MúltipleX sospites

Dilluns, 19 de maig. Compareixença extraordinària del portaveu del Govern, Francesc Homs. Anuncia la propera aprovació per part del Govern espanyol d’un reial decret de reordenació de l’espai radioelèctric que preveu un únic múltiplex per a cada comunitat autònoma. En el cas de Catalunya, com que de manera excepcional la Generalitat gestiona tres múltiplex, dos per als canals públics i un per a canals privats -concessió al Grupo Godó-, la mesura es traduiria en la pèrdua d’un dels dos de què disposa en l’actualitat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Homs, Puigneró i Martí en la compareixença font: Govern.cat

Ben escortat per dues figures del Govern amb responsabilitats en la matèria, Josep Puigneró, director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació, i Josep Martí, secretari de Comunicació, Homs explica els detalls de la mesura que, segons el Govern de la Generalitat, està preparant i vol aprovar en breu el Gobierno. De seguida, en fa una concloent interpretació:

“(…) és una decisió política presentada sota l’aparença d’una decisió tècnica”

Cal dir, d’inici, que el conseller Homs, en la seva tasca de portaveu del Govern de la Generalitat, presenta un currículum força extens de declaracions en què manifesta públicament sospites d’actuacions “tapadores” o d’interessos soterrats en disposicions del Govern espanyol o en actuacions judicials. Repassem-ne algunes:

Sobre la Llei d’unitat de mercat presentada pel Govern espanyol, gener del 2013:

Hi ha el perill que sota un gran titular hi hagi una gran trampa

Sobre l’actuació judicial en el cas Palau, juliol del 2013:

Crida l’atenció que allò que veu el jutge, que no demostra ni prova, entra en contradicció amb allò que aquells que serien els perjudicats principals no veuen

Sobre l’informe per evitar duplicitats en l’administració emès pel Govern espanyol, desembre del 2013 (entre cometes les paraules textuals del conseller):

Les mesures que inclou l’informe són un “atac furibund” a l’autogovern de Catalunya “sota el paraigua” de la supressió de duplicitats, amb l’objectiu de “desmantellar” l’estat de les autonomies

Sobre l’obligació d’apagar emissions de Catalunya Ràdio i TV3 al País Valencià, gener de 2014:

(…) vinguin amb l’argument de la legalitat, que fan servir per a la seva estricta conveniència

A l’esmorzar informatiu de Fòrum Europa Tribuna Andalucía, març 2014 (de nou, entre cometes les paraules textuals del conseller):

“(…) reforma encubierta de la Constitución” con la implantación de leyes como la de Mejora de la Educación (Lomce) o la de la unidad de mercado, algo que “no se está contando” a los ciudadanos de forma “transparente”

Declaracions, que tot sovint vénen farcides d’expressions singulars i de caire metafòric com “ofec amb guant de seda”, “els catalans no canviarem democràcia per quatre duros”, “si aquest és el contingut de diàleg jo dec ser marcià”, “ens volen treure de l’autopista quan hi ha espai per a tots”, “cada cop que ens trepitgin, cridarem”, que confereixen a la cara més visible del Govern català un estil proper, casolà i amb aquell punt d’afable paternalisme tan característic de la seva formació política.

Això va ser el passat dilluns, dèiem; al migdia. I en una conferència de premsa extraordinària, dèiem també. El portaveu del Govern va tocar a sometent pel perill de desaparició de TV3 i per la davallada de la presència del català en l’espai audiovisual que, a parer seu, implicaria la mesura. I els sometents van respondre a la crida amb la diligència esperada.

Un dels més potents generadors d’opinió del magma mediàtic català se sumava de seguida a la crida pública per defensar TV3. En un article a Vilaweb força sincrònic a la compareixença del conseller portaveu -i definitivament convergent amb el contingut-, tot un comissari de la Generalitat per a l’organització dels actes commemoratius del Tricentenari, el periodista i empresari Miquel Calçada (ex Calzada) proclamava que:

El conseller Homs ho ha dit perfectament: aprofiten un condicionant tècnic que no sabem fins a quin punt és absolutament polític. Hi ha un rerefons polític evident. Volen limitar la capacitat que té Televisió de Catalunya.

