Els adults d’Évole, reclutats per a Crimea

Segurament, si hi ha una cosa que les criatures envegen de debò del món adult és la llibertat de decidir. Quan t’és marcada l’hora d’anar a dormir, ets conduït a casa del tiet Pep o a fer el turista ves a saber on i per què, quan ets extraescolaritzat, multidisciplinàriament activat i sobrestimulat de manera regular, el “tant de bo fos gran!” que et suscita tot plegat amaga un profund anhel de disposar de lliure i plena capacitat de decisió.

Els adults que tenim la (dis)sort de ser progenitors –que cadascú decideixi la conveniència del prefix– solem atenuar aquestes primerenques ànsies de llibertat de la canalla amb el força condescendent “aprofita ara que pots viure despreocupat”, tot sabent que en el pack decisió s’inclou tant el previ dubte com l’acceptació de les conseqüències que se’n deriven.

És obvi que no existeix una ratlla separadora entre la vida tutel·lada de la infantesa i la plenament independent de l’adult. Com correspon a tot trànsit, la progressiva conquesta de més autonomia individual va de bracet d’una assumpció de responsabilitats en la mateixa proporcionalitat.

Un dels trets característics de la vida humana adulta és la facultat de governar-se, sempre que no existeixin, és clar, deficiències físiques o psíquiques que ho impedeixin. Governar-se o administrar-se és, doncs, ser responsable de la vida d’un mateix. I no hi ha exercici de la responsabilitat de la pròpia existència sense contínues eleccions entre opcions ni constants emissions de petits i grans veredictes.

De vegades, és cert, l’adult desitjaria poder retornar a aquella alegre opressió de la infantesa, a aquella deliciosa inconsciència que et feia gaudir plenament del moment i de l’espai que t’havien estat cedits. Sens dubte, el pes feixuc de les responsabilitats excita el costat amable d’aquella llunyana tirania. Però, com a norma general, l’adult vol exercir d’adult i, sobretot, vol ser tractat com a adult, ni que sigui per compensar les indefugibles i rutinàries obligacions, aquelles –com les que es deriven de tenir criatures– que, si un dia van ser el resultat d’un procés conscient i independent de tria i decisió, francament, després de tant temps i enmig de tant soroll ambiental, qui pot ser capaç de recordar?

Obrint el focus

Una frase amagada en un interessant article al Washington Post sobre un dels actual monotemes en la informació internacional, la crisi d’Ucraïna, em va cridar l’atenció fa uns dies. La traducció vindria a ser aquesta:

En una cultura mediàtica occidental que en gran mesura menysprea el context o la història, a Putin se li ha assignat el personatge del dolent en aquesta obra

Katrina vanden Heuvel, columnista habitual del rotatiu, demanava en aquest text molta menys fanfarroneria per part de les potències occidentals i molt més sentit comú. Accions assenyades que es derivarien d’una mínima aplicació de la capacitat d’entendre els lògics neguits de Rússia, que no serien tant econòmics com de seguretat, en comprovar l’imparable engrandiment territorial de l’OTAN tot i la promesa de no estendre l’Al·liança Atlàntica feta en temps de la reunificació alemanya per part del president George Bush sènior .

Desenvolupant el parer de l’articulista, la manca de pinzellada contextual i de mínima revisió històrica en la informació diària dels conflictes a què ens han avesat els mitjans, ens impossibilita d’entendre els diversos posicionaments i ens empeny a un anàlisi dels fets tenyit de blancs i negres, de bons i dolents i, en conseqüència, al bastiment d’una opinió general que, s’exterioritzi o no, acaba glorificant els “nostres” i desaprovant els “altres”.

Parem atenció al següent parell de mapes.

Europa, 1989. Membres de l’OTAN vs. membres del Pacte de Varsòvia:

GuerraFreda
font: viquipèdia

Europa, actualitat. Membres de l’OTAN:

OTAN_Europa_2009
font: zonu.com

No cal ser una llumenera per adonar-se del canvi radical que s’ha produït en el sí del vell continent després de vint-i-cinc anys. Excepte Rússia, tots els estats-nació que el 1989 formaven part del Pacte de Varsòvia (tractat de cooperació militar entre els països de l’òrbita soviètica) són en l’actualitat membres de l’organització que en va ser el seu mirall del costat occidental, l’OTAN.

