En el tram noséquants

El blog desperta de la letàrgia. I ho fa en un dia senyalat, en una Diada Nacional de Catalunya que, com l’any passat, s’espera que serà protagonitzada per una nova massiva i pacífica demostració de voluntat col·lectiva.

Faig despertar el blog i no ho faig per abordar la matèria que li és pròpia, la de l’àmbit de la comunicació, com a mínim en aparença, sinó per poder expressar unes ràpides i poc endreçades reflexions al voltant de la meva participació en la forma triada enguany per exterioritzar les demandes d’autodeterminació dels catalans: l’anomenada Via Catalana. Al cap i a la fi, aquest és, abans que altra cosa, un quadern estrictament personal.

Ara ja ho puc dir. En poques hores seré una de les 400.000 persones que formarà part de la cadena humana que recorrerà la part est de Catalunya de nord a sud, o de sud a nord (perquè també es pot dir així, oi?). Em toca Torredembarra. I hi seré amb la meva família i un grup de grans amics i desconeixent des de l’inici –per desídia activa– el número de tram concret en què participarem.

Perquè sí, ara també ho puc dir, a diferència de l’enorme majoria d’integrants d’aquesta immensa cadena, en formaré part sense sentir cap il·lusió especial. Hi seré una mica perquè sí, perquè toca. Deixeu-m’ho explicar.

Durant aquestes darreres setmanes he llegit i escoltat molt. He estat especialment atent als motius amb què els indecisos justificaven la seva decisió final de participar o no a la Via Catalana. I pel que he vist, en aquest món al qual pertanyo, el dels reticents combregadors, es vivia amb neguit el fet que la seva pròpia i complexa motivació quedés del tot difuminada en el sí d’una ferma i massiva demostració de blanc o negre.

¿Que si en una cadena humana de signe inequívocament independentista podia haver-hi espai (espai de debò) per a un ferm defensor del dret a decidir però potser no tan clar (o gens) defensor de la independència? ¿O que si podia haver-hi espai per aquell que, tot i reconèixer la insostenibilitat de l’actual encaix nacional i l’obtusa negació del diàleg per part de l’estat espanyol, segueix pensant que és la imparable “reestructuració” en l’àmbit del bé comú la veritable gran problemàtica a Catalunya com a tot el continent, o que ho és la degeneració de la política institucional, o la d’unes democràcies on els poders no electes riuen quan pronunciem els mots “sobirania popular”?

En l’àmbit dels convençuts tota aquesta barrinada els sembla una pèrdua de focus, o típic postureig “pals a les rodes”, o directament una poca-soltada. I és que a Catalunya, a diferència d’aquesta Espanya desprestigiada o de la moixa Europa, tenim a mans un projecte de futur engrescador, un projecte que ens permetrà començar de zero, dibuixar la nostra particular manera de fer, construir la societat que desitgem sense apriorismes de cap mena i barrinant tot allò que sigui barrinable. Aquesta és, en definitiva, la il·lusió col·lectiva vers un projecte nou que envegen ments obertes de les Espanyes, com Isaac Rosa.

Sincerament, jo també l’envejo. Envejo aquesta il·lusió perquè m’és impossible de tenir-la sabent positivament (o creient que sé) que la Catalunya independent no transformarà cap de les qüestions que realment em neguitegen. Avui seré a Torredembarra, al tram noséquants de la Via Catalana. I hi aniré sense una il·lusió especial; hi aniré, és clar, sense banderes ni samarreta ni cap peça del bonic merchandising preparat per a l’ocasió. I hi argüiré, com han fet d’altres indecisos abans que jo, que tot i la meva apatia patriòtica, hi participaré pel meu indestructible convenciment que en una democràcia de ple dret mai no pot negar-se el diàleg ni la possibilitat que una ciutadania (no m’agrada parlar de pobles) sigui consultada sobre el que sigui quan així ho reclami. Podré justificar-ho d’aquesta manera i seré ben sincer en fer-ho. Però la veritat és que, en essència, avui participaré a la Via Catalana perquè m’hi he sentit cridat, perquè en el meu entorn això toca.

