Israel, model per a Catalunya… diuen

Repetia el meu pare -en vida, advocat de professió- que si tot el periodisme que consumia la ciutadania era de la qualitat que presentava la informació judicial, arreglats anàvem. La seva era una conjectura que es basava en una projecció a totes les àrees del coneixement de la seva particular experiència informativa en el terreny en què era expert.

No devia equivocar-se massa. El periodista és aquell professional que sap de tot i no sap de res i que construeix el seu expertatge en la matèria que tracta habitualment -sempre que l’entorn empresarial i laboral així ho permeti, és clar- amb el dia a dia del seu treball.

Dit això, el coneixement profund sobre l’àrea de què informa, per bé que important, no és ni ha de ser la principal virtud del periodista. Ho és saber extreure les dades fonamentals de la matèria observada, sigui la que sigui, saber-les jerarquitzar i explicar amb claredat. I ho és -en la meva opinió, molt especialment- saber-les situar en el context adequat.

Al cap i a la fi, la inquietud que mostrava el meu pare no provenia de res més que de considerar indissociable la tasca informativa de la tasca educativa de la ciutadania. La seva premissa no admet, crec, discussió: una ciutadana no informada, o informada de mala manera, o de manera incompleta o esbiaixada, no és una ciutadania adequadament educada.

Sí, igual que passa en les altres activitats professionals, ja sabem que una cosa és la teoria o l’ideal en l’exercici del periodisme i una altra de ben diferent, la tasca diària sota pressió del rellotge, de la competència, de la línia editorial de la casa… i la d’altres agents. Ho sabem, sí. Com sabem també, però, de l’innegable caràcter de servei públic d’aquest ofici, que carrega la formidable responsabilitat d’informar (educar) els seus conciutadans.

Els valors d’Israel

Com a consumidor de notícies -que no com a periodista, que d’això no treballo- em passa quelcom similar quan en els mitjans s’aborden temàtiques que conec, com a mínim, una mica. Una d’elles és la realitat d’aquell petit, però constantment inestable, bocí de terra que porta per nom Israel o Palestina (ho haureu notat si aquests darrers dies heu fet una ullada a la trasbalsada línia del temps del meu compte de twitter).

És per tots conegut que el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha encapçalat la comitiva d’una visita de quatre dies a Israel per, segons informaven oficialment, cercar complicitats amb el procés sobiranista i aprofundir en la cooperació en aquells sectors considerats estratègics i en què el país hebreu és referència mundial, com la indústria del coneixement i les noves tecnologies, i també, és clar, en el sector turístic. A aquest efecte, han acompanyat al president, el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias i una trentena d’empresaris de l’entorn de la innovació, les TIC i les Smartcities.

Una visita oficial d’aquest calibre, tant a nivell polític com econòmic, requereix d’un minuciós seguiment per part de la premsa del país que envia la delegació. És per això, com explica Joan Cañete Bayle, excorresponsal d’El Periódico a Jerusalem, que els dirigents polítics poden prescindir de les diverses corresponsalies periodístiques del lloc de destí però en cap cas de l’escorta d’enviats especials -preferiblement, de confiança- dels principals mitjans de comunicació:

En estas visitas, los mandatarios suelen llevar consigo a los periodistas que normalmente cubren sus pasos en casa, en este caso en Barcelona, ya que para ellos prima el enfoque doméstico sobre el internacional. En cambio, los corresponsales tienen la mala costumbre, el defecto profesional, de preguntar sobre el lugar en el que viven y trabajan

I essent aquesta una delegació amb objectius -i interlocutors- especialment definits però que no podien evitar desenvolupar-se en una terra sumament complexa i convulsa, ha estat particularment necessari eludir al màxim la penetració d’elements d’eterna actualitat a la zona, del tot perniciosos per a la absoluta efectivitat del missatge pretès.