Resulta sorprenent la participació de Miquel Calçada en aquest terreny per ser del tot inusual. No se li recorda un posicionament públic favorable a cap dels moviments de protesta anteriors contra l’aprimament de la televisió pública nacional de Catalunya ni, per suposat, contra les contínues retallades salarials i propostes d’ERO als seus treballadors o contra la finalment descartada externalització de l’àrea comercial de la cadena, mesures del Govern català que sens dubte limiten -o haguessin limitat- aquesta capacitat real de Televisió de Catalunya que tan sobtadament i simultània amoïnaven el portaveu del Govern i el comissari del Tricentenari.

El matí següent, dimarts 20, l’avenç sometent prosseguia. Josep Martí, l’esmentat secretari de Comunicació del Govern -habitualment poc visible en els mitjans de comunicació- recorria els mitjans de la Corporació per refermar el missatge clau difós el dia anterior, introduït amb tota la pompa institucional pel portaveu del Govern, primer, i ratificat després per una de les icones de la comunicació catalana. A ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, Mònica Terribas preguntava a Martí si hi veia una voluntat desafiadora per part de l’Estat:

El que veiem és que, amb l’excusa tècnica i amb l’excusa de la Unió Europea i amb l’excusa de que s’ha de donar espai o freqüències als operadors mòbils, (…) s’està a punt de prendre una decisió que té una clara intencionalitat política, que és fer petita la televisió pública i nacional de Catalunya

També des del plató d”Els Matins’ de TV3 i compartint “taula” amb els tertulians del dia, Martí repetia la idea base en tres o quatre ocasions. El titular de l’entrevista, doncs, no podia ser cap altre que aquest:

Amb una excusa tècnica, s’està prenent una decisió política

La casualitat -o no- va fer que Eliseu Climent, personatge històric de la lluita per la comunicació en català al País Valencià, visités el programa aquell mateix matí per ser entrevistat amb profunditat per Lídia Heredia amb motiu de la celebració dels 30 anys de vida del setmanari El Temps. Des d’una figura clau de la defensa de les emissions de TV3 a València, es llençava un seriós advertiment:

Van per vostès. En tot. És una qüestió política

Mentrestant, a la “vorera d’enfront” de la Corporació, només un dels mitjans de Godó va cedir el micro a un dels principals sometents del país en la qüestió. Eugeni Sallent, actual director de TV3 i vell conegut al principal grup de comunicació privat de Catalunya (fou director general de l’empresa que gestiona Rac1 i Rac105) visitava l’estudi del programa líder de les ones catalanes per reiterar el leitmotiv:

TV3, darrerament, s’està convertint en un objectiu polític, encara que la situació es vulgui vestir amb ajustos tècnics.

Per entendre el poc entusiasme dels mitjans de Godó a l’hora de col·laborar en la difusió de les sospites d’intencionalitat política soterrada en l’eliminació d’un dels dos múltiplex per als mitjans públics, és bo recordar el que apuntava Media.cat fa pocs dies: que des del darrer any de l’etapa presidencial de Jordi Pujol el Grupo Godó compta amb la concessió d’un múltiplex sencer amb quatre canals i que, en realitat, CiU sempre havia imaginat un panorama televisiu a Catalunya amb dos MUX:

(…) un de públic –CCMA– i l’altre privat –Grupo Godó– igual que a la resta de comunitats autònomes. Va ser el Tripartit qui va negociar amb Zapatero la concessió d’un segon múltiplex per a la CCMA de forma extraordinària