Així, l’antiga RDA (ara, part de l’Alemanya unificada), Polònia, la República Txeca i Eslovàquia (antiga Txecoslovàquia), Hongria, Romania, Bulgària i Albània (que va sortir del Pacte de Varsòvia el 1968), integren hores d’ara el tractat de cooperació militar fundat el 1949 com a garantia de seguretat de l’Europa Occidental davant l’ex Unió Soviètica i els seus aliats. A banda d’aquests països, també en són part Eslovènia i Croàcia (territoris de l’extinta Iugoslàvia, mai alineada). L’OTAN compta en l’actualitat, a més, amb tres antigues repúbliques de l’antiga URSS (Estònia, Letònia i Lituania) i disposa fins i tot d’un enclau militar a l’exrepública soviètica de Geòrgia, a la riba est del mar Negre, com explica Heuvel a l’article.

I si apropem el focus sobre aquest mar que separa Europa i Àsia, el canvi de colors és espectacular. Mentre que en l’època soviètica, Rússia controlava de manera directa o indirecta totes les seves ribes excepte la meridional (controlada per Turquia, membre de l’OTAN), fins a la deriva de la crisi ucraïnesa cap a Crimea només ho feia en una petita porció de la riba nord-est, així com en aquesta península -ara, en litigi- a través de la seva potent base naval de Sevastopol.

En resum, la foto dibuixa OTAN a la riba sud del mar Negre (Turquia), OTAN a la riba occidental (Rumania, Bulgària), post militar de l’OTAN al sud-est (Geòrgia), i un país al nord (Ucraïna) el nou govern del qual, com explicava Rafael Poch en aquest anàlisi a La Vanguardia, estaria fent passos accelerats per incorporar-se tant a l’organització militar occidental com a la Unió Europea.

Amenaça de Rússia“, deia la conductora del TN Migdia, Núria Solé, tot donant pas a la connexió amb Brussel·les per a la valoració dels darrers moviments de Putin a la península de Crimea (minut 4:36). I sens dubte, ho és. Confrontant-la amb la modesta exposició d’aquest mínim context geogràfic, però, potser no resulta tan senzill definir qui està mobilitzant més i millor els seus “tancs” a la zona.

Relats elementals

Tant si volem com si no ho volem, darrerament convivim amb aquest país de l’est europeu anomenat Ucraïna, un indret que fins fa ben poc -i perdoneu-me l’abusiva exageració- ens era pràcticament tan familiar com Zimbabwe o Bhutan. És el que té estar sotmès a la dictadura de l’actualitat. Sense oportunitat de preparar mínimament el viatge, sense temps de consultar ni una trista i desfasada guia, vestits encara amb la indumentària pròpia de la sobtadament interrompuda expedició anterior, hordes d’adults hem estat llençats en paracaigudes a places incandescents, a edificis presidencials des d’on es dirigia la repressió, a residències d’oligarques de sumptuositat obscena…

Des d’aleshores, tant se val si hem mostrat molt, poc o cap interès en els fets que s’hi han anat produint. Quan cada dia reps vàries dosis informatives de la crisi ucraïnesa i els esdeveniments (sembla que) se succeeixen en una diàfana relació causa-efecte i amb protagonistes tan bellament antagònics, és poc probable que trobem un sol adult que no sigui capaç d’enunciar un mínim relat dels fets, per molt elemental que sigui.

En aquest relat no hi pot faltar el president-titella que de cop i volta fa un gir de 180º en la seva política internacional i allunya Ucraïna de la Unió Europea per tornar a apropar-la a la veïna Rússia; no hi ha de faltar tampoc una ciutadania farta de l’estesa corrupció de la seva oligarquia que s’encén contra aquest gir i que, amb tenacitat i constància, després de molts dies de concentracions i diversos morts, aconsegueix de derogar el règim i constituir un govern provisional fins a les properes eleccions. En aquest mateix relat, no hi falta, evidentment, una Rússia imperialista que es nega a acceptar el nou curs dels esdeveniments i que d’estranquis acaba envaint l’estratègica península de Crimea amb l’excusa de defensar els drets lingüístics i culturals de la seva majoria russòfona.

