competènca linial. Us deixo el final:
    “La economía es la gestión de los recursos escasos, pero algunos de los recursos más preciados para la economía del siglo XXI, tales como el conocimiento, el talento, la innovación, rompen con toda la lógica de la propiedad privada. El conocimiento, el talento, la innovación, aumentan cuanta más gente los comparte porque se pone en común la diferencia y el pensamiento divergente, cualidades necesarias para su desarrollo. Al igual que las moléculas encuentran nuevas configuraciones y exploran terrenos en redes líquidas, pero no sólidas ni gaseosas, las políticas públicas serían más eficaces y democráticas si las cooperativas fueran la avanzadilla de una cultura basada en lo común compartido, en cooperar y no en privar unos a otros. Se trata de voluntad, pero política, se necesita ambición, pero grande y con finalidad colectiva, no pequeña y oportunista; hace falta un proyecto de país construido por y para todos y no uno en donde todos competimos entre todos para que finalmente ganen unos pocos”.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Amb uns dies de retard, Horaci, et responc.

      Aquest apunt que fas va en la línia del que comentava abans el Xavi sobre la manera de treballar no competitiva sinó col•laborativa dels científics, és a dir, el progrés assolit a partir de la tasca múltiple de compartir el saber, de sumar i esmenar, i d’anar, d’aquesta manera, dipositant capes sòlides de coneixement. Fent-ho extensiu a totes les branques del saber i obrint-ho i fent-ho accessible a tothom va, com diu l’autor de l’article que comentes, en benefici de tota la humanitat i contra tota la lògica de la propietat privada.

      I precisament perquè va contra tota la lògica de la propietat privada i -afegeixo- priva de la perpetuació del coneixement en mans de pocs, en mans de “l’acadèmia”, dels “experts”, cosa que, de retruc, fa molt més complicada la tasca controladora dels pocs que defineixen el destí de tots, és ben clar que una de les batalles (o, potser millor dit, LA batalla) que es lliura i es lliurarà en el futur immediat és per limitar/no-limitar aquesta perillosa potencialitat.

      Com bé diu l’autor, es tracta de tenir voluntat i ambició (i emprenedoria), però no individuals, sinó col·lectives, de la qual cosa en resulta la obvietat, la total “perogrullada” que beneficiant-nos tots, tots en sortirem beneficiats.

      Sennett should rule!

      Gràcies pel comentari, Horaci!

  6. Matias ha dit:

    Entre tanta reflexió profunda voldria deixar una banalitat demostrativa. Els professors d’Institut de la meva filla li han negat pujar centèsimes la nota de Batxillerat perquè la creuen poc ambiciosa (a més d’estudiar, treballa en feinetes, col.labora a la colla de castells, és nova cap del seu agrupament,, escriu i dibuixa, i la molt ximple vol estudiar Pedagogia). Això si els/les que la titllen de poc ambiciosa són licenciats abocats a l’ensenyament per sobreviure i jo crec amb poc nivel pedagògic. Amb respecte, com a molts altres els demanaria que s’estalveissin les seves grans reflexions, crec que encara hi ha cabuda als que el conjunt ens motiva molt més que l’individu.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Jo crec, Matias, que de banalitat no en té res.

      I ja que el senyor Risto Mejide es permet “aconsellar” en imperatiu singular als milers de fans que atresora, deixo anar aquí el meu particular i humil consell per a la teva filla. El que jo faria és anar als professors del seu Institut amb el Diccionari de l’IEC, per exemple, cercaria la definició del mot “ambició” i els la recitaria en veu molt alta i clara:

      “Desig gran d’aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l’amor propi.”

      D’això parlava precisament en el post, de la inversió perversa -la majoria de vegades imperceptible- del llenguatge. A força d’inculcar-lo, el mot “ambició” ha adquirit una connotació eminentment positiva que, com veiem, no té res a veure amb la seva pròpia definició.