I m’hi he sentit cridat, no perquè hagi rebut una onada d’argumentacions serioses més enllà dels repetitius eslògans –alguns en diuen mantres– sobre el país que ens roba, que viu subsidiat gràcies a la nostra productivitat i d’altres perles. M’hi he sentit cridat o sento que toca perquè m’hi empeny (sense empènyer-m’hi) el meu entorn social i cultural. I toca perquè m’hi empeny (aquest sí que empeny més) el meu entorn mediàtic de referència. I és que en aquest entorn mediàtic de referència, la Via Catalana és LA opció. Fa dos diumenges reposaven el 30 minuts sobre els atacs a la immersió lingüística; dimecres passat, apareixia Mel Gibson en versió ‘El patriota’ (no pas com a ‘Braveheart’, que aquells al final perdien); el passat diumenge, un altre 30 minuts amb l’estelada com a protagonista; ahir, la Melero mostrant-nos l’engrescador ventall d’objectes “estelats” per lluir a la Via Catalana; i avui al vespre, per acabar de reflexionar amb profunditat, el film de Joel Joan ‘Fènix 11·23’.

De la mateixa manera que un poc patriòtic i menys amant dels símbols nacionals com jo pot sentir-se “obligat” a assistir a la Via Catalana, avui no puc evitar pensar en els milers de ciutadans de Catalunya, patriotes (dels altres) o no, que no comparteixen el meu (nostre) entorn social i cultural ni els meus (nostres) hàbits de consum mediàtic i que, per tant, simplement quedaran al marge d’aquesta massiva demostració de voluntat col·lectiva.

I em pregunto si, enlloc de encadenar-nos per la independència de Catalunya com farem avui milers i milers de convençuts il·lusionats i uns quants rarets complicadots, no haguéssim trencat molt més les barreres dels particulars entorns socials i mediàtics –i, per tant, inclòs moltes i més diverses sensibilitats– encadenant-nos per exigir el legítim dret de tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya a ser consultats sobre què dimonis volem ser en el futur. Tot això, és clar, sense necessitat de reproduir la vida dels barcelonins el 1714 en el remodeladíssim mercat del Born, sense conèixer l’origen de l’estelada ni les diverses falòrnies que avui la duran estampada, sense patriotes americans que reeixeixen en la lluita contra la metròpoli ni nostrats patriotes que es defensen de la (in)justícia estatal.

Fet i fet, no és res més que insistir en si, a banda i banda, des d’un entorn i l’altre, de debò fem res per apropar sensibilitats, per trencar tòpics, per argumentar sòlidament, per debatre amb profunditat…

Falten poques hores perquè m’encadeni. A Torredembarra. Al costat de gent que estimo. Com m’agradaria que la foto que avui recorrerà les portades nacionals i internacionals pogués exhibir l’amalgama d’interrogants, matisos i recels que conforma, com a mínim, la minúscula anella del tram noséquants d’aquesta enorme cadena humana!

Anuncis

17 thoughts on “En el tram noséquants

  1. Jaume ha dit:

    Interessant reflexió, Roger. Bona sort al teu tram, si el trobes.
    Un xic de comentaris, des del sector convençut, independentista o “hiperventilat”:
    – El dret a decidir no es demana: s’exerceix. És nostre, i punt. Està fora de cap dubte, i per tant votarem.
    – Sembles incòmode amb tanta història i simbologia. Crec que en moments com aquests és necessària. Tranquil, quan siguem independents, tot es relaxarà i no parlarem tant de banderes ni de 1714. Serem un país normal.
    – I també fas caure el cas d’aquells ciutadans d’origen espanyol, que consumeixen premsa espanyola i que veuen amb llunyania, o rebuig directament, tot el procés. Amb aquesta gent, es tracta de picar pedra, de prendre cafès, de mostrar el que és evident. Avui, la cadena. La resta de dies, la pedra.