I que aquest segon múltiplex extraordinari per a la televisió autonòmica catalana que perilla des de fa ja dos anys (igual que perilla el segon múltiplex de cadascuna de les autonomies), aquest segon MUX l’amenaça sobre el qual ha esdevingut de sobte abominable i que, segons Homs, Calçada, Martí, Climent i Sallent amaga una invisible però inqüestionable voluntat política capadora del Govern espanyol vers Catalunya, és el mateix MUX, exactament el mateix MUX que protagonitza el següent tuit de l’investigador en comunicació de la UAB, Josep Àngel Guimerà:

El verb ‘passar’

Fa un parell de setmanes, Víctor Lapuente examinava la qualitat del treball periodístic a l’Estat espanyol en un article a El País que subscric en gran part tot i que no en la seva totalitat. La següent és una de les, per a mi, inqüestionables derivades d’aquest escorcoll a la professió:

(…) el leitmotiv de muchas noticias —en televisión, radio o prensa escrita— no es tanto un acontecimiento como las declaraciones de turno de un político. La importancia de quien habla cuenta más que qué pasa. Las ruedas de prensa de los portavoces o de los sacrosantos secretarios generales de los partidos mayoritarios se convierten automáticamente en noticia

A dreta llei, la compareixença extraordinària de Francesc Homs del passat dilluns, més la desfilada posterior pels mitjans de la ‘Corpo’ i per algun de la competència dels primeres espases de les àrees de comunicació i de telecomunicacions de la Generalitat, exemplifiquen amb precisió la diagnosi de Lapuente. Passar, el que es diu passar, francament, no ha passat res de nou en relació a la reordenació de l’espai radioelèctric espanyol. L’únic que ha passat és el que va afirmar el Govern que (presumptament) estava passant: que havien rebut una carta de Madrid el passat 7 de maig en què es parlava de tancament del múltiplex, que fa dos anys que intenten reunir-se amb Indústria infructuosament i, això sí, que la seva denúncia pública tenia un objectiu molt clar, que era exercir:

(…) pressió per intentar torçar el decret que des de la Generalitat calculen s’aprovarà al Consell de Ministres d’aquest divendres i que “serà perjudicial per al país

Doncs, per no passar no ha acabat passant ni el que havia de passar el passat divendres. Un dia abans del Consell de Ministres sí que hi va haver reacció pública per part del ministre d’Indústria, José Manuel Soria en què, entre altres coses, rebatia Homs tot afirmant que les relacions entre els dos Governs i, en particular, entre les respectives àrees de telecomunicacions, eren fluïdes. Tenint en compte la interpretació sui generis del que significa “realitat informativa” a què ens han acostumat els mitjans de comunicació, aquesta declaració del ministre s’encabiria, sens dubte, dins la carpeta de l'”allò que està passant” amb tota comoditat:

Segons ha explicat durant la celebració dels premis Esade, la primera reacció del Govern es va produir per ”un error d’interpretació” i que en tot cas aquest malentès “ja s’ha aclarit”

Amb la mateixa comoditat amb què s’hi encabiria la posterior contrareacció a través de comunicat oficial per part de qui ha estat, no ho oblidem, el generador primer de la “notícia”, el conseller Homs:

(…) no ha aclarit res ni tampoc ha desmentit res. (…) Demanem al govern espanyol que no confongui l’opinió pública presentant com una reordenació el que, en realitat, se’ns ha comunicat com un tancament”

Tot plegat, podríem explicar-ho amb les ratlles finals d’un recomanable article de Guillem Martínez a El País sobre la part de realitat que podem trobar en les informacions d’actualitat:

Lo que pasa en gran parte del periodismo no está, pues, pasando. O no pasa si no miras la ventanilla y sí los puntos de referencia

Sotmesos a una actualitat política en què domina l’encavalcament sense aturador d’informacions que, en un percentatge elevadíssim, s’originen en les oficines de comunicació dels propis agents o institucions oficials, la nostra atenció informativa es veu coaccionada per un material que caduca gairebé a l’instant, que no té ni passat ni tampoc és passat pel necessari filtre del context i del contrast. Davant d’aquest panorama informatiu veloç, fugaç i, generalment, interessat, Martínez explica que ell disposa de:

(…) un par de puntos fijos de referencia, (…) variables fijas que viajan conmigo para evaluar la realidad desde que los políticos locales, tan dados al inmovilismo, les ha dado por la aerodinámica

Uns punts de referència immòbils per poder interpretar la (presumpta) realitat, per destriar el gra de la palla enmig del soroll mediàtic, en definitiva, per:

(…) discernir verosimilitud y propaganda

Homilia i fidels

Els periodistes que en algun moment han (hem) treballat fent tasques d’oficina de premsa per a entitats amb poca o nul·la visibilització mediàtica, sovint del tercer sector social, coneixem a bastament com d’àrdua -aquí és eufemisme d’inútil- pot arribar a ser la nostra feina.

És indiferent que el comunicat de premsa hagi estat elaborat amb tanta professionalitat com la de qualsevol potent gabinet de comunicació d’una institució, un agent social o una corporació empresarial igualment potents. Indiferent que el contingut de la nota s’enviï als mitjans de comunicació de manera mastegada, és a dir, amb una redacció i estructura formal immaculadament periodístiques que faciliti/esperoni el sempre anhelat copia+enganxa del redactor del mitjà. Indiferent que truquis i retruquis els periodistes per confirmar que (no) vindran a la roda de premsa a què els has convocat. Indiferent que els facilitis material escrit, gràfic o audiovisual de la conferència de premsa a què no han assistit.

Comunicat elaborat a consciència, convocatòria de roda de premsa en hora i lloc adients per no entorpir les rutines de treball dels mitjans, múltiples converses telefòniques i creuades de mails amb els professionals, conclusions o principals titulars de l’activitat, presentació o conferència celebrada… Tot aquest impagable treball desembocarà amb tota seguretat en el particularment pudent contenidor de rebuig.

A “Palau” -de la Generalitat, de la Moncloa, del PSC o de CiU, del Camp Nou, tant se val- les coses funcionen radicalment diferent. A “Palau” el “qui” mana molt més que el “què”; per ser precisos, el “qui” ho mana tot. I el logo d’aquell “qui” que apareix a les redaccions dels mitjans massius per convocar els periodistes a una compareixença (extra)ordinària és del tot suficient per mobilitzar el capital humà i material necessaris. Què ens volen comunicar? No ho sabem, ho sabem una miqueta, o ho sabem del tot. El que sí que sabem amb absoluta certesa són dues coses: la primera, que assistirem al lloc i a l’hora en què el “qui” ens ha convocat, fins i tot encara que ens comuniquin que no hi haurà dret a preguntes; i la segona, que allò que ens comuniqui el “qui” apareixerà immediatament a digitals i a les xarxes, als canals 24 hores i butlletins informatius de ràdio i televisió, com a l’agonitzant premsa escrita, l’endemà.

I hi apareixerà independentment de la transcendència objectiva d’aquest “què”. Hi apareixerà independentment del fet que el “què” comunicat sigui cert o versemblant o, directament, una fal·làcia. Hi apareixerà independentment que la cosa comunicada afecti més, menys o gens la ciutadania a qui en teoria serveixen els mitjans. Com hi apareixerà encara que intuïm que el “què” és un mer globus sonda o que, en essència, és fum, fum i una miqueta més de fum. De manera més literal o de manera més crítica segons si concorda o no amb la respectiva línia editorial, aquest “què” serà unànimement comunicat, sigui veraç o fal·laç, consistent o vaporós.

Encara més. És tan enorme la potència d’aquest “qui” que comunica -com dèbil i submís, el comunicador- que fins i tot en el cas que a “Palau” passi quelcom d’interès objectiu per a la ciutadania però que el “qui” no té cap interès en què es faci públic, com a molt serà esmentat per aquells mitjans no afins amb el “qui” o crítics amb la seva gestió. Són circumstàncies en què abunden les trucades dels gabinets de premsa oficials -aquestes sí, exitoses- als caps de secció corresponents o als equips directius dels mitjans; trucades del tipus: “això ara no convindria que se sapigués”, “cal actuar amb responsabilitat i ser conscients del moment que estem passant” o “a la roda de premsa no està previst que parlem d’això”… Per bé que la majoria de vegades, i això és força més trist, no calen ni avisos ni subtils recomanacions; el cul pelat en autocensura responsable del propi professional de la informació ja els fa la feina del tot gratis.

