L’àgora insuficient

(article publicat originalment a Media.cat)

Que ens trobem en un escenari diferent i transcendental de la nostra història no admet, hores d’ara, discussió possible. En gaudeixen aquells que el somniaven, l’entomen els que no els fa ni fred ni calor, i no el neguen els de: “ni en el pitjor dels malsons”. Recol·locació de fitxes aquí i allà, reviscolament de conceptes congelats, reactivació i visualització de formes més o menys subtils de fatxenderia intolerant… Tot plegat, indicis –si no proves– de la magnitud de la tragèdia.

Parlem de transcendència perquè conclogui com conclogui, si és que conclou, el que lidera aclaparadorament l’agenda pública és un debat que trasbalsa la primera pedra sobre la qual s’erigeix l’edifici que ens aixopluga des de fa tant temps. Repeteixo, sigui rebut amb fervor o indiferència, amb convenciment o recel, no hi ha dubte que ens trobem davant el debat dels debats.

Testimonien aquest predomini la infinitat d’informacions i parers diversos, interpel·lació a experts i declaracions polítiques que omplen els mitjans de comunicació (encara) hegemònics, així com el seu abassegador protagonisme en aquelles tertúlies que presumptament reflecteixen amb fidelitat la nostra societat plural.

Un dubte, però: suscita aquest debat dels debats, realment, debat?

Quan la majoria dels mitjans massius emfatitzen les informacions, les opinions o els dictàmens d’experts que, en positiu o negatiu, reforcen tant la pròpia línia editorial com la línia de pensament dels seus consumidors/subscriptors, podem assegurar que el que s’està produint és un intercanvi d’exposició i crítica d’idees diverses? Podem parlar, de debò, de debat o, més aviat, de diàleg de sords?

Sabem que les línies editorials són un fenòmen no només lícit sinó necessari per a la configuració d’una ciutadania crítica. Sabem també que mai com ara hem disposat d’informació tan variada i d’opinió tan rica en matisos com les que ofereix (part de) la xarxa, i que és, com sempre, tasca de tots i cadascun de nosaltres confrontar-les.

Cert tot, però no n’hi ha prou, em temo. Perquè hi manca més i millor plaça comuna. I amb insuficient plaça comuna resulta complicat el mercadeig. Amb mercadeig escàs, la coneixença és pobra. I el desconeixement duu a l’enfortiment de bàndols estancs carregats de tanta raó com de mútua desconfiança.

L’agregació en un i altre bloc s’acabarà produint en un hipotètic referèndum. Però mentre aquest no es faci realitat, si és que mai se’n fa, el protagonisme del debat dels debats no hauria de recaure en un respectiu reconvenciment de convençuts sinó en una constant pluja d’idees i un intens bescanvi i confrontació d’arguments, sensibilitats i, fins i tot –per què no?– de pors. Reduir-ho a dues carpetes impermeables simplifica la tasca comunicativa i no traeix les expectatives refermadores dels respectius posicionaments, però afavoreix la solidesa de qualsevol dels desenllaços?

No deixa de ser curiós –o potser simptomàtic– que, dos anys després de l’experiència trencadora a les places del moviment 15M, just a l’hora d’afrontar el repte més transcendent, en què més i millor hauríem de debatre, el que ens manqui sigui precisament plaça. Serveixi d’exemple il·lustratiu –i simptomàtic, sens dubte també– el buit que ens ofereix “la nostra”, la principal eina mediàtica de vertebració i cohesió social, que no compta en aquest trancendental escenari ni amb aquella trista ‘Àgora’ que programaven amb nocturnitat, inaccessible a la mossegada massiva de la ciutadania.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s