      A banda d’això, i prenent l’accepció comunment errònia del terme, diria que estudiar, fer feinetes, col·laborar en una colla de castells, escriure i dibuixar, ser una de les responsables d’un agrupament i voler cursar pedagogia és no ser conformista, és viure i conviure, és col·laborar, és créixer, és “ambicionar”.

      Gràcies pel comentari, Matias!

  7. kilian Jornet ha dit:

    M’ha agradat l’article, siguent-ne en part protagonista crec que es dificil controlar la “imatge” del model i el que vol expresar la persona.

    Personalment crec que tot el que porti el nom de model es erroni, encara que jo visqui d’això avui. El model ens fa seguir passos, cegant-nos d’altres camins.

    L’individualisme sempre surgeix en época de crisi, i l’individualisme sempre s’inspira en models, l’esport dona molt de joc ja que es binari, guanyar o perdre.

    També s’ha de dir que l’esser humà ha actuat d’una forma descaradament individualista envers la resta del planeta, com apuntava la Cristina, el medi té una regulació, i els homes ens hem cregut i creiem per sobre d’aquesta escala. Ara es l’individu, però sempre hem posat per sobre la societat, la humanitat, per sobre del medi, i amb astúcies anem combatent els atacs que ens dona, i en algún moment petarà un o l’altre. I si peta el medi, nosaltres amb ell.

    L’igualtat es un tema difícil, ha d’existir una igualitat de possibilitats, però no podem assolir una igualitat total, amb el desenvolupament que hem fet com a espécie, cada esser es molt diferent. No em demanis a mí nadar 100m com el Phelps, o escriure un article com el teu o, o… però no hem aprés prou bé, des del meu punt de vista, a compenetrar-nos, entre nosaltres i, sobretot, amb el medi.

    Coneixes les películes de Colline Serreau, n’hi ha una, La belle verte, precisament que utópicament, parla d’aquesta estreta cooperació individu-societat-medi

    Per altre costat, si una cosa m’ha donat la muntanya, es que “l’impossible”, els límits, el prova-ho, l’ambició cega, es un suicidi, moltes vegades no tens una segona oportunitat, perquè et posa a lloc ràpid. I la igualtat a la muntanya no existeix, uns tindràn més técnica, uns més coneixaments de la neu, uns més experiència (es a dir por)… i si una expedició pot aconseguir fer alguna cosa, es per la col·laboració precisa entre totes aquestes persones, però concients de les forçes de cadascù i de les limitacions de cadascù.

    Salutacions i gràcies per l’article.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Previ a la resposta, Kilian, deixa’m agrair-te la lectura del post, primer, i després la teva doble valuosa participació: u, que l’hagis compartit amb els teus seguidors a les xarxes, cosa que ha permès la difusió d’una visió probablement allunyada -en alguns casos, és clar- de la seva manera de pensar, i dos, que hi hagis posat el teu granet de sorra afegint-hi un comentari.

      Començaré per l’esmena que et fa l’Ismael quant a la concepció de l’activitat esportiva en el que és -de moment- el darrer comentari al post. Estic totalment d’acord amb ell: l’esport no és, de per sí, binari; el que sí que és definitivament binària és la competició: sigui un esport individual o en equip, guanyes o perds respecte d’altres individus o respecte d’altres equips. És clar, podràs corregir-me dient que si ahir vas córrer 10 km en 30 minuts i avui els fas en 30’25” has “perdut”, però això, essent precisos, és una “batalla” amb un mateix, un voler superar-se, un voler millorar, però la teva victòria o derrota amb tu mateix en cap cas comporta la derrota o victòria d’un altre.

      Això em serveix per introduir una altra de les meves cebes, a banda dels mitjans de comunicació de masses i la seva enorme responsabilitat en l’establiment de models, estereotips i prejudicis, evidentment, també massius. Aquesta altra ceba són els castells, activitat que porto realitzant al meu barri, a Sants, des de fa 18 anys.