Així, amb la delegació catalana, han viatjat periodistes de diaris poc o gens afins, com El Periódico (Rafael Tapounet) i El País (Miquel Noguer), d’afins amb el procés, com l’Ara (Ferran Casas), de vells afins i col·laboradors de CiU, com La Vanguardia (amb el veterà i fidel Jordi Barbeta que ja va acompanyar Mas en la visita a Massachusetts de l’any passat) i fins i tot el director d’un digital modest però que sintetitza i abandera les tesis d’innata germandat entre el catalanisme liberal i el més rotund sionisme (Lluís Bou, d’El Singular Digital), a banda de la imprescindible Agència Catalana de Notícies (ACN), és clar.

Sigui quin sigui el mitjà de referència, d’aquests quatre dies de visita oficial de la delegació catalana a Israel, n’han sobresortit de manera cronològica les següents grans idees:

– Israel, exemple de nation building* en l’imaginari del catalanisme liberal:

Intel·lectuals de referència del catalanisme com Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Salvador Cardús o Pilar Rahola solen destacar diversos paral·lelismes entre Catalunya i Israel. Des que Jordi Pujol va accedir a la presidència de la Generalitat, els governs de Catalunya han apostat sempre per l’acostament a Israel, excepte durant el segon mandat del tripartit en què hi va haver serioses dissensions d’Esquerra Republicana amb Iniciativa per Catalunya

*construcció d’una nació forjant identitat col·lectiva per mitjà de l’Estat

– Israel, aprenentatge per a Catalunya:

L’expedició, va subratllar Mas, té un interès especial en les assignatures de la innovació tecnològica aplicada a l’àmbit empresarial i de la investigació científica

– … i terra per a l‘intercanvi de coneixement:

(…) el conveni amb el Weizmann té tres potes: un intercanvi de 10 científics (5 per cada part) entre la universitat israeliana i les catalanes, conferències anuals als dos països amb convocatòries competitives i donar accés a l’ús del sincrotró Alba als científics d’aquell país.

– Israel, company de viatge per al “moment únic” de Catalunya:

Mas aseguró que esto se debe al interés que Israel genera en Cataluña como socio en la innovación, pero también porque en este momento único Cataluña necesita impulsar su capacidad de internacionalización y ampliar sus socios internacionales”. Es aquí donde dijo que “Israel es claramente un compañero de viaje elegido por Cataluña”.

– Catalunya, aliada sense fissures d’Israel d’ara endavant:

Catalunya será una aliada incondicional de Israel mientras Artur Mas y Convergència i Unió gobiernen en la Generalitat (…). A Mas no se le escapó que hubo un momento en que “en Catalunya se cometió algún error”, en clara referencia a la posición propalestina no del tripartito pero sí del entonces conseller de Interior, Joan Saura, que llegó a participar en una manifestación de protesta contra Israel. “Eso no volverá a ocurrir”, vino a decir Mas.

– … perquè Catalunya necessita sionisme, no Palestina:

Les relacions internacionals tenen un motor real: els interessos. Si, a més, aquests interessos vénen acompanyats de sintonia política, millor. És el que li passa a Artur Mas amb Israel. En la seva estada al país hebreu, el president i la delegació catalana no amaguen complicitats amb el sionisme.

És evident que entremig d’aquests conceptes predominants i generals hi hem trobat -i hi haurà trobat la delegació oficial- alguna pedra a la sabata, alguna d’aquelles realitats que desitjarien que passessin desaparcebudes. És el cas de la crònica que signava l’enviat especial d’El País el passat diumenge i on afirmava que el president Mas presumia a Israel d’investigació i desenvolupament després de retallar aquesta partida un 27% des de l’any 2010.

Com és una pedreta a la sabata aquesta altra crònica, signada també per Miquel Noguer, on recalcava que Mas sortia en clara defensa de la multinacional israeliana propietària d’Iberpotash, empresa que explota les mines de sal de Sallent i de Súria, tot i les sentències judicials en la seva contra per motius mediambientals i la investigació que duu a terme la Comissió Europea per haver-se beneficiat presumptament d’ajudes improcedents de la Generalitat. En aquest sentit, us recomano, per deliciós, un exercici de periodisme comparat amb la versió oficial traslladada per l’agència ACN, de què se’n feia ressò La Vanguardia aquí, amb un president Mas que denunciava “interessos creuats i competidors” que posen traves a una inversió milionària de l’empresa israeliana a Catalunya i que hauria de crear centenars de llocs de treball.