Fins que un dia, de manera inesperada… glaçada de sang general a la sala de premsa de “Palau”! Un periodista que assisteix a una d’aquestes rodes de premsa obligades va i es desmarca de l’agenda gravada amb ferro roent pel gabinet de comunicació palatí o dels temes d’estricta actualitat mediàtica. Periodista que aixeca el dit, que interroga sobre una qüestió imprevista; comunicant que es desconcerta, que respon amb evasives (i que enviarà posteriorment els soldats del seu gabinet de comunicació a reprendre el temerari professional); i pitjor, periodista de debò que és percebut com a quelcom estrafolari per a la resta de presents a la sala.

El periodista Bertran Cazorla radiografiava un d’aquests episodis insòlits que es va viure fa poques setmanes, precisament, al Palau de la Generalitat i, precisament, amb el portaveu Francesc Homs com a protagonista. El seu retrat de les rutines i convergents línies d’actuació entre comunicants i comunicadors de “Palau” és, simplement, deliciós:

El conseller sol oficiar l’homilia sense massa destorb per part d’un periodisme a voltes massa sacerdotal (…) I així Homs va desfilant pels temes de la roda de premsa entre gràcia i gràcia. Li demanen alguna inflamada declaració en defensa d’El Procés, alguna reacció superba a la darrera ocurrència ridícula de Pere Navarro, alguna opinió sobre el més recent estudi sobre si una Catalunya independent entraria o no i com i quan a la UE… i així anar fent. I de sobte, una pregunta. Una pregunta de veritat. “Com entra la droga a la presó de Barcelona, conseller?”.

La droga informativa

Fa avui una setmana de la compareixença extraordinària del portaveu del Govern, Francesc Homs, per explicar a la ciutadania els darrers plans malèvols i ocults del Gobierno de la Nación. Algun dolentot va voler veure oportunisme electoral en aquella explosió de #TV3NoEsToca que, per primer cop, i a diferència de les anteriors campanyes, sorgia de dalt, exactament des de la institució governamental que des del 2010 ha anat tocant i retocant a la baixa els mitjans públics nacionals de Catalunya mentre amanyagava i fornia de recursos el grup privat de comunicació amb qui té contret més d’un deute. Dit això, i malgrat tot el que diem aquí, dubtar de la intencionalitat política del Govern de l’Estat en aquest tema és poc més que difícil, tenint en compte que, amb diversa intensitat, TOTS els Governs -estatals i autonòmics- han volgut controlar sempre les telecomunicacions i els mitjans de comunicació públics.

Però tornem al que ens interessa. Dilluns 19 i dimarts 20 els sometents van sacsejar el país i van omplir minuts d’informatius i de tertúlies de “decisions polítiques que es disfressen”, de “paraigües tècnics que tapen intencionalitats polítiques”, d'”objectius polítics vestits d’ajustos tècnics”, d'”excuses tècniques per a decisions polítiques”… Tot un potent argumentari contra les arts d’un Govern que s’originava en les mateixes entranyes d’un altre Govern. Ras i curt, legitimació absoluta per part de la primera institució política del país de la generació i vigorització del dubte, de la suspicàcia i de la malfiança entre la ciutadania vers qualsevol dels seus governants, inclosos els promotors d’aquesta mateixa sospita. Chapeau!