      Un dels molts elements que fa dels castells una activitat summament singular és que, tot i compartir elements tant de l’esport (és una activitat física) com de la competició (existeixen rivalitats i desig de superar d’altres colles), el que és, en essència, és un treball majestuós de cooperació entre un nombre molt elevat de molt diverses capacitats individuals per assolir millorar el rendiment del propi grup. És a dir, en una actuació castellera, el format habitual de la qual és de 3 colles participants, les tres poden sortir de plaça celebrant com a bojos l’assoliment, uns, de castells de set, altres, de castells de vuit, i els darrers, de castells de nou. Tots triomfen i ningú no ha perdut.

      Dius també que l’individualisme sorgeix en temps de crisi. No et negaré pas del tot aquesta afirmació, però sí el to resignat amb el que, crec, la planteges. Primer, la part en què mig coincideixo amb tu: d’acord, les crisis poden afavorir de per sí un “campi qui pugui” individual, és a dir, voler ser el més despert o el més original per assolir una feina, per exemple; però no podem negar que les crisis també afavoreixen la creació espontània d’ajuda a través de xarxes i teixits familiars, amicals o d’interès mutu (bancs del temps…). Segon, la discrepància: si no vaig errat amb el teu to resignat, crec que l’individualisme regnant en temps de crisi (especialment en l’actual) es deu, fonamentalment, al foment gens innocent d’una manera de pensar i fer on la persona, el ‘jo’, és la mesura de totes les coses. I dic gens innocent, perquè, de retruc, fomentant l’individualisme en temp de penúries, evites o fas molt més complicada, com bé saps, la queixa col·lectiva i, per tant, les opcions de revolta.

      Tinc més coses a comentar-te, però com que veig que acabes de publicar un nou comentari, de moment, ho deixo aquí.

      Gràcies, altre cop!

  8. johannes ha dit:

    Des de l inici dels temps les societats defineixen models a seguir i no tots els individuus estan disposats a seguir-los. Des del parvulari hi ha models i personatges a seguir i el fet de no seguir-los (tan pot ser un company, in profe, un sistema, pero tambe una religio, una ideologia, o un esport) son models que s espera segueixis. No combregar te preu i poques vegades premi. Per alguns es un cami inevitable, solitari, dur ple de raons que pocs emtendran al llarg de la vida. Mes que una virtut es una taca que assenyala. Els hristos i els mourinhos son com les models, de tan maquillatge i photoshop no les reconeixeries pero munt de persones, de fet democraticament una majoria, les segueix, imita i inverteix vida i recursos, sense saber que es un engany. Qualsevol model d exit (hristo avui, un cristia beat fa 60 anys, un sindicalista pur fa cent anys) es nomes auxoodel d exit i marca la separacio entre el in i l out aixo es tot. Pero no diu res de la vida, sons, olors, somriures, amors, moments i esforcos que nomes tenen valor per qui els fa i experiencies per qui les viu. Ara be un model huma es in model huma. El model del que yu pots viure, valorar, aportar i compartir. Ho ha qui se sent segur seny jutge o general i per aixp elscadmira altres semt Socrates o desenvolupant la capacitat d endinsarse en la natura i sprtirne viu. No es pot generalitzar, sempre hi ha hagut i haura banalitat, vanitat i narcisisme, social o individualment. La historia esta farcida de terror i de emtronitzacions de vertaders sadics. El que es excepcional es l aparicio de tant en tant de revolucipns tranquoles, liders silenciosos que marquen unavgeneracio i modelen no npmes joves sino tambe vells perque sovont un net treu el millor dels pitjors dels homes. Per que no pot in noi de 23 anys que fa el que sent que ha de fer inspirar homes i dones crescudes? El hristo o el mou es guanyen la vidaanipulant les masses , np son in model. No plouen escurcons, a epoques n hi ha hagut mes i rates tambe i un flautista es va forrar. Pero aixo no es l important l important es l autenticitat d aquell esser huma que ens fa respirar tranquols de tant en tant i ens fa dir, no estem tam malament, puc una stona mes o fins i tot dit la meva feina es esforcar me i preparar me i que em segueixi qui pugui (moralment parlant)

