L’actualitat està sobrevalorada

(article publicat originalment a Media.cat)

La frase no és pas meva. És d’en Jordi Oliveras, coordinador de la plataforma Indigestió i de la revista cultural Nativa, i la va abocar a facebook després que jo demanés perdó per haver-hi presentat com a novetat un article excel·lent del Nando Cruz que tenia any i mig d’antiguitat.

Els valors de l’actualitat són difícilment discutibles en societat. Estar mínimament al dia del que succeeix al nostre voltant és el que ens permet transitar amb actitud coherent i no anacrònica respecte la resta de la comunitat i a les normes que la regulen i restriccions que l’afecten en cada moment. És el que priva els fumadors d’entrar al bar amb la cigarreta encesa o els treballadors públics de sorprendre’s cada juny i cada desembre quan els arriba la nòmina amb mitja paga extra volatilitzada; el que evita, en els cercles íntims, que truquem a casa del cosí Manel per desitjar-li un feliç aniversari quan ja fa mig aniversari que menja terra.

En qualsevol grup humà el coneixement contemporani de tot allò que afecta el conjunt d’individus és indispensable per a la pròpia supervivència, especialment en les comunitats més diminutes. Mentre que en aquestes el contacte amb l’actualitat (la propera) és constant i quasi involuntari, en comunitats més complexes, com les nostres, resulta menys immediat i menys directe.

Per això, percebent llunyans i inabastables els centres de deliberació i decisió, per exemple, de vegades podem creure que l’actualitat ens és més sobrera, que el dia a dia transcorre més o menys pla sense que aquella ens l’alteri de manera substancial. Però la complexitat de la comunitat de cap manera ens la fa menys imprescindible, per bé que ens fa el seu accés i comprensió global, això sí, més dificultosos. No és, doncs, un problema del valor intrínsec de l’actualitat, sinó del canal per mitjà del qual aconseguim copsar-la.

I en les nostres societats complexes aquest canal són els mitjans de comunicació. Necessaris en totes elles, imprescindibles en sistemes democràtics. Gràcies a ells, sabem què hi ha de nou al nostre entorn més immediat i, en menor mesura, a d’altres zones del planeta. Gràcies a ells avaluem la gestió de la nostra veu per part dels que ens representen i aquests n’obtenen el grau amb què arribem a valorar-la… i valorar-los.

És tal la magnitud del valor de l’actualitat, però, que les tentacions de controlar-la, modificar-la, construir-la pels qui estan en disposició de fer-ho són poderoses. Fins al punt que el que s’acaba esdevenint és una aferrissada lluita per marcar l’agenda, que vol dir, en definitiva, fixar el que ha d’estar en boca de tothom i, de retruc, el que ja podem llençar a les escombraries perquè fa pudor de ranci.

Evidentment, no es pot intervenir en tota l’actualitat; fenòmens naturals, accidents, successos imprevistos en queden al marge. Però només cal fer una ullada a qualsevol telenotícies per adonar-nos que la major part del minutatge el conformen informacions d’origen institucional o corporatiu, especialment –com sabem (o patim) de sobres– buides batalles dialèctiques entre líders polítics des de cambres legislatives o sales de premsa, resolucions dels poders executius, convocatòries o posicionaments dels diversos agents socials, l’última hora del club dels valors…

Potser és moment de preguntar-nos quanta d’aquesta informació és veritablement rellevant, quanta d’aquesta informació és realment necessària per a les nostres vides i per mantenir un trànsit congruent amb la realitat que ens envolta. I ja que hi som, potser que ens preguntem quelcom més transcendent: si no serà que molta d’aquesta actualització periòdica (teòricament més reposada en el diari de l’endemà, més freqüent en mitjans radiofònics i audiovisuals i non-stop a les xarxes) no només no ens aporta res de significatiu per a aquell “estar al dia” mínim necessari sinó que fins i tot ens resta molts punts en el coneixement profund de la realitat.

Sempre utilitzo la mateixa metàfora per a referir-m’hi. L’actualitat sense aturador és l’alzina rere el roure rere el pi amb què anem topant quan ens endinsem en el bosc. Cal, però, elevar-nos molt per sobre de les seves copes per contemplar-ne la dimensió íntegra, per visualitzar el camí resseguit i el tram que encara ens falta per recórrer i, més important, per descobrir l’invisible destí cap on ens mena.

Aquest article neix del tot aliè a l’agenda informativa i a la rabiosa actualitat. De la mateixa manera que també ho va fer, en el seu moment, el del Nando Cruz. Paradoxalment, però, l’un i l’altre seran tan –o tan poc– aprofitables avui com durant el proper mundial de futbol del Brasil o en la celebració del nostre gloriós tricentenari.