A grosso modo aquesta en seria la crònica-resum. ¿Com podria ser d’altra manera quan, com en tantes altres ocasions en la informació més allunyada de la nostra realitat, el matís i l’embolcall circumstancial són aclaparadorament derrotats per la simplicitat, per perfils perfectament definits, sense fissures, i sovint, també, pel tòpic matusser?

Com hem indicat d’altres vegades en aquest mateix blog, el focus permanent i la repetició del missatge són claus per a la construcció -moltes vegades, inconscient- d’una idea molt bàsica sobre els esdeveniments dels quals se’ns informa. De fet, els adults consumidors de la comunicació massiva som, en essència, víctimes de l’arbitrarietat: la inicial i primordial, l’assentament en un moment determinat del focus informatiu sobre un o altre punt en detriment d’altres possibles escenaris; i en segon lloc, la reiteració de la informació i d’uns conceptes clau en què, com sabem, el llenguatge juga un paper cabdal:

Por sí mismo, régimen no tiene significado negativo, significa “sistema político”, sin más. Pero hoy se usa para dar a entender un país donde peligran o ni siquiera existen la democracia, las libertades y los derechos humanos. Aunque a veces su empleo parezca natural, tratándose de dictaduras incuestionables, en la mayoría de casos la línea es delgada, y países con idénticas zonas de sombra en democracia y derechos son llamados “gobierno” o “régimen” en función de la estima y los intereses de quien los nombra.

L’apunt d’Isaac Rosa no és pas fútil. Des de mitjans de novembre de l’any passat hem sentit parlar manta vegades de “règim de Ianukòvitx“, d'”opositors pro-europeus”, de la revolta “EuroMaidan”, de “repressió de les protestes” i, per fi, de “govern de coalició provisional”. La veritat és que els adults d’aquesta banda del món no necessitem massa més dades per poder prendre partit. Si, a més, després s’hi afegeixen grups armats pro-russsos que prenen Parlament i Govern de Crimea o se’ns parla del somni euroasiàtic de Putin, el nostre suport a un dels dos equips ja resulta incorruptible.

Qui -i sota quin criteri periodístic- decideix quina forma de govern pot ser titllada de “règim” i quina no? En quin moment la presidència democràticament elegida de Ianukòvitx ha esdevingut “règim de Ianukòvitx“? Era ja considerat oligarca en les tres ocasions en què va ser primer ministre i, sobretot, durant l’assalt a la presidència de 2004 frustrada per la “Revolució Taronja”? Ha pogut presidir la República d’Ucraïna durant tres anys, aquest oligarca, sense ser epicentre mediàtic mentre la direcció de les seves polítiques era, potser, la més convenient? Són preguntes llençades a l’aire.

Excepcionals han estat, per exemple, les informacions que centraven el focus en la participació d’elements ultranacionalistes, ultradretans o directament feixistes en les concentracions a Maidan -fins i tot, en la possible autoria de les matances dels franctiradors, atribuïdes massivament i exclusiva a les forces repressives de Ianukòvitx– així com en la posterior composició del Govern de transició. En va parlar La Sexta en el seu informatiu el dia 6 de març (minut 16:06 a 17:46) i en feia referència també l’enviat especial de La Vanguardia, Rafael Poch, en aquesta crònica de finals de febrer.

En canvi, una TV3 que ha passat per alt aquesta menor o major intervenció del radicalisme de dretes en l’oposició ucraïnesa durant tots els mesos de conflicte, ha necessitat poquets dies de contagi de la crisi a Crimea per obsequiar-nos amb un temible primer pla dels paramilitars eslaus “antisemites i feixistes” que arriben a la península per donar “suport incondicional” a Rússia. Una crònica, a més, en què l’enviat especial Nicolás Valle no dubta a parlar de “govern separatista pro-rus”, un qualificatiu, com a mínim, sorprenent, si l’escoltem des d’aquest ínfim racó de món amb aspiracions sobiranistes.