    • Roger Vilalta ha dit:

      Johannes, estic d’acord amb tu, però crec que en cap moment he posat en dubte ni l’autenticitat de l’esperit i opció de vida del propi Kilian ni que aquest esperit i opció de vida autèntics puguin influir en d’altres individus, més joves, més grans, més el que sigui.

      Ja he confessat en el post que l’elecció del protagonista tenia una certa “trampa”, perquè de fet, tot allò que critico no ho trobarem en ell mateix sinó, en tot cas, en l’ús que se’n fa de la seva activitat (com en la d’altres). En canvi, però, per aquesta essència de “lluita impossible”, de “lluita desigual”, per la pròpia espectacularitat de la seva activitat (i de com està essent filmada) i per l’aparent facilitat amb què supera cims i derrota rivals, no hi havia dubte que ell (o el model que ens venen d’ell) havia d’esdevenir-ne el clar protagonista.

      També dic en el post que no faig apologia del conformisme individual. Al contrari, crec absolutament necessari que cadascun de nosaltres tinguem la nostra pastanaga particular, per millorar, per sentir-nos plens, per sentir-nos vius. Això no està en discussió.

      El que està en discussió és que en el moment en què els fonaments del nostre sistema democràtic liberal més trontollen (perquè s’ha fet evident que la nostra veu compta tan poc en les institucions com la dels nostres representants polítics davant dels mercats), més s’incideix en aquella pauta que més agreuja la malaltia que afecta aquests pilars. El foment de l’individualisme acèrrim, l’emprenedoria generalitzada, la lluita de tots contra tots per aconseguir sobressortir en moments col·lectivament depressius, exerceix de bromur de la queixa col·lectiva i, de retruc, incideix en un camí que està convertint el model capitalista “social” europeu que va néixer de les cendres de la II Guerra Mundial cap aquell altre model que afavoreix el brutal augment de les desigualtats socials, transforma el concepte de ciutadania i promou el consum forassenyat dels recursos finits de què disposem.

      D’això va el post.

      Gràcies pel teu comentari!

  9. Jaume ha dit:

    Noi, molt brillant. T’he descobert gràcies a un RT de Kilian. Gràcies als dos.
    El debat societat/individu és apassionant. Per sintetitzar una mica:
    – L’article d’Enric Juliana http://www.lavanguardia.com/politica/20130602/54374588795/enric-juliana-bancos-ira.html, així com el llibre “España, destino tercer mundo” de Ramón Muñoz (ambdós excel·lents) tracten el tema del post. Resumint: els rusos ens van obligar a construir un sistema social, i els xinesos, en l’època de la hiper globalització, ens el treuran. És un sistema recent i aplicat en una part petita del món. No pot competir davant la màquina productiva arrolladora asiàtica en un sistema de lliure competència.
    – Crec necessari que l’esquerra acabi adoptant els valors de l’empreduneria personal, en un país de forta mentalitat funcionarial (literal o de facto, amb feines per tota la vida).
    – De manera més tangencial: ja que parlem de respecte a la natura, saps l’atemptat ecològic de consumir aigua en ampolla? Per sobreexplotació d’aquífers, per producció de plàstics i pel transport associat. Per als que viuen el França: els parisens promouen la seva aigua de l’eixeta “eau de Paris” http://www.eaudeparis.fr/page/accueil?page_id=1 A que sona bé en Francès?

    Gràcies i salutacions.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Gràcies, Jaume.