No ens enganyem, però; es tracta d’El País. I El País és una pedra a la sabata del tot assumida pels actuals rectors -i socis- del Govern català i, atès que no pertany al cercle mediàtic amb influència sobre la part de la ciutadania propera, en major o menor grau, al discurs sobiranista i/o conservador, a la pràctica resulta força inofensiu.

Pedres a la sabata a banda, és difícilment discutible que tant en els mitjans de comunicació que han destinat enviat especial a Israel, com en els que han begut de l’agència de notícies nacional de Catalunya (com El Punt Avui o els portals Vilaweb o Nació Digital) o de diverses fonts oficials i d’agència (com 324.cat), així com en les principals -i afins- cadenes de ràdio i televisió del país, el relat de la visita de quatre dies s’ha construït en base a les idees abans esmentades. Idees que, a grans trets, conformen els punts clau que la comitiva pretenia fer arribar -i arrelar- a l’opinió pública del país i que es poden condensar en un sol concepte: Israel és model per a Catalunya.

És model per a Catalunya en el terreny de les noves tecnologies i de la investigació i desenvolupament, i és model per a Catalunya en el terreny de l’exitosa construcció nacional i d’una realitat política independent enmig d’un entorn hostil.

Descripció del model hebreu

Doncs ja hi tornem a ser. Com ho fèiem en el post anterior, altre cop parlem de models i, més concretament, de tractament mediàtic d’aquests models.

Tornant al meu pare -qui, d’altra banda, hagués estat cofoi de ser testimoni d’aquest suposat procés de construcció nacional de Catalunya i de l’aprenentatge del “miracle hebreu”-, amb la visita de la delegació catalana a Israel ens trobem davant d’un evident exemple de mala praxi periodística i, en conseqüència, de ciutadania incorrectament informada i, per tant, educada molt deficientment.

Parlem de mala praxi periodística, tot i que “penosa” seria el qualificatiu més adient, perquè resulta radicalment inadmissible des de qualsevol punt de vista presentar a la nostra ciutadania el col·lectiu, la societat, el país en què com a col·lectiu, societat o país ens hem d’emmirallar, sense descriure’ns l’enorme complexitat, la infinita escala de grisos (i de negres) que aquell referent presenta.

Des de l’oficina de comunicació de la presidència de la Generalitat de Catalunya quedaven meridianament clars des de l’inici els motius concrets del viatge: “Mas viatja a Israel, referent per al govern en recerca i en la construcció d’un estat“. Dit d’altra manera, diàfan objectiu econòmic i diàfan objectiu polític. I més diàfan encara: Israel com a referent, com a prototipus de societat tant en la mena d’activitat econòmica que promou com en la manera com ha assolit el seu estatus polític.

De fet, el president no ha enganyat ningú. A la mística del sionisme (nacionalisme jueu) que ha conformat des de sempre l’essència del catalanisme liberal i que Jordi Pujol va elevar a la seva màxima expressió, el president Mas hi ha afegit aquest punt de modernor de l’economia del coneixement, imprescindible en els temps que corren. Una perfecta mixtura d’ànima col·lectiva de cert regust ètnic amb emprenedoria i lideratge. En síntesi, saber-se poble, construir-se políticament com a poble i liderar com a poble.

Fa any i mig, Artur Mas ho certificava sense pal·liatius i ens en donava fe l’il·lustre Barbeta a les planes de La Vanguardia. I ho feia des de Boston, capital de Massachusetts, l’altra pota del triangle d’excel·lència tecnològica:

Israel es un ejemplo para el mundo, es un país pequeño, que lo está pasando muy mal, que tiene que dedicar enormes esfuerzos a la supervivencia de su identidad y su cultura y que al mismo tiempo es pionero y punta de lanza de la industria tecnológica mundial”

Des del punt de vista oficial, doncs, motivacions, objectius, interlocutors i, sobretot, missatges absolutament transparents. Tot molt clar, tot escrupulosament nítid. Ara bé, complet?

