D’arbre en arbre i tiren ells

El passat 15 d’octubre, el Matí de Catalunya Ràdio abordava en la seva secció La societat es mou la polèmica “venda” del nom de les estacions del metro que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, havia anunciat un mes abans en el marc de la presentació als empresaris d’un pla global de patrocini corporatiu. En la conversa moderada per Marta Romagosa i la pròpia conductora del programa, Mònica Terribas, van intervenir el vicepresident executiu de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), Dídac Pestaña, el professor de direcció de màrqueting d’UAB i Esade, Josep M. Galí i, a través de connexió telefònica, el conseller delegat de Metro de Madrid, Ignacio González.

Per obrir la xerrada, el professor de màrqueting Josep M. Galí explicava en què consistia el concepte naming rights:

Hi ha una sèrie d’actius intangibles, que són els noms de les coses, els llocs geogràfics, normalment són actius públics, que tenen un gran coneixement i que es poden llicenciar: tu pots cedir a un privat i que pagui uns diners per associar-lo a una cosa que a ell li pugui interessar

Tot seguit, Dídac Pestaña, vicepresident executiu de TMB, detallava quina part de l’espai públic es veurà afectada per una operació patrocinadora que busca ajudar a eixugar el dèficit de la companyia:

(…) en realitat, tots els nostres actius. En dues etapes: en una primera etapa molt més centrat en temes d’estacions de metro i de línies de metro, bus turístic, funicular, telefèric; i en una segona etapa entrant més en parades d’autobús, en línies d’autobús… En definitiva, tots els nostres actius

I afegia el representant de TMB que la gestió comercial d’aquests espais i la tasca de trobar patrocinadors que s’hi vulguin associar ha estat adjudicada, després de concurs públic, a una empresa exclusivista (IMG Group).

Definit el concepte i descrita succintament l’operació, les dues moderadores engegaven el debat plantejant als convidats les següents qüestions:

  1. Límits a l’hora de proposar clients tenint en compte que parlem de serveis públics. Segons Pestaña, manarà la normativa sobre publicitat, per tant, ni marques d’alcohol ni de tabac ni d’articles per a adults i sempre reservant-se TMB la decisió final de si acceptar o no cada proposta.
  2. Límits en la selecció d’estacions patrocinables. Totes hi estarien obertes, segons Pestaña, però s’utilitzaran les més atractives per a les marques (per trànsit o per ubicació).
  3. Durada adequada de cada patrocini. Tant Galí com Pestaña consideraven convenients contractes relativament llargs.
  4. Benefici real d’aquest tipus de visibilització per a la marca. “L’acció comercial agregada necessita una cobertura de notorietat (espontània) i de presència al carrer” (Galí).
  5. Actius que desperten major interès per a la marca. Afirmava Pestaña que les estacions de metro més centrals són les que estan generant més interès.
  6. Possible canvi de mentalitat de la ciutadania i supressió del tabú de l’ús publicitari de l’espai públic. Segons Galí, “depèn del model de societat que tu estimis convenient. (…) S’ha de valorar si de la utilització de l’espai públic se’n treu un benefici social superior a l’impacte que es pugui considerar negatiu. Al final, això és una decisió que ha de prendre el polític”.
  7. Experiència madrilenya. Respon el conseller delegat de Metro de Madrid, Ignacio González: “Hay que ponerlo en una balanza, y pensar que esto genera una serie de ingresos importantes para la compañía”. “También abrimos el espacio de metro a otras actividades, culturales, deportivas, presentación de productos, es decir, el metro se configura no sólo como medio de transporte público sino como un escaparate más”.
  8. Parlem de patrocini, no de privatització d’estacions. “Per això! -exclamava Pestaña- Concretament, davant la pregunta a la ciutadania [en el previ estudi d’opinió] de què opinaven del patrocini d’una estació de metro per aconseguir majors ingressos per al transport públic, el 85% deien que hi estaven d’acord”.