      Crec que l’anàlisi del Juliana és força superficial. Quedar-se amb què la maquinària productiva xinesa ens està expulsant d’aquesta Europa del capitalisme social sense parlar de la pròpia deriva del sistema que va començar, com explica Andreu Barnils aquí, molts anys abans de la caiguda del mur, és força decebedor.

      D’altra banda, no crec que la solució a l’esperit funcionarial que esmentes estigui en què l’esquerra adopti el discurs de l’emprenedoria, sobretot tenint en compte que un dels grans culpables de la situació actual és que la socialdemocràcia europea s’hagi llençat (per voluntat o per incapacitat de fer-hi front) a executar unes polítiques tan conservadores com les de l’original -sempre millors- de la dreta.
      A una ciutadania se l’educa en els valors del treball i de l’esforç, de compartir projectes, d’implicació, de treball en equip, quan es donen les condicions legals i empresarials perquè això sigui possible. Fomentar la temporalitat, els sous indecents, el treball ultracompartimentat, la competitivitat interna, la no conciliació amb la vida familiar, etc, no permet -dic jo- insuflar fam per l’esforç ni per ajudar a millorar l’empresa. Potser cal plantejar-se si el model d’empresa hegemònic -en cerca constant del creixement dels beneficis- permet que aflorin totes aquestes condicions.

      Potser tocaria, ara més que mai, promocionar d’altres menes d’emprenedoria -que n’hi ha- molt més respectuoses amb l’ésser humà com a individu, com a treballador i com a ciutadà en un teixit divers i complex com el social, i infinitament més sostenible.

      És clar que això significaria educar massivament la ciutadania en el decreixement. I em temo que decreixement i capitalisme no casen massa bé.

      Merci, altre cop, Jaume pel teu comentari!

  10. ictlogist ha dit:

    Diu el Kilian que ” l’esport dona molt de joc ja que es binari, guanyar o perdre”. No puc estar-hi més desacord: el que és binari és la competició. L’esport, o molts esports, i molt especialment la muntanya, sol ser una superació d’un mateix.

    És quan ho convertim en guanyar els altres o en “conquerir” un cim que el fem binari.

    • kilian Jornet ha dit:

      L’esport es binari en la seva visibilitat per els medis, donava per suposat en un blog de mitjans de comunicació, es a dir en els mitjans. Malaugradament a cap mitja parlen d’esport en clau d’activitat ffísica, sinó en clau de victóries i derrotes. L’esport que mostren els mitjans es guanyador o perdedor. i això també transpassa a l’esport del dia a dia, en esport colectiu es clar, hi ha un equip que guanya i un que perd, en esports de “cursa” es menys visual, però els mitjans ja s’en encarreguen. S’ha de “crear” models i ídols. L’esport (competició) s’ha allunyat molt de l’activitat física, que es una cosa intrínseca. A Espanya, sobretot, la gent no segueix l’esport en si, segueixen personatges; Nadal, Alonso, Barça, Madrid…i l’interés no es per l’activitat física sinó per el resultat d’aquesta icona. Es un problema de l’educació esportiva del país. A frança una mica més, però sobretot a Italia hi ha molta més cultura de l’esport com a activitat, a no seguir la “estrella” sinó a gaudir de l’esport en si.

      El problema en la muntanya està succeint. S’han creat models, Juanito, els 14-8000…que estàn inclùs molt lluny de la élit de l’Alpinisme (Estil alpí, creativitat, exposició, superació…) però els mitjans han fet que l’élit sigui aquesta, allunyant una altre vegada l’activitat real del que es mostra.

      • ictlogist ha dit:

        Totalment d’acord aquí. Potser hauríem de reivindicar en ell mateix, intentant denunciar allò que Krakauer ja feia a La Febre del Cim.