De la mateixa manera, tot i repetir-se fins a l’extenuació la profunda divisió d’Ucraïna, durant les setmanes i setmanes de concentracions a Maidan, els neguits d’una de les sensibilitats majoritàries de la seva ciutadania van restar ocultes o, simplement, incorporades a la carpeta del règim que urgia abatre. Altre cop, Crimea exerceix de contrapès en el tractament informatiu. Des que els marejats paracaigudistes hem estat convidats a abandonar Kíev a corre-cuita per raure a mig vestir a la península envaïda per Rússia, han sovintejat les mencions als comprensibles temors de la minoria tàtara, com aquest de La Sexta o aquest altre d’El País, i retrats més a fons d’aquesta ètnia com el d’aquest mini-reportatge en un TN de TV3 i en què queda ben clar que, per a aquesta minoria, “Moscou és sinònim de repressió, persecució, genocidi”.

Com a adults tan summament desconeixedors de la diversitat social i cultural i de la realitat política i econòmica d’Ucraïna com de la de Crimea, probablement agrairem que en aquesta darrera localització existeixi un major esforç afinador i explicador de la diversitat interna. Això no obstant, tant del discurs dual per a Ucraïna (ciutadania versus règim pro-Rússia) com del més explicatiu de la complexitat social i cultural per a Crimea se’n deriva una mateixa conclusió en el format que esmentàvem a l’inici, del tipus blanc-negre, bons-dolents: tant ens duria a qualificar de pèrfida imperialista la Rússia de Putin la informació mancada de matís sobre Ucraïna com l’aparentment més treballada sobre Crimea.

I això ens porta a la tercera forma d’arbitrarietat de què som víctimes els adults consumidors dels mitjans massius: l’atenuació o l’accentuació de la informació, segons convingui. És a dir, no és tant sols que hi hagi discrecionalitat en l’establiment inicial del focus informatiu que determina la visibilitat o invisibilitat d’un escenari, discrecionalitat que depèn també de l’atribució o no de completa fiabilitat a fonts interessades; no és que en trobem també en la constància comunicativa, la reiteració del missatge i l’ús pervers del llenguatge. També existeix discrecionalitat a l’hora de decidir sobre què s’aplica una capa difuminadora i sobre què, en canvi, una d’exageradora, sobre què s’informa de manera més allunyada i asèptica i sobre què de manera més propera i emocional.

Davant d’aquestes -i d’altres- formes d’arbitrarietat a què eternament els adults consumidors assistim com a mers espectadors i que fins i tot superen la pròpia tropa -cada cop menys tropa- d’adults professionals del periodisme, és inevitable veure en la comunicació massiva dels conflictes internacionals un dels engranatges fonamentals de la geopolítica mundial:

Si algo queda claro de los “papeles de Wikileaks” o del “asunto Snowden”  es que el “complejo integrado” comunicacional es un arma de guerra que engarza sólidamente a los poderes políticos, económicos, servicios secretos, los medios en versión completa, y los pone a disposición de las opciones estratégicas de las grandes potencias

Ho afirma Manolo Monereo, politòleg -i també, sí, membre d’Izquierda Unida– en aquest article per a Cuarto Poder, en què posa conflictes amb actual sobreexposició mediàtica -Ucraïna o Venezuela- com a exemples d’una nova dinàmica política mundial caracteritzada per la fi de l’anomenada globalització, una globalització que, a parer seu, no hauria estat més que un projecte polític lligat als interessos estratègics del poder predominant dels Estats Units destinat a construir:

(…) un mundo ordenado de tal modo que la hiperpotencia  norteamericana nunca tuviera realmente que compartir su poder

Llibertat de decidir

Parlàvem d’un coneixement adult a grosso modo de l’entorn llunyà, com a resultat d’un arbitrari assentament dels focus sobre una o altra matèria, d’una presència mediàtica continuada en espais informatius i també en d’altres d’entreteniment -tertúlies de savis “opinodelquecalgui” incloses-, d’una reducció de la complexitat del món a argumentacions simplistes i d’un relat massa empeltat de la narració d’aventura, amb pronunciats antagonismes i amb l’ús d’un llenguatge inadvertidament parcial.