Ha passat una setmana, dèiem. Som ja en la ressaca de les eleccions europees. I del terratrèmol de la reordenació de l’espai radioelèctric espanyol, de la pèrdua d’aquell maleït múltiplex que fins el dilluns passat ni Déu sabia què dimonis era, d’allò que significava un altre greuge contra Catalunya -un més!- i que si a la fi podia ser que no fos cap greuge, doncs mira, què hi farem, si non è vero è ben trovato…; de tot allò sobre què ens van alertar Francesc Homs, Josep Martí, Eugeni Sallent, Eliseu Climent i, és clar, Miquel Calçada…; tot allò ja s’ho ha endut el vent.

Fins quan torni a convenir, és clar.

Perquè quan a qualsevol noble de qualsevol “Palau” li torni a convenir que s’aixequin sospites o es promoguin perplexitats públiques sobre el que sigui o sobre qui sigui, no patiu!, que a primera fila de la seva sala de premsa comptarà amb la presència puntual i amb el treball aplicat d’un periodista -què dic, d’un periodista; d’un veritable taquígraf, d’un immillorable portaveu!- per conduir el missatge desitjat fins al lloc exacte i en el timing precís desitjat. I és que no caldrà patir tampoc per una possible febre d’estirada del fil periodístic encetat; tan sols cal que cessin els comunicats i les compareixences oficials perquè l’olla deixi de fer xup-xup. No ho oblidem, a més, que els informadors i els informats viatgem tots amuntegats dins del mateix vehicle i que, com deia Guillem Martínez, observem l’exterior des de la finestra, a través de la qual s’evaporen muntanyes, arbres, persones, notícies.

I no serà perquè ocultin als periodistes la intenció final d’una compareixença com la del passat dilluns. No serà perquè els periodistes hagin de fer l’esforç d’imaginar -o de témer, ja que parlàvem d’això- que potser en l’aixecament de la sospita pública sobre la veritable intencionalitat política d’una mesura s’oculta una altra intencionalitat política. No. És que la relació poder-comunicació massiva ha assolit un nivell tan extrem de rutinària i íntima activitat, que ja no som capaços ni de detectar el trist significat del que el propi poder confessa obertament a les càmeres de la mateixa televisió que, aquesta vegada sí, diuen que #NoEsToca. Ho explicava el secretari de comunicació Josep Martí a Lídia Heredia en el programa ‘Els Matins’ abans referit. I ho feia amb tota la naturalitat del món (minut 4:55):

(…) el Govern tenia l’obligació de fer-ne la denúncia, de posar-ho en coneixement de la ciutadania perquè a través d’aquesta pressió, aprofitant que encara estem en el temps de la política, doncs es pugui produir aquesta trobada

Pressió mediàtica per aconseguir que es faci política. Doncs això; exactament, això. Aquest és el trist significat no detectat per la pròpia professió. Que els mitjancers de la comunicació entre “Palau” i ciutadania, i la pròpia ciutadania, són (som) mers instruments al servei d’uns interessos concrets -“de país”, en el menys dolent dels casos; particulars, en el pitjor- en un moment determinat. És a dir, la comunicació massiva com a eina de promoció de la declaració despullada de fets, de la rèplica i la contrarèplica, com a eina de sacralització de la foto, del que diuen que passa o del que sembla que passa; la comunicació massiva com a palanca de pressió política a través de la instrumentalització de l’opinió pública; la comunicació massiva com a olla gegant dins la qual bull allò que ha de bullir i durant el temps estrictament necessari d’ebullició.

Aquesta és la droga informativa a què estem més directa o més indirectament enganxats. I com ja he explicat en alguna altra ocasió, la immensa major part de les dosis diàries que consumim les manufacturen i les empaqueten a “Palau”. I mentre estic a l’espera, a aquesta hora del vespre, que TV3 es digni -ara sí- a informar la ciutadania en el seu Telenotícies sobre el desallotjament del Centre Social Autogestionat més emblemàtic de Catalunya, ‘Can Vies’, ocupat des de fa 17 anys, i que està paralitzant i col·lapsant la part més cèntrica de Sants des de fa 8 hores, em permetreu que no faci cap més reflexió al voltant de la nostra selecta droga informativa ni dels nostres particulars camells… Em temo que avui ja he estat suficientment sever.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s