La successió de càpsules d’actualitat ens permet estar absolutament al dia, però ens complica molt el procés de reflexió global. Són, a més, càpsules força estanques i que es relleven les unes a les altres. Però, i si a més de ser estanques i de ràpida caducitat fossin moltes d’elles producte de prescripcions interessades?

Deixo aquest interrogant a l’aire per a ser recuperat –o no– en una futura “actualitat sobrevalorada II”. I mentre no arriba la presumpta seqüela, recupero una cita que em va agradar d’una crítica literària dels ‘Himnes a la nit’ del poeta romàntic Novalis que adapto de manera barroera als meus propis interessos i que, crec, fóra bo considerar (sempre, és clar, que el persistent seguiment de la rabiosa actualitat ens ho permeti):

La verdad es esa pestaña de luz que se entromete por entre las rendijas cuando la habitación ya está cerrada. Sí, cerrada

Advertisements

One thought on “L’actualitat està sobrevalorada

  1. cristinabe ha dit:

    Com que el meu comentari al FB va ser breu i em vaig quedar amb coses al pap, aprofito per esplaiar-me aquí, amb el teu permís. Perdó per la llargada.

    M’ha agradat especialment la reflexió que fas sobre quanta de la informació que rebem és realment necessària a les nostres vides per a poder viure-les coherentment. La resposta, crec, que la menciones tu mateix a l’inici de l’article. Una eina molt útil per saber si el coneixement d’allò contemporani és útil és observar si és indispensable per la nostra supervivència. Potser posat així, és massa “dramàtic” però penso que és totalment encertat. La qüestió és què entenem per la nostra supervivència. Sembla que actualment, pel tipus de societats i model de vida que vivim, malauradament la nostra supervivència només es pren en consideració quan a nivell particular i individual es veu amenaçada.

    Tots nosaltres ens movem en diversos contextos: el laboral, el familiar, el de la comunitat, l’individual, etc. Tenir informació actualitzada en tots aquests “móns” és valuós si no vols convertir-te en una mena de friqui-despistat (fumant on no toca, felicitant quan no toca). És una qüestió social de gran importància, però és vital? Quantes hores al dia passem informant-nos sobre aquests temes per tal de no ser vistos com “bitxos raros”? Així ens assegurem una imatge “raonable” vers els altres, però és això supervivència? Crec que la necessitat d’encaixar en les diverses comunitats està sobrevalorada i, al seu torn, ens permet evitar enfrontar-nos a les nostres responsabilitats “intel•lectuals” (vers nosaltres mateixos, entre altres) i acomodar-nos en el paternalisme de les grans institucions que ens ho donen tot fet, sense generar-nos la necessitat d’investigar.

    El que em preocupa de tot plegat, i perquè vegis per on vaig, és el que esmentes al final del text sobre les possibles informacions fruit de prescripcions interessades. No es tracta ja només de que el estar al dia ens pugui impedir la reflexió pausada i crítica degut a la velocitat a la que ens arriba la informació. Sinó que, a més, hi ha molta informació que no ens arriba i, de vegades, aquesta si que és important per la nostra supervivència (amb el dramatisme que li vulguem posar). Aquesta informació a nivell poblacional no és mai actualitat ni mai està sobrevalorada (perquè no en té l’ oportunitat).

    Hi ha doncs una mena de gradació, entre el fet social de voler encaixar en una comunitat, l’extensió d’això a comunitats més àmplies (per exemple estar al dia del que passa a través dels mitjans) on els efectes de no estar al dia poden ser lleugers i passar per pur “despiste” o voluntat deliberada de no saber (molta gent front l’ allau d’informacions sobre la crisi opten per fer la tàctica de l’estruç) a qüestions potser més problemàtiques (no saber reaccionar front abusos d’entitats superiors perquè ni tant sols tens coneixements dels abusos ni de les entitats). Curiosament, el temps que solem passar informant-nos sobre els diferents temes sovint és inversament proporcional a la gravetat (mesurada en termes de supervivència) de la situació.

    I ara, malgrat que sembli el crit de la hippie -ecologista de torn (ja veus, com cuido la meva imatge de friqui ;-D) : quanta estona al dia passem informant-nos sobre allò que conté el que mengem, vestim, comprem? Quantes persones s’informen sobre les conseqüències – sobre altres persones i sobre l’entorn- de produir tot allò que creuen necessitar?
    Sovint, només ho comencem a fer, quan la nostra pròpia supervivència es veu amenaçada (bàsicament degut a malalties). És aleshores que ens permetem qüestionar l’autoritat que ens ha “venut” alguna cosa i que hem acceptat cegament, evitant-nos l’esforç d’anar més enllà. Imagino que en altres societats o cultures on la prioritat segueix sent allò bàsic (aliment, salut, sostre) la cosa deu funcionar de manera diferent. Com tu dius, massa inèrcia per anar topant amb els arbres i poques ganes (por ?) d’aturar-se.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s