Així és com aquests éssers envejats per la canalla per la nostra lliure capacitat de decidir som reclutats per engruixir les files de l’exèrcit -aparentment innocu- de l’opinió general. Adults que, des de la innocent arrogància, entenem que adults d’altres punts del planeta -envejats també, segur, pels seus propis infants- sí que són allistats a la força per al seu particular exèrcit, aquest sí, temible i amenaçador. És clar que aquells són víctimes de la propaganda, ens diem amb autosuficiència els consumidors d’informació.

Pero Rusia apenas tiene recursos de propaganda externos. El eficaz canal RT [Russia Today] que da voz en inglés a muchos disidentes de Estados Unidos, es poca cosa. En el frente informativo las divisiones acorazadas están en manos del adversario.

Les divisions cuirassades de la comunicació de què parla Poch serien en mans de l’adversari, un adversari que necessitaria imperiosament el suport passiu o, si més no, la silent comprensió dels adults d’aquesta banda del planeta per assolir els seus particulars objectius:

Poco a poco la gran máquina de la información global se pone en marcha. La máquina que hizo pasar por “humanitaria” la guerra de Yugoslavia, por “guerra contra el terrorismo” la segunda invasión extranjera de Afganistán, que vendió amenaza de armas de destrucción masiva en Irak y causas justas por doquier, comienza a emplearse a fondo ahora con Crimea.

Assumir aquesta realitat no és sinònim d’encoratjar fantasioses “conspiranoies” sinó el mer reconeixement que tots som part d’un escaquer sobre el qual es lliuren -i ens fan lliurar- eternes batalles imperials, on els conceptes bondat-maldat, favorable-perjudicial estan simplement al servei de cadascun dels rivals per tal de mantenir, recuperar o conquerir la supremacia.

Fa un parell de setmanes, moments després de deixar milions d’adults bocabadats i/o emprenyats amb el polèmic ‘Operación Palace‘ sobre el cop d’Estat del 23F, Jordi Évole s’explicava davant l’audiència:

Nosotros hemos reconocido que era mentira lo que hemos contado y seguramente hay otras veces que también les han contado mentiras y nadie se lo ha dicho

Efectivament, mai no ens n’alerten quan allò que ens expliquen és mentida, o quan és una mitja veritat, o quan no és que sigui mentida però que en no explicar-se l’altra part acaba esdevenint-la; no ens expliquen que mentir és també -o sobretot- no explicar, explicar així de passada o explicar massa, que mentida és la informació que es genera des de la trinxera, com mentida és la informació corporativa i la informació exageradament institucional.

Deia Évole que havia tractat el seu espectador com a adult, com a persona capaç de (de)codificar i entendre la informació, per tant, com a individu capaç de detectar les falsedats, els possibles interessos ocults o intents tendenciosos d’orientació de l’opinió pública. I hi afegia que amb el fals documental havia pretès:

(…) decirle al espectador que tenga cuidado, que intente contrastar las noticias en medio de este alud informativo en el que vivimos

En l’escaquer global, però, la verificació de les informacions resulta, ras i curt, una quimera per al comú -i no tan comú- dels adults. I és que, en essència, la comunicació massiva és part indissociable, més que d’un sistema econòmic, sobretot d’un complex cultural hegemònic, en què el simple exercici del dubte o de la pausa reflexiva, ja no diguem la malfiança, resulta, per extraordinari, una poderosa resistència.

“Altre cop el pare… que mai no es creu res!”, s’exclama sovint el meu fill gran davant les familiars notícies de la tele. I se m’escapa un subtil somriure. En el convenciment que, en la conquesta de més autonomia fins a la total independència, tan sols el dubte constant, tediós, de vegades injust -també, és clar, sobre tot això que acabo d’escriure- pot eixamplar de debò els estrets marges de la llibertat de tria, de la llibertat de decisió.

