Perfil baix

(article publicat originalment a Media.cat)

En aquests moments, Tal, president de la República de Sildàvia, i Pasqual, de la de Bordúria, encaixen les mans davant la pluja de flaixos dels reporters gràfics. Tot seguit, els dos mandataris faran la valoració de la trobada i atendran les preguntes de la premsa.

Serveixi la grollera adaptació del ‘Ceptre d’Ottokar’ d’Hergé per recrear un encontre institucional al més alt nivell, d’aquells que, dit en argot político-mediàtic, “s’emmarquen en la normalitat democràtica”. En el cas que ens ocupa, trobades periòdiques entre els màxims representants d’estats-nació (o nacions sense estat) per abordar qüestions polítiques i econòmiques d’interès comú.

Val a dir que “normalitat democràtica”, per sí sola, no expressa massa res. És un jòquer dels que agrada a polítics i agents socials i que tant els permet descriure una imaginària cimera bilateral Sildàvia-Bordúria o el vot d’un expresident en una consulta per la independència, com justificar fins i tot la violència feixista.

Centrem-nos en la trobada institucional. Entrevistes entre els màxims mandataris, reunions dels diversos caps de gabinet, àpats oficials, sessions de treball entre empresaris d’ambdós territoris… És el que conforma o pot conformar un esdeveniment d’aquest tipus i al qual hi hem d’afegir, sens dubte, la visibilitat mediàtica. Això no significa, és clar, que en les relacions internacionals hagin desaparegut reunions o missions secretes i acords en la intimitat. Però en la diplomàcia moderna les fotos d’una encaixada de mans a les escales de palau o de la signatura d’un tractat de col·laboració, són condició indispensable per evidenciar davant l’opinió pública que es treballa en la cooperació bilateral –o multilateral– o per dirimir les diferències de manera pacífica.

Fins a la foto dels somrients presidents Tal i Pasqual ha calgut engegar, però, una potent maquinària de comunicació que té com a principal locomotora el gabinet de premsa de cadascuna de les presidències. Ells són els encarregats de tocar a sometent. Convoquen amb suficient antelació els mitjans de comunicació de les respectives repúbliques, notifiquen amb precisió quirúrgica l’agenda de l’encontre, proporcionen informació contextual (dossiers, informes, estadístiques) sobre el territori aliè, congreguen –llegiu, sisplau, conviden– els periodistes afins per a un relat especialment amable de la trobada, subministren elaborades notes de premsa per facilitar-ne la tasca informativa –transcriptiva, si no és molt demanar– i promouen el contacte de les personalitats interessants –que els interessa, vaja– per a ser entrevistades.  Una trobada institucional sense tot o bona part d’això, simplement no és una trobada institucional.

O sí. Perquè resulta que dins d’aquesta butxaca màgica farcida de manifestacions que s’emmarquen en la normalitat democràtica també hi figura la trobada institucional del tipus “perfil baix”. La seva traducció a llenguatge planer vindria a ser aquesta: “Tal i Pasqual ens trobarem de manera oficial perquè toca fer-ho, però de cara enfora farem com si no ho féssim”.

No cal anar massa lluny per localitzar-ne l’exemple adient. Fa unes setmanes Artur Mas es reunia al Palau de la Generalitat amb Roberto Maroni, president de la Llombardia italiana i home fort de la xenòfoba Lega Nord. El president llombard, que també ho és de l’associació europea Quatre Motors, oficialment arribava convidat per la Cambra de Comerç italiana de Barcelona. Visitava Catalunya amb la intenció de promocionar l’Expo Universal de Milà 2015 i, de passada també, per conèixer de prop un procés sobiranista del qual, com ja havien palesat els seus diputats enfundats en l’estelada al parlament italià, era obvi que pensava extreure’n tot el rèdit polític possible.