        Per cert, i parlant de llibres, un de preciós sobre el Mallory en concret i sobre la muntanya en general, Las Montañas de la Mente, del Robert MacFarlane. Encara pot haver-hi una mica de lírica en posar-se unes botes 🙂

      • Fidel Bellmunt ha dit:

        Endevinant la passió per la muntanya de l’Ismael i la participació del Kilian, aprofito per recomanar un altre mena de llibre, que és fàcil que no conegueu (pel format ho dic). Es tracta d’un còmic japonès (sí, no fugiu!), “La cumbre de los Dioses” (consta de 5 volums) traduït aquí per l’editorial Ponent Mon, d’en Jiro Taniguchi i en Baku Yumemakura. I el recomano per la passió i amor que transmet per la natura i el muntanyisme. És una història de ficció, entretinguda, a partir de la vida d’un alpinista que topa amb unes pressumptes fotos de la càmara de George Mallory desaparegut a l’Everst en l’expedició de 1924 amb Irvine (i la polèmica de si van fer cim o no, etc.). La història atrapa i els dibuixos molt realistes d’en Taniguchi són una meravella.

        L’enllaç a l’editorial: http://www.ponentmon.com/comics-castellano/taniguchi/la-cumbre-de-los-dioses-vol-1/index.html

        Recomanació fervent!

  11. Fidel Bellmunt ha dit:

    És un plaer llegir reflexions com les que proposes Roger i el fil de comentaris que suscita.

    Crec que has tocat el tema de fons que cal afrontar. Sembla que la crisi no deixa de ser un símptoma d’aquest problema, i no el problema en sí.

    La reflexió em porta a pensar (i perdoneu la lleugeresa els experts, politòlegs, historiadors i bèsties d’altres pelatges!), que una de les causes del fracàs dels règims comunistes o netament socialistes fins ara intentats, seria l’ànim igualitari, esborrant o desdibuixant l’individu i els seus anhels, llibrertats i característiques personals, en pro d’allò comú. Socialment van provocar un ofec inaguantable, base de moltes reaccions contra aquests sistemes (entre molts altres factors, induïts externament, o no).

    Per contra la deriva actual, dirigida a l’individualisme més brutal, sorgit, sembla molt clarament, dels processos desreguladors neolliberals post guerra freda (especialment des de la caiguda del mur, com a moment significatiu), es podria pensar que segueix en la mateixa línia de fracàs social que els règims comunistes si no es redreça, però en direcció contrària: l’eliminació d’allò comú, i on el concepte de llibertat s’ha elevat i tergiversat com a màxima del tot si val i el campi qui pugui, obviant la inherent responsabilitat que porta implícita la seva cerca i pràctica (especialment visible en el món financer).

    Crec que no fa tant els models socials i polítics que dominaven bona part d’Europa (i altres indrets de l’anomenat occident) cercaven aquest punt d’equilibri entre la llibertat individual i la responsabilitat col·lectiva, amb totes les mancances, imperfeccions i incoherències del món.

    Cal recuperar aquella cerca de l’equilibri on la llibertat individual es basa en l’equitat col·lectiva, on ningú es queda enrrere.

    L’Oriol Bartomeus fa reflexions (http://www.eldiario.es/agendapublica/posible-recuperar-sentido-politica_6_139346077.html) ben interessants en aquesta línia, defensant la recuperació de la política: “Una sociedad dónde el espacio del entendimiento está siendo sustituido por el de la competencia, dónde la esfera de lo común desaparece, llevándose consigo la idea de pacto entre diferentes, es decir, la idea misma de la política”.

    També interessant l’anàlisi històric que feia Ivan Krestev, més centrat en Europa, però absolutament relacionat: http://www.demdigest.net/blog/2012/02/europe%E2%80%99s-democracy-paradox/ (és un resum).

    Salut!

    • Roger Vilalta ha dit:

      Fidel, deixo de banda l’apunt que fas sobre els dèficits evidents del model comunista dut a la pràctica (i potser, com dius, una de les causes del seu fracàs). Hi estic totalment d’acord: una societat igualitària no pot ni ha d’ofegar o desdibuixar l’esperit de l’individu.