Aquests són els ítems que, a parer meu, van protagonitzar la major part de l’espai que el principal programa de la ràdio pública nacional de Catalunya va dedicar-li el dimarts passat a aquesta novedosa forma de patrocini corporatiu. Resumint-los: àmbit físic (espai i durada) i ètic (tipus d’anunciant acceptable) de l’operació, actius interessants per a l’anunciant, beneficis d’aquest tipus de publicitat per a l’anunciant, beneficis econòmics per a l’empresa de transport, èxit de l’experiència similar més propera, acceptació (positiva) de la ciutadania i (presumptament inevitable) canvi de xip d’aquesta ciutadania vers l’ús publicitari de l’espai públic.

Potser per això, percebent incomplet i descontextualitzat el debat proposat per El Matí de Catalunya Ràdio, el professor de màrqueting, Josep M. Galí, va creure convenient introduir-hi a la part final una reflexió general al voltant dels costos/beneficis socials de l’ocupació comercial de l’espai públic que ja havia apuntat -sense cap receptivitat per part de la moderació ni, evidentment, de Dídac Pestaña– minuts abans.

És extens, però val la pena. I venia precedit d’un prudent -i significatiu- “no sé si toca ara”:

(…) el que està clar és que si nosaltres esperem que AENA visqui dels centres comercials dels aeroports, si esperem que ADIF o RENFE visquin dels centres comercials de les estacions, si esperem que TMB i el Metro…, l’agregat de tot això provoca una societat en què l’estimulació del consum és absolutament brutal. I què passa amb això?: doncs que des del punt de vista del model de societat que un vol hi ha gent que ho considerarà bé i hi ha gent que ho considerarà malament. Hi ha ciutats que ho han considerat malament: a Sao Paulo es va fer un referèndum i la gent va dir que no volia publicitat al carrer, i van treure la publicitat del carrer. A França hi ha vàries ciutats en què la regulació de la publicitat ha estat absolutament estricta i no es pot ocupar l’espai públic

(…) La pressió comercial de les marques i de les multinacionals és infinita; tenen un poder tremendo. Llavors és el poder polític el que arriba un moment que diu fins aquí hem arribat, d’aquí no podem passar

(…) Aquí no ens podem imaginar la invasió terrible de l’espai públic als Estats Units: als EUA hi ha una empresa que té 350.000 pantalles de televisió a les aules dels alumnes d’escoles públiques, i aquesta empresa ven espais publicitaris de 30 segons a 300.000 $

(…) La deriva del sistema és aquesta. I arriba un moment que una societat ha de decidir fins a quin punt vol que la pressió de les marques i de la publicitat acabi contaminant tota la vida pública

L’espai finalitzava amb l’opinió d’uns quants oients i una intervenció final de Dídac Pestaña en què recalcava que la mesura persegueix contribuir a finançar el transport públic de Barcelona.

Arbre rere arbre

Brutal estimulació de consum, pressió infinita de les marques, invasió terrible de l’espai públic, contaminació publicitària de tota la vida pública, deriva del sistema, poder polític encarregat de marcar-ne els límits, model de societat desitjat… Poca broma amb els conceptes i alertes que el professor de màrqueting, Josep M. Galí, llençava en la seva darrera intervenció a l’espai ‘La societat es mou’ d’El Matí de Catalunya Ràdio d’aquell dia.

Parem atenció, però, a la sobtada cautela del professor a què m’he referit abans: el “no sé si toca ara” previ a la seva reflexió final.

La ràdio pública nacional plantejava un debat de 20 minuts sobre un tema especialment sensible per a la ciutadania, un tipus d’intervenció en l’espai públic de Barcelona que, més enllà de modificar-ne la seva fesomia, comporta la transfiguració de denominacions que són part del recorregut vital -físic i mental- i de l’arrelament i identificació de tota una comunitat. Tot i amb això, Galí se sentia obligat a emetre el caut “no sé si toca ara” just abans de la seva exposició.

La ràdio pública nacional plantejava un debat sobre un tipus concret de comercialització de l’espai públic que, sumat a experiències ja arrelades i a d’altres que aquesta novetat podria obrir en el futur, indicaria l’assumpció com a realitat ineludible del que és una qüestió pura i dura de model de societat, per tant, subjecta a la discussió i decisió per part de la ciutadania i dels seus representants polítics. Tot i amb això, el professor Galí se sentia obligat a emetre el caut “no sé si toca ara”.

Excés de prudència per part del professor de màrqueting? O resultat d’un ambient mediàtic poc propici? Anem enrere i comprovem-ho.