    Salut.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Jaume, gràcies pel comentari.

      Aquest post ha estat del tot especial. Ha sorgit d’una necessitat imperiosa, no de justificar la meva presència a la Via Catalana (impressió que n’han tingut alguns coneguts) sinó per reivindicar aquest espai dels matisos sempre ignorat tant pels mass media com pels convençuts a banda i banda d’una discussió. Gràcies a aquesta vomitada matinal (em vaig llevar molt d’hora per escriure’l, i això es nota) vaig viure la meva presència a un acte sense matisos molt més relaxadament.

      No es tracta que el dret a decidir sigui nostre i que, per tant, no calgui exigir-lo. Del que es tracta, o com a mínim aquest és el meu neguit, és que convencem els milers i milers i milers de ciutadans d’aquest país (i em refereixo exclusivament a Catalunya) que ignoren aquesta potestat que en democràcia posseeix qualsevol comunitat que expressa la voluntat d’expressar-se. La tasca és ingent i és interna, i no es duu a terme picant pedra (entenc que vol dir seguir essent tossuts amb la manera com ho estem fent) i és del tot insuficient la tertúlia de cafè.

      Calen molt més arguments, cal un missatge molt més clar sobre el fet que el que és veritablement important NO és la independència de Catalunya (o el que sigui) sinó PODER DIR si volem o no la independència de Catalunya (o el que sigui). I, ho sento molt, el que segur que no cal (i el que allunya precisament a aquells catalans més refractaris) és la magnificació de la simbologia. És evident que els símbols són inevitables en qualsevol lluita transformadora. No ho nego pas. Però, i ara parlo com a constant neguitejat pel menú mediàtic, la profusió a la tele pública (la de tots) de símbols, històries i herois nacionals en les prèvies d’una Diada transcendental com la d’ahir és inacceptable i serveix exclusivament per exaltar el component emocional dels ja de per sí convençuts.

      Perquè, a banda de la lògica i gens nociva il·lusió dels que ahir van participar a la Via Catalana, el component emocional en els conflictes NOMÉS serveix per cloure a pany i forrellat cadascun dels arguments i impedir-ne el diàleg.

      Gràcies, altre cop, pel comentari. I no pateixis, que sí vaig trobar el tram: el 263 😉

  2. Xavier ha dit:

    Un bon text, però ja veus quina és la resposta del Jaume, que encarna el pensament de centenars de milers de persones que confonen les emocions amb la política. Amb ells sí que cal “picar molta pedra i prendre molts cafès, de mostrar el que és evident” i la propaganda emboira: que no és un problema de banderes ni d’Estats, sinó de qui exerceix el poder. Avui El País publica una notícia que il·lumina la veritable evidència, el miratge de la sobirania quan se la limita a l’Estat propi: “Cataluña renuncia al impuesto sobre los refrescos tras las presiones americanas”. http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/09/10/catalunya/1378828200_536719.html

    Jo també vull que Catalunya sigui independent, però no per convicció, sinó perquè així quedarà al descobert a esquerra i dreta la immensa buidor ideològica de les formacions polítiques per donar respostes a la dictadura financera que patim. Ja veurem si aleshores es formen cadenes que travessin el país perquè els ciutadans recuperin no ja la sobirania sinó la dignitat. Tant de bo.

  3. Jaume ha dit:

    Xavier:
    crec haver entès el teu comentari. Si llavors creus en la independència, llavors lluita per ella, i a això em refereixo amb la “pedra i els cafès”. Com deia aquell, “a veure si aconseguim ja la independència per poder continuar parlant de sanitat i educació”. Dit d’una altra forma, ara no és possible decidir el país que volem, model social educatiu, com s’ha de controlar els “mercats”, etc. Es tracta de poder decidir.
    No?