      Torno a Sennett. De fet, és el que defensa Bartomeus en l’article enllaçat, és a dir, recuperar aquesta capacitat humana de cooperar amb allò que ens és diferent, no? Què seria si no la política?

      És clar que la cooperació entre diferents per tal d’arribar a pactes sobre tot allò que ens afecta no seria, diguem-ne, el model preferit d’un sistema que sobreviu millor en un ambient on les seves propostes passen pràcticament inadvertides i on, per tant, poden ser aplicades de manera senzilla. En la discussió i confrontació oberta dels diversos models de societat entre la ciutadania el neguit igualitari sempre serà, per defecte, molt present; entre altres coses, perquè les desigualtats, en major o menor mesura, també han estat i són presents en totes les societats (també en les grans potències de la història).

      Per tant, no ens ha d’estranyar que el capitalisme tendeixi a no fomentar precisament la cooperació, l’entesa, el debat (o, com a mínim el debat entre marges ideològics llunyans) i tampoc, és clar, el coneixement. Són figures que destorben i que, com a molt, són un mal necessari. No ens ha d’estranyar, per tant, que el que li és inherent al sistema sigui la promoció de l’individualisme, l’emprenedoria, la competitivitat i la lluita de tots contra tots. I observat exclusivament des del punt de vista del sistema, encara ens ha d’estranyar menys que, precisament ara, precisament quan més es visibilitza el desastre social a què ens ha portat l’evolució del nostre model hegemònic, més propaganda en aquest sentit rebem.

      I en aquesta darrera observació és on s’esdevé la paradoxa. D’una banda, acabo d’afirmar que no ens ha de sorprendre l’exacerbada promoció de l’individualisme i de l’emprenedoria en aquests precisos moments (no fos cas que ens desviéssim del camí); però, de l’altra, afirmo en el post que precisament el que ens ha de sorprendre és que la recepta que ens proposen per sortir del pou en què ens ha entaforat el neoliberalisme és, precisament, un neoliberalisme encara més pronunciat. Pot semblar paradoxal, però en realitat no ho és: és la simple constatació que les regnes d’aquest cavall no les subjecten, en absolut, les democràcies representatives (és a dir, la confrontació de les idees, el debat polític, és a dir, nosaltres) sinó un sistema refractari, per essència, a la democràcia.

      Contra aquesta paradoxa no paradoxal, doncs, només ens queda la consciència individual i ciutadana, el voler saber, el saber exigir, la cooperació, el debat, en definitiva, la política (més a fora que dins de les institucions, em temo).

      Gràcies, Fidel, pel comentari!

  12. Dolors ha dit:

    Com diu un amic, encara hi ha gent que fa servir el cap per pensar! Gràcies pel post, gràcies pels comentaris de tots… encara ens en sortirem. I tornant al Kilian, gaudim del camí i de la companyia i de les gestes dels que destaquen corrent, escrivint o fent pinya.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Moltes gràcies per aquestes paraules, Dolors!
      Ara més que mai, d’això es tracta, no?, de reflexionar, de divergir, de debatre…
      Encara que ens tendeixin a dir al contrari, tot això és sens dubte anar endavant, fent-ho, a més, de manera molt més sòlida, amb molt més coneixement de causa.
      Gràcies altre cop pel comentari!

  13. Xavi ha dit:

    Deliciós post i delicioses aportacions.

    M’agradaria, però donar un xic d’optimisme a la situació actual, per treure una mica el regust posar el focus en un model que s’imposa i que te més de mitja partida guanyada.

    I és que els últims temps, hi ha molts símptomes que demostren que el model no acaba de calar.

    Els que sóu de Sants sabeu que un bon exemple d’això el trobem al Koiton, on l’emprenedoria és el resultat cooperatiu d’un grup de persones que sumen les seves habilitats ben diverses per fer créixer un projecte comú.