Com hem assenyalat a l’inici, el dia 13 de setembre l’alcalde de Barcelona presentava als empresaris el programa de patrocini corporatiu, en què s’inclou la novedosa comercialització de la denominació de les estacions. Ho explicava de manera extensa -i sense ometre cap de les seves bondats- el digital de TMB Hora Punta. Aquell mateix dia -o el següent- ja se’n feien ressò els principals mitjans catalans. Alguns en destacaven el seu caràcter patrocinador o d’annexió de marques al nom de les estacions, com BTV, en el seu Notícies Migdia (minut 6:49 a 8:42), El Punt Avui o El País Catalunya, mentre que d’altres ho qualificaven directament de venda de la denominació, com El Periódico de Catalunya, el diari Ara o l’edició digital de La Vanguardia, diari que, en la seva versió impresa, en feia l’endemà una exhaustiva crònica (publireportatge?) en la seva secció Vivir en Barcelona; en destaco aquest descriptiu paràgraf:

El patrocinio no será únicamente más visibilidad para una marca; irá más allá. Por ejemplo, podrán organizarse eventos en ciertos espacios, con lo que las marcas pondrán en marcha acciones directas (actuaciones musicales, exposiciones, presentaciones…) que mejorarán la experiencia del usuario y permitirán al patrocinador llegar a nuevos clientes o mejorar su relación con los que ya tiene

Però després d’aquest anunci i fins al debat proposat trenta-dos dies després a la nova casa de Mònica Terribas, el que trobem és, en essència, un vast desert.

Les excepcions informatives han estat el posicionament contrari del cap del grup socialista a l’Ajuntament, Jordi Martí, recollit per l’edició digital de La Vanguardia el mateix dia 13 de setembre; l’alerta sobre el triomf de la idea que “amb diners tot és possible” efectuada per Ricard Gomà, president del grup d’ICV al consistori barceloní i que recollia la cadena SER Catalunya quatre dies més tard; i la inviolabilitat del nom de l’estació Catalunya l’11 d’octubre, particular neguit informatiu del diari Ara en tota aquesta qüestió.

En el terreny de l’opinió topem amb una densitat similar. Dues referències en el diari bandera del Grupo Godó: ‘Baja en Poble Sec Dodotis’, on Màrius Serra porta el patrocini de les estacions de metro al seu habitual terreny verbívor, i ‘Money makes the world’, amb un Quim Monzó definitivament domesticat pel sistema, tot qualificant de paradoxals les queixes per una intervenció en els topònims que reportarà guanys a l’empresa de transport quan la majoria de ciutadans anem pel carrer lluint gratuïtament les marques de les peces de roba per les quals, a més a més, hem pagat.

Mentre que, des d’una visió crítica de l’assumpte, destaquen l’article de Josep M. Pascual a El Punt Avui ‘Metro de Madrid S.A.-TMB’, i dues opinions a eldiario.es: ‘Jo baixo a Catalunya-Durex. I tu?’ de Cristina Palomar, i el molt contundent ‘Se vende lo que sea, precio a convenir’ de Lucía Lijtmaer.

Abans de continuar amb l’anàlisi, crec que és moment d’apuntar el context dins del qual se situava l’anunci del pla de patrocini corporatiu. I és que aquell mateix matí i exactament en el mateix escenari en què es demanava l’empresariat que s’associés a la Marca Barcelona i al prestigi d’una xarxa de transport que, segons el president de TMB, Joaquim Forn, és “el millor aparador per a les empreses”, l’alcalde Trias obria la porta a una consulta ciutadana per presentar o no la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’hivern de 2022, possibilitat que es confirmava de manera oficial pocs dies després. Com sabem, els Jocs “blancs” (consulta, debat sobre la seva conveniència, retirada de la candidatura per 2022, i interrogant sobre el 2026) han sobresortit des d’aleshores en l’agenda mediàtica amb notable intensitat.