Advertisements

4 thoughts on “Els adults d’Évole, reclutats per a Crimea

  1. Xavier Navarro Ferrer ha dit:

    Fantàstic, Roger!

    El síndrome de Peter Pan dels adults, sovint ens fa caure en el blanc i negre per la seva simplicitat. Els grisos són més complexos, i per tant, requereixen d’una actitud més activa per poder-los assimilar.

    Que tots els poders (econòmic, polític, mediàtic, …) aprofiten la nostra ganduleria és un fet.

    Un molt bon article que exemplifica aquest ús és http://www.lavanguardia.com/internacional/20140312/54403303049/secesion-derecho-variable.html, on s’explica que un país que es va autodeterminar, concedeix o denega aquest dret a d’altres països de la manera més arbitrària que hom es pugui imaginar.

    Cito: “No hay un manual que indique cómo EE.UU. actúa ante las secesiones, pero sí lo que The New York Times llama “la preferencia general de la mayoría de potencias por la estabilidad y el pragmatismo”.

    Més enllà que hauria de servir d’avís a navegants per el nostre propi procés, l’arbitrarietat denunciada a aquest article només se sustenta sota la creació d’un clima de bons i dolents, de blanc i negre,…

    El gris, si el volem trobar, ens l’hem de treballar nosaltres. I d’això no n’hi ha gaires ganes. 😉

    Cordialment,

    • Roger Vilalta ha dit:

      Xavi, molt oportú l’enllaç i molt bon apunt del Marc Bassets.

      Evidentment, les potències mundials, com qualsevol altre poder (què n’hem de dir de l’econòmic!) tendeix a advocar per l’estabilitat, per la negociació i pel tocar de peus a terra. Però jo crec que respecte el secessionisme, en els contradictoris posicionaments dels Estats Units com a hiperpotència (igual que de la URSS en el seu moment) juga també un paper cabdal, quan cal, el particular interès de la potència, bé sigui buscant nous aliats i, així, un engrandiment de la seva àrea d’influència o bé sigui minvant l’àrea influent de l’adversari (que reverteix en la primera opció)..

      És un avís, sens dubte, de cara al nostre propi procés, sobretot perquè prova que el reconeixement o no de noves fronteres sovint ve molt marcat pel curs que acaben prenent els esdeveniments i no tant per la prèvia, constant i tossuda feina d’internacionalitzar un conflicte, precisament, per aquesta lògica preferència dels poders mundials de no desestabilitzar en excés un mapa que, per defecte, els és clarament favorable.

      I quant a nosaltres, els adults, no crec per res del món que siguem ganduls de mena, sinó que ens en fan. I ens en fan, curiosament, fent-nos creure exactament del contrari, que som els més actius, els que fem més coses, els que tenim més i més diversos neguits, els que més cuidem el nostre cos, els que més ens preparem per al nostre futur, els que més mitjans aportem per a la preparació dels nostres fills (anglès a P1 i informàtica a P2), etc.

      Això no és res més, com deia el senyor Gramsci, que hegemonia cultural. I aquest poder cultural hegemònic és, sense cap mena de dubte, el dels valors dels Estats Units d’Amèrica, un dels principals dels quals és el consum desenfrenat, el consum apressat, immediat, irracional, també de la informació (per això sempre parlo de “consumidors de mitjans de comunicació de masses”), on tot absolutament (el flamant producte comercial com el flamant tema de debat públic) assoleix un èxtasi tan brutal com veloç és la seva caducitat, una caducitat que ni tan sols podem percebre perquè sempre es fon amb l’apogeu d’un altre flamant producte comercial i un altre flamant tema de debat públic, i així successivament.

      D’aquesta manera, els adults vivim sempre en la cresta de l’ola del consum en totes les seves vessants. I sobre la cresta de l’onada, on va a mil l’adrenalina, ni existeix la pausa, ni existeix la reflexió, ni existeix el dubte.

      Moltes gràcies altre cop, Xavi, pel teu valuós comentari!

  2. cristinabe ha dit:

    Genial Roger! M’ha encantat tot el teu text. Deixa’m però centrar-me només en l’aspecte que més m’ha cridat l’atenció, que degut a que no sóc periodista potser s’allunya del missatge més econòmic -polític que també volies donar-li a l’escrit.