I aquí és on entra en acció, amb la contundència a què ens té habituats, l’objecte principal d’anàlisi d’aquest blog: el quart poder. Per fer memòria, aquesta significativa categoria de poder independent és encara en mans d’uns mitjans de comunicació en els quals el senyor Burke a mitjans del segle XVIII va saber veure, entre altres coses, una gens menyspreable capacitat d’exercir de contrapès dels altres tres poders clàssics: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Contrapès: pes que actua contra un altre per contrarestar-ne o neutralitzar-ne els efectes.

Que clarividents que són les definicions, no trobeu? Fem-ho fàcil. Del dia 9 al 12 de novembre, l’executiu català ens ha anat informant del viatge de l’executiu català (i barceloní) i d’una trentena d’empresaris a Israel per signar convenis de cooperació en matèria d’innovació i recerca així com per aprendre de la construcció nacional del país hebreu. Del dia 9 al 12 de novembre, els mitjans catalans ens han anat informant del viatge de l’executiu català (i barceloní) i d’una trentena d’emp…, vaja, d’exactament el mateix.

Hi haurà algú que aixecarà el dit per protestar contra aquesta generalització. Sí, segur que trobem algun exemple d’informació complementària sobre el país hebreu durant aquests dies en els mitjans massius d’influència a Catalunya.

El dia 11 de novembre, per exemple, és a dir, el tercer dia de viatge de la delegació catalana, es commemorava el novè aniversari de la mort de Iàssir Arafat. Llastimosament per a les intencions de l’executiu català, la mort del líder palestí havia tornat a l’actualitat mediàtica dies enrere després de fer-se públic un primer anàlisi forense que quasi certificava l’assassinat per mitjà de poloni radioactiu, assassinat del qual, sense posseir grans dots detectivesques, no era difícil atribuir -no amb exclusivitat, però- al país hebreu.

D’aquella commemoració i de l’acusació de l’Autoritat Nacional Palestina vers Israel ens n’informava el dia següent a La Vanguardia des de Ramal·lah el seu corresponsal, Henrique Cymerman. Jordi Barbeta, per la seva banda, cobria tots i cadascun dels darrers passos del tour del president Mas per terres israelianes per mantenir puntualment informats els lectors d’aquell mateix rotatiu. Inútil buscar cap punt de convergència, ni que sigui per context, en les respectives cròniques.

També en seria una excepció una peça d’El País del passat diumenge en què es feia ressò d’una altra de les realitats quotidianes per al país hebreu: la guerra. En aquest cas, el protagonisme requeia en el darrer conflicte amb Gaza que va iniciar-se demà farà tot just un any i del qual n’actualitzava les seqüeles el corresponsal a la zona, David Alandete, en aquest reportatge.

Més interessant per al tema que ens ocupa és, però, una altra excepció informativa que, tot i pertànyer a l’àrea de cultura, proporcionava un petit bocí del desconegut espectre de la societat israeliana, fet indispensable quan del que es tracta és de radiografiar amb rigorositat aquell model ideal al qual hem d’anar-nos aproximant. El Punt Avui entrevistava el jove escriptor israelià, Nir Baram, del qual en destacava aquesta eloqüent declaració: “Volem una societat inclusiva i no racista“:

“Aquesta sempre és la batalla amb el meu pare i la gent de la generació de Yehoshua: jo crec en l’estat d’Israel, però un que pertanyi a tots els ciutadans. No estic d’acord a separar israelians i palestins i crear un gran gueto per als israelians”

Tot plegat, excepcions que es demostren insuficients perquè, tot i mostrar-nos algunes (poques) arestes del país objecte d’estudi, es presenten aïllades en no sorgir d’una voluntat ad hoc, és a dir, d’una voluntat afinadora, contextualitzadora del viatge institucional. Com també esdevenen innòcues les cròniques crítiques anteriorment referides, primer, per l’escassa transcendència que assoleixen en ser vessades en mitjans que es dirigeixen a un públic que ja espera trobar-hi aquest tipus d’esmenes al govern actual i, en segon lloc, perquè aquestes es queden en la mera crítica partidista de l’acció institucional i perquè defugen -igual que els mitjans afins- la responsabilitat d’esbossar la realitat social, cultural i política de la societat israeliana, repeteixo, teòric objecte d’estudi.