L’altre obligat apunt contextualitzador vindria a explicar l'”arbre rere arbre” amb què he titulat aquest apartat. I és que si bé és cert que l’element més cridaner de l’ofensiva comercialitzadora de l’espai públic -i més susceptible d’esdevenir polèmic- seria a priori el de la redenominació de les estacions de metro (arbre 1), no hauria de sotmetre’s només a un simple i aïllat anàlisi. Dues setmanes després d’aquest anunci, TMB informava de la prova pilot de venda de llaminadures als busos de la ciutat, fet més anecdòtic però que es justifica amb el mateix argument d’aconseguir “ingressos complementaris” per a l’empresa (arbre 2). I com que tot plegat sembla que busca ajudar a eixugar el terrible dèficit de TMB, què tal provar de trencar l’opacitat imposada -i acceptada pels mitjans lliures- sobre els sous i privilegis dels 603 directius de l’empresa no subjectes a conveni (arbre 3), assumpte abordat molt rarament?

I si obrim una mica més el focus, i ens allunyem de la gestió de TMB i de la publicitat en els “seus” actius, potser tampoc no hauríem de deixar de tenir en compte el comunicat que havia emès l’Ajuntament el 6 de setembre i pel qual informava sobre la venda del darrer 15% de participació en els serveis funeraris (arbre 4), notícia que va passar sense pena ni glòria. Com probablement tampoc no hauríem de menystenir l’anunci fet efectiu abans de l’estiu de privatització de la gestió de 15 aparcaments que gestionava l’empresa municipal BSM, diners que en aquest cas es destinarien a posar al mercat un miler de pisos socials de lloguer (arbre 5). Per no esmentar l’afer de la samarreta del Barça amb què Nike va vestir durant tres setmanes l’estàtua de Colom el passat mes de maig (arbre 6).

Algú objectarà que aquests presumptes -i no únics- arbres són una mescla terriblement agosarada d’accions patrocinadores o comercialitzadores a l’espai públic amb d’altres de privatitzadores de la gestió o de venda de participació en els serveis municipals. Segur que ho és. Resulta, però, innegable -i sorprenent, tractant-se d’un ajuntament solvent com el de Barcelona- la progressiva tendència a desprendre’s d’algunes càrregues o de cercar diners privats per ajudar a eixugar serveis deficitaris. I, en tot cas, des del punt de vista periodístic -recordem-ho, també un servei públic– és incomprensible la descontextualització per defecte d’informacions (o arbres) que, tot i les seves particularitats, coincideixen en què actualitzen la manera com es gestionen els diversos serveis que la municipalitat presta a la ciutadania i, en teoria, en subratllen les tendències i n’estimulen el debat ciutadà.

És evident que la informació diària no permet traçar les derives polítiques ni els models de societat a què feia referència el professor Galí; és més, podem assegurar que aquesta rutina informativa diària fins i tot fomenta -involuntàriament, essent molt amables- la inconsciència general sobre el tot de què forma part allò que s’explica. Per mostrar aquest quadre global habitualment ocult el periodisme compta amb d’altres gèneres imprescindibles: els reportatges, els debats i les entrevistes en profunditat.

I en aquest sentit, cal destacar que des del 13 de setembre, anunci del pla de patrocini corporatiu, hi ha hagut -que em consti- tres magnífiques ocasions per situar la novedosa fórmula publicitària a la ciutat en el seu presumpte context. A banda del debat a El Matí de Catalunya Ràdio que ens serveix de fil conductor en aquest post, s’han produït en aquest període dues entrevistes a l’alcalde Trias i un debat en profunditat amb la seva presència en els principals mitjans del país. Per ordre cronòlogic, a Ara TV (14 de setembre), TV3 (19 de setembre), TVE Catalunya (26 de setembre). Vegem-ne el tractament.

Antoni Bassas entrevistava l’alcalde per Ara TV el dia després de l’anunci del patrocini de les estacions del metro (total: 50 minuts). Dos temes predominants: el procés sobiranista (11 de setembre, Via Catalana i consulta 2014) i els Jocs Olímpics d’hivern. D’altres temes abordats més concisament: el carrer Joan Antoni Samaranch, el turisme i les seves derivades, l’habitatge social, l’externalització de les escoles bressol, les futures infraestructures i obres a la ciutat, les despeses pel transport en horaris intempestius dels partits del Barça, i la possible reelecció de l’alcalde.