    Penso que poses el dit a la nafra. No sé si les criatures desitgen tenir la llibertat de decidir – concepte adult- sinó, simplement, la llibertat de ser. M’agrada pensar que a tals tendres edats no és té aquest desig racional sinó més aviat unes ganes de vagarejar, d’explorar, de crear, inventar i provar, d’aturar el temps i disposar-ne pel seu gaudi – i no ser-ne esclau, com fem els adults. Els nens no poden viure despreocupats (com els volem fer creure que fan) perquè, al contrari, viuen totalment ocupats en el seu instant!

    El devenir adult – parlo per mi, ja que cadascú té les seves experiències- va ser el perdre aquesta capacitat d’ocupació, d’abstracció intensa cap allò que feia i donar pas a la pre-ocupació, responsabilitat mal entesa i angoixes pel futur, i massa, massa poca, autonomia individual.

    Corria pel Facebook, fa uns dies, una foto amb missatge on una nena deia a un adult “quan sigui gran vull ser científic” i l’adult o el científic de torn responia “el millor de tot és que per a ser científic no cal fer-se gran”. Per fer-se preguntes no cal fer-se gran sinó, al meu parer, retornar a l’estat de consciència de quan érem petits.
    I acabo de veure, també al Facebook, que l’Ismael Peña acaba de penjar això: http://www.incidentalcomics.com/2014/03/poet-in-my-pocket.html “most people don’t notice poets they are too busy for things so small”.

    Aquesta aparent dissensió respecte l’inici del teu escrit té un sentit, i no ho faig pel pur plaer de dur-te la contrària. Potser, aquell estat de la consciència (inconsciència diem els adults) que semblem gaudir quan som petits és la que hem de recuperar.
    En el meu pas per la vida adulta poques vegades m’he sentit tractada com crec que s’ha de tractar a un adult: amb plena confiança cap a les capacitats pròpies, amb la certesa de pertànyer a un grup en el que cada membre és igualment rellevant i on totes les veus i vots justificats i argumentats tenen, d’entrada, el mateix pes.
    Si hagués conservat alguna espurna de la meva infantesa, això no ho hauria tolerat, hauria marxat “a jugar amb uns altres”, fins trobar-m’hi a gust. Per què ho tolerem, ara que som “adults”?

    Quan no tenim (o no volem tenir) coneixement de la història, com bé dius, tot es redueix a bons i dolents, a tòpics. I més, quan no tenim ni temps per contrastar o digerir res del que ens arriba. Als adults ens han pres el temps. En cada instant en els prenen i ho amaguem fent-nos creure que tenim llibertat per decidir. Decidir sobre què?
    Com bé dius, hem perdut la llibertat infantil de fixar-nos en allò que ens crida més l’atenció – potser perquè estem dirigits- i tenim un pare paternalista (i no és una redundància, n ‘hi ha que no ho són!) que ens repeteix constantment que és el que podem i no podem fer, fent esvair el nostre temps de vagarejar, d’explorar i convertint-lo en temps per complir les normes imposades.

    No sé si els nostres fills ens envegen. Crec que envegen una visió determinada que tenen de nosaltres i si sabessin la realitat (que ens hem venut), potser no ens envejarien tant com creiem. Potser és hora de plantejar-nos no defraudar-los, i fixar-nos més en ells i no tant en el nostre pare paternalista de torn a qui cegament fem cas.

    En el món actualment hauria d’haver cada cop més espai pels adults que encara són nens perquè ells tenen la capacitat de no deixar-se robar el temps. Ells segurament tenen l’habilitat d’obrir-se un espai-temporal pel dubte. I el millor de tot, és que tots podem tornar a ser aquets nens.

    Perdona (perdoneu) per la llargada del meu text i, sobretot, per l’anada de l’olla.
    En tot cas, moltes gràcies Roger per fer-nos pensar 😀

  3. Roger Vilalta ha dit:

    “Als adults ens han pres el temps”.