    L’entorn, els temps i els reptes cada cop ho posen més complicat, i, execeptuant el mon de les grans empreses, conec força exemples d’emprenedors conscients que la cooperació és el camí que diferencia viure de morir.

    Deixeu-me que per un cop m’aprofiti del meu ram professional. La filosofia open source (que no les empreses que hi ha al darrera, tot sigui dit de pas), permet veure un futur de transferència de coneixement, generositat dels creadors i cooperació entre ells: “Jo ho he deixat fins aquí. Si t’agrada, ho troves útil i interessant, saps i ho vols millorar, aquí ho tens perquè ho puguis fer”.

    Un altre cop, em ve al cap la PAH. Gent que lluita desinteressadament per ajudar al veí a que conservi la casa.

    Tot plegat, hi ha molts altres models que ens allunyen de Walt Disney, la seva apropiació de contes populars i posterior apropiació indeguda de drets d’autor.

    En definitiva, hi ha molta gent conscient que l’autoocupació és un eufemisme i una falàcia com ho va ser “el totxo mai no baixarà de preu”. Per això molesta tant que a sobre vulguin estudiar Pedagogia. 😉

    És un plaer llegir-vos a tots.

  14. Roger Vilalta ha dit:

    Deu ser cosa dels Xavis, això de l’optimisme 😉

    El teu comentari lliga del tot amb el del segon Xavi que ha escrit aquí, que ens fa notar que el progrés científic avança gràcies al grup (no gràcies a les figures individuals). És la mateixa filosofia de l'”open source” i, com bé dius, una de les grans esperances -per no dir LA gran esperança- de la humanitat: l’obertura absoluta i lliure de tot el coneixement (evidentment, informació de l’actualitat inclosa), sense traves, sense tancar-lo en les “capelletes” acadèmiques, en els famosos cercles “experts”, dins dels murs opacs de la política parlamentària o dins la metafòrica -i no menys opaca- biblioteca d'”El nom de la rosa”.

    I, per sort també, com dius i com deia l’altre Xavi, les noves experiències de coneixement, de debat, o de treball transversals i no jeràrquics que s’estan produint gràcies a les xarxes socials, així com les noves (i velles) experiències físiques exitoses de tipus cooperatiu i comunitari als nostres barris van fent un necessari treball de formiga. Però de treball de formiga n’hauran (n’haurem) de fer molt i molt bé, perquè les “tàctiques” dels altres són enormement poderoses, sobretot per un fet absolutament crucial, pel que esmenta el David Fernàndez en aquesta agressiva entrevista de la revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya: que, hores d’ara, “(…) encara hi ha molt més consum massiu en el sistema vell que en el nou.”

    Moltes gràcies pel teu comentari, Xavi, i pel teu (moderat) optimisme!

  15. Rubén Camacho ha dit:

    Interesantísima reflexión. En esta línea es muy recomendable el libro La nueva razón del mundo (ed. Gedisa), que en su capítulo 9 “La fábrica del sujeto neoliberal” describe la situación actual después de haber explicado las causas

  16. Roger Vilalta ha dit:

    Muchas gracias, Rubén. No he leído el libro que propones, pero estoy totalmente de acuerdo con la sinopsis que he ojeado: nos encontramos en una nueva forma de capitalismo, la potencia de la cual estriba en que abarca todos los dominios de la existencia humana, lo que parece confirmar mi percepción de un neoliberalismo cultural que va cuajando sin pausa entre nosotros.

    Intentar combatir, pues, esa novedosa forma de capitalismo sin entender todas sus dimensiones e insistiendo en los instrumentos clásicos de oposición, resulta ineficaz y nos lleva directamente al desastre.

    Agradecido por tu aportación!

  17. polipoket ha dit:

    Kilian Jornet ha vingut a assassinar a John Connor, esteu cecs!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s