L’executiu ha viatjat a Israel i n’ha publicitat el viatge i les seves motivacions als ciutadans. I el quart poder ha viatjat (o no) a Israel i ha informat sobre el viatge i les motivacions de l’executiu. En conseqüència, la tercera i imprescindible pota d’aquest triangle comunicatiu, els ciutadans, hem estat satisfactòriament informats sobre viatge i motivacions de l’executiu.

Però hem estat informats/educats?

Oblits que no permeten valorar

Quan algú, especialment si aquest algú és un agent amb el nivell de responsabilitat política -i ètica- com el del govern d’un país, proposa a la seva ciutadania un model de societat ideal al qual és interessant aproximar-s’hi, no és acceptable la simple exposició del parell o tres d’elements brillants o importables mentre se n’oculta d’altres que, per la seva naturalesa, poden posar perfectament en qüestió aquest suposat prototip. Això, sempre que entenguem, és clar, que l’administració de qualsevol país treballa per al bé de la seva ciutadania.

Però per si de cas -del tot hipotètic- que estigui en dubte la voluntat servidora de l’interès general per part d’una administració, sempre comptarem amb l’altre filtre, el quart poder -aquest sí, independent i exclusiu servidor de l’interès comú- per omplir els espais buits de l’acció governamental. Traslladat a l’objecte que ens ocupa, això significaria aportar tots aquells elements que completarien la informació subministrada per l’administració per acabar dibuixant un retrat més concordant amb la realitat del país que es presenta com a model.

Quan l’executiu “s’oblida” d’explicar determinats i determinants aspectes d’una realitat i els mitjans de comunicació “s’obliden” d’explicar els mateixos determinants aspectes d’aquella realitat, podem asseverar dues coses: una, que els segons han exercit, en essència, de poderós altaveu dels primers; i dues, que els tercers hem rebut sota aparent capa informativa, pura publicitat.

I així, sense esmerçar-m’hi en excés, em resulta inexplicable, en el millor dels casos, i de tot punt injustificable en algun punt concret:

– que fins al tercer dia de la visita no hagi aparegut cap referència a Palestina en els mitjans de comunicació, i que aquesta no hagi estat producte d’un mínim treball de contextualització de la realitat israeliana sinó resultat de la reunió bilateral del president Mas amb el ministre de Finances hebreu, Yair Lapid, és a dir com a resultat d’un acte institucional, referència focalitzada en exclusiva, a més, en l’Autoritat Nacional Palestina, un altre agent institucional.

– que en la fotografia de la realitat territorial i demogràfica del país els mitjans no s’hagin dignat recordar els territoris que, contravenint la ressolució 242 de les Nacions Unides, Israel ocupa i administra militarment des de fa més de 40 anys. Inaudit que no hagin estat esmentats ni Cisjordània, ni Gaza, ni el Golan.

– que la reiteració del missatge principal de l’executiu sobre les analogies entre les construccions nacionals d’Israel i Catalunya no hagi vingut acompanyat ni d’un trist repàs dels esdeveniments històrics de la creació de l’estat hebreu i les seves conseqüències polítiques, econòmiques, socials i demogràfiques.

– que n’hagi estat absent un mínim croquis de la composició extraordinàriament diversa del teixit social israelià, no només de la presència molt significativa de la població àrab i, en menor mesura, de la comunitat drusa dins les fronteres legals d’Israel, sinó de la pròpia majoria jueva, constituïda per població originària dels més diversos indrets del món. I que, en conseqüència, s’hagi omès també la complexa convivència en aquest fabulós poti-poti identitari. Per no parlar del creixent conflicte intergeneracional dins de la comunitat jueva que apuntava l’escriptor Nir Baram.

– que la radiografia de la valuosa vessant moderna i tecnològica de la societat israeliana -que existeix, veritablement- no s’hagi completat amb la pressió cada cop més enèrgica que sobre la vida laica del país exerceixen, des de fa anys, els sectors més ultraortodoxos, amb potencial d’influència ascendent, atesa la seva capacitat reproductiva.