De l’altre costat, l’esdeveniment coïa, i molt. Oposició i xarxes socials bullien contra l’encontre programat amb el líder d’una formació que manté contactes amb el Front Nacional francès o la nostrada Plataforma per Catalunya i en demanaven, per tant, la seva anul·lació. Finalment, sí (trobada institucional)… però no (a porta tancada). És a dir, trobada institucional de “perfil baix”: desaparició de l’acte en l’agenda oficial del Govern –no pas en la llombarda–, zero tweets del cap de premsa de Presidència, zero comunicats, zero declaracions, zero entrevistes, zero de tot des de la banda catalana.

Atesa l’absència de comunicació del gabinet de comunicació del Govern, va ser Josep Antoni Duran i Lleida qui, en la vessant d’apagafocs que sol alternar amb la de piròman, va sortir en defensa de la celebració de la trobada institucional adduint que, agradés o no, Maroni representava la voluntat democràtica dels llombards. Des de la pràctica política no resultaria difícil presentar esmenes a aquest sil·logisme del veterà demòcrata-cristià. En tot cas, però, no seria l’objecte d’aquest text.

Sí que ho és, en canvi, l’actitud de la premsa en aquest terreny. I és que no és del tot precís el zero esmentat en l’apartat de comunicats de Presidència. De fet, n’hi van haver dues, de notes oficials (les dues, a posteriori). La primera, la que rebaixava la qualificació de la trobada a “visita privada” i en què es remarcava que Maroni n’havia estat l’artífex i que durant la reunió Mas li havia fet notar la gran diversitat de la societat catalana. I la segona, la que reproduïa l’article del president Mas al diari italià La Repubblica en què insistia en el caràcter no ètnic del nostre moviment sobiranista. Per descomptat, les idees principals d’ambdues notes oficials van arribar a destí (l’opinió pública catalana) amb l’èxit previst.

Objectareu dient que tant El País com l’Ara van publicar també sengles entrevistes a Maroni i que el mateix dia de la trobada vam poder llegir extensos reportatges sobre la Lega Nord tant a El Punt Avui –sense referències a la reunió prevista, però– com a La Vanguardia –aquest sí, lligat a la visita–. Exigua munició, em temo. Aquell dia no va ser necessària la labor d’alguns dels periodistes que habitualment segueixen amb escrupolositat l’agenda presidencial (que sí que van acompanyar Mas a Massachusetts o, més recentment, a Israel). No vam trobar ni un trist esment de la trobada a cap portada dels diaris catalans; cap editorial o article d’opinió del director en va fer referència, com tampoc cap dels més influents analistes polítics del país –Juliana, a banda– en les seves columnes. I, sobretot, tret d’El Periódico, no va existir cap interès per aconseguir la foto dels dos líders junts, precisament allò que el Govern havia volgut evitar, desídia informativa que va propiciar que tot el protagonisme periodístic recaigués, malauradament, en les males arts d’un especialment àvid ABC. Ah, sí, i quant a la tele nacional, la que dia rere dia ens actualitza el més mínim detall des de la sala de premsa del Govern en els seus telenotícies, ves per on, aquell 17 de gener, ni en l’edició del migdia ni en la del vespre, no va trobar res per explicar des de palau.

Llegia amb posterioritat a la xarxa que la jugada havia estat una bufetada a Maroni perquè se’n tornava sense la foto que ambicionava. Interès polític del líder llombard a banda, però, el cert és que aquell dia l’executiu català va rebaixar la qualificació d’una trobada institucional sense anul·lar-la i que, en essència, els mitjans massius de casa nostra van acatar-ne la requalificació.

Desaparegut en combat el gabinet de comunicació sildau, mancats de teca informativa sobre Bordúria i els borduris i amb “perfil baix” com a única i lacònica consigna, a Sildàvia els mitjans van actuar amb la responsabilitat esperada i, com a conseqüència, els sildaus vam quedar-nos sense encaixada de mans de Tal i Pasqual… i sense unes quantes coses més.

Tot plegat vindria a desvetllar la principal debilitat del meticulós seguiment de l’agenda institucional. Tant és que anunciïn “perfil baix” com que toquin i retoquin a sometent. En ambdós casos, el mot “informació” s’enrojola per força una mica davant la coneguda sentència orwelliana, aquella que ens recorda que:

Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. Tota la resta són relacions públiques.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s