  4. Xavi ha dit:

    Bé, imagino que deu ser cosa del ofici buscar sempre les “pegues” a les coses. Sobretot les properes.
    Hi ha algunes premisses en les que no coincideixo: no és un moviment promogut pel govern (i menys, el de veres, el Gobierno); només l’intenten controlar, amb dificultats. La gent no hi va per que li han “menjat el tarro”: o és que en omplirem la boca parlant del poble… sempre que el poble faci el que creiem, i sinó direm que està manipulat?
    Una manifestació com la que s’ha fet a Catalunya avui, en coneixes exemples al món? I l’hem fet nosaltres. I la gent, que demanava? Votar, exactament, votar. Poder votar a favor del canvi profund, i sobrepassant les lleis actuals. Això, en un altre context, en un altre lloc, sincerament, que en pensaries?
    I finalment, és clar que la gent es manifesta per aconseguir un canvi: que esperes, una manifestació a favor de que res canvii?
    Entenc els teus dubtes, però també em fan pensar si no hi ha alguna cosa similar al que em passa a mi algun cop: jo, que sempre he optat per opcions minoritàries… tu ja m’entens.
    Bé, són uns pensaments desordenats posats amb tot el “carinyu”. Espero que t’ho hagis passat bé a la via catalana, am els “teus”, que també són una mica “meus”.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Xavi, ahir devies estar tan eufòric (lògicament, eh?) que la lectura d’aquest post et devia molestar una miqueta. No et critico.

      Et dic el mateix que li he dit al Jaume. Aquest és un post que parla d’un neguit, d’un posicionament i d’un component emocional exclusivament personal. No prejutjo la immensa majoria que va anar il·lusionada a la Via Catalana. Al meu voltant, gairebé a vessar d’il·lusionats, està farcit de gent assenyada i que els sé pensadors absolutament lliures. Com deia en la resposta al Jaume, el post va sorgir de la meva necessitat d’expressar públicament una paleta de tonalitats que resulta invisible quan t’adhereixes a l’únic color que es visibilitza en la foto.

      Ja sé que em diràs que ni jo ni els altres “torracollons” som els únics éssers complexos que ahir es manifestaven a la Via Catalana. És clar que no, però a diferència de la immensa majoria de manifestants, jo sóc pessimista (i espero que el temps em bufetegi adequadament) quant a la possibilitat d’un canvi substancial en allò veritablement transcendent per a qualsevol societat (la qualitat democràtica de què parlava avui en Ricard Espelt). I des d’aquest vessant pessimista, tenint en compte que aquest és -ara i abans- el meu neguit principal, la il·lusió era impossible i la necessitat d’expressar els matisos i la meva adhesió “apàtica” a la Via, vital.

      Tampoc no sé veure on faig referència als xaiets dominats per la Coloma de torn. L’únic que dic és que jo m’he sentit empès per aquest entorn immediat i no tan immediat il·lusionat. Ara bé, el que sí que insisteixo és en el trist paper de la tele de tots: els excessos en simbologia nacional només inflen el pit de patriotisme els convençuts (que no de raons) i eviten que els no convençuts puguin adonar-se que se’ls està manllevant el seu legítim dret a poder dir que no volen la independència.

      Per a mi, el més important (i suposo que aquí diferiré de la majoria dels que ahir es manifestaven) és recordar/convèncer/educar els ciutadans sobre el seu dret a decidir, i no recordar/convèncer/educar els ciutadans sobre el seu dret a decidir que sí. Encara que això posi en risc la viabilitat d’una Catalunya independent.