– que s’hagin silenciat unes polítiques -permissives, si no clarament actives- de colonització en els territoris ocupats que han permès l’assentament, segons dades de finals del 2011 de l’organització israeliana B’tselem, d’un total de 515.000 colons a tota Cisjordània dels quals gairebé 200.000 només a Jerusalem Est; i que siguin també invisibles les estrictes normatives de restricció de moviments que afecten amb exclusivitat la població àrab dels territoris ocupats.

– i finalment, que ni l’excusa del viatge a la modèlica Israel del president amb qui sembla que salpem a la sobirania hagi servit perquè cap mitjà massiu s’hagi fet ressò del moviment BDS (Boicot, Desinversions, Sancions), una campanya internacional contra les polítiques d’ocupació, colonització i apartheid vers la població àrab que va sorgir en el sí de la societat civil palestina ja fa 8 anys, i la secció catalana del qual adreçava a l’opinió pública el passat dia 11 el manifest “Israel no és cap referent“.

Aquests són alguns -me’n deixo d’altres- dels oblits significatius de què ha fet gala la nostra premsa en la visita oficial de quatre dies del nostre més alt representant al nostre principal referent, Israel. Això significa que uns ciutadans immersos en el teòric procés cap a la plena sobirania de Catalunya jutjaran si s’escau o no assumir el país hebreu com a model d’estat sobirà a partir de les dades proporcionades per dos dels seus més transcendentals servidors, el Govern i els mitjans de comunicació massius, que, de fet, són les mateixes.

Tot i valorar els trets positius d’Israel, el coneixement de la seva realitat oculta em fa del tot impossible considerar aquella societat model per a la meva societat. No hi ha indret en el globus lliure de pecat, és evident. Però quan parlem de referents o de miralls, una òptima salut en matèria de drets humans serà, en la meva opinió, condició sempre indispensable, independentment de l’excel·lent nivell tecnològic del país, per molt valuosa que pugui ser la construcció d’una identitat nacional i una realitat política o la recuperació d’un idioma pràcticament mort com l’hebreu.

En tot cas, els presumptes models necessiten ser explicats i explicats molt bé. No tots els ciutadans fem servir la mateixa vara de mesurar. Hi haurà qui compartirà amb mi la referida escala de valors, com hi haurà qui prioritzarà els suposats interessos nacionals a qualsevol neguit de caire humanitari.

No tots els ciutadans fem servir la mateixa vara de mesurar, dèiem. El que és segur és que tots els ciutadans necessitem tota la informació per dictaminar a consciència segons la nostra pròpia escala de valors. És per això que, com creia fermament el meu pare, informar és indissociable d’educar. El judici és una altra cosa; no pot ser previ a l’oberta exposició de totes les cartes. I en el tema d’Israel i Catalunya, com en tantes d’altres coses, em temo, els judicis de pare i fill haguessin discorregut avui per camins del tot adversos.

Advertisements

3 thoughts on “Israel, model per a Catalunya… diuen

  1. Aritz ha dit:

    Un punt interessant a observar, ja que el viatge també ha sigut venut així, és el ressó mediàtic a Israel, i l’explicació a la població israeliana del procés sobiranista. Respecte això, a excepció de l’entrevista a Mas del “Yedioth Ahronoth”, no ha sortit res més en la premsa hebrea, apuntava en Sergio Yahni del Alternative Information Center de Jerusalem.

  2. Roger Vilalta ha dit:

    Doncs sí, Aritz, tens raó. Tot i que en aquest cas, el fracàs en el ressò a la premsa israeliana no crec que sigui tan transcendent. Evidentment, hagués estat un bon reforç per a les tesis del Govern. Però tenint en compte que des de fa temps es parla obertament de model de país per a Catalunya, crec que inconscientment ja acceptem aquest paper d’alumne que vol créixer a mans del mestre. En aquest sentit, doncs, és infinitament més important que vagin arrelant en la ciutadania catalana les “meravelles” d’Israel; i més, tenint en compte que, crec, més d’hora que tard, acabarà exhibint-se el paper que a l’ombra està jugant el país hebreu en les aspiracions nacionals de Catalunya (no sabem encara a canvi de què).

    Gràcies pel comentari, Aritz!

  3. […] Dos articles que analitzen la visita de Mas a Israel: un de Joan Cañete Bayle i un de Roger Vilalta. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s