Quatre dies més tard era Agustí Esteve qui entrevistava l’alcalde al 2324, el programa nocturn de reflexió i anàlisi de TV3 (total: 30 minuts). Temes que s’hi plantejaven: els Jocs Olímpics i la consulta a la ciutadania, les imminents festes de la Mercè, la situació immilorable de les finances de Barcelona en comparació amb les de Madrid, el deute de la Generalitat a l’Ajuntament, les principals infraestructures (aeroport i connexió amb metro, AVE amb connexió directa amb París). I una pregunta final: “es poden ampliar la consulta als ciutadans sobre d’altres temes que els afecten?”, amb resposta de l’alcalde: “hi ha processos participatius amb els veïns; s’ha d’estar obert a totes les consultes”.

Passada una setmana, l’alcalde Trias tornava a visitar un plató de televisió, a TVE Catalunya, en aquest cas, i en format debat moderat per la periodista Cristina Puig i amb la intervenció de diversos periodistes i analistes de l’actualitat, entre ells l’etern Màrius Carol, Andreu Mayayo i el subdirector d’Expansión, Martí Saballs (total: 42 minuts). Com a punt de partida, un petit recull d’opinions de ciutadans sobre els Jocs Olímpics d’hivern, sobre el turisme i sobre allò que consideren principal problema de la ciutat, i una primera pregunta de la moderadora a Xavier Trias, com a secretari general adjunt de CiU, sobre les incongruències internes amb Duran i Lleida i el procés sobiranista.

Entre Jocs Olímpics, Barcelona com a història d’un triomf i el seu futur en una possible Catalunya independent, turisme i morir d’èxit, infraestructures inacabades (Línia 9), polèmica per la no autorització del rodatge de la sèrie “Isabel” i menjadors socials, hi destacava una única pregunta sobre el model de ciutat que podria estar-se consolidant (pla d’usos de Ciutat Vella, Marina de luxe i progressiva privatització de l’espai i dels serveis públics), liquidada per l’alcalde amb l’argument de la línia continuïsta amb les polítiques engegades pels anteriors governs socialistes.

Ja amb posterioritat al debat proposat per El Matí de Catalunya Ràdio del passat dimarts, l’anunci de la retirada de la candidatura a l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern de 2022 ha monopolitzat l’agenda informativa i, per tant, totes les converses mantingudes amb l’alcalde, com la de Jordi Basté a El Món a Rac1 o la de Mònica Terribas al seu programa, ambdues del 17 d’octubre, han girat de manera monogràfica sobre aquest tema.

I el bosc?

Estem avesats a la successió de descripcions físiques i aïllades dels diversos arbres que conformen el menú informatiu i a les limitacions pròpies dels formats més habituals en els mitjans massius. Per això és ben comprensible que, qui en té l’oportunitat, se senti temerós d’introduir-hi comentaris que s’allunyen de cadascun dels exemplars individuals sobre els que se’l consulta i que enquadren tota l’extensió i complexitat del bosc.

Dues preguntes ben simples:

On podem injectar visió general i reflexió profunda en els mitjans massius? Quan hi és permesa la radiografia i el debat sobre tendències, projeccions i patrons d’actuació?

Si les respostes són properes a l'”enlloc” i al “mai”, s’obre irremeiablement un nou i trist interrogant:

De què carai debatem habitualment els ciutadans?

Josep M. Galí expressava que no sabia si tocava comentar en aquell moment i en aquell espai radiofònic que és sempre la societat qui té la potestat d’afavorir, limitar o, fins i tot, prohibir l’ús publicitari o la comercialització de l’espai públic. Però és que, si no era aleshores l’ocasió, si un debat ad hoc promogut per la ràdio pública nacional de Catalunya no era el moment adient per infiltrar-hi veritables elements de controvèrsia per a l’opinió pública, quan i on ho hagués estat? Més trist és constatar que en cas que el senyor Galí no s’hagués sortit unilateralment del guió i no hagués actuat en consciència aquell dia, cap de les dues reputades periodistes de la casa l’hagués interrogat al respecte.

Escopia Lucía Lijtmaer en el contundent article a què fèiem referència abans:

(…) El discurso de que a fuerza de voluntad se sale permea cada vez más. Lo mismo pasa con el de la distracción. Así, poco a poco, todos deberíamos quedar inmunizados y no acordarnos cada vez que nos bajemos en “Passeig de Gràcia + marca de rosquillas” o “Liceu + nombre de pasta de dientes” que el fracaso en realidad es de ellos. Han vendido los nombres de nuestra vida común, de nuestra historia común, al mejor postor porque han fracasado. Yo no pienso olvidarlo.