      Merci, Xavi, per comentar un altre post del “torracollons” 😉

      • marc ha dit:

        Ja fa un temps vaig escoltar unes declaracions si no recordo malament d’en Mas (o potser de l’Homs) dient que si apostaves per organitzar una consulta, era per guanyar-la…

  5. […] En el tram noséquants,  del Roger Vilalta (11.09.2013) […]

  6. mariblocfuentes ha dit:

    La teva reflexió crec sincerament que és compartida per molts altres catalans, participessin o no a la via ahir. Comparteixo amb tu el maniqueisme amb què ens “delecten” els mitjans de comunicació de manera perillosa sobre aquest tema. I certament el procés és molt més complex que tot això. Jo crec que el 100% dels participants a la via hi eren pel dret a decidir. Que potser el 50% dels mateixos volen la independència i que la resta dubta de si la independència resoldrà els problemes socials, culturals, polítics i econòmics que ens afecten. Com a catalana resident a l’exterior m’ho miro amb emoció i alhora recel. Em sembla que falta molt de reflexió i sobra molt de simbologia i maniqueisme. A mi que TV3 obviés descaradament el resultat de l’enquesta feta pública ahir per la SER perquè no donava bons resultats a CiU em va acabar de convèncer que hi ha moltes coses que grinyolen i que l’escut de la demanda de l’Estat propi tapa.
    Per cert, el post és magnífic en tots els sentits però aquesta forma de “destapar-se” m’ha agradat molt especialment.

    • Xavi ha dit:

      Sense ànim de discutir, quan l’únic crit que es fa a la cadena, continuat, és Independència, quan el lema és Via Catalana per la Independència, etc., no es pot dir que només el 50% d’aquests la vol. Segur que hi havia gent a la cadena manifestant-se pel dret a decidir; dubto que arribessin al 5%, i tiro llarg. No veure això és no voler
      acceptar la realitat: i ja sabem a que porta això.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Crec que sí, que aquesta reflexió és compartida per d’altres catalans, no sé si molts (podem preguntar-ne les xifres a la Generalitat… o a la Delegación del Gobierno de España), i que aquests catalans que poden compartir-la o tenir dubtes similars als meus, el dimecres bé van fer com jo i van anar a la Via, bé van optar per expressions més carregades de contingut social com l’Encerclem la Caixa o bé simplement es van quedar a casa.

      Això sí, per a mi té tota la raó el Xavi que et respon. Bàsicament els integrants de la Via eren independentistes.
      I totalment d’acord amb tu que en aquest procés sobra simbologia i maniqueisme. I que també hi manca un puntet (o puntàs) de reflexió. Ara bé, a descàrrec seu, és cert que qualsevol moviment massiu sol pecar d’excés de símbols i consignes -diguem-ne- (i que no se m’enfadi ningú) “per a tots els públics”.

      Altre cop, merci pel comentari Marisol!

  7. A mi m’agrada pensar que la majoria dels qui “posen pals a les rodes” fan un necessari paper de corc (que no corcó) que debiliti les certeses i, així, ens ajudi a reflexionar una mica més sobre les passes que fem i les que volem emprendre.

    Al menys aquest és el meu propi esperit.

    Sobre “La Teva”, a mi me l’han comparada amb Telemadrid.
    Com que a casa som de ràdio, sí puc dir que la “Benvinguts a Casa Vostra” té moments força comparables amb d’altres sintonies del dial.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Ja saps que estic 100% d’acord amb tu. Altrament, aquest blog no existiria.
      L’important, crec jo, és que aquest necessari paper de corc debilitador de les certeses es faci des de la sinceritat i amb voluntat constructiva, no des d’un simple postureig dogmàtic.
      Aquest és també el meu esperit, tot i que sé positivament que he foragitat més d’un esgotat per la reiteració de pedres a la sabata. Em sap greu per aquells a qui els destorba la pedreta torracollonera però jo no sé viure d’una altra manera ni sé adherir-me a gairebé res sense prèvia passada pel magí.

      I quant a la “La Teva” (ai, no, que tu ets més de ràdio!) he de dir que em dol profundament que una televisió moderna, capaç d’emetre programes interessants i explorar diferents formats televisius, caigui en
      un patriotisme decimonònic més típic de l’època Pujol que no dota de contingut, que només enfervoreix l’emoció dels convençuts i que, a sobre, no suma.
      Gràcies, Ismael.

