En el tram noséquants

El blog desperta de la letàrgia. I ho fa en un dia senyalat, en una Diada Nacional de Catalunya que, com l’any passat, s’espera que serà protagonitzada per una nova massiva i pacífica demostració de voluntat col·lectiva.

Faig despertar el blog i no ho faig per abordar la matèria que li és pròpia, la de l’àmbit de la comunicació, com a mínim en aparença, sinó per poder expressar unes ràpides i poc endreçades reflexions al voltant de la meva participació en la forma triada enguany per exterioritzar les demandes d’autodeterminació dels catalans: l’anomenada Via Catalana. Al cap i a la fi, aquest és, abans que altra cosa, un quadern estrictament personal.

Ara ja ho puc dir. En poques hores seré una de les 400.000 persones que formarà part de la cadena humana que recorrerà la part est de Catalunya de nord a sud, o de sud a nord (perquè també es pot dir així, oi?). Em toca Torredembarra. I hi seré amb la meva família i un grup de grans amics i desconeixent des de l’inici –per desídia activa– el número de tram concret en què participarem.

Perquè sí, ara també ho puc dir, a diferència de l’enorme majoria d’integrants d’aquesta immensa cadena, en formaré part sense sentir cap il·lusió especial. Hi seré una mica perquè sí, perquè toca. Deixeu-m’ho explicar.

Durant aquestes darreres setmanes he llegit i escoltat molt. He estat especialment atent als motius amb què els indecisos justificaven la seva decisió final de participar o no a la Via Catalana. I pel que he vist, en aquest món al qual pertanyo, el dels reticents combregadors, es vivia amb neguit el fet que la seva pròpia i complexa motivació quedés del tot difuminada en el sí d’una ferma i massiva demostració de blanc o negre.

¿Que si en una cadena humana de signe inequívocament independentista podia haver-hi espai (espai de debò) per a un ferm defensor del dret a decidir però potser no tan clar (o gens) defensor de la independència? ¿O que si podia haver-hi espai per aquell que, tot i reconèixer la insostenibilitat de l’actual encaix nacional i l’obtusa negació del diàleg per part de l’estat espanyol, segueix pensant que és la imparable “reestructuració” en l’àmbit del bé comú la veritable gran problemàtica a Catalunya com a tot el continent, o que ho és la degeneració de la política institucional, o la d’unes democràcies on els poders no electes riuen quan pronunciem els mots “sobirania popular”?

En l’àmbit dels convençuts tota aquesta barrinada els sembla una pèrdua de focus, o típic postureig “pals a les rodes”, o directament una poca-soltada. I és que a Catalunya, a diferència d’aquesta Espanya desprestigiada o de la moixa Europa, tenim a mans un projecte de futur engrescador, un projecte que ens permetrà començar de zero, dibuixar la nostra particular manera de fer, construir la societat que desitgem sense apriorismes de cap mena i barrinant tot allò que sigui barrinable. Aquesta és, en definitiva, la il·lusió col·lectiva vers un projecte nou que envegen ments obertes de les Espanyes, com Isaac Rosa.

Sincerament, jo també l’envejo. Envejo aquesta il·lusió perquè m’és impossible de tenir-la sabent positivament (o creient que sé) que la Catalunya independent no transformarà cap de les qüestions que realment em neguitegen. Avui seré a Torredembarra, al tram noséquants de la Via Catalana. I hi aniré sense una il·lusió especial; hi aniré, és clar, sense banderes ni samarreta ni cap peça del bonic merchandising preparat per a l’ocasió. I hi argüiré, com han fet d’altres indecisos abans que jo, que tot i la meva apatia patriòtica, hi participaré pel meu indestructible convenciment que en una democràcia de ple dret mai no pot negar-se el diàleg ni la possibilitat que una ciutadania (no m’agrada parlar de pobles) sigui consultada sobre el que sigui quan així ho reclami. Podré justificar-ho d’aquesta manera i seré ben sincer en fer-ho. Però la veritat és que, en essència, avui participaré a la Via Catalana perquè m’hi he sentit cridat, perquè en el meu entorn això toca.

I m’hi he sentit cridat, no perquè hagi rebut una onada d’argumentacions serioses més enllà dels repetitius eslògans –alguns en diuen mantres– sobre el país que ens roba, que viu subsidiat gràcies a la nostra productivitat i d’altres perles. M’hi he sentit cridat o sento que toca perquè m’hi empeny (sense empènyer-m’hi) el meu entorn social i cultural. I toca perquè m’hi empeny (aquest sí que empeny més) el meu entorn mediàtic de referència. I és que en aquest entorn mediàtic de referència, la Via Catalana és LA opció. Fa dos diumenges reposaven el 30 minuts sobre els atacs a la immersió lingüística; dimecres passat, apareixia Mel Gibson en versió ‘El patriota’ (no pas com a ‘Braveheart’, que aquells al final perdien); el passat diumenge, un altre 30 minuts amb l’estelada com a protagonista; ahir, la Melero mostrant-nos l’engrescador ventall d’objectes “estelats” per lluir a la Via Catalana; i avui al vespre, per acabar de reflexionar amb profunditat, el film de Joel Joan ‘Fènix 11·23’.

De la mateixa manera que un poc patriòtic i menys amant dels símbols nacionals com jo pot sentir-se “obligat” a assistir a la Via Catalana, avui no puc evitar pensar en els milers de ciutadans de Catalunya, patriotes (dels altres) o no, que no comparteixen el meu (nostre) entorn social i cultural ni els meus (nostres) hàbits de consum mediàtic i que, per tant, simplement quedaran al marge d’aquesta massiva demostració de voluntat col·lectiva.

I em pregunto si, enlloc de encadenar-nos per la independència de Catalunya com farem avui milers i milers de convençuts il·lusionats i uns quants rarets complicadots, no haguéssim trencat molt més les barreres dels particulars entorns socials i mediàtics –i, per tant, inclòs moltes i més diverses sensibilitats– encadenant-nos per exigir el legítim dret de tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya a ser consultats sobre què dimonis volem ser en el futur. Tot això, és clar, sense necessitat de reproduir la vida dels barcelonins el 1714 en el remodeladíssim mercat del Born, sense conèixer l’origen de l’estelada ni les diverses falòrnies que avui la duran estampada, sense patriotes americans que reeixeixen en la lluita contra la metròpoli ni nostrats patriotes que es defensen de la (in)justícia estatal.

Fet i fet, no és res més que insistir en si, a banda i banda, des d’un entorn i l’altre, de debò fem res per apropar sensibilitats, per trencar tòpics, per argumentar sòlidament, per debatre amb profunditat…

Falten poques hores perquè m’encadeni. A Torredembarra. Al costat de gent que estimo. Com m’agradaria que la foto que avui recorrerà les portades nacionals i internacionals pogués exhibir l’amalgama d’interrogants, matisos i recels que conforma, com a mínim, la minúscula anella del tram noséquants d’aquesta enorme cadena humana!