I és que la informació sobre el pla concret de patrocini corporatiu de TMB ha aparegut de forma puntual, escassa i, sobretot, isolada. Com succeeix llastimosament amb assiduïtat, ha estat una mera difusió de les accions que el govern d’una institució engega en el territori sobre el que té autoritat i no pas la -teòricament imprescindible- exposició dels beneficis socials i de l’impacte negatiu que aquelles puguin comportar. Dit d’altra manera, amb major o menor retoc, ha estat una propagació vertical a la ciutadania de la nota dels serveis comunicatius de l’empresa de transport i del consistori barceloní i, sobretot, ben independent d’altres propagacions verticals d’altres accions notificades.

I si confiàvem en els formats informatius més permeables a reblar el clau en els assumptes d’actualitat, també hem pogut comprovar la inutilitat de l’esperança. Mentre el “sí, no, potser” de la candidatura olímpica ha absorbit la major part del minutatge de les entrevistes i els debats amb l’alcalde de protagonista, la resta de temàtiques han estat abordades de manera inconnexa i sense plantejar-se -excepte en la pregunta puntual esmentada- si la confluència de diverses accions municipals podrien estar denotant una deriva cap a un model molt concret -i diferent- de ciutat.

Fa unes setmanes vam rebre positivament el 30 minuts dedicat a la convivència amb el turisme a la ciutat de Barcelona, un reportatge que, tot i les limitacions del propi format, ens apropava a les diverses arestes d’aquest fenomen concret i cabdal de la Barcelona post-olímpica. Segueix mancant encara, però, una major obertura de focus, l’observació minuciosa i l’examen crític d’aquest i d’altres fenomens dins del context polític i socioeconòmic en què s’emmarquen, a nivell local, nacional i també, sí, continental.

¿Com podem decidir amb coneixement de causa sobre la convenència o no de mesures de l’autoritat si únicament se’ns permet una aproximació individualitzada a cadascuna d’elles, si només se’ns permet el judici des de l’òptica del guany econòmic que ens pot acabar reportant, si se’ns neguen repetidament d’altres vares de mesurar el benefici i, amb elles, la confrontació ideològica inherent a l’ésser social? ¿Com podem decidir amb total coneixement de causa si se’ns fa navegar per la superfície de la informació, si se’ns disfressa de plural generador d’opinió informada el simple entreteniment de la tertúlia, si no se’ns satisfà, en definitiva, el nostre dret de saber d’on venim i cap a on sembla que ens dirigim?

El “d’arbre en arbre” propicia “el qui dia passa, any empeny” dels fets consumats, fomenta la desmemòria en la ciutadania i, el pitjor de tot, la consolidació del regne de l’habituació al nostre canviant entorn social. Tant sols l’escrupulosa presentació del bosc podria esborrar el caràcter natural -si no diví- del que és ras i curt resultat de l’obra humana i, per tant, qüestionable i, evidentment, modificable.

Deia Rubén Martínez aquí que:

(…) Lo normal no es idéntico a la norma, pero se le parece. Como norma que ordena, segmenta y clasifica aquello que debe ser asimilado o excluido. Lo normal como norma, no por justo o deseable, sino por cotidiano, por estar incrustado en la naturaleza misma de un proceso que uno experimenta sin sorpresa. Lo normal se presenta fuera de todo accidente o desarreglo pese a que vivamos en la anomalía misma. Hay cosas que nunca deberían ser normales, hay experiencias diarias que uno no debería interiorizar como normales, pero a veces cuesta darles ese estatuto de por vida.

Si encara creiem que l’exhibició del bosc és tasca exclusiva dels mitjans de comunicació de masses, molt probablement farem tard, però caldrà que ens hi seguim esmerçant. I si, al contrari, considerem que la comunicació massiva ja està executant -amb tot èxit- la indispensable tasca de distreure amb la diversitat d’espècies arbòries, potser serà cert el que afirma Vicent Soria en aquest article: que de totes les privatitzacions d’aquest món, la més rentable és la de l’opinió pública.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s