    És exactament això. Si hagués de definir en una frase com podem palpar la nostra inconscient submissió a l’hegemonia cultural de què parlava subtilment en el post (i en la resposta al Xavi), seria exactament aquesta que has escrit, Cristina. Ens han pres el temps, sí, i no ens el pensen tornar. I, molt pitjor encara, cada dia que passa en els comencen a prendre a edats més i més tendres. Ens el prenen cada cop més aviat fent de la canalla objectiu principal de la caça consumista i dirigint-los cap a una formació acadèmica absolutament especialitzada i estanca, on el coneixement multidisciplinar, la mirada global, la reflexió sobre el propi ésser humà i sobre la seva relació amb l’entorn social i natural, tendeix de manera clara a zero.

    Potser vaig errat en la interpretació d’una part del teu comentari, però crec que no existeix pas discrepància amb el que he escrit sobre la infantesa. En tot cas, potser sembla que dissentim perquè jo crec que sí, que sí que existeix un anhel infantil per decidir, evidentment no conscient (o com a mínim no tan conscient com el tramposet “tant de bos fos gran!” sembla indicar). Evidentment les criatures gaudeixen del ser, del moment, de l’espai, de l’abstracció, de la des-preocupació (i això és el que nosaltres tantes vegades els envegem i ens agradaria recuperar -ho esmento una miqueta en el post). Però com deia, l’espai i l’ocasió en què les criatures gaudeixen al màxim i en què desenvolupen la seva infinita capacitat d’abstracció són, al cap i a la fi, atorgats, cedits per nosaltres, pels adults. No són pas ells qui decideixen l’on i el quan ni tampoc són ells els que posen fi a aquest ‘on’ i aquest ‘quan’. Som nosaltres els que marquem aquests límits i els que, a mesura que van generant i consolidant les seves particulars preferències, frustrem una i altra vegada les seves expectatives. És en aquest sentit que envejarien el nostre dret de decidir (com a mínim, el nostre dret de decidir sobre les seves vides).

    En realitat, penso que el meu massa racional “llibertat de decidir” no s’allunya massa gaire del que tu has anomenat meravellosament “llibertat de ser” o desig d'”aturar el temps i no ser-ne esclau”. En tot cas, en aquest petit i preciós embolic hi trobem la paradoxa de tot plegat: els infants aprofiten al màxim (“s’ocupen”, com bé dius) del temps i de l’espai que se’ls ha cedit i, en canvi, els adults, amb aparent total autonomia de gestió i organització del temps i de l’espai, vivim esclavitzats pel neguit -per la por- sobre el futur immediat o més llunyà, per la immediatesa, per la pressa, per la caducitat, per la sobredosi d’informació visual i auditiva… Qui és, doncs, més lliure? Qui decideix realment més dins dels seus marges d’acció? La criatura que “decideix” fer volar la imaginació infinitament en la mitja hora de pati, o l’adult amb les seves mil-i-una ocupacions i els seus mil-i-un hobbies, en aparença, producte de la seva plena i lliure capacitat de tria i decisió?

    Els meus neguits particulars sobre el món de la comunicació (i de la informació, més concretament) van sempre de la mà del complex cultural a què pertanyem i en què ens “desenvolupem” (entre cometes, evidentment). Així, tot i que sovint planto en els posts petits paranys dels quals me n’aprofito per anar a petar a la reflexió concreta que busco sobre la matèria principal del blog, no és menys cert que cerco també una, dues, tres… reflexions més profundes i més globals sobre les nostres capades capacitats i sobre les nostres limitades llibertats.

    Al cap i a la fi, el dubte racional que pot i hauria d’aplicar constantment l’adult no s’allunya gaire de l’alegre abstracció de l’infant. L’un i l’altre no poden existir sense una mínima aturada del temps. I quan el temps s’atura, l’esclavatge a què estàs sotmès irremeiablement trontolla.

    La teva reflexió, Cristina, dóna per a tant, que sé que se m’escapen mil coses més. En tot cas, feliç perquè aquest pugui ser un espai de frenada i perquè uns quants em forceu a frenar una miqueta més amb els vostres enormes comentaris.

    Moltíssimes gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s