  8. Xavi ha dit:

    Només un comentari breu “per al·lusions”: a mi em sembla perfecte que hi hagi “torracollons”, “llepafils”, “corcons”, etc. Que hi hagi qui dubti de tot per a fer-nos pensar, qui busqui els tres peus al gat per que puguem veure que en té 4, qui ens vulgui mostrar la cara oculta de la lluna. De fet sou molt necessaris. El meu problema és només amb qui sembla que hi fa de manera barroera o malintencionada (que no és el teu cas), i qui al fer-ho fa el joc a qui precisament voldria fer callar totes les veus discordants. Tot i que això, potser, és inevitable.
    I sobretot m’irriten profundament els opinadors que busquen posicions extremes per tal de destacar i que els “fixin” per a complir la quota. I entenc que hi han de ser, però m’irriten profundament. Que no és el teu cas, Roger, però és que ho tenia al pap i ho volia dir.

    • Roger Vilalta ha dit:

      Ja m’imagino que no creus que aquest sigui el meu cas, Xavi. Responia l’Ismael d’aquesta mateixa manera: el torracollons ha de ser sincer i constructiu. En el meu cas (i en el de tants d’altres que conec) simplement no puc evitar tenir aquesta mirada desapassionada de tot -o gairebé tot- allò que observo i, molt especialment, d’allò que m’interessa, que em neguiteja, que em sento meu. Peco -perquè sóc així- de manca absoluta d’emotivitat i crec que en qualsevol moviment d’aquestes dimensions, que és popular, que és molt massiu, i que, en tant que popular i massiu, carrega inevitablement molta simbologia i força reiteració de tòpics que aglutinen i homogenitzen el grup però que expliquen poc.
      Doncs, si a això inevitable, d’altres neguitejats per la qüestió (siguin més o menys independentistes, siguin més o menys el que sigui) podem aportar aquest punt de crítica, aquest punt de torrecolloneria, i aconseguim, és clar, que no només ens llegeixen els familiars i amics propers, penso que estarem ajudant a fer més sòlides cadascuna de les passes endavant que es facin.
      Serveixi això de manifest torrecollonaire o de -també inevitable- declaració d’intencions futures en aquest blog, a twitter, a facebook… i a casa 😉

      Una abraçada!

  9. […] En el tram noséquants (Roger Vilalta) […]

  10. Doncs jo no penso que sigui torrecolloner, plantejar-se amb quina proporció es comparteixen els postulats de qualsevol moviment que ens demana que hi participem. Em sembla, com a mínim, raonable.

    I tampoc em sembla insensat pensar que, tot plegat, si no és perquè les persones que viuen en aquest país tinguin una vida millor, amb més possibilitats de tenir feina, uns drets elementals degudament protegits i amb una millor distribució de la riquesa que permeti una millor cohesió social, poc hi guanyarem, amb o sense independència i amb o sense consulta.

    De fet, els que em coneixeu sabeu que per mi, les banderes i les fronteres són més un impediment que una virtut.

    També és cert, però, que toca bany de realisme, i a la vista de la extrema defensa que els altres fan de les seves banderes i de les seves fronteres, està clar que no ens podem quedar amb el lliri a la ma.

    El cas, però, és que totes les vagues i manifestacions a les que he participat, sempre ha estat després d’un llarg període de reflexió que no s’ha acabat resolent fins a l’últim moment, i en tot cas, amb una pinça al nas per no empassar no poques coses que em desagraden d’aquestes movilitzacions. I és que tot moviment de masses incorpora una gran diversitat de matisos que es tendeixen a assimilar, i segurament aquesta és la raó que justifica la reflexió.

    El meu parer personal, però, és que en aquest cas, poder decidir què es vol fer d’aquest país petit és una bona causa que comencem a necessitar poder resoldre.

    Ja, si. Molta reflexió per acabar-me deixar portar per la corrent. Doncs si. 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s